Recojo el testigo de RGAlmazán desde Kabila y presento en Punts de Vista mi selección de una Semana Roja resumida en 12 entradas publicadas en una IloveIU que trata de problemas y cuestiones que sinceramente creo primodiales. No les digo nada nuevo si recuerdo que atravesamos una crisis económica especialmente grave, con una descarada y depredadora ofensiva neoliberal y conservadora. Todo ello se ha plasmado en los pasados días en la casi inadvertida cumbre de la FAO que sigue condenando a la desnutrición a un sexto de la población muncial, en la vergonzosa y sainetera elección de los altos cargos de la Unión Europea, en la continuada precarización de las condiciones de trabajo de las personas jóvenes. Junto a ello, en la Comunidad de Madrid se han discutido unos presupuestos y unas políticas que, como las "novedades" en sanidad, son una auténtica vergüenza.

Así, sobre las mezquindades de una cumbre donde los líderes del G-20+x se peleaban por no asistir, lean las ácidas reflexiones de Antonio Rodríguez en Amanece que no es poco, mientras Antoni Puig Solé ha publicado esta semana una entrada en la que sigue valorando, con rigor, el modelo de crecimiento que el capitalismo implica... y si son tan atractivas y alternativas como parecen las propuestas de decrecimiento.

En relación a una Europa que sólo piensa en crecer a cualquier precio y sin embargo parece avergonzarse de elegir Presidente, les remito a Toni Barbarà que, con humor, parodia la compra-venta de votos para el cargo con los mercados eurovisivos, y nos invita a un recuento festivalero con "la Belgique, deux points!"... mientras que en el blog de Tania Sanchez se pide más protagonismo para las mujeres, también en la Unión Europea.

Sobre el secuestro del Alakrana que sigue --y seguirá-- dando portadas, RGAlmazán, desde Kabila, nos pide que miremos un poco más allá de las simplezas al uso, al otro lado del espejo... y la verdad es que al hacerlo, entra vértigo... y las consabidas náuseas.

Y como un tema lleva al otro sin forzar demasiado el hilo, les sugiero también que con Lídia Fernández, en Viramundeando, digamos no a esta política migratoria que se aprobó en el Senado, mientras Álvaro Villar, desde Soto de Cameros, nos detalla cómo el paro afecta a los jóvenes, y Reyes Montiel denuncia el detalle de los presupuestos de la Comunidad de Madrid que deberían financiar las políticas de juventud: Lean "Las cuentas regionales 2010" y enfádense, una vez más, con la política de Dña. Espe-rancia, que quizá pueda ser demoráticamente expulsada de su poltrona si se cumplen los deseos de Leire y se puede votar a los 16 años.

Y esta semana también la sanidad pública ha recibido nuevos ataques, como el proyecto pepero de área única sanitaria para Madrid, y demás lindezas. Para estos temas uno de mis blogs de consulta es el de Inés Sabanés, aunque esta semana la diputada ha sacado tiempo para compartir también con los Trabajadores de Pegaso un merecido homenaje a la lucha obrera en la clandestinidad. Por tanto, la cita-protesta sobre temas de salud la encargo a Marina Albiol, des de la Comunitat Valenciana, y a su denuncia de que un centro de salud de Vila-real no se abra... ¡Pero para qué abrirlo, si lo que preocupa no es la atención a las personas enfermas, sino hacer el gran negocio privado a costa de la salud pública construyendo, contratando, especulando...!

Finalmente, como no puedo dejar de preocuparme también por la buena salud laboral y mental de los integrantes del Tribunal Constitucional --que parece haberse "colgado" de tanto discutir si Catalunya es o no (o se puede decir que Catalunya sea o no) una nación-- destaco esta entrada sobre el resurgimiento de autos de fe y pruebas de españolidad sin tacha con las que el amante del mosto con graduación, el señor Aznar, pretende acorralar a la Sra. Casas, Presidenta de dicho Tribunal, y que nos explica Victor Casco en su blog Digo Vivir.

Y la semana que viene, Javi Bustos.

El passat mes d'octubre el CENTER FOR ECONOMIC AND POLICY RESEARCH dels Estats Units va donar a conèixer un estudi segons el qual el 75% dels treballadors i treballadores d'aquell país no tenien ni un salari digne ni beneficis socials suficients.

En concret, sols el  25,2% tenien un treball per al que cobraven un mínim de 16 dòlars l'hora, amb dret a assegurança mèdica i a pensió de jubilació. Aquest Informe, que porta per títol  "How Good is the Economy at Creating Good Jobs?" explica també que entre el  1979 i el 2004, i malgrat el gran creixement econòmic del període, el nombre de persones d'aquell país amb un lloc de treball digne no va canviar (es defineix "lloc de treball digne" el que representa una remuneració de com a mínim 16 dòlars l'hora o uns 32.000 dòlars a l'any, assegurança a càrrec de l'empresa i dret a pensió de jubilació). En els darrers 25 anys, la classe obrera dels Estats Units ha envellit, ha agafat més experiència i està millor preparada, però tot i així, el 75% dels treballadors i treballadores segueixen amb ocupacions que no impliquen el dret a l'atenció sanitària, ni subsidi de jubilació, ni contracte estable.

L'economia dels Estats Units, doncs,  no ha aconseguit convertir el creixement en millors llocs de treball, i des de 1979, i malgrat la renda per càpita s'ha incrementat en un 60%, el percentatge de persones que treballen en condicions dignes segueix sense passar del 25%. I si la classe obrera no ha tingut cap mena de millora, la proporció de llocs de treball dignes ha disminuït del  25 al 30 per cent, malgrat els increments de valor de les accions i el progrès tecnològic de tot el periode. De fet, aquest darrer factor hauria d'haver incrementat la facilitat per a la creació d'ocupació de qualitat.

El percentatge de la població dels USA que te feines de molt mala qualitat es calcula en un 26,6%, sense registrar per tant cap progrés destacable en relació al 1979, any pel que s'estima un percentatge del 27,9 per a treballs en les pitjors condicions (mal pagats i sense assegurança mèdica ni dret a subsidis).

"How Good is the Economy at Creating Good Jobs?" és el primer d'una sèrie que analitzarà la qualitat de les condicions de treball als Estats Units.

Per baixar l'informe:

http://www.cepr.net/publications/labor_markets_2005_10.pdf

He intentado colgar este video como comentario en A Sueldo de Moscú entre los discos dedicados que se entrecruza con ceronegativo y demás aportaciones... Por mis muchas deficiencias, también en informática, me veo en la necesidad de dedicarle una entrada, deseando que aprecien letra y música:

M'alegra profundament que Som lo que Sembrem i Dempeus per la Salut Pública tinguin una relació de solidaritat que va creixent i enfortint-se. Dempeus per la salut pública, organització ciutadana de defensa de la salut pública -- i que enten per salut una manera de viure en harmonia amb un mateix, les persones de l'entorn i el medi que ens envolta-- va donar ple suport a la ILP per lliurar Catalunya de l'amenaça dels transgènics, ens va solidaritzar amb la vaga de fam de les persones de la Comissió Promotora i els va acompanyar el dia que una majoria de partits representats en el Parlament de Catalunya (PSC-CpC, CiU i PP) no els varen escoltar ni varen permetre que una qüestió tan important per al futur de la pagesia de Catalunya i la salut alimentària es discutís seriosament, amb tota l'anàlisi i la informació seriosa i científica que fos necessària.

Ara, els companys i companyes de Som lo que Sembrem han decidit que tota la feina feta durant aquests mesos es consolidi en un espai de treball transversal "on les demandes de nous models per l’alimentació, la salut, la pagesia i el medi vagin acompanyades de l’impuls de processos participatius amb els que incrementar el poder de decisió de la societat i reobrir la política" i criden a pagesos, cuiners, consumidors, professionals de la salut, educadors, acadèmics, a estar presents a l’acte de constitució formal de i a la posterior celebració de la campanya de la ILP que tindrà lloc el dia 28 de Novembre de 2009, al Teatre Armengol de Bellpuig (Urgell) a migdia.

Endavant, companyes i companys, ens veurem, i bona feina!

Si en voleu saber més:
La web de Som lo que Sembrem
i a Dempeus per la Salut pública: Salut, democràcia i bons aliments!

Me han enviado unos amigos y una amiga el Manifiesto que pueden leer y firmar sobre la necesidad de que las izquierdas se apunten a celebrar Primarias en Madrid . Cuando ya por Facebook compañeros muy queridos me pidieron lo mismo dije que tenían mi apoyo pero que no me parecía oportuno firmarlo desde Barcelona puesto que se trata de gestionar democracia participativa en Madrid, y creo sinceramente que es mejor que en y desde Madrid decidan cómo hacerlo... Y, ya saben, a la recíproca...

Sin embargo, me piden también mi opinión al respecto, "aunque sea crítica"... Y a eso no tengo ningún reparo.

En primer lugar, desde la honestidad tengo que declarar que me es muy difícil ponerme sólo en el lugar de "votante de izquierdas", se supone que sin afiliación ni mayor compromiso.  Creo que algo que caracteriza a las personas de izquierdas es el altruismo, y en él se incluye una cierta generosidad a compartir el propio tiempo de vida para mejorar la sociedad... Por tanto, dado que se han superado ya  las "férreas disciplinas" de las organizaciones políticas, les invito sinceramente a que, si no lo han hecho ya,  tomen coalición o partido... para llevar más lejos su coherencia, y para que no contribuyan, aunque sea involuntariamente, a considerar las elecciones el único momento importante de la vida democrática.

En segundo lugar, pues, el prisma electoral por el que justifican las primarias me parece, paradójicamente, tan insuficiente como sensato. E intentaré explicarlo diciendo que difícilmente se podrán elaborar unas listas electorales ampliamente democràticas en una organización que no lo sea hasta el punto de ver las primarias como una manera normal de proceder y escoger sus cabezas de lista. Las primarias son una más de las buenas prácticas de decisión, pero todas las decisiones importantes deberían ser ampliamente discutidas, compartidas y democráticamente decididas. Y no me parece ocioso que  la de"cabezas de lista" se abra a simpatizantes más o menos próxim@s, contabilizad@s y "enlistad@s"

Por lo tanto, en tercer lugar, ya puestos a desear que las organizaciones funcionen realmente en colectivo, con ideas sólidas y de manera democrática, vale la pena guardarse de ingenuidades y no caer voluntariamente en parcialidades... porque no es lo mismo unas primarias en una organización cuyo aparato de organización es casi un castillo inexpugnable (o lo sea, aunque no lo parezca) o la bienvenida que pueden tener iniciativas desde la base para enriquecer más aún una organización con auténtico talante abierto y dispuesta a acoger propuestas y practicar la participación democrática en su propio interior... y aledaños.  No entiendo las reticencias de ninguna organización de izquierdas a hacer primarias. Pero sí veo el peligro de burocratizarlas. Y si puedo, me explico: no vale dormirse en los laureles en las organizaciones que tienen "primarias" estatutarias, porque se puede caer en el rito de que "tocan", y si hay dos o más candidaturas, convertir el movimiento participativo en una caricatura en base a nombres, y sin alternativas reales.. ni posibilidad efectiva de llegar a serlo.

En cuarto lugar me paso al otro plato de la balanza, porque comprendo que la petición de primarias a una organización que no lo haya decidido por sí misma, puede interpretarse como  un rechazo al núcleo de dirección... y es natural que ésta ponga de manifiesto su tendencia natural a defenderse. (Sobre todo si se trata de una organización de izquierdas minoritaria, el ambiente hostil circundante --primarias al margen-- no sólo se le supone, sino que es bien real).  En este caso, más importante que vencer, es convencer.

Y en resumen,  repito que soy firme partidaria de primarias, listas abiertas, y amplia discusión desde las bases más alejadas hasta las cúpulas (y si me apurais, incluso de transversalidades que en otro momento fueron pecados mortales y ahora pueden muy bien figurar en el botiquín de las urgencias en algunas organizaciones y partidos) y a pesar de ello también aviso que los/las dirigentes no se improvisan, que no es cierto que "cualquiera puede ser cabeza de lista", que no basta "con dos tardes" para aprender lo que no se sabe, y que centrarse en una persona en lugar de un equipo suele conducir a un nuevo desengaño y a una nueva derrota. Que sin unas ideas demostradas y un compromiso a servir (y no a servirse) cualquier persona en una lista puede ser dinamita para una organización, y que todo lo que sean personalismos y no conduzan a una mayor cohesión lleva indefectiblemente a la dispersión, y a no tener el papel que corresponde a las izquierdas en la escena política.

Pero bueno, después del Tamayazo, ¡qué os voy a contar, que no sepais!

Sempre procuro unir la valoració de classe a la de gènere, però hi ha moments que sembla impossible que vagin en el mateix sentit. Tampoc ningú s'ha d'estranyar, perquè tractant-se dels més alts càrrecs de la Unió Europea, ja és força lògic.

Catherine Ashton va ser la primera comisaria de comerç de la Unió Europea i ara s'ha convertit en la primera dona encarregada de les relacions internacionals. Segurament pensa el mateix que va declarar a l'inici de la seva presa d'aceptació del càrrec anterior: "Ja era hora".

La decepció que avui expressen en gran mesura els mitjans de comunicació pels nomenaments que es varen fer ahir (Herman Van Rompoy com a President, un obscur primer ministre belga flamenc, democratacristià, conservador i diuen que maquiavel a estones, i una Ministra d’afers exteriors britànica, Catherine Ashton, del partit laboralista) es tradueixen en tot tipus d'interpretacions. Segurament una de les més repetides és que no s'ha escollit personatges de fort carisme... però això, per sí sol, ni es bo ni és dolent. En canvi, que entre les regles del sodoku a complir en l'elecció s'hi ha afegit la de gènere, per sí mateixa, em sembla positiva... Un mal comisari PESC pot ser un home o una dona, naturalment, però desprès de l'atlantista Solana està bé donar una oportunitat a una persona que, en el seu moment, es va caracteritzar a sí mateixa, bàsicament, com una negociadora... "Això és el que sóc, i això és el que faig."

Per saber més de la persona, explicada per sí mateixa, recupero les seves opinions sobre la Organització Mundial de Comerç a rel de l'anterior nomenament. Aleshores va declarar:

"Crec que la construcció gradual d'un sistema de comerç obert i global basat en normes compatides és una de les grans fites del segle XX. La OMC pot no ser un sistema perfecte, però és fàcil menynstenir com seria l'economia global sense la OMC." Ferma partidària de reprendre la ronda Doha de l'OMC (quan per a la majoria d'economistes amb sensibilitat social és ja una ronda morta), Ashton també va declarar sobre la crisi internacional:

"No crec que trobem les respostes als problemes que tenim --entre ells, la crisi financera-- reduint el grau d'apertura de l'economia global. Crec que es poden trobar en administrar millor la globalització econòmica."

Sols en la darrera part d'aquesta declaració tindria un punt en comú amb Catherine Ashton... I afegiria en que no sols s'ha "d'administrar millor", sinò administrar diferent, encara que potser sobre aquest punt l'Asthon ja no hi estaria d'acord. Però estic esperant les properes declaracions sobre com veu la seva nova responsabilitat europea per seguir parlant de possibles punts d'acostament... o no. Tot i així, em molesta especialment que, pel que he llegit i sentit fins ara, la seva condició de dona pesi tant en les valoracions que s'estan fent sobre la seva ideoneïtat...

-----

Em sumo al desig de Montserrat Boix,
i us convido a llegir la valoració d'urgència de Toni Barbarà a: "La Belgique, deux points!", a La Ratera, i ¿PM de Europa o PDG de Bilderberg? a La Casa Europa de Carles Acózar

Ahir vaig poder veure el programa de Banda Ampla dedicat a la Grip A. Crec que els arguments de la Dra. Teresa Forcades i els del Dr. Laporte no varen ser posats en qüestió per cap dels altres participants en el programa que defensaven opinions contràries. Fins i tot podria dir que la seva serenor i les qüestions que suscitaven ens convidaven a reflexionar per nosaltres mateixos quan en moltes altres intervencions hi havia aquell convit a creure i obeïr, a acceptar acríticament com s'ha portat tot el tema de la grip i fins i tot a que, com a ciutadania, no ens indignem quan les informacions se'ns donen de manera contradictòria... i alarmista.

Hi havia gent convidada amb una missió: defensar a capa i espasa el que han fet les autoritats sanitàries i els laboratoris: en canvi, demanar reflexió i convidar a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent, com feien la Dra. Forcades i el Dr. Laporte, hi havia moments que semblava fins i tot subversiu. Fins a quin punt hem arribat!

La doctora Forcades va parlar de les declaracions de la ministra de salut polonesa. Les he buscades aquest matí, traduides al castellà. Són aquestes:

En podem seguir parlant, però crec que la pregunta de la Dra. Forcades sobre si el govern espanyol va ser objecte de les mateixes pressions mereix una resposta.

I aquest és un resum del programa:

En un comunicado de prensa, UNICEF afirma que las generaciones futuras corren peligro a menos que se realicen esfuerzos por eliminar la desnutrición con carácter urgente

NUEVA YORK, 11 de noviembre de 2009 - Unos 200 millones de niños y niñas menores de cinco años del mundo en desarrollo sufren retraso en el crecimiento como resultado de la desnutrición materna e infantil crónica según el informe Seguimiento de los progresos en la nutrición de los niños y las madres, que dio a conocer hoy UNICEF.

La desnutrición es uno de los factores determinantes en más de una tercera parte de las muertes de menores de cinco años en el mundo. Por lo general, la desnutrición no presenta síntomas hasta que tiene carácter grave, de manera que los niños parecen saludables cuando, en realidad, su salud y desarrollo están amenazados de manera grave y, en algunos casos, permanente.   "La desnutrición roba la vitalidad del niño y hace que una serie de enfermedades contra las que el organismo podría defenderse en circunstancias normales sean mucho más peligrosas", afirmó Ann M. Veneman, Directora Ejecutiva de UNICEF. "Más de una tercera parte de los niños y niñas que mueren de neumonía, diarrea y otras enfermedades podrían sobrevivir si no estuvieran desnutridos". Los 1.000 días que median entre la concepción de un niño o niña y su segundo cumpleaños constituyen el período más crítico de su desarrollo. La deficiencia nutricional durante ese lapso crítico puede reducir la capacidad de los niños de combatir y sobrevivir a las enfermedades, y puede limitar su capacidad mental y social.
"Quienes sobreviven a la desnutrición suelen tener deficiencias físicas durante el resto de sus vidas", añadió Veneman. "Además, la desnutrición a edad temprana puede afectar la capacidad cognoscitiva, lo que reduce la capacidad de aprendizaje y las posibilidades de obtener ingresos decentes. Esas personas quedan atrapadas en el ciclo intergeneracional de la pobreza y la salud deficiente".

El retraso en el crecimiento es consecuencia de la nutrición deficiente a largo plazo en la primera infancia. Esa deficiencia está relacionada con los problemas de desarrollo y, con frecuencia, se trata de un mal imposible de corregir. El niño que sufre cortedad de talla generalmente tiene por delante una vida de salud deficiente y escaso progreso personal. Ante tal amenaza, la única respuesta es la prevención. Más de un 90% de los niños y niñas que sufren retraso en su crecimiento viven en África y Asia.

Otra consecuencia de la nutrición inadecuada es el peso inferior al normal. Los niños con peso inferior al normal tienen problemas de desarrollo y de salud similares a los de los niños afectados por el retraso en el crecimiento. Sin embargo, esos problemas pueden remediarse si esos niños reciben durante el resto de su infancia mejor nutrición y atención de la salud.
Pese a la gravedad de la situación, hay un aspecto positivo, ya que es posible reducir y eliminar la desnutrición (...)

---  i l'altre notícia:

Oliver, el director general del Barça que porta a la samarreta el nom de l'Unicef,  arrodoneix el seu sou amb 300.000 euros en variables

EMILIO PÉREZ DE ROZAS per a El Periódico

Si es parla amb els presents, expliquen que va ser una junta directiva d’allò més normal, serena, amable, simpàtica. Fins i tot, assenyalen el caràcter institucional, simbòlic, de més que un club, que va tenir l’última junta del Barça celebrada a Perpinyà. Ningú, ni tan sols els consultats ahir per confirmar el contingut de la reunió, van voler reconèixer –encara que tampoc ho van negar– que en aquella junta «distesa» el més important que es va aprovar, juntament amb el canvi d’uns sanitaris del Camp Nou, van ser les variables amb què Joan Oliver, director general corporatiu, arrodonirà aquest any el seu sou de 600.000 euros (100 milions de pessetes). A aquesta xifra, confirmada pel mateix Laporta en la conferència de premsa posterior a la junta del 16 d’octubre, s’hi han afegit 300.000 euros (50 milions de pessetes), i amb això el primer executiu blaugrana tancarà la temporada amb uns ingressos de 900.000 (150 milions de pessetes).

Es dóna la circumstància que la reunió de Perpinyà va ser la primera en què el vicepresident Joan Boix (l’únic directiu que, junt amb Laporta, havia ratificat amb la seva firma el contracte d’Oliver sense que la majoria dels directius ho sabés) assumia plens poders en l’àrea econòmica i de màrqueting. També va ser el primer dia en què Xavier Sala Martín, amic personal d’Oliver, exercia de tresorer. (...)(

-----

Entrada relacionada de RGAlmazán a Kabila "Que poco importa el hambre!"

A la foto, Antoni Barbarà a la presentació de Dempeus per la Salut Pública a l'Ateneu Barcelonès el passat mes de febrer.

------

Seguim recollint alternatives per a treure arguments a la privatització i als co-pagaments (re-pagaments) en sanitat, i per no seguir aguantant les innumerables excuses i mentides amb les que es vol justificar la depredació del sistema de salut. En el seu bloc La ratera Toni Barbarà també ens proposa solucions des de lo públic a les noves amenaces de més espoliciació del sistema de salut, i fa una denúncia contundent de l'ofensiva que en aquests darrers dies s'ha incrementat de manera notable contra la sanitat pública. Totes les forces privatitzadores, externalitzadores, corporatives i impulsores d'un "liberalisme" recalcitrant com Esperanza Aguirre i  el "yernísimo" Güemes s'han unit a alts responsables del PSOE com Joaquín Almunia per a mentir, intimidar, influir en l'opinió pública i, sobre tot, augmentar les desigualtats en salut, expulsar a les persones que no poden pagar-se l'atenció sanitària del sistema, i convertir un dret de ciutadania en un acte de caritat a la sortida de missa, i de molt dubtosa efectivitat. Amb el llibre de receptes que ja ha complert els 20 anys, el (Consens de Washington)  es subordinen les persones i les seves necessitats a l'"afany de lucre" privat,  enemic natural de lo públic perquè limita el seu territori de jóc i les seves possibilitats de benefici.

Encara són poques les veus que s'han aixecat en contra d'aquest atemptat que, com ja he comentat en altres entrades, hauria de figurar, per la seva gravetat social sobre les persones més dèbils, en el codi penal. La veu del metge i amic és clara i contundent. Poden seguir llegint els seus argument en el seu bloc. Jo aquí, els en avanço una part, per anar obrint boca:

A VUELTAS CON EL COPAGO

Hace unos días publiqué en "Punts de Vista" dos entradas que me parecen muy interesantes sobre los mecanismos de la crisis, la necesidad de poner limitaciones a los grandes bancos inversores y la implantación de la tasa Tobin. En "De Main Street a Wall Street" la autora, Ellen Hodgson Brown, explicaba el modo cómo funciona y siempre gana la gran banca. Y en la segunda parte, donde se ponía de manifiesto que la "Tasa Tobin es cada día más necesaria", y apoyándose en Stiglitz, reivindicaba un impuesto sobre las transacciones de Wall Street y aledaños no sólo por el propio bien el capitalismo, sino para que el bienestar se repartiera por el mundo. Pues bien, pocos días después, en la Revista SinPermiso han editado este artículo que me parece acaba de perfilar los argumentos. Una alternativa posible, y mucho más que eso, necesaria para una política fiscal realmente redistributiva que tiene su aplicación también en la Unión Europea y en España. Una solución diferente, ya que no pasa finalmente porque "los pobres financien a los pobres", sino porque a la financiación de la salud y los servicios de bienestar contribuyan los que realmente pueden sufragarlos, sin demasiado sacrificio por su parte...   Y una manera real y substancial de acabar con la denustrición y las desigualdades más flagrantes en el mundo. Vayan haciendo acopio de bibliografía....

La necesidad de un impuesto sobre las transacciones financieras

Dean Baker

La pandilla de los halcones deficitarios, ya famosos por hacer desaparecer en la burbuja inmobiliaria 8 billones de dólares, que derrumbó la economía está en pie de guerra, ahora insiste sobre la urgencia de imponer un impuesto a las ventas nacionales. Proclaman que el país necesita urgentemente ingresos adicionales para hacer frente a los déficits presupuestarios previstos.

Si bien es posible que precisemos de ingresos adicionales en algún momento, todavía tiene más sentido imponer un impuesto sobre las transacciones financieras (FTT, por sus siglas en inglés), que afectaría principalmente a los bancos de Wall Street que nos dieron este desastre, que no imponer un impuesto al consumo de las familias trabajadoras. Podemos recoger grandes cantidades de dinero mediante el impuesto a la especulación de los ambiciosos de Wall Street sin que apenas afecte la suerte de las transacciones financieras que muchos de nosotros hacemos en nuestra existencia cotidiana.

La lógica del FTT es sencilla. Impondría un pequeño recargo a las transacciones de acciones, de futuros, los seguros derivados de crédito y otros instrumentos financieros. El Reino Unido impone actualmente un 0,25% sobre la compra o venta de acciones. Esto tiene muy poco impacto sobre la gente que compra acciones con la intención de mantenerlas durante un largo período de tiempo.

Por ejemplo, si alguien compra 10.000 dólares de acciones, pagará 25 dólares en impuesto en el momento de la compra. Si esta persona vende las acciones diez años después por 20.000 dólares, deberá pagar 50 dólares en impuestos. Los impuestos totales serían equivalentes a un incremento de 0,8 puntos porcentuales en el impuesto a las ganancias de capital.

Por el contrario, si alguien está interesado en comprar acciones a la una en punto para venderlas una hora después, este impuesto es probable que dé un buen golpe a los beneficios esperados. Lo mismo se aplica a la gente que está especulando en futuros, seguros derivados de crédito y otros instrumentos financieros.

Podemos obtener más de 140.000 millones de dólares al año mediante esta imposición a las transacciones financieras, una cantidad equivalente al 1% del PIB. Antes de buscar la aplicación de un impuesto sobre las ventas nacionales, o un impuesto sobre el valor añadido, como le gustaría a la pandilla de los halcones deficitarios, deberíamos insistir en poner en marcha en primer lugar un conjunto de impuestos a las transacciones financieras.

Un impuesto a las ventas nacionales afectará principalmente al consumo de los trabajadores. La gente lo pagará en todas las compras diarias (comida, ropa, medicinas); todo va a costar un poco más como resultado del impuesto a las ventas. La gente pobre y de medianos ingresos acabará pagando una proporción mayor de sus ingresos en este impuesto. Ello es a causa de que gastan una mayor proporción de su renta que los ricos y también porque gastan una mayor proporción de la misma en los Estados Unidos. Así como los ricos pueden tener la oportunidad de viajar exhaustivamente por Europa o por países no afectados por los impuestos a las ventas nacionales, bien poca gente de poca o mediana renta tendrá esta opción. Esta gente vive y gasta su dinero en los Estados Unidos.

Dado que el sector financiero es la fuente de los problemas presupuestarios y de la actual situación económica del país, es lógico que este sector soporte el peso de los nuevos impuestos que podamos necesitar. El colapso económico causado por la exuberancia irracional de Wall Street ha llevado a un gran aumento de la carga de la deuda del país. Parece justo que Wall Street se lleve la peor parte de los costes de la limpieza. Un FTT es la forma de asegurarse de que esto sea así.

En resumen, tenemos que decirle a la pandilla de los halcones deficitarios, muchos de los cuales ganaron su fortuna en Wall Street, que han de lentificar el ritmo. El país debe hacer frente a serios problemas de presupuesto, incluso aunque no sean tan malos como esta pandilla afirma. Sin embargo, si precisamos impuestos para hacer frente al déficit presupuestario, entonces Wall Street es el sitio por donde empezar. Después que hayamos puesto en marcha un impuesto sobre la especulación de Wall Street, si aún necesitamos más dinero, entonces podremos hablar sobre un impuesto que afectará principalmente a la clase media.

Visto en  www.sinpermiso.info. Traducción: Daniel Raventós

Ja hi ha sentencia de la demanda presentada per la delegada Núria Fabregat i per un altre treballador del 112,  injustament acomiadats per l'empresa ATENTO, com podreu veure tot seguit. El judici es va celebrar el passat dia 2 de novembre al jutjat de lo social nº 26 de Barcelona.

La sentència, resumida, ve a dir que:

1.-Reconeix la subrogació dels treballadors demandants. 
2.-Condemna a l’empresa Atento a readmetre o indemnitzar com acomiadament improcedent.
3.-Condemna a l’empresa Atento a readmetre a Núria Fabregat o, si ella escull l’opció, a ser indemnitzada amb 45 dies per any treballat,  com a acomiadament improcedent. En aquest cas l’opció és de la treballadora donada la seva condició de delegada sindical en el moment de l’acomiadament.

A la sentencia és fa referència a que es compleixen totes les causes per poder provar que es tracta d’una subrogació tal i com s’estableix a l’art 44.1 del ET i no d’una successió d’empresa  que estableix l’art. 18 del Conveni de Contact Center, i fa referència al plec de la licitació com a argument que encara reforça més el fet de la subrogació.

L’advocat del Departament d'Interior va adherir-se a les al·legacions d'Atento i va exculpar-se dels fets declarant que la responsabilitat de la contractació és d'Atento...Es a dir, un comportament que no sembla l'adient vist el que decideix la sentència. 

El Jutge cita en el punt 5 de la sentencia, textualment: " A mayor abundamiento, la subrogación venía impuesta por el apartado 3.3 de las prescripciones técnicas de la licitación. Prescripciones técnicas que forman parte de la convocatoría oficial y pública, que vinculan tanto a la adjudicataría como a la administración convocante, y cuya modificación debería haberse dotado de la misma publicidad, para su cumplimiento por parte de los interesados, no solo eventuales empresas concurrentes, si no también de los trabajadores"  A més a més diu que la interpretació que Interior fa sobre el terme "subrogació" en un dels seus escrits de resposta a una consulta d'Atento durant el procés de licitació excedeix la prerrogativa pública d’interpretació prevista al art. 194 de la llei 30/2007 de Contractes del Sector Públic, es a dir que en lloc d’interpretar el que haurien d’haver fet és canviar les condicions de la licitació.

El judici va estar farcit d’evasives continuades per part de l’advocat de la Generalitat i per part de l’advocada d'Atento, fins al punt que el jutge ho fa constar a la sentencia i adverteix durant al judici a l’advocada d'Atento per la seva actitud poc clarificadora.

Els treballadors i trebaladores d'Atento tenen  3 judicis pendents,  de dos delegats sindicals i un altre treballador. Ara per ara, consideren que questa sentència és una batalla guanyada, però encara queda molta via.

Per saber-ne més: Emèrgencia en el 112
Emergències censurades
Emergència contra la subcontractació
Atento, una externalització amb repressió

L'amic Antoine Martí entén perfectament de què va el negoci neoliberal de que uns es facin rics mentre treuen l'imprescindible a la majoria de la població. No sols volen escatimar encara més sous i drets laborals: ara volen que de les migrades nòmines també en surti per pagar quotes d'assegurança de salut  i els beneficis privats de la sanitat "mixta" de les externalitzacions, privatitzacions i co-pagaments. L'Antoine explica com ho veu ell tot això en una entrada que val la pena difondre. I a més, m'agrada fer-ho perquè l'Antoine és pràcticament un dels fundadors de Dempeus per la Salut Pública, i amb tota seguretat un dels seus defensors més coherents i apassionats a la vegada.  Gràcies, Antoine, perquè davant de tant de fatxenda s'agrexen veus com la teva. I també perquè, com molt bé ens dius en acabar el  post, és temps de Dempeus!

Sanidad mixta, no gracias!!!!!

Los números de por si o por lo menos las operaciones numéricas son complicadas para la mayoría de los mortales y cuando estos se formulan con tablas estadísticas son devastadores, producen efectos como Juan Tamariz es decir mágicos. Pero mientras “el mago” busca el entretenimiento sano o no del espectador, el liberalismo en sus formas neo-con o neo-lib tienen el objetivo de despistar y convertir en bueno lo malo.

Probablemente algunos ya habréis visto números de los presupuestos del gobierno del Reino de España -ultimamente lo califico así, con permiso de mis amigos de Sin Permiso- vosotros que sois curiosos por naturaleza, buena gente donde las haya, estaréis contentos con la subida en la partida de sanidad, no excesiva -0,2- pero cuando escribimos sobre muchos millones de euros un pequeño porcentaje representan cantidades muy importantes. Me sabe mal amargaros el dulce, bueno yo no, tan solo soy el mensajero, ellos los prestidigitadores social-liberales que en esto de cocinar estadísticas son una maravilla, omiten algún pequeño detalle por lo menos en los titulares de los contratos. Esta peculiaridad solo legible en la letra pequeña consiste en destinar un 45% aproximado del aumento del 2010 para financiar las Mutuas de Accidentes de Trabajo. Algunas personas en las cuales me incluyo, creemos que se trata de una vuelta de tuerca más a la privatización del sistema de salud publico y universal. Conocido es, que las Mutuas reciben de los presupuestos generales pero cada vez la cantidad va “in crescendo” escandalosamente y de forma directa, gravando la economía del pueblo en favor de las empresas, puesto que salen de la mismísima partida de la seguridad social.

Las mutuas son compañias opacas en sus cuentas, pero los datos que se van conociendo en cuanto a los emolumentos de sus directivos sobrepasan la frontera de la ética, encontramos gerentes cobrando sueldos superiores probados a los 200.000 € y otros sin probar pero investigados por cifras salariales de 600.000 € anuales -salario que no se puede probar, mangoneo que te críó-.

Cajas, mútuas, fundaciones, y demás empresas privadas que viven de lo público empiezan a tener ciertos aires de paraísos fiscales, como ínsulas dentro de penínsulas.

Presidentes de fundaciones que también lo son de mútuas, por poner un ejemplo al azar, Fundació Palau de la Musica y Agrupació Mutua tenían el mismo presidente. Directo y al pescuezo las mútuas están recortando poco a poco competencias de la seguridad social, cada vez reciben más dinero publico y su protagonismo en el futuro inmediato sera notorio, obviamente con la complacencia de los gobiernos liberales. “Algo huele a podrido en el sistema o simplemente el sistema esta podrido”.

(...)

---------

I uns convido a llegir la resta clickant aquí!  Descobrireu, si no l'heu vistat abans, el bloc Sin Perdón, on hi ha magnífiques entrades!

La Mariajo Moya, des del seu bloc Mi Estrella de Mar i també a l'entranyable bloc de La bruja Nocturna, es fan ressò que sempre és una notícia alentadora per a qualsevol equip que un grup al que dóna suport –en aquest cas, el creat per Toni Llucià i altres amics i amigues - arribi als 2.000 membres en sol dos mesos de vida (1.500 la darrera setmana). En aquest cas, però,  ens hem de felicitar per més coses.

La Setmana Roja des de Kabila

Des de Kabila es proclamen als quatre vents la selecció d'aquesta setmana de l'agregador IloveIU. Una setmana roja amb molt de suc. Com sempre,  ens diu l'amic RGAlmazan, l'elecció és difícil...

I les entrades seleccionades són:

La questió del Alakrana segueix viva i ja comencen les crítiques fonamentades de Javier des de  "Moscas" i Antonio Florez des de "el otro lado".

Per altra banda, hi ha l'aniversari de la caiguda del mur de Berlín. I, des d'   Altersocialismo, ens expliquen com està el món ara si el comparem amb el de fa vint anys.

Hi ha una qüestió que hauria der ser punt de partida: la igualtat en el jóc demcoràtic. Ara per ara, la llei electoral és injusta i perjudica  Izquierda Unida. Ho explica  D. Bolche.

Recurrent i merescuda és la crítica  negativa que moltes persones fem a   la lideresa madrileña.  Inés Sabanés té l'avantatge que la pot criticar  cara a cara. Aquesta vegada  la neoliberal vol donar receptes contra l'atur.

Es parla molt de fer polítiques d'esquerra. Doncs a  Sergio, "con su carraca", ens dóna  un exemple. I és que a Rivas es governa des de la riva esquerra.

No podía passar per alt que el dia 12 va fer 20 anys de la mort de Pasionaria. Els recordatoris han estat diversos, però un exemple bonic és el del  poema de Germinal que José Antonio ha publicat.

I, naturalment,  la Conferència Episcopal havia de donar la campanada... I   Antonio, en el seu "amanecer",  contesta i posa les coses en el seu lloc.

Està passant un dia si i l'altre també: es vol privatitzar la sanitat  pública. I l'Àngels ho denuncia sense retòriques.

Finalment, no podia faltar la crida a l'esdeveniment de l'any : La Refundació d' Izquierda Unida. Està començant i seguirà en els propers mesos.  Javi, des de "El Hijo Rojo"  ho presenta i ens cita per al  28 de novembre.

I això ha estat tot. La setmana propera,  Àngels, des dels seus Punts de Vista, oferirà una nova selecció .

Salut i República

Olvidados tras el muro

Begoña Astigarraga - Domingo, 15 de Noviembre de 2009 - 

La primera embestida la ha dado el Sindicato médico de Patricio Martínez pronunciándose por el copago (ver noticia en Dempeus) y comentario que comparto del médico y amigo Antoni Barbarà Molina, en su blog, La Ratera.

Y ayer mismo, en Cinco Días.com, podíamos leer el mayor ejercicio de cinismo y rapiña, y la más descarada demostración de prepotencia por parte de las aseguradoras privadas que, asesoradas por una consultoría internacional (¡faltaría más!) van a plantear "la posibilidad de hacerse cargo de la atención médica de los trabajadores por cuenta ajena". Y lo dicen así, sin ambages: van a plantear quedarse con lo que es de todos, Comunidad por Comunidad, sugiriendo además que para mejor funcionamiento de la fechoría "el Estado podría otorgar algún incentivo fiscal o subvención"... ¿Habrá alguien capaz (Espe-rancia Aguirre aparte) de susperarles en cinismo?

Y para apoyar su petición de saqueo nos dicen, además, que de hecho nos estamos acostumbrando a la piratería porque "Ya existen ejemplos de participación de empresas privadas en la gestión de la salud pública. La Comunidad Valenciana subcontrata la administración de los hospitales de Manises (Sanitas), Denia (DKV), Alcira (Adeslas), Torrevieja y Elche (Ribera Salud y Asisa). Y Madrid hará lo mismo con Torrejón (Ribera Salud y Asisa)". Naturalmente, no mencionan ni el grado de aceptación de la ciudadanía de estos modelos privatizados, ni el lugar que ocupan en los estándares de calidad en toda España (Valencia, el último lugar en relación al resto de comunidades).

Sólo porque vivo en Catalunya y ya tengo algo de entreno con el caso Millet estoy algo inmunizada frente a este tipo de pillajes, propuestos, además, con tamaña desvergüenza. Es un buen momento para que todas las asociaciones y organizaciones que defienden la sanidad pública, los sindicatos de clase, la ciudadanía en su conjunto y las personas honestas que trabajan en el sector de la salud, muestren su desaprobación a Unespa y su ofensiva privatizadora. La sanidad no es suya. La sanidad no es una mercancía. La salud es un derecho de ciudadanía que merece la mejor defensa y poner a las aves de rapiña a buen recaudo. Intentos como los Unespa deberían estar tipificados en el código penal.

Por si no leen El País, cosa que nunca reprocharé, les copio la contestación que finalmente se publica sobre un comentario abusón y prepotente de la señora llamada Elvira Lindo y que tan magníficamente emplea la generosidad (y complacencia) consigo misma, y tanto la escatima hacia los demás... Y todo a raíz de una entrevista a Willy Meyer y a Esther López Barceló donde lo mínimo que puede decirse (si es que no se cayó en burda tergiversación) es que el periodista se cuidó de adecuar el lenguaje coloquial en la transripción escrita de sus propias preguntas y las contestaciones de Willy Meyer, pero en absoluto las de Esther. En el texto entonces se reflejaban con grandes luces y sombras afirmaciones que, de haber dado oportunidad a una mejor explicación (ni siquiera matización) no habrían levantado toda la polvareda anticomunista que se desató, con gran alborozo por parte de los de siempre. Pero la entrevista era para hacer daño. ¡Cómo puede una joven bien parecida, universitaria, inteligente y apasionada no estar con la socialdemocracia neoliberal bienpensante! Pues a por ella, con todo los refinamientos que el quehacer periódistico tiene y permite.

Y luego va Elvira Lindo y se encarama sobre la interesada confusión para lanzar su saetita semi-envenenada, llena de topicazos anticomunistas, sin despeinarse...

Pues bien por Esther por contestarla. Muy bien por Esther cuando ya consiguió la primera entrevista de El País. Y magnífico por Esther porque tiene 26 años y ya, lo que sabe, lo que lucha y ha luchado, y lo que aprende...y ha aprendido. Y, sobre todo, bien por Esther porque no está, ni estará, sola.

¡Detengan la "monsantorización" de la comida, las semillas y los animales!

Las regulaciones sobre patentes de la UE, los EE.UU. y muchos otros países, así como también los así llamados Acuerdos Trips de la OMC deben ser revisados con urgencia para poner coto a la monopolización y al control empresarial de los recursos genéticos del mundo. Esta revisión debería conducir a una regulación que garantice el derecho a la alimentación y la prohibición de patentes sobre plantas y animales de la granja.

Alerta global de la coalición del ¡No a las Patentes sobre Semillas!

En los últimos años, las organizaciones de agricultores del mundo entero, los criadores y cultivadores, las instituciones de la ONU, así como las organizaciones de desarrollo y medio ambiente han expresado reiteradas veces su preocupación ante la creciente monopolización de semillas y animales de granja mediante patentes. La pérdida de su independencia y el creciente endeudamiento de los agricultores, la disminución de la diversidad vegetal y animal y las cada vez mayores restricciones a las actividades de cultivo, cría e investigación son algunos de los impactos más preocupantes de esta tendencia. Pero a pesar de estas experiencias alarmantes aún no existen medidas legales para detener esta tendencia. Al contrario, un estudio reciente sobre solicitudes presentadas ante la Organización Mundial de la Propiedad Intelectual (OMPI), muestra que las grandes empresas internacionales de semillas siguen intentando imponer sus reivindicaciones de monopolio sin preocuparse por las consecuencias para la seguridad alimentaria global y el sustento de los agricultores del mundo entero. Esto resulta obvio al analizar las más recientes solicitudes de patente, presentadas por las tres empresas globales de semillas más grandes Monsanto (EE.UU.), Dupont (EE.UU.) y Syngenta (Suiza).

Las abajo firmantes personas, organizaciones e instituciones lanzan un llamamiento a los gobiernos y a las oficinas de patentes para poner coto a este desarrollo preocupante y para que se revisen las regulaciones sobre patentes existentes. Las regulaciones sobre patentes de la UE, los EE.UU. y muchos otros países, así como también los así llamados Acuerdos Trips de la OMC deben ser revisados con urgencia para poner coto a la monopolización y al control empresarial de los recursos genéticos del mundo. Esta revisión debería conducir a una regulación que garantice el derecho a la alimentación y la prohibición de patentes sobre plantas y animales de granja.

Los siguientes ejemplos muestran algunas solicitudes de patentes llevadas al límite. Muchas de las reivindicaciones presentadas en estas solicitudes solamente pueden ser descritas como absurdas. Estas patentes muestran hasta donde se ha llegado con las regulaciones sobre patentes existentes, que son completamente deficientes.

En tan solo cuatro años, entre el 2005 y el 2009, Monsanto presentó casi 150 solicitudes de patentes sobre cultivo de plantas ante la OMPI. Estas solicitudes muestran la tendencia creciente a exigir derechos de propiedad exclusivos, no sólamente sobre plantas y animales modificados genéticamente, sino también sobre la biodiversidad existente y los métodos de cultivo y de crianza tradicionales. Mientras que, en los años anteriores al 2005, sólo se presentaron algunas pocas patentes de esta índole, más del 30% de las solicitudes de patentes de Monsanto presentadas entre el 2005 y el 2009 incluyeron métodos de cultivo convencionales. Esta tendencia también se puede observar en otras grandes empresas de semillas.
Durante el mismo período, Dupont presentó alrededor de 170 solicitudes de patentes sobre cultivos, el 25% de ellas implicaron métodos de cultivo convencionales. Syngenta presentó unas 60 solicitudes, el 50% de ellas centradas en cultivos tradicionales. Entre las grandes empresas de semillas, Monsanto es la única que también presenta patentes sobre animales de granja. Desde el 2005, alrededor de 20 patentes sobre métodos de cría han sido presentadas por la empresa estadounidense.

Ejemplos:

• En la solicitud de patente de Monsanto WO2008021413, ‘la patente que monsantoriza el maíz y la soja’, se reivindican métodos que se utilizan ampliamente en el cultivo y la cría convencional. En más de 1000 páginas y a través de 175 reivindicaciones, Monsanto reivindica varias secuencias de genes y variaciones genéticas, especialmente en soja y maíz. Monsanto incluso va tan lejos y exige explícitamente todas las plantas relevantes de maíz y soja que contienen esos elementos genéticos. Además se listan todas las utilizaciones en alimentos, piensos y biomasa. A través de la presentación de solicitudes regionales específicas, Monsanto muestra un interés especial en solicitar esta patente en Europa, Argentina y Canadá.

• En la solicitud de patente WO 2009011847, ‘la patente que monsantoriza la carne y la leche’, Monsanto reivindica ampliamente los métodos de cría de ganado, los animales, así como también “la leche, el queso, la mantequilla y la carne.”

• Otras empresas también están presentando de forma agresiva solicitudes sobre recursos genéticos, necesarios para la producción de alimentos y piensos. Un ejemplo es la solicitud de patente WO2008087208, ‘la patente de Syngenta sobre la cosecha de maíz', que se concentra en las condiciones genéticas del maíz para la producción de granos. Syngenta reivindica las plantas e incluso su cosecha.

• Varias patentes similares ya han sido concedidas, como la patente sobre el cultivo de soja, como la WO 98/45448, ‘la patente de Dupont sobre tofu’, otorgada en Australia, Europa y los EE.UU. que abarca la salsa de soja, el tofu, la leche de soja y un preparado para biberón de esta soja. Esta patente (o patentes de la misma familia) también ha sido presentada para el Brasil, Canadá, China, Japón, Noruega y Nueva Zelanda.

Esta clase de patentes son la columna vertebral de una estrategia para asumir el control global sobre la producción alimentaria a todos los niveles. Estas patentes no eliminan la investigación e innovación. Su objetivo es bloquear el acceso a los recursos genéticos y a la tecnología y crear una nueva dependencia para los agricultores, criadores y cultivadores. La resistencia, sin embargo, está aumentando. En el 2007, las organizaciones de agricultores y las ONG del mundo entero crearon la plataforma global 'no a las patentes sobre semillas'. En el 2008, cientos de cartas fueron enviadas a la Oficina Europea de Patentes (OEP) en el ‘caso de la patente sobre brócoli’ , EP 1069819, lo que constituyó un precedente. En el 2009, miles de agricultores y ciudadanos, ONG e incluso autoridades gubernamentales presentaron una oposición a la ‘patente europea sobre la cría de cerdos ’, EP 1651777, una patente solicitada por Monsanto en el 2004.

Las personas, organizaciones e instituciones que abajo firman instan a los políticos y a las oficinas de patentes del mundo entero a asegurar que las patentes como las arriba mencionadas no puedan ser y no sean otorgadas. Se necesita un cambio radical tanto en la legislación sobre patentes como también en la práctica de las oficinas de patentes para eliminar las patentes sobre plantas y animales de granja. No debería estar permitido que las empresas continúen usando mal y monopolizando las semillas, plantas y animales de granja por medio de la ley de patentes. En caso contrario, estas patentes se convertirán en un peligro mayor para la seguridad alimentaria y para la soberanía alimentaria regional.

Enlace para FIRMAR contra la "Monsantorización de la comida" y decir NO a la las patentes sobre semillas.

Coalición No a las Patentes sobre Semillas

Visto en: La Casa Europa

Rosa Binimelis,  que està també en el projecte europeu  ALARM (Assessing Large Scale Risks for Biodiversity with Tested Methods) i ha publicat les seves conclusions en la revista “Journal of Agricultural and Environmental Ethics”, i demostra que el cultiu del blat-de-moro genèticament  modificat està fent desaparèixer el cultiu ecológic d'aquest cereal a Catalunya i l'Aragó,  que són les principals productores europees d'aliments transgènics. 

L'estat espanyol, el 1998, va permetre els  Organismes Modificats Genèticamente (OMG) , i des d'aleshores no s'ha fet cap estudi concluent sobre la possible coexistència d'aquests OMG amb els models de cultiu tradicional i ecològic. De fet, aquest concepte de "coexistència", del que Binimelis ha demostrat  la seva inviabilitat, va ser aprovat per la Comissió Europea l'any 2002 per facilitar la fi de les moratòries europees --no oficials, però si reals-- a la introducció dels cultius transgènics.

El treball de Rosa Binimelis, fet sobre el terreny on hi ha més cultiu comercial d'OMG des de l'any 1998, representa una  investigació única i molt reveladora per l'evaluació que ha de fer la Comissió Europea... i potser ha estat decisiu perque Irlanda diguès no als transgènics!

Per a saber-ne més: clickeu aquí!

La República de Irlanda se ha proclamado “Zona Libre de Transgénicos” y va a introducir un logo “libre de transgénicos” para todo tipo de alimentos incluidos carne, aves, huevos, pescado, crustáceos y productos lácteos, para evitar el vacío legal del etiquetado de los alimentos transgénicos reducido a los vegetales.

La legalidad europea no permite estas declaraciones aunque 14 Estados quieren cambiarlo. Francia, Austria, Grecia, Luxemburgo, Hungría, Italia, Polonia y Alemania han prohibido total o parcialmente los cultivos transgénicos. En unos casos se trata de moratoria (aplazamiento de autorización). En otros de prohibición reducida a los transgénicos comerciales (maíz de Monsanto MON-810) o ampliada a los experimentales (caso de Irlanda).
Irlanda siempre ha impedido los cultivos transgénicos comerciales. El único cultivo experimental fue paralizado por una protesta en 1998, primer año de autorización europea. El carácter insular de Irlanda y los vientos del atlántico occidental constituyen una ventajosa barrera a los desplazamientos de polen transgénico procedente de países cercanos.
La Plataforma por una Irlanda Libre de transgénicos considera clara la decisión del gobierno, aunque espera a su desarrollo legislativo. Pide que las producciones ganaderas que han incluido alimentación transgénica en algún periodo de la vida del animal no tengan derecho a la certificación “libre de transgénicos”, como pasa en Alemania. Las asociaciones ganaderas afirman que estas medidas facilitarán la eliminación de los piensos transgénicos en la dieta del vacuno y ovino irlandés, teniendo en cuenta que la abundancia de pastos requiere de poco pienso.
Debemos felicitarnos por la decisión de Irlanda, pero estar prevenidos ante el doble carácter de las Zonas Libres de Transgénicos. Buscan proteger a su territorio, sus consumidores y sus productos. Pero, al no cuestionar la producción transgénica fuera de su territorio, facilitan la coexistencia pacífica de países transgénicos y no transgénicos en el mercado global. La simple defensa de “una alimentación sin transgénicos”, lejos de frenar el avance mundial de los transgénicos, estimula su implantación en algunos países. El miedo a los transgénicos potencia un mercado exclusivo “libre de transgénicos”. El gobierno irlandés y la plataforma “Irlanda Libre de Transgénicos” valoran la prohibición en Irlanda como una ventaja competitiva para sus exportaciones de carne de calidad libre de transgénicos.
Pilar Galindo, Grupos Autogestionados de Konsumo (GAKs).

Fuente: La garbancita ecológica

Visto en: La Casa Europa

A l'inici d'una conferència sobiranista amb el títol "El Barça, motor de Catalunya", en Joan Laporta, el President del més que un club, s'ha despenjat avui amb una declaracions que m'han fet ennuegar mentre sopava. Amb posat solemne, i reprenent la seva peculiar campanya electoral servint-se d'un club que hauria de respectar, no s'ha pogut estar de ser l'enèssim ciutadà més que benestant del Principat en declarar el seu enuig per l'operació "Pretòria". Laporta també veu una 'humiliació' per Catalunya l'empresonament d'Alavedra i Prenafeta (ambdòs, a més de pressumptes delinqüents, membres de la Fundació Catalunya Oberta de la que són també membres de la Presidència i Patronat en Joan Oliver (el super-gerent espieta) i el que en diuen President del Barça "tapado", en Xavier Sala-i-Martín (un fiasco d'aspirant a Premi Nobel que pensava que Pigou és un economista francès --se suposa que per la fonètica del cognom!).

Per cert, la Fundació Catalunya Oberta "és una entitat independent emmarcada en la ideologia liberal" una mica rònega perquè d'entre els seus 34 destacats dirigents (com Vicenç Villatoro i Vicent Sanchis) sols hi ha dues dones. Però n'hi deu haver prou --i de sobres-- per aportar la visió de la meitat de la població als "objectius d'analitzar, defensar i promoure els valors de la societat oberta, la llibertat, la democràcia i l'economia de mercat"... de fet, l'economia de mercat no es porta gens bé amb les dones treballadores.

Senyor Laporta, no sap el greu que em sap que es senti humiliat per la detenció dels seus amics, però no crec que sigui massa digne que vostè, que "encara" no ha estat elegit amb el vot de la ciutadania, parli en nom de Catalunya com una edició aggiornada del que solia fer el President Pujol... i no utilitzi la presidència del Barcelona pels seus fins personals, que al final qui prendrà mal serà l'equip... amb lo bé que està anant ara, quan pel que sembla no el deixen baixar al vestidor ni celebra els resultats amb en Ronaldinho!

Doncs, això, senyor Laporta, que a molta gent és el seu capteniment el que ens fa vergonya!

Este video de Susan George es sobre todo una presentación ligera y amable de una pensadora de mucho calado. Hace algún tiempo en este mismo bloc, y a raíz de una visita hecha por la filósofa a Gijón, comenté que se trata de una mujer que ha analizado y criticado con lucidez el funcionamiento y los problemas del capitalismo, y está profundamente procupada por las debilidades de la democracia en Europa.

Susan George (1934) no acepta la propuesta de construcción política y económica. Para la autora de «El informe Lugano, "El pensamiento secuestrado" y "Nosotros, los pueblos de Europa" los dirigentes de la Unión Europea (UE) insisten en un planteamiento económico y político fracasado, como la actual crisis financiera internacional demuestra.

Según datos de Susan George, en las tres últimas décadas, en el período que coincide con el desarrollo de las políticas thatcherianas i reaganianas, las diferencias entre ricos y trabajadores se han incrementado hasta 14 puntos a favor de los primeros. «Lo que se va destruyendo poco a poco es el modelo social europeo, y es precisamente esta demolición a la que tenemos que hacer frente». Y continúa afirmando: «Nos merecemos una Europa mejor».

Susan George, preside el Institut Transnacional de Amsterdam y ha sido vicepresidenta de ATTAC Francia.

El president de la Generalitat José Montilla està parlant aquests darrers dies (avui mateix, a Els Matins de TV3) sobre la necessitat d'impulsar una nova llei electoral catalana a fi de reforçar la democràcia. Uns dies abans, el President del Parlament, Ernest Benach, havia fet unes declaracions força solemnes en el mateix sentit. De fet, els dos Presidents impulsen els esdeveniments en aquesta direcció perquè s'estan ajuntant moltes coses i diverses:  des de la perspectiva d'un increment de l'abstenció motivada per  la "desafecció"  fins  l'èxit en la recollida de signatures de la ILP  impulsada per Ciutadans pel Canvi i altres polítics de les esquerres catalanes, i una creixent mobilització i  participació política "a contra corrent" podríem dir que "malgrat ells" de grups i organitzacions d'esquerres que, en determinats casos,  s'han vist força maltractades per l'actual stablishment polític de Catalunya (vegis, per exemple com es va "ventilar" en el Parlament la proposta de la ILP sobre transgènics, o com es dóna unes "llargues" que fa vergonya al compliment de la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat en el Parlament, i que va ser resultat de la ILP per a un millor tractament a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.)

La preocupació del President del Govern, José Montilla, és la d'evitar que la "futura"  Llei Electoral de Catalunya no debiliti  les estructures de les formacions polítiques, ja que "un sistema democràtic amb partits febles acaba sent una democràcia feble".  I jo em pregunto què entén exactament el President Montilla  per "partits febles",  perquè si la fortalesa  s'identifica amb partits capaços d'aconseguir majories absolutes que no escolten per a res les minories (i es limiten a passar el corró parlamentari), ja en tenim massa evidències de com en pateix i s'afebleix  la democràcia. I si per partits forts es pensa en el somni de dos grans partits que es mouen en una desencisadora alternancia i en un bipartidisme tan empobridor com mancat d'idees de canvi real, també la democràcia en surt  tocada i ferida.

Recupero, doncs, unes reflexions fetes fa temps que potser poden ajudar en aquest moment en que qualsevol reforma tendirà a reduir-se a qüestions més o menys tècniques sobre com fer la Reforma Electoral (o com no fer-la, fent veure que es fa):

1) Les eleccions són un moment més de la lluita d'interessos i de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.

2) Com ja els clàssics ens han advertit, qui té el poder i en treu profit, difícilment el cedirà de forma versallesca... i per tant, difícilment afavorirà una Llei Electoral que el pot perjudicar.

3) Si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en varen ser en les anteriors eleccions a la Comunitat Valenciana les declaracions de  Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, comprometent-se a cedir el circuit de fòrmula 1 a la ciutat de València...  sempre que continuï sent la capital d'una comunitat pepera. (Es tracta del mateix Ecclestone que aquest any ha dit a la revista "Times" que prefereix els règims totalitaris i ha lloat " Hitler per fer que les coses funcionessin")

4) Hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la "classe política". De fet, quan són persones d'esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada "classe política" per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.

5) Cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l'any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d'abstencions tan vergonyoses com massa justificades. Això vol dir assumir el repte de demostrar en el dia a dia  que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques "amigues de les dones", ni les conquestes obreres.

6) Cal anar pensant seriosament en posar mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l'ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

Estaria tant bé que quan els partits es reunissin per parlar de la Llei Electoral de Catalunya  per reforçar la democràcia, tinguessin un pensament, ni que fos un sol moment, en algun dels punts anteriors... perquè com deia també un poeta (o una poetessa) que preferia quedar-se a l'anonimat:

El bipartidismo caníbal
Se alimenta de esta suerte:
Votar para darle muerte
le asegura larga vida.

Tercera i darrera entrada sobre la ponència de tema Crisi i Salut presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el passat 21 d'octubre d'enguany. Podeu trobar la resta de materials en les dues entrades anteriors i al "Dossier Primera Jornada de Dempeus".

La sostenibilitat del sector sanitari

Cada vegada més es pretén fer-nos dubtar de la sostenibilitat del sistema sanitari, oblidant que és una peça cabdal de les polítiques de salut, i que la salut implica –per la seva mateixa naturalesa—la transversalitat de la majoria de polítiques públiques. Sobre aquesta qüestió em remeto a les reflexions d’Ortún i Puig-Junoy (2004) en les que afirmaven que “La sostenibilitat (del sistema sanitari) ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític” que no pas econòmic. En aquest sentit, recentment la Fundación del BBVA ha publicat un Informe (juliol 2009) en el que queda palès no sols l’interès de les persones pels temes de salut, sinó fins i tot que una majoria important de les persones enquestades (58,70%) preferirien un sistema ampli de Seguretat Social, tot i que això impliqués pagar més impostos, front a les que s’inclinaven per fórmules mixtes tipus co-pagament (15,6%), i els liberals recalcitrants (19%, als que cal suposar tanta bona salut com fortuna personal) que preferien impostos baixos i que cadascú tractés individualment de les seves necessitats.

Per tant, la disponibilitat social a que la ciutadania, mitjançant els seus impostos, assumeixi la sostenibilitat del sistema de salut sembla assegurada, i Ortún i Puig ens diuen que cal tenir present que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinó com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.
2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l'establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de "butlles" a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l'anterior Govern- per poder "pecar" impunement, n'hi ha prou d'observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.
3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l'Estat.
4. Les reformes en el finançament de la salut necessiten un consens parlamentari més difícil d'obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els "pobres financen els pobres".

A manera de conclusió: Algunes alternatives des de la ciutadania…

Segurament serien moltes les conclusions que podríem treure de tot el que hem anat analitzant fins ara, però en un esforç de concreció –i juntament amb Sánchez-Bayle (2009) pel que fa al primer punt, recomanaríem:

1) A nivell global, reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, a incorporar als tractats i acords internacionals. La salut és un DRET i no una MERCADERIA, i cal, en aquest sentit, treballar per la universalització del dret a l'atenció sanitària i eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, etc...)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut que assegurin una atenció sanitària a tota la població, des del servei públic, de qualitat i el tracte digne, amb separació nítida del servei públic de salut i la sanitat privada, i assegurant mitjançant participació i control de la pròpia Administració i de la ciutadania, que els diners de tots van a la sanitat de tots (i no a l’enriquiment privat d’una minoria).

3) Potenciar a l'alça (i no a la baixa, com ja succeeix en algunes comunitats) l'anivellament de l'atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic, amb particular atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada indret , sense biaix de classe, ètnia o gènere.

4)Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització (rendiment de comptes) realment democràtics….

5)I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades pels retalls i la precarització dels serveis de salut; dels treballadors en el seu conjunt, i en la seva qualitat també de consumidors; i dels col•lectius d’ajuda mútua i de les persones més febles.

El repte és crear una societat en la que augmenti l’autonomia i la capacitat de decidir de les dones i les persones que pertanyen als col•lectius més febles. S’ha de construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre les mateixes.

Bibliografia bàsica:

Artazcoz, L., (2005) La salut des de la sensibilitat de gènere, Quaderns de l’Institut, Institut Català de les Dones.

Baquero, J., (2009) “Más allá de la gripe A. No es la naturaleza ni una conspiración, es el sistema”, Viento Sur,

Baquero, J. (2004) , Privatización y negocio sanitario: La salud del capital. Tierra de Nadie Ediciones.

Baquero,J. I San José, P., (2008) “La mercantilización de la sanidad” Revista de Economía Crítica, núm. 6.

Barbarà Molina. A., (2009) “Capitalisme i crisi o salut, nosaltres triem” L’Espurna, núm. 8
.
Benach, J., i Muntaner, C., (2009) “Desigualtats en salut: una epidèmia que podem evitar”, L’Espurna, núm. 8.

Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisis en femenino plural”. Revista de Economía Crítica, en premsa.

Fundación BBVA (2009), Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública. Percepción del modelo económico y valoración de la crisis.

Levy, B., i Sidel, V., “Crisis económica y salud pública”, a Medicina Social, juny 2009.

Martínez Castells, A., (2008) “El gran casino de l’economia financera” Illacrua, núm. 160.

Martínez Castells, A., “Arguments per a no refundar altra vegada el capitalisme” L’Espurna, núm. 8.

Martínez Castells, A., (2009) “¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?” El Viejo Topo, núm. 253.

Ortún, V., i Puig-Junoy, (2004) “És sostenible el model sanitari a Catalunya?”, Revista Econòmica de Catalunya., núm. 49-50.

Sánchez Bayle, M. (2009) “Salud y crisis global”, Nueva Tribuna.es.

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d'octubre d'enguany.

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien "vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model "mixt" i va crear la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament-- per davant de la Llei 15/97 de "noves formes de gestió".

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un "mercat sanitari intern" adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de "clau en mà". No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l'augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d'indicadors d'execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l'experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d'assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

"Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa... i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.

Transcric ara, en tres entrades, la intervenció que vaig fer a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública, a la UPF, el dia 21 d'octubre d'enguany. Espero que us interessi!

La crisi: financera, econòmica, de sobreproducció, energètica, alimentària, de valors, afecta també la salut de les persones.

No podem entendre què està passant amb l’actual crisi econòmica si no fem, molt breument, una mica d’història. Tal com moltes veus d’economistes recomanen, per poder-nos guiar en les causes de la crisi actual hem de remuntar-nos al crack de l’any 1929 i la gran Depressió que la va seguir. Tant la crisi del 29 com l'actual tenen unes causes semblants, un impacte molt fort i unes repercussions que afecten la salut i la qualitat de vida de una immensa majoria de persones. En el cas de la crisi de 1929, convé recordar que sols desprès d’un llarg període d’inactivitat per part de les autoritats econòmiques i polítiques en les que triomfava el “laissez faire, laissez passer” mentre l’economia mundial s’enfonsava i cada vegada l’atur era una lacra impossible de solucionar, es varen començar a atacar les causes. Malgrat que fins la fi de la II Guerra Mundial no podem tornar a parlar de “remuntada” del creixement econòmic, la crisi del 29 va començar a remetre quan finalment es varen adoptar mesures que posaven límits a la desregulació, augmentaven els sous mínims, i es destinava una importantíssima dotació pressupostària a la inversió pública.

Mentrestant, la salut de la població se’n va ressentir amb força, i la desnutrició es va convertir en un problema de primera magnitud. Per exemple, el 1932 i als Estats Units, un de cada tres infants i una de cada 4 persones adultes en patien. Arreu on la crisi s’anava estenent augmentaven els casos de violència de gènere, els problemes de salut ambiental i laboral i creixia la injustícia social i es violaven els drets humans (Levy i Sindel, 2009). Aquest mateix any de 1932, i en el mes d’abril Roosevelt tenia clar que no n’hi havia prou amb les ajudes de l’Administració a les empreses i els bancs mentre s’oblidaven dels que més patien la crisi: treballadors i treballadores amb o sense lloc de treball. A la seva administració, a més del New Deal i la regulació bancària que comencen el 1933, el President Roosevelt va posar límits al capital financer donant un nou paper a la Reserva Federal, separant la banca comercial i la d’inversió i creant la garantia de dipòsits, topalls al pagament d’interessos, etc. Amb totes les seves limitacions, la Seguretat Social dels Estats Units es va crear el 1935.

Però era evident que aquestes regulacions que significaven massa traves per al poder econòmic (que acostuma a imposar els seus criteris al poder polític) serien combatudes ben aviat. I de fet, es comencen a debilitar amb la construcció del nou ordre financer internacional desprès de la II Guerra Mundial, a la Conferència de Bretton Woods (1944).

Europa front els USA

La sortida de la II GM no va ser la mateixa pels Estats Units i Europa. Els USA protagonitzen i volen jugar en solitari el paper de vencedors, ignorant l’esforç de la Unió Soviètica i combatent –des de lluny—una alternativa de model econòmic que amb l’acabament de la II GM s’estava estenent i guanyant adeptes per Europa. Els països europeus tenen l’alternativa a tocar, i el capital europeu no pot de cap manera optar --amb governs de coalició amb les esquerres en molts països i alts percentatges de vot cap als Partits Comunistes-- per les polítiques únicament centrades en els interessos del capital, com succeeix en els USA. Així, doncs, fins els anys 70 la majoria de països europeus opten en economia per polítiques de plena ocupació i de serveis públics més o menys garantits, mentre els Estats Units creixen i es converteixen en el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, el seu paper hegemònic militar, l’explotació dels seus propis treballadors i treballadores i la de la resta de països amb qui mantenen relacions comercials o de dominació.

Els models s’acosten amb la globalització....

En la dècada negra dels anys 80-90 coincideixen, en el temps:
- els governs de Ronald Reagan y M. Thatcher,
-la reconversió industrial,
-els primers atacs importants a Europa en contra dels sindicats i conquestes obreres,
-i l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven del “socialisme real”.

L’any 1989 significa no sols la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el capitalisme necessitava, i com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre tot sobre les dones. En les polítiques neoliberals s’ajunta el biaix de classe i de gènere, i el seu bateig oficial es produeix en el Consens de Washington de l’any següent, amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà dels Estats Units i els principals dirigents econòmics i polítics del món. En el Consens de Washington es marquen les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització i fer prosperar les propostes de desregulació, privatització, reducció de la despesa pública... És a dir, pren cos i es fa real el somni neoliberal de la globalització, que assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme, que retornarà amb crisis de nou inevitables, quan en el període 45-73 semblaven oblidades... i fins la crisi dels nostres dies.

Triomf del neoliberalisme

Podríem simbolitzar la fi de les regulacions de Roosevelt amb l’abolició feta per Clinton de la Glass-Steagall Act (Llei de Regulació Bancària) el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l'economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l'economia financera que a mida que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió. Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que és difícil distingir on comença un i acaba l’altre, i d’aquesta mena de construcció impossible i de tan difícil delimitació no se n’escapa de cap manera el sector de la salut.

Atac al sector públic

L’ ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 pels governs USA i en alguns d’Europa (Regne Unit) i s’escampa amb les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM) . Aquest organismes internacionals promouen la privatització o reducció de sectors que representen conquestes de ciutadania (i són més amics de les dones i les persones més febles) posant com a condició de les ajudes econòmiques o fins i tot la qualitat de membre, a la reducció de la despesa pública i l’ “aprimament” de l’Estat (en especial, de l’Estat del Benestar”) per obrir també noves bandes de creixement del benefici privat a partir dels sectors potencialment més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i la privatització i retallada del sistema públic de pensions (on no s’aconsegueix, les amenaces es renoven de manera periòdica, a partir d’estudis dels principals bancs o Caixes d’estalvis.)

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’ Acord General de Comerç i Serveis de la OMC, va imposar importants limitacions als Estats en polítiques de protecció del medi, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar als Estats membres a reduir les regulacions internes i a derogar procediments o normes que limitin les llicències a l’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats. Si un Estat no ho compleix, la OMC pot expulsar l’Estat rebel, cercant el seu aïllament econòmic. Aquesta limitació de la OMC a la sobirania política dels Estats representa una gran font de beneficis per a les empreses privades. Per exemple, podem llegir a Baquero (2004) “que sols el sector de l’aigua genera uns ingressos anuals d’un bilió de dòlars, encara que sols està privatitzat actualment entre el 5 i el 10 por cent del sector mundial”.

També Baquero (2009) denuncia que la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries … perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en les que es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets…” Però a Catalunya en tenim una demostració evident en el que sembla la incapacitat de les autoritats en salut per complir la Resolució 203/VIII aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat i que representa una millor atenció i tractament per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. També en aquest cas s’anteposa la rendibilitat econòmica a les necessitats existents i al mandat parlamentari, deixant palès que, sense una lluita que ha de continuar per part de la ciutadania, l’economia s’imposa a la política i a les conquestes democràtiques.

En Punts de Vista recogimos la lucha de los leoneses contra la privatización del agua. Era una lucha puntual, pero de una gran importancia estratégica. No hubo suerte, pero los leoneses se sienten orgullosos de haber librado la batalla. La necesidad de que el agua no sea una mercancía se sigue defendiendo en otras arenas. Hoy transcribo unas reflexiones publicadas en ecoportal.net cuando la Caixa de Pensions ya debe haber concluido la operación de venta  de sus acciones de Aigües de Barcelona (Agbar), compañía dedicada a concesiones de suministo de agua, certificación, inspección y salud, a la empresa Suez Environnement, que se está convirtiendo en el eje de un auténtico oligopolio en ese "mecado" que nunca debería haberse creado.  Vilaweb informó a finales de octubre que la Generalitat ya había sido informada del acuerdo, aunque ni el Ayuntamiento de Barcelona ni la Generalitat parecían ser demasiado partidarias del acuerdo. En el momento de dar la noticia se seguía negociando para que La Caixa asegurara el control de la distribución del agua en la ciudad --un servicio absolutamente estratégico, que nunca debería privatizarse-- y mantendría un mínimo de entre un 20 y un 25% en Agbar, que a pesar de la nueva mayoría mantendría su sede en el peculiar edificio de la ciudad. Pero habrá que seguir lo que pasa, porque el negocio del agua es demasiado rentable, y Barcelona ya tiene experiencias notables en la lucha por el agua.

La privatización del agua la pagan los consumidores, que tienen la suerte de tener el recurso hídrico al alcance de la mano. Porque un cuarto de la población mundial ni siquiera tiene acceso a aguas sanas; de hecho 30 mil personas en el mundo mueren a diario por esta causa. Habla un “guerrero del agua”.

Las cifras que entrega dan susto. Cerca de 1.500 millones de habitantes del planeta no tienen acceso a agua sana; en las últimas tres décadas han desaparecido unos 50 mil lagos y ríos en el mundo; muchos cauces de éstos llegan secos al mar como resultado de la industria forestal. Sólo en Estados Unidos cada persona que reside en una ciudad de gran tamaño gasta unos 800 litros de agua al día; aunque en ciudades como Los Ángeles (California) el promedio sube, porque hay que alimentar las casi 500 mil piscinas privadas que existen en la ciudad.

Riccardo Petrella es un economista italiano que en 1998 escribió “El manifiesto del agua” y dio municiones suficientes para crear una corriente planetaria en defensa de este recurso, al mismo tiempo que se transformó en una figura clave del movimiento altermundista.

Esa corriente mundial de defensa de los recursos hídricos lo trajo esta semana a Chile, donde tuvo como anfitrión al obispo de Aysén, Luis Infanti. El obispo, recalca Patrella, es el único prelado de la Iglesia Católica en el mundo que ha escrito una “Carta pastoral del agua”, donde levanta una férrea oposición a la construcción de represas en su región.

En Santiago, además de reunirse con autoridades de gobierno -como el ministro del MOP, Sergio Bitar, coordinador de la “Mesa del agua”- tuvo una cita con el ex Presidente Ricardo Lagos, en su calidad de enviado especial de la ONU para el Cambio Climático. Esta última reunión, para este promotor del pensamiento crítico, era muy importante. Su batalla en los próximos meses es que en la Cumbre de diciembre en Copenhague para el Cambio Climático entre en agenda el debate de sobre cómo hacer que el “oro azul” sea reconocido “como un derecho universal” y salga de la categoría de mercancía transable. Y dispara más cifras: 2.400 millones de personas viven sin servicios sanitarios; 3.000 millones sin sistema de tratamiento de aguas residuales. Resultado: 30.000 personas mueren todos los días debido a enfermedades provocadas por la ausencia de agua sana. La energía es importante para producir, pero sin agua no hay vida, repite.

“Es necesario luchar por alcanzar que la paz y la democracia se impongan decididamente en el porvenir de las sociedades, para evitar que el siglo XXI acabe convirtiéndose en el siglo de la guerra del agua”, advierte.

Y añade: El control sobre el uso de los recursos hídricos del planeta por parte de los “señores del agua” (Suez y su filiales en el mundo y Chile, Thames Water, RWE, Vivendi, Bechtel, Nestlé, Coca-Cola, Danone, etcétera) avanza a grandes pasos en todo el mundo gracias a la privatización y la mercantilización del agua.

-El agua ha sido privatizada en muchas partes del mundo, como en Chile, con el argumento de que el sector público no tiene recursos para las modernizaciones de los procesos de potabilización, y también por asuntos de gestión del sector, ¿por qué ahora la solución sería volver a estatizarla o nacionalizarla, en los casos cuya propiedad pasó a transnacionales?

-El argumento de la limitación de recursos financieros está en la base de la privatización, se dice que el Estado no tiene el dinero para hacerlo y que tampoco puede subir los impuestos. Dicen que sólo el capital privado puede hacer las grandes inversiones, para garantizar la distribución, para construir los canales, etcétera. Pero es un argumento falso, porque al final es el consumidor el que paga y financia las inversiones. Es el consumidor el que ve cómo cada mes suben sus cuentas. El Estado traspasa su responsabilidad a los privados y se exime de su responsabilidad con los ciudadanos. Los privados no sólo recuperan su inversión, también tienen ganancias. La privatización del agua sólo tiene argumentos que están en contra de los ciudadanos.

-¿De qué forma ha afectado la crisis económica global al recurso?

-La crisis financiera y económica ha impactado a través de una amplificación y reforzamiento del proceso de mercantilización del agua. Por tanto ha producido una mayor privatización de los recursos hídricos. Ahora el argumento es que el Estado está destinando recursos para reactivar la economía y por tanto no tiene recursos para administrar el agua. Los recursos ahora -dicen los gobiernos- son destinados a dar liquidez a los bancos, para que haya crédito, porque sin crédito no hay actividad económica. Agregan que no hay posibilidad de aumentar los impuestos, pues ello frena el crecimiento. También alegan que deben acelerar la asignación de recursos que lleguen a las empresas con capacidad de realizar inversiones y de producir ganancias, porque esas ganancias ayudan a pagar las deudas. Así se libera la capacidad del mercado para realizar nuevas inversiones; esa es la lógica capitalista en esta etapa de crisis. Como es necesario renovar los acuaductos -que en muchos países son muy viejos- de nuevo repiten que sólo los privados tienen los recursos para invertir. Por eso hay una nueva oleada de privatización del agua y su mercantilización.

-¿Es una lógica que no tiene salida?

-Lo que pasa es que si el agua es considerada una mercancía, se favorece la privatización; y si se privatiza el agua pasa a ser parte de un negocio. Pero hay otro impacto de la crisis actual, también amplifica la idea de la seguridad nacional del agua. Por ello el diseño supone la desalinización del agua de mar, la construcción de una nueva generación de represas y el reciclaje de aguas usadas. Algunas tienen resultados positivos.

-¿Es partidario de los proyectos de desalinización de aguas de mar?

-No me gustan las ideas de una nueva generación de represas y tampoco de la desalinización. Si fueran pequeñas represas para el consumo, y que preserven los ríos, no estaría mal; pero las represas, como en Chile, están destinadas a dar energía a los grandes proyectos mineros, destruyen los ríos y producen alta contaminación. En el caso de la desalinización es similar, las plantas son equivalentes en tamaño a la instalación de una refinería de petróleo, con un gran impacto ambiental, sin contar que requiere ser alimentada de grandes volúmenes de combustibles. Porque los costos de desalinizar en alta mar son todavía más grandes, por tanto necesariamente deben hacerse en la costa, con todas las consecuencias ambientales que ello implica.

-¿El uso de energía solar para producir agua desalinizada no es viable?

-La tecnología para hacerlo eficientemente requiere de perfeccionamientos que pueden demorar, según los técnicos entre 10 y 20 años, pero el impacto ambiental que se produce es ahora, como sucede en España, donde hay más de mil plantas. Pero las plantas desalinizadoras destruyen las costas. ¿No es más eficiente cuidar los lagos, los ríos, aprovechar las aguas lluvia que contaminar para producir agua dulce del mar? Las grandes empresas ya están destruyendo las fuentes de agua dulce de la tierra, ahora quieren ir por el mar. Eso no hay que permitirlo, porque al final esos costos también serán traspasados a los consumidores. El mercado del agua, como el de la minería y otros recursos, es un oligopolio. Ese paradigma económico debe ser combatido. www.ecoportal.net

Libio Pérez - La Nación - Chile

On Clinton va fracassar, Obama porta camí d'aconseguir-ho.  Per 220 vots a 215 el Congrès dels Estats Units ha aprovat el programa de salut impulsat pel President Obama que representa un cost de 1,1 bilions de dòlars en 10 anys.

“Aquest és el moment de revolucionar l'atenció de la salut en aquest país" ha declarat George Miller, representant demòcrata per California i un dels principals arquitectes de la Llei. Tanmateix, els demòcrates han hagut de fer concessions molt importants en la cobertura dels avortaments, acceptant que sols es contemplès la seva inclusió en casos de violació i poques excepcions més.

Ara la batalla passa al Senat, on el text de la Llei encara pot sufrir noves modificacions, en un sentit o en un altre, però avui es celebrava, desprès de la votació,  que la nova mesura que es pagarà amb noves taxes i retalls en el programa existent de  Medicare — suposa que el sistema de salut.  mitjançant aquest programa d'assegurança del  govern --arriba finalment als 36 milions de persones que fins ara no tenien cap mena d'assegurança . Al mateix temps, s'acaba amb pràctiques actuals de les companyies privades d'assegurances de no cobrir "condicions pre-existents" o deixar a les persones sense cobertura quan es posen malaltes.

Sols un republicà, el representant  Anh Cao, de Louisiana, ha votat a favor, en tant que 39 demòcrates han votat en contra.  A la Càmara, la majoria demòcrata ha començat a celebrar i vitorejar el resultat --en tant els republicans seien en silenci--quan en el tauler electrònic s'ha vist el vot favorable número 218, que era decissiu per a la victòria de la Llei.

“Hem fet el que haviem promès al poble americà que faríem” ha dit el líder de la majoria,   Steny H. Hoyer de Maryland, encara que reconeix que queda molta feina per fer. I molts representants pensen que no hauria estat possible aquest resultat si Obama no s'haguès anat en persona  al  Capitoli per demanar als polítics que  “responguessin a la crida de la història” i donessin el seu suport a la Llei.

John Dingell, Demòcrata de Michigan i el més antic de la Càmara, ha recordat que va ser l'any 1935 quan es va aprovar la Llei de la Seguretat Social ”.  I han estat molts els representants del Partit Demòcrata que han reconegut el gran paper jugat per la Presidenta de la Càmara,  Nancy Pelosi  en aconseguir una victòria que ha estat fins i tot més dura del que havien cregut, en especial pel que fa a les concessions que s'han vist obligats a fer davant els anti-avortistes per aconseguir el seu vot favorable a la Llei a costa de limitar la cobertura de l'avortament.

Com sempre --i és una llàstima-- som les dones, les nostres necessitats i els serveis de salut que necessitem, la primera moneda de canvi.

-----

Més entrades relacionades de manera directe amb el tema:

Barack Obama defiende ante el Congreso el plan de salud (I), (II) i (i III)

Gairebé perfecte, Sr. President

De Main Street a Wall Street (y II)

por Ellen Hobson Brown

La tasa Tobin cada vez más necesaria

El hecho de que las operaciones especulativas sigan libres de impuestos ha hecho que se plantee de nuevo la manera cómo los contribuyentes pueden recuperar, de una manera ordenada, parte del dinero del rescate. La idea de gravar las operaciones especulativas fue propuesta originalmente por el economista laureado con el Premio Nobel James Tobin en la década de 1970, pero en aquellos momentos, el impuesto suponía unos problemas de contabilidad que lo hacían inaplicable. Hoy, sin embargo, la tecnología moderna ha superado el reto planteado por el Premio Nobel, y las propuestas de implantación de una "tasa Tobin" están cobrando aceptación y oportunidad. Los tipos que se barajan, hasta ahora, son muy modestos, ya que oscilan entre el 0.005% hasta el 1% del importe de la operación, mucho menos de lo que tenemos que pagar por un par de zapatos. Los inversores corrientes, que operan sólo ocasionalmente, apenas notarían el pago de la tasa. Sin embargo, se reduciría considerablemente la alta velocidad de las operaciones especulativas orientadas a manipular los mercados para el beneficio privado, al tiempo que podría disuadir completamente a los que operan en el corto plazo, ya que este tipo de operaciones suelen hacerse con márgenes muy pequeños.

En los últimos meses han vuelto a surgir con fuerza diversas propuestas para la implantación de la tasa Tobin. Incluso el Presidente Obama dio su apoyo de forma indirecta en una conferencia de prensa el pasado 22 de julio, cuando recomendó que el Gobierno considere nuevas tasas sobre las empresas financieras que realizan "transacciones fuera de lo normal". Los líderes de Francia, Alemania, y la Comisión Europea aprobaron que en la agenda de la reunión del G20 en Pittsburgh figurara la propuesta de creación de un impuesto a la especulación. Brasil ha creado lo que puede ser el primer impuesto Tobin sobre los flujos de inversión extranjera. Peter DeFazio propuso el pasado mes de febrero en la Cámara de Representantes de los Estados Unidos un proyecto de ley que gravara la especulación a corto plazo en determinados valores, llamado "Let Wall Street Pay for Wall Street's Bailout Act of 2009". Y el pasado mes de octubre el Comité de Servicios Financieros aprobó un proyecto de ley para regular las diferentes operaciones de derivados.

Los derivados son esencialmente apuestas que se hacen sobre si el valor de las divisas, las materias primas, las acciones, los bonos del gobierno o prácticamente cualquier otro producto subirá o bajará. Las operaciones “de apuesta” en derivados pueden modificar substancialmente el tamaño global del mercado y alcanzar los 40 billones de dólares en un solo día. El poder desestabilizador de esta especulación a corto plazo - y lo lucrativo que podría ser un impuesto sobre la misma – se pone de manifiesto al conocer el alucinante tamaño de ese mercado: 743 billones de dólares a nivel mundial en 2008. Los partidarios del desarrollo internacional han sugerido que una mera tasa del 0,005% podría recaudar entre 30.000 millones y 60,000 millones de dólares al año, es decir, una cantidad suficiente para que los países del G7 pudieran duplicar la ayuda internacional.

Pero más que un sistema de recaudación, el impuesto podría ser un instrumento eficaz para frenar las nocivas prácticas de especulación. En base a la opinión de diversos economistas galardonados con el Premio Nobel, un mercado especulativo reducido favorecería la creación de un sistema financiero más fuerte, y contribuiría a evitar que en el futuro siguieran siendo necesarias las “operaciones de rescate”. Pero si el impuesto es demasiado pequeño, podría no tener el efecto deseado sobre la especulación. Una tasa mayor, de un 1% como propuso inicialmente James Tobin, parece ser la que algunos economistas consideran más adecuada. Y los ingresos que supondría y que tanto necesitan los EE.UU. podrían dividirse entre los gobiernos federal y estatales.

Los que se oponen a la tasa Tobin, liderados por el sector financiero, argumentan que destruiría empleos en la banca, reduciría la liquidez, y propiciaría que los negocios se refugiaran en paraísos fiscales. Los partidarios responden que los beneficios de la tasa Tobin podrían utilizarse para crear nuevos puestos de trabajo, y que un impuesto tan reducido apenas afectaría a los flujos de efectivo - aunque ciertamente contribuiría a disminuir el mercado especulativo. Y los que suelen especular en operaciones de cobertura aseguran que se ha podido "estabilizar" el sistema al permitir que los inversores cubran su riesgo… aunque la reciente crisis financiera ha puesto de manifiesto el poco fundamento de esta defensa.

Los funcionarios del Fondo Monetario Internacional insisten en que la aplicación de la tasa Tobin es logísticamente imposible. Pero Joseph Stiglitz, premio Nobel de Economía y ex líder del Banco Mundial, no está de acuerdo. En Estambul a principios de octubre, dijo que la tasa Tobin no sólo era necesaria, sino que, gracias a la tecnología moderna, sería más fácil de aplicar que nunca. "El sector financiero contaminó la economía mundial, con activos tóxicos", dijo, "y ahora deben limpiarlo."
Mientras que las reinas del bienestar de Wall Street han estado ocupadas cobrando las generosas aportaciones del gobierno, los 50 Estados que forman los Estados Unidos han sido abandonados a su suerte. En 48 han tenido que hacer frente a crisis presupuestarias en el último año, y se han visto obligados a recortar partidas para bibliotecas, escuelas, y policía. Y a pesar de los recortes, han tenido que aumentar los impuestos sobre la renta y el consumo. Sin embargo, desde hace mucho tiempo debería haberse creado una tasa sobre los productos financieros responsables de precipitar la actual crisis económica.

-------
Ellen Hodgson Brown JD ha desarrolado la mayoría de sus investigaciones como abogada en litigios civiles en Los Ángeles. En Web of Debt, su último libro, analiza la Reserva Federal y “el trust del dinero”, y explica cómo se ha formado este cártel privado para manipular dinero ajeno, y cómo la gente puede recuperarlo. Sus libros anteriores se centraron en el cártel farmacéutico.
Sus páginas web son www.webofdebt.com y www.ellenbrown.com

La escritora y abogada Ellen Hodgson Brown ha publicado un artículo en Truthout en el que reivindica la necesidad de poner limitaciones a los grandes bancos inversores y la implantación de la tasa Tobin. Su trabajo es especialmente revelador porque descubre la manera de operar y los mecanismos que utilizan los grandes bancos de Wall Street, y en concreto de Goldman Sachs. Traduciendo el artículo he estado pensando constantemente en Las Vegas y sus sofisticados sistemas para asegurarse de que "la banca siempre gana"... Por su indudable interés, me parece especialmente oportuno dar a conocer sus reflexiones.

De Main Street a Wall Street: ¿Por qué necesitamos un "impuesto Tobin"?

(Foto Ilustración: Troy Page, Truthout, adaptado de: FrancyFoto, Drifty, ZeroOne / flickr),

"Wall Street tiene el país. Ya no es un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo, sino un gobierno de Wall Street, por Wall Street, y para Wall Street. Nuestras leyes son el resultado de un sistema que viste con traje a los bribones con harapos a la gente honesta. "

(1890)  Discurso de la líder populista Mary Ellen Lease, que se cree inspiró el personaje de Dorothy en El Mago de Oz.

Considere estos hechos:

* El Bank for International Settlements estima que en 2008, el comercio anual de derivados ascendió a 743 billones de dólares a nivel mundial - más de diez veces el producto interno bruto de todas las naciones del mundo en conjunto.
* Sólo cinco bancos super-ricos de Wall Street controlan el 97% del mercado de derivados de EE.UU.: JPMorgan Chase & Co., Goldman Sachs Group Inc., Bank of America Corp., Citigroup Inc. y Wells Fargo & Co.
* Los operadores de Wall Street compiten para diseñar programas de ordenador que puede hacer operaciones en microsegundos, lo que permite a los inversionistas corrientes pulsar el botón de "compra" y manipular los mercados en su propio beneficio.
* Goldman Sachs, el líder indiscutible en este juego, supo en el mes de setiembre que estaba en descubierto por valor de 167 mil millones de dólares. En el mismo mes, las finanzas nacionales informaron que los gobiernos estatales tendrían un déficit presupuestario agregado para el año fiscal del 2010 de 68 millones de dólares - casi la misma cantidad.
* En 2008, Goldman Sachs pagó un insignificante 1% en impuestos sobre la renta - menos que los empleados de los almacenes Walmart.

Los banqueros de Wall Street han sido llamados “las reinas de bienestar" de nuestros días: se alimentan del pesebre público al ritmo de billones de dólares. Se adueñan del dinero de los contribuyentes y no devuelven nada. Estos bancos fueron rescatados para que pudieran hacer préstamos, tomar depósitos, y mantener nuestro dinero seguro. Pero mientras que eso es lo que se supone que deberían hacer esos bancos, el dinero que hoy corre por Wall Street procede de la especulación a corto plazo de las transacciones de divisas, materias primas, acciones, y derivados de los bancos.

Se ha criticado a los que operan en Wall Street por beneficiarse de la "especulación" o de los "juegos de casino", pero la crítica se queda muy corta. Con programas de ordenador de alta velocidad, genios matemáticos, y contribuyentes que les sacan de apuros cuando se produce un cortocircuito en todo el proceso, no corren ningún riesgo. Su apuesta es segura, mientras que el resto de nosotros jugamos al azar, asumimos riesgos reales para conseguir algún beneficio que seguramente no será gran cosa. Por el contrario, sus beneficios proceden directamente de nuestros bolsillos y de nuestros impuestos.

Mientras tanto, el impuesto que deben pagar todas estas operaciones especulativas es cero. Los jugadores de Wall Street comercian con el único producto que queda en el planeta que no está sujeto a ningún impuesto. Los padres y madres de California pagan ahora un 9% en las mochilas escolares y en zapatos para sus hijos, y las ganancias de las carreras o procedentes de otras apuestas se gravan hasta un 25%. Sin embargo, las transacciones "de los productos financieros de Wall Street " no pagan ni un céntimo.

Tenemos que conseguir que nos devuelvan algún dinero de nuestros impuestos, y podemos conseguirlo. Pero primero, demos una mirada más atenta a las cuestionables prácticas de Wall Street ....

¿Por qué siempre gana Goldman?

En medio de la peor recesión desde la Gran Depresión, Goldman Sachs está teniendo un año sobresaliente. De acuerdo con un artículo publicado el pasado 16 de octubre por Colin Barr en CNNMoney.com:

"Mientras que Goldman superó la cifra de 3 billones de dólares en beneficios en el tercer trimestre, la economía perdió 768.000 puestos de trabajo, y las ejecuciones hipotecarias establecieron un nuevo récord. Más de un millón de estadounidenses se han declarado en quiebra este año, según el American Bankruptcy Institute."

Barr escribe que "el alucinante beneficio de Goldman" se debe a que los beneficios de sus operaciones se cuadruplicaron en el último año."

El motivo por el que Goldman siempre gana se hizo evidente el verano pasado en un incidente revelador, cuando el banco demandó a un ex-programador de Goldman por robo de su software operativo. Bloomberg explicó que el Ayudante del Fiscal Joseph Facciponti había dicho en relación con este caso:

"El banco ha planteado la posibilidad de que existe el peligro de que alguien que sepa utilizar este programa puede manipular los mercados de manera desleal". La consecuencia obvia es que Goldman tiene un programa que le permite manipular los mercados de forma ilícita. Y Bloomberg siguió informando:

"El código propiedad de la empresa le permite hacer 'operaciones sofisticadas, a alta velocidad y con un gran volumen de transacciones en diferentes mercados de acciones y productos”. Y cada una de estas operaciones generan "muchos millones de dólares cada año".

Estos “muchos” millones de dólares provienen de inversores comunes, que caen rendidos ante los sofisticados programas informáticos. En reflexiones de un bloguero:

"¿Por qué tenemos un sistema financiero? Quiero decir, gran parte de su actividad se parece mucho al juego, y el juego no es precisamente un trabajo constructivo. De hecho, mucha gente diría que se trata de un juego destructivo, por lo que generalmente este tipo de juegos son ilegales...

"Lo que hace de manera perversa Goldman Sachs y compañía es ofrecer grandes ingresos a lo mejor y más brillante de nuestra sociedad a cambio de que dediquen su vida a algo no productivo. Me gustaría que nuestros genios demostraran teoremas, curaran el cáncer y desarrollaran reactores de fusión, y no se dedicaran al diseño de algoritmos que permiten cambiar de manos miles de millones de acciones en microsegundos. "

El juego es una adicción, y los adictos necesitan ayuda. Un impuesto sobre las operaciones que realizan en un microsegundo los jugadores de Wall Street podría devolverles la sobriedad y llevarlos de nuevo al trabajo productivo. Con ello, Wall Street pasaría de ser un casino sin control a un lugar donde los inversionistas pudieran utilizar su capital para el desarrollo de productos útiles.

(...)

Ahir Dempeus per la salut pública va reproduir un article de El periodico,  un diari amatent com mai a atendre les indicacions de la senyora Geli. Difícilment trobarem a Catalunya cap publicació més sol.lícit amb aquesta Conselleria, sobre tot quan es tracta de llençar globus-sonda...  i "a veure què passa" o bé de justificar les polítiques errònies de la conselleria davant la crisi i el trate tantes vegades injust i indigne que reben les persones que pateixen malalties "molestes" per a la Conselleria.

Opinaré sobre l'Informe Vilardell 2 quan es presenti, però mentrestant vull deixar constància de que, en la meva opinió, ni aquest és el camí, ni tampoc ajuda en rès  la publicació extemporània de notícies amenaçant de que ve el llop. No reproduïré aquí tota l'entrada de Dempeus (es pot llegir clickant aquí), però sí la presentació, perquè crec que segueix sent l'hora de dir les coses pel seu nom. Perquè mentre el personal sanitari veu retallades i cada vegada més en precari les seves condicions de vida i de treball, perquè mentre les llistes d'espera no baixen, mentre continuen externalitzacions i privatitzacions encobertes, i mentre la Consellera no compleix la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya i que ajudaria a millorar les condicions de vida de moles persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, hi ha gent a la Conselleria que s'entesta en trobar (?) solucions pel camí més equivocat possible... simplement perquè no vol veure ni la veritat, ni les necessitats reals de les persones a una millor atenció sanitària.

"N'hi ha que no n'aprenen ni n'aprendran mai. I tornen amb les seves dèries --segurament interessades i pressumptament ben pagades-- a reeditar les polítiques que MAI haurien de fer-se en temps de crisi, i MAI ni tan sols haurien de passar pel cap si es volen servir i enfortir els drets de ciutadania i no els privilegis dels poderosos. Ara des de la conselleria de Salut, tornen a amenaçar amb l'Informe Vilardell i llencen globus-sonda per veure quines reaccions desperta.... com si no fos ben sabut --per part fins i tot d el'OMS i el Tribunal de Cuentas-- que si cal gestionar millor el sector de la salut el primer que s'ha de fer és privatitzar i externalitzar menys i vigilar millor... I no ajuntar precisament la guineu amb les gallines!

I una pregunta per ajudar a estalviar: Algú podria dir quan han costat --i segueixen costant-- les diverses reedicions de l'Informe Vilardell? Perquè aquesta despesa --com la de tans altres Informes encarregats per la Conselleria-- és perfectament i totalment prescindible!"

Altres artícles relacionats:

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

Clara Valverde: sobre l'informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

El Pais tuvo uno de sus días habituales y publicó un artículo sobre Teresa Forcades que incluso mi amigo Fernando Comas --que no habla precisamente bien de la doctora Forcades-- califica de "inconsistente". Pero algunas mujeres han reaccionado con más contundencia. Véase, por ejemplo, lo que opinan María José Moya Villén, Margarita López Carrillo, Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya y la Dra. Carme Valls, del CAPS.

Por lo que a María José se refiere, cree que el mismo título es tan machista como poco profesional y respetuoso ("monja-bulo"), ya que parece dudar incluso de sus estudios. Y nos recuerda --ante la sospecha de que la Dra. Forcades "haya huído" y sus compañeras de monasterio la tienen que disculpar "tímidamente"-- que en una entrevista hecha a Teresa Forcades en verano, ella ya contaba que tenía previsto volver a Alemania porque allí desarrolla habitualmente su trabajo y sus estudios. María José nos llama la atención sobre los adjetivos -subjetivos, machistas y sesgados que se repiten en el artículo, y cree que si al otro lado del aparato hubiera estado un cura, difícilmente los "periodistas" hubieran abordado el tema con la misma terminología plagada de juicios de intenciones.

María José concluye que Forcades, en el famoso video, simplemente dijo lo que tenía que decir, y no quiere ahora meterse en rifirafes, "justificaciones" ni "salsas rosas" con cierto tipo de personas cuyas credenciales profesionales a nivel sanitario  tampoco se sabe muy bien cuáles son..., ni quiénes les están moviendo para que lancen estos desmedidos ataques que llegan a la descalificación por la descalificación, sin más argumento que una serie de frases generales e imprecisas puestas en boca de una serie de profesionales.

Carme Valls y Margarita López Carrillo, por su parte, han dirigido sendas cartas tanto al director del diario como a la defensora de los lectores, Milagros Pérez Oliva (defensora@elpais.es ) convencidas de que cuantas más cartas se envíen, más obligados se verán a hacerse eco de la protesta.

Estos son los textos:

Apreciada defensora del lector:

Hemos visto con consternación cómo en un reportaje de El País, sobre la Dra. Teresa Forcades, se intenta una burda manipulación de sus palabras.

Quisiéramos pedirle una rectificación y, además, una reflexión sobe le tono, lenguaje, titulares y contenidos de este reportaje, pertinente en general para todas las informaciones que se refieren a un tema tan sensible como es la salud.

En primer lugar, respecto al contenido: No se puede utilizar medias verdades, o directamente mentiras, como las que se utilizan en el reportaje, para descalificar. (Ver bajo estas líneas carta al director de El País).

Son muchas las comunidades científicas que se han declarado en contra de realizar intervenciones preventivas sin las adecuadas garantías de seguridad: Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública http://www.nodo50.org/fadsp/, Equipo Cesca http://www.equipocesca.org/actividades-preventivas/gripe-a-paciencia-y-tranquilidad/, Documento de consenso SESPAS http://www.sespas.es/sespas_comunicados.php, Butlletí Groc http://www.icf.uab.es/informacion/boletines/bg/bg222.09c.pdf, declaraciones del presidente de la Oganrización Médica Colegial, Rodriguez Sendin…

En segundo lugar, respecto al titular: Es inadmisible que un periódico de la categoría de El País (hasta ahora), utilice un titular como el de LA MONJA-BULO, cuando el verdadero bulo (según la definición del diccionario de la RAL “Noticia falsa divulgada con fines negativos”) es el contenido del reportaje que está plagado de inexactitudes, afirmaciones falsas y omisiones.

En tercer lugar: Se utiliza un lenguaje y un tono descalificador contra la doctora Forcades, incluso para insinuar que no se puede poner al teléfono, cuando todas las que la conocemos sabemos que está en Berlin porque participa en el Grupo Interdisciplinar de Género de la Universidad Humboldt. Además, las afirmaciones que hace las emite como médica. Ya que todos podemos tener múltiples identidades, utilizar sus hábitos y su confesión para desacreditar su autoridad científica, es una manipulación indigna.

Carme Valls Llobet

-----------------------------------------------------

Cartas al director

En defensa de la doctora Forcades

Expresamos nuestro desacuerdo con el reportaje realizado por dos periodistas de su diario sobre el trabajo de la doctora Teresa Forcades sobre la gripe A.

El titular no se corresponde con el contenido. Bulo es una noticia falsa divulgada con fines negativos, y en las afirmaciones de la doctora no hay ninguna falsedad, cosa que sí ocurre en las afirmaciones de su periódico. Todo cuanto afirma la doctora Forcades es comprobable: El incidente de la contaminación en vacunas de la gripe humana estacional (H3 N2) con virus de gripe aviar (N5 N1), fue reconocido por el propio Christopher Bona portavoz de Baxter y atribuido a un accidente, aunque la periodista de salud Jane Bürgermeister ha presentado cargos en su país (Austria) contra el laboratorio por sospecha de intencionalidad.

Respecto a la seguridad, esta vacuna se ha aprobado sin presentar los resultados de la primera fase de ensayos clínicos, cuando se requieren tres fases.

En tercer lugar, también es cierto que la OMS ha modificado la definición de pandemia en mayo de 2009, diciendo que el número de muertos ya no era determinante para definir pandemia (consta en su web).

Exigimos una rectificación a El Pais por las mentiras vertidas en este artículo, que convierten su reportaje en el auténtico bulo, así como por el lenguaje utilizado contra una médica a la que intentan descalificar sin argumentación veraz.

Margarita López Carrillo
Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya

Ver también en este bloc: En solidaridad con Teresa Forcades

Amb l'enhorabona als veïns i veïnes de Sta. Coloma de Gramenet!

Vist i reproduït de El Colomí Missatger:

- Dissolució del Consistori per regeneració democràtica i nomenament, per part de qui correspongui, d'una junta gestora fins a les properes eleccions municipals.

- Aturament inmediat i establiment d'una moratòria de totes les obres i projectes en execució i en fase de planejament, especialment dels que estan sota sospita.

- Publicació de les declaracions de patrimoni que per Llei van fer els membres d'aquest consistori quan van accedir al seu càrrec i comparació d'aquestes amb la seva situació patrimonial actual.
Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i can Zam.

AIXÓ ÉS POLÓNIA!

Nou mesos desprès de la ferotge invasió i més de dos anys desprès d'un setge sense cap mena de compasió, Gaza està a un pas de l'abisme. Cap aspecte de la vida pública o privada ha escapat dels danys de la guerra, la pobresa, l'atur, la destrucció i l'aillament. La guerra d'Israel a Gaza ho afecta tot i a tothom. Es varen destruir o destroçar vint mil llars i tota la infraestructura civil. Varen morir més de 1.400 persones i varen rebre ferides més de 5.000, i la majoria eren civils. Es va disparar a centenars de pares, mares i fills i filles, o es varen destroçar sota l'explosió de les bombes, o varen rebre cremades mortals per la utilizació d'armament amb fòsfor blanc.

Una població furiosa, dolguda i traumatitzada lluita per fer front a la pèrdua i l'agonia. La magnitud del sofriment ha sobrepassat la capacitat institucional per prestar suport terapèutic.

El bombardeig i el bloqueig de Gaza l'han reduïda a un erm econòmic. Les fàbriques estan en ruïnes, els cultius són arrencats per les excavadores israelianes, els pescadors es mantenen prop de la riba i són atacats a trets per les patrulles navals si s'aventuren massa lluny. Una aclaparadora majoria de les persones que viuen a Gaza estan a l'atur, i en un 80 per cent depenen dels aliments donats per organitzacions internacionals d'ajuda. Més enllà d'un salari, l'ocupació remunerada és la clau per l'orgull personal, poder-se casar, tenir una llar i una família. Aquestes expectatives normals s'han convertit en luxes que ara estan fora de l'abast de gairebé tothom.

El pas de l'autosuficiència a la dependència ha desencadenat una cascada de problemes socials, incloent una epidèmia de violència domèstica. Els nois, que veuen els seus pares humiliats en la inactivitat troben un model pr escapar-ne en la resistència armada. Moltes escoles van ser danyades o destruïdes, i les aules pateixen greus condicions d'amuntegament. Els mestres estan mal pagats i desmoralitzats. Sense recursos, poc més poden fer que imposar disciplina.

Els estudiants universitaris no poden pagar l'augment de la matrícula. El setge ha interromput d'intercanvi amb professors i professores d'altres països i manté estudiants i professionals intel.lectualment aïllats. Menys de l'u per cent dels joves i noies en edat universitària poden permetre's d'estudiar a l'estranger.

El setge de Gaza obligat literalment a recòrrer a l'economia submergida. Un fluxe constant de productes de contraban passa per un gran sistema de túnels entre Rafah i Egipte. Mentre que el mercat negre proporciona els béns necessaris, s'ha generat una elit empresarial que es beneficia del caos, acapara productes i fa les seves pròpies regles. Els que "adminsitren" els túnels busquen mà d'obra barata i obliguen als nens de famílies necessitades a treballar llargues hores en perill , i molt sovint sota la influència de drogues per mantenir-alerta.

El càstig col • lectiu

Cap d'aquest sofriment és accidental. Israel va lliurar una guerra salvatge i segueix imposant un asfixiant setge per degradar, intimidar i aïllar a un milió i mig de persones en l'esperança de que acceptaran la seva derrota total. L' Informe Goldstone documenta la naturalesa criminal d'aquest càstig col • lectiu, malgrat que interessos molt poderosos han tractat d'ignorar, minimitzar i rebutjar aquest informe, juntament amb la desesperada situació que es viu a Gaza. La nostra tasca és pressionar per a la rendició de comptes, per posar fi a la impunitat i per a la plena aplicació del dret internacional.

Les persones que han fet de la cura de la salut mental la seva professió entenen la naturalesa patològica de la crueltat i els seus terribles efectes a llarg termini sobre les víctimes i els perpetradors. En el Dia Mundial de la Salut Mental, demanem la seva ajuda per posar fi immediatament al setge israelià, ajuda d'emergència a la reconstrucció de Gaza i la reparació per al poble de Palestina.

Vegeu també: Amnesty International Report

Fotografies de Eman Mohamed per al GCMHP

Marwan A. Diab treballa en salut mental i és la persona encarregada de les Relacions Públiques del Programa de Salut Mental de la Comunitat de Gaza (GCMHP): Gaza Community Mental Health Programme

Versió original a People First!

Ara que tothom està fent declaracions polítiques, no voldria que passessin sense més ni més les del conseller d'economia a l'Institut d'Estudis Catalans. Sempre he volgut deixar clar el meu respecte per Antoni Castells. Les seves paraules em refermen en el que penso d'ell: és, sobre tot, d'un home lùcid i honest... que a més en sap molt d'economia, tot i que en el seu discurs a l'IEC apenes va haver de recòrrer als seus coneixements professionals... L'esgotament de cicle al que es referia semblava més polític que econòmic (si es que són indestriables), i per tant crec que la conferència va acabar massa aviat: m'haguès agradat que aprofundís en les reformes que estima necessàries i analitzar amb ell si, entrant ja en economia, el que s'esgota és un "cicle basat en un determinat sistema", o s'esgota aquest mateix sistema... i en les seves darreres revolades comet --i seguirà cometent, mentre duri-- tots els estralls que pateix la immensa majoria de la població i que impliquen major duresa en les condicions de vida, però també comportaments execrables en política. És evident que un punt condiciona l'altre, i que tan imprescindible és que desapareixi el cinisme d'alguns polítics que fan més mal que be a les institucions, com que les reformes polítiques cap a la transparència, l'honestedat i una major participació i control de la ciutadania siguin absolutament inajornables per a una sortida a la crisi (econòmica i política) que no deixi entreveure la propera tot just a la cantonada.

De les paraules de Castells en deia l'Avui:

"Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'"esgotament" d'un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya. Aquest és el diagnòstic que ahir va exposar el conseller d'Economia, Antoni Castells, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Com a reacció, va reclamar un "reformisme regeneracionista" basat en un lideratge fort, amb coratge, projecte i exemplaritat.

La crisi política a Catalunya la genera, segons l'anàlisi de Castells, l'"esgotament d'un cicle polític" que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s'hi afegeixen els escàndols de corrupció política, davant els quals reclama evitar la tendència tant a "empastifar i estendre la porqueria per tot arreu" com "a tapar-ho tot".

El conseller va alertar igualment de l'esgotament d'una etapa pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, cosa que està posant en perill els consensos bàsics de la Transició. A parer de Castells, existeix un distanciament de Catalunya respecte als afers de l'Estat espanyol però també una hostilitat a Espanya respecte a Catalunya que la negociació del finançament va fer evident. "Estic molt orgullós de la feina feta amb el finançament, però n'hem de treure lliçons. Això no pot tornar a passar", va reblar.

La triple crisi descrita per Castells amenaça generar, a parer seu, el distanciament dels ciutadans en relació amb la política o bé l'aparició d'alternatives fora del sistema que abonin el terreny a opcions demagògiques i populistes.

Fins aquí el diagnòstic. A l'hora de plantejar sortides a aquesta situació, el dirigent socialista alerta contra la temptació de posar-ho tot "potes enlaire" i també contra la d'adoptar petits retocs de "maquillatge lampedusià".

Per Castells, calen reformes polítiques, que requereixen un lideratge fort capaç de "crear unitat". Aquest lideratge s'hauria de basar en el coratge per assumir decisions que poden resultar impopulars -"Quan es fa el que vol l'opinió pública no es fa el que cal"-, un projecte que es faci mereixedor del "sacrifici", i l'exemplaritat necessària per guanyar credibilitat."

L’aigua gens clara a l'imperi familiar de Rato

Els negocis de la familia Rato, ja no són el que eren. Des de mitjans dels anys 90 diverses fallides i nombroses pèrdues han estat la tònica en algunes de les empreses vinculades, directa o indirectament a Rodrigo Rato. Tot i això, l'entramat empresarial que s'estén sota l'ombra dels Rato encara queden molt lluny de l’abast del ciutadà mitjà d’aquest país i, cap a l’any 2001, comprenia més de seixanta societats que facturaven al voltant de 36 milions d’euros.

L’any 1990 la família Rato es va vendre a la ONCE la seva cadena d’emissores de ràdio per més de 30,05 milions d’euros (5.000 milions de pessetes). L’any 1998, l’altre joia de la corona, Refrescos y Bebidas de Castilla (Rebecasa), va suspendre pagaments fins a la seva insolvència definitiva, després d’anar perdent els contractes de distribució de marques com San Miguel, Schweppes i Trinaranjus.

El mateix any 1998, quan Rato era ja ministre d’economia i hisenda i vicepresident econòmic del primer govern del PP, aquest intercedia a favor d'Emilio Botín, acusat com a president del Santander Central Hispano per delictes fiscals, evasió de 48 milions d’euros i falsedat continuada en document oficial. Es diu que va ser Rato qui aconsegueix que la investigació sobre Botin no arribi a bon port, a canvi de que Banesto, banc controlat pel Santander, comprés a la familia Rato Aguas de Fuensanta, una empresa embotelladora que tenia un deute impagat amb Banesto per valor de 6 milions d’euros (febrer de 1999). Un negoci gens lucratiu per Banesto, ja que l’empresa va tenir al 1999 pèrdues per valor de 46 milions de pessetes. El negoci va acabar d’arrodonir-se quan, a l’abril de 2001, Aguas de Fuensanta, ja en mans de Banesto, rep una subvenció de 22 milions de pessetes del ministeri d’economia, no oblidem-ho, dirigit per Rato.

El mateix any 1998, Rodrigo Rato fa ús un cop més de les seves amistats en el lucratiu negoci de la banca, i aconsegueix que Ibercaja li atorgui un préstec a Muinmo (també del holding d’empreses controlades per la familia Rato), per valor de 100 milions de pessetes. En aquell moment el president d’Ibercaja no és altre que Manuel Pizarro Moreno, al que l’amistat amb Rato li va servir per col·locar-se com a vice-president d’Endesa i que l’ha ajudat a arribar fins al lloc de president, succeint a l’infame Rodolfo Martin Villa. Suposem, però, que en la concessió del préstec a Muinmo també va tenir a veure el fet que el conseller d'Ibercaja Servicios Financieros és un dels germans Rato. La concessió d’un préstec per part d’un banc a una empresa no és un fet que ens hauria d’estranyar o causar indignació, però en aquest cas resulta que Muinmo no era precisament en aquell moment una empresa massa prometedora, ni en aquell moment ni quan a l’any 2000 se li concedeix un préstec de 525 milions de pessetes per part del HSBC (Hong-Kong Shangai Bank). Perquè es decideix el banc londinenc HSBC a atorgar aquest préstec a una empresa que està lluny de demostrar la seva solvència? Pot haver influït en aquesta decisió el fet de ser el HSBC el banc implicat en el cas Gescartera?

Efectivament, el HSBC és el banc encarregat de “treure” els diners de Gescartera per dipositar-los en paradissos fiscals. Rodrigo Rato va ser qui va autoritzar la conversió de Gescartera en Agència de Valors, atenent als requeriments de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), presidida per Pilar Valiente, qui va ser nomenada per Rato com a Presidenta de la CNMV i va haver de dimitir quan l’escàndol es va fer públic. A més, durant la investigació del cas Gescartera el HSBC va reconèixer en un informe enviat a la jutgessa Teresa Palacios que Rodrigo Rato, a través de Muinmo, era un dels seus “clients especials”. La implicació de Rodrigo Rato en el cas Gescartera, tot i que clara, no va comportar el seu cessament ni la seva dimissió. Malgrat sortir-ne impune, la seva reputació va quedar marcada per aquest clar cas de corrupció.

Sobre Aguas de Fonsanta deia El Triangle:

"Fuensanta tenia impagats crèdits concedits per Banesto per valor total de 1.000 milions. El febrer de 1999, aquest banc va quedar-se les participacions de la família Rato, com una forma de condonar el deute. (...) una compra d’accions a aquest preu no s’entén de cap manera si es té en compte que Aguas de Fuensanta té un volum de vendes de 3.500 milions l’any, i que el 1998 va tenir un benefici net de 20 milions. Per altra banda, que Banesto no tenia cap interès en el negoci es dedueix del fet que, des que va entrar a l’embotelladora, no hi ha invertit un duro, i, sense anar més lluny, en l’exercici de 1999, Aguas de Fuensanta va tenir pèrdues per valor de 46 milions. En els mentideros de la capital pròxims al poder, fa temps que s’especula que al darrera d’aquest tripijoc hi havia un acord tàcit per aigualir i deixar en no res –per part del Govern – el presumpte frau que el Santander va cometre a través de les anomenades “cessions de crèdit”, que en aquell moment s’estava instruint a l’Audiència Nacional i que tenia pinta d’acabar en un sonat escàndol financer amb Emilio Botín pel mig. És simptomàtic que, pocs mesos abans, el fiscal en cap de l’Audiència demanés l’arxiu de la causa i, gairebé al mateix moment, l’advocat de l’Estat que representava els interessos d’Hisenda també retirés totes les acusacions. I això que a Hisenda li havien defraudat presumptament, amb les cessions de crèdit, 400.000 milions de pessetes."

Font: Observatori del Deute en la Globalització, Universitat Polítècnica de Catalunya.

Aquestes sigles, ODG, corresponen a l'Observatori del Deute en la Globalització. Des d'aquest observatori, i l'any 2004, es va fer un minuciós informe sobre per què no havia de ser escollit Rodrigo Rato per presidir el FMI. La majoria d'arguments que donen es poden recuperar, amb tota vigència, per a qualsevol altra institució financera, inclosa ara CajaMadrid. Com que el document és prou interessant i fonamentat, en reprodueixo, en dues parts, els arguments que considero s'han de mantenir en la memòria de les persones... perquè a aquest pais nostre mai li ha agradat menjar cues de pansa!

D’empresari a polític de la mà de Manuel Fraga

Llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i, recentment, doctorat en economia per la Universitat de Berkley (Califòrnia, EUA). Rodrigo Rato procedeix d'una família d'empresaris originària d'Astúries. Abans de dedicar-se de ple a la política, a partir de 1996, va exercir càrrecs de responsabilitat en empreses com Aguas de Fonsanta, Edificaciones Padilla y Construcciones Riesgo, així com a la cadena d'emissores Rato, propietat de la seva família.

Rodrigo Rato s'afilia a Alianza Popular de la mà de Don Manuel Fraga al 1979 i, com qui té un bon padrí, només un any després va entrar a l’executiva del partit. L'any 1982 va ser escollit diputat per Cadis amb Alianza Popular, i des d'aleshores fins al 1996 va compaginar la seva activitat política amb la seva activitat empresarial. A partir de 1996, amb la victòria del Partit Popular a les eleccions generals, Rato entra a formar part del primer govern Aznar ... i s'hi està fins a l'espectacular derrota del 14 de març de 2004. Va ser vicepresident segon en les dues legislatures i ministre d'economia i hisenda de 1996 a 2000 i ministre d'economia, sense hisenda, de 2000 fins a 2004.

Des de 1996, amb el seu nomenament com a ministre i vicepresident, es va "retirant" de molts dels seus negocis, es ven accions i desapareix de la majoria de consells d'administració. Tot i això, com veurem més endavant, manté connexions directes i indirectes amb el món dels negocis, protagonitzant alguns casos flagrants de tràfic d'influència.

Al llarg dels 8 anys que ha estat al capdavant del ministeri d'economia ha seguit una política econòmica neoliberal ortodoxa, adreçada a la reducció del dèficit pressupostari (el famós dèficit zero), al control de preus i la liberalització de sectors claus de l'economia, com les telecomunicacions, l'electricitat o els hidrocarburs. L'austeritat en la despesa i el compliment dels criteris de Maastrich, per poder formar part de l'Europa de primera velocitat, han passat sempre per davant de les necessitats en inversió i despesa social del país.

Ha continuat i intensificat la política de privatitzacions iniciada amb el PSOE, rematant la privatització d'empreses com Telefónica, Repsol, Endesa, Argentaria i Aceralia. Aquesta política de privatitzacions ha beneficiat sobretot als cercles empresarials propers al PP, que s'han fet amb les cúpules de les empreses privatitzades. Casos com els de Telefónica i Endesa han estat exemplars en aquest sentit.

I quan no ha estat en el procés de privatització, ha estat en la renovació de les cúpules directives quan les noves multinacionals espanyoles s’han omplert d’amics del PP ... o com diu el Finantial Times, Rodrigo Rato’s friends ... “El Financial Times los llama Rodrigo Rato's friends (...) los Francisco González (president BBVA), los Alfonso Cortina (president de Repsol), los Cesar Alierta (president de Telefónica) y los demás que están al frente de empresas privatizadas por el Partido Popular” (Tom Burns Marañon, El Mundo/Nueva Economía, 21 març 2004). Altres dos exemples son Rodolfo Martin Villa, ex governador civil franquista de Catalunya, i Manuel Pizarro Moreno, ambdós amics personals de Rato, i sucessius presidents d'Endesa. Però no només d’amics de Rato i del PP es nodreixen les cúpules de les empreses transnacionals espanyoles, també podem trobar en elles lligams familiars amb el ja director gerent del FMI. Sense anar més lluny el seu concunyat (germà de la dona del seu germà), Luis Alberto Salazar Simpson, és un dels administradors del Banco Santander Central Hispano (BSCH) i president d’Amena.

Més enllà del procés de "colonització" de les cúpules de les empreses privatitzades i altres multinacionals espanyoles per part dels cercles propers al Partit Popular, Rodrigo Rato també ha tingut, segons els seus propis criteris neoliberals, més èxits que fracassos en la seva etapa al capdavant del ministeri d'economia. Rato ha quedat com l'artífex de la recuperació econòmica espanyola després de la crisis econòmica dels anys 90 i l'home que ha fet possible l'inassolible dèficit zero, passant per davant en aquest sentit de països com Alemanya i França. Ara bé, no tot en aquest món s'ha de mesurar en termes neoliberals, i si a l'avaluació de la política de Rodrigo Rato li apliquem per exemple criteris d'equitat i justícia social, l'èxit es torna ràpidament en fracàs.

En definitiva, els èxits de Rato els ha pagat la població espanyola més desfavorida: aquella que ha perdut accés a uns serveis públics deteriorats i en procés de privatització o totalment privatitzats; la que ha vist congelada les seves pensions; la que encara viu una important pèrdua de la capacitat adquisitiva, a mesura que l'increment de preus deixa enrera uns sous que no semblen moure's ni un mil•límetre; la que ha de fer front dia a dia a un treball cada cop més precari; etc.

Finalment, per tenir un dibuix una mica més complert del que han estat els 8 anys de Rato al capdavant de l'economia espanyola, cal tenir en compte també el context econòmic general en el que han transcorregut aquestes dues legislatures. Rodrigo Rato agafa les regnes de l'economia espanyola en una època de clara recuperació, després de diversos anys de recessió i desacceleració generalitzades. Rato ha tingut el vent a favor la major part del temps que ha estat en el govern, i ha tingut la sort (o no) de deixar-lo quan els vents s'han començat a girar. Com deia El Pais per aquelles dates: "Después de disfrutar con los éxitos de la recuperación y expansión, Rato ve ahora cómo todo lo que sube, que diría Keynes, termina por bajar. Tanto Rato como Aznar habían creado la idea de que el PP había sido como el rey Midas. Ahora, el Gobierno lleva mal el descenso del ciclo. Las cifras de paro aumentan. Y la inflación, asignatura pendiente de las legislaturas del PP, sigue siendo imbatible."

Son ya muchas las personas que comentan la incluso inesperada victoria Rajoy al imponer a Rodrigo Rato al frente de Cajamadrid en contra de las preferencias de la lideresa, y por mi parte me atengo a mostrar mi perplejidad ante la carrera del señor Rato: salir del FMI por la puerta de atrás para entrar en Cajamadrid con tamaño avispero en la entrada no merece que nadie entone un "Ritorna vincitor"... ni por el descenso en importancia de la entidad financiera a dirigir (¡que le voy a contar!), ni por cómo van a ser meticulosamente vigiladas sus decisiones. Don Rodrigo tendrá que cuidar en todo momento que sus dedos no queden pillados en todas las trampas --reales y virtuales-- que los allegados de doña Espe-rancia, con seguridad, ya le están preparando.

Por eso, porque lo más sabroso está por venir, me remito a una anécdota que merece ser rescatada del pasado. Contaba mi maestro y amigo, el Dr. Fabián Estapé en LV del 29 de abril del 2004, que Jacques Chirac y el entonces recientemente nombrado presidente José Luis Rodríguez Zapatero, se encontraron en París y el entonces Presidente francés le preguntó a su homólogo español si veía con buenos ojos la elección de Rodrigo Rato para la dirección del Fondo Monetario. "No dudo de sus cualidades profesionales --dijo Chirac-- porque ha gestionado bien la economía española, pero la oportunidad política de su candidatura suscita ciertas dudas.... Entre otras cosas, es el favorito de Washington, y todos imaginamos por qué." Y añadió: " el canciller Schröder comparte mi punto de vista y los dos queríamos consultarlo con usted... Mantendremos nuestras reticencias o no en base a lo que usted nos diga.”.

Y después de escuchar con buen talante la educada diatriba del presidente francés, José Luis Rodríguez Zapatero respondió: “Rodrigo Rato será un excelente director del FMI. Como usted ha dicho, se trata de un hombre muy competente. Y, además, es español!"

Acabo de sentir a TV3 l'entrevista que ha fet en Josep Cuní a Montserrat Nebrera... Amb la poca promoció que l'editorial està fent del seu llibre (per indicacions o no d'un autor de la casa de més poder i més quota de mercat com és en José Maria Aznar), Nebrera es busca la vida, i sobre tot quota de pantalla i vendre algun exemplar addicional a base d'insinuacions sensasionalistes amb més o menys fonament... personalment, espero que cap.

Avui, la rata que ha deixat anar sobre la taula d'Els Matins és la convocatòria per a primers de desembre d'una plataforma de plataformes --en el Hotel Majestic que tant representa per a una certa manera de fer la política a Catalunya-- en la que es decidirà si ara "que la magrana s'ha obert" i hi ha posssibilitats "d'esmicolar" el sistema parlamentari "per tornar-lo a reconstruir", es reconstrueix amb ella o sense ella... L'ex-diputada Nebrera hauria de saber que quan les magranes s'esberlen el més possible és que acabin sent cau de cucs, i que els moviments de regeneració --en especial de la política-- no s'improvisen ni en 30 ni en 60 dies... I, francament, pel que conec del panorama, no veig a cap dels grups que des de fa temps (anys) malden per una millor qualitat de la democràcia a Catalunya, reunits al Majestic amb la Montserrat Nebrera... Per tant, millor que de nou l'ex-diputada no es faci il.lusions d'encapçalar rès que valgui la pena --i per encapçalar altres coses, en un moment tant difícil per a la vida política, millor que es quedi a casa.

Perquè la convidada d'aquest matí no ha volgut donar noms de qui seran els altres convidats a la constitució d'aquesta plataforma. Montserrat Nebrera s'ha escapolit amb paraules que normalment no auguren rès de bo assenyalant vagament a la gent del seu "entorn"... Un entorn que, si se l'hi assembla, i tot esperant desembre per descobrir els "tapados", fan tèmer una petita col.lecció d'horrors i equivocacions polítiques. Perquè Nebrera no va arribar a la política per servir, sinò per servir-se: ella mateixa ho ha confessat, el seu preu és l'afalac de la seva vanitat, i no hi ha rès de més contraproduent ni de tèmer que la vanitat dels polítics a l'hora de bastir una alternativa que reforçi la sobirania popular....

Tota la xerrameca interessada sobre corrupció i la "bassa enverinada" (traducció lliure de la seva "charca ponzoñosa") l'ha desmuntat en un tres i no rès en Josep Cuní quan, parlant d'Itàlia, li ha recordat que Berlusconi ha significat el resultat d'un intent d'acabar amb la corrupció per acabar imposant amb fermesa el poder del gran corrupte i corruptor... No crec que la Nebrera aspiri a tant... Però mentre aquesta ex-diputada no superi l'acnè narcissista d'una adolescència política massa llarga en un moment massa delicat per a la qualitat democràtica de Catalunya, no se'n pot esperar --dissortadament-- cap ajuda de regeneració. O com a mínim, això és el que n'he deduït escoltant com, amb una oratòria molt inferior a la que solia utilitzar en altres moments més "brillants" de la seva biografia, avui anava desgranant els seus tristos arguments...

Espero sincerament que l'ex-diputada abandoni noves aventures perilloses i doloroses, i reflexioni. I si ella no ho fa, com a mínim el seu "entorn" segueixi sent, per sempre més, boira i deliri.

Para leer más, en Kabila, "La revuelta de los barones peperos" y en El hijo rojo, "Introducción a la siensia con Montserrat Nebrera"

Hoy se ha iniciado en la Fira de Barcelona la conferencia preparatoria de la Cumbre del Clima de Copenhague del próximo mes de diciembre. Han sido muchas las actividades que de los grupos ecologistas al respecto, desde hacer tocar despertadores a la hora del inicio de la reunión (como puede verse en la foto) hasta acciones de mayor envergadura, como las pancartas colgadas en la Sagrada Familia y que se divisan desde distintos sitios de la ciudad. En el video, activistas de Greenpeace mientras colgaban esta misma mañana una enorme pancarta (600m2) en el templo más famoso y visitado de Barcelona (la Sagrada Familia de Gaudí) con el mensaje "World leaders make the climate call!!

Algunes entradas relacionadas:

Perque el món ho ha de saber
Blog Action Day contra el Canvi Climàtic
Les dones i el canvi climàtic

En el blog Dempeus per la salut pública el amigo y médico Antoni Barbarà Molina (en el centro de la foto y en la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública) hace unas interesantes reflexiones al presentar la carta que otro amigo, Robert Cabré, en relación al impacto que está generando el descubrimiento del retrovirus XMRV en pacientes afectados de enfermedades como el SFC y / o Fibromialgia o la SQM.

Cristina Montané, con anterioridad envió (y presentó también en la citada Jornada de Dempeus) un excelente documento sobre el tema. Pero además, siguiendo dicho bloc se puede constatar que en ningún momento se ha escatimado ni espacio ni comunicación a informaciones científicas firmadas por una persona o institución, a fin de extender los nuevos avances en la investigación a la opinión pública --y especialmente a las personas interesadas y afectadas. Realmente, como opina Barbarà, el tema ha tenido muy poca publicidad en la prensa convencional, "y cuando se ha hablado del mismo se han cometido demasiadas inexactitudes, errores de base e incluso algunos toques de sensacionalismo amarillo, nada cuidadoso, nada aceptable, como cuando en un principio se hablaba de la posible vía de transmisión sexual de estos virus."

El Dr. Barbarà nos recuerda que el tema está sobre la mesa, y hay que ejercer la prudencia en el sentido que aun tratándose, ya con toda seguridad, de un avance en la investigación de estas patologías, no es bueno lanzar las campanas al vuelo y menos aún generar falsas expectativas que puedan terminar en frustraciones o en malentendidos que interpreten como una misma cosa la analítica, la presencia, la detección y la diagnosis cierta, o incluso el tratamiento. Son pasos que aun quedan por recorrer, y lo que sí se puede ahora es apoyar y reivindicar la investigación científica que esperemos que algún día, más pronto que tarde, descubra el diagnóstico y la curación, sin olvidar le prevención de estas enfermedades.

Personalmente me parece muy necesaria esta dosis de prudencia que recomienda el amigo médico, ya quien escribe estas líneas hace tiempo que padece un Lupus Eritematoso Sistémico que tiene marcadores descubiertos, que se pueden ir analizando y midiendo sus brotes y evolución, y sin embargo y hasta ahora, sigue tratándose de una enfermedad crónica, sin perspectivas de curación. Y sin embargo, comparto el alivio por poder escapar con mayor fundamento, si cabe, de los tan manidos como peligrosos tratamientos por "transtorno de conducta"... de los que tampoco me libré en su momento, antes del diagnóstico. Por la versatilidad de los LES, y a pesar de que ya existía la detección de los anticuerpos ANA y anti DNA, tuve que pasar el viacrucis de los antidepresivos e incluso del psicoanalista mientras el LES acababa conmigo, en sentido literal...

Por tanto, siento como propia la angustia de las personas afectadas de Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica, pero comparto la visión que nos ofrece Antoni Barbarà y en especial destaco de sus palabras que, con total independencia del desarrollo de la investigación, se pueden hacer ya dos afirmaciones que entroncan con la manera que tiene Dempeus per la salut pública de entender y abordar este tema y otros:

1 .- Las enfermedades no son: orgánicas-biológicas, o psíquicas, o sociales. Son, siempre, las tres cosas y la transversalidad entre los tres pilares causantes y determinantes. Puede variar la aportación relativa de entre los tres factores pero finalmente, siempre los acabaremos encontrando. A título personal, Barbará incluso añadiría un cuarto elemento: el cultural. Y como mujer y persona enferma, creo que este cuarto elemento debería incorporarse también, y con urgencia... a partir de aquí, los abordajes y los tratamientos deberán incidir en todas las causalidades para conseguir una curación completa.

2 .- "Las personas enfermas existen". Ninguna duda. Y es muy legítimo que busquen, impacientes y "dempeus", cómo resolver o mitigar su sufrimiento, desde el empoderamiento y el protagonismo que deben tener. Por contra, las enfermedades se construyen y esta construcción es científica y es social.

Mi segunda aportación a esta Videoteca tenía que venir de la mano de Vandana Shiva. Esperando que mañana empiece en Barcelona la conferencia preparatoria de la Cumbre de Copenhague y mientras se va hablando de informes complicadísimos y de las diferentes posturas de países a favor y en contra de las reducciones de CO2, mientras personas del mundo de la ciencia hablan con distintos tonos y engolamientos sobre la sostenibilidad del planeta, y mientras incluso se defiende para el Protocolo el modelo de compra-venta de derechos de contaminación buscando en los mecanismos básicos de mercado la solución al caos ecológico (cuando de hecho es el sistema de mercado capitalista el problema), oír las palabras de Vandana Shiva supone un bálsamo para la inteligencia agredida y un alimento para la valentía necesaria en el día a día.

Para saber más cosas de Vandana Shiva:

Vandana Shiva and the International Day of Climate Action

Vandana Shiva i les llavors
(con otro video fantástico hablando de la importancia de preservar la biodiversidad y el poder de las semillas).