punts de vista

Aquesta mitjanit ha començat formalment la campanya electoral. Tot i així, ja fa dies que els partits i coalicions parlen com un dels seus grans eixos d'actuació les polítiques per a les persones i la millora del seu benestar. A vegades, pel meu gust, de manera massa abstracte i indefinida. Altres vegades comprometent-se a fer coses en dates que queden massa lluny ( i ja en sabem prou de la fragilitat de la memòria!).

Doncs bé, en aquesta campanya hi ha una oportunitat per demostrar que s'està a favor de mesures reals i concretes per millorar la qualitat de vida d'un col•lectiu important de persones malaltes: em refereixo a les que pateixen fibromialgia i la síndrome de la fatiga crònica i que tenen serioses limitacions per rebre atenció pública de qualitat, entre molts altres entrebancs que les deixa sense ajuda mèdica efectiva o les converteix --si tenen mitjans-- en consumidores obligades del sector privat de salut.

Proposta: La ILP que va presentar la Comissió Promotora i que va recollir 140.000 signatures de suport ja ha superat tots els tràmits i es veurà en el Parlament en dates molt properes: possiblement entorn a la jornada mundial d'aquestes malalties que es celebra el 12 de maig. Una bona manera de parlar en concret de polítiques de salut per a fer front a les necessitats reals de les persones podria ser que, a l'hora de fer campanya, els dirigents de cada grup polític es comprometessin a donar suport –i a que el seu Grup defensi en el Parlament de Catalunya-- els continguts fonamentals de la Iniciativa Legislativa Popular que podeu trobar, juntament amb documents explicatius i el llistat de suports i adhesions, a http://www.ilp-fm-sfc.info/

No dubteu en recolzar la ILP perquè en depèn una millora important de les condicions de salut i benestar de moltes persones malaltes i les seves famílies, com podeu veure en el video:

L'interès general és també la suma dels interessos de la ciutadania, i en aquest cas, tindria la sensibilitat de recollir les necessitats d'unes persones que s'ho mereixen.

Un  equip d'especialistes en Medicina Preventiva, Salut Pública i laboral i desigualtats de gènere i de classe (Lucia Artacoz, Carme Borrell, Lorena Cascant, Imma Cortès i Vicenta Escribà-Agüir) han realitzat un magnífic estudi publicat al "Scandinavian Journal of Work, Environment & Health" sobre l’efecte de les llargues jornades de treball a la salut de les persones, demostrant de forma consistent que poden associar-se a problemes de salut mental, hipertensió arterial, insatisfacció laboral, tabaquisme, sedentarisme en el temps d’oci i dormir poques hores. És a dir: la jornada de treball extensa afecta directament la salut i els hàbits relacionats amb la salut. Les autores van més enllà de recomanar com a mesura bàsica –i moltes vegades única-- la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones cal prendre també en consideració l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el treball domèstic. Personalment he tingut la sort de poder comprovar que per a Lucia Artacoz --una gran professional i una gran amiga--  la perspectiva de gènere és fonamental i contribueix de forma decisiva a entendre la realitat.
Per exemple, a l'estudi es té en compte si la llarga jornada és fa per elecció de la persona treballadora o no. En aquest sentit, molts professionals d’alta qualificació poden triar perquè el seu treball és creatiu i suposa gratificació i reconeixement. En canvi, les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques es poden veure obligades a fer llargues jornades per pressió de l’empresa o per necessitat econòmica. Els resultats demostren que en tant que els homes amb un alt status laboral solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, en el cas de les dones les jornades extenses van lligades a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).
El fet és que els resultats obtinguts han estat més consistents del que s’esperava i permeten introduir una nova dimensió del risc que suposa la llarga jornada: no només pot representar un grau d’explotació més gran, sinó que també es vincula amb problemes de salut seriosos.  Per això es recomana, en base a les dades de l’estudi, intervenir amb polítiques de salut laboral des d’una perspectiva de gènere en tres sectors de forma més urgent: el comerç, la indústria hotelera i la neteja d’edificis.

Lucia Artacoz, de l'Agència de Salut Pública de Barcelona,  és també una de les inspiradores i redactores imprescindibles de La Carta de Barcelona sobre Salut i Precarietat que podeu veure a:

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2007/06/30/carta-de-barcelona-sobre-precarietat-i-salut

Al respecte, el Dr. Fabià Estapé va publicar a La Vanguardia, celebrant la Carta i citant a Karl Marx, que "La humanidad sólo percibe la entidad de un problema cuando dispone ya de los medios para resolverlo (...)" i més endavant afegia: "Las conclusiones de la Carta de Barcelona constituyen una serie de compromisos a favor de la salud y contra la precariedad y abogan por intervenciones en los debates sobre salud laboral y pública(...)"  En aquest sentit,  intervencions de solvència con les de la Lucía Artacoz i les seves companyes han mantingut el compromís que demanava el Dr. Estapé amb excel.lent "cum laude".

Acabo de llegir la notícia que segons Adecco i l'escola IESE caldrà crear més treballs a temps parcial per als joves catalans a fi de reduir la seva taxa d'atur que es preveu s'incrementi en el proper any. Aquesta idea és un tant antiga: ja es va intentar posar en marxa fa uns quants anys a fi d' "incorporar" dones al mercat laboral, encara que a l'informe Adecco-IESE sembla una novetat. El que no diuen és el baix grau de satisfacció de les persones que a l'Estat espanyol tenen aquest contracte, ni el salari que cobren: normalment, els treballs parcials signifiquen sous parcials, que mantenen la dependència econòmica i de vida de joves i dones. En lloc de reduir la jornada laboral per a tothom mantenint els salaris, les empreses i els seus "gurús" proposen contractes precaris, a termini o a temps parcial, que disminueixen els sous de les persones treballadores i incrementen en molt els beneficis empresarials.

Així, a Europa es viu com una realitat important i en creixement el nombre de persones amb contracte laboral però que segueixen sense sortir de la pobresa. Per al 2005 Eurostat calculava que a tota la EU-25, malgrat tenir un lloc de treball, hi havia 14 milions de persones pobres, front els gairebé 7 milions de persones pobres a l'atur.

Com a dada suplementària, la taxa de pobresa de les persones amb contractes temporals era 3 vegades més alta que les que tenien contracte fixe (Comissió Europea 2005b: 193).

I ja que parlem de pobresa a Europa:

Les darreres dades sobre pobresa a la UE indiquen que el 2005 es mantenia l'increment de la mitjana del 2004 fins el 16%, amb valors màxims del 21% per Polònia i Lituania, Grècia, Espanya i Irlanda en el 20%, i Portugal i Letònia en el 19%. En canvi, els valors mínims els presentaven Suècia, amb un 9% i la República Txeca, amb un 10%.

Front a una taxa mitjana per la UE-25 i per adults homes del 14% i per dones del 15%, la taxa per infants de menys de 16 anys puja fins el 19%, la mateixa de les persones de més de 65%.

Sembla, doncs, en base a les dades d'Eurostat-Database (novembre 2007), el risc més alt de pobresa està a la infància, a la tercera edat, en els contractes en precari i a l'atur. Pel que fa als infants de la UE-25, pràcticamente un de cada cinc infants de menys de 16 anys de mitjana viuen en llars pobres, encara que en el cas d'Espanya, Itàlia, Polònia i Lituania, en són més: un de cada quatre.

En relación a las diferencias de renta entre los países que forman la Unión Europea que ofrecía en mi post anterior –y que ofrecen una amplia gama de lecturas—sólo he recibido un largo comentario de HilarioIdeas (sic) que creo merece alguna puntualización. En esencia, en el comentario se afirma que si se quiere que el PIB crezca más que el de otros países de la U.E. hay que continuar la política de liberalizaciones y reformas estructurales que él atribuye al PP pero que de hecho surgieron mucho antes… El largo texto sólo contiene, de hecho, esta propuesta que hace dudar de lo acertado del seudónimo, ya que la idea ni siquiera es original: se viene repitiendo desde el conservadurismo económico hasta la saciedad, y encuentra su filón más importante comparando el comportamiento macroeconómico de los Estados Unidos con el de los países centrales de la Unión Europea. El argumento, en el fondo, nos dice que si optamos por más privatizaciones y mayor desigualdad social creceremos más. Por el contrario, cualquier política económica intervencionista y una red de protección social estructurada desde el sector público inducirán menor crecimiento e inflación.

Los abogados de esta simplificación que se encuentran en todos los periódicos, fundaciones neoliberales –y también en los lobbys de Bruselas-- olvidan que por lo que al crecimiento económico se refiere, la realidad es contradictoria. Su modelo puede ayudar bajo determinados supuestos a incrementar el crecimiento, pero casi siempre a costa de incrementos mucho mayores –y más dolorosos—de la desigualdad. Y el crecimiento con igualdad es en general un objetivo preferible en las democracias que ganar carreras de aumento del PIB a costa de desgarro social. Por ejemplo, nos recordaba Lourdes Beneria que “el gran éxito de la industrialización y el crecimiento de los tigres asiáticos de los últimos cincuenta años (incluyendo el caso japonés) ha tenido lugar sobre una base social relativamente igualitaria. Por el contrario una región como América Latina, con unos niveles de desigualdad entre los más altos del planeta, no ha logrado un crecimiento económico que pueda compararse con el asiático.” Podríamos añadir además que en América Latina se habían realizado los procesos de privatización más importantes de los últimos tiempos, lo cual no ayuda nada a las tesis defendidas por los neo-conservadores. De forma similar, para los países con menor PIB per capita de la Unión Europea, parece preferible un proceso de convergencia más lento pero menos generador de desigualdades internas ya que también la mayoría de países que encabezan la lista –excluido Luxemburgo—gozan de un estado del bienestar envidiable.

No hay nada demostrado sobre la tesis que se pretende irrefutable de que el mercado sin intervenciones lleve a tasas de crecimiento mayores. Pero en cualquier caso, desde el punto de vista del bienestar social, es difícil aceptar que éste sea el primer objetivo de la política económica. Volviendo a L. Beneria: “La maximización del crecimiento es un objetivo economicista que ignora otros objetivos sociales fundamentales, En primer lugar no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer.” Tal como inicialmente lo expuso el premio Nobel de Economia Amartya Sen y tal como ha sido desarrollado por otros autores e instituciones como el PNUD (Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo), el impacto de este enfoque ha sido enorme y es difícil ignorarlo. Por otra parte la maximización del crecimiento económico como objetivo principal no puede ignorar el problema tan urgente de la sostenibilidad del sistema. A estas alturas de deterioro del medio ambiente y de los grandes riesgos en torno a la misma sobrevivencia de nuestro planeta, la búsqueda del mayor crecimiento económico sin tener en cuenta los problemas de sostenibilidad parece ya no sólo irresponsable sino altamente arriesgada.”

El Grupo EuroMemorandum redactó a partir de las discusiones del 13º taller del grupo de trabajo “Economistas Europeos por una Política Económica Alternativa” un informe serio y documentado sobre los principales temas de la agenda económica, con el título:

Pleno Empleo con Trabajo Digno, Potentes Servicios Públicos y Cooperación Internacional
Alternativas Democráticas a la Pobreza y Precariedad en Europa

Los principales temas tratados son los que figuran en el siguiente sumario:

Introducción

1. Mayores riesgos, desequilibrios y desigualdades – Los actuales problemas económicos y sociales

1.1. Crisis financiera – ¿Queda más por venir?
1.2. Bajos salarios, trabajos en precario, complacencia política – Perspectivas de desaceleración macroeconómica
1.3. Pobreza persistente entre beneficios exuberantes – Crecimiento de la desigualdad
1.4. Amenazas de dependencia y catástrofe –Cambio climático y energético en la UE
1.5. Desequilibrios macroeconómicos en la economía mundial

2. El socavamiento del Modelo Social Europeo – Crítica de las políticas económicas y sociales

2.1. El “Tratado de Reforma” – Las contrarreforma de las élites de la UE con nueva portada
2.2. La directiva de servicios por la puerta trasera – Continúa la obsesión desreguladora
2.3. “Flexicurity” – La reforma del mercado de trabajo con sesgo neo-liberal
2.4. Contra los intereses europeos y la imparcialidad – Una política de inmigración demasiado restrictiva
2.5. Europa Global – Ambiciones peligrosas
2.6. Insuficiente acción bajo la retórica – Las políticas energética y del clima

3. Estabilidad, solidaridad y cooperación – Alternativas a las políticas sociales y económicas

3.1. Límites a la especulación y a la presión financiera de los inversores – Políticas contra las crisis financieras
3.2. Políticas por el pleno empleo, la solidaridad y la sostenibilidad
3.2.1. Alternativa al dominio de los mercados – Servicios públicos potentes y democráticos
3.2.2. Uso más activo de los instrumentos de la política macroeconómica
3.2.3. Fin de la “flexplotación” – Promover el pleno empleo con “trabajo digno”
3.2.4. Niveles mínimos y transferencias europeas – Política anti-pobreza
3.2.5. Atención al ahorro de energía y a las energías renovables – Política energética y del clima
3.3. Comercio justo, ayuda al desarrollo y relaciones pacíficas – Perspectivas globales para la UE
3.4. Una constitución democrática para la UE

----------

Las personas interesadas pueden disponer ya del original en inglés, en tanto la traducción al castellano se encuentre en fase de revisión.

Lourdes Beneria m'ha enviat l'adreça electrònica del llibre: "Rethinking Informalization: Poverty, Precarious Jobs and Social Protection" del que és autora i editora, juntament amb Neema Kudva.

Malgrat que la data de publicació és de maig del 2005 no ha tingut la difusió que es mereix, i seria massa injust que caiguès en l'oblit de les estanteries virtuals, com es pot jutjar per un resum de l'abstract que cito a continuació:

"La globalització, la reestructuració econòmica en profunditat i les polítiques neoliberals han transformat el món del treball tant en el Nord com en el Sud. Al contrari del que esperaven qui estudiava el "sector informal" en els anys 1970 i 80, l'economia informal segueix estenen-se i guanyant terreny. Aquesta edició recull les aportacions d'un grup interdisciplinari de persones dedicades a la investigació i a intervenir amb les seves actuacions repensant la informalització del món laboral. En conjunt exploren els processos i els motius que s'amaguen sota el creixement de les activitats informals i les possibilitats de generar treball decent i mercats de treball equitatius en les condicions actuals. En el llibre s'inclouen textos que examinen la diversitat de les activitats informals, els processos que generen el seu creixement i la manca de preocupació per les creixents desigualtats econòmiques i socials. Algunes de les contribucions es centren en la necessitat de repensar les proteccions socials del treball i la generació de treball digne. Altres vinculen els treballs informals amb la pobresa, i l'assaig que clou el volum es centra en els impactes del treball informal en la segmentació de l'espai urbà i la política"

Per a totes les persones que seguim treballant en les condicions de precarietat i salut a fi d'anar omplint de contingut la "Carta de Barcelona" i per a les estudioses de la qüestió de gènere, recomano sincerament que us baixeu el text perque la seva qualitat no és el menor element que el manté de molta actualitat.

 http://ecommons.library.cornell.edu/bitstream/1813/3716/1/Rethinking+Informalization.pdf

I bona lectura!

Desprès de les Jornades sobre Precarietat i Salut i mentre es comença a difondre la Carta de Barcelona, crec que val la pena recordar les idees bàsiques de Norman Daniels, Bruce Kennedy i Ichiro Kawachi publicades a la Boston Review de febrer/març del 2000 amb el títol “La justícia és bona per a la salut”.

Els autors partien del fet descobert per Villermé el 1840 que els membres més rics i millor educats d’una societat tendeixen a viure més temps i amb més salut, i afegien que les investigacions més recents suggereixen però que les correlacions entre el nivell de renda i la salut no acaben aquí: en els països on hi ha grans desigualtats econòmiques hi ha també desigualtats més grans en les condicions de salut; i també, que els grups d’ingressos mitjans de societats força desiguals tenen una salut pitjor que grups comparables, o fins i tot més pobres, de societats més igualitàries.
Els autor afirmaven que la salut no és només el resultat de tenir accés a prevenció i tractament mèdic, sinó també, i en una mesura força considerable, als efectes acumulats de les condicions socials sobre el curs de la nostra vida. Quan una persona de seixanta anys arriba a urgències amb un atac de cor, el seu cos acumula tots els problemes que ve arrossegant de tota la vida, tot i que les discussions actuals sobre la reducció de les desigualtats sanitàries amb un millor accés a l’atenció mèdica obliden aquest fet.

Va costar acceptar la correlació entre desigualtat i salut, però actualment s’han identificat els principals mecanismes. Per exemple, en els Estats Units, els estats amb distribucions de la renda més desiguals inverteixen menys en ensenyament públic, i els efectes sobre l’ensenyament tenen un impacte immediat sobre la salut, ja que s’incrementa la probabilitat de mort prematura durant la infància i l’adolescència. Un dels predictors més importants de l’esperança de vida entre els països desenvolupats és l’alfabetització dels adults, en especial la disparitat que hi ha entre home si dones i que explica les variacions de salut d’aquests països, desprès de les diferències de renda. De fet, en els Estats Units les diferències entre estats en la condició de les dones –mesurada en termes de la seva autonomia econòmica i participació política—estan fortament correlacionades amb taxes més altes de mortalitat femenina.

La mecànica social – desigualtat de renda que porta a la desigualtat en l’ensenyament i acaba en desigualtat en salut—està fortament relacionada amb els processos polítics, ja que la desigualtat erosiona la cohesió social, incrementa la desconfiança social i redueix la participació en les organitzacions civils. La manca de cohesió social porta a un increment de l’abstenció i debilita la resposta que s’hauria de donar des del govern per fer front a les necessitats de les persones que estan en pitjor situació.

En el seu article els autors ens advertien que malgrat el descobriment de mesures que a un termini molt més llarg siguin més beneficioses no s’han d’ignorar ni els serveis mèdics ni la reforma del sector de salut, perquè és obvi que ni que s’aconsegueixi una distribució més justa dels determinants socials de salut, les persones seguiran posant-se malaltes i necessitaran serveis mèdics; tot i així, donen arguments per utilitzar de forma diferent els recursos i fer altres polítiques socials amb l'objectiu de reduir les desigualtats en salut.

En aquest sentit, el menú d’opcions hauria d’incloure les polítiques destinades a igualar les oportunitats de la vida de les persones, com la inversió en ensenyament bàsic, accés a un habitatge, obtenció d’una renda, i altres formes de polítiques anti-pobresa. Per exemple, quatre polítiques socials són bàsiques: inversió en desenvolupament de la primera infància, programes de nutrició, millores en la qualitat de l’ambient de treball, reduccions en la distribució de la renda i més igualtat política.

1.Intervencions en els primers anys de vida. Cada dia és més evident la influència que té l’ambient en el que es viuen els primers anys d’ infantesa sobre la conducta, l’aprenentatge, i la salut que tindran les persones tota la resta d’anys de la seva vida. Assegurar la igualtat d’oportunitats implica intervenir tant aviat com es pugui en la vida de les persones.

2. – Nutrició. Els autors expliquen que l’estat nutricional de la mare afecta les possibilitats del seu fill de no morir en els primers anys de la seva vida, però també en anys successius. El pes de la dona pre-embarassada és un dels predictors més importants del pes del nen en el moment del seu naixement; un pes baix en néixer es relaciona amb riscs més alts de malaltia coronària, hipertensió i diabetis en l’edat adulta. Per tant, invertir en polítiques que redueixin les primeres influències adverses pot ser beneficiosa no sols a curt termini, sinó també per a les generacions futures.

3.- Ambient de treball. Els nivells de salut dels treballadors estan molt vinculats a la qualitat del seu ambient de treball, en especial a la quantitat d’autonomia que els treballadors poden tenir en la seva feina. Els ambients rutinaris o els treballs que impliquin poques oportunitats d’aprendre i utilitzar noves capacitats tendeixen a retribuir-se amb salaris baixos. Les condicions de treball que exigeixen molt de les persones amb poca autonomia no només són característica de les feines de baixa qualificació, sinó que també representen per als treballadors un risc associat d’hipertensió, malaltia cardiovascular, mental o muscoesquelética, i incapacitat física.

4.- Redistribució de la renda. La majoria es redueixen a la política anti-pobresa. Tanmateix, els estudis sobre els determinants socials de la salut ens alerten que les polítiques anti-pobresa no són massa efectives per a reduir les diferències injustes de salut. Encara que es millori la condició dels que estan pitjor, el fet és que els pobres tenen pitjor salut que els quasi-pobres, els quasi-pobres la tenen pitjor que la classe mitja-baixa, i la classe mitja-baixa que la classe mitja-alta, i així succesivament per tota l’escala social. Les accions que s’han d’emprendre impliquen molt més que l’eliminació de la pobresa.

Per abordar de forma total el problema de les desigualtats de salut els governs haurien d’assumir directament les desigualtats econòmiques. La magnitud de la diferència en la renda i riquesa entre els més rics i els més pobres d’una societat és una qüestió determinant per aconseguir bons nivells de salut en una població, al marge del nivell mitjà de vida. A més, les desigualtats econòmiques semblen influir en el grau d’igualtat de la participació política, l’absentisme a les eleccions, el sentiment de proximitat dels polítics elegits i altres formes d’activitat política. Quan més desigual sigui la distribució de la renda i la riquesa, més migrats els models de participació política i, per tant, més gran serà l’exclusió política dels grups més pobres.

En un post anterior explicaba que la victoria de Sarkozy implicaba la derrota de Europa. Se podría decir de otro modo que han ganado puntos en Europa las tesis USA que sacrifican las políticas de equidad social (más igualdad) por las políticas que pretenden conseguir (sin prueba manifiesta de eficacia) mayor competitividad y crecimiento económico. A pesar de ello, las ideas que dieron la victoria a Sarkozy se han trasladado a nuestros debates de campaña.

En síntesis, los abogados del liberalismo --y Sarkozy para Francia-- se quejan de que las redes de protección social europeas son demasiado tupidas y que la mayor equidad social que con ello tejen desanima a los empresarios en tanto que fomenta la pasividad de los trabajadores... Sin embargo, los teóricos de la flexibilización, la desigualdad "estimulante" y la precariedad no han podido demostrar de manera fehaciente que las empresas con mayor abanico contractual y salarial generen más productividad (acaso sí más accidentes laborales) ni a nivel regional, por ejemplo, los niveles de desigualdad de América Latina que figuran entre los más altos del planeta hayan logrado un crecimiento económico comparable con otras regiones en vías de desarrollo, como las asiáticas, donde pueden encontrarse bases sociales relativamente más igualitarias.

En estos momentos en que los candidatos y candidatas a las municipales y a presidir autonomías "à la Sarkozy" se esmeran por vendernos supuestas modernidades vale la pena recordar que, también a nivel local, el crecimiento económico no es un fin en si mismo sino un instrumento para conseguir bienestar social. Cualquier otro modelo económico corre el riesgo de provocar graves tensiones sociales y un incremento explosivo de las desigualdades. ¿Puede Europa aceptar como modelo de futuro la realidad de los Estados Unidos donde la mitad de la población carece de seguro de enfermedad?

Desde la visión municipal y autonómica, más pegada al terreno y a la ciudadanía, es más fácil cuestionar la superioridad del mercado como sistema económico porque el deterioro ecológico y social se perciben con gran claridad (estragos de la especulación, contaminación de los paisajes de la infancia) pero además porque, como nos recuerda Lourdes Benería en base a Amartya Sen, el mercado "no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer".”

Las mujeres, como protagonistas colectivas, tenemos mucho que decir sobre el grado de equidad necesaria a introducir en las políticas públicas y de proximidad. No en vano la esfera municipal es la más feminizada de las esferas políticas.

Lo políticamente correcto debería ser hoy felicitar la democracia, subrayar la enorme participación en las urnas y aceptar que la mayoría de franceses y francesas votaron a Sarkozy porque es el mejor candidato y presentó el mejor programa. Sin embargo, no dejo de pensar en los riesgos que Sarkozy implica como presidente de Francia, en el papel que Francia jugaba hasta hoy en Europa, y no puedo poner otro título que el de "Ganó Sarkozy, perdió Europa".

Perdió Europa no sólo porque Sarkozy se presentó --no tan anecdóticamente como se pretende-- como el candidato "americano". Perdió Europa porque su programa puede asumirlo la extrema derecha (los lepenistas le votaron masivamente) y eso tiene una lectura de advertencia, y perdió Europa porque Francia es un baluarte importante de los derechos de ciudadanía y las conquistas obreras más significativas.

Con Sarkozy ha ganado la tesis defendida desde medios de comunicación tan importantes como el New York Times y el Financial Times, según la cual la globalización impone un nivel de vida más bajo a los trabajadores y trabajadoras de los países europeos. ¿Cómo podían atreverse los sindicatos franceses a defender la jornada de 35 horas cuando en los países en vías de desarrollo no existen derechos laborales? La mundialización económica debe significar un acercamiento de las condiciones laborales en todo el mundo... pero por abajo. Con menos derechos, menos salarios, menos seguridad y más precariedad... mucha más precariedad, naturalmente!

Mark Weisbrot, en cambio, desde el Washingtonpost.com, nos pide comprender que no hay ninguna lógica económica tras el argumento de que la ciudadanía de un país rico "deba reducir su nivel de vida o sufrir que los programas sociales del gobierno disminuyan a causa de los progresos que hacen los paises emergentes. Cuando un país desarrollado ha alcanzado cierto nivel de productividad, no hay ningún motivo económico para bajar los salarios, o aumentar la jornada, porque otros países están intentando superar su atraso. El hecho que la competencia internacional se utilice como excusa para bajar el nivel de vida de los trabajadores y trabajadoras (franceses, alemanes, (españoles) o estadounidenses) sólo demuestra que las reglas del comercio internacional no las escriben buenas personas, y pone de manifiesto un déficit democrático y no un problema propio del progreso económico."

Pero Nicolas Sarkozy, en un país con altas tasas de paro juvenil, ha iniciado el camino hacia las profundidades: facilitar el despido, bajar impuestos, aumentar las desigualdades salariales y por tanto también las sociales... todo lo que en economía se conoce como políticas de oferta que hasta ahora no han demostrado en absoluto crear empleo estable ni fomentar un crecimiento sostenible.

Ségolène Royal ha quedado a seis puntos: seis puntos que en economía puede significar todo un abismo. Royal proponía políticas de demanda: aumentar el salario mínimo, paliar el paro y crear empleo público... Estas medidas sí que han demostrado ser efectivas, pero Sarkozy y los grandes medios de comunicación influidos por intereses alemanes y USA han declarado que son el pasado, la Francia de la ciudadanía, la Europa de los trabajadores y trabajadoras con derechos que es preciso enterrar.

No tiene ningún mérito prever tiempos difíciles, no sólo para Francia, sino para toda Europa. La victoria de Sarkozy rebasará las fronteras francesas...

Para leer más sobre Sarkozy y el modelo americano: http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1191

En su artículo "CC(V) entre unos y otros" publicado en la sección de Opinión el día 17 de abril su autor, Xavier Sala i Martín, comete un error flagrante al atribuir la nacionalidad francesa a Arthur Cécil Pigou. Un mal día lo tenemos todos, como acababa de justificar Raúl, el delantero del Real Madrid, pero vale la pena aclarar que el economista británico nació en 1877 en Beachlands (Ryle, isla de Wight) y falleció en Cambridge en 1959. No hay nada en su biografía que permita cometer el error: fue discípulo de Marshall en el King's College de Cambridge donde ocupó plaza de profesor desde 1904, y sucedió a Marshall en la cátedra de economía política hasta su jubilación en 1943. A mayores méritos británicos, fue incluso miembro del Chamberlain Comitte on Currency (1924-25), que llevó a la restauración del patrón oro en Gran Bretaña.
De hecho, no puede entenderse que el devenir de la economía inglesa nacida “clásica” con Adam Smith pudiera en parte recuperarse de los asaltos marginalistas y neoclásicos sin las aportaciones fundacionales de Pigou a la teoría del bienestar económico en una fecha tan temprana como 1912, cuando publicó Wealth and Welfare que constituiría la base para The Economics of Welfare de 1920. Todo ello dentro de la lógica y la historia del pensamiento económico británicos, incluidos los desacuerdos puntuales con Keynes por la defensa de Pigou de las ideas de su maestro.
El error insidioso es otro. En efecto, Pigou estudia en su obra de 1920 las consecuencias que una variación del nivel de precios tiene sobre la demanda del consumo privado cuando se produce un cambio en la riqueza o la renta real de los consumidores. En este sentido, cuando la empresa que contamina paga unos impuestos por hacerlo, según Sala el Estado debe compensar “la distorsión causada por la nueva tasa rebajando otros impuestos que ahora perjudican la actividad económica, como el IRPF”... Pues vaya, me parece algo insidioso llamar a las actuaciones de la política medioambiental “distorsión económica” cuando la externalización de los costes de contaminación no parece que lo sean para el profesor Sala i Martin, y me parece doblemente insidioso que se obligue a, por ejemplo, rebajar el IRPF “en compensación” cuando eso podría implicar, siguiendo a Pigou, un aumento de la renta real de los consumidores de manera que se podrían neutralizar “de facto” las medidas del impuesto ecológico.
Como dice el señor Sala i Martín, existe un gran espacio para el debate sereno y sosegado. Pero además, si procuramos evitar los errores (los flagrantes y los otros) , el debate ganará en calidad… O eso espero,
Àngels Martínez i Castells
Profesora de Política Económica de la Universitat de Barcelona