punts de vista

Cuando en mi blog se está produciendo un fuerte debate sobre la ILP para un mejor tratamiento de la fibromialgia y el síndrome de fatiga crónica --a pesar de que en el fondo todos coinciden en lo fundamental -- me he sentido tentada a ponerme toga de jueza o bata de enfermera, evitar herir sensibilidades y borrar todos los comentarios. En el momento crítico me ha llegado una carta con un recorte de periódico, y he podido leer las palabras de Xavier Montanyà en las páginas de cultura de La Vanguardia del día 11, y su artículo "Los blogs, arma de resistencia". Entre muchas cosas interesantes, he podido leer: "Los blogs se están revelando como una buena arma contra la censura, la mentira, el aislamiento físico y el silencio impuesto. (...) Las características del blog son, en sí, una revolución. (...) Han dado voz a la gente corriente, las mayorías silenciosas o amordazadas y sirven de espacio para exponer temas que pueden influir en las agendas informativas de los grandes medios, cada vez más homogéneas y repetitivas. Es tal la fuerza de los blogs que muchos países del mundo están inventando sofisticados sistemas de censura..."

Naturalmente se refiere a Irak, al gobierno USA en relación a los blogs de sus soldados, a China... pero ¿por qué no pensar también en nosotros mismos como los primeros censores cuando podemos eliminar comentarios, arbitrar qué puede leerse en nuestro blog y qué no, asumiendo una responsabilidad que cabe únicamente a quién escribe y firma...? Por mi parte, hasta la fecha sólo he borrado un insulto anónimo que hablaba de mi madre sin aportar argumento alguno...

El experimento del blog, su fuerza de resistencia y de denuncia, implica transgredir en los fondos prestigiando su forma. Por ello agradezco la sinceridad y la pasión de todos los comentarios del post sobre las 135.000 firmas: Desde J.R. Lladós y Toni Tuà hasta J.I. Pellegero, Jordi Ribó, Sergi Estanyol y Toni Barbarà. Mi agradecimiento es sincero, y mi amistad con los que conozco, después de leerles, mayor. No es una fórmula de cortesía decir que dificultades de expresión esconden demasiadas veces que estamos más próximos de lo que los comentarios han dejado traslucir. Y a Clara Valverde le agradezco no sólo su carta-comentario con referencias incluidas, sino que me hiciera llegar este magnífico artículo de Xavier Montanyà: su lectura me ha alejado de la tentación de armarme en censora cuando jueces en momentos poco lúcidos sólo consiguen lo contrario de lo que pretenden secuestrando portadas.

La libertad de expresión es vital. Y los blogs pueden ser no sólo un ámbito de resistencia sino de futuras y prometedoras conquistas.

Han passat molts anys des de que a la Facultat d'Econòmiques, amb molta llicència poètica, alguna persona perversament afrancessada va anomenar Josep Piqué "le beau ténébreux". Ahir, quan es parlava a les tertúlies de la dimissió de Josep Piqué constatava com la nostra societat educada en públic només parla bé dels que se'n van... Però crec que, en general, els tertulians estaven equivocats. No sols hi ha vida més enllà de la política, sinó que no m’acabo de creure que el senyor Piqué no torni a demanar-nos el vot. Per a quin partit pot ser la incògnita, però per a quin interessos, gens. El temps dirà si hi ha una nova formació o una recol.locació del centre-dreta: a fi de comptes, el senyor Piqué va anar de ministre d’Indústria a Madrid quan era independent enviat per persones molt properes o fins i tot íntimes de CiU... La veritat és que el senyor Piqué és un actiu important a la política de determinats grups empresarials no ultramuntans que necessiten sentir-se millor servits. I hi ha indicis de moviments que caldria relacionar: Joaquin Calomarde, diputat valencià del PP que no seguia el boicot als mitjans de comunicació SER i PRISA i va veure’s obligat a dimitir per estranyes acusacions; el senyor Rato, que torna de Washington a mig mandat mentre Jaume Matas, perdedor/guanyador a ses illes, és acomiadat en el dintell de Génova 13 amb crits de “traïdor, traïdor”... I Josep Piqué, flexible fins a l’exasperació amb el fons per més sinistre que sigui (guerra d’Irak, cop d’estat anti-chavista a Veneçuela, recurs a l’Estatut…) es mostra ara sensible davant les formes… Tant sensible que no sé si creure'l. Tot fa suposar que Gallardón serà el proper: ja té preparada la successió, i si funcionen els paranys que li munta Ana Botella amb la seva política “ecològica” tancant accessos al Parc del Retiro i creant embussos monumentals per entrar a Madrid, veurem en tota la seva glòria la sogra d’Alejandro Agag com a futura Alcaldessa de Madrid. (I ens podem esperar el pitjor: es rumoreja amb fonament que, en les seves funcions de gran matrona, va aconseguir l'expulsió de Bernat Soria d'Elx i la Universitat Valenciana: sembla que l'Opus Dei prefereix els llibres de contes a la investigació de cèl.lues mare) En tot cas, la “pinça” Botella-Aguirre està funcionant, i queda tan sols per veure la capacitat d’empassar-se humiliacions del senyor Gallardón.

Amb les restes del naufragi, la campanya electoral del PP serà la antipolítica: por, xovinisme, anti catalanisme de nivell infra C i els bisbes de la mà estesa beneint la nova creuada electoral… el pitjor Bush i el pitjor LePen en versió muralles d’Àvila i viva Cristo Rey! És un viatge al túnel del temps, el mateix túnel que el senyor Piqué justificava per carregar-se la llei de la memòria històrica, el mateix que reforçava quan el seu Partit en el Parlament Europeu no condemnava el franquisme i el senyor Piqué feia disquisicions d’historiador que a ell mateix devien avergonyir-lo…

Enric Sopena es pregunta avui a El Plural.com quants centristes li queden vius a Mariano Rajoy. Pel camí que porta, potser poquets, però és interessant esbrinar si es suïciden (?) o són sacrificats a una quimera ultramuntana i massa personalista per engrescar i representar cap dreta empresarial amb dos dits de front... De fet, la partida d’escacs que José Maria Aznar està jugant contra el món s’està cobrant massa peces perquè el PP sigui alternativa creïble el proper mes de març. Espero que quan també Mariano Rajoy i Aznar perdin definitivament els papers i passin a la història es faci finalment una excepció d’honra a la màxima política obligada de “mortui nil nissi bonum.” En tot cas, pel que al senyor Aznar pertoca, que ho diguin els Tribunals de la història.

Mi amigo Antoni Domenech me autorizó en su momento a reproducir artículos de la revista sinpermiso, de la que es editor. Dada la temática que me viene ocupando y preocupando no me resisto ante el que firmó Paul Krugman en The New York Times, 9 julio 2007, y que fue traducido por Roc F. Nyerro para www.sinpermiso.info.

"Ahora es el terrorismo el primer refugio de los canallas. Cuando las autoridades británicas anunciaron que, detrás del recientemente fallido atentado con bombas, estaba un círculo de médicos musulmanes, tendríamos que haber sabido lo que iba a venir.
“Sanidad pública: ¿vividero de terroristas?”, podía leerse en los titulares de pantalla mientras el invitado al plató de Fox News, Neil Cavuto, y el comentarista de la cadena televisiva, Jerry Bowyer, discutían con ademán solemne cómo la cobertura sanitaria universal puede serlo también del terrorismo.
Aunque eso resultaba grosero incluso para el tipo de discurso político habitual en la era Bush, lo cierto es que Fox no hacía sino seguir una larga tradición. Hace más de 60 años, el complejo médico-industrial y sus aliados políticos se sirvieron de arteras tácticas amedrentantes para evitar que Norteamérica siguiera los dictados de su conciencia y diera a todos sus ciudadanos acceso al cuidado sanitario.
Digo conciencia, porque el cuidado sanitario es un asunto, y el que más, de moral.
Tal se desprende del apabullante eco encontrado por Michael Moore con su Sicko. Los reformadores de la sanidad pública deberían tratar de responder por todos los medios a las ansiedades de los norteamericanos de clase media, a su creciente y justificado temor a hallarse sin seguro médico, o a vérselo negado cuando más lo necesiten. Pero los reformadores no deberían centrarse sólo en el interés propio de las gentes. Deberían apelar también al sentido de la decencia y de la humanidad de los norteamericanos.
Lo que indigna al público de Sicko es la patente crueldad y la manifiesta injusticia del sistema norteamericano de salud: la gente enferma que no puede pagar la factura del hospital, literalmente en la estacada; una niña que muere porque una sala de emergencia hospitalaria que no entraba en el seguro sanitario de la madre se negó a tratarla; norteamericanos extenuados por un duro trabajo, caídos sin embargo en una humillante pobreza por culpa de las facturas médicas.
Sicko es un sonoro rebato a la acción. Pero no hay que olvidarse de los defensores del statu quo. La historia prueba que son excelentes en punto a bloquear una reforma buscando vías de amedrentarnos.
Esas tácticas de amedrentamiento han recurrido a menudo a afirmaciones traídas por los pelos sobre pretendidos peligros de los seguros públicos. En Sicko se muestra parte de una grabación que hizo Ronal Reagan para la American Medical Association, alertando de que una propuesta de programa de cobertura sanitaria para los ancianos –el programa conocido como Medicare— llevaría al totalitarismo.
Precisamente ahora, dicho sea de paso, Medicare –que hizo un enorme bien sin propiciar una dictadura— está siendo socavado por la privatización.
Son, sin embargo, sobre todo los intereses del gran dinero, que tienen pie en el presente sistema, quienes quieren haceros creer que la cobertura sanitaria universal podría llevar a una quiebra fiscal y a una atención médica piojosa.
Ello es que todos los países ricos, salvo los EEUU, tienen ya alguna forma de cobertura sanitaria universal. Cierto que esos países pagan impuestos extras, pero no sin ahorrar en desembolsos por seguros privados y en costes médicos sufragados del propio bolsillo. El coste general de la atención sanitaria en países con cobertura universal es mucho más bajo que aquí.
Por lo demás, cualquier indicador disponible dice que, en lo tocante a calidad, acceso al cuidado necesario y resultados sanitarios, el sistema estadounidense de salud es peor, no mejor, que el de otros países avanzados. Incluso el británico, que gasta sólo un 40% de lo que nosotros gastamos por persona.
Es verdad: los canadienses tienen listas de espera más largas que los norteamericanos en materia de cirugía opcional. Pero, todo contado, el acceso promedio canadiense a la salud es tan bueno como el promedio del norteamericano con seguro, y harto mejor –huelga decirlo—que el de los norteamericanos sin seguro, muchos de los cuales ni siquiera llegan a recibir jamás la atención médica que necesitan.
Y los franceses consiguen proporcionar la que sin disputa es la mejor atención sanitaria del mundo sin ningún tipo significativo de listas de espera. De acuerdo con datos superlativamente contrastados, no nos están contando cuentos. Su sistema es así de bueno.
Todo lo cual trae a colación la pregunta que se hace Michael Moore al comienzo de Sicko: ¿quiénes somos nosotros?
“Siempre hemos sabido que el interés propio sin brida era mala moral; ahora sabemos que, además, es mala teoría económica”. Eso declaraba Franklin Delano Roosevelt en 1937 con palabras que guardan perfecta vigencia hoy para la atención sanitaria. No es éste uno de esos casos en que nos tenemos que enfrentar a decisiones penosas: aquí, hacer lo correcto es hacer también lo eficiente desde el punto de vista de los costes. La atención sanitaria universal ahorraría miles de vidas estadounidenses cada año, ahorrando al propio tiempo dinero.
Se trata de una verdadera prueba de fuerza. Porque la única cosa que se atraviesa en el camino de la atención sanitaria universal son los grupos de interés propagadores del miedo y compradores de influencias. Si no podemos derrotar a esa fuerzas, pocas esperanzas podemos guardar en el futuro de Norteamérica."

Es algo obvio que se puede aprender mucho de los libros. Por ejemplo, en las visitas y peticiones de audiencia a los políticos catalanes para explicarles el propósito de la ILP sobre la fibromialgia y la Síndrome de la Fatiga Crónica he recordado demasiadas veces el magnífico libro de Albert O. Hirschman, Retóricas de la intransigencia, FCE, México D.F., 1991. Para el tema que nos ocupa, quiero hacer mención especial de la trilogía de tesis que Hirschman enumera como las más usadas para negar la razón a las personas que exigen lo que realmente necesitan: la del riesgo, la de la futilidad y la del efecto perverso. Las tres se han utilizado y siguen utilizándose para combatir, ridiculizar o desnaturalizar las ideas y reivindicaciones de las mujeres a lo largo de la historia, y ahora se utilizan también por parte de unos cuantos para negar la mejora en el tratamiento de estas enfermedades:

El riesgo: “Si se aprueba una ILP para quienes padecen fibromialgia y SFC pueden pedirla otros colectivos de enfermos …” Personalmente no veo donde está el riesgo; si otros colectivos de personas con problemas de salud se meten en los duros trabajos de promover una ILP es que no se sienten bien atendidas, y el riesgo lo supone quien propone políticas de salud no adecuadas.

La futilidad: El comentario hecho explícito: “Hay especialistas que, en privado, reconocen que no hay para tanto”. Pero bueno, si ni el propio personal médico se cree las enfermedades, ¿entonces quién las va a tratar? ¿Realmente alguien se cree que vivimos en un mundo de simuladores, de fingidores, de personas que prefieren quedarse en casa sufriendo cuando la vida está fuera, en la calle, con las amigas y amigos, en las playas…? Personalmente me siento tan indignada que paso al punto siguiente:

El efecto perverso: Para las propias personas enfermas que por consejo médico (¿)” tienen que salir, distraerse, poner más de su voluntad…. Si se las toma en serio no se les hace ningún favor”… El mejor ejemplo, una señora que por indicación del médico de atención primaria --y derivada por él-- acaba de pedir hora en la Unidad de Fibromialgia del Hospital Clínico y tendrá que demorar los “efectos perversos” de ser atendida más de dos años (por listas de espera sanadoras, se supone…)

Hace tiempo escribí que “las personas que pueden organizarse en grupos de presión para defender sus intereses, se encuentran de hecho con la desligitimación de sus necesidades puesto que cualquier petición o reivindicación de la normalidad democrática –una disminución del recibo del agua, reducción de la jornada laboral, incrementos de salarios, gratuidad de las medicinas o un buen servicio de prevención de la salud-— atentan contra la lógica de las necesidades neoliberales establecidas porque se alega que tendrían consecuencias inflacionarias, o incrementarían el déficit del Sector Público, o ambas cosas a la vez.” Y así hemos llegado al desencuentro total entre las necesidades reales, básicas, de las personas, y las necesidades del neoliberalismo: por ejemplo, los pasos sutiles, pero continuos, de privatización del sistema de salud.

Agnes Heller nos decía también que “en los casos más extremos, también el capitalismo ha llegado a declarar las necesidades existentes como no existentes en una nueva forma de dictadura sobre las necesidades. Pero, en su forma manipuladora más refinada, el sistema reconoce las necesidades existentes sin permitir la producción de formas alternativas de vida, acabando por incrementar la neurosis y la violencia en la sociedad.”

De todas las citas anteriores, se puede escoger una o varias: todas ellas sirven para desenmascarar a los que no quieren ver la necesidad de lo que se pide en una ILP que cada día recoge más apoyos de la sociedad civil.

Més de 135.000 persones han donat suport amb la seva signatura a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a l'atenció de la Fibromiàlgia (FM) i la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC).Aquest matí, s'ha fet una segona entrega de signatures, a fi de validar-les, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Per bé que encara no s'ha esgotat el temps de recollida legalment establert, les signatures recollides gairebé tripliquen el nombre exigit per presentar qualsevol ILP davant el Parlament de Catalunya. A més, s’ha rebut el recolzament d’institucions i el de més d’un centenar d ’entitats de la societat civil d’àmbits molt diversos i l'explícit suport del món científic internacional que treballa en la investigació i el tractament d’aquestes malalties. A Catalunya s’hi han sumat persones reconegudes per la seva tasca, la seva vida o per les seves aportacions culturals i artístiques. Entre elles: Joan Manuel Serrat, Neus Català, Lluís Llach, Rosa Regàs, Marina Rossell, Fabian Estapé, Anna Balletbò, Carme Sansa, Pep Sala, Núria Feliu, Vicky Peña, Rosa Bofill, Nuria Amat, Oriol Bohigas, Laia Marull, Alfonso de Vilallonga, Félix de Azúa, Ana María Moix, Sílvia Coppulo, Joan Soler Amigó i Xevi Camps.

El fet que tanta gent d’arreu de Catalunya s'hagi compromès a recolzar aquesta iniciativa legislativa popular en tan poc temps, és una mostra més de la mancança existent en l’atenció a les persones afectades.

Més de 135.000 dones i homes creuen en la justícia del que es demana i desitgen que el Parlament –mitjançant l’aprovació d’aquesta ILP— faci possible que aquestes dues malalties es puguin tractar amb rigor i qualitat dins el sistema públic de salut, tal com varen expressar en el seu moment al President del Parlament. Recordem que l’objectiu de la iniciativa és que les persones malaltes puguin disposar d'unitats hospitalàries multidisciplinàries i de personal mèdic especialitzat arreu de Catalunya, que les llistes d'espera es redueixin a un màxim de 90 dies, que els metges i metgesses rebin la formació necessària en relació a la FM i a la SFC, i que la societat en general estigui correctament informada sobre aquestes greus malalties.

La comissió promotora expressa el seu agraïment per tota la solidaritat, recolzament i afecte rebuts, com també per l’acollida i la col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació, i es compromet a seguir informant del posterior desenvolupament de la ILP.

Barcelona, a 9 de juliol de 2007

Web de la ILP:  http://www.ilp-fm-sfc.info  (Llistat d’adhesions: anar a “Suport”)

E-mail:  premsa@ilp-fm-sfc.info  /  informacio@ilp-fm-sfc.info

 Tel.: 639.007.013 / 636.386.341

Video sobre les malalties i la ILP:  http://www.youtube.com/watch?v=ffgx9S40Lg

Desprès de les Jornades sobre Precarietat i Salut i mentre es comença a difondre la Carta de Barcelona, crec que val la pena recordar les idees bàsiques de Norman Daniels, Bruce Kennedy i Ichiro Kawachi publicades a la Boston Review de febrer/març del 2000 amb el títol “La justícia és bona per a la salut”.

Els autors partien del fet descobert per Villermé el 1840 que els membres més rics i millor educats d’una societat tendeixen a viure més temps i amb més salut, i afegien que les investigacions més recents suggereixen però que les correlacions entre el nivell de renda i la salut no acaben aquí: en els països on hi ha grans desigualtats econòmiques hi ha també desigualtats més grans en les condicions de salut; i també, que els grups d’ingressos mitjans de societats força desiguals tenen una salut pitjor que grups comparables, o fins i tot més pobres, de societats més igualitàries.
Els autor afirmaven que la salut no és només el resultat de tenir accés a prevenció i tractament mèdic, sinó també, i en una mesura força considerable, als efectes acumulats de les condicions socials sobre el curs de la nostra vida. Quan una persona de seixanta anys arriba a urgències amb un atac de cor, el seu cos acumula tots els problemes que ve arrossegant de tota la vida, tot i que les discussions actuals sobre la reducció de les desigualtats sanitàries amb un millor accés a l’atenció mèdica obliden aquest fet.

Va costar acceptar la correlació entre desigualtat i salut, però actualment s’han identificat els principals mecanismes. Per exemple, en els Estats Units, els estats amb distribucions de la renda més desiguals inverteixen menys en ensenyament públic, i els efectes sobre l’ensenyament tenen un impacte immediat sobre la salut, ja que s’incrementa la probabilitat de mort prematura durant la infància i l’adolescència. Un dels predictors més importants de l’esperança de vida entre els països desenvolupats és l’alfabetització dels adults, en especial la disparitat que hi ha entre home si dones i que explica les variacions de salut d’aquests països, desprès de les diferències de renda. De fet, en els Estats Units les diferències entre estats en la condició de les dones –mesurada en termes de la seva autonomia econòmica i participació política—estan fortament correlacionades amb taxes més altes de mortalitat femenina.

La mecànica social – desigualtat de renda que porta a la desigualtat en l’ensenyament i acaba en desigualtat en salut—està fortament relacionada amb els processos polítics, ja que la desigualtat erosiona la cohesió social, incrementa la desconfiança social i redueix la participació en les organitzacions civils. La manca de cohesió social porta a un increment de l’abstenció i debilita la resposta que s’hauria de donar des del govern per fer front a les necessitats de les persones que estan en pitjor situació.

En el seu article els autors ens advertien que malgrat el descobriment de mesures que a un termini molt més llarg siguin més beneficioses no s’han d’ignorar ni els serveis mèdics ni la reforma del sector de salut, perquè és obvi que ni que s’aconsegueixi una distribució més justa dels determinants socials de salut, les persones seguiran posant-se malaltes i necessitaran serveis mèdics; tot i així, donen arguments per utilitzar de forma diferent els recursos i fer altres polítiques socials amb l'objectiu de reduir les desigualtats en salut.

En aquest sentit, el menú d’opcions hauria d’incloure les polítiques destinades a igualar les oportunitats de la vida de les persones, com la inversió en ensenyament bàsic, accés a un habitatge, obtenció d’una renda, i altres formes de polítiques anti-pobresa. Per exemple, quatre polítiques socials són bàsiques: inversió en desenvolupament de la primera infància, programes de nutrició, millores en la qualitat de l’ambient de treball, reduccions en la distribució de la renda i més igualtat política.

1.Intervencions en els primers anys de vida. Cada dia és més evident la influència que té l’ambient en el que es viuen els primers anys d’ infantesa sobre la conducta, l’aprenentatge, i la salut que tindran les persones tota la resta d’anys de la seva vida. Assegurar la igualtat d’oportunitats implica intervenir tant aviat com es pugui en la vida de les persones.

2. – Nutrició. Els autors expliquen que l’estat nutricional de la mare afecta les possibilitats del seu fill de no morir en els primers anys de la seva vida, però també en anys successius. El pes de la dona pre-embarassada és un dels predictors més importants del pes del nen en el moment del seu naixement; un pes baix en néixer es relaciona amb riscs més alts de malaltia coronària, hipertensió i diabetis en l’edat adulta. Per tant, invertir en polítiques que redueixin les primeres influències adverses pot ser beneficiosa no sols a curt termini, sinó també per a les generacions futures.

3.- Ambient de treball. Els nivells de salut dels treballadors estan molt vinculats a la qualitat del seu ambient de treball, en especial a la quantitat d’autonomia que els treballadors poden tenir en la seva feina. Els ambients rutinaris o els treballs que impliquin poques oportunitats d’aprendre i utilitzar noves capacitats tendeixen a retribuir-se amb salaris baixos. Les condicions de treball que exigeixen molt de les persones amb poca autonomia no només són característica de les feines de baixa qualificació, sinó que també representen per als treballadors un risc associat d’hipertensió, malaltia cardiovascular, mental o muscoesquelética, i incapacitat física.

4.- Redistribució de la renda. La majoria es redueixen a la política anti-pobresa. Tanmateix, els estudis sobre els determinants socials de la salut ens alerten que les polítiques anti-pobresa no són massa efectives per a reduir les diferències injustes de salut. Encara que es millori la condició dels que estan pitjor, el fet és que els pobres tenen pitjor salut que els quasi-pobres, els quasi-pobres la tenen pitjor que la classe mitja-baixa, i la classe mitja-baixa que la classe mitja-alta, i així succesivament per tota l’escala social. Les accions que s’han d’emprendre impliquen molt més que l’eliminació de la pobresa.

Per abordar de forma total el problema de les desigualtats de salut els governs haurien d’assumir directament les desigualtats econòmiques. La magnitud de la diferència en la renda i riquesa entre els més rics i els més pobres d’una societat és una qüestió determinant per aconseguir bons nivells de salut en una població, al marge del nivell mitjà de vida. A més, les desigualtats econòmiques semblen influir en el grau d’igualtat de la participació política, l’absentisme a les eleccions, el sentiment de proximitat dels polítics elegits i altres formes d’activitat política. Quan més desigual sigui la distribució de la renda i la riquesa, més migrats els models de participació política i, per tant, més gran serà l’exclusió política dels grups més pobres.

Fa uns anys, amb l’estimat i recordat J.M. Céspedes, varem fer un article del que en recupero una part que crec aporta elements en l’actual discusió sobre sobirania, déficit fiscal i comunitats o nacions “solidàries” a la força. Una part del nostre article consistia en el joc de descobrir errors (o potser seria millor dir segones lectures sobre unes primeres que semblaven transparents), i us en resumeixo uns quants tot seguit:
Primer error sobre fonts de finançament: Qui genera els fluxos? L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) no es paga de forma progressiva, sinò que grava en major mesura les rendes del treball de la població assalariada. Per la seva banda els impostos indirectes, en especial l’IVA, representen una part molt important dels ingressos de l’Estat i s’originen també en major mesura a partir del consum de les persones treballadores i les capes mitjanes. Un exemple ben eloqüent n’és l’exempció de pagar-lo d’una Sra. Koplowitz quan va vendre en el seu moment a l’altra Sra. Koplowitz el 26% de Fomento de Construcciones i Contratas per valor de 136.000 milions lliures d’impostos. I a més, hi ha el frau fiscal descobert que permetia que les grans firmes alimentessin comptes a Suissa... i el no descobert, del que segueixen beneficiant-se les grans fortunes i les grans empreses. I els impostos que hi haurien de ser i no hi són, com per exemple la no aplicació de la taxa TOBIN que hauria de gravar els moviments de capitals.
Segon error sobre repartiment de la renda: Quan es demana amb tota justícia –i no sols des del sobiranisme-- que es quedin a Catalunya més diners dels que entre tots i totes produïm, hauríem de preguntar-nos quines polítiques finançaran en primer llocc i amb més gran mesura. I no ens hem de conformar amb la resposta de que més diners ens beneficien per igual, perquè no hi ha massa propietaris d’establiments subvencionats, ni accionistes o directius de les grans empreses fiscalment tan ben tractades, ni gestors i propietaris del sector financer.
És un error relacionar el concepte de solidaritat amb els fluxos financers cap a altres Comunitats Autònomes perquè implica que per més desigualtats, injustícies, bosses de pobresa que hi hagi dins el propi territori, per més explotació, treball negre i marginació que hi podem trobar, si hi ha dèficit en el saldo financer cap a la resta de l’Estat ja som una nació solidaria. Que fàcil semblen d’acontentar i tranquil•litzar algunes consciències! No hem convertit la solidaritat en un dret de ciutadania superant el primitiu estadi de la caritat, no hem assumit com a col•lectiu l’exercici social responsable de millorar les rendes més baixes, crear ocupació estable i de qualitat, assegurar els millors serveis per a tothom, estendre els drets econòmics socials i polítics a la població immigrada, acabar amb la marginació, assegurar a la joventut un habitatge digne, un treball estable, una vida on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i aportar a la societat no només el seu treball sinó també la seva il•lusió, els seus somnis, la seva alegria de viure i la seva capacitat de rebel•lar-se.
Tercer error sobre “solidaritat”: Quan es parla de que "Catalunya és solidària" perquè dona més diners dels que reb, caldria que analitzéssim també la qualitat del que es financia amb aquesta solidaritat. Madrid és ara una gran metrópoli amb magnífiques infraestructures, però s'ha fomentat la cultura de la subvenció en zones deprimides i continua vigent en mols casos l'Espanya del segle XIX. Els fons “solidaris” varen finançar la neteja del recinte de Doñana i evitar reclamacions a la multinacional sueca responsable dels vessaments tòxics. Semblen adormir consciències del camperolat andalús i estremeny, i així s’evita que es reivindiqui cap Reforma Agrària. Contribueixen a mantenir una Espanya de diverses velocitats i la mentida de que es fa política regional quan les actuacions sobre el territori beneficien a uns quants incrementant-se el percentatge de població per sota de la renda mitjana. A més, s’està atiant un populisme de desagradables conseqüències perquè es dirigeix als instints més irracionals, a la confrontació per qüestions de veïnatge, a la burla de la diferència, en un cantonalisme cada vegada més allunyat fins i tot dels mínims culturals exigibles i més propers a les llavors de la intolerància.
Quart error on hi entren les privatitzacions: Com es pot parlar amb tanta suficiència de solidaritat o insolidaritat entre els habitants de les diferents Comunitats Autònomes quan el que han fet els dos darrers governs –tant el del PSOE com el del PP, i especialment aquest amb la creació del “capitalisme de companys de pupitre”— ha estat convertir la propietat estatal, és a dir, de tots— en empreses rendibles propietat d’uns quants. Aquest és també un atemptat real a la sobirania dels pobles, perquè encara que segons els llibres d’economia privatitzar no és robar, hi varen haver privatitzacions que mereixien haver acabat al Jutjat de Guàrdia. Els llibres ens diuen que les privatitzacions són beneficioses si aconsegueixen augmentar el benestar de la població, per exemple fent baixar preus, creant ocupació, augmentant la transparència del mercat... Que els expliquin, per exemple, als treballadors i usuaris de Telefònica els avantatges de la privatització! Peró no acaba aquí el sarcasme, perquè mentre es diu que les privatitzacions són bones perquè acaben amb els monopolis públics es creen i fomenten els quasi-monopolis privats com els de la banca o els del sector de grans superfícies amb la formació del supergrup francès propietari, entre altres, de Pryca, Continente i Carrefour (per no parlar del darrer escàndol de l’OPA sobre Endesa).
Cinqué en els que els municipis segueixen essent convidats de pedra: Els "fons de la solidaritat" s’administren per dalt, es controlen o descontrolen per dalt, i són els de dalt els que a sobre s’entretenen amb les fórmules de càlcul i s’esbatussen pel resultat de les equacions. Els diferents municipis –tant els de Catalunya com els de la resta de l’estat, i sempre que no hagin caigut en la gran temptació especuladora— segueixen fent de comparses, fent realitat ajudes i serveis pels que no reben finançament ja que la seva participació en els ingressos estatals, que en temps de Franco era d’un 10% s’ha estirat uns punts amb la democràcia però queden encara molt lluny dels percentatges que es consideren de suficiència i que van del 25% al 33% dels ingressos totals. Es perverteix un principi que permetria que les polítiques es fessin a partir de l’inventari de les mancances socials, amb el seguiment i el control de la ciutadania, impedint l’efectiva descentralització i el necessari acostament dels centres de poder a la immensa majoria de la població. Aquesta és la traducció a la pràctica democràtica d’un municipalisme i un federalisme radicalment democràtic que podria arrelar-se en les idees –també republicanes-- de Pi y Margall.
Sisè error de les “fugues” de fluxes: Es una qüestió d’importància cabdal que de fet té a veure amb el fluxe de diners que, amb origen a Catalunya va cap a Brussel•les, amb saldo negatiu. I això ja és més difícil d’explicar pels europeistes convençuts... . Disposem de menys renda després de que es liquidin els comptes amb Brussel•les, tot i que es proclama que, junt amb Renania del Nord Westfalia, Baden-Württenberg i la regió milanesa som un dels motors europeus... Per això també, com Hamburg i la regió del Ròdan-Alps som contribuïdors nets, amb el greuge de que a la Unió Europea no hi ha altres mecanismes de redistribució que sí es poden generar a partir d’un mateix sistema fiscal, ja que cada país de la Unió Europea segueix encara –a excepció de la imposició de l’IVA-- amb el seu propi sistema fiscal i el Pressupost Europeu prou feina té per fer front les desiguals i regressives polítiques agrícoles.
I aquests sis errors poden ser els primers, però de fet no són els últims… Com es veuen des de l'independentisme, el sobiranisme? A mi m'interessa saber-ho. Si interessa a algú més, podem seguir...