punts de vista

Acabo de conèixer i parlar amb Laia Altarriba i Piguillem; aquest matí he rebut un mail d'aquests de molts destinataris amb un article seu que cap mitjà publicarà i ha acceptat que el reproduís. Val la pena la seva lectura perque la Laia ens dona una visió segurament molt més verídica del que està passant a Venezuela del que ens donen els nostres mitjans d'informació (o són formadors d'opinió no massa verídics ni progressistes...?)

"Avui estic indignada, molt indignada. El tractament que la major part de mitjans de comunicació fan de la no-renovació de la llicència a Radio Caracas Televisión (RCTV) em sembla escandalós. A més, el que em preocupa és que el seu discurs va calant, ja que és l'únic que se sent. Com que alguns m'heu preguntat la meva opinió perquè sabeu que he estat a Veneçuela en dues ocasions, i com que penso que a qui no ha estat allà li pot costar entendre ben bé què és el que està passant, he decidit escriure aquesta reflexió. I intentar no només donar el meu punt de vista sinó aportar una mica de serenitat davant de notícies com la d'aquest migdia a TV3 i també posar el meu granet de sorra a la tasca tan interessant que està fent el poble veneçolà.

Penso que sovint per entendre les coses el millor és intentar traslladar-les a allò que ens és conegut, al nostre univers particular, així que us proposo de fer una primera mirada a les concessions de l'espai radioelèctric al nostre país. Fa una mica més d'un any el govern de la Generalitat de Catalunya va atorgar les noves llicències per a la TDT (televisió digital terrestre) privada de proximitat. Per tal d'adjudicar les llicències, va elaborar un plec de condicions, entre les quals obligava a emetre "com a mínim el 50% de la programació (...) en llengua catalana". Entre d'altres adjudicataris, una de
les empreses que ha aconseguit una llicència a la demarcació de Barcelona és UrbeTV, del grup Vocento, el mateix que edita diaris com l'ABC o Las Provincias. Doncs bé, les llicències que atorga la Generalitat (a través del Consell de l'Audiovisual de Catalunya) no són de durada infinita, sinó que s'aniran revisant en el futur.

Fem una mica de futurologia. Què succeiria si quan s'acabés el primer període de la llicència resultés que UrbeTV no ha complert el 50% requerit d'emissió en llengua catalana? Imaginem-nos que el govern decideix no renovar la llicència i l'atorga a un altre concessionari. Ja que estem fent futurologia, imaginem que el concessionari és la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona... Cert, això és massa futurologia perquè la llei no preveu que les entitats socials puguin obtenir una llicència de televisió digital. Així que tornant a les possibilitats reals, imaginem-nos que no renoven la llicència a UrbeTV i l'adjudiquen a una altra empresa que sí que tenen garanties que complirà les condicions.

No és massa descabellat pensar que els mitjans del grup Vocento (ABC, Las Provincias, Punto Radio o Tele5, on Vocento participa amb un 15% de les accions) denunciarien la no renovació com un atac a la llibertat d'expressió. Imaginem-nos que la COPE, Antena3 o El Mundo se sumen a les denúncies i també diuen que Montilla ataca la llibertat d'expressió. Imaginem-nos que els mitjans de comunicació privats a Europa comencen a explicar que el "règim" de Catalunya tanca mitjans que no li són afins. Imaginem-nos que la BBC parla (com ho ha fet aquest migdia TV3) de brutal atac a la llibertat d'expressió. I també imaginem-nos que cap d'ells adreça el seu micròfon al govern de la Generalitat per preguntar com és que no renova la llicència.

Aquesta situació, tenint en compte el plec de condicions, podria succeir pel tema lingüístic; o perquè no s'arriba al mínim del 25% de cançons interpretades en llengua catalana o en aranès; o perquè es destina més d'un 15% del temps a la publicitat; o perquè el concessionari de la llicència no salvaguarda la pluralitat informativa ni dels corrents d'opinió.

La meva proposta és que ara us traslladeu de país i tot això ho apliqueu a Veneçuela. Després d'explotar durant 53 anys la llicència que li havia estat concedida, aquest mes de maig el govern veneçolà ha decidit no renovar més el permís d'emissió a RCTV. M'agradaria no haver-ho de fer, però ho tornaré a fer: recordo que el govern veneçolà ha sortit vencedor de totes les eleccions a les que s'ha presentat des del 1998 i que els organismes internacionals han reconegut la transparència de tots aquests comicis electorals. Per tant, el que significa la no-renovació és que un govern democràticament escollit decideix sobiranament com gestiona l'espai radioelèctric del país. La mateixa Unió Europea en dues resolucions diferents (una aquesta setmana, l'altra el mes d'abril) que feien referència a RCTV ha reconegut "el dret sobirà de cada Estat per organitzar i regular la pròpia política de mitjans".

Radio Caracas Televisón és una cadena que va donar suport al cop d'Estat encapçalat pel president de la patronal contra Chávez del 12, 13 i 14 d'abril de 2002 (hi ha un molt bon documental fet per uns irlandesos que es diu "La revolución no será retransmitida", que explica el paper que van fer les televisions privades durant el cop). RCTV i la resta de televisions privades van donar suport al cop, ja que totes elles són afins a l'oposició. Que van donar suport al cop d'Estat vol dir que van manipular imatges per targiversar la realitat i fer creure a una part de la població i al món que el govern estava matant manifestants. Per exemple, el periodista Otto Neustand (de la CNN) va reconèixer que el pronunciament d'un grup de militars –on asseguraven que els partidaris de Chávez havien matat diverses persones i que va propiciar el cop– el va registrar ell hores abans que es produïssin les primeres víctimes. D'aquesta manera van intentar legitimar el cop d'Estat, que finalment va fracassar gràcies a la determinació de les desenes de milers de veneçolanes i veneçolans que van plantar cara als colpistes.
Jo he estat a Veneçuela un total de cinc mesos en dues ocasions diferents durant els últims tres anys. He vist RCTV i la resta de cadenes privades, i he sentit com insulten no només al president Chávez (dient-li "feo", "índio", "mono"...) sinó com també insulten tots aquells que donen suport al procés veneçolà amb apel·latius com "hordas chavistas", "monos", etc. Avui he sentit dir a TV3 que RCTV era l'única emissora de televisió de l'oposició que es veu a tot Veneçuela. Això no és cert, jo he estat en diversos estats veneçolans i en tots la graella televisiva estava plena de cadenes obertament a favor de 'oposició.

Des del cop d'Estat, les televisions privades han continuat enfrontades directament al govern, però una nova llei els ha limitat d'ençà d'aleshores la forma que tenen de treballar, ja que els obliga a tenir responsabilitat social amb el que emeten. És la Llei de Responsabilitat Social en Ràdio i Televisió, coneguda com a Llei Resorte i aprovada el desembre de 2004. Els eixos principals de la llei són la protecció de la infància i la joventut de la programació i la publicitat que promogui un llenguatge inadequat, el consum de les begudes alcohòliques, tabac o drogues, la violència desmesurada o el sexe explícit; el foment de les produccions audiovisuals del país i de la música feta per intèrprets veneçolans i llatinoamericans; i la garantia de la veracitat de les informacions difoses. Per assolir aquest últim objectiu, les cadenes estan obligades a informar de la data en què van ser registrades les imatges difoses. Els mitjans privats es van oposar frontalment a la llei des del primer moment, i l'anomenen Llei "mordassa". Aquesta llei que diuen que retalla la llibertat d'expressió, no crec que disti massa de les normatives europees en matèria de mitjans audiovisuals.

Davant de l'actitud que ha mostrat RCTV els darrers anys contra el procés democràtic veneçolà, no m'estranya que en el moment de renovar la llicència pública, el govern encapçalat per Chávez hagi decidit que la concedeix a algú altre. Això mateix ha passat amb algunes nacionalitzacions que ha fet el govern veneçolà per tal que sigui el conjunt de la població qui administri i qui es benefici de les riqueses del país. Però més enllà que jo pensi que quan una llicència s'acaba, pots decidir com a Estat sobirà a qui l'atorgues de nou, la legislació empara el govern veneçolà perquè RCTV havia violat diversos articles del Reglament de Radiocomunicacions, no només durant el cop d'Estat sinó també posteriorment. I és que aquest reglament prohibeix, entre d'altres, la transmissió de discursos que incitin a la rebel·lió i a l'irrespecte a les institucions, així com la transmissió de notícies falses, enganyoses o tendencioses. A més, RCTV no ha recorregut als procediments legals previstos que li haurien permès d'aturar la no-renovació.

I qui és que ocuparà l'espai radioelèctric que deixa buit RCTV? Doncs una nova cadena de titularitat estatal però que es presenta com el primer canal de servei públic que es diu TVes . Això significa que de tots el continguts se n'encarreguen els Productors Nacionals Independents (PNI), és a dir que, com ha explicat el ministre de Telecomunicacions i Informàtica, Jesse Chacon, "de la programació se n'encarreguen els PNI, amb total llibertat i sense línia editorial". Molts d'aquests PNI són productores audiovisuals cooperatives creades gràcies a la promoció cooperativista que els darrers anys s'ha fet des del govern i que han proliferat arreu del país. Moltes d'elles han nascut vinculades a televisions comunitàries (és a dir, veïnals).

Tot l'enrenou que s'ha muntat al voltant de la no renovació de la llicència a RCTV s'ha d'entendre com una nova estratègia de l'oposició per aconseguir recuperar el poder polític que les urnes li han negat. El nivell de desesperació d'aquells que durant 40 anys s'havien repartit el poder és important. Després de veure que a través de les eleccions no podien guanyar, han intentat diverses estratègies ja conegudes al continent llatinoamericà: el cop d'Estat, l'aturada patronal, les cassolades contra un govern socialista, el cop electoral... tot plegat amb l'ajuda dels potents canals de televisió privats, molts d'ells finançats parcialment amb capital nord-americà. Els aldarulls d'aquests dies a Caracas i l'intent de deslegitimació internacional del govern veneçolà responen de nou a aquest intent de fer caure Chávez sense respectar la voluntat de la majoria de la població veneçolana expressada a les urnes.

El que sap molt greu (tot i que malauradament no em sorprèn) és que una televisió com TV3, que es presenta com "la nostra", també caigui en el discurs del mitjans de comunicació colpistes veneçolans i reprodueixi íntegrament el seu discurs sense atansar-se a conèixer sense prejudicis què en pensa la majoria de votants del país."

Una primera impressió, encara sota el fort impacte de la gran abstenció a Catalunya: no s’hi val que hagi fet sol, que les platges estaven plenes; no consola tampoc que, en el seu conjunt, les esquerres hagin guanyat les eleccions a Catalunya: avui hem viscut una jornada que representa l’exclusió política d’una part massa gran de la ciutadania. Recordo una paradoxa –per altra banda, força lúcida—de Pierre Bourdieu en el sentit que una de les estratègies dels professionals de la política és el desenvolupament de la política de despolitització. Segons el sociòleg, la despolitització pot raure tant en l’impuls clar i conscient de l’abstenció política com en l’exercici de la delegació i la representació gairebé esotèrica de la política, reduint-la tant sols a un afer que sols entenen els professionals que s’hi dediquen. A Catalunya la despolitització també ha estat present en el vot de la por inmotivada, en el xovinisme pre-feixista, en la negació del vot a les persones immigrades que estan comformant la nova classe obrera de Catalunya (creen riquesa per als de sempre, estimen el país d'acollida, però els hi neguen drets fonamentals.)
Una abstenció d’entorn al 50% indica que la democràcia no té bona salut, sobre tot si els que han decidit no anar votar no són precisament els que millor viuen, o els que tenen un nivell més alt de formació o de cultura. I unes paperetes en blanc que representen el 4% de la participació és un senyal d'alarma difícil de no sentir. Per altra banda, a manca d’una anàlisi més acurada sobre participació, he vist les imatges dels mitjans que recollien una proporció molt més gran de votants d’una certa edat que no pas joves. I per la participació per barris que es va desenvolupant, sembla que també ha votat molt més la gent benestant. Caldrà pensar en les barreres socials que també existeixen a l’hora d’acostar-se a les urnes....
Encara que en el seu conjunt les esquerres es mantinguin en majoria, encara que a les municipals hi hagi llistes locals de tots colors, desprès d’aquestes eleccions crec que s’ha incrementat el grau de monopoli dels professionals de la política… i el monopoli té el perill de portar a fer creure que la política és propietat dels polítics. Moltes vegades –i en aquestes eleccions ho hem vist—els polítics pensaven més en els seus oponents que en els ciutadans i ciutadanes.
Estic sentint les reaccions dels polítics a la televisió. Amb l’excepció d’Imma Mayol, els altres dirigents estant parlant més per la seva clientela que per la ciutadania... Com diria en Lluis Llach, no és això, companys, no és això....

A punt de començar la jornada de reflexió proposo uns quans punts que em semblen útils: el primer, que les eleccions són només un moment més de la lluita de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.
El segon, com ja els clàssics ens han advertit, que qui té el poder i fa bons negocis amb l’especulació, la corrupció i el clientelisme difícilment el cedirà de forma versallesca. Per això sembla tant important que la dreta perdi posicions a Navarra, Canàries i especialment a les Balears, on podria tornar a formar-se un govern d'esquerres.
El tercer, que si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en serien les declaracions de Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, sobre el circuit de fòrmula 1 a València sempre que continuï sent una comunitat pepera. Tot i així, encara quedem lluny dels Estats Units, on els grans interessos econòmics no es limiten a finançar diputats, sinó que ja entren directament a la subhasta per la Presidència.
El quart és que hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la "classe política". De fet, quan són persones d'esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada "classe política" per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.
El cinqué, és que cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l'any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d'abstencions vergonyoses. Això vol dir assumir el repte de demostrar que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques "amigues de les dones", ni les conquestes obreres.
Finalment, potser cal anar pensant en mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l'ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

Orientar-se en els espais polítics sembla ser un repte important, sobre tot si volem fugir de la simplificació —i l’indubtable empobriment— d’entendre els espais polítics en clau electoral. Per exemple, les dretes d’aquest país semblen no tenir cap altra punt de programa polític que responsabilitzar Rodríguez Zapatero de tots els mals, en especial, el terrorisme, quan a França el president electe Sarcozy s’esforça per formar un govern que aparentment “trenca esquemes” quan pot ser sobre tot una manera d’estendre fum ideològic i assegurar una àmplia victòria personal i pel seu partit a les properes legislatives.
Qualsevol falsa concessió a la "modernitat" en el sentit d’acceptar l’afirmació agosarada que en temps de globalització, de les noves tecnologies i la nova economia no té sentit parlar de diferències polítiques ni classes socials, com si l’explotació i les desigualtats fossin coses del passat quan són més grans que mai, fa perdre coherència i espai propi a les esquerres. Accepto el risc de l’esquematisme, però potser calen algunes orientacions bàsiques per no perdre’s en gestos, notícies i declaracions que a vegades tendeixen més a confondre que aclarir les posicions. Per exemple, no estaria de més poder trobar de tant en tant una presa de posició clara sobre l’explotació d’uns ésser humans per uns altres i les desigualtats que d’aquest fet se’n deriven. Fins i tot quan es parla dels estralls ecològics, de la desigualtat de les dones (darrera dada: l’acomiadament improcedent, però tanmateix real, d’una proporció massa gran de dones embarassades...) sempre sembla quedar un pas per fer per unir les lluites concretes a la gran narrativa emancipatòria.
I la definició és necessària donada la impossibilitat lògica de qualsevol centre, tot i que els partidaris de crear aquesta il•lusió s’entesten en fer-nos perdre horitzó polític i eliminar qualsevol possibilitat de perspectiva. Aquesta consideració pot estendre’s fins a les noves "terceres vies" del nostre temps, les que parlaven fins fa poc d’equidistàncies, o les que volen combinar les polítiques d’acumulació amb les de legitimació, amb data de caducitat garantida. En paraules dels clàssics, tots aquells que "volen perpetuar les condicions de vida de la societat moderna però sense les lluites i els perills que d’elles en sorgeixen. Volen perpetuar la societat actual però sense els elements que la revolucionen i descomponen. Volen la burgesia sense el proletariat".
Si interessa, seguirem....

He fet una ullada als diaris: he vist les previsions electorals del PP a Madrid, he llegit a Jordi Barbeta que per no donar arguments polítics sobre ICV-EUiA prefereix fer suggeriments que potser li ha inspirat algú de la seva família política i finalment he llegit una anàlisi de les eleccions del proper diumenge a El País que serveix de molt poc a la democràcia comparant les municipals a les fires de poble (l’autor d’aquesta “boutade” parla de les aceres en mal estat d’on ara viu però calla sobre el mal servei i pèssim comportament d’Endesa, on sí podria fer-hi alguna cosa). El meu mal humor ha arribat al límit en llegir els comentaris d’Aznar, des de la Fundació FAES, i les repeticions que en els seus deplorables i enfadosos estils en fan Acebes i Rajoy... Aquesta gent s’entesta en que representi un seriós problema de salut llegir els diaris, i sigui tasca impossible viure en aquest país de forma relaxada... Per compensar la mala maror impresa he pogut somriure amb en Queco Novell i aprendre alguna cosa de profit amb l’article del Dr. Fabián Estapé.
Les eleccions no posen només a la vista les debilitats de les persones que es dediquen a la política: també queden retratades les que fan el seguiment de la campanya, les que pretenen fer-ne l’anàlisi i les que dirigeixen les línies editorials de cada diari. Per exemple, sense seguir-ho de forma exhaustiva, m’ha semblat veure una conxorxa contra el candidat a l’alcaldia de Madrid, Miguel Sebastian i l'exagerada polseguera que han aixecat les seves preguntes en el debat a Gallardón. Conxorxa que arriba –o potser té el seu inici—en el secretari d’organizació del PSOE, José Blanco. Si fos veritat, m’agradaria saber quin és el “pla B” de les persones que des del PSOE col•laboren a fer caure un suport fonamental de José Luís Rodríguez Zapatero, encara que personalment no entendré mai que sortís indemne de la traïció de Tamayo i la senyora Saez a les passades eleccions autonòmiques... d’aquelles pluges en venen ara aquestes anunciades majories més absolutes per a “la más tonta de las primas”, com hi ha que assegura que n’hi deia el poeta Jaime Gil de Biedma...

Aquests dies afloren les “dues ànimes” de partits i coalicions i no sols en el PSOE o a CIU. Quan aquestes ànimes tenen esperit caïnita, els diaris ho aprofiten per augmentar les tirades. En canvi, no deu vendre presentar la política des dels ulls de les dones que volen canviar-la i per això s’esforcen per enfosquir Inès Sabanés o Glòria Marcos, trivialitzen Imma Mayol, o s’estavellen amb Rosa Aguilar. Com val la pena repetir des del feminisme i les esquerres: la política pot canviar algunes dones, però moltes dones poden canviar la política.

La barbilla erguida, la mirada al infinito: un destino que cumplir. El rictus de boca, que podría ser simplemente feo, presagia pequeñas hecatombes. Esta versión de Norma Duval de grandes almacenes, esta ama de casa que se explaya en el Ayuntamiento de Madrid con la hija tan bien casada con un comisionista y el marido desatado en declaraciones de secta y taberna --que ella apoya-- amenaza de nuevo al pueblo de Madrid, a las mujeres trabajadoras y a las clases subalternas en general con su ascenso al número 2 de las listas municipales del PP... Acebes reconoce en Ana Botella su pedigrí político: su antigüedad en el partido de la derecha reaccionaria española es superior al de su marido, y como capital público alardea de haber seducido a José Maria Aznar para la arena política. Nunca se lo podremos perdonar. .

Ana Botella es tan reaccionaria que ha vuelto a imponer un vetusto minué de cortejo político a Gallardón, obligado a decir de ella que "es la revelación de los candidatos" y agregar que su significativo segundo puesto demuestra "una cercanía" personal con él. Por exigencias de guión sucesorio Gallardón ha vuelto a los sonrojos de corte rancia, a las malicias de parvulario para que la clienta VIP de Loreal –ya saben, “porque tú lo vales”-- aceptara un segundo puesto que era lo exigido después de los pies de su marido en la mesa de centro tejana de Bush y cuando ya está casi olvidada la boda semi-real de su hija. Espejo, espejito, ¿quién es la más hermosa y poderosa plebeya del reino? Rivalizando con Espe vestida de maja, Ana Botella, la comentarista de cuentos, sigue leyendo a Blancanieves con el mismo fervor que Camino.

No està a l'alçada!

La immigració s'està tractant de forma perillosa i barroera com a eina electoral per part dels partits de dretes i fins i tot dels que es reclamen de "centre". No faré cap comentari. Donarè tant sols algunes dades que em semblen especialment interessants per a reflexionar:

1. Segon les Nacions Unides, una de cada sis persones en el món són treballadores immigrants.
2. La immigració representava el 80% del creixement global de la població de la Unió Europea abans de la darrera integració, era la responsable del creixement demogràfic, i a més en les edats més productives.
3. Un 73% dels immigrants asiàtics són dones i pel que fa a determinats països de la Unió Europea la feminització ha arribat pràcticament a la paritat.
4. És doncs evident que s'està enfortint la divisió de gènere del treball a nivell mundial, i caldria considerar amb urgència la feminització de les polítiques d’immigració. Dissortadament, aquest és un més dels temes socials que pateix una visió deformada molt tradicional i masclista, i sembla evident que calen polítiques de reagrupació familiar diferents, replantejament dels sistemes d’ajudes i benestar no només des de la Conselleria de Benestar o de Treball, sinó també des dels ajuntaments.
5.- Les polítiques d'acolliment no ajuden a fer visibles les dones immigrants, segurament les més invisibles de les dones treballadores.
En aquests sentit, el Lobby Europeu de Dones va denunciar fa poc més d'un any la relativa "neutralitat" de les polítiques comunitàries en matèria d’immigració, que no tenien en compte « la discriminació que viuen les dones immigrades i la seva situació específica. El manteniment d’un enfoc « neutre » de la immigració significa que s'ignoren els drets humans de les dones, així com les seves experiències i necessitats». De fet, encara segueix predominant la concepció ultrapassada de considerar les dones immigrants com esposes i filles dels homes immigrants.

Les propostes que el Lobby Europeu de Dones feia, i que convido a difondre als partits que utilitzen la immigració amb fins electorals són, de forma resumida:

- Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat ;
- Permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral ;
- Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball (principalment treballs de cura i domèstic) i al mercat negre de treball ;
- Regularitzar a totes les persones immigrades que ja estan en el territori de la UE i atorgar un estatut legal independent, drets individuals i accés a protecció social ;
- Combatre el treball clandestí (…) i respondre a les situacions específiques de les dones que s’hi trobin ;
- Promoure la plena participació i integració de les dones immigades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida ;
- Felicitar-se pel pluriculturalisme europeu i defensar el respecte de les cultures i les pràctiques religioses i culturals sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.

En un post anterior explicaba que la victoria de Sarkozy implicaba la derrota de Europa. Se podría decir de otro modo que han ganado puntos en Europa las tesis USA que sacrifican las políticas de equidad social (más igualdad) por las políticas que pretenden conseguir (sin prueba manifiesta de eficacia) mayor competitividad y crecimiento económico. A pesar de ello, las ideas que dieron la victoria a Sarkozy se han trasladado a nuestros debates de campaña.

En síntesis, los abogados del liberalismo --y Sarkozy para Francia-- se quejan de que las redes de protección social europeas son demasiado tupidas y que la mayor equidad social que con ello tejen desanima a los empresarios en tanto que fomenta la pasividad de los trabajadores... Sin embargo, los teóricos de la flexibilización, la desigualdad "estimulante" y la precariedad no han podido demostrar de manera fehaciente que las empresas con mayor abanico contractual y salarial generen más productividad (acaso sí más accidentes laborales) ni a nivel regional, por ejemplo, los niveles de desigualdad de América Latina que figuran entre los más altos del planeta hayan logrado un crecimiento económico comparable con otras regiones en vías de desarrollo, como las asiáticas, donde pueden encontrarse bases sociales relativamente más igualitarias.

En estos momentos en que los candidatos y candidatas a las municipales y a presidir autonomías "à la Sarkozy" se esmeran por vendernos supuestas modernidades vale la pena recordar que, también a nivel local, el crecimiento económico no es un fin en si mismo sino un instrumento para conseguir bienestar social. Cualquier otro modelo económico corre el riesgo de provocar graves tensiones sociales y un incremento explosivo de las desigualdades. ¿Puede Europa aceptar como modelo de futuro la realidad de los Estados Unidos donde la mitad de la población carece de seguro de enfermedad?

Desde la visión municipal y autonómica, más pegada al terreno y a la ciudadanía, es más fácil cuestionar la superioridad del mercado como sistema económico porque el deterioro ecológico y social se perciben con gran claridad (estragos de la especulación, contaminación de los paisajes de la infancia) pero además porque, como nos recuerda Lourdes Benería en base a Amartya Sen, el mercado "no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer".”

Las mujeres, como protagonistas colectivas, tenemos mucho que decir sobre el grado de equidad necesaria a introducir en las políticas públicas y de proximidad. No en vano la esfera municipal es la más feminizada de las esferas políticas.

Celebrant la insòlita oportunitat que ha permès recuperar l’autonomia de l’Ulster (tot i els reptes que haurà de fer front) penso en l'encert de la iniciativa Universitat per la Pau i el Diàleg que estan impulsant un conjunt d'ex-rectors i una ex-rectora i tot un seguit de persones demòcrates que tenen relació amb el món universitari. (Veure http://unipaudialeg.blogspot.com/2007/04/prova.html). Les diferències de talla política semblen evidents entre els protagonistes d’ahir al Palau d’Stormont i els que a l’Estat s’anomenen dirigents polítics amb vocació prepotent d’imposar la història mentre es limiten a aplaudir o dissimular declaracions passades per vi i cercar les 7 errades a llistes electorals basques.
Crec que el dia 8 de maig va representar una fita històrica perquè a més de l’innegable avenç polític hi ha un suport financer fonamental del Tresor del Regne Unit de 51.500 milions d’euros per als propers quatre anys, que permetran fer realitat polítiques socials i econòmiques urgents, més un fons extra de 1.500 milions, 600 dels quals provenen del Govern irlandès per a infrastructures.
La qüestió del finançament no és de cap manera una qüestió menor. Vaig entendre que era així fa molt de temps, llegint precisament una altra persona que per diferents motius també ocupa titulars de premsa aquests dies: Pasqual Maragall. Val la pena recuperar uns breus trets del seu pensament que no sembla haver canviat gaire en els darrers trenta anys --i això no és dolent, digui el que digui alguna "promesa" que es fa massa eterna del PP.

Maragall, per exemple, en un treball col•lectiu de 1977 preveia “l’aparició de contradiccions entre l’afirmació nacional de les nacionalitats secularment oprimides i la voluntat de l’autogovern local.” I més endavant seguia dient que no tenia sentit sacrificar l’autonomia nacional a una política estatal uniformista i centralizadora, ni tampoc (força oportú recordar-ho en aquests dies de pre-campanya municipal) l’existència d’ajuntaments sense atribucions ni recursos, ja que això equival al desgovern local. Posteriorment, en un treball titulat “Federalismo y Gobierno local”, propugnava recuperar el municipalisme no solament com escola de democràcia i de política, sinó també com a doctrina política bàsica, posant de manifest una influència de les idees de Pi i Margall, massa desconegudes en els nostres dies encara que semblen força útils per a les esquerres transformadores.

Dissortadament, en una visió optimista del futur que l’actualitat desmenteix, Pasqual Maragall, el 1987, es declarava convençut que la Constitució --en lectura federalista i en benefici dels ciutadans i ciutadanes-- permetia que quedessin en segon terme les qüestions essencialistes de qui som? què som? que hauríem pogut ser? per situar la polèmica “en el terreny molt més humil però molt més pràctic de les qüestions operatives: qui fa què? qui ho paga? qui ho inspecciona?". És a dir –i això és de collita meva-- en el terreny de les polítiques públiques i en l’administració del que hauria de ser una democràcia econòmica i social.

No cal dir que des d’aquell breu article ha plogut força, i en tant que els defensors de la Constitució es posen dels nervis quan es parla de l'Estatut, el federalisme i l'estat plurinacional, no reconeixen que el grau de compliment de la mateixa Constitució és força galdós en qüestions tant importants com l’article 35 sobre el dret al treball, remuneració suficient i no discriminació per sexe, i l’article 43, sobre protecció de la salut, article 45 sobre medi ambient i el 47 sobre el “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat...” I així podríem anar seguint amb els articles dels drets socials i econòmics.

El que crec que s’ha entès a Irlanda del Nord és que la pau és el camí, i que calen uns mínims d’igualtat, cal l’existència d’una democràcia econòmica i social no necessàriament opulenta sinó bàsicament equitativa, perquè la vida democràtica en sentit polític i l’auto-govern, puguin prosperar. I sense cap renúncia política, com ahir Martin McGuinness, en nom del Sinn Fein, va declarar.

Lo políticamente correcto debería ser hoy felicitar la democracia, subrayar la enorme participación en las urnas y aceptar que la mayoría de franceses y francesas votaron a Sarkozy porque es el mejor candidato y presentó el mejor programa. Sin embargo, no dejo de pensar en los riesgos que Sarkozy implica como presidente de Francia, en el papel que Francia jugaba hasta hoy en Europa, y no puedo poner otro título que el de "Ganó Sarkozy, perdió Europa".

Perdió Europa no sólo porque Sarkozy se presentó --no tan anecdóticamente como se pretende-- como el candidato "americano". Perdió Europa porque su programa puede asumirlo la extrema derecha (los lepenistas le votaron masivamente) y eso tiene una lectura de advertencia, y perdió Europa porque Francia es un baluarte importante de los derechos de ciudadanía y las conquistas obreras más significativas.

Con Sarkozy ha ganado la tesis defendida desde medios de comunicación tan importantes como el New York Times y el Financial Times, según la cual la globalización impone un nivel de vida más bajo a los trabajadores y trabajadoras de los países europeos. ¿Cómo podían atreverse los sindicatos franceses a defender la jornada de 35 horas cuando en los países en vías de desarrollo no existen derechos laborales? La mundialización económica debe significar un acercamiento de las condiciones laborales en todo el mundo... pero por abajo. Con menos derechos, menos salarios, menos seguridad y más precariedad... mucha más precariedad, naturalmente!

Mark Weisbrot, en cambio, desde el Washingtonpost.com, nos pide comprender que no hay ninguna lógica económica tras el argumento de que la ciudadanía de un país rico "deba reducir su nivel de vida o sufrir que los programas sociales del gobierno disminuyan a causa de los progresos que hacen los paises emergentes. Cuando un país desarrollado ha alcanzado cierto nivel de productividad, no hay ningún motivo económico para bajar los salarios, o aumentar la jornada, porque otros países están intentando superar su atraso. El hecho que la competencia internacional se utilice como excusa para bajar el nivel de vida de los trabajadores y trabajadoras (franceses, alemanes, (españoles) o estadounidenses) sólo demuestra que las reglas del comercio internacional no las escriben buenas personas, y pone de manifiesto un déficit democrático y no un problema propio del progreso económico."

Pero Nicolas Sarkozy, en un país con altas tasas de paro juvenil, ha iniciado el camino hacia las profundidades: facilitar el despido, bajar impuestos, aumentar las desigualdades salariales y por tanto también las sociales... todo lo que en economía se conoce como políticas de oferta que hasta ahora no han demostrado en absoluto crear empleo estable ni fomentar un crecimiento sostenible.

Ségolène Royal ha quedado a seis puntos: seis puntos que en economía puede significar todo un abismo. Royal proponía políticas de demanda: aumentar el salario mínimo, paliar el paro y crear empleo público... Estas medidas sí que han demostrado ser efectivas, pero Sarkozy y los grandes medios de comunicación influidos por intereses alemanes y USA han declarado que son el pasado, la Francia de la ciudadanía, la Europa de los trabajadores y trabajadoras con derechos que es preciso enterrar.

No tiene ningún mérito prever tiempos difíciles, no sólo para Francia, sino para toda Europa. La victoria de Sarkozy rebasará las fronteras francesas...

Para leer más sobre Sarkozy y el modelo americano: http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1191

Encara que els efectes de la mundialització econòmica des d'una perspectiva de gènere són contradictoris, voldria ressaltar alguns punts que poden ser complementaris a la primera sessió de Reflexions sobre la democràcia i el socialisme que avui ha tingut lloc a la Fundació Pere Ardiaca.

1.- L’economia de la globalització tendeix com mai a negar el necessari protagonisme de les persones. Sentim a parlar continuament de les oscil•lacions de la Borsa, de les decisions d’inversió de les grans empreses, de fluxos monetaris, taxes d’inflació i tipus de canvi, però sembla que res de tot això tingui res a veure amb els drets laborals i de ciutadania de totes les persones. La globalització ha empitjorat la distribució de la renda entre rics i pobres, peró també entre homes i dones fins al punt que ja és reconeguda i acceptada com a un fet característic sobre tot de les grans ciutats el que es coneix com a “feminització de la pobresa”.

2.- Las precarització del treball que proposen les polítiques neoliberals de la mundialització han fomentat la doble jornada per a les dones que intenten fer compatible el treball remunerat i el no remunerat, “venent” com la millor solució una forma de treball parcial que implica uns ingressos insuficients i una debilitació dels drets laborals.

3.- Malgrat l'acceptació formal de "a igual treball, igual salari" s’ha tornat un fet comú que els salaris més baixos de cada país els cobrin les dones, i els salaris més baixos del món els cobrin les dones dels països més pobres, per no parlar de les penoses condicions laborals; en especial les empreses que produeixen exclusivament per exportar des de les zones franques dels països pobres o empobrits pel deute, sense normatives laborals ni drets sindicals, en situacions moltes vegades d’assetjament moral i sexual.

4.- La globalització s'acompanya de la propaganda de retallada de despeses socials i aconseguiment de “l’Estat de mínims”, amb menor ocupació en el sector públic, privatització d'empreses i serveis, amenaces a la sanitat i l’ensenyament públics... totes aquestes mesures restrictives tenen també un impacte diferenciat per gènere.

5.- En cas de pèrdua del lloc de treball, la dificultat per trobar una nova ocupació és superior en el cas de les dones, especialment a partir d’una determinada edat, permetent que la capacitat, l'ofici, l'experiència i coneixements de les dones es perdi per a la societat . De forma simultània, les polítiques que més retalls han sofert en els països industrialitzats han estat precisament les anomenades “d’amigues de les dones” com els serveis públics d'atenció als infants i cura de les persones grans.

6.- Igualment, les restriccions i congelacions salarials, malgrat que han afectat a tota la població assalariada, han representat per a moltes dones un increment important del treball domèstic en voler mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix. Les pautes de restricció del consum derivades de la disminució del poder adquisitiu afecten principalment a les pròpies dones que administren les compres i asseguren l’alimentació de la resta de persones –fills i filles, company, etc., amb qui conviuen, restringeixen el seu temps i contribueixen a desanimar-les per entrar en el mercat de treball remunerat, especialment a temps complet. El fet de que la dona acudeixi a treballs parcials –en general poc qualificats—com a complement de la renda familiar subordina explícitament el sou de la dona, condiciona el seu treball fora de la llar a “contingències” econòmiques al marge de la seva pròpia llibertat o voluntat de treballar o no fora de casa, i la condemna a la precarietat i/o a la dependència econòmica.

7.- L’impacte de la globalització en dones de països concrets ha arribat a punts dramàtics... Segons informaven les Nacions Unides “el model esperat de mortalitat infantil (entre 1-4 anys) és de menor mortalitat per a les nenes que per als nens –sobre unes 8 nenes per 10 nens en cada grup d’edat, o sia, un índex de 0,8... Tanmateix, en 17 dels 38 països en vies de desenvolupament hi ha una mortalitat més alta de les nenes, especialment en el nord-est del Brasil, Camerun, Togo, Egipte i Pakistan. La discriminació representa la desaparició de més d’un milió de dones del món. Per la seva banda, el premi Nobel d’economia Amartya Sen, basant-se en la proporció entre homes i dones vius de 106 dones per 100 homes on les atencions a les persones dels dos sexes són més igualitàries, va calcular que a Xina les dones que es podrien considerar “desaparegudes” podia ser de 49 milions, i per al conjunt d’Àssia meridional, suboriental i occidental i Àfrica fins a 100 milions. Ja fa més de 12 anys que es venen denunciant les pràctiques de selecció prenatal del sexe i la preferència pel fill mascle que condiciona greument l’accés de les nenes a l’alimentació, l’educació i serveis de salut. Tampoc les mares escapen a la depredació: la mortalitat materna és dotze vegades més alta en els països del Sud que en els del Nord i s’ha pogut demostrar la correlació existent entre la mutilació i la difusió d’infeccions i altres malalties... per exemple, un estudi fet a 300 dones mogadishu va demostrar que el 40% d’aquestes dones tenien complicacions de salut a llarg termini. L’increment de la pobresa i la disminució de dones en les poblacions adultes de certes regions està provocant que regions on era pràctica comuna i acceptada la poligàmia s’hi estengui ara la poliàndria, amb el corresponent augment de la càrrega de treball i explotació sexual i domèstica de les dones.

Els darrers elements no menys importants del biaix de gènere de la mundialització són la feminització de l’emigració, el tràfec sexual de la prostitució que també ha “globalitzat” les màfies, la pèrdua d’accés a la propietat de les dones en països pobres, o fins i tot la pérdua de tota presència pública, com ha succeït sota el règim dels talibans a l’Afganistan... i encara continúa. Tot i així, les dones no es rendeixen: amb el moviment xipko del Nepal, on es varen abraçar als arbres per evitar la deforestació, amb les cooperatives de dones africanes per aconseguir una agricultura de subsistència i amb la resistència que presenten a la Índia a les multinacionals japoneses i dels Estats Units que volen apoderar-se dels coneixements tradicionals, com ens explica la biofísica i filòsofa Vandana Shiva.

De fet, la riquesa de respostes que les dones donen a la globalització és una aportació important a les reflexions a fer sobre la democràcia i el socialisme.

Ahir, davant uns 20 milions de persones, Ségolène Royal i Sarkozy varen debatre un seguit de qüestions importants per decantar el vot. Una d'elles, no precissament la més còmode ni a la que es va dedicar més temps, va ser la jornada de 35 hores instaurada a França sota el govern socialista de Lionel Jospin. En relació a aquesta qüestió que de cap manera és menor voldria recuperar tres notes que proposen reflexionar sobre els temps de treball i els temps de vida:

1.- El capitalisme és de fa molt el sistema hegemònic de les relacions de producció, imposant els seus criteris de competitivitat no sols a la producció i l’intercanvi de mercaderies sinó a la relacions laborals i fins i tot personals. L’acceptació d’aquests criteris en les polítiques dels diferents Estats i de la Unió Europea frenen les polítiques de plena ocupació de qualitat, en tant que l’autonomia i independència econòmica de la majoria de persones estan vinculades a poder accedir a un contracte de treball i un salari igual i digne. El fet que una societat no pugui assegurar un treball en condicions de seguretat i suficientment remunerat per a totes les persones que ho necessiten constitueix un doble fracàs: el del sistema econòmic i el de la mateixa organització social i política (tot i que ens parlen continuament dels éxits econòmics del sistema...)

2.- L'ocupació en precari, l’atur i el risc a la vida laboral s’han convertit doncs en un enorme fallada econòmica i social que es viu, a més, com a fracàs personal. Les seves repercusions són immenses: disciplinen per la por als treballadors i treballadores, flexibilitzen les condicions de treball sense tenir en compte responsabilitats, horaris i compromisos o lleure de les persones, frenen els augments de sous reals i repercuteixen de forma greu en la salut i les relacions interpersonals.

3.- La participació del capital en la distribució de la renda augmenta pels beneficis en productivitat no compartits pels empresaris i pel manteniment o ampliació d’una jornada laboral massa llarga. En aquest contexte, la reivindicació de la jornada de treball a 35 hores es converteix en una amenaça al principi rector del capitalisme, perqué implica fer prevàldre interessos socials i comuns sobre l’acumulació privada. En definitiva, la jornada de 35 hores -- "socialitzant" una mica els guanys en productivitat-- significa discutir també l’actual repartiment de la renda entre treball i capital.

Així, doncs, no em sembla que el punt de debat sobre les 35 hores entre Royal i Sarkozy sigui un més de campanya: En bona mesura, representa posar en primer pla un dret que les esquerres venen reivindicant des de ben antic: el dret a viure dignament, a tenir temps per viure i conviure, a posar en el centre de les polítiques públiques els interessos de les persones.

En paral.lel, i des d'una perspectiva de gènere, podem recollir i posar al dia interessants debats sobre com "conciliar" temps i responsabilitats, i quina és la millor manera d'organitzar en concret el temps de treball i el temps de vida.