punts de vista

Ahir la nit, en el sopar festa anual d'Esquerra Unida i Alternativa es va donar el premi Alternativa 2007 al Jueves i a la Comissió promotora de la ILP sobre la fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. Sé que els mitjans destaquen el Jueves i la seva portada segrestada, la llibertat d'expressió i el dret a l'humor que tan enemic és de dictadures i falses democràcies. Tanmateix, per a mí, la gran guanyadora va ser la ILP perque representa l'empoderament de les persones afectades --sobre tot dones-- en cerca i defensa de solucions i de lleis sanitàries més justes. Ja està bé que les persones malaltes s'ens despersonalitzi sota l'estranya denominació de "pacients" quan la resignació --sortosament-- s'acaba!

De les paraules pronunciades per la Cristina Montané en recollir el premi voldria destacar les següents afirmacions:

"Avui no només som aquí representant la comissió promotora de l’Iniciativa Legislativa Popular en favor dels malalts de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica, sinó també volem ser la veu de tot el col·lectiu de malalts d’ambdues malalties que en aquesta iniciativa hi estem deixant la poca salut que ens queda.
Aquesta ILP demana un bon servei sanitari especialitzat, Unitats d’expertesa amb metges especialistes, que faci possible un diagnòstic acurat i fiable, per tal d’evitar l'infra i el sobrediagnòstic d’aquestes malalties i per tal de garantir el millor tractament possible. 140.000 signatures recolzen una ILP que neix de l’injustícia que representa la desatenció mèdica i social d’aquests afectats. Traslladarem aquest reconeixement, i el que aquest significa, a la nostra gent: a les 16 organitzacions de malalts que van adherir-se i que han col·laborat en aquesta ILP; a les 140 persones que van assumir, fent un gran sobreesforç, la funció de fedatàries... i, és clar, a les gairebé 250.000 persones afectades de FM i de SFC a Catalunya."

La Maribel Nogué, ciutadana dempeus de l'Anoia, acaba de publicar un article a que m'ha interessat molt: Sota el títol de "Potser ens volen a les fosques" la Maribel diu, entre altres coses, que

"L’esquelet d’un país són les seves infrastructures, i si ens preocupa més si tindrem o no competències de l’aeroport de Barcelona o bé per on passarà l’AVE que allò que preocupa realment la gent, podem quedar-nos amb els ossos a les mans encara que no n’hi manqui cap. Els serveis públics són i han de ser això,serveis i públics, per això és correcte que la població es dirigeixi als governants en demanda de resposta i solucions. Però diguem les coses pel seu nom: tenim un servei de subministrament i distribució,tant en alta com en baixa tensió, que estan privatitzats,que pertanyen a empreses gestionades amb criteris empresarials que actuen a la pràctica en règim de monopoli, sense competència. Jordi Miralles, vice-president del Grup Parlamentari d’ICV-EUiA, hi afegia: “Quan es privatitza un sector estratègic sempre hi ha uns guanyadors: gent com vostès (referint-se als representants de les companyies elèctriques) i molts d’afectats negativament, ja que aconsegueixen una relació directa entre milions de beneficis econòmics i milions de persones maltractades pel deteriorament del servei que presten”.
És un exemple clar de que “qui paga no mana”. Ens cal un canvi de model energètic pensant en els persones, el territori i en l’economia del país. (...) I a les fosques, culturalment parlant, sembla que ens volen deixar amb el cessament de l’escriptora catalana Rosa Regàs al capdavant de la Biblioteca Nacional. Han volgut desprestigiar-la amb difamacions sospitosament intencionades: des d’una relació causa-efecte es pretén desacreditar-la per la suposada incapacitat de les dones per a la gestió; com a catalana que és, i no pas contra ningú, malgrat l’exili, la por, el dolor, la Memòria i el seu amor per les altres cultures; com a republicana, que no és solament nostàlgia d’un sistema de valors, sinó la confiança que la ciutadania trobarà, tard o d’hora, un sistema on la ciutadania no tingui servituds a mandataris per nissaga.(...)"

I recomano també el documentat comentari de l'Àngels Pedrazuela, bibliotecària de la UB, al post anterior. En concret, destaco aquestes paraules: "La meva opinió és que és molt trist veure una biblioteca com la Nacional de Madrid, completament buida, amb sales per investigadors que no s’omplen mai, control d’entrada estrictíssim exclusivament per estudiosos i això era la BN abans que Rosa Regàs se’n fes càrrec.
M’emprenyen els robatoris i molt perquè aquests incunables son insubstituïbles i són part del nostre patrimoni cultural. Tanmateix, una política d’obertura i democratització té els seus riscs. (...) Ara bé, no sembla que aquest episodi en concret pugui qüestionar el conjunt de la gestió i el programa de millores que s’estava duent a terme. (...) Tot plegat fa pensar més en un enfrontament polític, en el context de l'actual viatge "al centre" emprés pel PSOE,(cal recordar algunes crítiques recents de Regàs al partit governant) que no pas en una qüestió de competència professional, per no entrar en els possibles biaixos sexistes de l’afer."

Finalment, crec que l'aspecte polític de la "dimissió" queda encara més clara desprès de sentir l'entrevista feta a la Rosa Regàs el passat mes de maig sobre la família, l'esglèsia i altres temes sobre els que la Rosa no es mossega la llengua, i que us recomano reproduir si encara no ho heu fet:

Sobre la dimissió de Rosa Regàs, des de León, el Dr. Fabián Estapé demana que deixi constància escrita en el blog de la seva solidaritat i estimació.

Segurament els bons records que en té i la coherència i valentia ideològica de l'escriptora i amiga no poden quedar enterbolits per l'imatge mesiànica d'un nou-ministre que quan havia de donar comptes sobre el retorn del botí de guerra que encara queda a l'arxiu de Salamanca es va esplaïar sobre robatoris i suposades ineficiències. En aquest punt, brillant la reconducció dels parlamentaris catalans a la comissió de cultura, un moment agráït de la vida parlamentària!

I de moment, dos comentaris en el meu blog: el d'un anònim que diu que és militant d'IU i aprofita el blog per insultar en Gaspar Llamazares quan l'insult li cau de plé a sobre per més que es cregui que la covardia protegeix i abriga, i un raonament que suscric totalment de l'excel.lent metge i amic Toni Barbarà. A més, en Toni aixeca una discussió que potser algun dia des de l'esquerra haurem d'assumir seriosament: el de la suposada eficàcia que barra el pas a la pedagogia i la claretat política de les esquerres. Personalment m'apunto a la convicció de que la "gestió" dels afers públics no és apolítica, no ho ha estat mai. I quan a qui "també" gestiona se li ofereix la possibilitat de tenir un cert relleu, crec és un suicidi polític renunciar-hi en nom d'una suposada eficiència: En el cas de la Rosa Regàs, no va ser innocent que triés, com ho varen fer altres pàgines web des de les esquerres i per donar més relleu al contingut, dos enllaços que ens presentaven la Rosa Regàs amb la Pilar Bardem en la lectura del manifest contra la guerra a l'Irak, i la rebuda dels infants palestins a la Biblioteca que dirigia.

 La Rosa Regàs entén perfectament per qué han de servir les persones d'esquerres del món del pensament i la cultura. Esperem que la seva pedagogia no es perdi en nom d'una suposada gestió neutral que, de moment, ja està donant rèdits al PP.