punts de vista

Después de la "gaffe" de la foto de las niñas leo hoy en Nueva Tribuna que José Luis Rodríguez Zapatero se negó a prestar su apoyo a la implantación de una ‘tasa de transacciones financieras’ (al estilo de la TASA TOBIN) en la cumbre del G20 de Pittsburg.

El presidente Zapatero pareció estar de acuerdo con la mayoría de las demandas sindicales en la reunión que mantuvo con el líder del sindicato Ignacio Fernández Toxo, “excepción hecha de la llamada tasa de transacciones financieras”, que dijo no compartir “por las muchas dificultades técnicas que habría para su aplicación”.

Naturalmente, CC.OO muestra su sorpresa ante “esta negativa si tenemos en cuenta que Angela Merkel y Durao Barroso, entre otros, están dispuestos a defenderla”. Zapatero, en cambio, que dijo apoyar las medidas sobre empleo y crecimiento que le planteó el sindicato, no pareció entender la necesidad de gravar las transacciones financieras (en su mayoría altamente especulativas)... Bueno, las dos tardes de economía de su amigo (?) Jordi Sevilla sólo dieron para subir dos puntos el IVA... y a partir de julio del 2010...

Ay, dios, ante tamaños dislates y mientras no gobiernan las izquierdas de verdad, una casi caería en el morbo de añorar a Solbes.

Por cierto, si quieren leer más opiniones sobre las medidas fiscales de ZP, pásense por el bloc de A.Garzón y de Rafa Hortaleza, ceros a la izquierda y consulten su lista de entradas.

Carta de agradecimiento y amistad a mis compañeros y compañeras de Rivas en sentido totalmente literal, compañeros y compañeras de ideas, de dudas y análisis, de lucha y esfuerzo por un mundo mejor y posible y en el que la esperanza tenga --siempre-- una fundamentación científica. Y mi gratitud y complicidad para Inés Sabanés,presidenta de la Fundación por la Europa de los Ciudadanos que me invitó a coordinar una mesa en la que me vi rodeada de personas con tanto que decir sobre el tema que desarrollaban que cada una merecía una sesión especial:

En busca de "Alternativas Económicas desde la Izquierda",  Armando Fernandez Steinko  habló de la crisis del neoliberalismo y sus consecuencias y cuan débiles eran los pies de barro de la economía española en el marco post-fosdista.

Manuel Martín explicó la especial importancia de los Presupuestos en tiempos de crisis, la diferencia entre la reforma fiscal necesaria y la subida de impuestos  que se anuncia, y la interesada equiparación  entre desempleo y el déficit.

Joaquín Arriola nos mostró los principales indicadores de los desequilibros estructurales del capitalismo y los fundamentó en extractos del Tomo III de El Capital.

Mariano Lapuente abordó las restricciones económicas de los municipios --(en especial, en la Comunidad de Madrid)  entre la insuficiente financiación procedente de sus Comunidades Autónomas respectivas  y la necesidad de asumir políticas que contribuyen al bienestar de su ciudadanía.

José A. García Rubio señaló los puntos  débiles del modelo productivo en España que añadían gravedad a la crisis y presentó las alternativas de Izquierda Unida.

Unas intervenciones magníficamente preparadas que dieron paso a un coloquio muy, muy ameno, con más de 12 comentarios o preguntas y que pusieron de manifiesto el interés auténtico de las personas inscritas en la Escuela que optaron por este Taller.

Reforzando los lazos de IloveIU, tuve el placer de saludar personalmente a mi entrañable amigo RGAlmazán, a Ricardo Royo-Villanova, a Luis Angel Aguilar, JJ.Nuet y naturalmente, Inés Sabanés, cuya invitación me permitió estar presente en la forja de una alternativa tan real como fundamentada.

Finalmente, tuve el placer de abrazar a Zuberoa, que trabajó duro por el éxito de la Escuela de Formación, a Jaume, un ex-compañero de Facultad ¡de los años setenta....! a Amor Pascual, la increíble y entrañable alcaldesa de Alcañiz, a Santiago Ordóñez González, Coordinador Local de IU en León, con quien tuve el placer de colaborar contra la privatización del agua de su ciudad, a Marga de IU y a Daniel Cirera, del PCF... que se esfuerzan por crear "otras" Europas... a tod@s espero volver a verl@s en poco tiempo y seguir disfrutando de su entusiasmo, su buen hacer, y su calidad humana. Si seguís un poco este bloc quizás recordareis la publicación de un poema de Mario de Andrade. Pues bien, ayer nadie perdió el tiempo lidiando con mediocridades ni con egos inflamados... Estaba en compañía de gente humana, muy humana, que no huía de sus responsabilidades y defendía sabiamente --y desde un compromiso indudable-- la dignidad, la igualdad, la verdad y el conocimiento: todo lo que hace que la vida valga la pena. Un abrazo a tod@s, y mi enhorabuena a Inés y su equipo!

Per a France Télécom, no té nom. Com els seus col legues, cada vegada que ha de realitzar una transacció, s'identifica per un codi de quatre lletres i quatre números. El seu és Dydo 5 403 i és així que signa aquesta carta oberta. Fa sis anys, ja en 2002, havia intentat posar fi als seus dies a l'oficina d'un superior. Havien dit que tancarien el servei en el que treballava com tècnic qualificat en gestió de la xarxa. France Télécom li havia proposat tres nous llocs de treball, i cap tenia res a veure amb el seu treball. "Jo sóc un tècnic, no un venedor", repetia, per a continuació, rebutjar les ofertes. Aleshores se li va aplicar el procediment. Desprès de vint anys de carrera, en dos mesos tot es va enfonsar. Després de deu mesos sense destí, Dydo 5 403 van haver d'acceptar un lloc de treball "per sota del seu nivell", com ell explica.

Estira fils tot el dia, però ha triat "no callar". Ha retrobat el seu nom en el seu poble de 6 000 persones, on l'han elegit regidor, i en el seu sindicat, la CGT. I ajuda a crear un grup de treball sobre el tema. El seu "Jo acuso", que es pot llegir a continuació, va ser enviat al seu cap per seguir els nivells jeràrquics: Recursos Humans locals, Direcció territorial Centre-Est, i finalment, Direcció General.

Carta oberta

Davant la catàstrofe humana d'aquests dies, em permeto dirigir-me a vostè per donar-li la meva visió de treballador de France Télécom sobre el terratrèmol que no ha vist venir, tancat com està a la seva torre de Babel. Considero que és el meu deure compartir amb vostè els meus pensaments per tal d'entendre com hem arribat fins aquí. Estic convençut que vostè no té el monopoli de la veritat, malgrat la seva posició de conseller delegat.

Amb els directors executius que l'han precedit, els senyors Bon i Breton, ha planificat i programat amb advocats, experts, consultors, organismes de formació de quadres, la gestió de la política i l'organització per posar sobre els carrils del capitalisme pur i dur la nostra empresa. Amb aquesta política ha laminat els sindicats, ha allunyat que els centres de decisió dels territoris i ha deixat prop dels seus agents uns quants encarregats per servir d'enllaç .

El primer gran error d'aquesta política ha estat privar d'identitat professional a la majoria dels agents (...) fent-los servir com un relé per aplicar els seus mètodes, les seves orientacions, les seves aspiracions a suprimir llocs de treball per guanyar credibilitat en els mercats financers.

Del sindicats, parlem-ne... (...) Vostè volia els sindicats debilitats. El seu compromís amb els mercats financers i els accionistes el va portar a destruir de manera insidiosa el poder dels que podien garantir l'equilibri social. Certament, més enllà de les seves expectatives ...

Sí, durant anys, donat l'abast limitat de la lluita col • lectiva, vostè creia que havia guanyat. Vostè va pensar, com el president de la República, que "quan hi ha una vaga en France Télécom, ningú se n'adona". Navegant entre la demagògia i la individualització a qualsevol cost, ha posat en marxa la política de reestructuració continua de serveis.

Després de la pèrdua de la identitat professional, la pèrdua de la identitat geogràfica: la mobilitat forçada, imposada. Amb el treball repetitiu clau, sense autonomia, en lloc d'un veritable ofici.

Com pensa recosntruit l'identitat de tot aquest personal que va d'un cantó a un altre? Amb el seu pla d'empresa? Vostè creu sincerament que ens pot atraure? Quina manca de discerniment!

Per aixafar qualsevol veleitat, vosté munta un sistema de gestió implacable, infantil, en el que cada directiu dóna les mateixes respostes, repeteix les mateixes frases, els mateixos arguments, fins i tot amb les mateixes pauses, per fer-nos acceptar l'inacceptable. Per no parlar de les xifres, els indicadors ... Aquest anys que vostè està dirigint l'empresa són increïblement violents. Estic segur que la història el jutjarà un dia o altre. I ara aquesta violència li rebota a la cara com un bumerang.

Vostè va pensar que va guanyar, però va perdre. Deixant poc espai per a l'expressió democràtica, la lluita col • lectiva, la resistència organitzada, menyspreant la representació sindical (n'hi ha prou amb llegir les respostes a les preguntes dels sindicats i els representants del personal que transpuen arrogància, vanitat, menyspreu). Vostè no ha vist o no ha volgut veure que sorgia en els darrers anys una nova forma de lluita insidiosa, subterrània: el suïcidi... La natura abomina el buit. Seguint el consell d'experts en comunicació a sou dels que decideixen en política i economia, vostè ho ha negat. Vostè ha tacat la memòria dels primers companys desapareguts menyspreant, limitant el seu gest desesperat a problemes familiars, personals.

Quin error, quin menyspreu, quina autosuficiència! A força de no moure's dels arcans de la vida política, econòmica, i dels mitjans de comunicació, vostès es tornen cecs ... Els treballadors, les persones corrents, els milions i milions de persones que no tenen un Rolex als cinquanta-cinc anys ja no existeixen ...

I, no obstant, els experts en salut laboral, malgrat els seus mitjans limitats, l'avisaven, i també ho feien els comitès d'empresa (CE) i els comitès de seguretat i higiene (CHSCT). Però la victòria és una droga que embriaga i aïlla. La seva piconadora ho aixafava tot al seu pas. Les xifres de beneficis, any rere any, justificaven en els mercats que vostè era l'home adequat. I els accionistes li donaven les gràcies ...

Davant la desaparició de lluites dignes d'aquest nom (...) quedaven obertes de bat a bat les portes al neoliberalisme . Vostè creia que havia guanyat... Però aleshores comença a sentir-se un gra de sorra a les sabates... Homes i dones que volen viure dempeus, dignes, davant el seu mutisme s'atreveixen a cometre suïcidi, simbòlicament, en el seu lloc de treball. Crim de lesa majestat ...

En resposta, sempre menyspreu. Per aplacar als mitjans de comunicació, fa dir a un dels seus directors: "A France Télécom, no es suïciden més que en altres llocs." Quin error! I quin cop addicional per aquests homes i dones! Vostè no s'adona on els porta la seva ceguesa? Obliga als seus treballadors a que abans del seu darrer gest deixin ben clar que no tenen problemes familiars, ni financers ni de cap altra mena. El seu problema és France Télécom, és la política de gestió que vostè ha posat en marxa. És una violència suplementaria per a la que no trobo nom. És un insult a la dignitat d'aquestes persones i les seves famílies. El que vaig escriure i publicar  abans dels successos del 10 de setembre del 2009 (un col.lega es va apunyalar) i del 11 de setembre (un col lega es va tirar per la finestra), lamentablement em dónen la raó: "El pitjor encara ha d'arribar ."

(...)

En el moment en que estem, com pot aconseguir que el creguin els seus treballadors i treballadores? Reconegui públicament la seva responsabilitat i obri autèntiques negociacions amb els sindicats per donar un tomb a la seva política d'empresa. Aquesta decisió podria esmorteir l'espiral infernal, però requereix coratge i cor ... Si vostè no fa cap gest i segueix negant la relació de causa-efecte de la seva política, em temo el pitjor ...

Per la meva banda, no acceptarè la tercera opció que es va perfilant: identificar les persones de més risc per fer-lis un tractament individualitzat i eradicar-les, culpabilitzar-les, estigmatitzar-les...  i començar de nou, com si res no hagués passat.

Si us plau, accepti aquesta humil contribució al seu pensament, humanament, per tots els meus col legues, ja no podia seguir en silenci. Malgrat el sofriment que em corrou, rebi el meu respecte.

Aquest és el meu "codi France Télécom", ja que com a ésser humà, no existeixo des de 2002 a la seva empresa.

Dydo 5.403

Vist a L'Humanité

Moltes i molts de vosaltres ho haureu vist

A Le Monde sota l'explícit títol de "Les humiliacions quotidianes" deien fa uns dies: "En tant que els suïcidis i els intents de suïcidi es multipliquen a France Télécom, Le Monde.fr ha demanat a treballadors que expliquin les seves condicions de treball. I si alguns relativitzen una "repercusió exagerada als mitjans de drames persones", altres apunten directament a una forma de dirigir l'empresa pel terror i a una cultura del benefici."

La crisis económica se parece cada vez más a la gripe A. En ocasiones parece mortal... en otras, un achaque más, casi sin importancia. Esto es lo que está sucediendo en el Parlamento español, donde Rodriguez Zapatero nos ha explicado que "la crisis la hemos dejado atrás", y que "el momento más duro de la crisis ya es historia". Con un cierto optimismo resignado el "brote verde" tranquilizador lo ha puesto la agencia de medición de riesgos, Moody's que no prevé quitar a la economía española la Triple A de máxima confianza, aunque luego se ha extendido con indicadores, que "aunque son muy preocupantes", son "positivos" como las ventas de coches, el IPC, el déficit comercial, las suspensiones de pago, etc., que parecen dotados, como los virus, de una cierta manera de autonomía y vida propia...

Zapatero ha reconocido que los problemas del empleo y del tejido empresarial durarán todavía un tiempo, y que el desempleo es una auténtica herida social. Pero el plan de superación, basado muy al estilo Barack Obama en la economía sostenible no parece un envite suficiente ante los retos de la crisis, ni mucho menos el anuncio de que el gasto se reducirá un 4,5% con respecto a la liquidación de 2009, aunque por DL se aprobará el próximo mes un fondo de 5.000 millones para los ayuntamientos.

Sobre el polémico debate fiscal, el presidente del Ejecutivo ha reconocido que nuestra presión fiscal estará por debajo de la media europea, que para el 2010 será inferior a la del 2004, y que no subirá más de un 1,5% del PIB, aunque no ha concretado más. Con todas estas declaraciones, mucho nos tememos que se trata de una nueva "reforma" con fines recaudatorios y no redistributivos que altera tipos y tramos entre las rentas medias-bajas y no va al fondo de los problemas reales de distribución insuficiente ni desigual entre rentas del trabajo y el capital.

Sobre las medidas que se anunciaron cuando políticos y autoridades económicas estaban bajo el impacto de la crisis, no se ha mencionado ni una sola. Ni la eliminación de los paraísos fiscales --o por lo menos control de los capitales que los alimentan; ni persecución del fraude fiscal (sólo Alfredo Pastor habló ayer de ello) en la seguridad que la crisis ha propiciado su crecimiento; ni medidas fuertes para combatir la financierización de la economía y su regulación definitiva (al contrario, las prácticas especulativas esperan agazapadas a una nueva oportunidad para seguir con la privatización más o menos encubierta de los servicios públicos (el de la salud, en especial) y el asalto definitivo --y catastrófico-- a los fondos de pensiones.

Y mientras, ministros y conselleras ceden ante ERE injustos, especulativos y prepotentes, que dejan a trabajadoras y trabajadores en el desempleo, la precariedad, y el desamparo... Son la herida social que no sólo sigue abierta, sino que se amplía y cronifica. Pero las medidas reales que pueden suponer una mayor equidad en economía ni siquiera se llegan a proponer... Lo más piadoso es dudar si no se hace por la debilidad de quien convalece de una enfermedad muy seria, o por el delirio de quien todavía sufre la fiebre de los peores momentos de la dolencia...

Sortim de Porto mentre la precampanya electoral es va escalfant. La proposta del PSD de privatitzar part de les pensions públiques fa impacte... i amenaça amb el que ens pot venir a sobre d'aqui a dos anys. Ja sabeu allò del veí i les barbes en remull... Un discurs ben diferent --i potent--ha estat el de José Socrates, del Partit Socialista, oposant-se a que el futur dels treballadors i les treballadores corrin a l'albur dels capricis del capital o les especulacions de la Borsa. Esperem que no sigui, com ens han escaldat alguna vegada els Partits Socialistes de la Península, a una "Privatització de les pensions, d'entrada NO!" (recordant la famosa frase, de dissortada memòria, sobre l'entrada d'Espanya a la OTAN).

Segurament serà molt interessant escoltar el que es diu sobre aquest tema --i tants d'altres d'actualitat-- aquest cap de setmana a la Festa de l'Avante!

Segons informen aquest matí els canals de notícies (jo ho he sentit en el canal català 3/24), l'economia espanyola va caure un 1% en el segon trimestre respecte als primers tres mesos de l'any, i ha situat el retrocés interanual en el 4,1%. Si la comptabilitat de l'Estat confirma les dades a final de mes, es tractaria de la quarta caiguda trimestral del Producte Interior Brut.

Aquesta dada implica que continua disminuint la producció anual a tot l'estat (altres mitjans prefereixen dir-ne, equivocadament, riquesa) però a un ritme més lent. La davallada del PIB, doncs, se suavitza però l'economia espanyola continua en recessió.

Aquesta xifra sobre el PIB espanyol surt l'endemà que Alemanya i França anunciessin que els seus PIB respectius han crescut un 0,3%, després d'un any de no fer-ho. I a aquesta notícia cal sumar-hi que les Borses (al menys fins ahir) no paren de créixer i fins i tot algun diari donava la magnífica notícia que alguns potentats (i potentada) tornaven a ser multimilionaris en euros per la pujada de les seves accions.

Quan llegeixo aquestes coses em fa molta vergonya que la gent es pensi que en això consisteix l'economia, i que explicar aquestes notícies és la feina pròpia de les persones que hem triat la professió d'economistes. Parlar de sortir o no de la crisi sols amb la dada de les variacions del PIB em sembla d'una manca de seriositat insoportable. Veure un bon auguri en les especulacions borsàries em sembla pervers. No tenir en compte el repartiment de la renda, no dir ni una sola paraula de com s'incrementa la precarietat laboral, ni de com es privatitza el sector públic de salut (de manera encoberta o a la descarada), ni de com s'enfila el nombre de persones a l'atur, ni el de subsidis que s'acaben i deixen tantes famílies amb la única esperança d'aquests 420 euros fins a febrer que ahir el govern va aprovar a corre-cuita (i mentre l'atur es mantingui per sobre del 17%, en una clàusula interessada i alienant perquè posa una xifra per damunt de les necessitats reals i peremptòries de milers i milers de persones).

Crec que bona part de l'interès de difondre aquestes notícies i fer-nos creure que d'aquesta crisi ja ens en estem surtint rau en els lògics esforços dels que manen per evitar una tardor calenta i posar una pastanaga enverinada davant els ulls de les treballadores i treballadors i els seus sindicats. Així la CEOE podrà seure de nou a la taula de negociacions i seguir amb les seves impresentables peticions... semblarà fins i tot que és raonable que demani un "sacrifici" més per part de la classe obrera perquè ells en surtin de la crisi amb la Borsa de nou creixent amb els estalvis que no es volen invertir de manera més productiva, amb més seguretat en la seva condició empresarial quan han sembrat la inseguretat en les condicions de treball, i amb les butxaques més plenes de beneficis mentre baixen sous i salaris per a la majoria... o simplement, cada vegada és més minsa (o nul.la) la prestació d'atur. Els empresaris en sortiran amb més poder i més capacitat de promoure la desigualtat, i la resta de la població, la immensa majoria, tement les conseqüències d'aquesta crisi per a la pròpia supervivència, i esgarrifats de pensar amb quines armes i bagatges comptarem per fer front a la propera!

Toxo responde a Díaz Ferrán: bajar los sueldos es una "apuesta suicida"

Toxo volvió a lamentar que aún haya muchos convenios colectivos pendientes de firma bloqueados y, más aún, que "algunas empresas y sectores estén incumpliendo convenios animados por el señor Díaz Ferrán

"Una "apuesta suicida". Así es como ha calificado el secretario general de CCOO, Ignacio Fernández Toxo, la propuesta adelantada ayer por el presidente de la patronal, Gerardo Díaz Ferrán, de bajar los sueldos al menos un 1%. En opinión del líder sindical, con iniciativas como esta sobre la mesa se presenta "un otoño conflictivo".

En declaraciones a Onda Cero recogidas, Toxo no habló de huelgas, pero tampoco escatimó en advertencias después de que Díaz Ferrán defendiera, en el marco de la negociación colectiva, que deben reducirse los salarios en al menos un 1% en línea con el descenso del IPC, del mismo modo que se han venido aplicando las cláusulas de revisión salarial para ajustarles a la inflación cuando ésta ha superado el objetivo del BCE del 2%.

Según Toxo, "se ha construido una política salarial desde hace 15 años que se basa en los objetivos de inflación" y "modificar esto porque en unos cuantos meses la inflación se sitúe por debajo del 2% es una apuesta suicida", ya que esto puede llevar más adelante a "hablar de subidas del 5%". "Entonces dirían que estamos cometiendo un disparate y que estamos hundiendo a las empresas", apostilló.

Un problema para siete millones de personas

En este contexto, Toxo volvió a lamentar que aún haya muchos convenios colectivos pendientes de firma bloqueados y, más aún, que "algunas empresas y sectores estén incumpliendo convenios animados por el señor Díaz Ferrán". Así, pronosticó que, "tal y como están poniéndose las cosas, invitan a pensar que puede haber un otoño conflictivo".

Más a pie de calle, el secretario general de CCOO advirtió del problema que supondría una rebaja salarial para "más de siete millones de personas que cobran menos de 1.000 euros al mes". "Yo no sé qué pretende hacer el señor Díaz Ferrán con la gente en este país", indicó para añadir que, obviamente, hay una tesis que dice que "a salario cero, empleo infinito", pero que "no van las cosas por ahí en España".

Así, consideró oportuno que la CEOE haga "una reflexión profunda, interna, para saber qué quiere ser la empresa en los próximos años, si va a poder seguir compitiendo sólo sobre la base de empleos y salarios de baja calidad, con la precariedad como bandera, o hace una apuesta de futuro de consolidación de las empresas españolas".

"Por más que se repitan, no se van a encontrar las soluciones en el mercado laboral y si acaso el mercado laboral necesita alguna corrección, es para mejorar la calidad del empleo y la contratación", sentenció.

Fuente: CC.OO Madrid

En la edición de Catalunya de El Pais de ayer se publicó la noticia de que la nuclear de Ascó (Ribera d'Ebre) "ha propuesto retirar varios sistemas de alarma para reducir las excesivas incidencias que genera la planta, propiedad de Endesa e Iberdrola. Se trata de los detectores de gases instalados en las dos salas de control de la instalación y los sensores que miden la radiactividad alojados en la zona de contención". En el informe que la central presenta ante el Consejo de Seguridad Nuclear (CSN) se argumenta que desmantelar las alarmas reduciría el número de incidencias que la central notifica al Consejo de Seguridad Nuclear (CSN).

Al parecer, "la instrumentación en la sala de control se instaló hace dos años para garantizar valores ambientales adecuados en la sala de mando, el puesto más sensible de toda instalación atómica". Pero ahora los "técnicos" se plantean al parecer retirarlas por "el excesivo número de alarmas que genera, todas ellas falsas"... (?) Al mismo tiempo, quieren también sustituir o reajustar los sensores de radiactividad que se disparan en múltiples ocasiones, "siempre sin motivo", según la central.

La dirección entiende que los valores máximos de radiación que fijan estos dispositivos están demasiado cerca de los valores reales, lo que genera una sensación ficticia de riesgo constante que la central trata de atajar. Retirar los detectores reduciría el alarmismo que, según la nuclear, se desencadena cada vez que estos instrumentos lanzan una señal de alerta. En el último mes, los dos reactores de Ascó registraron tres incidencias por excesivos niveles de cloro y de radiactividad, que la planta catalogó como "no reales".

Precisamente a finales del pasado mes de julio, Greenpeace alertaba de que la dirección de Ascó no escarmentaba a pesar de las repetidas sanciones, y aseguraba que batía el record de notificación de incidentes ante el Consejo de Seguridad Nuclear... Pues ya han encontrado la manera de no seguir engrosando el record: basta con "reajustar" o "eliminar" sensores, que aunque no elimina el peligro, permite que pase desapercibido: mucho más fácil y barato que eliminar las centrales nucleares!

Acabo d'escoltar les declaracions del Secretari General de Comissions Obreres de Catalunya als Matins de TV3. Estic amb ell que, per als treballadors i treballadores, no és veritat --com afirma el president del Banc Central Europeu Jean Claude Trichet-- que el pitjor de la crisi ja ha passat.  Gallego s'ha mantingut ferm en el NO abaratiment dels acomiadaments ni en la disminució de les quotes a la Seguretat Social. Té raò, a més, en la demagògia que representa aquesta petició i el mal que pot fer a les pensions futures: per a la majoria d'empreses de Catalunya, d'uns 10 treballadors, suposa un "estalvi" d'uns 300 euros l'any... I aconseguir aquest estalvi, i per aquesta via, no resol cap problema! En canvi, pot posar en precari tot el sistema de la seguretat social (i donar arguments per als que esperen amb candeletes la seva privatització).

Ha parlat d'expedients de crisi, de la oposició del sindicat a l'expedient de NISSAN, a la responsabilitat de l'empresa i de la Conselleria d'aprovar aquest gairebé frau de llei, i de la necessitat d'unir-se els treballadors i treballadores contra l'expedient i l'empresa responsable en lloc de caure en el parany de fomentar la desunió obrera... Hi estic d'acord. Sols una cosa no comparteixo de les opinions de Joan Carles Gallego. Quan ha parlat d'aquest darrers anys, abans la crisi, ha dit que els sindicats havien tingut un comportament responsable i s'havien limitat a"mantenir el poder de compra" dels treballadors i treballadores.  Crec sincerament que si els sindicats no entenen que un dels motius importants de la crisi és precisament no haver aconseguit augmentar les rendes salarials (impedint així uns beneficis del tot excessius que han anat a l'especulació en lloc de reinvertir-se a l'economia productiva) no podrem fer front amb garanties a la lluita i reivindicacions que caldrà portar al carrer, a les empreses i als Ministeris i Conselleries que calgui en una tardor que es presenta especialment difícil.

És a dir, que cal  adonar-se que no fer la feina reivindicativa pròpia dels sindicats per aconseguir una millor redistribució factorial de la renda entre capital i treball significa atiar el desenvolupament d'una crisi econòmica... que acaben pagant els treballadors i treballadores. Per tant, no va ser una actitud responsable la dels sindicats abans de la crisi cedir sense més els guanys de la productivitat i de la superexplotació als empresaris... I tampoc és ara una actitud responsable presumir de no haver fet la feina que com a Sindicats els tocava.  No haguessin evitat la crisi, naturalment! Però els treballadors i treballadores no tindrien tantes dificultats econòmiques i, sobre tot, estarien en millors condicions per fer front a una tardor de lluita i a una crisi especialment dura i injusta.