L'americanització de l'economia
Al més pur estil yankee:
El diari econòmic CINCO DIAS s’ha fet ressò de les serioses limitacions legals que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha posat a una directiva europea de la que alguns sindicalistes n’estaven força contents. Aquesta directiva diu, en resum, que si una empresa trasllada por motius laborals als seus treballadors a un altre país de la Unió Europea, l’Estat d’acollida els hi ha de garantir les seves mateixes lleis, convenis i salari mínim. Els treballadors no en sortien massa ben parats si el trasllat es feia des de països amb més conquestes sindicals i nivells salarials més elevats cap a altres de menys desenvolupats, però la situació era la inversa si es traslladaven d’un país més endarrerit a un altre amb nivells salarials més alts... fins que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha parlat.
I el Tribunal ha parlat alt i clar quan l’Estat de la Baixa Saxònia adjudica a l’empresa privada Objekt und Bauregie un contracte públic d’obres per a la construcció d’una presó, amb el compromís escrit de pagar als treballadors el salari de conveni d’Edificis i Obres Públiques de la Baixa Saxònia, i seguint un comportament empresarial tant normalitzat com perillós, Objekt und Bauregie subcontracta una empresa polonesa que paga als seus treballadors el 46% del salari de conveni vigent al territori alemany.
L’Estat de la Baixa Saxònia protesta perquè no es compleixen els requisits de la licitació pública i acudeix als tribunals. El litigi arriba finalment al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha dictat el següent: “Cap llei estatal pot exigir per escrit la igualtat salarial per adjudicar un concurs públic.” O sia, els estats han de fer ulls clucs i no tenen res a dir a la sobrexplotació privada de les treballadores i els treballadors contractats per iniciatives públiques. En el cas que ens ocupa, si s’ha traslladat treballadors polonesos a Alemanya, aquest han de seguir cobrant els sous baixos de Polònia encara que es trobin a Alemanya, on el nivell de vida –i per tant les necessitats de subsistir dignament—requereixen ingressos més elevats.
Per si no s’ha entès, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha considerat de fet que:
1) La norma suprema al territori de la U.E. és la maximització del benefici (empresarial, naturalment) i l’engany rendible de les empreses privades a l’administració pública.
2) Les subcontractacions són un medi legítim de maximitzar beneficis per part d’una empresa que assumeix la “feinada” d’acudir a la licitació pública, aconseguir la contracta, i trobar a una empresa més “pringada” --en general, estrangera i d’un país menys desenvolupat econòmicament-- que faci la feina a meitat de preu.
3) Els estats de la U.E. no poden interferir en l’apropiació de la plusvàlua, ni malacostumar a les persones immigrades ni a les dels països més pobres –ni que sigui temporalment-- a salaris de països més rics.
4) Per escarment general, es desautoritza fins el ridícul els governs de nivell sub-estatal (com el Lander de la Baixa Saxònia) a fi de que no interfereixin en qüestions serioses com és la recomposició de la taxa de guany de les grans empreses europees... el principi de subsidierietat no por interferir en el compte de resultats!
5) L’origen i acumulació de les riqueses (i naturalment del capital) continua sent –encara que s’hagi canviat el concepte d’imperialisme pel de globalització-- l’explotació dels ésser humans que els clàssics varen explicar com l’apropiació privada de la plusvàlua. En el cas que ens ocupa, la tenim en xifres, amb un valor declarat del 36% del salari que malgrat el que s’establia en la licitació del contracte ha quedat en mans dels empresaris en lloc d’anar als treballadors i treballadores que fan la feina.

La Tafanera
Remoume
del.icio.us
François Ruffin a Le Monde Diplomatique del passat mes de gener i Juan Torres a Attac han escrit recentment sobre la distribució de la renda. El tema és important perque de fet és el punt cec per a la majoria de comentaristes de l’actual recessió econòmica. Fins i tot a la Banque des règlements internationaujx (BRI) de Basilea es pot llegir un treball que es queixa de que «La part dels beneficis és ara inhabitualment elevada (i la part dels salaris inhabitualment baixa). De fet, la magnitud d’aquesta evolució i el nombre de paisos afectats no té precedents en els darrers 45 anys.» Aquestes reflexions no les fa cap sindicat de classe, sinò una institució que reuneix les banques centrals per «coordinar les politiques monetaries ». No són marxistes, però troben que el « marge [de beneficis] és d’una magnitud sense precedents ». (La cita sencera es pot trobar a Luci Ellis et Kathryn Smith, « The global upward trend in the profit share », Banque des règlements internationaux, Working Papers, n° 231, Basilea, juliol del 2007.)
"Sin forzar las cosas, no puede dejar de constatarse el paralelismo entre las lógicas llevadas a cabo en dos procesos que dominan la actualidad: por una parte, la nueva crisis financiera internacional acarreada por el hundimiento del mercado inmobiliario americano; por otra parte, la ratificación del tratado de Lisboa, clon del tratado constitucional europeo rechazado por los pueblos francés y neerlandés en la primavera del 2005.
En el caso del tratado de Lisboa, un estafador llamado Sarkozy ”vendió” a los electores, durante su campaña electoral, la idea de un “mini-tratado” o “tratado simplificado”, que según él no tiene nada que ver con la “Constitución” rechazada en 2005 y que por lo tanto no necesita de ningún referéndum. Para ver hasta dónde llega realmente la miniaturización y la simplificación: un texto de 287 páginas con 356 modificaciones de los tratados anteriores, completado con un acta final de 36 páginas, 13 protocolos, 65 declaraciones y un anexo, todos con el mismo valor jurídico.




El Grupo EuroMemorandum redactó a partir de las discusiones del 13º taller del grupo de trabajo “Economistas Europeos por una Política Económica Alternativa” un informe serio y documentado sobre los principales temas de la agenda económica, con el título:
No s’hi val canviar les normes ja emprades ( referèndum aprovatori a casa nostra ) en funció dels interessos partidistes sobrevinguts durant el període de confecció i aprovació. Reclamem també ara i aquí el DRET A DECIDIR !!

