punts de vista

La escritora y abogada Ellen Hodgson Brown ha publicado un artículo en Truthout en el que reivindica la necesidad de poner limitaciones a los grandes bancos inversores y la implantación de la tasa Tobin. Su trabajo es especialmente revelador porque descubre la manera de operar y los mecanismos que utilizan los grandes bancos de Wall Street, y en concreto de Goldman Sachs. Traduciendo el artículo he estado pensando constantemente en Las Vegas y sus sofisticados sistemas para asegurarse de que "la banca siempre gana"... Por su indudable interés, me parece especialmente oportuno dar a conocer sus reflexiones.

De Main Street a Wall Street: ¿Por qué necesitamos un "impuesto Tobin"?

(Foto Ilustración: Troy Page, Truthout, adaptado de: FrancyFoto, Drifty, ZeroOne / flickr),

"Wall Street tiene el país. Ya no es un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo, sino un gobierno de Wall Street, por Wall Street, y para Wall Street. Nuestras leyes son el resultado de un sistema que viste con traje a los bribones con harapos a la gente honesta. "

(1890)  Discurso de la líder populista Mary Ellen Lease, que se cree inspiró el personaje de Dorothy en El Mago de Oz.

Considere estos hechos:

* El Bank for International Settlements estima que en 2008, el comercio anual de derivados ascendió a 743 billones de dólares a nivel mundial - más de diez veces el producto interno bruto de todas las naciones del mundo en conjunto.
* Sólo cinco bancos super-ricos de Wall Street controlan el 97% del mercado de derivados de EE.UU.: JPMorgan Chase & Co., Goldman Sachs Group Inc., Bank of America Corp., Citigroup Inc. y Wells Fargo & Co.
* Los operadores de Wall Street compiten para diseñar programas de ordenador que puede hacer operaciones en microsegundos, lo que permite a los inversionistas corrientes pulsar el botón de "compra" y manipular los mercados en su propio beneficio.
* Goldman Sachs, el líder indiscutible en este juego, supo en el mes de setiembre que estaba en descubierto por valor de 167 mil millones de dólares. En el mismo mes, las finanzas nacionales informaron que los gobiernos estatales tendrían un déficit presupuestario agregado para el año fiscal del 2010 de 68 millones de dólares - casi la misma cantidad.
* En 2008, Goldman Sachs pagó un insignificante 1% en impuestos sobre la renta - menos que los empleados de los almacenes Walmart.

Los banqueros de Wall Street han sido llamados “las reinas de bienestar" de nuestros días: se alimentan del pesebre público al ritmo de billones de dólares. Se adueñan del dinero de los contribuyentes y no devuelven nada. Estos bancos fueron rescatados para que pudieran hacer préstamos, tomar depósitos, y mantener nuestro dinero seguro. Pero mientras que eso es lo que se supone que deberían hacer esos bancos, el dinero que hoy corre por Wall Street procede de la especulación a corto plazo de las transacciones de divisas, materias primas, acciones, y derivados de los bancos.

Se ha criticado a los que operan en Wall Street por beneficiarse de la "especulación" o de los "juegos de casino", pero la crítica se queda muy corta. Con programas de ordenador de alta velocidad, genios matemáticos, y contribuyentes que les sacan de apuros cuando se produce un cortocircuito en todo el proceso, no corren ningún riesgo. Su apuesta es segura, mientras que el resto de nosotros jugamos al azar, asumimos riesgos reales para conseguir algún beneficio que seguramente no será gran cosa. Por el contrario, sus beneficios proceden directamente de nuestros bolsillos y de nuestros impuestos.

Mientras tanto, el impuesto que deben pagar todas estas operaciones especulativas es cero. Los jugadores de Wall Street comercian con el único producto que queda en el planeta que no está sujeto a ningún impuesto. Los padres y madres de California pagan ahora un 9% en las mochilas escolares y en zapatos para sus hijos, y las ganancias de las carreras o procedentes de otras apuestas se gravan hasta un 25%. Sin embargo, las transacciones "de los productos financieros de Wall Street " no pagan ni un céntimo.

Tenemos que conseguir que nos devuelvan algún dinero de nuestros impuestos, y podemos conseguirlo. Pero primero, demos una mirada más atenta a las cuestionables prácticas de Wall Street ....

¿Por qué siempre gana Goldman?

En medio de la peor recesión desde la Gran Depresión, Goldman Sachs está teniendo un año sobresaliente. De acuerdo con un artículo publicado el pasado 16 de octubre por Colin Barr en CNNMoney.com:

"Mientras que Goldman superó la cifra de 3 billones de dólares en beneficios en el tercer trimestre, la economía perdió 768.000 puestos de trabajo, y las ejecuciones hipotecarias establecieron un nuevo récord. Más de un millón de estadounidenses se han declarado en quiebra este año, según el American Bankruptcy Institute."

Barr escribe que "el alucinante beneficio de Goldman" se debe a que los beneficios de sus operaciones se cuadruplicaron en el último año."

El motivo por el que Goldman siempre gana se hizo evidente el verano pasado en un incidente revelador, cuando el banco demandó a un ex-programador de Goldman por robo de su software operativo. Bloomberg explicó que el Ayudante del Fiscal Joseph Facciponti había dicho en relación con este caso:

"El banco ha planteado la posibilidad de que existe el peligro de que alguien que sepa utilizar este programa puede manipular los mercados de manera desleal". La consecuencia obvia es que Goldman tiene un programa que le permite manipular los mercados de forma ilícita. Y Bloomberg siguió informando:

"El código propiedad de la empresa le permite hacer 'operaciones sofisticadas, a alta velocidad y con un gran volumen de transacciones en diferentes mercados de acciones y productos”. Y cada una de estas operaciones generan "muchos millones de dólares cada año".

Estos “muchos” millones de dólares provienen de inversores comunes, que caen rendidos ante los sofisticados programas informáticos. En reflexiones de un bloguero:

"¿Por qué tenemos un sistema financiero? Quiero decir, gran parte de su actividad se parece mucho al juego, y el juego no es precisamente un trabajo constructivo. De hecho, mucha gente diría que se trata de un juego destructivo, por lo que generalmente este tipo de juegos son ilegales...

"Lo que hace de manera perversa Goldman Sachs y compañía es ofrecer grandes ingresos a lo mejor y más brillante de nuestra sociedad a cambio de que dediquen su vida a algo no productivo. Me gustaría que nuestros genios demostraran teoremas, curaran el cáncer y desarrollaran reactores de fusión, y no se dedicaran al diseño de algoritmos que permiten cambiar de manos miles de millones de acciones en microsegundos. "

El juego es una adicción, y los adictos necesitan ayuda. Un impuesto sobre las operaciones que realizan en un microsegundo los jugadores de Wall Street podría devolverles la sobriedad y llevarlos de nuevo al trabajo productivo. Con ello, Wall Street pasaría de ser un casino sin control a un lugar donde los inversionistas pudieran utilizar su capital para el desarrollo de productos útiles.

(...)

Ahir Dempeus per la salut pública va reproduir un article de El periodico,  un diari amatent com mai a atendre les indicacions de la senyora Geli. Difícilment trobarem a Catalunya cap publicació més sol.lícit amb aquesta Conselleria, sobre tot quan es tracta de llençar globus-sonda...  i "a veure què passa" o bé de justificar les polítiques errònies de la conselleria davant la crisi i el trate tantes vegades injust i indigne que reben les persones que pateixen malalties "molestes" per a la Conselleria.

Opinaré sobre l'Informe Vilardell 2 quan es presenti, però mentrestant vull deixar constància de que, en la meva opinió, ni aquest és el camí, ni tampoc ajuda en rès  la publicació extemporània de notícies amenaçant de que ve el llop. No reproduïré aquí tota l'entrada de Dempeus (es pot llegir clickant aquí), però sí la presentació, perquè crec que segueix sent l'hora de dir les coses pel seu nom. Perquè mentre el personal sanitari veu retallades i cada vegada més en precari les seves condicions de vida i de treball, perquè mentre les llistes d'espera no baixen, mentre continuen externalitzacions i privatitzacions encobertes, i mentre la Consellera no compleix la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya i que ajudaria a millorar les condicions de vida de moles persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, hi ha gent a la Conselleria que s'entesta en trobar (?) solucions pel camí més equivocat possible... simplement perquè no vol veure ni la veritat, ni les necessitats reals de les persones a una millor atenció sanitària.

"N'hi ha que no n'aprenen ni n'aprendran mai. I tornen amb les seves dèries --segurament interessades i pressumptament ben pagades-- a reeditar les polítiques que MAI haurien de fer-se en temps de crisi, i MAI ni tan sols haurien de passar pel cap si es volen servir i enfortir els drets de ciutadania i no els privilegis dels poderosos. Ara des de la conselleria de Salut, tornen a amenaçar amb l'Informe Vilardell i llencen globus-sonda per veure quines reaccions desperta.... com si no fos ben sabut --per part fins i tot d el'OMS i el Tribunal de Cuentas-- que si cal gestionar millor el sector de la salut el primer que s'ha de fer és privatitzar i externalitzar menys i vigilar millor... I no ajuntar precisament la guineu amb les gallines!

I una pregunta per ajudar a estalviar: Algú podria dir quan han costat --i segueixen costant-- les diverses reedicions de l'Informe Vilardell? Perquè aquesta despesa --com la de tans altres Informes encarregats per la Conselleria-- és perfectament i totalment prescindible!"

Altres artícles relacionats:

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

Clara Valverde: sobre l'informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

El Pais tuvo uno de sus días habituales y publicó un artículo sobre Teresa Forcades que incluso mi amigo Fernando Comas --que no habla precisamente bien de la doctora Forcades-- califica de "inconsistente". Pero algunas mujeres han reaccionado con más contundencia. Véase, por ejemplo, lo que opinan María José Moya Villén, Margarita López Carrillo, Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya y la Dra. Carme Valls, del CAPS.

Por lo que a María José se refiere, cree que el mismo título es tan machista como poco profesional y respetuoso ("monja-bulo"), ya que parece dudar incluso de sus estudios. Y nos recuerda --ante la sospecha de que la Dra. Forcades "haya huído" y sus compañeras de monasterio la tienen que disculpar "tímidamente"-- que en una entrevista hecha a Teresa Forcades en verano, ella ya contaba que tenía previsto volver a Alemania porque allí desarrolla habitualmente su trabajo y sus estudios. María José nos llama la atención sobre los adjetivos -subjetivos, machistas y sesgados que se repiten en el artículo, y cree que si al otro lado del aparato hubiera estado un cura, difícilmente los "periodistas" hubieran abordado el tema con la misma terminología plagada de juicios de intenciones.

María José concluye que Forcades, en el famoso video, simplemente dijo lo que tenía que decir, y no quiere ahora meterse en rifirafes, "justificaciones" ni "salsas rosas" con cierto tipo de personas cuyas credenciales profesionales a nivel sanitario  tampoco se sabe muy bien cuáles son..., ni quiénes les están moviendo para que lancen estos desmedidos ataques que llegan a la descalificación por la descalificación, sin más argumento que una serie de frases generales e imprecisas puestas en boca de una serie de profesionales.

Carme Valls y Margarita López Carrillo, por su parte, han dirigido sendas cartas tanto al director del diario como a la defensora de los lectores, Milagros Pérez Oliva (defensora@elpais.es ) convencidas de que cuantas más cartas se envíen, más obligados se verán a hacerse eco de la protesta.

Estos son los textos:

Apreciada defensora del lector:

Hemos visto con consternación cómo en un reportaje de El País, sobre la Dra. Teresa Forcades, se intenta una burda manipulación de sus palabras.

Quisiéramos pedirle una rectificación y, además, una reflexión sobe le tono, lenguaje, titulares y contenidos de este reportaje, pertinente en general para todas las informaciones que se refieren a un tema tan sensible como es la salud.

En primer lugar, respecto al contenido: No se puede utilizar medias verdades, o directamente mentiras, como las que se utilizan en el reportaje, para descalificar. (Ver bajo estas líneas carta al director de El País).

Son muchas las comunidades científicas que se han declarado en contra de realizar intervenciones preventivas sin las adecuadas garantías de seguridad: Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública http://www.nodo50.org/fadsp/, Equipo Cesca http://www.equipocesca.org/actividades-preventivas/gripe-a-paciencia-y-tranquilidad/, Documento de consenso SESPAS http://www.sespas.es/sespas_comunicados.php, Butlletí Groc http://www.icf.uab.es/informacion/boletines/bg/bg222.09c.pdf, declaraciones del presidente de la Oganrización Médica Colegial, Rodriguez Sendin…

En segundo lugar, respecto al titular: Es inadmisible que un periódico de la categoría de El País (hasta ahora), utilice un titular como el de LA MONJA-BULO, cuando el verdadero bulo (según la definición del diccionario de la RAL “Noticia falsa divulgada con fines negativos”) es el contenido del reportaje que está plagado de inexactitudes, afirmaciones falsas y omisiones.

En tercer lugar: Se utiliza un lenguaje y un tono descalificador contra la doctora Forcades, incluso para insinuar que no se puede poner al teléfono, cuando todas las que la conocemos sabemos que está en Berlin porque participa en el Grupo Interdisciplinar de Género de la Universidad Humboldt. Además, las afirmaciones que hace las emite como médica. Ya que todos podemos tener múltiples identidades, utilizar sus hábitos y su confesión para desacreditar su autoridad científica, es una manipulación indigna.

Carme Valls Llobet

-----------------------------------------------------

Cartas al director

En defensa de la doctora Forcades

Expresamos nuestro desacuerdo con el reportaje realizado por dos periodistas de su diario sobre el trabajo de la doctora Teresa Forcades sobre la gripe A.

El titular no se corresponde con el contenido. Bulo es una noticia falsa divulgada con fines negativos, y en las afirmaciones de la doctora no hay ninguna falsedad, cosa que sí ocurre en las afirmaciones de su periódico. Todo cuanto afirma la doctora Forcades es comprobable: El incidente de la contaminación en vacunas de la gripe humana estacional (H3 N2) con virus de gripe aviar (N5 N1), fue reconocido por el propio Christopher Bona portavoz de Baxter y atribuido a un accidente, aunque la periodista de salud Jane Bürgermeister ha presentado cargos en su país (Austria) contra el laboratorio por sospecha de intencionalidad.

Respecto a la seguridad, esta vacuna se ha aprobado sin presentar los resultados de la primera fase de ensayos clínicos, cuando se requieren tres fases.

En tercer lugar, también es cierto que la OMS ha modificado la definición de pandemia en mayo de 2009, diciendo que el número de muertos ya no era determinante para definir pandemia (consta en su web).

Exigimos una rectificación a El Pais por las mentiras vertidas en este artículo, que convierten su reportaje en el auténtico bulo, así como por el lenguaje utilizado contra una médica a la que intentan descalificar sin argumentación veraz.

Margarita López Carrillo
Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya

Ver también en este bloc: En solidaridad con Teresa Forcades

Amb l'enhorabona als veïns i veïnes de Sta. Coloma de Gramenet!

Vist i reproduït de El Colomí Missatger:

- Dissolució del Consistori per regeneració democràtica i nomenament, per part de qui correspongui, d'una junta gestora fins a les properes eleccions municipals.

- Aturament inmediat i establiment d'una moratòria de totes les obres i projectes en execució i en fase de planejament, especialment dels que estan sota sospita.

- Publicació de les declaracions de patrimoni que per Llei van fer els membres d'aquest consistori quan van accedir al seu càrrec i comparació d'aquestes amb la seva situació patrimonial actual.
Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i can Zam.

AIXÓ ÉS POLÓNIA!

Nou mesos desprès de la ferotge invasió i més de dos anys desprès d'un setge sense cap mena de compasió, Gaza està a un pas de l'abisme. Cap aspecte de la vida pública o privada ha escapat dels danys de la guerra, la pobresa, l'atur, la destrucció i l'aillament. La guerra d'Israel a Gaza ho afecta tot i a tothom. Es varen destruir o destroçar vint mil llars i tota la infraestructura civil. Varen morir més de 1.400 persones i varen rebre ferides més de 5.000, i la majoria eren civils. Es va disparar a centenars de pares, mares i fills i filles, o es varen destroçar sota l'explosió de les bombes, o varen rebre cremades mortals per la utilizació d'armament amb fòsfor blanc.

Una població furiosa, dolguda i traumatitzada lluita per fer front a la pèrdua i l'agonia. La magnitud del sofriment ha sobrepassat la capacitat institucional per prestar suport terapèutic.

El bombardeig i el bloqueig de Gaza l'han reduïda a un erm econòmic. Les fàbriques estan en ruïnes, els cultius són arrencats per les excavadores israelianes, els pescadors es mantenen prop de la riba i són atacats a trets per les patrulles navals si s'aventuren massa lluny. Una aclaparadora majoria de les persones que viuen a Gaza estan a l'atur, i en un 80 per cent depenen dels aliments donats per organitzacions internacionals d'ajuda. Més enllà d'un salari, l'ocupació remunerada és la clau per l'orgull personal, poder-se casar, tenir una llar i una família. Aquestes expectatives normals s'han convertit en luxes que ara estan fora de l'abast de gairebé tothom.

El pas de l'autosuficiència a la dependència ha desencadenat una cascada de problemes socials, incloent una epidèmia de violència domèstica. Els nois, que veuen els seus pares humiliats en la inactivitat troben un model pr escapar-ne en la resistència armada. Moltes escoles van ser danyades o destruïdes, i les aules pateixen greus condicions d'amuntegament. Els mestres estan mal pagats i desmoralitzats. Sense recursos, poc més poden fer que imposar disciplina.

Els estudiants universitaris no poden pagar l'augment de la matrícula. El setge ha interromput d'intercanvi amb professors i professores d'altres països i manté estudiants i professionals intel.lectualment aïllats. Menys de l'u per cent dels joves i noies en edat universitària poden permetre's d'estudiar a l'estranger.

El setge de Gaza obligat literalment a recòrrer a l'economia submergida. Un fluxe constant de productes de contraban passa per un gran sistema de túnels entre Rafah i Egipte. Mentre que el mercat negre proporciona els béns necessaris, s'ha generat una elit empresarial que es beneficia del caos, acapara productes i fa les seves pròpies regles. Els que "adminsitren" els túnels busquen mà d'obra barata i obliguen als nens de famílies necessitades a treballar llargues hores en perill , i molt sovint sota la influència de drogues per mantenir-alerta.

El càstig col • lectiu

Cap d'aquest sofriment és accidental. Israel va lliurar una guerra salvatge i segueix imposant un asfixiant setge per degradar, intimidar i aïllar a un milió i mig de persones en l'esperança de que acceptaran la seva derrota total. L' Informe Goldstone documenta la naturalesa criminal d'aquest càstig col • lectiu, malgrat que interessos molt poderosos han tractat d'ignorar, minimitzar i rebutjar aquest informe, juntament amb la desesperada situació que es viu a Gaza. La nostra tasca és pressionar per a la rendició de comptes, per posar fi a la impunitat i per a la plena aplicació del dret internacional.

Les persones que han fet de la cura de la salut mental la seva professió entenen la naturalesa patològica de la crueltat i els seus terribles efectes a llarg termini sobre les víctimes i els perpetradors. En el Dia Mundial de la Salut Mental, demanem la seva ajuda per posar fi immediatament al setge israelià, ajuda d'emergència a la reconstrucció de Gaza i la reparació per al poble de Palestina.

Vegeu també: Amnesty International Report

Fotografies de Eman Mohamed per al GCMHP

Marwan A. Diab treballa en salut mental i és la persona encarregada de les Relacions Públiques del Programa de Salut Mental de la Comunitat de Gaza (GCMHP): Gaza Community Mental Health Programme

Versió original a People First!

Ara que tothom està fent declaracions polítiques, no voldria que passessin sense més ni més les del conseller d'economia a l'Institut d'Estudis Catalans. Sempre he volgut deixar clar el meu respecte per Antoni Castells. Les seves paraules em refermen en el que penso d'ell: és, sobre tot, d'un home lùcid i honest... que a més en sap molt d'economia, tot i que en el seu discurs a l'IEC apenes va haver de recòrrer als seus coneixements professionals... L'esgotament de cicle al que es referia semblava més polític que econòmic (si es que són indestriables), i per tant crec que la conferència va acabar massa aviat: m'haguès agradat que aprofundís en les reformes que estima necessàries i analitzar amb ell si, entrant ja en economia, el que s'esgota és un "cicle basat en un determinat sistema", o s'esgota aquest mateix sistema... i en les seves darreres revolades comet --i seguirà cometent, mentre duri-- tots els estralls que pateix la immensa majoria de la població i que impliquen major duresa en les condicions de vida, però també comportaments execrables en política. És evident que un punt condiciona l'altre, i que tan imprescindible és que desapareixi el cinisme d'alguns polítics que fan més mal que be a les institucions, com que les reformes polítiques cap a la transparència, l'honestedat i una major participació i control de la ciutadania siguin absolutament inajornables per a una sortida a la crisi (econòmica i política) que no deixi entreveure la propera tot just a la cantonada.

De les paraules de Castells en deia l'Avui:

"Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'"esgotament" d'un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya. Aquest és el diagnòstic que ahir va exposar el conseller d'Economia, Antoni Castells, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Com a reacció, va reclamar un "reformisme regeneracionista" basat en un lideratge fort, amb coratge, projecte i exemplaritat.

La crisi política a Catalunya la genera, segons l'anàlisi de Castells, l'"esgotament d'un cicle polític" que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s'hi afegeixen els escàndols de corrupció política, davant els quals reclama evitar la tendència tant a "empastifar i estendre la porqueria per tot arreu" com "a tapar-ho tot".

El conseller va alertar igualment de l'esgotament d'una etapa pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, cosa que està posant en perill els consensos bàsics de la Transició. A parer de Castells, existeix un distanciament de Catalunya respecte als afers de l'Estat espanyol però també una hostilitat a Espanya respecte a Catalunya que la negociació del finançament va fer evident. "Estic molt orgullós de la feina feta amb el finançament, però n'hem de treure lliçons. Això no pot tornar a passar", va reblar.

La triple crisi descrita per Castells amenaça generar, a parer seu, el distanciament dels ciutadans en relació amb la política o bé l'aparició d'alternatives fora del sistema que abonin el terreny a opcions demagògiques i populistes.

Fins aquí el diagnòstic. A l'hora de plantejar sortides a aquesta situació, el dirigent socialista alerta contra la temptació de posar-ho tot "potes enlaire" i també contra la d'adoptar petits retocs de "maquillatge lampedusià".

Per Castells, calen reformes polítiques, que requereixen un lideratge fort capaç de "crear unitat". Aquest lideratge s'hauria de basar en el coratge per assumir decisions que poden resultar impopulars -"Quan es fa el que vol l'opinió pública no es fa el que cal"-, un projecte que es faci mereixedor del "sacrifici", i l'exemplaritat necessària per guanyar credibilitat."

L’aigua gens clara a l'imperi familiar de Rato

Els negocis de la familia Rato, ja no són el que eren. Des de mitjans dels anys 90 diverses fallides i nombroses pèrdues han estat la tònica en algunes de les empreses vinculades, directa o indirectament a Rodrigo Rato. Tot i això, l'entramat empresarial que s'estén sota l'ombra dels Rato encara queden molt lluny de l’abast del ciutadà mitjà d’aquest país i, cap a l’any 2001, comprenia més de seixanta societats que facturaven al voltant de 36 milions d’euros.

L’any 1990 la família Rato es va vendre a la ONCE la seva cadena d’emissores de ràdio per més de 30,05 milions d’euros (5.000 milions de pessetes). L’any 1998, l’altre joia de la corona, Refrescos y Bebidas de Castilla (Rebecasa), va suspendre pagaments fins a la seva insolvència definitiva, després d’anar perdent els contractes de distribució de marques com San Miguel, Schweppes i Trinaranjus.

El mateix any 1998, quan Rato era ja ministre d’economia i hisenda i vicepresident econòmic del primer govern del PP, aquest intercedia a favor d'Emilio Botín, acusat com a president del Santander Central Hispano per delictes fiscals, evasió de 48 milions d’euros i falsedat continuada en document oficial. Es diu que va ser Rato qui aconsegueix que la investigació sobre Botin no arribi a bon port, a canvi de que Banesto, banc controlat pel Santander, comprés a la familia Rato Aguas de Fuensanta, una empresa embotelladora que tenia un deute impagat amb Banesto per valor de 6 milions d’euros (febrer de 1999). Un negoci gens lucratiu per Banesto, ja que l’empresa va tenir al 1999 pèrdues per valor de 46 milions de pessetes. El negoci va acabar d’arrodonir-se quan, a l’abril de 2001, Aguas de Fuensanta, ja en mans de Banesto, rep una subvenció de 22 milions de pessetes del ministeri d’economia, no oblidem-ho, dirigit per Rato.

El mateix any 1998, Rodrigo Rato fa ús un cop més de les seves amistats en el lucratiu negoci de la banca, i aconsegueix que Ibercaja li atorgui un préstec a Muinmo (també del holding d’empreses controlades per la familia Rato), per valor de 100 milions de pessetes. En aquell moment el president d’Ibercaja no és altre que Manuel Pizarro Moreno, al que l’amistat amb Rato li va servir per col·locar-se com a vice-president d’Endesa i que l’ha ajudat a arribar fins al lloc de president, succeint a l’infame Rodolfo Martin Villa. Suposem, però, que en la concessió del préstec a Muinmo també va tenir a veure el fet que el conseller d'Ibercaja Servicios Financieros és un dels germans Rato. La concessió d’un préstec per part d’un banc a una empresa no és un fet que ens hauria d’estranyar o causar indignació, però en aquest cas resulta que Muinmo no era precisament en aquell moment una empresa massa prometedora, ni en aquell moment ni quan a l’any 2000 se li concedeix un préstec de 525 milions de pessetes per part del HSBC (Hong-Kong Shangai Bank). Perquè es decideix el banc londinenc HSBC a atorgar aquest préstec a una empresa que està lluny de demostrar la seva solvència? Pot haver influït en aquesta decisió el fet de ser el HSBC el banc implicat en el cas Gescartera?

Efectivament, el HSBC és el banc encarregat de “treure” els diners de Gescartera per dipositar-los en paradissos fiscals. Rodrigo Rato va ser qui va autoritzar la conversió de Gescartera en Agència de Valors, atenent als requeriments de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), presidida per Pilar Valiente, qui va ser nomenada per Rato com a Presidenta de la CNMV i va haver de dimitir quan l’escàndol es va fer públic. A més, durant la investigació del cas Gescartera el HSBC va reconèixer en un informe enviat a la jutgessa Teresa Palacios que Rodrigo Rato, a través de Muinmo, era un dels seus “clients especials”. La implicació de Rodrigo Rato en el cas Gescartera, tot i que clara, no va comportar el seu cessament ni la seva dimissió. Malgrat sortir-ne impune, la seva reputació va quedar marcada per aquest clar cas de corrupció.

Sobre Aguas de Fonsanta deia El Triangle:

"Fuensanta tenia impagats crèdits concedits per Banesto per valor total de 1.000 milions. El febrer de 1999, aquest banc va quedar-se les participacions de la família Rato, com una forma de condonar el deute. (...) una compra d’accions a aquest preu no s’entén de cap manera si es té en compte que Aguas de Fuensanta té un volum de vendes de 3.500 milions l’any, i que el 1998 va tenir un benefici net de 20 milions. Per altra banda, que Banesto no tenia cap interès en el negoci es dedueix del fet que, des que va entrar a l’embotelladora, no hi ha invertit un duro, i, sense anar més lluny, en l’exercici de 1999, Aguas de Fuensanta va tenir pèrdues per valor de 46 milions. En els mentideros de la capital pròxims al poder, fa temps que s’especula que al darrera d’aquest tripijoc hi havia un acord tàcit per aigualir i deixar en no res –per part del Govern – el presumpte frau que el Santander va cometre a través de les anomenades “cessions de crèdit”, que en aquell moment s’estava instruint a l’Audiència Nacional i que tenia pinta d’acabar en un sonat escàndol financer amb Emilio Botín pel mig. És simptomàtic que, pocs mesos abans, el fiscal en cap de l’Audiència demanés l’arxiu de la causa i, gairebé al mateix moment, l’advocat de l’Estat que representava els interessos d’Hisenda també retirés totes les acusacions. I això que a Hisenda li havien defraudat presumptament, amb les cessions de crèdit, 400.000 milions de pessetes."

Font: Observatori del Deute en la Globalització, Universitat Polítècnica de Catalunya.

Aquestes sigles, ODG, corresponen a l'Observatori del Deute en la Globalització. Des d'aquest observatori, i l'any 2004, es va fer un minuciós informe sobre per què no havia de ser escollit Rodrigo Rato per presidir el FMI. La majoria d'arguments que donen es poden recuperar, amb tota vigència, per a qualsevol altra institució financera, inclosa ara CajaMadrid. Com que el document és prou interessant i fonamentat, en reprodueixo, en dues parts, els arguments que considero s'han de mantenir en la memòria de les persones... perquè a aquest pais nostre mai li ha agradat menjar cues de pansa!

D’empresari a polític de la mà de Manuel Fraga

Llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i, recentment, doctorat en economia per la Universitat de Berkley (Califòrnia, EUA). Rodrigo Rato procedeix d'una família d'empresaris originària d'Astúries. Abans de dedicar-se de ple a la política, a partir de 1996, va exercir càrrecs de responsabilitat en empreses com Aguas de Fonsanta, Edificaciones Padilla y Construcciones Riesgo, així com a la cadena d'emissores Rato, propietat de la seva família.

Rodrigo Rato s'afilia a Alianza Popular de la mà de Don Manuel Fraga al 1979 i, com qui té un bon padrí, només un any després va entrar a l’executiva del partit. L'any 1982 va ser escollit diputat per Cadis amb Alianza Popular, i des d'aleshores fins al 1996 va compaginar la seva activitat política amb la seva activitat empresarial. A partir de 1996, amb la victòria del Partit Popular a les eleccions generals, Rato entra a formar part del primer govern Aznar ... i s'hi està fins a l'espectacular derrota del 14 de març de 2004. Va ser vicepresident segon en les dues legislatures i ministre d'economia i hisenda de 1996 a 2000 i ministre d'economia, sense hisenda, de 2000 fins a 2004.

Des de 1996, amb el seu nomenament com a ministre i vicepresident, es va "retirant" de molts dels seus negocis, es ven accions i desapareix de la majoria de consells d'administració. Tot i això, com veurem més endavant, manté connexions directes i indirectes amb el món dels negocis, protagonitzant alguns casos flagrants de tràfic d'influència.

Al llarg dels 8 anys que ha estat al capdavant del ministeri d'economia ha seguit una política econòmica neoliberal ortodoxa, adreçada a la reducció del dèficit pressupostari (el famós dèficit zero), al control de preus i la liberalització de sectors claus de l'economia, com les telecomunicacions, l'electricitat o els hidrocarburs. L'austeritat en la despesa i el compliment dels criteris de Maastrich, per poder formar part de l'Europa de primera velocitat, han passat sempre per davant de les necessitats en inversió i despesa social del país.

Ha continuat i intensificat la política de privatitzacions iniciada amb el PSOE, rematant la privatització d'empreses com Telefónica, Repsol, Endesa, Argentaria i Aceralia. Aquesta política de privatitzacions ha beneficiat sobretot als cercles empresarials propers al PP, que s'han fet amb les cúpules de les empreses privatitzades. Casos com els de Telefónica i Endesa han estat exemplars en aquest sentit.

I quan no ha estat en el procés de privatització, ha estat en la renovació de les cúpules directives quan les noves multinacionals espanyoles s’han omplert d’amics del PP ... o com diu el Finantial Times, Rodrigo Rato’s friends ... “El Financial Times los llama Rodrigo Rato's friends (...) los Francisco González (president BBVA), los Alfonso Cortina (president de Repsol), los Cesar Alierta (president de Telefónica) y los demás que están al frente de empresas privatizadas por el Partido Popular” (Tom Burns Marañon, El Mundo/Nueva Economía, 21 març 2004). Altres dos exemples son Rodolfo Martin Villa, ex governador civil franquista de Catalunya, i Manuel Pizarro Moreno, ambdós amics personals de Rato, i sucessius presidents d'Endesa. Però no només d’amics de Rato i del PP es nodreixen les cúpules de les empreses transnacionals espanyoles, també podem trobar en elles lligams familiars amb el ja director gerent del FMI. Sense anar més lluny el seu concunyat (germà de la dona del seu germà), Luis Alberto Salazar Simpson, és un dels administradors del Banco Santander Central Hispano (BSCH) i president d’Amena.

Més enllà del procés de "colonització" de les cúpules de les empreses privatitzades i altres multinacionals espanyoles per part dels cercles propers al Partit Popular, Rodrigo Rato també ha tingut, segons els seus propis criteris neoliberals, més èxits que fracassos en la seva etapa al capdavant del ministeri d'economia. Rato ha quedat com l'artífex de la recuperació econòmica espanyola després de la crisis econòmica dels anys 90 i l'home que ha fet possible l'inassolible dèficit zero, passant per davant en aquest sentit de països com Alemanya i França. Ara bé, no tot en aquest món s'ha de mesurar en termes neoliberals, i si a l'avaluació de la política de Rodrigo Rato li apliquem per exemple criteris d'equitat i justícia social, l'èxit es torna ràpidament en fracàs.

En definitiva, els èxits de Rato els ha pagat la població espanyola més desfavorida: aquella que ha perdut accés a uns serveis públics deteriorats i en procés de privatització o totalment privatitzats; la que ha vist congelada les seves pensions; la que encara viu una important pèrdua de la capacitat adquisitiva, a mesura que l'increment de preus deixa enrera uns sous que no semblen moure's ni un mil•límetre; la que ha de fer front dia a dia a un treball cada cop més precari; etc.

Finalment, per tenir un dibuix una mica més complert del que han estat els 8 anys de Rato al capdavant de l'economia espanyola, cal tenir en compte també el context econòmic general en el que han transcorregut aquestes dues legislatures. Rodrigo Rato agafa les regnes de l'economia espanyola en una època de clara recuperació, després de diversos anys de recessió i desacceleració generalitzades. Rato ha tingut el vent a favor la major part del temps que ha estat en el govern, i ha tingut la sort (o no) de deixar-lo quan els vents s'han començat a girar. Com deia El Pais per aquelles dates: "Después de disfrutar con los éxitos de la recuperación y expansión, Rato ve ahora cómo todo lo que sube, que diría Keynes, termina por bajar. Tanto Rato como Aznar habían creado la idea de que el PP había sido como el rey Midas. Ahora, el Gobierno lleva mal el descenso del ciclo. Las cifras de paro aumentan. Y la inflación, asignatura pendiente de las legislaturas del PP, sigue siendo imbatible."

Son ya muchas las personas que comentan la incluso inesperada victoria Rajoy al imponer a Rodrigo Rato al frente de Cajamadrid en contra de las preferencias de la lideresa, y por mi parte me atengo a mostrar mi perplejidad ante la carrera del señor Rato: salir del FMI por la puerta de atrás para entrar en Cajamadrid con tamaño avispero en la entrada no merece que nadie entone un "Ritorna vincitor"... ni por el descenso en importancia de la entidad financiera a dirigir (¡que le voy a contar!), ni por cómo van a ser meticulosamente vigiladas sus decisiones. Don Rodrigo tendrá que cuidar en todo momento que sus dedos no queden pillados en todas las trampas --reales y virtuales-- que los allegados de doña Espe-rancia, con seguridad, ya le están preparando.

Por eso, porque lo más sabroso está por venir, me remito a una anécdota que merece ser rescatada del pasado. Contaba mi maestro y amigo, el Dr. Fabián Estapé en LV del 29 de abril del 2004, que Jacques Chirac y el entonces recientemente nombrado presidente José Luis Rodríguez Zapatero, se encontraron en París y el entonces Presidente francés le preguntó a su homólogo español si veía con buenos ojos la elección de Rodrigo Rato para la dirección del Fondo Monetario. "No dudo de sus cualidades profesionales --dijo Chirac-- porque ha gestionado bien la economía española, pero la oportunidad política de su candidatura suscita ciertas dudas.... Entre otras cosas, es el favorito de Washington, y todos imaginamos por qué." Y añadió: " el canciller Schröder comparte mi punto de vista y los dos queríamos consultarlo con usted... Mantendremos nuestras reticencias o no en base a lo que usted nos diga.”.

Y después de escuchar con buen talante la educada diatriba del presidente francés, José Luis Rodríguez Zapatero respondió: “Rodrigo Rato será un excelente director del FMI. Como usted ha dicho, se trata de un hombre muy competente. Y, además, es español!"