punts de vista

En un post molt lùcid, el company Hugo Martínez Abarca fa en el seu bloc http://blogs.tercerainformacion.es/iiirepublica/2008/02/28/si-te-roban-se-de-izquierdas/

unes quantes reflexions que no dubto en recomanar:
Perquè no hi ha ni empat ni incertesa: el PSOE guanya, com deien ahir els informatius de Telecinco que donaven un 44,2% dels vots a Zapatero i un 38,6% al PP en base a Demométrica, i que representaria entre 148 i 152 escons pels populars i pels socialistes entre 170 i 177, quan per tenir majoria absoluta en calen 176.).
Perquè el vot a ICV-EUiA i a IU es útil per evitar el bipartidisme i les majories absolutes de nefasta memòria, o que el PSOE quedi hipotecat per la dreta, nacionalista o no.
Perquè el vot a ICV-EUiA i IU és decisiu perquè el nou govern del PSOE no miri cap a la dreta i es faci un nou pacte de les esquerres a partir de l’autonomia de cada projecte polític.
Perquè cada vot a ICV-EUiA i a IU es útil i decisiu per aconseguir formar Grup Parlamentari, ja que calen el 5% dels vots.
Més arguments i millors els podreu trobar en l’acte de campanya d’aquest divendres, 29 de febrer:

---------------------------------------------------------

• Míting electoral a l´Hospitalet amb Gaspar Llamazares

Lloc: La Farga (c/ Girona, 10). L´Hospitalet de Llobregat
Hora: 19:00
Presenta: Josefina Gómez
Intervenen: Núria Buenaventura, candidata nº 2 d´ICV-EUiA per Barcelona

Joan Josep Nuet, senador d´EUiA i candidat nº 3 de la coalició

Jordi Guillot, senador i secretari general d´ICV

Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA i diputat de la coalició

Gaspar Llamazares, coordinador general d´IU .

--------------------------------------------------------

I finalment, uns deixo amb un joc que es difon per http://www.iloveiu.org/

demanant que allà on hi ha escrit solament IU s'hi vegi també ICV-EUiA.

Mentre la discussió sobre la ILP segueix en el post d'una Proposta Concreta que continuarà tot seguit, dedico la nit del dilluns al debat que més expectatives ha suscitat. De fet, els carrers estan vuits. Les persones semblen disposades a sentir arguments que les convencin per anar a votar, fins i tot –seguint la idea parcial del debat-- en benefici del bipartidisme. Malgrat la preparació al mil•límetre –o als centímetres de més d’una de les cadires-- dues hores de propaganda electoral maldestre. Fluixos tots dos en economia, opositors amb temes mal apresos que recitaven sense convicció fins a la primera sang. Repetitiu fins a la nàusea Rajoy en els temes de la caverna: ETA, immigració, seguretat... “se rompe España”. Poc valent Zapatero, passat de victimisme i apostant amb actius dubtosos: la defensa d’Aznar a Xile no li podia fer guanyar punts en aquest debat... Vestia el seu argumentari amb decorats massa rancis: el que pot fer guanyar a Zapatero és l’amenaça d’un futur amb Rajoy --no el passat d'aquest senyor--, i durant 110 minuts no ho va entendre.

Manuel Campo Vidal, un magnífic professional, tampoc va ajudar: va preferir convertir-se en un madelman del cronògraf, inútil àrbitre de cops baixos de Rajoy , mentre les acusacions de mentider –o pitjor-- creuaven la taula sense provocar reaccions aïrades... Sense Izquierda Unida amb proposta pròpia, sense periodistes que posesin de relleu les mancances i contradiccions, va ser un debat sense preguntes perque ni Zapatero ni Rajoy tenien massa ganes de contestar-ne.

Tant sols els 3 darrers minuts varen provocar la diferència. Rajoy els va dedicar a parlar-nos d’una nena amb pare i mare (una pera i una poma) que podria anar de gran pel món perquè sabria idiomes i tindria una professió qualificada. Una nena que potser tampoc sabria el que és el bonobus perquè si la coneixia Rajoy estaria en nivell de renda molt per sobre del 20% de nens i nenes pobres de l’Estat. Zapatero, en els 3 minuts darrers, ens va parlar finalment d’una Espanya plural amb més i millor redistribució de la renda, amb respecte per la cultura, amb foment de la investigació, amb igualtat d’oportunitats. I va acabar amb la complicitat del “buenas noches y buena suerte” que Rajoy, naturalment, tampoc va entendre.

Dues hores de mala propaganda electoral per tres minuts finals de desitjable diferència. I una constatació massa evident: Zapatero necessita comprometre's amb polítiques concretes, necessita una esquerra forta al seu costat, un grup parlamentari potent d’ ICV-EUiA i Izquierda Unida i necessita sobre tot una ciutadania organitzada que participi de forma molt activa en defensa dels interessos dels no poderosos, perquè siguin les polítiques concretes i ajustades a les necessitats de salut i d'ensenyament, les polítiques de la democràcia econòmica i social, les que s’emportin el protagonisme polític i social dels propers 4 anys.

Aquesta mitjanit ha començat formalment la campanya electoral. Tot i així, ja fa dies que els partits i coalicions parlen com un dels seus grans eixos d'actuació les polítiques per a les persones i la millora del seu benestar. A vegades, pel meu gust, de manera massa abstracte i indefinida. Altres vegades comprometent-se a fer coses en dates que queden massa lluny ( i ja en sabem prou de la fragilitat de la memòria!).

Doncs bé, en aquesta campanya hi ha una oportunitat per demostrar que s'està a favor de mesures reals i concretes per millorar la qualitat de vida d'un col•lectiu important de persones malaltes: em refereixo a les que pateixen fibromialgia i la síndrome de la fatiga crònica i que tenen serioses limitacions per rebre atenció pública de qualitat, entre molts altres entrebancs que les deixa sense ajuda mèdica efectiva o les converteix --si tenen mitjans-- en consumidores obligades del sector privat de salut.

Proposta: La ILP que va presentar la Comissió Promotora i que va recollir 140.000 signatures de suport ja ha superat tots els tràmits i es veurà en el Parlament en dates molt properes: possiblement entorn a la jornada mundial d'aquestes malalties que es celebra el 12 de maig. Una bona manera de parlar en concret de polítiques de salut per a fer front a les necessitats reals de les persones podria ser que, a l'hora de fer campanya, els dirigents de cada grup polític es comprometessin a donar suport –i a que el seu Grup defensi en el Parlament de Catalunya-- els continguts fonamentals de la Iniciativa Legislativa Popular que podeu trobar, juntament amb documents explicatius i el llistat de suports i adhesions, a http://www.ilp-fm-sfc.info/

No dubteu en recolzar la ILP perquè en depèn una millora important de les condicions de salut i benestar de moltes persones malaltes i les seves famílies, com podeu veure en el video:

L'interès general és també la suma dels interessos de la ciutadania, i en aquest cas, tindria la sensibilitat de recollir les necessitats d'unes persones que s'ho mereixen.

 Per a mi, la notícia d’avui és la “no notícia”.  Ens calien dades concretes,  però el fonamental ja ho sabia tothom.  Ara , gràcies als  Tècnics del Ministerio de Economía y Hacienda (GESTHA)  podem posar xifres:  9 de cada 10 de les persones més riques de l’Estat cometen frau amb Hisenda i  el  86% de les fortunes espanyoles que superen els 10  milions d’ euros no declara l’ Impost de Patrimoni...  i  a més riquesa, més frau!  Per exemple, defrauda el 18% de les persones amb un patrimoni d’entre mig milió i un milió d’euros, i entre les persones que tenen entre 1 i 10 milions d’euros, el frau creix fins al 45% dels casos.Segons els càlculs de GESTHA  que reprodueix el diari Público,  les principals borses de frau de les grans fortunes es centren en “les propietats relacionades amb el capital mobiliari i immobles,  que representen actualment el 93% de tots els béns i drets declarats”. Sé que a ningú li agrada pagar impostos i que com molta gent diu, escapar-se de l’IVA és una mena d’esport nacional, però no millora la cultura de responsabilitat i ciutadania fer-se còmplices dels poderosos que  es riuen de les lleis fiscals mentre van a “esquiar” a països europeus o prenen el sol a qualsevol paradís fiscal de l’Atlàntic o el Pacífic.

 A què es dediquen els diners d’aquest Impost? 

Per exemple, l’any  2005, les comunitats autònomes varen recaptar 1.442,6 milions d’euros, diners que varen destinar,  de forma prioritària, a millorar el finançament del sistema de salut i d’ensenyament.

Sembla doncs, que legislar en favor de l’interès general consistiria en combatre el frau fiscal i aconseguir que les persones amb patrimoni complissin els seus deures amb la societat en benefici d’una política redistributiva efectiva, i més si es destinen a  reforçar els serveis públics fonamentals i milloren la igualtat d’oportunitats de les persones.

 Eliminar l’Impost sobre el Patrimoni com va començar a dir ja fa mesos que faria Esperanza Aguirre, comtessa de Murillo per matrimoni amb l’aristòcrata terratinent i empresari ramader Fernando Ramírez de Haro i Valdés ,  és tot el contrari de legislar en “interès general”.  És mirar per la família.  Per això costa més d’entendre que el PSOE  proposi  polítiques tant  regressives i es  converteixi de fet  en “valet de chambre” dels poderosos als que s estalvia el mal de cap de defraudar.   I ho dic perquè en el  Programa Electoral del PSOE per al 2008, pàgina 107, es pot llegir: “- En relación con el Impuesto sobre el Patrimonio, creemos también que se ha quedado obsoleto. El Impuesto del Patrimonio se creó en 1977 con carácter extraordinario y, en principio, transitorio, pero ha durado más de 30 años hoy es un impuesto que grava esencialmente el ahorro de las familias de rentas medias. Los tipos que se aplican, que llegan hasta el 2,5% del patrimonio de las personas, son los más altos del mundo, y además el tributo tiene falta de equidad horizontal y vertical. Por ello, los socialistas,

 Eliminaremos el Impuesto sobre el Patrimonio durante la próxima legislatura”.

Deixo els comentaris a les persones interessades que passin pel meu bloc!

Confesso que no llegeixo habitualment El País. Però la meva amiga Elena i el meu amic Iñaki  ( http://iescudero.blogspot.com/  )   m'han fet conèixer aquest escrit de l'Almudena Grandes que porta per títol "Qué pena".  Per si passen pel meu bloc persones com jo que no tenen "El Pais" com a diari de capçalera reprodueixo el que ahir va aconseguir que bona part de la gent d'esquerres --tot i compartir el títol-- tinguessim un somriure més feliç. 

Escriu l'Almudena: 

 "Yo creo, primera persona del presente de indicativo del verbo creer. Yo creo, también del verbo crear. Me levanto todas las mañanas a las siete y media, como los creadores que prefiere Rajoy. No lo hago por gusto, sino por mor de la maternidad, concepto que está muy de moda en este gran mercado persa de ayudas y rebajas donde se celebra la precampaña, y de los horarios de la escuela pública, que ya estaría bien que se pusiera de moda alguna vez. Soy, por tanto, una creadora que cree. En la utilidad de mi voto, por ejemplo. Quizás porque nunca he sido miedosa. Ni en lo que creo del verbo creer, ni en lo que creo del verbo crear.

Ahora que ya está claro que la campaña electoral se va a polarizar en una sola dirección, porque la socialdemocracia se va al centro, el centro a la derecha y la derecha a la extrema derecha, yo creo que alguien tiene que ocupar la izquierda, dejar de hacer regalos con el dinero de todos y dedicarse a defender los espacios públicos, que aseguran el bienestar de los más débiles. Yo creo que nada es más útil. ¿Soy ingenua? No. Sé que mi voto vale la cuarta parte que un voto al PSOE o al PP, pero eso no tiene nada que ver con la ingenuidad. Eso es sólo injusto.

Yo creo, y creo en la utilidad de las causas justas. Por eso no me afecta que muchos creadores a los que admiro, algunos a los que quiero, y hasta un hermano mayor, anden por ahí poniéndose cejas postizas. Lo que sí me hace daño es que, en lugar de pedir el voto a Zapatero y atacar de paso al enemigo, digan que pretenden orientar a los votantes de izquierdas que no saben a quién elegir. O sea, que no miran al PP, sino a IU. Desde que lo leí, me siento como una niña bajita, gordita y con gafas, amenazada en el patio por los grandullones del cole, no sea que se me ocurra crecer medio centímetro o ponerme lentillas. Qué feo. Y qué pena. "

François Ruffin a Le Monde Diplomatique del passat mes de gener i Juan Torres a Attac han escrit recentment sobre la distribució de la renda. El tema és important perque de fet és el punt cec per a la majoria de comentaristes de l’actual recessió econòmica. Fins i tot a la Banque des règlements internationaujx (BRI) de Basilea es pot llegir un treball que es queixa de que «La part dels beneficis és ara inhabitualment elevada (i la part dels salaris inhabitualment baixa). De fet, la magnitud d’aquesta evolució i el nombre de paisos afectats no té precedents en els darrers 45 anys.» Aquestes reflexions no les fa cap sindicat de classe, sinò una institució que reuneix les banques centrals per «coordinar les politiques monetaries ». No són marxistes, però troben que el « marge [de beneficis] és d’una magnitud sense precedents ». (La cita sencera es pot trobar a Luci Ellis et Kathryn Smith, « The global upward trend in the profit share », Banque des règlements internationaux, Working Papers, n° 231, Basilea, juliol del 2007.)

Per la seva banda Alan Greenspan, ex-director de la Reserva federal americana i que per tant tampoc és d'esquerres, va declarar al Financial Times : « Estic esperant que es normalitzi el repartiment del benefici i dels salaris (…) ja que la part dels salaris en el valor afegit és històricament molt baixa, al contrari de la productivitat que millora constantment. »
Aquesta constatació es pot trobar també en el FMI, on alerten que en els paisos membres del G7, la part dels salaris en el PIB ha disminuit en un 5,8 % entre 1983 i 2006. I segons la Comisió Europea, nomès per Europa la caiguda ha estat del 8,6 %., encara que a França ha representat el 9,3 %. Ruffin considera que el mutisme que envolta aquesta distribució de la renda i la riquesa és de fet una explotació permanent.

Per la seva banda el catedràtic d’economia aplicada de Màlaga Juan Torres, en el seu article ”Con la mano izquierda te doy un poco, con la derecha te quito más” ens parla d’un estudi de la fundació Eurofound de la Unión Europea segons el qual les rendes dels treballadors en tota la zona euro varen augmentar en un 0,8% en 2006, i a Espanya tan sols un 0,5%, una dada més que confirma la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris dels darrers anys.

Juan Torres creu que el menor creixement dels sous i salaris a Espanya reflexa el fet de que “el gobierno de Zapatero actúa con una lógica bastante perversa. Con la mano izquierda diseña y ofrece políticas sociales que pretenden ser muy avanzadas y dirigidas a los más desfavorecidas, pero con la mano derecha de la economía favorece un reparto de la renta cada vez más beneficioso para las rentas del capital. El saldo evidente no puede ser más que el incremento de la desigualdad y ésta siempre termina con más malestar social.”

I segueix dient: “Es verdad que esto se produce hoy día como consecuencia de reformas y transformaciones que se dieron años atrás (privatizaciones, reformas laborales y fiscales, políticas desreguladoras, privilegio de la banca, facilidades para la desolocalización...) pero eso no exime de responsabilidad a este gobierno. El de ZP afirma permanentemente que tiene más voluntad de hacer políticas sociales y bienestaristas que el de Aznar, que pretende gobernar a favor de los más desfavorecidos. Y es verdad que eso lo consigue en gran medida, como es fácil comprobar simplemente comparando las leyes de una y otra etapa. Pero el problema de este gobierno es que puede terminar siendo una experiencia frustrada y prácticamente calcada del anterior en materia económica (es decir, de rentas y bienestar en definitiva) porque está casi completamente atado de pies y manos por las políticas neoliberales que aplican sus responsables económicos.

La política fiscal, el empecinamiento en mantener el superávit presupuestario que impide avanzar como sería necesario en educación, en desarrollo tecnológico e innovación, en infraestructuras sociales y en protección social, la falta de intervenciones más decisivas en el mercado de trabajo, la excesiva desregulación de los servicios... todo eso genera precarización y salarios a la baja. Mientras que la mano tendida a las grandes empresas, la incapacidad para hacer que la actividad económica sea menos patologico-dependiente de la construcción o la falta de decisión política frente a los grandes poderes financieros, dan ala a las grandes empresas para imponer condiciones laborales y salariales muy perjudiciales para los trabajadores.

Esta esclavitud es la que deberían tratar de romper los socialistas más consecuentes, los sindicalistas honrados y todos los ciudadanos de izquierdas. Aunque no será fácil porque no se percibe ni que haya voluntad política para ello ni condiciones sociales para lograrlo. El principal escollo radica en una de las más grandes paradojas de nuestra época y que es, a su vez, la principal victoria del neoliberalismo: a medida que las clases trabajadoras pierden renta se hacen más conservadoras e incapaces para enfrentarse al poder establecido que las empobrece.

Como sus vanguardias sindicales y políticas tienden a reproducir ese conservadurismo para poder identificarse con sus bases resulta que las clases trabajadoras pierden poder de influencia y decisión, se fragmentan y desorganizan pasando a ser un magma de individuos aislados en lugar de grupos sociales con intereses expresos y compactos y, a la postre, se callan y tratan solamente de sobrevir cada persona como se pueda. Resignados, los trabajadores terminan por ser los grandes legitimadores de las políticas económicas que los empobrecen.

Por eso decimos que el empobrecimiento no consiste simplemente en tener menos rentas, sino en la pérdida de empoderamiento, de pulsión y rebeldía, en la renuncia a pertenecer al ser social de referencia, e incluso en la confusión que provoca en los individuos a la hora de saber lo que de verdad interesa o conviene a cada uno.

El problema no es que estén bajando los salarios en España sino que eso se produce precisamente porque los trabajadores adniten estar más explotados sin rechistar, porque se han rendido, porque ya les da todo igual. Les hacen juegos de manos delante de sus narices cuando les dicen que están dándole mucho por aquí y les quitan más todavía por allí, pero, ensimismados como están, son incapaces de descubrir el truco.

Y no es que los neoliberales sean unos grandes magos. Es que nos han entontecido.”

Els líders dels dos grans partits (gran es refereix a quantitat de vots i escons) trien el tempo i el to de la seva campanya, a vegades amb un assessorament millor o pitjor, però movent-se sempre de manera inevitable en el termini més curt: el d’obrir el TN de la nit o merèixer un titular en els diaris de demà matí. Avorreix la maneta de Rajoy (gràcies, Polònia!) movent-se al compàs de propostes de contracte sense ètica ni estètica per a persones immigrades que la única costum que de veritat interessa que adoptin és el de ser explotades –com les persones autòctones— amb menys possibilitat de defensar-se perquè no tenen els mateixos drets; i cansa també la cantarella de ZP prometent crear més d’un milió de llocs de treball per a dones quan ha tingut a les seves mans la possibilitat de promulgar una Llei sobre l’Avortament que no posi en precari el dret de les dones a decidir... (i no ho ha fet).

Les enquestes –qui les “cuina”-- juguen amb foc: Intenten aconseguir i enfortir de manera desesperada el bipartidisme al preu d’una abstenció ciutadana que passa molt de jocs malabars a la política perquè la vida quotidiana no està per aquestes frivolitats. I és llàstima, perquè en lloc de la política es fa moneda comú la politiqueria, sense que els sembli massa car el preu a pagar: un empobriment de la qualitat democràtica de la societat, deixar sense representació política a milers de persones que no es senten representades pel bipartidisme estret, amb l’agreujant d’una Llei Electoral que s’hauria d’haver modificat ja fa molts anys.

I més jocs perillosos: Quin dimoni d’estratègia torna a ser aquesta que sembla alimentar ZP de pacte amb CIU i que permet insinuacions de desestabilització del Govern d’Entesa de Catalunya? I més jocs ideològics: Com és que un social demòcrata convençut no prefereix el suport d’ Izquierda Unida i ICV-EUiA, encara que li suposi tensions cap a l’esquerra i dur a terme una política econòmica amb millor repartidament de la renda i la riquesa, que no el dels nacionalismes dretans que de manera inevitable el conduiran cap a l’afavoriment de privilegis dels poderosos, d’una cúria a la que se li ha vist massa el llautó, i unes polítiques socials que massa vegades es pretenen confondre amb l’interès privat...?

Quedi clar que no m’és igual qui governi encara que lamento que l'ampliació de drets cívics del govern socialista no hagi anat acompanyada d'una millora efectiva de les rendes de les persones assalariades. No crec que existeixi cap "classe política" ni que totes les persones que s'hi dediquen siguin iguals (i menys iguals encara les que formaran el grup d’Izquierda Unida.) Llàstima, però, que jugant amb foc amb el bipartidisme costi tant de fer distincions entre els dos "grans".

"Sin forzar las cosas, no puede dejar de constatarse el paralelismo entre las lógicas llevadas a cabo en dos procesos que dominan la actualidad: por una parte, la nueva crisis financiera internacional acarreada por el hundimiento del mercado inmobiliario americano; por otra parte, la ratificación del tratado de Lisboa, clon del tratado constitucional europeo rechazado por los pueblos francés y neerlandés en la primavera del 2005.
En los dos casos el fin justifica los medios, todo empieza con un timo de estafadores movidos únicamente por su interés (material o político) y todo termina con pérdidas en su mayor parte “socializadas”.
En el caso de las “subprime”, unos corredores de cambio más bien burdos vendieron créditos hipotecarios a crédulas familias americanas sabiendo perfectamente que había grandes probabilidades de que no pudieran ser reembolsados y que, por lo tanto, podían acarrear la ruina de los propietarios expulsados de sus casas. Después de embolsarse la prima, los establecimientos financieros dividían en pedazos estos créditos y una vez mezclados con otros productos de menos riesgo, los han “titularizado” y revendido a otros establecimientos que, a su vez, los han cedido a otros, etc. Y uno tras otro, todo el sistema financiero se ha visto contaminado por esos títulos “podridos”, y en medida tal, que no se sabe cómo empezar a evaluar, aun vislumbrándose enorme. Así, solamente la Société Générale ha hecho, a ciegas, una provisión de 2.000 millones de euros por su exposición a las subprime.

En el caso del tratado de Lisboa, un estafador llamado Sarkozy ”vendió” a los electores, durante su campaña electoral, la idea de un “mini-tratado” o “tratado simplificado”, que según él no tiene nada que ver con la “Constitución” rechazada en 2005 y que por lo tanto no necesita de ningún referéndum. Para ver hasta dónde llega realmente la miniaturización y la simplificación: un texto de 287 páginas con 356 modificaciones de los tratados anteriores, completado con un acta final de 36 páginas, 13 protocolos, 65 declaraciones y un anexo, todos con el mismo valor jurídico.
En su operación de escamoteamiento, este charlatán se ha beneficiado y continúa beneficiándose de la connivencia de los grandes medios de comunicación: contra toda evidencia, continúan hablando de “mini-tratado” y de “tratado simplificado” para esconder la fechoría consistente en desautorizar la decisión de todo un pueblo por su representación parlamentaria. Este es el significado del recurso al Congreso en lugar de un referéndum para la revisión constitucional necesaria para la adopción ulterior del propio tratado.
Aún admitiendo que hay engaño respecto a la mercancía, Nicolas Sarkozy había sin embargo anunciado un poco la línea: no habría referéndum. Sobre todo porqué, expresándose en “off” ante los periodistas, no escondía que una consulta popular llevaría nuevamente a la victoria del “no”. El Partido socialista también había anunciado la línea, pero en sentido inverso: tanto en el programa como en las propuestas de la candidata Ségolène Royal, figuraba la exigencia de un referéndum para todo nuevo tratado europeo.
También en esto vemos lo que ha pasado: la dirección del partido no ha sabido resistirse a la tentación de tomarse una feroz venganza respecto al “no” de la mayoría de sus propios electores y de una fracción importante de sus diputados haciéndose cómplice de la negación sarkoziana de la democracia. Además, ha actuado de una forma especialmente hipócrita, arreglándoselas para que el referéndum que pretendidamente reclamaba no tuviera lugar. Mientras que un “no” unánime de la oposición en el Congreso de Versalles podía, con el apoyo de algunos votos de disidentes de la derecha, bloquear la revisión constitucional y obligar al presidente de la República a convocar un referéndum, lo que hizo fue preconizar en primer lugar un boicot y luego la abstención. Dos formas de decir “sí”, ya que solamente se tendrán en cuenta los sufragios emitidos.
Del mismo modo que las subprime han “aplastado” al entero sistema financiero internacional, las palinodias “sarko-socialistas” sobre la ratificación del tratado de Lisboa tendrán efectos devastadores sobre la confianza de los ciudadanos en los procesos democráticos:
mostrando la inanidad de los compromisos electorales del principal partido de la oposición;
imponiendo un tipo de Europa que los pueblos rechazan claramente. Especialmente con un tratado que prohíbe la más mínima limitación a la libre circulación de los capitales y que, por lo tanto, deja en total libertad a la exportación planetaria de los riesgos de los títulos “podridos”.
Teniendo en cuenta todo esto ¿no habrá llegado el momento de interrogarse sobre la naturaleza misma de la Unión Europea, verdadera máquina de liberalizar, y sobre la forma de librarse de su sujeción?"

Bernard Cassen es el director del mensual francés Le Monde diplomatique, y fue de 1998 a 2002 el primer presidente de Attac-Francia. Trabaja como profesor universitario y enseña en el Instituto de Estudios Europeos de la Universidad de París 7. Se reproduce su intervención hablando en nombre de la asociación Memoria de luchas en un simposio co-organizado por la revista Utopie Critique el 2/2/2008.
Traducción de Anna Garriga para http://www.sinpermiso.info

Reproducido de Sinpermiso.

La delegación española en el Parlamento Europeo del grupo GUE/NGL (Izquierda Unida) ha elaborado un informe sobre la actual Directiva de Defensa Nacional 1/2004. Dicha Directiva es el marco estratégico donde se desarrolla nuestra defensa nacional, “la barra” donde “cuelgan” todas las leyes previstas relativas a la organización de la defensa nacional, el volumen de fuerza, los diferentes sistemas de armas y el gasto militar necesario. Dada su importancia IU defiende que corresponda a las Cortes Generales su elaboración y aprobación y no como hasta ahora, que es competencia exclusiva del Presidente del Gobierno. Hasta la llegada al gobierno del PP (1996), la directiva se consideraba incluso un documento clasificado y, por tanto, ni siquiera se comunicaba a las Cortes Generales. En la Directiva actualmente vigente se reconoce que "los atentados de Nueva York, Madrid o Beslan han evidenciado que, frente a los nuevos riesgos y amenazas, la superioridad militar tradicional no constituye un factor de disuasión eficaz, ni garantiza más seguridad automáticamente. Tampoco asegura una prevención efectiva contra ataques terroristas, ni evita el riesgo de proliferación de armas de destrucción masiva”. Reconocida esa realidad, parece importante anteponer un nuevo sistema de seguridad que permita la transición a un sistema de seguridad desmilitarizado, sin alianzas militares, optando por el desarme y la prohibición y destrucción ecológica de todo el arsenal de armas de destrucción masiva, reduciendo los ejércitos nacionales y el gasto militar.

La respuesta al terrorismo debería encomendarse al “espacio civil”, al policial, a los servicios de inteligencia, así como al poder judicial desde una concepción garante de los derechos civiles. Este nuevo sistema debería también dar respuesta al primer motivo de inseguridad en el mundo: el hambre y la pobreza. Sin embargo, se opta por un sistema continuista donde "la lucha contra el terrorismo es clave en la estrategia de las organizaciones internacionales de seguridad y defensa", ya que la seguridad europea "es compatible con una relación transatlántica robusta y equilibrada (…) Los aliados de ambos lados del Atlántico compartimos y defendemos los mismo principios y valores (...) España es un aliado firme y comprometido con la Alianza Atlántica, que además mantiene una relación estrecha y consolidada con los EE.UU." y añade: "debemos estar en condiciones de poder participar con determinados países, si así se decidiese, para el desarrollo de capacidades militares mas exigentes".  La actuación de nuestras Fuerzas Armadas en el exterior requerirá el cumplimiento de una decisión previa de Naciones Unidas “o, en su caso, de otra organización multinacional de las que España forma parte", es decir, la OTAN.

 Rodríguez  Zapatero y el PSOE votaron cuando estaban todavía en la oposición a favor de la actualización y renovación del Tratado Bilateral en relación a las bases de Rota y Morón aumentando sus capacidades militares y permitiendo la actuación de sus servicios de inteligencia.  La apuesta por la OTAN y las bases norteamericanas  ha tenido como consecuencia el apoyo decidido del gobierno a la militarización de la Unión Europea, con la militarización de la seguridad que caracteriza la política exterior de la administración Bush, y que constituye un salto atrás de civilización en favor de la barbarie. Con esta política se justifican el recorte de derechos civiles y las actuaciones ilegales, como la tortura y centros de internamientos al margen de la ley. La respuesta a este caos diseñado es el aumento del gasto militar y las agrupaciones regionales militares. En el 2006, por primera vez, el gasto militar superó las cifras récord de la guerra fría. Y la tendencia continúa, puesto que el gasto militar global alcanzará este año la cifra de 834.000 millones de euros, quince veces más de lo que se gasta anualmente en ayuda internacional. De manera gráfica, esta cifra significa un 2,5% del PIB mundial, o lo que es lo mismo, un promedio de 223 euros per cápita (mientras que hoy cerca de 1.200 millones de personas tienen una renta inferior a un euro). Como consecuencia de este crecimiento de los presupuestos militares se ha generado un boom en la industria armamentística. Las 100 mayores empresas de armas incrementaron sus ventas un 70%, pasando de 123.000 millones de euros en el año 2000 a los 211.000 en el 2004.  

(Extractos del Documento elaborado en enero del 2008 por la Delegación española de Izquierda Unitaria Europea/Izquierda Nórdica.) 

Un  equip d'especialistes en Medicina Preventiva, Salut Pública i laboral i desigualtats de gènere i de classe (Lucia Artacoz, Carme Borrell, Lorena Cascant, Imma Cortès i Vicenta Escribà-Agüir) han realitzat un magnífic estudi publicat al "Scandinavian Journal of Work, Environment & Health" sobre l’efecte de les llargues jornades de treball a la salut de les persones, demostrant de forma consistent que poden associar-se a problemes de salut mental, hipertensió arterial, insatisfacció laboral, tabaquisme, sedentarisme en el temps d’oci i dormir poques hores. És a dir: la jornada de treball extensa afecta directament la salut i els hàbits relacionats amb la salut. Les autores van més enllà de recomanar com a mesura bàsica –i moltes vegades única-- la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones cal prendre també en consideració l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el treball domèstic. Personalment he tingut la sort de poder comprovar que per a Lucia Artacoz --una gran professional i una gran amiga--  la perspectiva de gènere és fonamental i contribueix de forma decisiva a entendre la realitat.
Per exemple, a l'estudi es té en compte si la llarga jornada és fa per elecció de la persona treballadora o no. En aquest sentit, molts professionals d’alta qualificació poden triar perquè el seu treball és creatiu i suposa gratificació i reconeixement. En canvi, les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques es poden veure obligades a fer llargues jornades per pressió de l’empresa o per necessitat econòmica. Els resultats demostren que en tant que els homes amb un alt status laboral solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, en el cas de les dones les jornades extenses van lligades a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).
El fet és que els resultats obtinguts han estat més consistents del que s’esperava i permeten introduir una nova dimensió del risc que suposa la llarga jornada: no només pot representar un grau d’explotació més gran, sinó que també es vincula amb problemes de salut seriosos.  Per això es recomana, en base a les dades de l’estudi, intervenir amb polítiques de salut laboral des d’una perspectiva de gènere en tres sectors de forma més urgent: el comerç, la indústria hotelera i la neteja d’edificis.

Lucia Artacoz, de l'Agència de Salut Pública de Barcelona,  és també una de les inspiradores i redactores imprescindibles de La Carta de Barcelona sobre Salut i Precarietat que podeu veure a:

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2007/06/30/carta-de-barcelona-sobre-precarietat-i-salut

Al respecte, el Dr. Fabià Estapé va publicar a La Vanguardia, celebrant la Carta i citant a Karl Marx, que "La humanidad sólo percibe la entidad de un problema cuando dispone ya de los medios para resolverlo (...)" i més endavant afegia: "Las conclusiones de la Carta de Barcelona constituyen una serie de compromisos a favor de la salud y contra la precariedad y abogan por intervenciones en los debates sobre salud laboral y pública(...)"  En aquest sentit,  intervencions de solvència con les de la Lucía Artacoz i les seves companyes han mantingut el compromís que demanava el Dr. Estapé amb excel.lent "cum laude".

Les ingenuïtats poden pagar-se molt cares, i em sembla haver-ne copsat dues que no s’han de menystenir : La primera, que els assessors del PSOE estiguin contents amb la sortida de to de la Conferència Episcopal i creguin que els hi pot ser rendible en termes de vots. La segona, que s’accepti per part de comentaristes que el PP es “desmarca” dels temes de moral i en Rajoy –diuen—es centra en els temes econòmics. No veure una divisió del treball electoral entre la Conferència Episcopal i els assessors de Rajoy em sembla una miopia que es pot pagar cara.

En campanya electoral la cúpula de l’Esglesia té una llarga pràctica propagandística per defendre els seus interessos, i val a dir que gairebé sempre els hi anat bé. Com a mostra sorgida de l’història de post-guerra, la campanya política més aferrissada (Itàlia, 1948), en la que la ben instrumentada bel.ligerància propagandística de l’Esglèsia li va assegurar no perdre un concordat de màxims en temes d’hegemonia moral, ensenyament de la religió i finançament que havia aconseguit a la tardor del 1946. I també per a persones desmemoriades – per a les que sembla que és la primera vegada que les cúpules ecclesials entren en campanya-- voldria reproduir unes quantes cites que crec oportunes si ara s'amplia el concepte a “socialistes, laics, lliurepensadors i comunistes” en homenatge també al conegut poema de Bertold Brecht: "Primer s'en varen emportar als comunistes..." Cal sempre recordar la història i els bons poetes!

Cites a tomb:

L’Encíclica Divini Redemptoris de Pius XI, de 1937, contra el comunisme i l’ateïsme, i on es defineix el comunisme com “intrínsecament pervers”. (Aquests dies es tornen a qualificar d’aquesta manera partits i lleis de les esquerres. Vidal Quadres ho acaba de dir aquest cap de setmana per terres lleidetanes..)

Els Comitès Cívics d’Acció Catòlica difonen a les eleccions del 1948 el següent slogan que fins i tot repetirà el “amable” capellà Don Camillo : “En el secret de les urnes, deu et veu, Stalin no”. Una manera que va ser molt eficaç de contrarrestar allò de que “al Cèsar el que és del Cèsar...”

Giuseppe Siri, arquebisbe de Gènova: “Comet pecat mortal qui amb el vot afavoreix les doctrines materialistes i atees” (En la versió “aggiornatta”, potser qui ara accepta com assignatura “l’educació per la ciutadania”?). Era el mateix de que s’havia de votar un partit “demòcrata” i “cristià.

Piero Calamandrei: “El dilema entre comunisme i anticomunisme no ha estat només xiuxejat en els confessionaris, sinó cridat des dels púlpits, com una tria immediata entre el paradís i l’infern.” (Ara ens ho posen una mica més complicat barrejant de forma que m’abstindré de qualificar “el diàleg amb els terroristes” per una banda, i per l’altra la patotjada de les màquines de triturar criatures de set mesos de les que l’infern en deu estar plé, com deu explicar molt bé Ana Botella.)

I finalment, una perla de l’any 49: