punts de vista

Lourdes Beneria m'ha enviat l'adreça electrònica del llibre: "Rethinking Informalization: Poverty, Precarious Jobs and Social Protection" del que és autora i editora, juntament amb Neema Kudva.

Malgrat que la data de publicació és de maig del 2005 no ha tingut la difusió que es mereix, i seria massa injust que caiguès en l'oblit de les estanteries virtuals, com es pot jutjar per un resum de l'abstract que cito a continuació:

"La globalització, la reestructuració econòmica en profunditat i les polítiques neoliberals han transformat el món del treball tant en el Nord com en el Sud. Al contrari del que esperaven qui estudiava el "sector informal" en els anys 1970 i 80, l'economia informal segueix estenen-se i guanyant terreny. Aquesta edició recull les aportacions d'un grup interdisciplinari de persones dedicades a la investigació i a intervenir amb les seves actuacions repensant la informalització del món laboral. En conjunt exploren els processos i els motius que s'amaguen sota el creixement de les activitats informals i les possibilitats de generar treball decent i mercats de treball equitatius en les condicions actuals. En el llibre s'inclouen textos que examinen la diversitat de les activitats informals, els processos que generen el seu creixement i la manca de preocupació per les creixents desigualtats econòmiques i socials. Algunes de les contribucions es centren en la necessitat de repensar les proteccions socials del treball i la generació de treball digne. Altres vinculen els treballs informals amb la pobresa, i l'assaig que clou el volum es centra en els impactes del treball informal en la segmentació de l'espai urbà i la política"

Per a totes les persones que seguim treballant en les condicions de precarietat i salut a fi d'anar omplint de contingut la "Carta de Barcelona" i per a les estudioses de la qüestió de gènere, recomano sincerament que us baixeu el text perque la seva qualitat no és el menor element que el manté de molta actualitat.

 http://ecommons.library.cornell.edu/bitstream/1813/3716/1/Rethinking+Informalization.pdf

I bona lectura!

En record de Josep Gibert, una gran persona, camarada i científic --a Catalunya no ens adonem del que tenim fins desprès d'haver sufert la seva pèrdua, i a vegades ni aleshores-- vull deixar que siguin les seves paraules pronunciades l'any 2000 davant de joves geòlegs les que avui commemorin el seu comiat:

"LA GEOLOGÍA UNA PROFESIÓN VOCACIONAL:

Los organizadores del Primer Encuentro Nacional de Jóvenes Geólogos me piden que les hable sobre nuestra profesión y sólo puedo intentarlo hablando de la experiencia personal acumulada en más de treinta años, e intentar describir lo que ha sucedido en el ámbito de la geología en este periodo.
Mi promoción es la tercera que estudia la carrera de Ciencias Geológicas, pues antes no existía la licenciatura como tal, se estudiaba Ciencias Naturales, lo que implicaba una formación extensa en biología y en menor grado geológica. En nuestro caso y teniendo en cuenta la reciente segregación y la falta de especialistas en la universidad se impartían algunas asignaturas propias de las ciencias naturales como Botánica y Zoología, además de las Matemáticas, Física y Química muy poco enfocadas hacía aspectos geológicos. Curiosamente era obligatoria la Paleontología Humana. Las asignaturas estrictamente geológicas eran pocas y el nivel escaso. La teoría de la Tectónica de Placas aún no se conocía. La Estratigrafía, Sedimentología se estudiaban a nivel teórico casi memorístico al dictado de textos americanos, aquí aún no existían especialistas, los primeros, en Cataluña, fueron el Dr. Rosell y la Dra. Virgili. La Geografía Física era la asignatura que dominaba la carrera. La impartía el Dr. Soler Sabaris que era un buen pedagogo, herencia de su pasado en la Enseñanza Media, y sus excursiones muy didácticas, conocíamos toda Cataluña y sabíamos interpretar el paisaje, más como geógrafos que como geólogos. Los contactos internacionales no existían. Quizás el científico de este ámbito más conocido fuera de España era el Dr. Crusafont Catedrático de Paleontología. En definitiva, nuestra ciencia estaba en los inicios.
Por otra parte éramos pocos alumnos, doce en mi promoción y solo existían cuatro universidades donde se enseñaba Geología: Barcelona, Madrid, Granada y Oviedo. Las salidas clásicas eran la enseñanza aunque con mi promocián se inició una amplia gama de posibilidades. La Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental solicitó geólogos, los estudios de Hidrogeología comenzaron con mi generación. La inició el Dr. Llamas un ingeniero de Caminos que nos dictó un cursillo rápido del que salieron los dos primeros catedráticos de la asignatura. El Instituto Tecnológico y Geominero (entonces Instituto Geológico y Minero) estaba en expansión y gracias a la necesidad de realizar mapas geológicos se contrataban geólogos. La Universidad y el CSIC iniciaron su renovación para adaptarse a los tiempos del desarrollo propios de los años sesenta y muchos de mis compañeros ocuparon plazas en la universidad o en el CSIC. En realidad fue la primera generación que abrió fronteras y se perfeccionó en Europa. Sin duda el paro no se conocía y la promoción estaba asegurada. Incluso se podía escoger la especialidad, en mi caso la Paleontología, que en los años sesenta era una rareza.
En más de treinta años la profesión ha cambiado mucho. A pesar de los males endémicos de nuestra universidad, que no tienen solución, los geólogos están mejor formados y, sobre todo, tienen más posibilidad de perfeccionarse en cursos, congresos, doctorados, masters etc., de viajar y reciclarse en otras universidades europeas o americanas por lo que la formación se alarga considerablemente. Un buen profesional empieza a estar formado a los cinco años de terminar la carrera después de adquirir experiencia profesional o haber perfeccionado los conocimientos universitarios fuera del ámbito estrictamente académico.
Las posibilidades de trabajo han aumentado abriéndose a nuevas expectativas antes inimaginables como son los trabajos relacionados con el medio ambiente (auditorías ambientales, estudios de impacto, depuradoras, vertederos, residuos, ordenación del territorio, etc), obras públicas (carreteras, AVE, túneles etc.), recursos hídricos (aguas subterraneas, control de ríos), estudios de riesgos naturales (avalanchas deslizamientos, riadas, terremotos), recursos naturales (petróleo, carbón, canteras), estudio de zonas de riadas (desertización, erosión y conservación del suelo). Muchos de estos trabajos se pueden realizar en empresas privadas pero también en servicios públicos vinculados a las autonomías, ayuntamientos, diputaciones y ministerios.La investigación también ha ampliado sus campos y abarca un amplio espectro, desde el estudio de nuevos materiales (hay geólogos que trabajan en cristales para la NASA y nuevos modelos de prótesis) hasta la Paleontología Humana (ciencia que yo practico).
Quizás lo más difícil para el joven geólogo sea optar por opciones de futuro al finalizar sus estudios. Hay varias posibilidades. Las más extremas son buscar, encontrar trabajo y ejercer la profesión de manera inmediata o por el contrario profundizar en la formación a la búsqueda del trabajo satisfactorio. Son opciones personales en las que es difícil aconsejar. Es cierto, que en estos momentos, hay posibilidades de encontrar trabajo y que se exige mucha movilidad, capacidad de adaptación y versatilidad. El mercado de trabajo es muy móvil, inestable e inseguro por lo que debe adquiriese un perfil amplio, pero dentro de unas especialidades y edades. A los treinta se debe tener un aceptable
curriculum profesional y una buena formación.
La geología es una profesión muy vocacional o por lo menos para mí. Esto debe proporcionar una satisfacción complementaria que nos permita un plus de felicidad ejerciendo nuestro trabajo. Cada vez es más difícil escoger el trabajo más satisfactorio, el que realmente nos gusta y ejercerlo con libertad, sin presiones. La vida del geólogo muy vinculada al campo, permite estar en contacto con la naturaleza, viajar, alejarse de los jefes y disfrutar de atardeceres agradables y tertulias científicas ante una buena mesa. Mis mejores momentos los he pasado trabajando en el campo, descubriendo nuevos yacimientos paleontológicos en las depresiones terciarias de España.
Las nuevas leyes económicas exigen la máxima rentabilidad con el mínimo tiempo y gran calidad, lo que es una utopía e incompatible con la capacidad creadora vinculada a toda profesión que exija un razonamiento científico. Se debe anteponer el rigor y la calidad a las urgencias y exigencias lo que crea situaciones complejas y de tensión. Un trabajo bien hecho es satisfactorio. Una obra bien hecha es la culminación de una vida, algo muy difícil de conseguir y que la sociedad en que vivimos casi no valora. El trabajo de geólogo, como el de todo científico, tiene que ser meticuloso. Los datos de campo bien tomados según las exigencias de los objetivos y las síntesis finales meditadas y razonadas.
La competitividad es otro elemento agresivo. Ser competitivo y ambicioso parece natural pero siempre que se guarden las más elementales normas ‚éticas. En la actualidad se prima la competitividad sobre otros valores, lo que en ocasiones obliga a actuaciones indecorosas como copiar artículos, esquemas, columnas y otros datos robando datos de colegas. Es cierto que estos hechos lamentables suceden y otros peores. No obstante he percibido un mayor compañerismo entre geólogos que en otras profesiones quizás se deba al contacto con la naturaleza que debe proporcionar mayor sensibilidad y sentido de la responsabilidad.
Los jóvenes geólogos deben potenciar en el futuro algunos valores esenciales, como son: la pasión por el conocimiento, el respeto a la naturaleza y el rigor del método científico, esto facilitará compaginar el trabajo y la felicidad."

Veig la crema de banderes d’ Israel durant la protesta del Dia de Al Quds (Jerusalem en àrab) on les dones no s’amaguen de ser-ne protagonistes i recordo un magnífic treball publicat a UNIFEM:

http://www.womenwarpeace.org/opt/opt.htm. En el mateix s’explica que les dones palestines de totes les edats i classes socials desafien el seu paper de gènere socialment definit i participen en política, en durs enfrontaments amb l’exèrcit d’Israel, es fan visibles en les manifestacions i s’organitzen per tot arreu. Centenars d’elles han mort o han estat greument ferides anant o tornant de la feina, intentant creuar els punts de control, o en no disposar de serveis mèdics o una ambulància. O potser han estat víctimes del foc creuat quan els israelites assassinen líders palestins, d’un bombardeig, sense moure’s de casa.

Les dones palestines varen protagonitzat el boicot de 1987 contra els productes d’Israel a la Franja de Gasa i al Sector Occidental. A fi de que el boicot pogués tenir èxit varen començar a produir productes propis, creant una infraestructura de base per a l’economia domèstica palestina que creixia en la mateixa mesura que el boicot. La comunitat palestina va acceptar bé la seva implicació en la mesura que els homes no hi eren presents i l’activitat de les dones es considerava un signe de lleialtat cap a la família del company i la lluita nacional. Però també hi varen participar dones no casades, i el resultat és que es varen alleugerir les restriccions tradicionals de gènere.

Però aquests avenços han tingut un preu molt alt. L’estudi de Kuttab i Bargouti, The Impact of Armed Conflict on Palestinian Women, explica que en la lluita contra l’ocupació moltes dones han estat arrestades per les forces israelites per motius polítics. Diuen: “se les ha mantingudes aïllades, se les ha obligat a donar a llum en les seves cel•les, se les ha torturat, se les ha amenaçat i s’ha abusat d’elles sexualment.” i més endavant explica que han estat sotmeses a condicions d’extrema brutalitat i violència, privades dels seus drets a ser tractades segons els acords internacionals, com a presoneres polítiques. Per la seva banda, Amnistia Internacional explica que la cultura patriarcal es va agreujar amb els tocs de queda i el confinament i va perjudicar l’accés de les dones a un treball remunerat, a centres de salut i a instal•lacions d’ensenyament. Durant la segona Intifada, les forces israelites han coaccionat a persones civils palestines entre les que hi ha dones i noies, convertint-les en objectius humans protegint a soldats o utilitzant-les com hostatges. En la demolició de les cases que el Tribunal Suprem Israelita va aprovar el març del 2002 les dones, junt amb els homes i els seus fills i filles, varen quedar sota la runa per l’actuació dels bulldozers.
Alimentació i Aigua.- Durant la primera Intifada la contaminació i degradació del medi en els territoris ocupats va arribar a proporcions de crisi a la Franja de Gasa i va representar una amenaça molt seriosa per a la població. Les dones es varen veure especialment afectades per les pèssimes condicions i l’escassetat d’aigua potable ja que són elles les que preparen els aliments i són en gran mesura les responsables de la higiene. Les dades de l’any 2000 indiquen que un 40% de les adolescents patien d’alguna forma de desnudriment o anèmia, i d’estres psicològic i social. Un estudi del 2002 de la Johns Hopkins University i la Al Quds University va determinar que el 13,3 per cent de la població de Gasa patia de desnudriment aguda, amb un nivell similar al de Zimbabwe (13 per cent) i la República Democràtica del Congo (13,9 per cent). El desnudriment afecta de manera desproporcionada als infants i a les dones. De fet, des de l’escalada de la violència del 2000, el desnudriment crònic i agut entre els infants de menys de cinc anys s’ha incrementat de manera espectacular, passant del 7,5 per cent al 30 per cent (la crònica) i del 2,5 per cent al 21 per cent (l’aguda). Segons les mateixes fonts, el 45 per cent dels infants de menys de cinc anys i el 48 per cent de les dones en edat fèrtil pateixen formes lleus o moderades d’anèmia.

Serveis de Salut.- El sector de salut a Palestina ha patit una forta davallada durant els anys d’ocupació israelita. Tampoc es troben estadístiques ni informació rellevant sobre la salut de les dones, des de la salut mental fins als serveis reproductius, l’avortament o la infertilitat, ni els controls preventius. L’organització de Drets Humans Israelita B’Tselem denuncia que es nega a la població palestina dels territoris ocupats l’accés a tractaments necessaris de llarga durada com la diàlisi, la quimioteràpia o el control de la diabetis. Dones i noies palestines (també nois i homes) han mort de causes normalment evitables per trobar-se amb retards o bloqueigs en els punts de control i impedir així arribar a temps als hospitals. Els infants són els que pateixen més riscos ja que les restriccions han impedit el tractament de complicacions prenatals.
B’Tselem ha publicat nombrosos testimonis de dones i homes palestins als que s’els ha violat els seus drets de tractament mèdic per les restriccions a la mobilitat. Durant els primers quatre mesos de la segona Intifada la mortalitat en néixer va incrementar-se en un 58% en relació al mateix període de l’any anterior. Les dones embarassades dels territoris ocupats estan exposades a fets traumàtics per a elles i els fetus com la inhalació de gasos, els bombardejos o els dispars. En estimacions del Ministre de Salut palestí els naixements amb suport de personal sanitari varen disminuir del 97,4 per cent del 2000, al 67 per cent en el 2002. Els parts a casa es varen incrementar, en canvi, del 3 per cent al 30 per cent en el mateix període, de la mateixa manera que ho va fer la mortalitat dels nadons i de les mares. El Ministeri de Salut va reaccionar començant a formar llevadores acreditades per assistir els naixements a casa.
Des d’agost del 1994 organitzacions dels drets humans i de dones palestines varen publicar una “Carta de les Dones” per a que la Constitució de l’Autoritat Nacional palestina garantís els drets econòmics, socials i polítics de les dones, i aconseguir la igualtat plena entre homes i dones davant la llei. Tanmateix, la Carta no entrava en les lleis de família i de condició personal de les dones. Les llars encapçalades per dones, especialment vídues, han estat especialment vulnerables a la pobresa ja que tradicionalment eren els homes els que aportaven les rendes a la llar, i moltes vegades les dones perdien oportunitats de treball per manca d’ensenyament, de formació o experiència, però també per restriccions socioculturals sobre la seva llibertat de moviments. Les pressions socials i legals, així com la incapacitat per pensar en opcions alternatives, ha obligat força vegades a les dones soles i als seus fills a tornar a la casa dels seus pares i renunciar per tant a la seva autonomia. Així, moltes dones que volen mantenir la seva autonomia pensen que el treball assalariat, la formació i l’ensenyament són les millors maneres d’aconseguir fer front i millorar la seva situació, encara que bona part de les mateixes dones que volen seguir essent autònomes no saben quin tipus de coneixements necessiten L’Oficina Central d’Estadística de Palestina va estudiar a finals dels anys noranta que les famílies encapçalades per una dona representaven el 9 per cent de totes les llars palestines, però en canvi significaven el 12 per cent de llars pobres. Les taxes de pobresa i de pobresa extrema eren més altes en les llars encapçalades per dones (26 i 17 per cent respectivament) que les que encapçalaven homes (20 i 12 per cent) i a partir de la segona Intifada la posició socio-economica de les dones palestines ha empitjorat de forma significativa.

 Ocupació.- Les dones palestines s’han fet càrrec del paper tradicional de l’home a la casa però també han entrat en el mercat de treball. Nombroses ONG ofereixen formació i coneixements professionals i també microcrèdits a les dones palestines per a que puguin assegurar una subsistència a les seves famílies si han d’encarregar-se de les mateixes, o poder aportar una renda suplementària o principal a la família donades a més les altes taxes d’atur masculí. Tanmateix, durant la segona Intifada i el declivi econòmic que va provocar les microempreses de les dones han patit pressions molt fortes, de manera similar a com s’han vist afectades la resta de negocis de la comunitat palestina. Entre setembre del 2002 i octubre del 2003, l’atur als territoris ocupats es va triplicar i la pobresa va afectar a dues terceres parts de la població. Un nombre constant de dones varen entrar a l’economia informal obligades per la pobresa cada vegada més gran de la família i les duresa de la situació.
Centenars de famílies que vivien del camp varen perdre el seu mitjà de vida en no poder cultivar les seves terres pels tocs de queda locals, l'aixacament de murs i els punts de control. A octubre del 2003 hi havia uns 140 punts de control al Sector Occidental i de 25 a 30 a la Franja de Gasa. Les dones es varen veure especialment i negativament afectades per la caiguda del sector agrícola, que constituïa una font vital d’ingressos Amnistia Internacional, en el seu informe de març del 2005 “Israel and the Occupied Territories: Conflict, occupation and patriarchy: Women carry the burden” denunciava que les dones obligades a vendre la seva força de treball com a resultat de l’increment de l’atur i la pobresa als territoris ocupats estaven exposades a greus riscs de vulneració dels seus drets caient en mans d’empresaris explotadors i abusius. A més, es veien obligades a treballar en feines no segures que les posaven en perill. Per exemple, una dona pot haver de treballar en una instal•lació israelita per necessitat econòmica, però també pot implicar que una part de la seva pròpia comunitat la consideri col•laboracionista. Per altra banda, la confiscació de les terres agrícoles i les ocupacions israelites han incrementat la inestabilitat dels treballadors i treballadores de Palestina, i l’agricultura ha deixat de ser una forma segura d’obtenció de rendes, impulsant a homes i dones a un mercat de treball insegur que es trobava dins Israel fins als recents tancaments de territoris. Pel que fa en especial a les dones pageses, cada vegada més es veuen obligades a vendre en els seus pobles el que abans era el producte d’una agricultura i cria d’animals de granja per a la pròpia subsistència.
Ara, les dones són responsables de la meitat de totes les famílies refugiades, amb un increment de la pobresa que acompanya la violència, els tocs de queda i les polítiques d’apartheid. La demolició de cases, l’apropiació de les terres i altres mesures preses per l’exèrcit d’Israel en nom d’una suposada seguretat han tingut un impacte sever en la salut física i psicològica de les dones, el seu procés d’ensenyament i formació, seguretat econòmica i accés als serveis bàsics. Tanmateix, les dones palestines segueixen lluitant per la pau en les seves comunitats i en col•laboració amb dones jueves que pensen de la mateixa manera. Utilitzen les seves xarxes per comunicar-se entre elles i fer front a les forces ocupants fins aconseguir una pau justa amb Israel i l’aprofundiment de la democràcia a la societat i a les seves llars.

La primera vegada que em vaig sentir molt especialment implicada en la situació de les dones a l'Afganistà va ser desprès d'una conferència a la UB de la periodista i escriptora Anna Tortajada. Ens va convidar a posar-nos un burka: l'experiència va ser colpidora. Les noies es queixaven de que sota la burka no podien veure per on anaven, ni podien respirar bé. Els pocs nois que ho varen provar quedaven en silenci: experimentaven per primera vegada l'opressió del patriarcat i el fonamentalisme més fanàtics, i poc desprès un d'ells justificava la intervenció a l'Afganistan per erradicar per sempre aquesta mena de presó de roba que desfà identitats tot i proclamant l'imperi d'una teocràcia irracional i despótica.

Ara que ja ningú nega que les burkes han tornat, que potser no han deixat mai de ser-hi, rebo aquestes reflexions de l'amiga Clara Valverde, amb permís per reproduir. Tot i que la temàtica és prou més ampla, m'ha tornat a fer sentir el pes aclaparador de la burka, i la xarxa tupida davant els ulls.

"LA OCUPACIÓN DE AFGANISTÁN: NI RECONSTRUCCIÓN NI AL-QAEDA

per Clara Valverde

La realidad de la ocupación de Afganistán y del verdadero aumento de las tropas de la ONU ha sido silenciada por las noticias sobre las muertes cotidianas en Iraq y por el mito de que lo de Afganistán es una “misión de paz”. La prensa española habla de la ocupación de Afganistán como “reconstrucción” mientras que la americana habla de que es para que Al-Qaeda no se extienda por el mundo.
Ni reconstrucción ni Al-Qaeda. El proyecto americano de controlar Afganistán (después de haberlo entregado a la vieja URSS en los años 1970 y de haberla retomado, en el 2001 de Paquistán, quienes pusieron a los Talibán en Kabul cuando los soviéticos se hartaron), es la razón de esta “operación de paz” que está destruyendo más aún ese país tan dañando. Aunque el gobierno paquistaní es la policía de los EEUU en la región, los americanos, en el fondo, no se fían de Musharraf (también conocido como “Busharraf”), que rápidamente tomaría control de Afganistán si los EEUU se fueran. Eso daría al gobierno paquistaní mucho poder en el juego de ajedrez que se está llevando a cabo en la región entre Irán, los fragmentos de Irak y el Medio Oriente.
Los EEUU dan la excusa de liberar a la humanidad de Al-Qaeda, Talibanes, opio y burkas, y con sus aliados, como España, llevan a cabo el control y la destrucción de Afganistán sin casi oposición ni alarma internacional. Y los títeres de los americanos del gobierno de Karzai no se quejan porque no sufren la parcial pérdida de la riqueza de las plantaciones de opio que hayan podido ser destruidas, ya que la “ayuda internacional” les está manteniendo en el lujoso estilo de vida al cual se habían acostumbrado.

En las últimas semanas Afganistán está más en las noticias pero, como hasta ahora, no oímos información fiable. Es necesario buscar otras fuentes de información y analizar lo que hay detrás de cada titular. Ya hay un aumento de las tropas de ocupación en el sur de Afganistán con la excusa de “frenar la ofensiva talibán”. En realidad habría que preguntarse: ¿por qué los EEUU han decidido llevar a cabo una ofensiva en el sur?

El sur del país comenzaba a estar controlado por los afganos más moderados de Hizb-i-islami. El líder de esta región, Gulbuddin Hekmatyar, ¿podrá contra las fuerzas internacionales? y, más importante, ¿podrá mantener su relativa neutralidad dado que durante la ocupación soviética recibió grandes cantidades de ayuda de los EEUU y de Paquistán? Hekmatyar tiene apoyo en la región porque los pashtún del sur de Afganistán y del norte de Paquistán nunca han aceptado la artificial división de la Linea Durand de 1893. Esta resistencia pashtún (que en la prensa la llamarán erróneamente, en las próximas semanas, “los terroristas” o “los talibanes”) está compuesta por la gente humilde que están hartos de la pobreza y de los campos de refugiados, y de los jóvenes y niños (muchos de ellos huérfanos) a los que la “reconstrucción” no dio ni escuelas ni futuro.
Otra razón es que el oeste de Afganistán no sería una diana fácil para las tropas de la ONU porque esa área ha conseguido cierta estabilidad gracias a Irán. Los americanos, por mucho que amenacen, no están dispuestos a enfrentarse a Irán. Y el noreste tampoco es una opción desde el punto de vista de la ocupación. Ahí es donde está el opio con sus respectivos dueños y, por mucho que los americanos hablen de los males de las drogas, estas plantaciones, el 90% del cultivo mundial del opio, son una baza demasiado importante para ponerla en peligro. Con lo cual, las fuerzas de ocupación atacan, desesperadamente, lo que piensan que es la diana más fácil. Pero la resistencia de los pashtún les volverá a recordar a Vietnam.
¿Qué futuro es posible para Afganistán si consiguiera liberarse de las superpotencias que la han arrasado tantos años? La respuesta pertenece al pueblo afgano porque la historia muestra, como en África del Sur, que los cambios duraderos son los que vienen de abajo y no de arriba. Lo único que va a conseguir la ocupación que están llevando a cabo nuestras tropas es más pobreza y, como en Irak, la fragmentación del país."