punts de vista

En un post anterior explicaba que la victoria de Sarkozy implicaba la derrota de Europa. Se podría decir de otro modo que han ganado puntos en Europa las tesis USA que sacrifican las políticas de equidad social (más igualdad) por las políticas que pretenden conseguir (sin prueba manifiesta de eficacia) mayor competitividad y crecimiento económico. A pesar de ello, las ideas que dieron la victoria a Sarkozy se han trasladado a nuestros debates de campaña.

En síntesis, los abogados del liberalismo --y Sarkozy para Francia-- se quejan de que las redes de protección social europeas son demasiado tupidas y que la mayor equidad social que con ello tejen desanima a los empresarios en tanto que fomenta la pasividad de los trabajadores... Sin embargo, los teóricos de la flexibilización, la desigualdad "estimulante" y la precariedad no han podido demostrar de manera fehaciente que las empresas con mayor abanico contractual y salarial generen más productividad (acaso sí más accidentes laborales) ni a nivel regional, por ejemplo, los niveles de desigualdad de América Latina que figuran entre los más altos del planeta hayan logrado un crecimiento económico comparable con otras regiones en vías de desarrollo, como las asiáticas, donde pueden encontrarse bases sociales relativamente más igualitarias.

En estos momentos en que los candidatos y candidatas a las municipales y a presidir autonomías "à la Sarkozy" se esmeran por vendernos supuestas modernidades vale la pena recordar que, también a nivel local, el crecimiento económico no es un fin en si mismo sino un instrumento para conseguir bienestar social. Cualquier otro modelo económico corre el riesgo de provocar graves tensiones sociales y un incremento explosivo de las desigualdades. ¿Puede Europa aceptar como modelo de futuro la realidad de los Estados Unidos donde la mitad de la población carece de seguro de enfermedad?

Desde la visión municipal y autonómica, más pegada al terreno y a la ciudadanía, es más fácil cuestionar la superioridad del mercado como sistema económico porque el deterioro ecológico y social se perciben con gran claridad (estragos de la especulación, contaminación de los paisajes de la infancia) pero además porque, como nos recuerda Lourdes Benería en base a Amartya Sen, el mercado "no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer".”

Las mujeres, como protagonistas colectivas, tenemos mucho que decir sobre el grado de equidad necesaria a introducir en las políticas públicas y de proximidad. No en vano la esfera municipal es la más feminizada de las esferas políticas.

Celebrant la insòlita oportunitat que ha permès recuperar l’autonomia de l’Ulster (tot i els reptes que haurà de fer front) penso en l'encert de la iniciativa Universitat per la Pau i el Diàleg que estan impulsant un conjunt d'ex-rectors i una ex-rectora i tot un seguit de persones demòcrates que tenen relació amb el món universitari. (Veure http://unipaudialeg.blogspot.com/2007/04/prova.html). Les diferències de talla política semblen evidents entre els protagonistes d’ahir al Palau d’Stormont i els que a l’Estat s’anomenen dirigents polítics amb vocació prepotent d’imposar la història mentre es limiten a aplaudir o dissimular declaracions passades per vi i cercar les 7 errades a llistes electorals basques.
Crec que el dia 8 de maig va representar una fita històrica perquè a més de l’innegable avenç polític hi ha un suport financer fonamental del Tresor del Regne Unit de 51.500 milions d’euros per als propers quatre anys, que permetran fer realitat polítiques socials i econòmiques urgents, més un fons extra de 1.500 milions, 600 dels quals provenen del Govern irlandès per a infrastructures.
La qüestió del finançament no és de cap manera una qüestió menor. Vaig entendre que era així fa molt de temps, llegint precisament una altra persona que per diferents motius també ocupa titulars de premsa aquests dies: Pasqual Maragall. Val la pena recuperar uns breus trets del seu pensament que no sembla haver canviat gaire en els darrers trenta anys --i això no és dolent, digui el que digui alguna "promesa" que es fa massa eterna del PP.

Maragall, per exemple, en un treball col•lectiu de 1977 preveia “l’aparició de contradiccions entre l’afirmació nacional de les nacionalitats secularment oprimides i la voluntat de l’autogovern local.” I més endavant seguia dient que no tenia sentit sacrificar l’autonomia nacional a una política estatal uniformista i centralizadora, ni tampoc (força oportú recordar-ho en aquests dies de pre-campanya municipal) l’existència d’ajuntaments sense atribucions ni recursos, ja que això equival al desgovern local. Posteriorment, en un treball titulat “Federalismo y Gobierno local”, propugnava recuperar el municipalisme no solament com escola de democràcia i de política, sinó també com a doctrina política bàsica, posant de manifest una influència de les idees de Pi i Margall, massa desconegudes en els nostres dies encara que semblen força útils per a les esquerres transformadores.

Dissortadament, en una visió optimista del futur que l’actualitat desmenteix, Pasqual Maragall, el 1987, es declarava convençut que la Constitució --en lectura federalista i en benefici dels ciutadans i ciutadanes-- permetia que quedessin en segon terme les qüestions essencialistes de qui som? què som? que hauríem pogut ser? per situar la polèmica “en el terreny molt més humil però molt més pràctic de les qüestions operatives: qui fa què? qui ho paga? qui ho inspecciona?". És a dir –i això és de collita meva-- en el terreny de les polítiques públiques i en l’administració del que hauria de ser una democràcia econòmica i social.

No cal dir que des d’aquell breu article ha plogut força, i en tant que els defensors de la Constitució es posen dels nervis quan es parla de l'Estatut, el federalisme i l'estat plurinacional, no reconeixen que el grau de compliment de la mateixa Constitució és força galdós en qüestions tant importants com l’article 35 sobre el dret al treball, remuneració suficient i no discriminació per sexe, i l’article 43, sobre protecció de la salut, article 45 sobre medi ambient i el 47 sobre el “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat...” I així podríem anar seguint amb els articles dels drets socials i econòmics.

El que crec que s’ha entès a Irlanda del Nord és que la pau és el camí, i que calen uns mínims d’igualtat, cal l’existència d’una democràcia econòmica i social no necessàriament opulenta sinó bàsicament equitativa, perquè la vida democràtica en sentit polític i l’auto-govern, puguin prosperar. I sense cap renúncia política, com ahir Martin McGuinness, en nom del Sinn Fein, va declarar.

Lo políticamente correcto debería ser hoy felicitar la democracia, subrayar la enorme participación en las urnas y aceptar que la mayoría de franceses y francesas votaron a Sarkozy porque es el mejor candidato y presentó el mejor programa. Sin embargo, no dejo de pensar en los riesgos que Sarkozy implica como presidente de Francia, en el papel que Francia jugaba hasta hoy en Europa, y no puedo poner otro título que el de "Ganó Sarkozy, perdió Europa".

Perdió Europa no sólo porque Sarkozy se presentó --no tan anecdóticamente como se pretende-- como el candidato "americano". Perdió Europa porque su programa puede asumirlo la extrema derecha (los lepenistas le votaron masivamente) y eso tiene una lectura de advertencia, y perdió Europa porque Francia es un baluarte importante de los derechos de ciudadanía y las conquistas obreras más significativas.

Con Sarkozy ha ganado la tesis defendida desde medios de comunicación tan importantes como el New York Times y el Financial Times, según la cual la globalización impone un nivel de vida más bajo a los trabajadores y trabajadoras de los países europeos. ¿Cómo podían atreverse los sindicatos franceses a defender la jornada de 35 horas cuando en los países en vías de desarrollo no existen derechos laborales? La mundialización económica debe significar un acercamiento de las condiciones laborales en todo el mundo... pero por abajo. Con menos derechos, menos salarios, menos seguridad y más precariedad... mucha más precariedad, naturalmente!

Mark Weisbrot, en cambio, desde el Washingtonpost.com, nos pide comprender que no hay ninguna lógica económica tras el argumento de que la ciudadanía de un país rico "deba reducir su nivel de vida o sufrir que los programas sociales del gobierno disminuyan a causa de los progresos que hacen los paises emergentes. Cuando un país desarrollado ha alcanzado cierto nivel de productividad, no hay ningún motivo económico para bajar los salarios, o aumentar la jornada, porque otros países están intentando superar su atraso. El hecho que la competencia internacional se utilice como excusa para bajar el nivel de vida de los trabajadores y trabajadoras (franceses, alemanes, (españoles) o estadounidenses) sólo demuestra que las reglas del comercio internacional no las escriben buenas personas, y pone de manifiesto un déficit democrático y no un problema propio del progreso económico."

Pero Nicolas Sarkozy, en un país con altas tasas de paro juvenil, ha iniciado el camino hacia las profundidades: facilitar el despido, bajar impuestos, aumentar las desigualdades salariales y por tanto también las sociales... todo lo que en economía se conoce como políticas de oferta que hasta ahora no han demostrado en absoluto crear empleo estable ni fomentar un crecimiento sostenible.

Ségolène Royal ha quedado a seis puntos: seis puntos que en economía puede significar todo un abismo. Royal proponía políticas de demanda: aumentar el salario mínimo, paliar el paro y crear empleo público... Estas medidas sí que han demostrado ser efectivas, pero Sarkozy y los grandes medios de comunicación influidos por intereses alemanes y USA han declarado que son el pasado, la Francia de la ciudadanía, la Europa de los trabajadores y trabajadoras con derechos que es preciso enterrar.

No tiene ningún mérito prever tiempos difíciles, no sólo para Francia, sino para toda Europa. La victoria de Sarkozy rebasará las fronteras francesas...

Para leer más sobre Sarkozy y el modelo americano: http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1191

Ahir, en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vàrem recordar l'amic i company Ignasi Fina. Dues roses en el seu seient de regidor semblaven presidir una sala plena de gom a gom. Vàrem recordar la seva vida dedicada a la salut entesa com a bé públic i a la necessitat d'impulsar i desenvolupar els estudis i les pràctiques de salut laboral: en aquest sentit, l'any 1980 va crear el primer centre municipal de salut laboral, i en la seva carrera professional va ser pioner en la denúncia dels efectes cancerígens de l'amiant i altres substàncies força utilitzades a la construcció i igualment perjudicials fins aconseguir que fossin prohibides. Nolasc Acarin va recordar el seu llibre pioner sobre les malalties professionals, i el despatx que va dirigir fins a ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona a les llistes de ICV-EUiA era la referència obligada en la defensa dels interessos de les treballadores i els treballadors per al reconeixement de situacions invalidants i indemnitzacions per malalties professionals. Una vegada regidor, va recuperar amb el seu amic, el també metge Antoni Barbarà el Consell Assessor de Salut Laboral, del que n'era president, i la realització de dues Jornades de Participació en Salut Pública promovent la participació ciutadana, creant els Consells de Salut de Districte i el grup de Salut del Consell Municipal de Benestar Social.

Ahir varen parlar en el Saló de Cent moltes persones des del sentiment i la raó: Marià Pere, Nolasc Acarin, Jordi Miralles... Però voldria destacar de manera especial les paraules de Mar Serna. La Consellera de Treball es va deixar de tot protocol i es va presentar com amiga i companya, molt aprop d'una manera comuna d'entendre el servei públic i la defensa de les treballadores i els treballadors, i assenyalant les moltes vegades que des de camps professionals diferents havia coincidit amb l'Ignasi Fina. Altres persones varen destacar la seva nissaga de lluitadors, la seva lluita per la democràcia ja des de la Universitat, i els dos anys passats a la presó franquista de Conillera.

En l'adolorit cor d'esquerres de l'Ignasi Fina hi havia un lloc destacat per Catalunya, la classe obrera i la salut laboral dins la salut pública. En el Saló de Cent, en acomiadar l'acte, el Cant dels Ocells es va barrejar amb una Internacional massa envergonyida, en tant que des de les pantalles de video l'Ignasi ens mirava somrient, entre els seus éssers estimats i l'onejar de banderes vermelles, transmetent el plaer de viure i les conviccions més nobles. Com ens recordava Bertold Brecht, l'Ignasi Fina era dels imprescindibles...

Ahir vaig tenir la sort de poder estar parlant molta estona amb la Neus Català. A la Neus li agrada definir-se com una "dona de poble", l és cert. La dona de poble amb més saviesa que es pot trobar a Catalunya. Amb tota cordialitat, sense donar-hi cap importància, i en el fluir de la conversa més amable i com aquell que rès, et fa plantar cara a les coses més importants de la vida sense ni un bri de trivialitat; la veu se li fa més forta quan parla de l'orgull de ser una dona comunista des de ben jove, el gest s'ennobleix quan recorda com se'n sentia d'inquebrantable a Ravensbruck (i pesava poc més de 30 kilos) i el mirar es fa més fosc però la rialla esclata quan recorda la por que sentien ella i les seves companyes en el camp de concentració i el riure era l'aliment que les feia fortes... Resistent en el camp, resistent a la vida, la Neus serà la gran protagonista de la propera diada de Sant Jordi. Quina sort que en haver estat nomenada CATALANA DE L´ANY per votació popular moltes persones que no l'haurien conegut d'altra manera podran ara saber qui és aquesta dona menuda que parla amb la raó de la història i camina molt poc a poc, aprofondint a cada pas en la seva inquebrantable coherència.

De fons, es sentia a la televisió la bona notícia de que el PSOE i Izquierda Unida s'havien posat d'acord per declartar il.legítims els tribunals franquistes i les seves condemnes, i Gaspar Llamazares ho valorava com un primer pas per desbloquejar la "Llei de la Memòria Històrica". Tant de bo! Estic segura que a cap poble se'l pot obligar a oblidar la seva història i que és un exercici democràtic fonamental condemnar els seus opressors. Desprès, segurament, a la televisió tonarien a parlar del gol de Messi; peró mentrestant, al meu costat, seia somrient la Neus Català, la memòria històrica feta dona.