La escritora y abogada Ellen Hodgson Brown ha publicado un artículo en Truthout en el que reivindica la necesidad de poner limitaciones a los grandes bancos inversores y la implantación de la tasa Tobin. Su trabajo es especialmente revelador porque descubre la manera de operar y los mecanismos que utilizan los grandes bancos de Wall Street, y en concreto de Goldman Sachs. Traduciendo el artículo he estado pensando constantemente en Las Vegas y sus sofisticados sistemas para asegurarse de que "la banca siempre gana"... Por su indudable interés, me parece especialmente oportuno dar a conocer sus reflexiones.

De Main Street a Wall Street: ¿Por qué necesitamos un "impuesto Tobin"?

(Foto Ilustración: Troy Page, Truthout, adaptado de: FrancyFoto, Drifty, ZeroOne / flickr),

"Wall Street tiene el país. Ya no es un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo, sino un gobierno de Wall Street, por Wall Street, y para Wall Street. Nuestras leyes son el resultado de un sistema que viste con traje a los bribones con harapos a la gente honesta. "

(1890)  Discurso de la líder populista Mary Ellen Lease, que se cree inspiró el personaje de Dorothy en El Mago de Oz.

Considere estos hechos:

* El Bank for International Settlements estima que en 2008, el comercio anual de derivados ascendió a 743 billones de dólares a nivel mundial - más de diez veces el producto interno bruto de todas las naciones del mundo en conjunto.
* Sólo cinco bancos super-ricos de Wall Street controlan el 97% del mercado de derivados de EE.UU.: JPMorgan Chase & Co., Goldman Sachs Group Inc., Bank of America Corp., Citigroup Inc. y Wells Fargo & Co.
* Los operadores de Wall Street compiten para diseñar programas de ordenador que puede hacer operaciones en microsegundos, lo que permite a los inversionistas corrientes pulsar el botón de "compra" y manipular los mercados en su propio beneficio.
* Goldman Sachs, el líder indiscutible en este juego, supo en el mes de setiembre que estaba en descubierto por valor de 167 mil millones de dólares. En el mismo mes, las finanzas nacionales informaron que los gobiernos estatales tendrían un déficit presupuestario agregado para el año fiscal del 2010 de 68 millones de dólares - casi la misma cantidad.
* En 2008, Goldman Sachs pagó un insignificante 1% en impuestos sobre la renta - menos que los empleados de los almacenes Walmart.

Los banqueros de Wall Street han sido llamados “las reinas de bienestar" de nuestros días: se alimentan del pesebre público al ritmo de billones de dólares. Se adueñan del dinero de los contribuyentes y no devuelven nada. Estos bancos fueron rescatados para que pudieran hacer préstamos, tomar depósitos, y mantener nuestro dinero seguro. Pero mientras que eso es lo que se supone que deberían hacer esos bancos, el dinero que hoy corre por Wall Street procede de la especulación a corto plazo de las transacciones de divisas, materias primas, acciones, y derivados de los bancos.

Se ha criticado a los que operan en Wall Street por beneficiarse de la "especulación" o de los "juegos de casino", pero la crítica se queda muy corta. Con programas de ordenador de alta velocidad, genios matemáticos, y contribuyentes que les sacan de apuros cuando se produce un cortocircuito en todo el proceso, no corren ningún riesgo. Su apuesta es segura, mientras que el resto de nosotros jugamos al azar, asumimos riesgos reales para conseguir algún beneficio que seguramente no será gran cosa. Por el contrario, sus beneficios proceden directamente de nuestros bolsillos y de nuestros impuestos.

Mientras tanto, el impuesto que deben pagar todas estas operaciones especulativas es cero. Los jugadores de Wall Street comercian con el único producto que queda en el planeta que no está sujeto a ningún impuesto. Los padres y madres de California pagan ahora un 9% en las mochilas escolares y en zapatos para sus hijos, y las ganancias de las carreras o procedentes de otras apuestas se gravan hasta un 25%. Sin embargo, las transacciones "de los productos financieros de Wall Street " no pagan ni un céntimo.

Tenemos que conseguir que nos devuelvan algún dinero de nuestros impuestos, y podemos conseguirlo. Pero primero, demos una mirada más atenta a las cuestionables prácticas de Wall Street ....

¿Por qué siempre gana Goldman?

En medio de la peor recesión desde la Gran Depresión, Goldman Sachs está teniendo un año sobresaliente. De acuerdo con un artículo publicado el pasado 16 de octubre por Colin Barr en CNNMoney.com:

"Mientras que Goldman superó la cifra de 3 billones de dólares en beneficios en el tercer trimestre, la economía perdió 768.000 puestos de trabajo, y las ejecuciones hipotecarias establecieron un nuevo récord. Más de un millón de estadounidenses se han declarado en quiebra este año, según el American Bankruptcy Institute."

Barr escribe que "el alucinante beneficio de Goldman" se debe a que los beneficios de sus operaciones se cuadruplicaron en el último año."

El motivo por el que Goldman siempre gana se hizo evidente el verano pasado en un incidente revelador, cuando el banco demandó a un ex-programador de Goldman por robo de su software operativo. Bloomberg explicó que el Ayudante del Fiscal Joseph Facciponti había dicho en relación con este caso:

"El banco ha planteado la posibilidad de que existe el peligro de que alguien que sepa utilizar este programa puede manipular los mercados de manera desleal". La consecuencia obvia es que Goldman tiene un programa que le permite manipular los mercados de forma ilícita. Y Bloomberg siguió informando:

"El código propiedad de la empresa le permite hacer 'operaciones sofisticadas, a alta velocidad y con un gran volumen de transacciones en diferentes mercados de acciones y productos”. Y cada una de estas operaciones generan "muchos millones de dólares cada año".

Estos “muchos” millones de dólares provienen de inversores comunes, que caen rendidos ante los sofisticados programas informáticos. En reflexiones de un bloguero:

"¿Por qué tenemos un sistema financiero? Quiero decir, gran parte de su actividad se parece mucho al juego, y el juego no es precisamente un trabajo constructivo. De hecho, mucha gente diría que se trata de un juego destructivo, por lo que generalmente este tipo de juegos son ilegales...

"Lo que hace de manera perversa Goldman Sachs y compañía es ofrecer grandes ingresos a lo mejor y más brillante de nuestra sociedad a cambio de que dediquen su vida a algo no productivo. Me gustaría que nuestros genios demostraran teoremas, curaran el cáncer y desarrollaran reactores de fusión, y no se dedicaran al diseño de algoritmos que permiten cambiar de manos miles de millones de acciones en microsegundos. "

El juego es una adicción, y los adictos necesitan ayuda. Un impuesto sobre las operaciones que realizan en un microsegundo los jugadores de Wall Street podría devolverles la sobriedad y llevarlos de nuevo al trabajo productivo. Con ello, Wall Street pasaría de ser un casino sin control a un lugar donde los inversionistas pudieran utilizar su capital para el desarrollo de productos útiles.

(...)

L’aigua gens clara a l'imperi familiar de Rato

Els negocis de la familia Rato, ja no són el que eren. Des de mitjans dels anys 90 diverses fallides i nombroses pèrdues han estat la tònica en algunes de les empreses vinculades, directa o indirectament a Rodrigo Rato. Tot i això, l'entramat empresarial que s'estén sota l'ombra dels Rato encara queden molt lluny de l’abast del ciutadà mitjà d’aquest país i, cap a l’any 2001, comprenia més de seixanta societats que facturaven al voltant de 36 milions d’euros.

L’any 1990 la família Rato es va vendre a la ONCE la seva cadena d’emissores de ràdio per més de 30,05 milions d’euros (5.000 milions de pessetes). L’any 1998, l’altre joia de la corona, Refrescos y Bebidas de Castilla (Rebecasa), va suspendre pagaments fins a la seva insolvència definitiva, després d’anar perdent els contractes de distribució de marques com San Miguel, Schweppes i Trinaranjus.

El mateix any 1998, quan Rato era ja ministre d’economia i hisenda i vicepresident econòmic del primer govern del PP, aquest intercedia a favor d'Emilio Botín, acusat com a president del Santander Central Hispano per delictes fiscals, evasió de 48 milions d’euros i falsedat continuada en document oficial. Es diu que va ser Rato qui aconsegueix que la investigació sobre Botin no arribi a bon port, a canvi de que Banesto, banc controlat pel Santander, comprés a la familia Rato Aguas de Fuensanta, una empresa embotelladora que tenia un deute impagat amb Banesto per valor de 6 milions d’euros (febrer de 1999). Un negoci gens lucratiu per Banesto, ja que l’empresa va tenir al 1999 pèrdues per valor de 46 milions de pessetes. El negoci va acabar d’arrodonir-se quan, a l’abril de 2001, Aguas de Fuensanta, ja en mans de Banesto, rep una subvenció de 22 milions de pessetes del ministeri d’economia, no oblidem-ho, dirigit per Rato.

El mateix any 1998, Rodrigo Rato fa ús un cop més de les seves amistats en el lucratiu negoci de la banca, i aconsegueix que Ibercaja li atorgui un préstec a Muinmo (també del holding d’empreses controlades per la familia Rato), per valor de 100 milions de pessetes. En aquell moment el president d’Ibercaja no és altre que Manuel Pizarro Moreno, al que l’amistat amb Rato li va servir per col·locar-se com a vice-president d’Endesa i que l’ha ajudat a arribar fins al lloc de president, succeint a l’infame Rodolfo Martin Villa. Suposem, però, que en la concessió del préstec a Muinmo també va tenir a veure el fet que el conseller d'Ibercaja Servicios Financieros és un dels germans Rato. La concessió d’un préstec per part d’un banc a una empresa no és un fet que ens hauria d’estranyar o causar indignació, però en aquest cas resulta que Muinmo no era precisament en aquell moment una empresa massa prometedora, ni en aquell moment ni quan a l’any 2000 se li concedeix un préstec de 525 milions de pessetes per part del HSBC (Hong-Kong Shangai Bank). Perquè es decideix el banc londinenc HSBC a atorgar aquest préstec a una empresa que està lluny de demostrar la seva solvència? Pot haver influït en aquesta decisió el fet de ser el HSBC el banc implicat en el cas Gescartera?

Efectivament, el HSBC és el banc encarregat de “treure” els diners de Gescartera per dipositar-los en paradissos fiscals. Rodrigo Rato va ser qui va autoritzar la conversió de Gescartera en Agència de Valors, atenent als requeriments de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), presidida per Pilar Valiente, qui va ser nomenada per Rato com a Presidenta de la CNMV i va haver de dimitir quan l’escàndol es va fer públic. A més, durant la investigació del cas Gescartera el HSBC va reconèixer en un informe enviat a la jutgessa Teresa Palacios que Rodrigo Rato, a través de Muinmo, era un dels seus “clients especials”. La implicació de Rodrigo Rato en el cas Gescartera, tot i que clara, no va comportar el seu cessament ni la seva dimissió. Malgrat sortir-ne impune, la seva reputació va quedar marcada per aquest clar cas de corrupció.

Sobre Aguas de Fonsanta deia El Triangle:

"Fuensanta tenia impagats crèdits concedits per Banesto per valor total de 1.000 milions. El febrer de 1999, aquest banc va quedar-se les participacions de la família Rato, com una forma de condonar el deute. (...) una compra d’accions a aquest preu no s’entén de cap manera si es té en compte que Aguas de Fuensanta té un volum de vendes de 3.500 milions l’any, i que el 1998 va tenir un benefici net de 20 milions. Per altra banda, que Banesto no tenia cap interès en el negoci es dedueix del fet que, des que va entrar a l’embotelladora, no hi ha invertit un duro, i, sense anar més lluny, en l’exercici de 1999, Aguas de Fuensanta va tenir pèrdues per valor de 46 milions. En els mentideros de la capital pròxims al poder, fa temps que s’especula que al darrera d’aquest tripijoc hi havia un acord tàcit per aigualir i deixar en no res –per part del Govern – el presumpte frau que el Santander va cometre a través de les anomenades “cessions de crèdit”, que en aquell moment s’estava instruint a l’Audiència Nacional i que tenia pinta d’acabar en un sonat escàndol financer amb Emilio Botín pel mig. És simptomàtic que, pocs mesos abans, el fiscal en cap de l’Audiència demanés l’arxiu de la causa i, gairebé al mateix moment, l’advocat de l’Estat que representava els interessos d’Hisenda també retirés totes les acusacions. I això que a Hisenda li havien defraudat presumptament, amb les cessions de crèdit, 400.000 milions de pessetes."

Font: Observatori del Deute en la Globalització, Universitat Polítècnica de Catalunya.

Aquestes sigles, ODG, corresponen a l'Observatori del Deute en la Globalització. Des d'aquest observatori, i l'any 2004, es va fer un minuciós informe sobre per què no havia de ser escollit Rodrigo Rato per presidir el FMI. La majoria d'arguments que donen es poden recuperar, amb tota vigència, per a qualsevol altra institució financera, inclosa ara CajaMadrid. Com que el document és prou interessant i fonamentat, en reprodueixo, en dues parts, els arguments que considero s'han de mantenir en la memòria de les persones... perquè a aquest pais nostre mai li ha agradat menjar cues de pansa!

D’empresari a polític de la mà de Manuel Fraga

Llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i, recentment, doctorat en economia per la Universitat de Berkley (Califòrnia, EUA). Rodrigo Rato procedeix d'una família d'empresaris originària d'Astúries. Abans de dedicar-se de ple a la política, a partir de 1996, va exercir càrrecs de responsabilitat en empreses com Aguas de Fonsanta, Edificaciones Padilla y Construcciones Riesgo, així com a la cadena d'emissores Rato, propietat de la seva família.

Rodrigo Rato s'afilia a Alianza Popular de la mà de Don Manuel Fraga al 1979 i, com qui té un bon padrí, només un any després va entrar a l’executiva del partit. L'any 1982 va ser escollit diputat per Cadis amb Alianza Popular, i des d'aleshores fins al 1996 va compaginar la seva activitat política amb la seva activitat empresarial. A partir de 1996, amb la victòria del Partit Popular a les eleccions generals, Rato entra a formar part del primer govern Aznar ... i s'hi està fins a l'espectacular derrota del 14 de març de 2004. Va ser vicepresident segon en les dues legislatures i ministre d'economia i hisenda de 1996 a 2000 i ministre d'economia, sense hisenda, de 2000 fins a 2004.

Des de 1996, amb el seu nomenament com a ministre i vicepresident, es va "retirant" de molts dels seus negocis, es ven accions i desapareix de la majoria de consells d'administració. Tot i això, com veurem més endavant, manté connexions directes i indirectes amb el món dels negocis, protagonitzant alguns casos flagrants de tràfic d'influència.

Al llarg dels 8 anys que ha estat al capdavant del ministeri d'economia ha seguit una política econòmica neoliberal ortodoxa, adreçada a la reducció del dèficit pressupostari (el famós dèficit zero), al control de preus i la liberalització de sectors claus de l'economia, com les telecomunicacions, l'electricitat o els hidrocarburs. L'austeritat en la despesa i el compliment dels criteris de Maastrich, per poder formar part de l'Europa de primera velocitat, han passat sempre per davant de les necessitats en inversió i despesa social del país.

Ha continuat i intensificat la política de privatitzacions iniciada amb el PSOE, rematant la privatització d'empreses com Telefónica, Repsol, Endesa, Argentaria i Aceralia. Aquesta política de privatitzacions ha beneficiat sobretot als cercles empresarials propers al PP, que s'han fet amb les cúpules de les empreses privatitzades. Casos com els de Telefónica i Endesa han estat exemplars en aquest sentit.

I quan no ha estat en el procés de privatització, ha estat en la renovació de les cúpules directives quan les noves multinacionals espanyoles s’han omplert d’amics del PP ... o com diu el Finantial Times, Rodrigo Rato’s friends ... “El Financial Times los llama Rodrigo Rato's friends (...) los Francisco González (president BBVA), los Alfonso Cortina (president de Repsol), los Cesar Alierta (president de Telefónica) y los demás que están al frente de empresas privatizadas por el Partido Popular” (Tom Burns Marañon, El Mundo/Nueva Economía, 21 març 2004). Altres dos exemples son Rodolfo Martin Villa, ex governador civil franquista de Catalunya, i Manuel Pizarro Moreno, ambdós amics personals de Rato, i sucessius presidents d'Endesa. Però no només d’amics de Rato i del PP es nodreixen les cúpules de les empreses transnacionals espanyoles, també podem trobar en elles lligams familiars amb el ja director gerent del FMI. Sense anar més lluny el seu concunyat (germà de la dona del seu germà), Luis Alberto Salazar Simpson, és un dels administradors del Banco Santander Central Hispano (BSCH) i president d’Amena.

Més enllà del procés de "colonització" de les cúpules de les empreses privatitzades i altres multinacionals espanyoles per part dels cercles propers al Partit Popular, Rodrigo Rato també ha tingut, segons els seus propis criteris neoliberals, més èxits que fracassos en la seva etapa al capdavant del ministeri d'economia. Rato ha quedat com l'artífex de la recuperació econòmica espanyola després de la crisis econòmica dels anys 90 i l'home que ha fet possible l'inassolible dèficit zero, passant per davant en aquest sentit de països com Alemanya i França. Ara bé, no tot en aquest món s'ha de mesurar en termes neoliberals, i si a l'avaluació de la política de Rodrigo Rato li apliquem per exemple criteris d'equitat i justícia social, l'èxit es torna ràpidament en fracàs.

En definitiva, els èxits de Rato els ha pagat la població espanyola més desfavorida: aquella que ha perdut accés a uns serveis públics deteriorats i en procés de privatització o totalment privatitzats; la que ha vist congelada les seves pensions; la que encara viu una important pèrdua de la capacitat adquisitiva, a mesura que l'increment de preus deixa enrera uns sous que no semblen moure's ni un mil•límetre; la que ha de fer front dia a dia a un treball cada cop més precari; etc.

Finalment, per tenir un dibuix una mica més complert del que han estat els 8 anys de Rato al capdavant de l'economia espanyola, cal tenir en compte també el context econòmic general en el que han transcorregut aquestes dues legislatures. Rodrigo Rato agafa les regnes de l'economia espanyola en una època de clara recuperació, després de diversos anys de recessió i desacceleració generalitzades. Rato ha tingut el vent a favor la major part del temps que ha estat en el govern, i ha tingut la sort (o no) de deixar-lo quan els vents s'han començat a girar. Com deia El Pais per aquelles dates: "Después de disfrutar con los éxitos de la recuperación y expansión, Rato ve ahora cómo todo lo que sube, que diría Keynes, termina por bajar. Tanto Rato como Aznar habían creado la idea de que el PP había sido como el rey Midas. Ahora, el Gobierno lleva mal el descenso del ciclo. Las cifras de paro aumentan. Y la inflación, asignatura pendiente de las legislaturas del PP, sigue siendo imbatible."

Son ya muchas las personas que comentan la incluso inesperada victoria Rajoy al imponer a Rodrigo Rato al frente de Cajamadrid en contra de las preferencias de la lideresa, y por mi parte me atengo a mostrar mi perplejidad ante la carrera del señor Rato: salir del FMI por la puerta de atrás para entrar en Cajamadrid con tamaño avispero en la entrada no merece que nadie entone un "Ritorna vincitor"... ni por el descenso en importancia de la entidad financiera a dirigir (¡que le voy a contar!), ni por cómo van a ser meticulosamente vigiladas sus decisiones. Don Rodrigo tendrá que cuidar en todo momento que sus dedos no queden pillados en todas las trampas --reales y virtuales-- que los allegados de doña Espe-rancia, con seguridad, ya le están preparando.

Por eso, porque lo más sabroso está por venir, me remito a una anécdota que merece ser rescatada del pasado. Contaba mi maestro y amigo, el Dr. Fabián Estapé en LV del 29 de abril del 2004, que Jacques Chirac y el entonces recientemente nombrado presidente José Luis Rodríguez Zapatero, se encontraron en París y el entonces Presidente francés le preguntó a su homólogo español si veía con buenos ojos la elección de Rodrigo Rato para la dirección del Fondo Monetario. "No dudo de sus cualidades profesionales --dijo Chirac-- porque ha gestionado bien la economía española, pero la oportunidad política de su candidatura suscita ciertas dudas.... Entre otras cosas, es el favorito de Washington, y todos imaginamos por qué." Y añadió: " el canciller Schröder comparte mi punto de vista y los dos queríamos consultarlo con usted... Mantendremos nuestras reticencias o no en base a lo que usted nos diga.”.

Y después de escuchar con buen talante la educada diatriba del presidente francés, José Luis Rodríguez Zapatero respondió: “Rodrigo Rato será un excelente director del FMI. Como usted ha dicho, se trata de un hombre muy competente. Y, además, es español!"

Hoy se ha iniciado en la Fira de Barcelona la conferencia preparatoria de la Cumbre del Clima de Copenhague del próximo mes de diciembre. Han sido muchas las actividades que de los grupos ecologistas al respecto, desde hacer tocar despertadores a la hora del inicio de la reunión (como puede verse en la foto) hasta acciones de mayor envergadura, como las pancartas colgadas en la Sagrada Familia y que se divisan desde distintos sitios de la ciudad. En el video, activistas de Greenpeace mientras colgaban esta misma mañana una enorme pancarta (600m2) en el templo más famoso y visitado de Barcelona (la Sagrada Familia de Gaudí) con el mensaje "World leaders make the climate call!!

Algunes entradas relacionadas:

Perque el món ho ha de saber
Blog Action Day contra el Canvi Climàtic
Les dones i el canvi climàtic

Convé de manera regular consultar la pàgina web d'Unifem perquè gairebé sempre dóna sorpreses agradables. La darrera, un petit opuscle de poc més de 30 pàgines sobre dones indígenes i el canvi climàtic que recomano de manera especial. Quan encara no han acabat les accions i convocatòries per exigir un món més habitable, com per exemple:

val també la pena de dedicar atenció a les lectures que Unifem ens ofereix sobre l'impacte del canvi climàtic en altres cultures --més en precari encara que la nostra, que ja és dir-- i que pateixen de manera desproporcionada els excessos d'un model econòmic i un model de creixement tremendament injust amb la majoria de persones... i suïcida pel que fa a la mateixa Terra.

Adivasi Women – Engaging with Climate Change

Autor/Editor: Govind Kelkar

Per a la presentació dels llibre, ens expliquen que els pobles indígenes de tot el món sí que tenen un model de vida sostenible, i a més, contribueixen a regenerar l'atmosfera dels gasos hivernacle que tan agressius són amb el medi.  Però aquests mateixos pobles indígenes, i en especial les dones indígenes, són les que més pateixen els efectes del canvi climàtic. Aquestes societats malden per salvar els seus recursos de la deforestació i l'extracció de minerals que perjudiquen l'entorn, com el petroli o el gas, i lluiten també contra les platacions de monocultius que es van extenent arreu i que en bona part es deu als intents colonials de les grans empreses per apropiar-se dels seus recursos d'aquestes societats.

Adivasi Women — Engaging with Climate Change intenta desxifrar l'impacte de gènere del canvi climàtic a les societats indígenes a l'Àsia, i es centra en concret en l'ètnia  Adivasi i una tribu de l'Índia. Intenta explicar també com el seu impacte és molt més gran pels canvis estructurals dels sistemes socio-econòmics a partir de la seva història colonial, els recents intents de privatització i els rols de gènere en les comunitats adivasi. Com a conclusió, l'estudi ofereix algunes recomanacions polítiques per enfortir la capacitat de resistència de les dones.

Punts de Vista es suma a la campanya de més de 800 blocs en contra de la proposta del Ministeri de Ciència de rebaixar els pressupostos del 2010 del Ministeri de Ciència que ha fet que tota la comunitat científica protesti. Un futur en prosperitat està en la investigació al servei de la comunitat; la sortida a la crisi està en invertir fortament en el coneixement, en I+D+R, i al Parlamento proposen una reducció d'entorn el 15%!

Entre els més de 800  blocs que avui s'uneixen per protestar hi ha el de l'amic RafaGAlmazán (Kabila) , Dempeus per la salut pública i Bitdrain.

Explicava un equip d'investigació sobre el càncer que una retallada d'aquesta magnitud del pressupost significava que una línea d'investigació havia de quedar per cubrir... quina s'abandonava?  El càncer de còlon... o el de mama... o el de pàncrees?  I la persona encarregada de seguir la investigació, què havia de fer? Buscar-se la vida a un altre país incrementant així la fuga de cervells i aquest enorme retard que tenim en relació als centres puntera mundials en investigació?

Per què, quan menys ens ho esperem, torna a sortir l'Espanya de "charanga y pandereta", la de que "investiguen ellos", la de la "marrullería", la mandra i les poques ganes de pensar...Esperem que no s'aprovin aquests pressupostos amb aquests retalls en investigació i que Espanya aposti seriosament pel coneixement i el treball qualificat, la recerca i la ciència al servei de les persones.

AFP/Philippe Huguen

En la foto, empleados y empleadas de France Télécom en el minuto de silencio que hicieron el pasado 1 de octubre 2009 en memoria de su compañero que se había suicidado.

Louis-Pierre Wenes, directeur general adjunto, ha salvado la cara y el pivilegiado lugar de trabajo del responsable máximo, Didier Lombard, presentándole su dimisión, aunque se mantiene como "consejero de presidencia"....Aunque cabe temer sobradamente los "consejos" que puede dar.

Sin embargo, en la Bolsa se ha acogido bien la noticia: las acciones de France-Télécom han subido un 2,03%, o lo que es lo mismo, 18,03 euros por acción después de que se supiera su cese... A la Bolsa no parecen gustarle los suicidios....

Por otro lado, no hay peligro que Louis-Pierre Wenes se quite la vida, ya que él mismo había declarado en un correo interno al personal que " No hay nada que justifique que hombres y mujeres pongan fin a sus días."  Los sindicatos, por su parte, se felicitan por esta dimisión, ya que la consideran como una primera medida de cambio en France-Télecom.

AFP/Archives/Anne-Christine Poujoulat

A pesar de todo, los sindicatos siguen convocando dos jornadas de movilizaciones acompañadas de un preaviso de huelga. "Nos reafirmamos en la necesidad de movilizar al personal en la unidad sindical" han declarado desde la CGT. Quizá sea la primera huelga moderna  por unas condiciones de trabajo que llevaban al sufrimiento insoportable y la muerte.... ¿Será la última?

Pueden consultarse en este mismo blog:

France-Télécom, el síndrome del superviviente
La responsabilidad del Estado francés en France-Télecom
Carta oberta al Director General de France-Télécom
Les privatitzacions maten: els suicidis de France-Télecom

Después de los despidos, el síndrome del superviviente

traducido al castellano  por J.A. Pina