punts de vista

La titular del jutjat número 4 de Illescas ha posat a l’alcalde i ex-regidors d’IU una fiança de 133.333 euros arrel de la querella presentada per Francisco Hernando, més conegut com “Paco el Pocero”. Aquest “constructor” sol•licita que s’embarguin els comptes i les propietats de l’alcalde de Seseña, Manuel Fuentes, i de Mercedes Urosa, Núria Muñoz, David García i Mercedes González. Totes aquestes persones li varen plantar cara i varen denunciar les seves maniobres. A l’article “El mago del ladrillo”, objecte de la querella, es denuncien, entre altres coses, evidències tan innegables com aquestes:

“El esquema de trabajo de estos magos del ladrillo empieza a ser conocido con asuntos tales como el caso Marbella; buscan suelo barato, rústico o zona verde, controlan los poderes políticos para que aprueben y recalifiquen según sus necesidades, compran voluntades ofreciendo mucho trabajo en el entorno y cuando terminan, más pronto que tarde, se marchan a la búsqueda de un nuevo lugar, dejando en su camino: un ingente cúmulo de despropósitos urbanísticos, medioambientales, sociales, de resolución costosa y difícil que siempre corresponde a otros gestionar y a los nuevos vecinos padecer; La corrupción política y personal que genera desconfianza en el futuro, el trabajo en precario y temporal que deja un grosero rastro de accidentes laborales, el negocio inmobiliario que facilita el mercado de dinero negro, la falta de servicios, la desestructuración social de los pueblos, entre otros."

Per la seva banda, Enric Sopena, director de El Plural, acabava el seu article “¿A quiénes ha beneficiado ese magnate llamado Paco el pocero?” dient:

“¿Cómo ha pasado Paco Hernando, el pocero, de ser pocero a ser un magnate urbanístico, visionario creador de ciudades fantasmagóricas, capaz de dar órdenes en público al actual y valeroso alcalde, de IU, Manuel Fuentes, que no le pasa ni una a este perillán del ladrillo? La trayectoria de el pocero no sólo ha de ser repasada a través de crónicas periodísticas. Da la impresión de que hay suficiente material como para que escudriñen a fondo jueces y fiscales. ¿Quiénes se han beneficiado más de la generosidad de el pocero, quiénes le han echado una mano o le han condecorado? O han navegado en su yate.

Qui prodest? ¿A quién beneficia o ha beneficiado Paco el pocero? Sigan jueces y fiscales las distintas pistas que se entrecruzan en semejante asunto y llegarán probablemente a muy interesantes conclusiones. Los políticos han de ser honrados. Los empresarios, también.”

Moltes preguntes per contestar. Mentrestant, cal actuar contra la corrupció i la prepotència: Izquierda Unida ha obert un compte de solidaritat a la Caja de Castilla La Mancha, amb el número 2105 0036 11 1242029983, per a recaptar la fiança de 133.333 euros. Les aportacions solidàries que es facin seran retornades a les persones que hi hagin col•laborat a la fi del procés i amb les diligències arxivades.

Publicat a Le Monde Diplomatique, juliol 2008, i seguint els raonaments de l'amic Antoine.

“Imaginem que un jurat popular pronuncia el veredicte de no culpable i, tot seguit, qui presideix el tribunal torna a donar la paraula a la fiscalia perquè continuï les seves acusacions, fins que aconsegueixi la culpabilitat. Per què no ho podem imaginar, si el passat 12 de juny, poc desprès de que per ampla majoria els irlandesos diguessin no al tractat de Lisboa (que sols pot entrar en vigor si s’adopta per la totalitat dels 27 Estats membres de la UE), la majoria dels dirigents europeus varen fer saber que el procés de ratificació continuava...
« Europa » ja es va acostumant a que aquestes élites atemptin a la sobirania popular. S’està convertint de fet en marca de fàbrica, fins i tot quan es presenta com el regne de la democràcia a la terra.

En no acceptar un tractat « simplificat » que fins i tot el primer ministre irlandès Brian Cowen ha tingut que admetre que no l’havia aconseguit llegir sencer, el poble irlandès –en paraules d’un eurodiputat—ha ressuscitat el record d’una
« democràcia popular ».

(…) I el president del Parlement europeu, Hans-Gert Pöttering, afirmava : « El “no” irlandès no pot ser la darrera paraula. » S’haurà de fer un segon referèndum , i potser un tercer: a Dublín, es votarà fins que surti el « sí » ja que així ho reclamen els Estats que no han consultat la seva ciutadania... (…)

La marca Europa s’ha venut i s’ha estès evocant la pau, la prosperitat, la justícia, la igualtat. Ha dissenyat cartells molt bonics amb un cel molt blau i infants que dansen donant-se les mans ; disposa d’un eixam de periodistes i artistes que són militants infatigables : col•loquis, reunions, subvencions produeixen Europa amb la mateixa seguretat que els molins es serveixen del vent.

Europa parla de pau, però es compromet amb les guerres de l’exèrcit dels USA. Parla de progrés, però organitza la desregulació del treball. Parla de cultura, però redacta una directiva, Televisió sense fronteres, que multiplicarà la freqüència dels spots de publicitat. Parla d’ecologia, seguretat alimentària, però aixeca la prohibició d’onze anys a la importació de pollastres americans que han estat immersos en un bany de clor. Finalment, parla de llibertat. I posa en marxa una
« directriu de la vergonya » per la que els estrangers en situació irregular podran ser retinguts 18 mesos abans de la seva expulsió.

Mantenir la promesa europea significaria harmonitzar per dalt : llibertats, drets socials, fiscalitat progressiva, independència. En nom de la unificació han fet tot el contrari i han anul•lat les conquestes dels Estats més avançats. I són les retencions prolongades, el treball de nit per a les dones, el lliure canvi, l’atlantisme. Tantes coses juntes han acabat per infantar una Europa social ; la que diu « no ». Observant que a Irlanda han estat les dones, els joves de 18 a 29 anys, els obrers i els assalariats en general els que han refusat de forma massissa el text que s’els proposava, el setmanari The Economist ironitzava : « Un cens electoral semblant al del segle XIX, és a dir, reduït als propietaris d’una certa edat i de sexe masculí, hauria produït un “sí” massiu al tractat de Lisboa ». Quina Europa es pensa construir en base a un retorn al que sols voten els homes propietaris?"

El gran joc especulador d’inversors que es deleixen pels guanys a curt termini –amb l’ajut de polítics sensibles a l’oferta més alta-- ha portat a la crisi de l’habitatge. Els comportaments poc assenyat de grans bancs han conduït a la crisi hipotecària i a l’encariment dels tipus d’interès. La possibilitat de que en un mercat mundial desregulat de productes financers es fessin nous negocis comprant i venent les promeses de pagament de demandes insolvents ha globalitzat la crisi. L’instint de cacera per altes rendibilitats ha reconduït cap els mercats de futurs en matèries primeres les grans fortunes deleroses de trobar terrenys fèrtils i igualment desregulats pels seus negocis. La prepotència de l’imperi per fer-se convidar d'altres economies del món ha seguit mantenint molt baix el preu del dòlar i alt el preu d’un euro regit pel Banc Central Europeu que lluita contra la inflació sense cap altra engruna de sensibilitat. I del temps en que especuladors i intermediaris han fet l’agost en tant els bancs centrals intervenen per evitar la fallida de bancs privats se’n diu també crisi econòmica.

Les conseqüències per als pocs que han provocat tot l’enrenou: un lleuger vertigen en augmentar el risc de desbocament.

Per a la majoria: més sacrificis per arribar a final de mes, dificultat –o impossibilitat—de seguir pagant l’habitatge. Més precarietat. Més por a perdre la feina, a que la crisi empitjori. L’augment dels preus dels productes alimentaris i dels tipus d’interès (hipoteca més cara, crèdits que costen més de tornar), ja estan repercutint en el nivell i qualitat de consum i la salut de moltes persones. I ja s’adverteix des d'un Banc d'Espanya amb massa poca feina des de la Unió Monetària que per frenar la inflació caldrà que els salaris no augmentin. Naturalment, no és veritat, però els poderosos sempre aprofiten la conjuntura per repartir-se millor el pastís entre ells. Perquè no parlen, naturalment, de les provocadores remuneracions dels grans executius... A més, sempre quedaran alguns immigrants per culpabilitzar i portar als camps al retorn, sobre tot quan ja poca gent es creu que la culpa de l'increment de preus sigui de la Xina!

Mentrestant, unes persones que solen estar fora d’aquest món estant debatent a la Comisión Nacional de la Energía si el rebut de l’electricitat ha de reflectir o no uns costos que es diuen reals –i que no tenen res a veure amb la realitat--, al Parlament de Madrid si s’ha de privatitzar o no l’aeroport de Barcelona, i al Tribunal Constitucional si l’Estatut de Catalunya ja ha passat prou pel ribot de la prepotència i el centralisme rapinyaire... Sembla urgent començar a canviar les coses!

Avui, el Parlament Europeu ha fet un pas transcendent en la manca de respecte del drets humans. No podia començar pitjor la política d'immigració comuna: el primer pas donat de conjunt ha estat insultant, prepotent i repressiu. S’ha aprovat per 367 vots a favor, 206 en contra i 109 abstencions la Directiva de la vergonya. Aquesta Directiva autoritza una retenció de fins 18 mesos en camps de refugiats a fi que els Estats procedeixin a un retorn dels “sense papers” que en realitat es pot fer en pocs dies. Però hi ha més mesures que lesionen els drets humans: per exemple, es condemna a les persones expulsades a no poder acollir-se al dret d’asil o de reagrupament familiar durant 5 anys, i no es donen garanties front a la reclusió o expulsió de persones en situació vulnerable (malalts, menors d’edat, o per qüestions familiars.)

La prova del desplaçament vertiginós cap a la dreta més retrògrada del Parlament Europeu –i la timidesa culpable dels socialistes sobre la directiva-- es demostra en el fet que Jacques Delors, president de la Comissió Europea de 1965 1 1995, recomanava ahir en un article a Le Monde “reemprendre l'elaboració d’aquesta directiva sobre bases més conformes a l'idea que tenim de la manera amb que Europa ha de respectar la dignitat de les persones”. I avui mateix Josep Borrell, president del Parlament del 2004 al 2007, ha votat en contra, al contrari del que han fet la majoria d’eurodiputats socialistes espanyols. Per no dir que la immensa majoria de parlamentaris liberals i populars que han votat a favor amb entusiasme semblen enyorar directament l’Europa del feixisme.

En canvi, tots els diputats del grup confederat de l’Esquerra Unida Europea i de l’esquerra Verda Nòrdica (GUE/NGL) han votat en contra. L’eurodiputat d’ Izquierda Unida Willy Meyer ha declarat indignat en acabar la votació que “amb aquesta Directiva es pretén deportar a 8 milions de persones sota la figura de la detenció administrativa", i recordava que aquesta Directiva posa fi a l’ Europa garantista."

Si Europa va cap a la dreta amb tanta velocitat, hem de saber guanyar terreny i raons per a la democràcia a les eleccions europees del proper any. Altrament, aquesta Unió Europea --i aquesta correlació de forces en el Parlament-- ens està fent còmplices de l'ignominia.

El Pla B de la Unió Europea –el Tractat de Lisboa— nascut per emmascarar l’enorme fracàs del Projecte de Constitució que varen tombar els pobles francès i holandès ha quedat ridiculitzat, fet miques, pel poble irlandès.

L’única ciutadania que podia votar i dir NO, ho ha dit. Amb prou contundència segons el recompte (en aquest moment, 58% NO i 42% SI) , perquè no calgui repassar de nou vot a vot, com havien promès hores abans els que no es creien que Irlanda pogués fer front als poderosos d’Europa. Tant és així, que dos dies abans de la votació els Ministres de Treball de la UE proposaven allargar la jornada laboral a 60 o fins i tot 65 hores... Quina petulància!

Els ciutadans i ciutadanes d’Irlanda es sumen a les victòries del NO prèvies de francesos i els holandesos i a l'alternativa d'una altra Europa possible.

Una reflexió, de moment: és Irlanda qui ha abocat la U.E, a una crisi institucional –com estant repetint amb obstinació els mitjans “progressistes” , o bé Irlanda s’ha limitat a defensar els interessos populars i de les persones que viuen del seu treball, posant així el dit a la nafra d'unes autoritats cada vegada més distants de les necessitats de les persones? Com es pot dir que sí a l'Europa de Sarkozy, de Merkel i de Berlusconi? El que fa més mal és que una vegada més es posa de relleu la gran anomalia:

Aquests Tractats neoliberals de la U.E, que les majories parlamentàries aproven molt contentes, els pobles –quan poden, quan estan prou informats-- els rebutgen.

Visca Irlanda! i l'enhorabona! Comhgháirdeachas!

Segons comunica l’Agència Catalana de Notícies. “la setmana laboral podrà superar les 48 hores i allargar-se fins a 60 o, en el cas de les guàrdies mèdiques, fins a 65. Així ho han acordat aquest dimarts a la matinada, després de quatre anys de negociació i en una maratoniana reunió a Luxemburg que s'ha allargat més de dotze hores, els ministres de Treball de la Unió Europea, tot i l'oposició de l'estat espanyol i de Bèlgica, Xipre, Grècia i Hongria i les reserves de Portugal i Malta. El ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, ha advertit que l'ampliació de la setmana laboral, una flexibilització que Gran Bretanya exerceix des del 1993, és un retrocés en els drets socials dels europeus.”

I ja està? Ja n’hi ha prou amb “advertir”? Qui més es sumarà a les “advertències”? Quin sindicats? Quines associacions de dones? Quins partits?

Qui --més enllà de les “advertències"-- denunciarà, protestarà, s’oposarà a aquesta mesura? Qui voldrà que es respectin els drets socials europeus i no es limitarà a “advertir” que retrocedeixen... I sentirà vergonya per la velocitat amb que retrocedeixen...! (Es recorda algú encara de la reivindicació i la conquesta a França de les 35 hores..?)

La redistribució de la renda entre treball i capital s’inclina cada vegada més, en els darrers anys, en benefici del capital. Com hi contribuirà a reforçar aquesta tendència la normativa que ara s’imposa? I com repercutirà en la divisió del treball per gènere? No és fàcil deduir que també augmentaran les hores de treball de les dones a la llar, incrementant les desigualtats en tots els sentits, i perjudicant sobre tot els drets de ciutadania de les dones?

Si algú encara no ha llegit o no entès què volia dir Marx quan parlava de plusvàlua absoluta, doncs és això! Ell també ens va advertir, però d’això en fa gairebé 150 anys... No hem après res en aquest segle i mig? Tan dèbils volem semblar perquè les grans empreses europees no en tinguin prou amb la plusvàlua relativa i s’atreveixin a fer normatives per ampliar l’absoluta?

Com diu el meu amic Juan Manuel Patón: “Para resolver la crisis a favor de quienes la han provocado, el neoliberalismo va a dar una nueva vuelta de tuerca a los trabajadores europeos, ahora con un retroceso de casi un siglo en un derecho social esencial. Visto en el contexto mundial, podemos comprobar que los gobiernos de los países ricos están cada vez más al servicio del poder económico transnacional. El neoliberalismo -la fórmula del capitalismo en la era de la globalización- no tiene suficiente con expoliar a la mayor parte de la humanidad presente y futura, sino que también empeora las condiciones de vida y trabajo de los trabajadores de los países enriquecidos para concentrar aún más la riqueza cada vez en menos manos. El neoliberalismo es el antiprogreso.”

Tant sols (per ordre alfabètic) l’'Argentina, Bolívia, Cuba, l'Equador, Nicaragua i Veneçuela, varen denunciar ahir a Roma, el darrer dia de la cimera de la FAO, que l'acord aconseguit no preveu "mesures reals per acabar amb la fam al món".

A més d’un compromís d’ajuda de 8.500 milions de dòlars –totalment insuficients perquè segons estimacions del director de la FAO calen entre 15.000 i 20.000 milions de dòlars CADA ANY per revifar les agricultures tradicionals sacrificades en gran mesura per les polítiques d’ajust estructural i les produccions orientades a les exportacions-- es varen poder escoltar grans xàfecs de paraules buides i promeses cíniques. Per exemple, va ressucitar el compromís de que abans del 2015 s’hauria reduït a la meitat el nombre de persones que moren de fam. La mateixa promesa que es va fer el 1996 (d’això ja en fa 12 anys) i que mai es va complir.

També es va jugar amb les promeses ètiques, com per exemple, que "els aliments no podran ser usats com a arma de pressió política", o que les polítiques de cada país hauran d’assegurar l’alimentació. Com deia la cançó: Paraules, paraules, paraules...

Diuen que els alemanys que vivien prop dels camps de concentració durant la II Guerra Mundial al•legaven no saber res de l’holocaust, però ara és pitjor. Els poderosos que amb cinisme permeten guerres per petroli, que cada dia toleren que milers de persones adultes i sobre tot d’infants morin de morts evitables si es fes possible l’accés a aigua potable, si disposessin d’una quantitat suficient –i molt petita si la comparem amb el malbaratament d’occident—d’aliments imprescindibles, i d'uns medicaments bàsics i molt, molt barats, mereixen ser jutjats en els tribunals dels drets humans i de la història.

I nosaltres, on ens amagarem?

Però és sols un moment de fàstic i ràbia al matí, ja que a continuació, amb el mateix to, sense variar cap inflexió a la veu, el locutor de les notícies ens diu que ahir nit, a Boston, els Lakers han perdut davant els Celtics...

Com ja denunciava fa un parell d'anys el Lobby Europeu de Dones sobre la immigració, "som conscients que les forces dretanes, conservadores i repressives utilitzen l'impacte de la immigració per postular les seves teories populistes i xenòfobes. Dissortadament, troben una manera fàcil de penetrar entre la població amb menys recursos econòmics. Europa, 60 anys desprès d'haver vençut el nazi-fascisme, no està encara immunitzada contra les mentides i els discursos de racisme i de feixisme. Les esquerres i les organitzacions democràtiques han de donar una resposta continuada i efectiva per a fer front al repte de la diversitat i els fluxes migratoris. En l'actual construcció europea un dels deures que representen un compromís bàsic és la manera com es tracta el tema de la immigració." I recordaven:

"No és ni el moment ni el lloc de revisitar la responsabilitat dels estats europeos en el món. Els estats europeus han estat responsables dels vells imperis, del colonialisme i del neocolonialisme, i la seva responsabilitat continua en un món global. Han de respondre per les polítiques financeres, econòmiques i de malbaratament de recursos, el robatori de primeres materies, la sobreexplotació del Sud i del Tercer Món, l'eurocentrisme que impregna l'anàlisi i la teorització, l'orgull de les “metropolis”, l'abandonament de les seves pròpies responsabilitats front a països que lluiten per a la seva soberania i subsistència..."

El Lobby Europeu de Dones es declarava conscient de que la política d'immigració està molt connectada amb la resta de polítiques, de la mateixa manera que els drets civils estàn connectats amb les condicions del mercat de treball, la salut pública i l'ensenyament públic, l'habitatge, etc. L'absència de drets o el debilitament dels drets de les persones immigrades significa més excedents per al capital en forma de salaris per sota dels mínims establerts. Pel contrari, concedir un status legal a les persones nascudes a l'estranger però que treballen a la Unió Europea són un sa exercici per a les finances públiques i per a la democràcia.

Quan per tota la Unió Europea, les persones demòcrates s'uneixen per a que es tanquin els centres d'internament per estrangers, i tornen a recuperar força les alertes del Lobby Europeu de Dones, Berlusconi i Sarkozy s'entenen per imposar mesures semblants a les que va proposar Rajoy durant la campanya electoral. Volen convèncer, diuen, a Rodríguez Zapatero, que s'hi oposava abans de les eleccions, encara que avui els mitjans de comunicació ja van escampant que al ministre de treball, Celestino Corbacho, no li semblen tant malament. Caldrà que el senyor Corbacho assenteixi o desmenteixi, perque de fet, la manera com responguem davant les noves propostes sobre immigració i el nostre grau de tolerància front la vergonya dels centres d'internament donarà també la mesura de la nostra responsabilitat democràtica.

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire... » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”' . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments --feministes i de les esquerres-- malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre-- sinó que segueix viu encara.

(Publicat originalment a la revista virtual "Diàleg", a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

El darrer debat presidencialista a unes eleccions que no ho són va ser més lleuger de soportar que l’assaig general de la setmana anterior. La moderadora, Olga Viza, amb una dimensió més humana del protocol, va permetre interrupcions que en alguns moments es varen convertir en diàlegs imprevistos, trencant la rutina dels monòlegs gairebé autistes del format pactat. Zapatero va ser aquesta setmana més agosarat. Rajoy va manllevar arguments de les esquerres en contra de la distribució regressiva de la renda en els 4 anys de govern socialista (sense recordar potser que alguns dels que havien incrementat de forma substancial les seves rendes eren precisament el seu candidat a Ministre d’Economia, Manuel Pizarro, i els amics i companys de pupitre del senyor Aznar...). Però, naturalment, no va poder anar més enllà... el seu retret no tenia cap solidesa en proposar tot seguit baixar impostos i disminuir la despesa social, en el més pur estil neoliberal que ni Bush recomana ara amb la crisi econòmica a la vista...

Mariano Rajoy va començar a dir adéu en l’apartat de les polítiques socials i en el seu reiterat discurs sobre l’espantall de la immigració. Em va recordar el problema que deia tenir l’alcalde de Lepe amb les persones immigrades que treballaven molt i bé als hivernacles, però no eren ben vistes pels veïns en el seu escàs temps de lleure. Alberto Monreal, gens sospitós d’esquerrenisme, li va recordar que no deixar-les sortir dels barracots era una solució que sols havia funcionant abans de la Guerra de Secessió dels Estats Units, i la 13a. Esmena a la Constitució ratificada el 1865.

I així, front a les propostes més o menys realistes de Zapatero en els successius apartats, les respostes de Rajoy eren: “Usted no se entera” “Usted no sabe nada” “Usted no tiene propuestas” “Usted no sabe qué pasa en la realidad” “Usted no tiene credibilidad” “Usted no es solvente” “Usted no tiene una idea clara de nada”. Entre frase i frase encara vàrem poder fer un viatge en el temps de la mà de Rajoy, que justificava la guerra d’Irak i tornava a posar sobre la taula el transvasament de l’Ebre... quin malson! Mariano Rajoy va perdre el debat i, si es confirmen les enquestes, va perdre molt més: tota possibilitat de seguir liderant les posicions de la dreta a partir del 9 de març.

Pel que fa a les propostes socials de Zapatero, podran fer-se realitat si tria bé els seus al.liats: és a dir, si compta amb ICV-EUiA i Izquierda Unida. Si mira en canvi cap a les dretes nacionalistes, veurem què en queda de les 90 propostes, la majoria d’elles de caire social, i altres fàcils de convertir en paper mullat. Senyor Zapatero, no n’hi ha prou en el 2008 a parlar de plena ocupació: cal definir la qualitat, la seguretat i la dignitat d’aquesta ocupació, i això sols es pot fer ben fet amb unes esquerres plurals i fortes!

I potser es preguntaran: va tornar a sortir la nena de Rajoy? Doncs, sí, va sortir al final de tres minuts atropellats de discurs ràpid i poc convincent. Mariano Rajoy era conscient de l’expectativa que havia despertat la seva identitat, i ens va dir per ajudar-nos que la nena vivia en el seu cap i en el seu cor. I una, que és de lletres, va recordar tot seguit la cèlebre frase de Gustave Flaubert que ha donat la volta al món: “Madame Bovary, c’est moi.”