Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Arxiu: Novembre 2007

Qui mana callar la violència de gènere?

amcastells 22/11/2007 @ 12:14

<La violència és un problema dels homes que pateixen les dones”
Victoria Sau

dia-internacional-contra-la-violencia-de-genero-malaga_7501.jpg

25 de novembre: Dia Internacional per l’Eliminació
de la Violència contra les Dones

El mateix dia he llegit a la premsa aquestes notícies:

"El Ministeri de Justícia saudita va recolzar ahir la controvertida sentència del Tribunal General del país que va condemnar una noia de 19 anys, violada per diversos homes, a sis mesos de presó i 200 fuetades. El tribunal va retirar, a més, la llicència i va citar per a una vista disciplinària l'advocat de la dona, Abdul Rahman al-Lahem, un defensor dels drets humans, per haver parlat amb els mitjans de comunicació per intentar ajudar la seva client.
La noia, que tenia 18 anys quan es van produir els fets, el 2006, era en un cotxe en companyia d'un estudiant a qui coneixia perquè tenia unes fotos seves que pretenia recuperar. Tots dos van ser atacats i ella va ser violada per set homes.
En la sentència, el tribunal argumenta que la noia no hauria estat atacada si no hagués incomplert la llei islàmica que regeix a l'Aràbia Saudita i que impedeix a una dona estar en companyia d'un home que no sigui el seu marit, pare, germà o fill."

Y també:

"La joven rusa fallecida el pasado domingo en Alicante a causa de las heridas que le infligió su ex pareja había rechazado volver a salir con su presunto asesino cinco días antes en un programa de testimonios de Antena 3. (...) Ya en calidad de ex novio, el hombre, de 30 años, acudió al Diario de Patricia para intentar reconciliarse con ella y convencerla de que reanudaran su relación.
La joven se negó, pero, siempre según el diario alicantino, su ex pareja no aceptó la negativa y se presentó el domingo en su domicilio, junto a la plaza de Santa Teresa de Alicante, donde ella vivía con su hijo de dos años. Tras una fuerte discusión, la mujer fue apuñalada en el cuello. El lunes por la mañana fallecía en el Hospital General de Alicante, debido a la gravedad de las lesiones."

Del MANIFEST DE CC.OO:

"CCOO de Catalunya condemna (...)la violència exercida a qualsevol lloc del món, tolerada o justificada per conflictes armats i els integrismes culturals o religiosos, i insta les autoritats i organismes polítics a combatre-la actuant contra la feminització de la pobresa, la immigració i el tràfic de persones amb l’única finalitat de l’explotació sexual.
Una violència malauradament encara present en les nostres societats i que ens obliga a esmerçar tots els esforços,tots els recursos i totes les voluntats per assolir la seva eradicació.
(...)
La violència contra les dones està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social,econòmic, religiós i polític, a pesar de tots els esforços de les legislacions a favor de la igualtat. Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat
física i psíquica de les dones, i tot això comporta, per tant, un obstacle per al desenvolupament d’una societat democràtica.
La violència que pateixen les donescomprèn quatre modalitats, que van
des de l’agressió física —amb resultat de mort en moltes ocasions—, la violència sexual, la psicològica i l’econòmica.
Cal reconèixer la gravetat d’aquest fenomen estructurat i globalitzat —desigualtat en les relacions de poder entre homes i dones que s’exerceix a tot arreu del món—, que expressa la discriminació sexual existent i es transmet per mitjà de models i pautes culturals que implícitament toleren i fomenten la violència(...)"

Hauríem de preguntar-nos més que mai:

Per qué ningú s'ha aixecat mai aïrat d'una taula per fer callar la violència de gènere?

Gregorio López Raimundo

amcastells 18/11/2007 @ 12:03

Gregorio Lopez Raimundo

Conocí personalmente a Gregorio López Raimundo como militante del PSUC en la universidad, cuando todavía "el partido" crecía en la clandestinidad, cuando la tortura y la cárcel eran una realidad demasiado frecuente, posible y cercana para las mujeres y los hombres comunistas y el heroismo y la resistencia de Gregorio eran para los estudiantes de la época un referente a admirar e imitar, y muy cercano.

Me cautivó su sencillez y su capacidad para comprender todo lo humano. Ya entonces los que Manuel Sacristán llamaba "bonzos de la política" estaban ajando una historia de lucha democrática y de clase, pero Gregorio, empujado --a veces sin miramientos-- hacia las bambalinas, seguía sonriendo a la juventud y transmitiendo la convicción que es posible luchar por un mundo más digno e igualitario, y transformar la sociedad sin dejarse en el camino ni un sólo átomo de humanidad. Más tarde me sorprendió lo fácil que era leer en su rostro; Gregorio era capaz de transmitir esperanza o advertir errores con un simple gesto y muy pocas palabras, y cómo su mano podía alentar o insinuar disuasión sin imponer nunca un dictado al que tan proclives eran algunos políticos que le rodearon. Cuando pienso en toda una vida dedicada a la política desde las ideas más nobles y en el más absoluto desinterés personal pienso en Gregorio y en Josep Serradell (Román)... ellos han sido todo lo contrario de lo que pueda definir la expresión "clase política", si es que ese concepto tuvo alguna vez algún sentido.

Jordi Miralles ha definido a Gregorio como un hombre valiente, coherente y unitario: me uno a sus palabras, en especial cuando destaca que este comunista catalán de Tauste supo unir lo social y lo nacional en una misma lucha política. Gregorio López Raimundo supo además imprimir en nuestra historia la dignidad forjada en la lucha obrera, democrática y antifascista, y la enriqueció con la ingente sabiduría del que ha aprendido tanto en los libros como en el trabajo y en el roce y las palabras de la saga de tantas mujeres y hombres dispuestos a conseguir para el mundo mayor justicia e igualdad.

Gregorio López Raimundo puso un sello humano y personal a sus trabados ideales que hoy heredamos: los calabozos y tantos años de lucha pudieron quizás deformar y envejecer su cuerpo, pero en absoluto su ánimo y su empeño. En las mujeres y hombres que nos identificamos con su herencia recae ahora la dignidad de su ejemplo.

.