punts de vista

Més de 135.000 persones han donat suport amb la seva signatura a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a l'atenció de la Fibromiàlgia (FM) i la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC).Aquest matí, s'ha fet una segona entrega de signatures, a fi de validar-les, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Per bé que encara no s'ha esgotat el temps de recollida legalment establert, les signatures recollides gairebé tripliquen el nombre exigit per presentar qualsevol ILP davant el Parlament de Catalunya. A més, s’ha rebut el recolzament d’institucions i el de més d’un centenar d ’entitats de la societat civil d’àmbits molt diversos i l'explícit suport del món científic internacional que treballa en la investigació i el tractament d’aquestes malalties. A Catalunya s’hi han sumat persones reconegudes per la seva tasca, la seva vida o per les seves aportacions culturals i artístiques. Entre elles: Joan Manuel Serrat, Neus Català, Lluís Llach, Rosa Regàs, Marina Rossell, Fabian Estapé, Anna Balletbò, Carme Sansa, Pep Sala, Núria Feliu, Vicky Peña, Rosa Bofill, Nuria Amat, Oriol Bohigas, Laia Marull, Alfonso de Vilallonga, Félix de Azúa, Ana María Moix, Sílvia Coppulo, Joan Soler Amigó i Xevi Camps.

El fet que tanta gent d’arreu de Catalunya s'hagi compromès a recolzar aquesta iniciativa legislativa popular en tan poc temps, és una mostra més de la mancança existent en l’atenció a les persones afectades.

Més de 135.000 dones i homes creuen en la justícia del que es demana i desitgen que el Parlament –mitjançant l’aprovació d’aquesta ILP— faci possible que aquestes dues malalties es puguin tractar amb rigor i qualitat dins el sistema públic de salut, tal com varen expressar en el seu moment al President del Parlament. Recordem que l’objectiu de la iniciativa és que les persones malaltes puguin disposar d'unitats hospitalàries multidisciplinàries i de personal mèdic especialitzat arreu de Catalunya, que les llistes d'espera es redueixin a un màxim de 90 dies, que els metges i metgesses rebin la formació necessària en relació a la FM i a la SFC, i que la societat en general estigui correctament informada sobre aquestes greus malalties.

La comissió promotora expressa el seu agraïment per tota la solidaritat, recolzament i afecte rebuts, com també per l’acollida i la col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació, i es compromet a seguir informant del posterior desenvolupament de la ILP.

Barcelona, a 9 de juliol de 2007

Web de la ILP:  http://www.ilp-fm-sfc.info  (Llistat d’adhesions: anar a “Suport”)

E-mail:  premsa@ilp-fm-sfc.info  /  informacio@ilp-fm-sfc.info

 Tel.: 639.007.013 / 636.386.341

Video sobre les malalties i la ILP:  http://www.youtube.com/watch?v=ffgx9S40Lg

Fa uns anys, amb l’estimat i recordat J.M. Céspedes, varem fer un article del que en recupero una part que crec aporta elements en l’actual discusió sobre sobirania, déficit fiscal i comunitats o nacions “solidàries” a la força. Una part del nostre article consistia en el joc de descobrir errors (o potser seria millor dir segones lectures sobre unes primeres que semblaven transparents), i us en resumeixo uns quants tot seguit:
Primer error sobre fonts de finançament: Qui genera els fluxos? L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) no es paga de forma progressiva, sinò que grava en major mesura les rendes del treball de la població assalariada. Per la seva banda els impostos indirectes, en especial l’IVA, representen una part molt important dels ingressos de l’Estat i s’originen també en major mesura a partir del consum de les persones treballadores i les capes mitjanes. Un exemple ben eloqüent n’és l’exempció de pagar-lo d’una Sra. Koplowitz quan va vendre en el seu moment a l’altra Sra. Koplowitz el 26% de Fomento de Construcciones i Contratas per valor de 136.000 milions lliures d’impostos. I a més, hi ha el frau fiscal descobert que permetia que les grans firmes alimentessin comptes a Suissa... i el no descobert, del que segueixen beneficiant-se les grans fortunes i les grans empreses. I els impostos que hi haurien de ser i no hi són, com per exemple la no aplicació de la taxa TOBIN que hauria de gravar els moviments de capitals.
Segon error sobre repartiment de la renda: Quan es demana amb tota justícia –i no sols des del sobiranisme-- que es quedin a Catalunya més diners dels que entre tots i totes produïm, hauríem de preguntar-nos quines polítiques finançaran en primer llocc i amb més gran mesura. I no ens hem de conformar amb la resposta de que més diners ens beneficien per igual, perquè no hi ha massa propietaris d’establiments subvencionats, ni accionistes o directius de les grans empreses fiscalment tan ben tractades, ni gestors i propietaris del sector financer.
És un error relacionar el concepte de solidaritat amb els fluxos financers cap a altres Comunitats Autònomes perquè implica que per més desigualtats, injustícies, bosses de pobresa que hi hagi dins el propi territori, per més explotació, treball negre i marginació que hi podem trobar, si hi ha dèficit en el saldo financer cap a la resta de l’Estat ja som una nació solidaria. Que fàcil semblen d’acontentar i tranquil•litzar algunes consciències! No hem convertit la solidaritat en un dret de ciutadania superant el primitiu estadi de la caritat, no hem assumit com a col•lectiu l’exercici social responsable de millorar les rendes més baixes, crear ocupació estable i de qualitat, assegurar els millors serveis per a tothom, estendre els drets econòmics socials i polítics a la població immigrada, acabar amb la marginació, assegurar a la joventut un habitatge digne, un treball estable, una vida on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i aportar a la societat no només el seu treball sinó també la seva il•lusió, els seus somnis, la seva alegria de viure i la seva capacitat de rebel•lar-se.
Tercer error sobre “solidaritat”: Quan es parla de que "Catalunya és solidària" perquè dona més diners dels que reb, caldria que analitzéssim també la qualitat del que es financia amb aquesta solidaritat. Madrid és ara una gran metrópoli amb magnífiques infraestructures, però s'ha fomentat la cultura de la subvenció en zones deprimides i continua vigent en mols casos l'Espanya del segle XIX. Els fons “solidaris” varen finançar la neteja del recinte de Doñana i evitar reclamacions a la multinacional sueca responsable dels vessaments tòxics. Semblen adormir consciències del camperolat andalús i estremeny, i així s’evita que es reivindiqui cap Reforma Agrària. Contribueixen a mantenir una Espanya de diverses velocitats i la mentida de que es fa política regional quan les actuacions sobre el territori beneficien a uns quants incrementant-se el percentatge de població per sota de la renda mitjana. A més, s’està atiant un populisme de desagradables conseqüències perquè es dirigeix als instints més irracionals, a la confrontació per qüestions de veïnatge, a la burla de la diferència, en un cantonalisme cada vegada més allunyat fins i tot dels mínims culturals exigibles i més propers a les llavors de la intolerància.
Quart error on hi entren les privatitzacions: Com es pot parlar amb tanta suficiència de solidaritat o insolidaritat entre els habitants de les diferents Comunitats Autònomes quan el que han fet els dos darrers governs –tant el del PSOE com el del PP, i especialment aquest amb la creació del “capitalisme de companys de pupitre”— ha estat convertir la propietat estatal, és a dir, de tots— en empreses rendibles propietat d’uns quants. Aquest és també un atemptat real a la sobirania dels pobles, perquè encara que segons els llibres d’economia privatitzar no és robar, hi varen haver privatitzacions que mereixien haver acabat al Jutjat de Guàrdia. Els llibres ens diuen que les privatitzacions són beneficioses si aconsegueixen augmentar el benestar de la població, per exemple fent baixar preus, creant ocupació, augmentant la transparència del mercat... Que els expliquin, per exemple, als treballadors i usuaris de Telefònica els avantatges de la privatització! Peró no acaba aquí el sarcasme, perquè mentre es diu que les privatitzacions són bones perquè acaben amb els monopolis públics es creen i fomenten els quasi-monopolis privats com els de la banca o els del sector de grans superfícies amb la formació del supergrup francès propietari, entre altres, de Pryca, Continente i Carrefour (per no parlar del darrer escàndol de l’OPA sobre Endesa).
Cinqué en els que els municipis segueixen essent convidats de pedra: Els "fons de la solidaritat" s’administren per dalt, es controlen o descontrolen per dalt, i són els de dalt els que a sobre s’entretenen amb les fórmules de càlcul i s’esbatussen pel resultat de les equacions. Els diferents municipis –tant els de Catalunya com els de la resta de l’estat, i sempre que no hagin caigut en la gran temptació especuladora— segueixen fent de comparses, fent realitat ajudes i serveis pels que no reben finançament ja que la seva participació en els ingressos estatals, que en temps de Franco era d’un 10% s’ha estirat uns punts amb la democràcia però queden encara molt lluny dels percentatges que es consideren de suficiència i que van del 25% al 33% dels ingressos totals. Es perverteix un principi que permetria que les polítiques es fessin a partir de l’inventari de les mancances socials, amb el seguiment i el control de la ciutadania, impedint l’efectiva descentralització i el necessari acostament dels centres de poder a la immensa majoria de la població. Aquesta és la traducció a la pràctica democràtica d’un municipalisme i un federalisme radicalment democràtic que podria arrelar-se en les idees –també republicanes-- de Pi y Margall.
Sisè error de les “fugues” de fluxes: Es una qüestió d’importància cabdal que de fet té a veure amb el fluxe de diners que, amb origen a Catalunya va cap a Brussel•les, amb saldo negatiu. I això ja és més difícil d’explicar pels europeistes convençuts... . Disposem de menys renda després de que es liquidin els comptes amb Brussel•les, tot i que es proclama que, junt amb Renania del Nord Westfalia, Baden-Württenberg i la regió milanesa som un dels motors europeus... Per això també, com Hamburg i la regió del Ròdan-Alps som contribuïdors nets, amb el greuge de que a la Unió Europea no hi ha altres mecanismes de redistribució que sí es poden generar a partir d’un mateix sistema fiscal, ja que cada país de la Unió Europea segueix encara –a excepció de la imposició de l’IVA-- amb el seu propi sistema fiscal i el Pressupost Europeu prou feina té per fer front les desiguals i regressives polítiques agrícoles.
I aquests sis errors poden ser els primers, però de fet no són els últims… Com es veuen des de l'independentisme, el sobiranisme? A mi m'interessa saber-ho. Si interessa a algú més, podem seguir...

Les amigues de Mujeres en Red demanen la difusió del video de la roda de premsa feta per la Red Feminista Estatal de Organizaciones contra la Violencia de género fent balanç sobre la Ley Integral contra la violencia de género a Espanya. La Red demana als partits polítics que no en facin un us partidista perquè sols pot perjudicar a les dones i a la societat, en el seu conjunt.
La Red vol remarcar també que els problemes que hi ha a determinades localitats i comunitats no són precisament de la Llei, sinó del boicot que li fan determinats estaments reaccionaris i la manca d'aplicació d'alguns dels seus aspectes més rellevants.

"http://www.youtube.com/v/hdYF0GoA75g"

Aquests darrers dies en que els bisbes s’alcen contra l’ensenyament d’una assignatura cívica per defensar el seu caduc monopoli sobre una moral heretada del patriarcat i refrendada pel franquisme, i s'obliden no sols de les subvencions públiques que reben sinó de la seva mateixa essència discriminadora, hipòcrita i homòfoba, val la pena recordar el comunicat del passat mes de maig del Lobby Europeu de dones. El LEF és una ONG de la que formen part associacions de dones de 25 Estats membres de l'UE i països en vies d’adhesió, i vetlla per l’igualat i eliminar tota forma de discriminació i violència de gènere. El LEF es va pronunciar sobre el creixent poder religiós a Europa, conscient del paper de les religions (totes) que es neguen a reconsiderar el paper “ideal” de mare, esposa i mestressa de casa heretats d’una cultura patriarcal, i va mostrar la seva inquietud per la influència de la religió en les polítiques europees i nacionals...

El LEF ens alerta que per a les autoritats religioses la fe no implica discriminació, però explica també que les violacions més escandaloses dels drets de les dones les trobem en el contexte religiós en negar-se el dret d’escollir de la dona dins la família a decidir si vol o no tenir fills, quan tenir-los i el seu nombre, negar el dret al divorci i voler controlar la sexualitat de les dones. Des del LEF segueixen dient que la majoria de les religions condemnen les relacions sexuals al marge del matrimoni, i només accepten la heterosexualitat. A més, aquestes normes les dicten jerarquies religioses que són homes, sense que la meitat de la població (les dones) tinguin cap possibilitat d’influir en la doctrina. El LEF mostra la seva preocupació per la presència de certs grups de pressió religiosos ultra conservadors, identificats com integristes (i no precisament islàmics), que intenten influir a la UE i a la ONU intentant eliminar drets adquirits que permeten l'igualtat de les dones i la seva autonomia. Per aquest motiu donen suport a la resolució del Consell d’Europa "Dones i religió a Europa", i demanen, entre diversos punts, que:
- Es promogui un diàleg interreligiós a tots els nivells per a crear una plataforma ètica comuna que honori el principi fonamental d’igualtat entre dones i homes.
- Es condemnin totes les formes de pràctiques religioses que violin els drets humans de les dones.
- Es condemnin i castiguin les mutilacions genitals, els crims d'honor i totes les formes de violència, en particular la violència domèstica que es practica en nom de la religió i es promogui una legislació que prohibeixi i criminalitzi aquestes pràctiques.
- Es vetlli perquè l’ensenyament s’adigui als principis d’igualtat dels sexes a les escoles religioses i quan l’educació religiosa sigui permesa a les escoles.
- Es garanteixin, protegeixin i promoguin els drets sexuals i reproductors de totes les dones sense distinció religiosa ni cultural; donant informació sobre els riscs de malalties de transmissió sexual com el sida, explicant el dret de totes les dones a la integritat del propi cos.
- S’asseguri un fort suport a les ONG de dones que lluiten contra l’opressió religiosa.
- Es vetlli per assegurar la supremacia de les llibertats i els drets fonamentals, garantint una separació clara entre Església i Estat.

En els dos dies que han passat des del post anterior hi ha una trista novetat de la que no em vull sentir obligada a parlar. En canvi, em sembla constructiu recollir els comentaris rebuts sobre pactes, sentiment nacional i unitat d’esquerres, amb noves aportacions sobre el dret d’autodeterminació i algunes reflexions sobre Gramsci.
Sobre la normativa electoral i les seves conseqüències, l’ Elena opina “que propugnar que governi la llista més votada, no només va en contra de la nostra llei electoral sinó que també propiciaria el bipartidisme i les majories absolutes” i Antoni-Italo que “històricament les esquerres sempre han obtingut millors resultats en les grans àrees urbanes per la seva composició específica de la divisió social del treball” i que al temps que cal fer una reforma de la llei electoral per garantir major porporcionalitat, (en la seva opinió “seguir amb l'actual llei electoral no només no serveix per corregir el desequilibri sinó que el legitima i l’augmenta) també fan falta polítiques d'equilibri territorial (millorar les línies de rodalies de renfe, millors infrastructures i equipaments als municipis de fora de l'àrea metropolitana, i impulsar un desenvolupament industrial més equilibrat”.
Jordi Ribó i Flos fa una reflexió més política en el sentit que l’equilibri existent entre sentiment nacional i sentit de classe en temps de l’Assemblea de Catalunya “no només existia sinó que era a més un element de cohesió en el sí de la classe obrera, que identificava la construcció nacional amb la cohesió de classe”. En Jordi, veterà dirigent de CC.OO., pensa que l’equilibri es va trencar amb el primer govern democràtic a la Generalitat, amb el pacte CiU-ERC i la ruptura del PSUC. Val a dir, però, que l’Esquerra Republicana d’aquell temps, dirigida per l’actual president de la Borsa de Barcelona Joan Hortalà, tenia diferències considerables amb l’actual ERC.
En Gerard introdueix el dret d’autodeterminació, i opina que el “gran problema que tenim en aquest país és que una part de les esquerres (ICV i PSOE) tenen una vena lerrouxista molt gran, fins i tot més gran que el sentiment d'esquerres. Per això no s'han fet polítiques de construcció nacional clares a més de polítiques progressistes i per això ara hi ha muntat tot aquest enrenou. Afirmar amb vehemència el DRET d'autodeterminació d'un poble de l'altra punta del món i no fer-ho clarament i reiterada amb el poble català, tot girant als ulls a la seva dissolució com un terròs de sucre, sols té un nom, amiga Àngels: HIPOCRESIA.”
Estic d’acord amb l’amic Gerard en no transigir amb les hipocresies, i segurament ara ens ho podem permetre menys que mai. En relació al lerrouxisme, crec que la ruptura del PSUC va donar facilitats a la creació de minories lerrouxistes en partits d’esquerres, però aquest darrer any Ciutadans se n’ha encarregat de fer una primera neteja, vinculant precisament aquest suposat “lerrouxisme” d’esquerres amb la seva matriu política en el PP. Podem seguir parlant-ne, perquè hi ha partits i persones que mai han deixat de defensar el dret d’autodeterminació fos on fos –en circumstàncies favorables i adverses—i a més vindrà molt a tomb en la discussió que s’acosta sobre la mini-Constitució europea “à la Merkel-Sarkozy”....

Sobre la lluita per l'autodeterminació en Jordi creu que cal vincular-la a la lluita per una societat diferent, sense explotadors ni explotats... Coincideixo plenament en la primera part de l’enunciat, perquè forma part de la lluita contra la desigualtat i l’explotació però per portar-la a terme calen, en paraules d’ Antoni-Italo governs d’esquerra amples i plurals: “L'esquerra no pot governar amb el 51% dels vots. No perquè no sigui legítim, sinó perquè difícilment es té el poder polític necessari per tirar endavant les propostes d'esquerres. Cal recordar els dos "allargaments" (econòmic i societat civil) que planteja Gramsci en els quaderns. I un 51% dels vots difícilment dona la garantia d’un marge de força prou gran en la societat civil per contrarestar la mancança (de força) en l'econòmic. Per tant malgrat aquest 1% s'està en minoria.” Prova palpable del que diu l’Antoni-Italo és que en el Cercle d’Economia ja es donava aquest any a Rodriguez Zapatero per cadàver polític... (Esperem que amb el mateix encert que l’any passat es deia del senyor Rajoy...)
Toni Salado parlava fa uns dies en el seu blog de la coincidència de Gramsci amb el president xilè Allende, el qual va dir “que entre respectar la virginitat de l'ortodòxia i fer les coses, sempre es quedaria amb la segona, és a dir, que la pràctica quotidiana ha de ser la prova de foc de la validesa d'un pensament, i no al contrari, deformar la realitat, falsejar-la, per encabir-la en el corsé ideològic preestablert.”. Aquest repte en majúscules que es feia Allende està a l’aire i Sandro Maccarrone trenca sectarismes inútils quan planteja que Gramsci ha fet “l'aportació més fonamental a la teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista.(…) en aquests països, l'alt nivell de desenvolupament de la societat civil i dels elements culturals comporten una sèrie de conseqüències com la superació dels esquematismes en la relació entre estructura i superestructura, o la famosa metàfora de la guerra de maniobra i guerra de posicions.” Com Gramsci va escriure, si una classe social (qualsevol, la que sigui) vol ser la dominant en les condicions del nostre temps ha d’anar més enllà dels seus propis interessos “econòmics-corporatius”, i exercir un liderat moral i intel•lectual, amb aliances i compromisos amb altres forces. D’aquesta unió Gramsci en deia bloc històric. I els partits haurien de saber no sols quina classe social representen, sinó quins altres partits són els que ajuden a formar, sense falsos emmirallaments, el bloc històric.
Antoni Puig Solé recorda que quan es varen descobrir els Quaderni de la presó de Gramsci va quedar palesa, per si algú encara ho dubtava, la capacitat d'elaboració teòrica que el marxisme conservava. Tot i així, prefereixo acabar amb un tros d’una carta que Gramsci va enviar, des de la presó, a la seva dona Yulca, i que a en Toni Salado i a mi ens emociona: "Quantes vegades m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals. No tindrà això un reflex en la meva vida militant? No esterilitzarà ni reduirà a un mer fet intel•lectual , a pur càlcul matemàtic, la meva qualitat revolucionaria?"

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament... En aquest sentit, no veig en millors mans l'Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball... (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)

Amb molt poques dones i una edat més que respectable de les persones assistents, el Cercle d’Economia està reunit a Sitges fent explícita la seva valoració de les passades eleccions. 400 assistents, entre grans empresaris catalans, dirigents d’empresa i economistes assalariats amb més o menys prestigi varen escoltar complaguts el passat dijous el discurs d’un Rajoy moderat i en plena campanya electoral pel 2008, prometent infrastructures i menys impostos pels rics amb la rebaixa dels que paguen les empreses i la supressió dels impostos de successió, donacions i patrimoni… No es va oblidar de "la liberalización y la unidad de mercado" ni del “bla bla bla” obligat sobre les exigències de la globalització. És a dir, Rajoy va dir el que els empresaris volien, va prometre el de sempre, i en el to moderat que els empresaris del Cercle prefereixen quan no escolten a Wagner. Va fer a més la concreció que més els interessava: la futura privatització de la gestió de l’aeroport… Rajoy, a més, s’ha convertit a la participació, i a Sitges es va comprometre a obrir el programa del PP a totes les aportacions que els empresaris considerin oportunes…
Ahir matí el president Montilla va ser presentat per José Manuel Lara Bosch amb molta més cordialitat de la que l’any passat havia estat tractat el President Maragall. Lara li agraïa que transmetés serenitat, que en el seu Govern “es mana” i en resum, que el que havien demanat l’any passat d’un “Govern estable y predecible” era el que ara tenia el país, i que d’això tot el país havia d’estar-ne satisfet, però sobre tot el Cercle d’Economia i el senyor Lara. Aquesta presentació, que és més insult que amabilitat perquè els presidents de Catalunya arriben a ser-ho per via democràtica i no perquè agradin al senyor Lara (o com a mínim, això espero) va donar pas a la intervenció del president Montilla i a les promeses que s’estaven esperant: La “imprescindible” participació del sector privat i de la Generalitat a la gestió de l ‘aeroport d’ El Prat, i "un pla de 30 mesures per eliminar càrregues administratives de les empreses quan es relacionen amb l’Administració", la reforma del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, per a l’impuls de la política de I+ D+ i del Govern.
El president Montilla va fer l’obligat reconeixement de la funció de les pimes a Catalunya però sobre tot va animar a crear multinacionals “catalanes”. Pel que fa a la política catalana, es va comprometre amb el desplegament de l’Estatut i va expressar la seva confiança en que els empresaris del Cercle li donarien suport. Fent un balanç, el President Montilla no va prometre tant com Rajoy, i segurament per això els capitans d’empresa el van acomiadar, segons diu La Vanguardia, amb aplaudiments mesurats.
En canvi, José Manuel Lara estava exaltat i cofoi: Gràcies al Cercle, als seus amics i assalariats, a l’editorial Planeta, a Vueling i a ell Catalunya tornava a ser un oasis dins l’Estat. Aquest any sí que era feliç perquè ningú havia esbroncat a Rajoy, perquè en Maragall ja no hi era (potser des del Cercle d’Economia es felicitaven per si alguna cosa hi havien tingut a veure) " i perquè el president Montilla havia resultat també a Sitges “predecible” . L’alegria de Lara, però no era massa compartida, i sembla que una de les poques rialles la va provocar l’economista en cap i president del Morgan Stanley a Asia, quan algú va comentar que l’economia estava en un moment dolç i era el somni de qualsevol economista. Stephen Roach va contestar que ell no dormia perquè “si vostès sabessin el que jo sé del món, també vostès tindrien insomni.”
A mi que estic segura em neguitegen i preocupen altres coses que al president del Morgan Stanley (a Àsia) em costarà més de dormir desprès de llegir tot el que s’està cuinant, sense cap rubor, al Cercle d’Economia a Sitges.

Una primera impressió, encara sota el fort impacte de la gran abstenció a Catalunya: no s’hi val que hagi fet sol, que les platges estaven plenes; no consola tampoc que, en el seu conjunt, les esquerres hagin guanyat les eleccions a Catalunya: avui hem viscut una jornada que representa l’exclusió política d’una part massa gran de la ciutadania. Recordo una paradoxa –per altra banda, força lúcida—de Pierre Bourdieu en el sentit que una de les estratègies dels professionals de la política és el desenvolupament de la política de despolitització. Segons el sociòleg, la despolitització pot raure tant en l’impuls clar i conscient de l’abstenció política com en l’exercici de la delegació i la representació gairebé esotèrica de la política, reduint-la tant sols a un afer que sols entenen els professionals que s’hi dediquen. A Catalunya la despolitització també ha estat present en el vot de la por inmotivada, en el xovinisme pre-feixista, en la negació del vot a les persones immigrades que estan comformant la nova classe obrera de Catalunya (creen riquesa per als de sempre, estimen el país d'acollida, però els hi neguen drets fonamentals.)
Una abstenció d’entorn al 50% indica que la democràcia no té bona salut, sobre tot si els que han decidit no anar votar no són precisament els que millor viuen, o els que tenen un nivell més alt de formació o de cultura. I unes paperetes en blanc que representen el 4% de la participació és un senyal d'alarma difícil de no sentir. Per altra banda, a manca d’una anàlisi més acurada sobre participació, he vist les imatges dels mitjans que recollien una proporció molt més gran de votants d’una certa edat que no pas joves. I per la participació per barris que es va desenvolupant, sembla que també ha votat molt més la gent benestant. Caldrà pensar en les barreres socials que també existeixen a l’hora d’acostar-se a les urnes....
Encara que en el seu conjunt les esquerres es mantinguin en majoria, encara que a les municipals hi hagi llistes locals de tots colors, desprès d’aquestes eleccions crec que s’ha incrementat el grau de monopoli dels professionals de la política… i el monopoli té el perill de portar a fer creure que la política és propietat dels polítics. Moltes vegades –i en aquestes eleccions ho hem vist—els polítics pensaven més en els seus oponents que en els ciutadans i ciutadanes.
Estic sentint les reaccions dels polítics a la televisió. Amb l’excepció d’Imma Mayol, els altres dirigents estant parlant més per la seva clientela que per la ciutadania... Com diria en Lluis Llach, no és això, companys, no és això....

A punt de començar la jornada de reflexió proposo uns quans punts que em semblen útils: el primer, que les eleccions són només un moment més de la lluita de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.
El segon, com ja els clàssics ens han advertit, que qui té el poder i fa bons negocis amb l’especulació, la corrupció i el clientelisme difícilment el cedirà de forma versallesca. Per això sembla tant important que la dreta perdi posicions a Navarra, Canàries i especialment a les Balears, on podria tornar a formar-se un govern d'esquerres.
El tercer, que si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en serien les declaracions de Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, sobre el circuit de fòrmula 1 a València sempre que continuï sent una comunitat pepera. Tot i així, encara quedem lluny dels Estats Units, on els grans interessos econòmics no es limiten a finançar diputats, sinó que ja entren directament a la subhasta per la Presidència.
El quart és que hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la "classe política". De fet, quan són persones d'esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada "classe política" per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.
El cinqué, és que cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l'any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d'abstencions vergonyoses. Això vol dir assumir el repte de demostrar que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques "amigues de les dones", ni les conquestes obreres.
Finalment, potser cal anar pensant en mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l'ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

La immigració s'està tractant de forma perillosa i barroera com a eina electoral per part dels partits de dretes i fins i tot dels que es reclamen de "centre". No faré cap comentari. Donarè tant sols algunes dades que em semblen especialment interessants per a reflexionar:

1. Segon les Nacions Unides, una de cada sis persones en el món són treballadores immigrants.
2. La immigració representava el 80% del creixement global de la població de la Unió Europea abans de la darrera integració, era la responsable del creixement demogràfic, i a més en les edats més productives.
3. Un 73% dels immigrants asiàtics són dones i pel que fa a determinats països de la Unió Europea la feminització ha arribat pràcticament a la paritat.
4. És doncs evident que s'està enfortint la divisió de gènere del treball a nivell mundial, i caldria considerar amb urgència la feminització de les polítiques d’immigració. Dissortadament, aquest és un més dels temes socials que pateix una visió deformada molt tradicional i masclista, i sembla evident que calen polítiques de reagrupació familiar diferents, replantejament dels sistemes d’ajudes i benestar no només des de la Conselleria de Benestar o de Treball, sinó també des dels ajuntaments.
5.- Les polítiques d'acolliment no ajuden a fer visibles les dones immigrants, segurament les més invisibles de les dones treballadores.
En aquests sentit, el Lobby Europeu de Dones va denunciar fa poc més d'un any la relativa "neutralitat" de les polítiques comunitàries en matèria d’immigració, que no tenien en compte « la discriminació que viuen les dones immigrades i la seva situació específica. El manteniment d’un enfoc « neutre » de la immigració significa que s'ignoren els drets humans de les dones, així com les seves experiències i necessitats». De fet, encara segueix predominant la concepció ultrapassada de considerar les dones immigrants com esposes i filles dels homes immigrants.

Les propostes que el Lobby Europeu de Dones feia, i que convido a difondre als partits que utilitzen la immigració amb fins electorals són, de forma resumida:

- Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat ;
- Permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral ;
- Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball (principalment treballs de cura i domèstic) i al mercat negre de treball ;
- Regularitzar a totes les persones immigrades que ja estan en el territori de la UE i atorgar un estatut legal independent, drets individuals i accés a protecció social ;
- Combatre el treball clandestí (…) i respondre a les situacions específiques de les dones que s’hi trobin ;
- Promoure la plena participació i integració de les dones immigades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida ;
- Felicitar-se pel pluriculturalisme europeu i defensar el respecte de les cultures i les pràctiques religioses i culturals sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.