punts de vista

Avui la majoria de diaris recullen que Saura és el tercer --i darrer-- del Pacte del Tinell que no serà cap de llista a les properes eleccions per la seva coalició. Primer, amb molta distància, i molts components afegits, va ser Pasqual Maragall. Fa poc més d'una setmana, Carod-Rovira. Ahir ho va anunciar, amb relativa sorpresa, Joan Saura. Al marge de les valoracions sobre la seva actuació concreta com a consellers --en el cas de Saura, en aquest bloc ja havíem avançat alguns dubtes fa un cert temps-- el cert és que el Pacte del Tinell va permetre que finalment Catalunya tingués un govern anomenat d'esquerres que va obrir perspectives de canvi. El "tripartit" podia representar noves maneres d'entendre i de governar, i va aconseguir el suport de moltes persones i organitzacions... desprès, fer realitat a la política del dia a dia aquest canvi va posar a prova massa coses, fins i tot la capacitat d'alguns dirigents d'entendre el moment polític i els seus propis límits personals. El principi de Peter també ha jugat fort en consellers i conselleres que formen les successives edicions dels Governs d'entesa.

La manera de presentar els fets de forma fàcil és, com sempre, fixant-nos en la persona i anar seguint les facècies del seu relleu sense mirar més enllà. La gent que no vol governs de progrés s'esmerçarà en que així sigui, cridant-nos a entrar en un galliner on s'en senten els amos. L'acord de finançament ha fet mal als qui no aconsegueixen mai enlairar-se (tampoc està en la seva natura), però amb la decisió presa per Joan Saura queda palès que no es viu com a país cap moment d'eufòria. En canvi, podria obrir-se un període de reflexió serena per part de les diverses forces que donen suport al Govern d'Entensa per a no pensar en capçaleres, sinó en la manera de NO seguir cometent els mateixos errors i assegurar per Catalunya una majoria real d'esquerres al servei de les persones. Potser serà més fàcil si som conscients dels difícils temps que vivim, i de que la crisi no és únicament econòmica i social, sinó també de convivència i de valors. Com es va aprovar a EUiA el passat mes de novembre:

"Ara més que mai és necessari que els treballadors i les treballadores sense distinció d’edat, sexe, ètnia, nacionalitat o sector d’ocupació, s’uneixin, s’organitzin i defensin els seus interessos: l’ocupació, els drets socials i laborals, l’estat del benestar, els serveis públics i de qualitat. Ara més que mai calen noves aliances entre les persones que viuen del seu treball i es veuen directament afectades per l’embranzida de la crisi. Sols així, amb la construcció d’amples aliances de les persones que viuen del seu treball, els autònoms, persones aturades i jubilades, les que tenen petits comerços, tallers o petites i mitjanes empreses, la política podrà imposar-se a l’economia, i l’economia estarà al servei de les persones.

Són moments per apel•lar i recuperar la solidaritat entre la gent treballadora. Són moments de noves complicitats entre l’esquerra política i social. Són moments per treballar plegats per a garantir una economia al servei de les persones. Només junts podrem seguir avançant cap a una societat més justa i avançada(...) des del convenciment que la solució a la crisi i al capitalisme no serà mai individual, sinó col•lectiva."

En Salvador Sostres és una desfeta intel.lectual que intenta sobreviure en el fang de l'insult fàcil: des de la seva columna de l'Avui intenta mesurar-se amb el filòsof Manuel Sacristan (mort el 1985) amb el recurs de la maledicència a destemps... Una mirada de Manuel Sacristan en vida l'hauria fet fugir com els gossos lladrucs desprès de qualsevol pobre malifeta... Gent com en Sostres són el màxim de la covardia.

Sense cap neurona habitant el pensament original, Sostres repeteix els mantres de la guerra freda i converteix una propietària d'un immoble en una nova Agustina d'Aragó contra el comunisme, creient (potser) que així es guanya el dret a engrunes mediàtiques, a una columneta on dipositar el seu malestar i la manca d'auto-estima. S'assimila al darrer dels captaires més que mediocres que amb la seva mala baba alimenten un parafeixisme "ciutadà" mentre es confonen amb els llepaculs dels poderosos. No té alçada ni per reptar sobre la placa que conmemora el lloc on va viure el pensador marxista, a Diagonal 527, i en una de borratxera de bilis fatxenda crida al món que pertany als que són millors i als que guanyaran... Doncs mentre s'ho cregui, que li aprofiti el malson de la raó mentre la resta del món segueixi desperta i sense guilladura.

L'Avui publica el vòmit de Sostres a la secció de "cultura i espectacles". Cultura, cap ni una. I com espectacle, dels més tristos.

Amb l’Annalí Casanueva Artís (a la foto, amb la seva cosina Gisela Coromines) anem analitzant els efectes de gènere de la crisi econòmica i avui voldríem enumerar alguns punts que de manera especial afecten a  dones joves. De fet, la crisi és especialment agressiva amb les persones joves, com ho demostra el fet que la taxa d’atur de menors de 25 anys són especialment escandaloses a tota la Unió Europea. A l'abril del 2009, la taxa d’atur respectivament del 18,5% a la zona euro i del 18,7% a la UE27, arribant a les seves cotes més altes a  Espanya  amb el 36,2%... (Quin país es pot permetre que més d’un de cada 3 joves estigui a l’atur…!)

Malgrat la magnitud del desastre, hem d’afegir a més que les dones joves són  vulnerables front la crisi.  Les dades de l’atur registrat a Espanya pel primer trimestre del 2009 reflecteixen una taxa del 16,10% en dones més grans de 25 anys i del 34,99% en dones de menys de 25 anys. Aquestes xifres fan  ostensible i dolorosament visible aquesta situació. A més, com es pot veure en el gràfic, la taxa d’atur de les dones joves creix amb més rapidesa que la taxa d’atur de les dones de més de  25 anys i és més sensible als canvis  estacionals de creació de treball.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ Enquesta de Població Activa (EPA) publicades pel Institut Nacional d’Estadística (INE)

 Altres factors a tenir presents serien:

1.- Les persones joves porten, naturalment, menys temps cotitzat a la seguretat social, i reben per tant prestacions d’atur de menys temps i menys diners, cosa que agreuja la  dependència de la joventut en relació als ingressos d’altres membres de la família, i fa impossible que puguin tenir una  vida independent de manera continuada. (Per no parlar de projectes de vida pròpia, assumir noves responsabilitats familiars...)

2.- Els paradigmes político-econòmics. La ideologia dominant neoliberal que va començar a imposar-se a tot el món a finals del segle passat, ha aconseguit transformar les relacions laborals i imposar condicions laborals cada vegada més precàries. Aquestes polítiques es varen començar a aplicar en els nous contractes i  han afectat per tant,  en una mesura més gran, a les persones més joves. En aquest sentit, les noves contractacions de persones joves no suposen els mateixos drets laborals aconseguits  per generacions anteriors.   Aquest "trancament" no és sols contractual. Implica també una profunda divisió en la classe obrera i els seus objectius sindicals.

 3.- Les dificultat afegides de formació, amb  la disminució o precarització dels ingressos familiars, més una dotació insuficient d’ajuts per estudiar (beques i altres)  i tots els condicionadors de temps que implica la nova organització de l’Espai Europeu d’ Ensenyament Superior. Les noves normatives en ensenyament i formació no afavoreixen la mobilitat social, sinò que tendeixen a enquistar la societat fragmentada  i marginadora dels "dos terços",  amb un biaix afegit de gènere... i edat.

Tot aquest conjunt de situacions empeny a les persones joves cap el mercat de treball i l’acceptació del que es coneix com  “contractes escombraria”. A les noies joves, a més, les condemna a situacions laborals no regulars, a treballs escadussers que ni tan sols impliquen continuïtat en el mercat submergit de treball. I  les repercusions que tenen de forma negativa en la seva formació,  es reprodueixen també de forma immediata en la seva implicació com a ciutadania participativa,  i en un termini més o menys llarg en la seva salut física i psicològica, posant encara més en dubte i precari la capacitat emancipadora  de la joventut.

Si pulseu la imatge podreu veure i escoltar la defensa que va fer ahir Alexis Inglada de la ILP per a la prohibició del cultiu de productes transgènics a Catalunya.

Si pulseu sobre aquesta altre imatge podreu veure i escoltar els arguments que va donar la diputada Caterina Mieras en nom del PSC-CpC per impedir que prosperès la seva discusió al Parlament:

(O com en nom de la "ciència" es barra el pas a la discussió científica, i com en nom del debat "amb rigor" es barra el pas arbitràriament a discutir i analitzar amb arguments DEMOCRÀTICS i CIENTÍFICS en el Parlament de Catalunya --tal com una part important I JOVE la nostra pagesia ens demana! O com volent "situar el debat en una perspectiva oberta" es tanca el tràmit d'una Iniciativa avalada per 105.000 ciutadans i ciutadanes...)

Quins papers li toca fet, senyora Diputada! Quina llàstima!

Avui s'ha vist al Parlament de Catalunya la ILP sobre el cultiu dels transgènics a Castalunya. PSC, CiU i PP han presentat esmenes a la totalitat i la ILP no ha prosperat. Una autèntica vergonya! S'ha substret a la ciutadania, i en el propi Parlament de Catalunya, un debat fonamental per la salut, la terra i el futur de la pagesia de Catalunya. I el més indignant és que es donaven com a "científics" arguments que els portantveus dels grups del PSC-CpC, Ciu i PP havien de saber que eren totalment falsos... Encara que la votació s'ha demanat secreta, ERC, ICV-euia i el grup mixt han declarat que votarien a favor de que continuès la tramitació parlamentària de la ILP... Però eren pocs vots... les més de 105.000 signatures que havien aconseguit des de la Comissió promotora de la ILP i la plataforma Som lo que sembrem no s'han tingut en compte!

Quan la tingui, reproduiré la magnífica defensa feta per Alexis Inglada de la ILP: sincera, contundent, amb propostes de futur i de dignitat... Mentrestant, us deixo amb la resposta del diputat d'ICV-euia, Francesc Pané:

"Senyores diputades i senyors diputats, els transgènics no són una arma carregada de futur, els carrega el diable, i és per això que el passat dia 25 a proposta d’Àustria, el Consell de Ministres de Medi Ambient de la UnióEuropea exigia que la comissió revisi amb urgència la legislació sobre el cultiu dels transgènics a fi que els estats puguin decidir d’admetre’ls o de foragitar-los. Catorze estats s’hi van comprometre, com sempre, Itàlia no, Espanya tampoc.

És obvi que la modernitat ja no passa per tancar els ulls als OGM, sinó per posar-los sota dubte rigorós. A tot Europa se succeeixen els debats sobre l’ús de la tecnologia transgènica en els aliments. Molts parlaments han debatut llargament sobre els OGM, França, Alemanya, Hongria, etcètera, han aplicat normes o moratòries sine die contra aquest artifici de productivisme agrari, regions senceres d’Europa es declaren lliuresde transgènics. No sabem exactament què és el que pensen els governs a l’Amèrica llatina, però coneixem que allà el cultiu transgènic devasta amplíssimes zones forestals per alimentar el negoci fàcil de les hamburgueses fast food.

Als països empobrits hi han penetrat de mans dels terratinents, els multinacionals de la transgènia han promès als camperols collites abundoses, la part bonica del somni del faraó, però els n’han ocultat la magra, la subjecció a la patent i a les condicions que els imposen. En aquell món agrícola on històricament ha estat impedida i prohibida la reforma agrària, els OGM hi han afegit més dependència i aflicció. La servitud hi escanya els pagesos i roba sobirania als països. És així com desapareixen arreu les llavors pròpies, les que han alimentat les cases, seleccionades generación rere generació, també a Catalunya perdem fins i tot les híbrides –fins i tot les híbrides–, senyor Grau, sàviament elaborades sota les lleis de Mendel per les nostres empreses.

És acceptable l’anihilació del dret sobre les llavors, aquesta progressiva neteja ètnica del patrimoni genètic? Es tracta d’un empobriment programat, d’una ràpida aculturació de l’agricultura. Qui afirma que els OGM són democràtics perquè són abastables a les economies camperoles, nega que la veritable democràcia agrícola és la suficiente possessió de terra cultivable per part del pagès i l’accés a l’aigua i a les llavors comunitàries. Els OGM, produïts en l’escandalós secret legal dels laboratoris, concentren en poques mans la propietat de cada vegada més varietats vegetals. Afirmem que els transgènics són genèticament antidemocràtics, donen a uns pocs i a uns pocs especuladors aliats el benefici dels graners del món, cosa que ja hem començat a patir.

És veritat que els OGM alliberen de la misèria i de la fam? Si a l’Amèrica i a l’Àsia els transgènics del panís, de la soja, de l’arròs, base de l’alimentació popular de la gent hi són tan estesos, per què persisteix al pobresa, per què la misèria és encara endèmica entre els camperols? Tothom sap que la fam no s’elimina amb transgènics, sinó amb el repartiment just dels recursos i amb la transferència de tecnologia, no hi ha cap multinacional dels OGM, de les poques que operen, que mai hagi tingut interès a traspassar resultats de recerques agràries, ni farmacològiques als països pobres.

Diuen que les llavors transgèniques són intel.ligents perquè toleren l’herbicida, sabem que les companyies que han creat els OGM han enginyat la substància que no danya les seves plantes, que naturalment cal comprar conjuntament amb les llavors transgèniques. El negoci rau en la substància herbicida, tant o més, que no pas en la llavor manipulada. A Catalunya això passa amb el panís transgènic, camí per cert llastimosament de ser l’únic que s’hi sembra. La llavor transgènica no és intel.ligent, ho és el sistema, convertit en una màquina de fer diners. El panís transgènic pol.linitza el convencional i en fa les plantes igualment transgèniques, també vivim aquest drama a Catalunya. Per què hem de permetre aquest vampirisme? Com podem fer que convisquin el cultiu convencional i l’ecològic amb el transgènic? Quan perdem el patrimoni genètic que ens ha estat llegat perdem una bona part de la sobirania alimentària i, doncs, senyores i senyors diputats, de la sobirania nacional, de la sobirania nacional de Catalunya, no ens somou aquesta realitat?

S’ha dit que el panís transgènic assegura majors collites. L’IRTA recentment publicat a ho posava en reserva. Algun agricultor que no era ric se n’ha fet d’ençà que planta panís transgènic?

Sigui com sigui Catalunya no podrà mai competir, ho hem dit moltes vegades, per quantitat, ha de fer-ho necessàriament fomentant la qualitat, i els OGM hi són a l’antípoda. Com ningú, cap de nosaltres, senyors diputats, mai no triarà al mercat els aliments transgènics si així consten en l’etiqueta, nom és l’enorme potència del lobby i dels OGM, i la indiferència amb què ho hem viscut fins avui explica que Catalunya sigui un dels països que més sembra panís genèticament modificat. Perquè el Monsanto sigui resistent a la plaga saben que ha incorporat al seu genoma una toxina aliena. No pocs estudis han demostrat que aquesta toxina mata insectes innocus a la planta i en canvi necessaris en la cadena tròfica. El verí transgènic es converteix de facto en una arma contra la biodiversitat, la toxina roman a la terra i en els aliments i es transfereix per ingesta, i la ciència no ha demostrat fefaentment la innocuïtat.

La traçabilitat s’ha convertit en la prova de la veritat dels aliments, i en això anem molt endarrerits. A casa nostra la presència d’elements transgènics en els compostos alimentaris no figura en l’etiqueta que els presenta. No ha de ser obligatòria, com demana la ILP? La llibertat d’elecció no és possible sense la informació veraç. La usen vostès, l’uso jo, aquesta llibertat, quan compren vostès la carn per als seus fills o un de qualsevol dels altres aliments derivats del panís o de la soja? No, perquè no poden.

La proposició de llei que debatem porta l’aval de més de cent mil ciutadans, compatricis nostres. Volen que el seu Parlament debati sobre la producció transgènica. No serà just ni raonable que cap grup parlamentari es desembarassi del compromís tot negant-lo, perquè el considera aliè, complex o perquè simplement li fa peresa.

Tenim un pla d’agricultura i alimentació ecològica, segells de qualitat, un mercat que s’obre al consum d’aliments segurs i sans, promovem les empreses que s’accepten llur responsabilitat civil. Per què ens neguem a debatre la manera de prescindir de les produccions transgèniques?

Senyores i senyors diputats, el meu grup està convençut que Catalunya pot fer-ho.Potser no en un dia, però és factible que amb intel.ligència i amb previsió acabem prescindint dels OGM. Fins i tot amb una cabana ramadera com la nostra ens ha de ser econòmicament viable, només cal que ens posem a pensar i a treballar en conseqüència.

Aquesta ILP ens exigeix un gest de sobirania. És el primer cop que parlem de transgènics, per això tenim l’obligació de decidir. La ILP potser conté preceptes sobre els quals cal pensar molt. Sabem que conté qüestions controvertides –i què?–, no hem estat elegits tot just per dirimir allò que és difícil i controvertit?, només allò que és realment important és difícil.

La dificultat no excusa el rebuig d’afrontar-la. Acollir la proposició, tramitar-la és garantia que el Parlament respon a un repte democràtic. Lligar la nostra disponibilitat amb les demandes populars és vincular la democràcia representativa amb la seva gent, fer útil i creïble l’exercici de la política.

Senyors diputats, els transgènics no són una arma carregada de futur. Potser no són les llavors del diable, però són diabòliques. Són la força del costat obscur de la perícia humana, la màscara negra oculta un rostre assedegat de guanys i uns ulls que no tenen compassió."

Més informació a;
Som lo que sembrem i
Dempeus per la salut pública

Per una Catalunya lliure de transgènics

Comunicat de la Plataforma Som lo que sembrem

Som lo que Sembrem és la Plataforma creada per donar suport a una Iniciativa Legislativa Popular que aturi els cultius i aliments transgènics a Catalunya. Es tracta d’una proposta que sorgeix des d’Assemblea Pagesa de Catalunya per constituir un espai comú de treball amb totes aquelles persones i organitzacions d’àmbit nacional disposades a col·laborar en la campanya.

Diumenge, després de la manifestació 5 persones vam iniciar una vaga de fam reclamant respecte al Parlament de Catalunya cap a la ILP per una Catalunya LLiure de Transgènics.  Volem que PSC, CiU i PP retirin les esmenes a la totalitat que han presentat per vetar  la Llei de Som lo que Sembrem, presentada amb l’aval de 106.000 signatures i amb tots els requeriments legals.

Ahir se’ns va sumar l’Oriol i ara ja som 6 persones. De moment, estem molt animats i ens trobem bé. En bona mesura és per les moltes visites de persones d’arreu de Catalunya que ens venen a mostrar la seva solidaritat i a oferir-nos tot tipus d’ajuda i companyia. També per les trucades i missatges dels que no us podeu desplaçar.

Estem a escassos 50 metres de la porta del Parlament i, fins ara, no ens deixen entrar a fer un riu, ni ens han concedit altres peticions que hem fet com ara utilitzar un connexió a internet. Si que tenim el compromís de que el dia de la votació podrem habilitar una sala per, al voltant 100 persones, perquè puguin seguir el debat a l’interior de l’edifici. També un grup més reduït podrà ser a dins de l’emicicle.

En  reunió amb el President del Parlament de Catalunya no ens ha autoritzat a tenir dret a rèplica en la votació de dijous. Només podrem intervenir al principi i deixar pas després als grups parlamentaris i a la votació.

Us animem a venir el dijous a les 9:00h del matí per tal de donar suport al company que intervindrà al Ple. Així mateix, si voleu acompamyar-nos la nit abans dormint amb nosaltres us ho agrairem (abans de les 22:00)

Jordi Rafel, Josep Pàmies, Montserrat Esquerda, Carles Amela, Oriol Grau i Gerard Batalla

M'he quedat estupefacte aquest migdia sentint les notícies de TV3. Resulta que segons el que el presentador --Xavi Coral-- llegia en el teleprompter, era difícil trobar "equilibri constitucional" a Hondures. El dubte venia de donar la mateixa validesa democràtica a que un President (del que es diu abans que rès que és terratinent, empresari i que pertanyia a un partit liberal fins que va tenir la mala pensada de sumar-se al grup ALBA) fos raptat per l'Exèrcit en plena nit i foragitat del seu país, i el jóc de titelles del Parlament d'Hondures reunit ahir i en el que es feia veure que els diputats es creien la falsificació d'una signatura en una falsa renúncia i proclamaven un nou President al gust de l'oligarquia i de l'alt comandament de l'Exèrcit hondureny.

El dubte de Xavi Coral venia de considerar d'igual "dubtosa constitucionalitat" fer una pregunta NO VINCULANT (tot i que els mitjans sempre s'obliden de dir-ho) del President al seu poble i un cop d'estat amb tot regla.

I el dubte persistirà mentre segueixin repetint que el President legítim d'Honduras, José Manuel Zelaya està sol perquè NO té el suport del Tribunal Supremo, ni de l'Alto Mando Militar (golpista) ni de la jerarquia eclesiàstica... Perquè també sembla que obliden que SI té el suport de tota la comunitat internacional, de l'ONU, de Mercorsur,  i de les organitzacions sindicals i populars d'Hondures, que avui han convocat una aturada general.

Tot i així, reconec que els "golpistes" n'estan aprenent. Ara ja no fan directament President de la República al President de la Patronal, com va succeïr en el cop frustrat contra Hugo Chávez fa uns anys, i que varen provocar un seguit d'alegries palanguaneres i reconeixement a destemps del Ministre d'Afers Exteriors del senyor Aznar López, el senyor Josep Piqué --actualment a sou del senyor Lara, una de les grans fortunes d'Espanya i accionista majoritari d'Antena3: una altra cadena que no es caracteritza tampoc per donar informació massa objectiva sobre el cop d'Estat d'Honduras.

Pel que fa a Barcelona, la comunitat hondurenya ha comunicat que es concentrarà AVUI, a les 19 hores davant el consulat del seu país a Barcelona (c/ Roger, 65, al costat de la Rambla del Brasil. Barri de Sants), i diverses entitats catalanes han convocat una concentració a les 19.30 hores a la plaça Sant Jaume.

Manuel Zelaya, el presidente electo de Honduras, pide que el pueblo hondureño, democráticamente, se pronuncie sobre la necesidad de crear una asamblea constituyente que, entre otras cosas, puede permitir su reelección. El Tribunal Supremo de Honduras --NO elegido democráticamente, auténtico reducto del viejo orden, un quiste de privilegios inmerecidos como tantos Tribunales Supremos y Constitucionales (¿les suena?)-- decidió que consultar a quien detenta legítimamente la soberanía (el pueblo soberano) y aunque dicha consulta no fuera vinculante, tampoco era "legal" (¿les suena de nuevo?). Y una parte del Ejército hondureño --este otro poder fáctico fanfarrón con los obreros y campesinos pero tan manso como cabestro con las oligarquías cavernarias-- se alía con la reacción. Y vuelve a aparecer el fantasma de la América Latina de golpes militares, democracias pisoteadas, pueblo encañonado y represión.

Algo ha cambiado, sin embargo: a estas horas, ningún Gobierno ha reconocido al Presidente del Parlamento hondureño autoproclamado presidente de la nación. A estas horas, la Organización de Estados Americanos se está pronunciado de manera contundente por el retorno del presidente José Manuel Zelaya y condenando sin paliativos el golpe de Estado. A estas horas, la solidaridad internacional llama a manifestaciones y concentraciones en todos los países democráticos.

Porque esta vez podemos detener a estos pájaros de mal agüero, a estos buitres de dictaduras que nos robaron el sueño, que abrieron las venas a todo un continente y lo entregaron a la pesadilla de la infamia; esta vez podemos mandar a las alcantarillas de la historia a los que aspiran al degradante puesto de verdugo antes de que se atrevan de nuevo a mancillar la esperanza.

Poco a poco van reaccionando --con cierta lentitud, pero con gran acierto-- los blogs de compañeros y compañeras de IU a la "marcha atrás" del PSOE en política fiscal.

Kabila, piensa que ahora ya no caben más tapujos para declarar que"el PSOE es abiertamente de derechas" y Javier, de Moscas en la Sopa, compara lo que dura la alegría en casa del pobre con la duración de un telediario.

Entre otras aportaciones, Hugo Martínez Abarca habla de nuevo de famosas pinzas, pero no acierta a ver que si fue el propio Zapatero quien hizo los "cheques" fiscales y bajó la fiscalidad a los futbolistas, sería ahora incongruente que cumpliera el corto pacto con IU-ICV-euia.

Por mi parte, quiero destacar también las declaraciones de ayer mismo del secretario de estado de Hacienda (todavía en los minutos de la luna de miel de las "izquierdas") en el sentido que no se puede disfrutar del nivel de bienestar de Suecia con los impuestos de Irlanda. Pero el problema es que, diga lo que diga cuando le toque hablar el secretario de estado de Hacienda, los que mandan de verdad no quieren, no les interesa un mejor estado del bienestar para todos que es de hecho incompatible con el reparto regresivo de rentas que el neoliberalismo propugna y la crisis agudiza. No pueden mejorar los derechos económicos y sociales para la mayoría porque implica menos ingresos para lujos indignantes, menos despilfarro del que atenta contra la sostenibilidad, y menos dinero negro con el que se nutren los paraísos fiscales que en los primeros días de la crisis Zapatero y Sarkozy querían eliminar y ahora han olvidado, convenientemente....

En Catalunya me ha defraudado profundamente Antoni Castells alineándose acompasadamente -- con el sólo apoyo de su muleta(?)-- a las tesis de reducción del gasto. Y a continuación me alegra felicitar la rápida reacción de los sindicatos.

Toda esa presión sobre las trabajadoras y trabajadores no se gestó ayer: por ejemplo, hace ya días que el ICAM viene mandando revisiones de bajas que convierte en altas laborales a pesar de no haber cambiado las condiciones de salud de las personas afectadas! Incluso pretenden acortar el tiempo de baja habitual después de intervenciones quirúrjicas sin que las analíticas demuestren la recuperación de las personas afectadas.... Y eso no es una anécdota más: se empieza presionando a las personas más débiles por su muchas veces nula capacidad de respuesta: pero así no se va ni al estado del bienestar, ni siquiera a poder mantener un pacto de izquierdas...

Porque vamos a ver, lo que puede ser, tiene lógica y puede ser y lo que no, ya sabemos que es imposible... Un pacto fiscal con IU-ICV-euia significaba mucho más que los pasos de gallina ciega que se dan en las medidas contra la crisis: significaba un giro de clase en las políticas económicas.. y eso es demasiado para un PSOE rendido desde hace demasiado tiempo al poder económico real de este país (ya desde sus inicios en el poder, allá por los ochenta del siglo pasado, cuando dejó de pedir la nacionalización de la Banca para declarar que en España cualquiera podía hacerse rico... ¿recuerdan? mientras la reconversión industrial acompañaba altísimas tasas de paro con pérdidas considerables de poder adquisitivo de los salarios).

Volviendo a Catalunya, creo imprescindible pedir explicaciones muy detalladas al ministro Castells, porque sus declaraciones de ayer no parecían las de alguien que forma parte de un gobierno plural y progresista.... Pero es que declaraciones como las suyas, o "coitos interruptus" como los que se dieron en política fiscal, serían mucho menos opacos si alguien se atreviese a correr el telón del poder político para ver quién maneja las marionetas...

Acte de presentació de DEMPEUS a Castelldefels.

Varen cloure la trobada en Xavier Carreras i l´Àngels llegint el Manifest a dues veus. En acabar, tota la gent de Castelldefels que havia acudit  a l'acte es va posar DEMPEUS !

(Des de "punts de vista"  agraeixo també de manera especial la redacció d'aquesta crònica al company Artur.)