punts de vista

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire... » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”' . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments --feministes i de les esquerres-- malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre-- sinó que segueix viu encara.

(Publicat originalment a la revista virtual "Diàleg", a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

El darrer debat presidencialista a unes eleccions que no ho són va ser més lleuger de soportar que l’assaig general de la setmana anterior. La moderadora, Olga Viza, amb una dimensió més humana del protocol, va permetre interrupcions que en alguns moments es varen convertir en diàlegs imprevistos, trencant la rutina dels monòlegs gairebé autistes del format pactat. Zapatero va ser aquesta setmana més agosarat. Rajoy va manllevar arguments de les esquerres en contra de la distribució regressiva de la renda en els 4 anys de govern socialista (sense recordar potser que alguns dels que havien incrementat de forma substancial les seves rendes eren precisament el seu candidat a Ministre d’Economia, Manuel Pizarro, i els amics i companys de pupitre del senyor Aznar...). Però, naturalment, no va poder anar més enllà... el seu retret no tenia cap solidesa en proposar tot seguit baixar impostos i disminuir la despesa social, en el més pur estil neoliberal que ni Bush recomana ara amb la crisi econòmica a la vista...

Mariano Rajoy va començar a dir adéu en l’apartat de les polítiques socials i en el seu reiterat discurs sobre l’espantall de la immigració. Em va recordar el problema que deia tenir l’alcalde de Lepe amb les persones immigrades que treballaven molt i bé als hivernacles, però no eren ben vistes pels veïns en el seu escàs temps de lleure. Alberto Monreal, gens sospitós d’esquerrenisme, li va recordar que no deixar-les sortir dels barracots era una solució que sols havia funcionant abans de la Guerra de Secessió dels Estats Units, i la 13a. Esmena a la Constitució ratificada el 1865.

I així, front a les propostes més o menys realistes de Zapatero en els successius apartats, les respostes de Rajoy eren: “Usted no se entera” “Usted no sabe nada” “Usted no tiene propuestas” “Usted no sabe qué pasa en la realidad” “Usted no tiene credibilidad” “Usted no es solvente” “Usted no tiene una idea clara de nada”. Entre frase i frase encara vàrem poder fer un viatge en el temps de la mà de Rajoy, que justificava la guerra d’Irak i tornava a posar sobre la taula el transvasament de l’Ebre... quin malson! Mariano Rajoy va perdre el debat i, si es confirmen les enquestes, va perdre molt més: tota possibilitat de seguir liderant les posicions de la dreta a partir del 9 de març.

Pel que fa a les propostes socials de Zapatero, podran fer-se realitat si tria bé els seus al.liats: és a dir, si compta amb ICV-EUiA i Izquierda Unida. Si mira en canvi cap a les dretes nacionalistes, veurem què en queda de les 90 propostes, la majoria d’elles de caire social, i altres fàcils de convertir en paper mullat. Senyor Zapatero, no n’hi ha prou en el 2008 a parlar de plena ocupació: cal definir la qualitat, la seguretat i la dignitat d’aquesta ocupació, i això sols es pot fer ben fet amb unes esquerres plurals i fortes!

I potser es preguntaran: va tornar a sortir la nena de Rajoy? Doncs, sí, va sortir al final de tres minuts atropellats de discurs ràpid i poc convincent. Mariano Rajoy era conscient de l’expectativa que havia despertat la seva identitat, i ens va dir per ajudar-nos que la nena vivia en el seu cap i en el seu cor. I una, que és de lletres, va recordar tot seguit la cèlebre frase de Gustave Flaubert que ha donat la volta al món: “Madame Bovary, c’est moi.”

"Ante el panorama de una campaña electoral con mas espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en "a ver quien da mas", resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad mas igualitaria y mas justa frente a los poderosos. La coalición que encabeza Llamazares ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.
1.-Es la única formación política que plantea "una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal", es decir, un sistema de impuestos capaz de generar mas riqueza para realizar una mas justa redistribución de la misma entre las clases mas desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio .O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado capitales hacia paraísos fiscales, europeos y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. IU solo plantea que el Gobierno practique la política del Gobierno alemán, que ha decidido "apretar los tornillos" a los paraísos fiscales europeos para contener el fraude de las grandes fortunas de aquel país. Sobre todo, en un país como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.
2.- El Grupo Parlamentario de IU-ICV ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses -una forma encubierta de donación prohibida-, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC-siete millones de euros- y Ezquerra -dos millones setecientos mil- .
3.- Asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas mas graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.
4.-En aras de una efectiva ética en la actividad pública, IU ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central desde que cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz Llamazares y su Grupo.
5.- IU es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al Banco de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botín. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.
6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el "enladrillado" del litoral mediterráneo, IU reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006) reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcaldes y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al "urbanismo basura" para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.
7.-Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el "enriquecimiento ilícito" de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los "Albertos" dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.
8.-Como aplicación de una política fundada la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa Llamazares ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante continuas Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.
9.- IU ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente, de 1976, afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que "debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica", afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.
10.-Finalmente, hay otra buena razón para votar IU, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica .Sencillamente, sin IU hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a Izquierda Unida, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravísimas violaciones de los derechos humanos; declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo; y así , sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.
Son algunas razones y sólidas para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, Izquierda Unida."

Si algú encara dubte que hi ha diferències entre el tarannà de Catalunya i la manera de fer oficial que es difon des de la capital de l’Estat, n’hi ha prou amb comparar els dos debats: el de Zapatero i Rajoy era el de l’Espanya de l’artificiós clarobscur, l’Espanya de les grans famílies polítiques que exclou les diferències per decret i fins l’ensopiment. La rigidesa i el protocol imposats anaven des de la robòtica fins la pompa austro hongaresa, i en els dos casos traspassant les fronteres del ridícul. El debat d’ahir a TV3, en canvi, sense ser cap meravella, es va assemblar més a l’espècie humana: podríem dir que fins i tot podia veure’s com el retrat sense ensurts d’una família menestral, amb les seves contradiccions que no per conegudes poden deixar d’interessar-nos.

En Duran i Lleida és el pare que no dubte en adoptar un to seriós, fins i tot enfadat, quan es toquen interessos molt sentits: --família, escola, religió-- i en nom de la “responsabilitat” malda per explicar que es poden fer tots els papers de l’auca. No va desfer incògnites de futur: ves a saber si perquè es torni a “respectar Catalunya” en versió Convergència i Unió caldrà empassar-se més granotes.

En Joan Ridao, en versió de germà gran, és qui interromp i discuteix més amb el pare, el que amb els amics es vanta d’estimar més que ningú la independència però a taula es fa l’assenyat i parla sobre tot de petites i mitjanes empreses, de rebaixes fiscals, i no pot evitar l’herència de defensar molt més una Catalunya nacional que no de classe.

Carme Chacón ens explicava les meravelles de la seva colla: els seus amics eren de lluny els millors amics de Catalunya, en Zapatero era la garantia d’un futur esplendorós i defugia com podia la realitat que a les dues Espanyes de Machado –i per tant també en la que ens trenca el cor— hi podem trobar tant gavines com roses de disseny.

Joan Herrera era el germà petit, ecologista i audaç, amb més registres i propostes que arriben als joves i les dones, amb alguns conceptes encara poc viscuts, (ai, aquests “costos salarials” que grinyolen al costat dels bons arguments del jove de La Verneda!). La proposta final de vot rebel és el millor antídot al vot en blanc i, com va dir Herrera, "perque hi hagi polítiques d'esquerres cada dia".

Dolors Nadal, dissortadament, no semblava de la família. Era més aviat la senyoreta Rottenmeyer que renya, espanta, exagera i vol fer por... Tanta por que desperta aquell “ja s’ho feran” abstencionista que tant li convé al PP. Sincerament, em costa de creure que ningú trobi cap atractiu en reviure una infància plena de pinotxos i “homes del sac”.

I unes paraules finals per en Josep Cuní: va ser ell en la gèlida temperatura inicial del plató, però menys Cuní que altres vegades. I s’agraeix la flexibilitat que va permetre contraposar idees encara que en mols casos les persones al•ludides (i en especial la Carme Chacón) varen escapolir sistemàticament l’embranzida amb un somriure massa rígid. Varen faltar, però, temes molt concrets, que preocupen, moueu i organitzen a les persones. Per exemple, ja que era debat de política general però en clau catalana, es podia parlat també de qui està o no per la privatització dels sistemes de salut i ensenyament i per l'extensió i igualtat de drets a totes les persones (del dret a l'avortament sols en va parlar Joan Herrera), i per la millor atenció a totes les persones malaltes dins el servei de salut públic, amb atenció especial a les malalties emergents.

En un post molt lùcid, el company Hugo Martínez Abarca fa en el seu bloc http://blogs.tercerainformacion.es/iiirepublica/2008/02/28/si-te-roban-se-de-izquierdas/

unes quantes reflexions que no dubto en recomanar:
Perquè no hi ha ni empat ni incertesa: el PSOE guanya, com deien ahir els informatius de Telecinco que donaven un 44,2% dels vots a Zapatero i un 38,6% al PP en base a Demométrica, i que representaria entre 148 i 152 escons pels populars i pels socialistes entre 170 i 177, quan per tenir majoria absoluta en calen 176.).
Perquè el vot a ICV-EUiA i a IU es útil per evitar el bipartidisme i les majories absolutes de nefasta memòria, o que el PSOE quedi hipotecat per la dreta, nacionalista o no.
Perquè el vot a ICV-EUiA i IU és decisiu perquè el nou govern del PSOE no miri cap a la dreta i es faci un nou pacte de les esquerres a partir de l’autonomia de cada projecte polític.
Perquè cada vot a ICV-EUiA i a IU es útil i decisiu per aconseguir formar Grup Parlamentari, ja que calen el 5% dels vots.
Més arguments i millors els podreu trobar en l’acte de campanya d’aquest divendres, 29 de febrer:

---------------------------------------------------------

• Míting electoral a l´Hospitalet amb Gaspar Llamazares

Lloc: La Farga (c/ Girona, 10). L´Hospitalet de Llobregat
Hora: 19:00
Presenta: Josefina Gómez
Intervenen: Núria Buenaventura, candidata nº 2 d´ICV-EUiA per Barcelona

Joan Josep Nuet, senador d´EUiA i candidat nº 3 de la coalició

Jordi Guillot, senador i secretari general d´ICV

Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA i diputat de la coalició

Gaspar Llamazares, coordinador general d´IU .

--------------------------------------------------------

I finalment, uns deixo amb un joc que es difon per http://www.iloveiu.org/

demanant que allà on hi ha escrit solament IU s'hi vegi també ICV-EUiA.

Mentre la discussió sobre la ILP segueix en el post d'una Proposta Concreta que continuarà tot seguit, dedico la nit del dilluns al debat que més expectatives ha suscitat. De fet, els carrers estan vuits. Les persones semblen disposades a sentir arguments que les convencin per anar a votar, fins i tot –seguint la idea parcial del debat-- en benefici del bipartidisme. Malgrat la preparació al mil•límetre –o als centímetres de més d’una de les cadires-- dues hores de propaganda electoral maldestre. Fluixos tots dos en economia, opositors amb temes mal apresos que recitaven sense convicció fins a la primera sang. Repetitiu fins a la nàusea Rajoy en els temes de la caverna: ETA, immigració, seguretat... “se rompe España”. Poc valent Zapatero, passat de victimisme i apostant amb actius dubtosos: la defensa d’Aznar a Xile no li podia fer guanyar punts en aquest debat... Vestia el seu argumentari amb decorats massa rancis: el que pot fer guanyar a Zapatero és l’amenaça d’un futur amb Rajoy --no el passat d'aquest senyor--, i durant 110 minuts no ho va entendre.

Manuel Campo Vidal, un magnífic professional, tampoc va ajudar: va preferir convertir-se en un madelman del cronògraf, inútil àrbitre de cops baixos de Rajoy , mentre les acusacions de mentider –o pitjor-- creuaven la taula sense provocar reaccions aïrades... Sense Izquierda Unida amb proposta pròpia, sense periodistes que posesin de relleu les mancances i contradiccions, va ser un debat sense preguntes perque ni Zapatero ni Rajoy tenien massa ganes de contestar-ne.

Tant sols els 3 darrers minuts varen provocar la diferència. Rajoy els va dedicar a parlar-nos d’una nena amb pare i mare (una pera i una poma) que podria anar de gran pel món perquè sabria idiomes i tindria una professió qualificada. Una nena que potser tampoc sabria el que és el bonobus perquè si la coneixia Rajoy estaria en nivell de renda molt per sobre del 20% de nens i nenes pobres de l’Estat. Zapatero, en els 3 minuts darrers, ens va parlar finalment d’una Espanya plural amb més i millor redistribució de la renda, amb respecte per la cultura, amb foment de la investigació, amb igualtat d’oportunitats. I va acabar amb la complicitat del “buenas noches y buena suerte” que Rajoy, naturalment, tampoc va entendre.

Dues hores de mala propaganda electoral per tres minuts finals de desitjable diferència. I una constatació massa evident: Zapatero necessita comprometre's amb polítiques concretes, necessita una esquerra forta al seu costat, un grup parlamentari potent d’ ICV-EUiA i Izquierda Unida i necessita sobre tot una ciutadania organitzada que participi de forma molt activa en defensa dels interessos dels no poderosos, perquè siguin les polítiques concretes i ajustades a les necessitats de salut i d'ensenyament, les polítiques de la democràcia econòmica i social, les que s’emportin el protagonisme polític i social dels propers 4 anys.

 Per a mi, la notícia d’avui és la “no notícia”.  Ens calien dades concretes,  però el fonamental ja ho sabia tothom.  Ara , gràcies als  Tècnics del Ministerio de Economía y Hacienda (GESTHA)  podem posar xifres:  9 de cada 10 de les persones més riques de l’Estat cometen frau amb Hisenda i  el  86% de les fortunes espanyoles que superen els 10  milions d’ euros no declara l’ Impost de Patrimoni...  i  a més riquesa, més frau!  Per exemple, defrauda el 18% de les persones amb un patrimoni d’entre mig milió i un milió d’euros, i entre les persones que tenen entre 1 i 10 milions d’euros, el frau creix fins al 45% dels casos.Segons els càlculs de GESTHA  que reprodueix el diari Público,  les principals borses de frau de les grans fortunes es centren en “les propietats relacionades amb el capital mobiliari i immobles,  que representen actualment el 93% de tots els béns i drets declarats”. Sé que a ningú li agrada pagar impostos i que com molta gent diu, escapar-se de l’IVA és una mena d’esport nacional, però no millora la cultura de responsabilitat i ciutadania fer-se còmplices dels poderosos que  es riuen de les lleis fiscals mentre van a “esquiar” a països europeus o prenen el sol a qualsevol paradís fiscal de l’Atlàntic o el Pacífic.

 A què es dediquen els diners d’aquest Impost? 

Per exemple, l’any  2005, les comunitats autònomes varen recaptar 1.442,6 milions d’euros, diners que varen destinar,  de forma prioritària, a millorar el finançament del sistema de salut i d’ensenyament.

Sembla doncs, que legislar en favor de l’interès general consistiria en combatre el frau fiscal i aconseguir que les persones amb patrimoni complissin els seus deures amb la societat en benefici d’una política redistributiva efectiva, i més si es destinen a  reforçar els serveis públics fonamentals i milloren la igualtat d’oportunitats de les persones.

 Eliminar l’Impost sobre el Patrimoni com va començar a dir ja fa mesos que faria Esperanza Aguirre, comtessa de Murillo per matrimoni amb l’aristòcrata terratinent i empresari ramader Fernando Ramírez de Haro i Valdés ,  és tot el contrari de legislar en “interès general”.  És mirar per la família.  Per això costa més d’entendre que el PSOE  proposi  polítiques tant  regressives i es  converteixi de fet  en “valet de chambre” dels poderosos als que s estalvia el mal de cap de defraudar.   I ho dic perquè en el  Programa Electoral del PSOE per al 2008, pàgina 107, es pot llegir: “- En relación con el Impuesto sobre el Patrimonio, creemos también que se ha quedado obsoleto. El Impuesto del Patrimonio se creó en 1977 con carácter extraordinario y, en principio, transitorio, pero ha durado más de 30 años hoy es un impuesto que grava esencialmente el ahorro de las familias de rentas medias. Los tipos que se aplican, que llegan hasta el 2,5% del patrimonio de las personas, son los más altos del mundo, y además el tributo tiene falta de equidad horizontal y vertical. Por ello, los socialistas,

 Eliminaremos el Impuesto sobre el Patrimonio durante la próxima legislatura”.

Deixo els comentaris a les persones interessades que passin pel meu bloc!

Confesso que no llegeixo habitualment El País. Però la meva amiga Elena i el meu amic Iñaki  ( http://iescudero.blogspot.com/  )   m'han fet conèixer aquest escrit de l'Almudena Grandes que porta per títol "Qué pena".  Per si passen pel meu bloc persones com jo que no tenen "El Pais" com a diari de capçalera reprodueixo el que ahir va aconseguir que bona part de la gent d'esquerres --tot i compartir el títol-- tinguessim un somriure més feliç. 

Escriu l'Almudena: 

 "Yo creo, primera persona del presente de indicativo del verbo creer. Yo creo, también del verbo crear. Me levanto todas las mañanas a las siete y media, como los creadores que prefiere Rajoy. No lo hago por gusto, sino por mor de la maternidad, concepto que está muy de moda en este gran mercado persa de ayudas y rebajas donde se celebra la precampaña, y de los horarios de la escuela pública, que ya estaría bien que se pusiera de moda alguna vez. Soy, por tanto, una creadora que cree. En la utilidad de mi voto, por ejemplo. Quizás porque nunca he sido miedosa. Ni en lo que creo del verbo creer, ni en lo que creo del verbo crear.

Ahora que ya está claro que la campaña electoral se va a polarizar en una sola dirección, porque la socialdemocracia se va al centro, el centro a la derecha y la derecha a la extrema derecha, yo creo que alguien tiene que ocupar la izquierda, dejar de hacer regalos con el dinero de todos y dedicarse a defender los espacios públicos, que aseguran el bienestar de los más débiles. Yo creo que nada es más útil. ¿Soy ingenua? No. Sé que mi voto vale la cuarta parte que un voto al PSOE o al PP, pero eso no tiene nada que ver con la ingenuidad. Eso es sólo injusto.

Yo creo, y creo en la utilidad de las causas justas. Por eso no me afecta que muchos creadores a los que admiro, algunos a los que quiero, y hasta un hermano mayor, anden por ahí poniéndose cejas postizas. Lo que sí me hace daño es que, en lugar de pedir el voto a Zapatero y atacar de paso al enemigo, digan que pretenden orientar a los votantes de izquierdas que no saben a quién elegir. O sea, que no miran al PP, sino a IU. Desde que lo leí, me siento como una niña bajita, gordita y con gafas, amenazada en el patio por los grandullones del cole, no sea que se me ocurra crecer medio centímetro o ponerme lentillas. Qué feo. Y qué pena. "

Els líders dels dos grans partits (gran es refereix a quantitat de vots i escons) trien el tempo i el to de la seva campanya, a vegades amb un assessorament millor o pitjor, però movent-se sempre de manera inevitable en el termini més curt: el d’obrir el TN de la nit o merèixer un titular en els diaris de demà matí. Avorreix la maneta de Rajoy (gràcies, Polònia!) movent-se al compàs de propostes de contracte sense ètica ni estètica per a persones immigrades que la única costum que de veritat interessa que adoptin és el de ser explotades –com les persones autòctones— amb menys possibilitat de defensar-se perquè no tenen els mateixos drets; i cansa també la cantarella de ZP prometent crear més d’un milió de llocs de treball per a dones quan ha tingut a les seves mans la possibilitat de promulgar una Llei sobre l’Avortament que no posi en precari el dret de les dones a decidir... (i no ho ha fet).

Les enquestes –qui les “cuina”-- juguen amb foc: Intenten aconseguir i enfortir de manera desesperada el bipartidisme al preu d’una abstenció ciutadana que passa molt de jocs malabars a la política perquè la vida quotidiana no està per aquestes frivolitats. I és llàstima, perquè en lloc de la política es fa moneda comú la politiqueria, sense que els sembli massa car el preu a pagar: un empobriment de la qualitat democràtica de la societat, deixar sense representació política a milers de persones que no es senten representades pel bipartidisme estret, amb l’agreujant d’una Llei Electoral que s’hauria d’haver modificat ja fa molts anys.

I més jocs perillosos: Quin dimoni d’estratègia torna a ser aquesta que sembla alimentar ZP de pacte amb CIU i que permet insinuacions de desestabilització del Govern d’Entesa de Catalunya? I més jocs ideològics: Com és que un social demòcrata convençut no prefereix el suport d’ Izquierda Unida i ICV-EUiA, encara que li suposi tensions cap a l’esquerra i dur a terme una política econòmica amb millor repartidament de la renda i la riquesa, que no el dels nacionalismes dretans que de manera inevitable el conduiran cap a l’afavoriment de privilegis dels poderosos, d’una cúria a la que se li ha vist massa el llautó, i unes polítiques socials que massa vegades es pretenen confondre amb l’interès privat...?

Quedi clar que no m’és igual qui governi encara que lamento que l'ampliació de drets cívics del govern socialista no hagi anat acompanyada d'una millora efectiva de les rendes de les persones assalariades. No crec que existeixi cap "classe política" ni que totes les persones que s'hi dediquen siguin iguals (i menys iguals encara les que formaran el grup d’Izquierda Unida.) Llàstima, però, que jugant amb foc amb el bipartidisme costi tant de fer distincions entre els dos "grans".

Les ingenuïtats poden pagar-se molt cares, i em sembla haver-ne copsat dues que no s’han de menystenir : La primera, que els assessors del PSOE estiguin contents amb la sortida de to de la Conferència Episcopal i creguin que els hi pot ser rendible en termes de vots. La segona, que s’accepti per part de comentaristes que el PP es “desmarca” dels temes de moral i en Rajoy –diuen—es centra en els temes econòmics. No veure una divisió del treball electoral entre la Conferència Episcopal i els assessors de Rajoy em sembla una miopia que es pot pagar cara.

En campanya electoral la cúpula de l’Esglesia té una llarga pràctica propagandística per defendre els seus interessos, i val a dir que gairebé sempre els hi anat bé. Com a mostra sorgida de l’història de post-guerra, la campanya política més aferrissada (Itàlia, 1948), en la que la ben instrumentada bel.ligerància propagandística de l’Esglèsia li va assegurar no perdre un concordat de màxims en temes d’hegemonia moral, ensenyament de la religió i finançament que havia aconseguit a la tardor del 1946. I també per a persones desmemoriades – per a les que sembla que és la primera vegada que les cúpules ecclesials entren en campanya-- voldria reproduir unes quantes cites que crec oportunes si ara s'amplia el concepte a “socialistes, laics, lliurepensadors i comunistes” en homenatge també al conegut poema de Bertold Brecht: "Primer s'en varen emportar als comunistes..." Cal sempre recordar la història i els bons poetes!

Cites a tomb:

L’Encíclica Divini Redemptoris de Pius XI, de 1937, contra el comunisme i l’ateïsme, i on es defineix el comunisme com “intrínsecament pervers”. (Aquests dies es tornen a qualificar d’aquesta manera partits i lleis de les esquerres. Vidal Quadres ho acaba de dir aquest cap de setmana per terres lleidetanes..)

Els Comitès Cívics d’Acció Catòlica difonen a les eleccions del 1948 el següent slogan que fins i tot repetirà el “amable” capellà Don Camillo : “En el secret de les urnes, deu et veu, Stalin no”. Una manera que va ser molt eficaç de contrarrestar allò de que “al Cèsar el que és del Cèsar...”

Giuseppe Siri, arquebisbe de Gènova: “Comet pecat mortal qui amb el vot afavoreix les doctrines materialistes i atees” (En la versió “aggiornatta”, potser qui ara accepta com assignatura “l’educació per la ciutadania”?). Era el mateix de que s’havia de votar un partit “demòcrata” i “cristià.

Piero Calamandrei: “El dilema entre comunisme i anticomunisme no ha estat només xiuxejat en els confessionaris, sinó cridat des dels púlpits, com una tria immediata entre el paradís i l’infern.” (Ara ens ho posen una mica més complicat barrejant de forma que m’abstindré de qualificar “el diàleg amb els terroristes” per una banda, i per l’altra la patotjada de les màquines de triturar criatures de set mesos de les que l’infern en deu estar plé, com deu explicar molt bé Ana Botella.)

I finalment, una perla de l’any 49: