punts de vista

Me han enviado unos amigos y una amiga el Manifiesto que pueden leer y firmar sobre la necesidad de que las izquierdas se apunten a celebrar Primarias en Madrid . Cuando ya por Facebook compañeros muy queridos me pidieron lo mismo dije que tenían mi apoyo pero que no me parecía oportuno firmarlo desde Barcelona puesto que se trata de gestionar democracia participativa en Madrid, y creo sinceramente que es mejor que en y desde Madrid decidan cómo hacerlo... Y, ya saben, a la recíproca...

Sin embargo, me piden también mi opinión al respecto, "aunque sea crítica"... Y a eso no tengo ningún reparo.

En primer lugar, desde la honestidad tengo que declarar que me es muy difícil ponerme sólo en el lugar de "votante de izquierdas", se supone que sin afiliación ni mayor compromiso.  Creo que algo que caracteriza a las personas de izquierdas es el altruismo, y en él se incluye una cierta generosidad a compartir el propio tiempo de vida para mejorar la sociedad... Por tanto, dado que se han superado ya  las "férreas disciplinas" de las organizaciones políticas, les invito sinceramente a que, si no lo han hecho ya,  tomen coalición o partido... para llevar más lejos su coherencia, y para que no contribuyan, aunque sea involuntariamente, a considerar las elecciones el único momento importante de la vida democrática.

En segundo lugar, pues, el prisma electoral por el que justifican las primarias me parece, paradójicamente, tan insuficiente como sensato. E intentaré explicarlo diciendo que difícilmente se podrán elaborar unas listas electorales ampliamente democràticas en una organización que no lo sea hasta el punto de ver las primarias como una manera normal de proceder y escoger sus cabezas de lista. Las primarias son una más de las buenas prácticas de decisión, pero todas las decisiones importantes deberían ser ampliamente discutidas, compartidas y democráticamente decididas. Y no me parece ocioso que  la de"cabezas de lista" se abra a simpatizantes más o menos próxim@s, contabilizad@s y "enlistad@s"

Por lo tanto, en tercer lugar, ya puestos a desear que las organizaciones funcionen realmente en colectivo, con ideas sólidas y de manera democrática, vale la pena guardarse de ingenuidades y no caer voluntariamente en parcialidades... porque no es lo mismo unas primarias en una organización cuyo aparato de organización es casi un castillo inexpugnable (o lo sea, aunque no lo parezca) o la bienvenida que pueden tener iniciativas desde la base para enriquecer más aún una organización con auténtico talante abierto y dispuesta a acoger propuestas y practicar la participación democrática en su propio interior... y aledaños.  No entiendo las reticencias de ninguna organización de izquierdas a hacer primarias. Pero sí veo el peligro de burocratizarlas. Y si puedo, me explico: no vale dormirse en los laureles en las organizaciones que tienen "primarias" estatutarias, porque se puede caer en el rito de que "tocan", y si hay dos o más candidaturas, convertir el movimiento participativo en una caricatura en base a nombres, y sin alternativas reales.. ni posibilidad efectiva de llegar a serlo.

En cuarto lugar me paso al otro plato de la balanza, porque comprendo que la petición de primarias a una organización que no lo haya decidido por sí misma, puede interpretarse como  un rechazo al núcleo de dirección... y es natural que ésta ponga de manifiesto su tendencia natural a defenderse. (Sobre todo si se trata de una organización de izquierdas minoritaria, el ambiente hostil circundante --primarias al margen-- no sólo se le supone, sino que es bien real).  En este caso, más importante que vencer, es convencer.

Y en resumen,  repito que soy firme partidaria de primarias, listas abiertas, y amplia discusión desde las bases más alejadas hasta las cúpulas (y si me apurais, incluso de transversalidades que en otro momento fueron pecados mortales y ahora pueden muy bien figurar en el botiquín de las urgencias en algunas organizaciones y partidos) y a pesar de ello también aviso que los/las dirigentes no se improvisan, que no es cierto que "cualquiera puede ser cabeza de lista", que no basta "con dos tardes" para aprender lo que no se sabe, y que centrarse en una persona en lugar de un equipo suele conducir a un nuevo desengaño y a una nueva derrota. Que sin unas ideas demostradas y un compromiso a servir (y no a servirse) cualquier persona en una lista puede ser dinamita para una organización, y que todo lo que sean personalismos y no conduzan a una mayor cohesión lleva indefectiblemente a la dispersión, y a no tener el papel que corresponde a las izquierdas en la escena política.

Pero bueno, después del Tamayazo, ¡qué os voy a contar, que no sepais!

La primera embestida la ha dado el Sindicato médico de Patricio Martínez pronunciándose por el copago (ver noticia en Dempeus) y comentario que comparto del médico y amigo Antoni Barbarà Molina, en su blog, La Ratera.

Y ayer mismo, en Cinco Días.com, podíamos leer el mayor ejercicio de cinismo y rapiña, y la más descarada demostración de prepotencia por parte de las aseguradoras privadas que, asesoradas por una consultoría internacional (¡faltaría más!) van a plantear "la posibilidad de hacerse cargo de la atención médica de los trabajadores por cuenta ajena". Y lo dicen así, sin ambages: van a plantear quedarse con lo que es de todos, Comunidad por Comunidad, sugiriendo además que para mejor funcionamiento de la fechoría "el Estado podría otorgar algún incentivo fiscal o subvención"... ¿Habrá alguien capaz (Espe-rancia Aguirre aparte) de susperarles en cinismo?

Y para apoyar su petición de saqueo nos dicen, además, que de hecho nos estamos acostumbrando a la piratería porque "Ya existen ejemplos de participación de empresas privadas en la gestión de la salud pública. La Comunidad Valenciana subcontrata la administración de los hospitales de Manises (Sanitas), Denia (DKV), Alcira (Adeslas), Torrevieja y Elche (Ribera Salud y Asisa). Y Madrid hará lo mismo con Torrejón (Ribera Salud y Asisa)". Naturalmente, no mencionan ni el grado de aceptación de la ciudadanía de estos modelos privatizados, ni el lugar que ocupan en los estándares de calidad en toda España (Valencia, el último lugar en relación al resto de comunidades).

Sólo porque vivo en Catalunya y ya tengo algo de entreno con el caso Millet estoy algo inmunizada frente a este tipo de pillajes, propuestos, además, con tamaña desvergüenza. Es un buen momento para que todas las asociaciones y organizaciones que defienden la sanidad pública, los sindicatos de clase, la ciudadanía en su conjunto y las personas honestas que trabajan en el sector de la salud, muestren su desaprobación a Unespa y su ofensiva privatizadora. La sanidad no es suya. La sanidad no es una mercancía. La salud es un derecho de ciudadanía que merece la mejor defensa y poner a las aves de rapiña a buen recaudo. Intentos como los Unespa deberían estar tipificados en el código penal.

A l'inici d'una conferència sobiranista amb el títol "El Barça, motor de Catalunya", en Joan Laporta, el President del més que un club, s'ha despenjat avui amb una declaracions que m'han fet ennuegar mentre sopava. Amb posat solemne, i reprenent la seva peculiar campanya electoral servint-se d'un club que hauria de respectar, no s'ha pogut estar de ser l'enèssim ciutadà més que benestant del Principat en declarar el seu enuig per l'operació "Pretòria". Laporta també veu una 'humiliació' per Catalunya l'empresonament d'Alavedra i Prenafeta (ambdòs, a més de pressumptes delinqüents, membres de la Fundació Catalunya Oberta de la que són també membres de la Presidència i Patronat en Joan Oliver (el super-gerent espieta) i el que en diuen President del Barça "tapado", en Xavier Sala-i-Martín (un fiasco d'aspirant a Premi Nobel que pensava que Pigou és un economista francès --se suposa que per la fonètica del cognom!).

Per cert, la Fundació Catalunya Oberta "és una entitat independent emmarcada en la ideologia liberal" una mica rònega perquè d'entre els seus 34 destacats dirigents (com Vicenç Villatoro i Vicent Sanchis) sols hi ha dues dones. Però n'hi deu haver prou --i de sobres-- per aportar la visió de la meitat de la població als "objectius d'analitzar, defensar i promoure els valors de la societat oberta, la llibertat, la democràcia i l'economia de mercat"... de fet, l'economia de mercat no es porta gens bé amb les dones treballadores.

Senyor Laporta, no sap el greu que em sap que es senti humiliat per la detenció dels seus amics, però no crec que sigui massa digne que vostè, que "encara" no ha estat elegit amb el vot de la ciutadania, parli en nom de Catalunya com una edició aggiornada del que solia fer el President Pujol... i no utilitzi la presidència del Barcelona pels seus fins personals, que al final qui prendrà mal serà l'equip... amb lo bé que està anant ara, quan pel que sembla no el deixen baixar al vestidor ni celebra els resultats amb en Ronaldinho!

Doncs, això, senyor Laporta, que a molta gent és el seu capteniment el que ens fa vergonya!

El president de la Generalitat José Montilla està parlant aquests darrers dies (avui mateix, a Els Matins de TV3) sobre la necessitat d'impulsar una nova llei electoral catalana a fi de reforçar la democràcia. Uns dies abans, el President del Parlament, Ernest Benach, havia fet unes declaracions força solemnes en el mateix sentit. De fet, els dos Presidents impulsen els esdeveniments en aquesta direcció perquè s'estan ajuntant moltes coses i diverses:  des de la perspectiva d'un increment de l'abstenció motivada per  la "desafecció"  fins  l'èxit en la recollida de signatures de la ILP  impulsada per Ciutadans pel Canvi i altres polítics de les esquerres catalanes, i una creixent mobilització i  participació política "a contra corrent" podríem dir que "malgrat ells" de grups i organitzacions d'esquerres que, en determinats casos,  s'han vist força maltractades per l'actual stablishment polític de Catalunya (vegis, per exemple com es va "ventilar" en el Parlament la proposta de la ILP sobre transgènics, o com es dóna unes "llargues" que fa vergonya al compliment de la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat en el Parlament, i que va ser resultat de la ILP per a un millor tractament a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.)

La preocupació del President del Govern, José Montilla, és la d'evitar que la "futura"  Llei Electoral de Catalunya no debiliti  les estructures de les formacions polítiques, ja que "un sistema democràtic amb partits febles acaba sent una democràcia feble".  I jo em pregunto què entén exactament el President Montilla  per "partits febles",  perquè si la fortalesa  s'identifica amb partits capaços d'aconseguir majories absolutes que no escolten per a res les minories (i es limiten a passar el corró parlamentari), ja en tenim massa evidències de com en pateix i s'afebleix  la democràcia. I si per partits forts es pensa en el somni de dos grans partits que es mouen en una desencisadora alternancia i en un bipartidisme tan empobridor com mancat d'idees de canvi real, també la democràcia en surt  tocada i ferida.

Recupero, doncs, unes reflexions fetes fa temps que potser poden ajudar en aquest moment en que qualsevol reforma tendirà a reduir-se a qüestions més o menys tècniques sobre com fer la Reforma Electoral (o com no fer-la, fent veure que es fa):

1) Les eleccions són un moment més de la lluita d'interessos i de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.

2) Com ja els clàssics ens han advertit, qui té el poder i en treu profit, difícilment el cedirà de forma versallesca... i per tant, difícilment afavorirà una Llei Electoral que el pot perjudicar.

3) Si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en varen ser en les anteriors eleccions a la Comunitat Valenciana les declaracions de  Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, comprometent-se a cedir el circuit de fòrmula 1 a la ciutat de València...  sempre que continuï sent la capital d'una comunitat pepera. (Es tracta del mateix Ecclestone que aquest any ha dit a la revista "Times" que prefereix els règims totalitaris i ha lloat " Hitler per fer que les coses funcionessin")

4) Hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la "classe política". De fet, quan són persones d'esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada "classe política" per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.

5) Cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l'any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d'abstencions tan vergonyoses com massa justificades. Això vol dir assumir el repte de demostrar en el dia a dia  que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques "amigues de les dones", ni les conquestes obreres.

6) Cal anar pensant seriosament en posar mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l'ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

Estaria tant bé que quan els partits es reunissin per parlar de la Llei Electoral de Catalunya  per reforçar la democràcia, tinguessin un pensament, ni que fos un sol moment, en algun dels punts anteriors... perquè com deia també un poeta (o una poetessa) que preferia quedar-se a l'anonimat:

El bipartidismo caníbal
Se alimenta de esta suerte:
Votar para darle muerte
le asegura larga vida.

Amb l'enhorabona als veïns i veïnes de Sta. Coloma de Gramenet!

Vist i reproduït de El Colomí Missatger:

- Dissolució del Consistori per regeneració democràtica i nomenament, per part de qui correspongui, d'una junta gestora fins a les properes eleccions municipals.

- Aturament inmediat i establiment d'una moratòria de totes les obres i projectes en execució i en fase de planejament, especialment dels que estan sota sospita.

- Publicació de les declaracions de patrimoni que per Llei van fer els membres d'aquest consistori quan van accedir al seu càrrec i comparació d'aquestes amb la seva situació patrimonial actual.
Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i can Zam.

AIXÓ ÉS POLÓNIA!

Ara que tothom està fent declaracions polítiques, no voldria que passessin sense més ni més les del conseller d'economia a l'Institut d'Estudis Catalans. Sempre he volgut deixar clar el meu respecte per Antoni Castells. Les seves paraules em refermen en el que penso d'ell: és, sobre tot, d'un home lùcid i honest... que a més en sap molt d'economia, tot i que en el seu discurs a l'IEC apenes va haver de recòrrer als seus coneixements professionals... L'esgotament de cicle al que es referia semblava més polític que econòmic (si es que són indestriables), i per tant crec que la conferència va acabar massa aviat: m'haguès agradat que aprofundís en les reformes que estima necessàries i analitzar amb ell si, entrant ja en economia, el que s'esgota és un "cicle basat en un determinat sistema", o s'esgota aquest mateix sistema... i en les seves darreres revolades comet --i seguirà cometent, mentre duri-- tots els estralls que pateix la immensa majoria de la població i que impliquen major duresa en les condicions de vida, però també comportaments execrables en política. És evident que un punt condiciona l'altre, i que tan imprescindible és que desapareixi el cinisme d'alguns polítics que fan més mal que be a les institucions, com que les reformes polítiques cap a la transparència, l'honestedat i una major participació i control de la ciutadania siguin absolutament inajornables per a una sortida a la crisi (econòmica i política) que no deixi entreveure la propera tot just a la cantonada.

De les paraules de Castells en deia l'Avui:

"Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'"esgotament" d'un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya. Aquest és el diagnòstic que ahir va exposar el conseller d'Economia, Antoni Castells, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Com a reacció, va reclamar un "reformisme regeneracionista" basat en un lideratge fort, amb coratge, projecte i exemplaritat.

La crisi política a Catalunya la genera, segons l'anàlisi de Castells, l'"esgotament d'un cicle polític" que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s'hi afegeixen els escàndols de corrupció política, davant els quals reclama evitar la tendència tant a "empastifar i estendre la porqueria per tot arreu" com "a tapar-ho tot".

El conseller va alertar igualment de l'esgotament d'una etapa pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, cosa que està posant en perill els consensos bàsics de la Transició. A parer de Castells, existeix un distanciament de Catalunya respecte als afers de l'Estat espanyol però també una hostilitat a Espanya respecte a Catalunya que la negociació del finançament va fer evident. "Estic molt orgullós de la feina feta amb el finançament, però n'hem de treure lliçons. Això no pot tornar a passar", va reblar.

La triple crisi descrita per Castells amenaça generar, a parer seu, el distanciament dels ciutadans en relació amb la política o bé l'aparició d'alternatives fora del sistema que abonin el terreny a opcions demagògiques i populistes.

Fins aquí el diagnòstic. A l'hora de plantejar sortides a aquesta situació, el dirigent socialista alerta contra la temptació de posar-ho tot "potes enlaire" i també contra la d'adoptar petits retocs de "maquillatge lampedusià".

Per Castells, calen reformes polítiques, que requereixen un lideratge fort capaç de "crear unitat". Aquest lideratge s'hauria de basar en el coratge per assumir decisions que poden resultar impopulars -"Quan es fa el que vol l'opinió pública no es fa el que cal"-, un projecte que es faci mereixedor del "sacrifici", i l'exemplaritat necessària per guanyar credibilitat."

Acabo de sentir a TV3 l'entrevista que ha fet en Josep Cuní a Montserrat Nebrera... Amb la poca promoció que l'editorial està fent del seu llibre (per indicacions o no d'un autor de la casa de més poder i més quota de mercat com és en José Maria Aznar), Nebrera es busca la vida, i sobre tot quota de pantalla i vendre algun exemplar addicional a base d'insinuacions sensasionalistes amb més o menys fonament... personalment, espero que cap.

Avui, la rata que ha deixat anar sobre la taula d'Els Matins és la convocatòria per a primers de desembre d'una plataforma de plataformes --en el Hotel Majestic que tant representa per a una certa manera de fer la política a Catalunya-- en la que es decidirà si ara "que la magrana s'ha obert" i hi ha posssibilitats "d'esmicolar" el sistema parlamentari "per tornar-lo a reconstruir", es reconstrueix amb ella o sense ella... L'ex-diputada Nebrera hauria de saber que quan les magranes s'esberlen el més possible és que acabin sent cau de cucs, i que els moviments de regeneració --en especial de la política-- no s'improvisen ni en 30 ni en 60 dies... I, francament, pel que conec del panorama, no veig a cap dels grups que des de fa temps (anys) malden per una millor qualitat de la democràcia a Catalunya, reunits al Majestic amb la Montserrat Nebrera... Per tant, millor que de nou l'ex-diputada no es faci il.lusions d'encapçalar rès que valgui la pena --i per encapçalar altres coses, en un moment tant difícil per a la vida política, millor que es quedi a casa.

Perquè la convidada d'aquest matí no ha volgut donar noms de qui seran els altres convidats a la constitució d'aquesta plataforma. Montserrat Nebrera s'ha escapolit amb paraules que normalment no auguren rès de bo assenyalant vagament a la gent del seu "entorn"... Un entorn que, si se l'hi assembla, i tot esperant desembre per descobrir els "tapados", fan tèmer una petita col.lecció d'horrors i equivocacions polítiques. Perquè Nebrera no va arribar a la política per servir, sinò per servir-se: ella mateixa ho ha confessat, el seu preu és l'afalac de la seva vanitat, i no hi ha rès de més contraproduent ni de tèmer que la vanitat dels polítics a l'hora de bastir una alternativa que reforçi la sobirania popular....

Tota la xerrameca interessada sobre corrupció i la "bassa enverinada" (traducció lliure de la seva "charca ponzoñosa") l'ha desmuntat en un tres i no rès en Josep Cuní quan, parlant d'Itàlia, li ha recordat que Berlusconi ha significat el resultat d'un intent d'acabar amb la corrupció per acabar imposant amb fermesa el poder del gran corrupte i corruptor... No crec que la Nebrera aspiri a tant... Però mentre aquesta ex-diputada no superi l'acnè narcissista d'una adolescència política massa llarga en un moment massa delicat per a la qualitat democràtica de Catalunya, no se'n pot esperar --dissortadament-- cap ajuda de regeneració. O com a mínim, això és el que n'he deduït escoltant com, amb una oratòria molt inferior a la que solia utilitzar en altres moments més "brillants" de la seva biografia, avui anava desgranant els seus tristos arguments...

Espero sincerament que l'ex-diputada abandoni noves aventures perilloses i doloroses, i reflexioni. I si ella no ho fa, com a mínim el seu "entorn" segueixi sent, per sempre més, boira i deliri.

Para leer más, en Kabila, "La revuelta de los barones peperos" y en El hijo rojo, "Introducción a la siensia con Montserrat Nebrera"

En un primer post del pasado día 25 Inés nos invitaba a reflexionar seriamente sobre el tiempo y las formas, "a fin de refundar en un horizonte estratégico un proyecto potente y fuerte a la izquierda de la socialdemocracia". Su primera reflexión me interesó, pero podía sucumbir --porque el mismo tema lo propicia-- a la inercia de encerrase "dentro de"... como ha sucedido en tantas otras ocasiones estériles. Quedarse sin ventanas y con los espejos (más o menos deformados y deformantes) mirando hacia el interior de una organización que considero fundamental... Las reflexiones, por atinadas que sean, cuando no son compartidas y se convierten en banderín distintivo de un subconjunto, en vez de ganar racionalidad en el debate, corren el riesgo de dar lugar a disquisiciones pejigueras totalmente estériles, y no sólo prescindibles sino imprescindiblemente eliminables.

Pero Inés ha publicado sus segundas Reflexiones y ha evaporado los pocos temores que pudieran quedar. Creo que nadie honesto y en su sano juicio niega la urgente necesidad de regeneración política como algo que "no podemos ni debemos eludir" desde las izquierdas. Y en este camino, la "responsabilidad histórica, más allá de lo que nos pase a nosotros mismos, con un mundo en crisis y con una izquierda en crisis" es innegable.

De momento me gustaría añadir a las reflexiones de Inés sobre la crisis que --por los menos desde Catalunya-- la dureza del momento parece haber acabado con paciencias que parecían inagotables (y no hablo por Rajoy) y ha llamado a la puerta de éticas (o por lo menos vergüenzas ajenas) que parecían cloroformizadas. Y tal como se amenazaba en Catalunya para que se siguiera manteniendo el pútrido oasis (o espejismo) de que "aquí no pasa nada", se ha empezado a tirar de la manta y algunos intocables (que no todo el mundo, Sr. Pujol) están "prenent mal". Preguntado ayer el Síndic de Comptes de Catalunya sobre si en el Ayuntamiento de Sta. Coloma de Gramenet las irregularidades de ejercicios como los ¡del 2004! no eran habituales, el Síndic Colom contestaba, con sonrisa avergonzada, que ¡no tanto!. Y es que también la corrupción tiene su inercia, y a los corruptos les crece la prepotencia y la soberbia como a Pinocho dicen que le crece la nariz... La corrupción llevaba ahí años, lustros: las políticas neoliberales que –también, y de manera especial– las han propiciado, entraron en su esplendor a principios de los 90... Y desde entonces sólo han ido alimentando una bola de nieve sucia, muy sucia, que quería confundirse con el planeta... y sobre todo dominarlo --a municipios, o en su globalidad, según el puesto de cada uno de los "presuntos" o confesos en la escala de la corrupción-- desde el lado más oscuro de la conducta humana.

Sí, para las izquierdas hay mucho trabajo que hacer: hay que regenerar, refundar, tirar de la manta, "fer dissabte"... todo, y con urgencia. Porque si no, algo habremos dejado morir en los derechos de la ciudadanía... algo habremos dejado hurtar de la soberanía de las personas... en algo habremos empeorado la igualdad y la dignidad... y en algo nos habrán hecho cómplices --aunque sea por omisión.

Y si tomamos las elecciones como un indicador más en el corto plazo de la salud democrática, y sin alternativa creíble como un todo, en las próximas convocatorias pocas personas se sentirán llamadas a votar, más allá de los paniaguados, de los que viven de las migajas... y de los que todavía consiguen ocultar sus tropelías. Como ya estamos viendo en distintas ciudades --o incluso países-- las urnas heridas de abstención premiarán a los corruptos... Y las mafias serán democráticamente elegidas después de herir de muerte a la política y a la democracia, confundidas y mezcladas con la gente que hace política desde la honradez.

Si quieres, Inés, seguimos reflexionando.

Miguel, en el seu bloc Leer y escuchar no es suficiente ja ha donat la notícia de que el Congrès d'Honduras haurà de discutir la restitució a la Presidència a Jose Manuel Zelaya. El President Zelaya ha valorat molt positivament aquest acord i en declaracions fetes a Radio Globo de Honduras ha dit: "El solo hecho de que se esté reconociendo la necesidad de retrotraer los poderes del Estado al 28 de junio del 2009 significa un triunfo para la democracia hondureña y (...) el retorno de la paz para el país".

Esperem que prosperi la via del diàleg, del progrès i la raó, perquè al mateix temps que mitjans i blocs recollien aquesta notícia, m'arribava un correu de Ca la Dona en el que recullen la reivindicació del  "Colectivo Feminista Mujeres Universitarias" de Honduras en relació a com el cop ha afectat els drets de les dones, i el perill de que les forces reaccionàries i colpistes declari il.legal la utilització i distribució de la píldora "del dia  desprès".
En les seves paraules:

"NO HAY DERECHO A LA VIDA DIGNA, SI NO HAY DERECHO A DECIDIR"
Saludos,
Colectivo Feminista Mujeres Universitarias
www.cofemun.org

El que era aleshores president de Catalunya, Pasqual Maragall, es va equivocar... o més aviat, es va quedar molt curt. En percentatge i en l'abast dels que s'havien de sentir "presumptament" al.ludits... Per les informacions que es publiquen als diaris, el "problema" no era d'un 3%, sinò de gairebé un 300% (es tripliquen els pressupostos d'execució sobre el que s'havia pressupostat, com també el nombre de pisos construïts a St. Andreu de Llaveneres... o fins i tot es supera en escreix el percentatge en la magnitut del forat del Palau de la Música...) I de moment, encara que ens advertís un altre ex-president de Catalunya, el senyor Jordi Pujol, des del programa Àgora i a mitjanit a no tibar de la manta per les conseqüències generalitzades que això podia significar, no tots "estem prenent mal"... Està rebent (presuntament) qui té números per rebre... Una gent que patrimonialitza Catalunya, ja sigui des de la política a la cultura (i que quan perden les eleccions és com si els haguessin "entrat a casa")... I una altra gent (o genteta, que ha vist massa vegades Il Padrino --per què, qui pot fer-se dir Luigi i ser près seriosament?) i que imiten des de sota i sense gaire gràcia les maneres crapulesques dels Arsenis Lupin nostrats... (presuntament, clar, sempre presuntament!).

Corrupció i poder polític

Sols de manera esquemàtica, però caldria trobar una explicació a aquesta desmesura d'apropar-se a problemes que són del 300%. Potser caldria fer-ho perquè hi podem trobar una bona explicació del per què els polítics corruptes segueixen essent votats... O dit d'una altra manera, la corrupció sembla que no afecta la capacitat de perpetuar-se (per les urnes) en el poder... Però, com pot ser, això? Doncs perquè potser n'hi ha prou amb que la gent de be, fastiguejada o amb desencís, la ciutadania que vol una democràcia més real i transparent, s'acosti cada vegada menys a les urnes fent crèixer l'abstenció fins aquell punt crític que el clientelisme assegura reeleccions continuades per als que deixen caure les engrunes de la seva taula.... El que passa és que això, en temps de crisi, és una fòrmula massa explossiva i en política s'assembla massa a un clientelisme que molt poc te a veure amb la democràcia....

Per acabar, no em resisteixo a explicar-ho, encara que potser poca gent ho entendrà... Fa uns quans anys, al Via Venetto, a Barcelona, va entrar en Prenafeta... I una veu potent va cridar, des de la seva taula: Home, mira qui tenim aquí! Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa!

Entrades relacionades: Jiménez Villarejo y el caso Millet

¿De qué se ríen?

Les inadmisibles declaracions d'Agustí Colomines