punts de vista

Fa cosa de dos anys, desprès d'unes altres eleccions, i encara sota el fort impacte de la gran abstenció --com ara-- vaig escriure que no s’hi valia a dir que havia fet sol, que les platges estaven plenes, ni em consolava tampoc que, en el seu conjunt, les esquerres haguessin guanyat les eleccions a Catalunya... avui la majoria de progrès és molt més justa, i això representa un motiu seriòs per aturar-nos a pensar --i repensar tantes vegades com faci falta-- quina pedagogia de la política s'està fent en el dia a dia des de l'esquerra plural i progressista.

Com ara fa una mica més de dos anys, hem viscut una jornada que representa l’exclusió conscient d’una part massa gran de la ciutadania. I em tornen a venir al cap la paradoxa –per altra banda, força lúcida—de Pierre Bourdieu en el sentit que una de les estratègies dels professionals de la política és el desenvolupament de la política de despolitització. Segons el sociòleg, la despolitització pot raure tant en l’impuls clar i volgut de l’abstenció política com en l’exercici de la delegació i la representació gairebé esotèrica de la política, reduint-la tant sols a un afer del que sols n'entenen els professionals que s’hi dediquen. I si aquestes paraules podien semblar una mica forçades en el cas d'unes eleccions municipals, s'adiuen perfectament amb les eleccions europees, on a més, en la seva campanya, s'han viscut totes les cerimònies de la confusió possible... Hi havia massa moments, massa, que Europa --la seva construcció i el seu futur-- quedava sacrificada a una baralla estèril de dos galifardeus de l'alternància que amb prepotència absolutista negaven espai i llibertat d'expressió a opcions alternatives.

Pel que fa a Catalunya, una abstenció que supera el 60% indica que la democràcia a casa nostra no té bona salut, que necessita cures intensives i ser tractada amb especial delicadesa, sobre tot si els que han decidit no anar votar no són precisament els que millor viuen. A més, unes eleccions guanyades a Espanya pel Partit Popular i a Europa pels partits de dreta amb un creixement important de l'extrema dreta, han de fer reflexionar amb honradesa i urgència. No cal perdre el temps ni caure en el ridícul d'encarregar més estudis sobre l'abstenció: el que cal és canviar la manera de fer política per superar amb participació i democràcia les barreres socials que també existeixen a l’hora d’acostar-se a les urnes....

Per mi és tan llastimós com necessari admetre que anem de mal en pitjor, i que desprès d’aquestes eleccions s’ha incrementat encara més el grau de monopoli dels professionals de la política, amb el perill de fer creure que el que hauria de ser cosa de tots és propietat privada dels polítics, i que el neoliberalisme que tot ho impregna s'ha llançat també a fons --en temps de crisi-- a privatitzar la democràcia i la participació política. Fa un parell d'anys acabava dient, com en Lluis Llach, no és això, companys, no és això.... Els partits realment democràtics que expressin satisfacció perquè han guanyat en vots o han conservat posicions s'han de fer corregir amb urgència la miopia política. Avui, dos anys desprès, toca repetir amb més amargor i una certa incredulitat: no és això, companys i companyes, no és això...

Llegia en el bloc del company RAlmazán (Kabila) unes frases molt divertides d'alts dirigents del PP sobre els problemes del President de la Generalitat valenciana Francisco Camps i els seus sastres. I no em puc estar de reproduïr de la darrera edició de mientrastanto.e aquest apartat de Juan-Ramón Capella sobre el mateix tema:

Nombres y moda

Resultan reveladores los nombres de las empresas implicadas en la trama de corrupción valenciana. La empresa principal del “empresario” Correa se llama Orange Market. En inglés, claro es, pero no se rompió la cabeza: Mercado Naranja, algo que va muy bien para Valencia. Encargaba los trajes regalados a Forever young, o sea, Joven para siempre, la eterna juventud que viste Francisco Camps. Y facturaba la cosa otra empresa llamada Easy concept, que puede traducirse de diversas maneras, como Idea fácil, por ejemplo. Y es que todo era muy fácil. Se comprende que el presidente de la Generalitat valenciana devolviera en cambio los trajes de Milano, sin anglicismo alguno, que le regalaron: el nombre de la empresa es anticuado, y la moda italiana, los Armani, la sigue hasta Arnaldo Otegi. La ropa de Camps revela que la ética y la estética van a veces en direcciones distintas. ¡Quién lo iba a decir!

LES ROSES RECORDADES

Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu

Bé per Cayo Lara, pel seu nerviosisme no amagat, per la seva honestedat que traspassava la càmara, per les mancances que no disimulava, pel seu entusiasme i la seva humiltat, pel seu tracte fratern amb qui li preguntava, fos qui fos, i per deixar ben clar ahir que existeix una esquerra no ensinistrada que es nega a fer de "coartada democràtica" dels poderosos.

Parlen també del tema els blocs dels companys Rafa Hortaleza

El blog de Manuel Ruda

Quien mucho abarca

Soto en Cameros.

Buena lección sobre la historia reciente de España de Iñaki Gabilondo desde un prisma de Estado. Ampliando el ángulo, ¿no estaremos ante una epidemia de suicidios?

Las declaraciones del Papa afirmando que el uso del preservativo agrava el problema del sida colman la paciencia de cualquier humano al que preocupe la vida de sus semejantes, incluida la de los negros africanos.

En cualquier caso, en nuestra sociedad, donde la doble moral de los creyentes es la norma tanto en el tema del sexo como del aborto, tenemos acceso a la información y se nos brinda la oportunidad de elegir lo que nos conviene, pero en África, donde Benedicto XVI hizo las declaraciones, la cuestión es más delicada y el daño que hace, mucho mayor. No sólo por la cantidad de afectados, sino porque en muchas comunidades se desconoce, totalmente, el uso del preservativo o el sistema de transmisión de las enfermedades infectocontagiosas. A la falta de información y la dificultad de penetración en culturas que viven al margen de todo tipo de sistema de comunicación, se suma la precariedad de medios, de personal, de medicamentos, etc., por lo que estas manifestaciones contra la ciencia son sólo una muestra de crueldad y desprecio hacia seres indefensos condenados a infectarse y morir.

Que estas declaraciones coincidan con la infame campaña de la Conferencia Episcopal en la que se equipara la interrupción del embarazo con el asesinato de niños que gatean es reveladora del cinismo de la jerarquía católica. Argumentan que el aborto no es la solución, pero luchan contra de la educación sexual, el condón y cualquier otro método anticonceptivo.
A nosotros, los defensores de la vida, no nos queda más remedio que recomendar el uso del preservativo en todos los ámbitos: festivales de música, cafeterías, lupanares, cuarteles y seminarios.

Nota d' Alternativa Jove–Joves d’Esquerra Unida i Alternativa (AJ-Joves d’EUiA), davant els fets esdevinguts al desallotjament de l’edifici de la Universitat de Barcelona, a la Plaça Universitat, i les carregues policials a l’exterior fa públic el següent posicionament:

1. No compartim la decisió del Rectorat, que és el responsable d’haver demanat la presència dels cossos policials al recinte universitari, per tal de desallotjar als i les estudiants de l’edifici universitari.

2. Demanem un aclariment sobre la intervenció policial, dins i fora de la Universitat. Segons les informacions que disposem dels fets, l´actuació del Mossos d´Esquadra ha estat exagerada i indiscriminada, en especial, a l´exterior de la Facultat cap a estudiants i professionals de mitjans de comunicació.

De la web de Televisió de Catalunya:

Els enfrontaments entre estudiants i mossos pel desallotjament dels anti-Bolonya tancats a l'edifici històric de la UB s'han allargat fins ben entrada la nit. Els incidents més greus van començar cap a les deu de la nit, a la confluència de Jaume I amb la Via Laietana, quan els manifestants van voler superar el cordó policial que impedia l'entrada a la plaça de Sant Jaume. A partir d'aquest moment, les dures càrregues policials van ser constants i els aldarulls es van estendre pels carrers del barri de la Ribera, més conegut com el barri del Born.

Aquesta manifestació havia començat a les vuit del vespre, a la plaça Universitat, i hi van participar entre 2.500 i 5.000 persones, segons les fonts, que protestaven contra l'actuació dels Mossos en el desallotjament de l'edifici de la Universitat de Barcelona. Una cinquantena de persones van resultar ferides: estudiants, mossos, vianants -fins i tot un nen de deu anys- i periodistes, tot i que anaven identificats.

El director general dels Mossos d'Esquadra, Rafael Olmos, ha lamentat que alguns periodistes hagin estat agredits durant les càrregues policials, tot i anar identificats. Olmos ha dit que això no pot tornar a passar, que s'hauran de revisar alguns protocols i que assumeix personalment les responsabilitats.

Cronologia dels enfrontaments

La batalla campal entre els estudiants i els Mossos vha començat aquest dilluns ben d'hora al matí, quan la policia ha desallotjat una cinquantena d'estudiants que hi havia tancats a l'edifici del Rectorat de la Universitat de Barcelona. Els alumnes la van ocupar fa uns mesos en protesta per l'aplicació del Pla Bolonya. Va ser el 20 de novembre, al final d'una manifestació contra l'Espai Europeu d'Educació Superior.

Durant el desallotjament s'han viscut moments de tensió i d'enfrontaments entre els estudiants i els agents, que han pujat de to quan els anti-Bolonya han tallat la Gran Via entre Balmes i Aribau durant unes dues hores. Cops de porra, cadires d'un bar de plaça Universitat volant, joves immobilitzats a terra... Així s'ha acabat el primer tall de la Gran Via, que ha provocat tres detencions, setze denunciats per desobediència, una vintena d'alumnes ferits i onze mossos també ferits, un dels quals es troba en estat greu. El tall també ha generat problemes importants de trànsit per entrar a Barcelona des de Castelldefels.

Segon tall de la Gran Via

No una, sinó dues vegades han tallat la Gran Via. I la policia, que vigilava l'edifici central de la UB, ha tornat a carregar contra els estudiants. Els agents els han dispersat i han optat per improvisar una marxa per diversos carrers de l'Eixample.

Fins a cinc-centes persones s'han arribat a concentrar davant del Departament d'Universitats del passeig de Gràcia, on han demanat la dimissió del conseller Josep Huguet. Un centenar han ocupat momentàniament els jardins del Palau Robert, els Mossos hi han tornat a carregar en contra i n'han detingut tres més.

A mitja tarda, uns vint estudiants s'han assegut davant la comissaria de les Corts per protestar contra les detencions dels seus companys i per les càrregues policials del matí. La protesta ha acabat sense aldarulls. Cap al tard, la policia ha deixat tots els detinguts en llibertat amb càrrecs. Al la nit, però, hi va tornar a haver enfrontaments arran d'una manifestació convocada a les vuit del vespre.

Els estudiants i els professors es queixen

Els estudiants i els professors que els donen suport han qualificat l'acció policial de "més pròpia de la repressió franquista" que no pas dels temps actuals. Asseguren que ha estat una actuació "gratuïta, innecessària i violenta", i lamenten que el rectorat n'hagi demanat el desallotjament. Segons els estudiants, l'acció policial ha "dinamitat" qualsevol via de diàleg i de negociació. En aquest sentit, no descarten que el sector més crític amb el Pla Bolonya s'acabi radicalitzant.

Veure també la valoració del company i amic Francesc Matas "El espectro de Valdecasas resucita" en el seu bloc.

Més valoracions interessants a molts blocs de IloveIU. En destaco: Pijus Economicus

I el reportatge gràfic a Jose Luis de la Torre Lorente.

(Esquema de la intervenció del proper dissabte 14 de març, a les 11 hores i a la Fundació Pere Ardiaca, del Dr. Antoni Barbarà Molina)

Amics i amigues:

Una aportació a l’anàlisi des d’uns paràmetres i abordatge salubrista, voldrà dir amb una triple dimensió bio-psico-social. Es tracta d’ una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.

Podem tractar el tema en dos temps: El primer ha de considerar necessàriament els impactes de la crisi en tots aquells condicionants No assistencials, és a dir no mèdics, però SÍ “determinants” en la
salut humana i del col•lectiu social. Pot també resultar adient una segona reflexió més d’atenció sanitària, més mèdica, i naturalment afectada de ple considerada en quant a l’exercici de la protecció a un dret fonamental.

Les dimensions de l’actual crisi són d’una tal importància que necessàriament repercuteixen en els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i aquestes conseqüències condicionen i conformaran una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i necessàriament de morir (encara que
s’intenti ignorar el tema de la mort sota absurdes normes estètiques).

Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que ja eren unes tendències perverses dins la depredació neoliberal global. Vol dir, que esdevé objectivable: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses les depressions i el suïcidi, i també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca ingènua de falses panacees, integrismes parareligiosos, desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de serveis públics progressivament degradats via privatitzacions.

Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, generalització del sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social i del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i molts valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però el tast esdevé ja prou greu i il•lustratiu.

Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència, pèrdues de l’habitatge familiar via desnonaments massius, tasques de manteniments inexistents a habitatges de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia a l’emancipació personal de la llar familiar per part de la joventut, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure hipoteques per finançar els seus cursos amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.

Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’ aspiració humana a la felicitat, i la renúncia d’aquella concepció de Salut com a un estat d’harmonia, autonomia, benestar i gratificació personal i col•lectiva, respecte d’un mateix i del seu entorn. Avui compta tan sols de l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.

Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’un inevitable i fals binomi, confort- inestable versus raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat als altars i la nova distribució del temps personal i laboral condiciona un medi de cultiu pretesament postmodern on la infelicitat percebuda en la expressió més íntima la norma. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat i per contra es demostra que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Veneçuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.

Quan abordem el capítol anunciat de les atencions personals i mèdiques, la crisi mereix algunes lectures: increment de totes les patologies però especialment de les que tenen més component psicosocial i de factors de risc mediambientals o laborals. Això comportarà en molts casos una perillosa medicalització de la vida quotidiana, el consum excessiu i negatiu de fàrmacs, la sobredosi de procediments diagnòstics a cops de risc evitable, la hiperfrequentació de consultes mèdiques, la massificació a primària, a urgències i a hospitalària.... i fins i tot la irrupció periòdica de propostes encara més privatitzadores per part de la xarxa empresarial comercial del sector, propòsits de crear nous copagaments, noves taxes, penetració de la parasitació del sistema de salut per part de la lògica del mercat revaluant la salut com a mercaderia i font de lucre. La frustració vital i la crisi personal o familiar aboca cap al desenvolupament de noves formes de patologia, tancant el cercle de les iatrogènies i les dependències insanes de procediments sanitaris tant altament sofisticats com discutibles seguint el ja clàssic debat entre risc i benefici.

I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació del propi subjecte malalt. Serà, doncs, una primera tasca capital: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.

Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i d’altres latituds són motiu d’ànim i enrolament. Ara toca construir la veritable alternativa. Difícil si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpics i acrònics.

Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Tot resta per fer, i encara és possible.

Antoni Barbarà Molina
Metge amb 39 anys d’exercici professionals, en medicina interna i salut pública. Persona que pensa i lluita. Solidari amb els qui pateixen. Amic dels amics, amigues i camarades. Ciutadà DEMPEUS. Comunista en aspiració i formació...