Sempre procuro unir la valoració de classe a la de gènere, però hi ha moments que sembla impossible que vagin en el mateix sentit. Tampoc ningú s'ha d'estranyar, perquè tractant-se dels més alts càrrecs de la Unió Europea, ja és força lògic.

Catherine Ashton va ser la primera comisaria de comerç de la Unió Europea i ara s'ha convertit en la primera dona encarregada de les relacions internacionals. Segurament pensa el mateix que va declarar a l'inici de la seva presa d'aceptació del càrrec anterior: "Ja era hora".

La decepció que avui expressen en gran mesura els mitjans de comunicació pels nomenaments que es varen fer ahir (Herman Van Rompoy com a President, un obscur primer ministre belga flamenc, democratacristià, conservador i diuen que maquiavel a estones, i una Ministra d’afers exteriors britànica, Catherine Ashton, del partit laboralista) es tradueixen en tot tipus d'interpretacions. Segurament una de les més repetides és que no s'ha escollit personatges de fort carisme... però això, per sí sol, ni es bo ni és dolent. En canvi, que entre les regles del sodoku a complir en l'elecció s'hi ha afegit la de gènere, per sí mateixa, em sembla positiva... Un mal comisari PESC pot ser un home o una dona, naturalment, però desprès de l'atlantista Solana està bé donar una oportunitat a una persona que, en el seu moment, es va caracteritzar a sí mateixa, bàsicament, com una negociadora... "Això és el que sóc, i això és el que faig."

Per saber més de la persona, explicada per sí mateixa, recupero les seves opinions sobre la Organització Mundial de Comerç a rel de l'anterior nomenament. Aleshores va declarar:

"Crec que la construcció gradual d'un sistema de comerç obert i global basat en normes compatides és una de les grans fites del segle XX. La OMC pot no ser un sistema perfecte, però és fàcil menynstenir com seria l'economia global sense la OMC." Ferma partidària de reprendre la ronda Doha de l'OMC (quan per a la majoria d'economistes amb sensibilitat social és ja una ronda morta), Ashton també va declarar sobre la crisi internacional:

"No crec que trobem les respostes als problemes que tenim --entre ells, la crisi financera-- reduint el grau d'apertura de l'economia global. Crec que es poden trobar en administrar millor la globalització econòmica."

Sols en la darrera part d'aquesta declaració tindria un punt en comú amb Catherine Ashton... I afegiria en que no sols s'ha "d'administrar millor", sinò administrar diferent, encara que potser sobre aquest punt l'Asthon ja no hi estaria d'acord. Però estic esperant les properes declaracions sobre com veu la seva nova responsabilitat europea per seguir parlant de possibles punts d'acostament... o no. Tot i així, em molesta especialment que, pel que he llegit i sentit fins ara, la seva condició de dona pesi tant en les valoracions que s'estan fent sobre la seva ideoneïtat...

-----

Em sumo al desig de Montserrat Boix,
i us convido a llegir la valoració d'urgència de Toni Barbarà a: "La Belgique, deux points!", a La Ratera, i ¿PM de Europa o PDG de Bilderberg? a La Casa Europa de Carles Acózar

La República de Irlanda se ha proclamado “Zona Libre de Transgénicos” y va a introducir un logo “libre de transgénicos” para todo tipo de alimentos incluidos carne, aves, huevos, pescado, crustáceos y productos lácteos, para evitar el vacío legal del etiquetado de los alimentos transgénicos reducido a los vegetales.

La legalidad europea no permite estas declaraciones aunque 14 Estados quieren cambiarlo. Francia, Austria, Grecia, Luxemburgo, Hungría, Italia, Polonia y Alemania han prohibido total o parcialmente los cultivos transgénicos. En unos casos se trata de moratoria (aplazamiento de autorización). En otros de prohibición reducida a los transgénicos comerciales (maíz de Monsanto MON-810) o ampliada a los experimentales (caso de Irlanda).
Irlanda siempre ha impedido los cultivos transgénicos comerciales. El único cultivo experimental fue paralizado por una protesta en 1998, primer año de autorización europea. El carácter insular de Irlanda y los vientos del atlántico occidental constituyen una ventajosa barrera a los desplazamientos de polen transgénico procedente de países cercanos.
La Plataforma por una Irlanda Libre de transgénicos considera clara la decisión del gobierno, aunque espera a su desarrollo legislativo. Pide que las producciones ganaderas que han incluido alimentación transgénica en algún periodo de la vida del animal no tengan derecho a la certificación “libre de transgénicos”, como pasa en Alemania. Las asociaciones ganaderas afirman que estas medidas facilitarán la eliminación de los piensos transgénicos en la dieta del vacuno y ovino irlandés, teniendo en cuenta que la abundancia de pastos requiere de poco pienso.
Debemos felicitarnos por la decisión de Irlanda, pero estar prevenidos ante el doble carácter de las Zonas Libres de Transgénicos. Buscan proteger a su territorio, sus consumidores y sus productos. Pero, al no cuestionar la producción transgénica fuera de su territorio, facilitan la coexistencia pacífica de países transgénicos y no transgénicos en el mercado global. La simple defensa de “una alimentación sin transgénicos”, lejos de frenar el avance mundial de los transgénicos, estimula su implantación en algunos países. El miedo a los transgénicos potencia un mercado exclusivo “libre de transgénicos”. El gobierno irlandés y la plataforma “Irlanda Libre de Transgénicos” valoran la prohibición en Irlanda como una ventaja competitiva para sus exportaciones de carne de calidad libre de transgénicos.
Pilar Galindo, Grupos Autogestionados de Konsumo (GAKs).

Fuente: La garbancita ecológica

Visto en: La Casa Europa

Desde GREENPEACE alertan que quedan 7 días para que la Unión Europea decida sobre la autorización del Arroz transgénico. Son precisas muchas firmas para convencer a las autoridades europeas que la ciudadanía debe ser escuchada por encima de los intereses de las grandes multinacionales como Bayer.  Tu puedes colaborar: infórmate, firma, y difunde la campaña!

El glufosinato es un pesticida tóxico, criticado por gobiernos, y cuya utilización representa un considerable riesgo para los agricultores, causa daños a insectos en zonas circundantes y puede ser peligroso para los consumidores al ingerir alimentos que contengan residuos del herbicida.

En España se cultiva a gran escala el maíz MON 810, sin embargo la presión de la industria biotecnológica nos trae una nueva amenaza: el arroz transgénico combinado con un herbicida de alta toxicidad.  El arroz es el alimento básico más importante a nivel mundial. Más de la mitad de la población del planeta se alimenta de arroz cada día. Se lleva cultivando más de 10.000 años y actualmente se produce en 113 países. El arroz es un  ingrediente clave en una amplia gama de alimentos  procesados, como desde alimentación infantil a los fideos de arroz. Sin embargo, todo esto está bajo amenaza, dado que  la manipulación genética  continúa acercándose peligrosamente a nuestros alimentos de más valor.

Actualmente, el arroz modificado genéticamente (MG) sólo existe en campos experimentales. Aunque esto podría cambiar de un día para otro ya que las compañías agroquímicas y algunos gobiernos están intentando comercializarlo.

La producción  ecológica es la solución más segura contra la crisis alimentaria y para frenar la amenaza de los desastres ocasionados por el cambio climático.

Mantener el arroz libre de modificaciones genéticas no es sólo una cuestión ambiental o de libre elección de los consumidores, es mucho más que eso. Es una cuestión de seguridad y soberanía alimentarias, derechos humanos y supervivencia.

Firma aquí:  ¡Rechaza el arroz transgénico!

No és massa arriscat augurar més comoditat per a les polítiques de govern d'Angela Merkel en la propera legislatura, associada amb els liberals del FPO. La "gran coalició" amb el SPD ja no és necessària pel fort retrocès del partit socialdemòcrata, encara que també Merkel ha obtingut també el pitjor resultat des de 1949. Tot i així, amb un 33,8% segueix essent --sense sorpreses-- la coalició guanyadora. En canvi, els liberals han tingut el millor resultat de la seva història amb un 14,6%, segurament perquè ja no es presenten con els ultraliberals aferrissats d'altres eleccions i s'apunten a l'invent de la "política social de mercat" que ha mantingut la majoria per a Merkel però ha fet fracassar els socialdemòcrates. Fins i tot sembla que avui --l'endemà de les eleccions-- ja es veu probable que renuncïin a la baixada d'impostos que havien promès durant la campanya per a finançar el nou model d'estat social --l'Estat del Benestar "tradicional" alemany ja havia estat desmuntat pels governs socialdemòcrates de Gerhard Schröder.

El SPD, amb un 23% de vots, paga molt car haver governat amb Merkel 11 anys. Ara caldrà veure si davant els possibles intents de privatització del sistema sanitari el SPD s'arrenglararà amb Die Linke per a fer-hi oposició, o bé donarà suport a unes polítiques anti-salut pública que demostren la seva ineficiència i capacitat d'enriquiment d'uns pocs arreu d'on s'apliquen.

La bona notícia és la pujada electoral de Die Linke, que passa del 8,7% i 54 escons del 2005 a un 11,9% dels vots i 76 escons. Representa un augment del 36% de suport electoral i un increment del 40% dels diputats. Les eleccions confirmen també el procés de creixement experimentat per Die Linke des de la seva fundació el juny de 2007, tant en les successives eleccions als Länder com a les darreres eleccions europees.

S´han celebrat també eleccions aquest diumenge als Länder de Brandenburg i Schleswig-Holstein. A Brandenburg, Die Linke continua com a segona força més votada amb prop d´un 27,2% dels sufragis i pel que fa al Lander de Schleswig-Holstein ha passat del 0,8% al 6%, amb 6 diputats i una entrada espectacular al Parlament d'aquest Lander.

Tenir amics i amigues que fan viatges amb càmeres fotogràfiques té l'inconvenient que desprès volen ensenyar-te les imatges captades. No sóc diferent, però sí comprensiva. Penjo sols 6 fotografies que s'adiuen amb el Porto que m'agrada (tot i que no escatimo la inevitable visió turística...)

En el Partit de l'Esquerra Europea s'està discutint la manera de fer front a l'embestida de la Comissió Europea contra els drets de les treballadores i els treballadors: el retorn del contracte de treball a la situació del segle XIX, quan era un simple contracte regulat pel dret civil. Crec que, pel seu alt interès, val la pena una lectura atenta i una presa de posició ben clara sobre aquesta nova mesura que afavoreix el "dumping" social:

El contracte de treball no és un simple contracte de dret civil!

El 17 de juny del 2008, la Comissió Europea ha publicat en el Diari Oficial de la Unió Europea un reglament que harmonitza les legislacions dels Estats membres en temes de contractació, i que haurà d'entrar en vigor el proper mes de desembre del 2009.

Avanç d’entrar en el moll de la qüestió, recordem que en el dret europeu un reglament té força de llei i s'aplica directament i automàticament als Estats membres... sense transposició al dret nacional… i per tant sense que hagi de passar pel Parlament, el Senat o el Govern. El reglament del que parlem es deriva directament de l’aplicació del Tractat de Roma de 1980 (sobre legislació que s'aplica a obligacions contractuals). Es presenta en el millor perfil («mantenir i desenvolupar un espai de llibertat, seguretat i justícia a Europa»), però aquest reglament es proposa determinar les normes de cooperació judicial en assumptes civils amb implicacions transfrontereres… En resum, es tracta de garantir la cooperació judicial entre els Estats membres de la Unió Europea, inclòs el reconeixement mutu de les decisions judicials, i establir les normes per a la selecció de la legislació del país de referència per a resoldre certes controvèrsies de caràcter civil o mercantil.

El més pervers és que en més en mig de tots aquests contractes típicament civils o mercantils (contractes de transport, consum, assegurances), veiem que també es parla ... del "contracte de treball" ...  dos segles desprès de que el progrés democràtic a Europa occidental ha conduït a reconèixer l’especificitat del dret laboral --reconeixent que no hi ha igualtat entre les parts per la seva mateixa correlació de forces--  ara la Unió Europea s’atreveix a fer un fort qüestionament d'aquest principi fonamental de la democràcia i el diàleg social.

Si tornem a posar el contracte de treball en el dret civil i/o mercantil i subordinem les legislacions nacionals a una legislació europea superior, es redueix la protecció total conquerida pels treballadors i treballadores, al preu de lluites que han durat dècades. Els fonaments del dret laboral es varen posar en el segle XIX en contra dels principis bàsics del dret civil (concepte de la responsabilitat individual, la igualtat entre les parts) a fi d'inventar una nova racionalitat política que pogués proporcionar una protecció real a les persones que depenien d’un salari : la de l’ordre públic social (lleis de seguretat social que no poden ser derogades per contracte o per conveni col•lectiu, excepte per a representar millores per als treballadors i treballadores) i que varen permetre que el treball sortís de l’àmbit estrictament privat.

El projecte de la Comissió Europea només fa que accentuar la competitivitat dels drets socials dels Estats, i en una "saludable" lògica del mercat, no encoratja l'harmonització dels drets per dalt, sinó que és una cursa cap avall en drets socials ...

En base a aquest Reglament, les Parts Contractants (per exemple, un empresari i un empleat) poden "triar" la legislació de referència que regirà el contracte, inclosa la d'un país no europeu. Per tant, demà podríem veure un empresari europeu proposant en el territori europeu de la UE un contracte de treball en base a la legislació laboral d’un país del tercer món a un futur treballador (europeu o no). Podria ser que el contracte representés una jornada de treball setmanal de més de 48 hores? Després de l’Europa “a la carta”, estem assistint al naixement dels "contractes de treball" a la carta?

Un reglament europeu pitjor que la Bolkestein?

Front la lliure elecció de les parts que la Comissió pressuposa, quina és de fet la correlació real de forces dels treballadors i treballadores que busquen una feina per negociar amb el seu futur empresari la nacionalitat de la llei de referència que ha de regular les seves futures relacions de treball ? No estem davant una forma de "Directiva Bolkestein" elevada a l’enèsima potència?

Per descomptat, el reglament considera que la lliure elecció de la llei que regeix el contracte de treball no priva al treballador de les disposicions obligatòries que el protegeixen en la llei de referència i que s'han d'aplicar en absència d'una elecció específica. Però aquest apartat de la regulació que sembla, a priori, de protecció, és de fet impracticable ja que cap jutge pot conèixer les legislacions socials de tot el món per tal d'assegurar que el treballador o treballadora no en surten perjudicats. I aquesta reserva és encara més forta per a la persona assalariada: com es pot pensar que pot signar el seu contracte plenament informada? En les relacions laborals, la seguretat l’ofereix l’acció pública, coneguda per tots, i aquest ha de ser el principi absolut, i no els capricis individuals i aleatoris d’una relació que és, per la seva mateixa essència, desigual. La directiva europea sobre el desplaçament dels treballadors ja ofereix suficient flexibilitat a la patronal pel que fa a les obligacions contractuals!
.
Si bé alguns argumenten que no hi ha res de nou sota el sol i que la reglamentació europea es presenta com una harmonització de la cooperació judicial europea, nosaltres afirmem que es tracta - ni més ni menys – de donar legitimitat i força de llei a les pràctiques més baixes del dumping social, de manera que s’anivellin per baix i progressivament totes les legislacions socials nacionals. Aquesta interpretació es veu corroborada per les recents sentències del Tribunal Europeu de Justícia (TJCE) (en els casos “Viking“, “Laval”,“Rüffert"... que donen prioritat gairebé absoluta al principi de lliure prestació de serveis en el mercat interior, fins i tot quan la llibertat mercantil exerceix una pressió a la baixa dels salaris o entra en contradicció amb les disposicions nacionals que protegeixen als treballadors i treballadores, o fins i tot el principi d'acció sindical. El dret mercantil es converteix doncs en una mena de "llei natural" que impedeix als Estats definir amb plena sobirania la seva pròpia política.

(Vegeu al respecte la sentència del TJCE contra Luxemburg el juny de 2008 i l'entrada que es va publicar en aquest mateix bloc  L'americanització de l'economia).

Eurostat, la Oficina Estadística de les Comunitats Europees ha informat que en el mes d’Abril 2009

L’atur a la zona euro ha pujat fins el 9.2%

La UE27 augmenta fins el  8.6%

La zona euro,  formada per 16 països va arribar a l’abril del 2009 a una taxa d’atur del 9.2%, en tant que el mes de març  havia estat del  8.9% i del 7.3% en el mes d’abril del 2008. La taxa d’atur de la UE27  va ser del 8.6% a abril 2009,  quan la de març havia estat del 8.4% i a l’abril del 2008 del 6.8%. Es tracta de la taxa d’atur més alta de la zona euro des de setembre del 1999, i des de gener del 2006 per a la UE27.

Eurostat estima que en el mes d’abril del 2009 hi havia 20.825 milions d’homes i dones a l’atur a la UE27, dels quals 14.579 milions pertanyen a la zona euro. Si ho comparem amb el mes de març el nombre de persones aturades s’ha incrementat en 556 000 per a la UE27 i en  396 000 a la zona euro, i en relació al mes d’abril de l’any 2008, l’atur s’ha incrementat en 4.653 milions de persones a la UE27 i en 3.100 milions a la zona euro.

 La taxa d’atur més baixa correspon a Holanda (3.0%) i Austria (4.2%), i les més altes a Espanya (18.1%), Letonia (17.4%) i Lituania (16.8%).

 En relació a l’any passat, dos estats membres han vist disminuit la taxa d’atur, però en canvi ha augmentat en 25. Ha disminuit a  Rumania (del 6.1% al 5.8%) i Grècia (que ha passat del 7.9% al 7.8%). Els increments més alts han estat per  Lituania (del 4.3% al 16.8%), Letonia (del 6.1% al 17.4%) i Estònia (del 3.7% al 13.9%).

 Entre l'abril del 2008 i l'abril del  2009, la taxa d’atur per homes va augmentar del 6.6% al 8.9% a la zona euro, i va passar del 6.3% al 8.6% a la UE27. La taxa d’atur de les dones s’ha incrementat del  8.2% al 9.4% a la zona euro i del 7.3% al 8.5% a la UE27.

 A l’abril del  2009, la taxa d’atur dels joves (de menys de 25 dels anys) era del 18.5% a la zona  euro i del 18.7% a la UE27, quan l’abril del  2008 era d’un 14.7% en les dues zones. La taxa d’atur més baixa és la d’Holanda (6.0%), i les més altes les d’ Espanya (36.2%) i Letonia (29.2%).

 A abril del  2009, la taxa d’atur dels USA era del  8.9% i a Japó del  4.8% en el mes de març.

Hoy, en El País:

"Ya está, ya pasó. Así, como un niño enfermo, acariciado por su madre al emerger de la fiebre, deben sentirse hoy nuestros líderes. Ya está, ya pasó, ya terminaron estas elecciones tan engorrosas, que a ellos les han interesado menos que a nadie. Hoy ya pueden salir a la calle, jugar con sus compañeros a apedrear a los de enfrente, sin tener que acordarse de decir de vez en cuando la palabra Estrasburgo, con lo difícil que es pronunciarla bien, encima. Por eso, han preferido atrincherarse en términos más castizos, que si la crisis, que si el empleo, que si el paro, que si el sastre, que si los espías, que si el impuesto de matriculación, que si tu plan no funciona, que si pues anda que el tuyo, que si estoy contigo, Paco.

Ha sido una campaña bochornosa, como un ensayo de elecciones generales representado por actores aficionados, que balbuceaban con un chicle en la boca sin haberse aprendido el papel. Ha sido ineficaz, irresponsable, casposa y tristísima. Habrá costado un dineral, pero eso es lo de menos. Cada vez resulta más difícil creer en Europa, esa Arcadia feliz a la que los españoles que llegamos a conocer el franquismo, aunque fuera de refilón, mirábamos como a la patria del progreso y la razón, de la civilización y las libertades. A la que miramos después como un contrapoder universal, capaz de sostener el concepto de la sociedad del bienestar frente al neoliberalismo caníbal de Estados Unidos. A la que ahora es mejor no mirar, para no ahogarse en el intento de divisar el fondo de su infinito ombligo.

Ya ni siquiera consuela hablar de la Europa de los mercaderes, porque lo que pasa va mucho más allá de la economía. Europa cansa, porque está cansada. Europa aburre, porque está aburrida. Europa, aquella doncella seducida por un dios, se ha convertido en una vieja repintada, adicta al botox y a los rayos UVA. Y da pena verla."

ALMUDENA GRANDES