Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Categoria: Europa

La privatització de la política

amcastells 07/06/2009 @ 22:43

perill-europa.jpg
Fa cosa de dos anys, desprès d'unes altres eleccions, i encara sota el fort impacte de la gran abstenció --com ara-- vaig escriure que no s’hi valia a dir que havia fet sol, que les platges estaven plenes, ni em consolava tampoc que, en el seu conjunt, les esquerres haguessin guanyat les eleccions a Catalunya... avui la majoria de progrès és molt més justa, i això representa un motiu seriòs per aturar-nos a pensar --i repensar tantes vegades com faci falta-- quina pedagogia de la política s'està fent en el dia a dia des de l'esquerra plural i progressista.

Com ara fa una mica més de dos anys, hem viscut una jornada que representa l’exclusió conscient d’una part massa gran de la ciutadania. I em tornen a venir al cap la paradoxa –per altra banda, força lúcida—de Pierre Bourdieu en el sentit que una de les estratègies dels professionals de la política és el desenvolupament de la política de despolitització. Segons el sociòleg, la despolitització pot raure tant en l’impuls clar i volgut de l’abstenció política com en l’exercici de la delegació i la representació gairebé esotèrica de la política, reduint-la tant sols a un afer del que sols n'entenen els professionals que s’hi dediquen. I si aquestes paraules podien semblar una mica forçades en el cas d'unes eleccions municipals, s'adiuen perfectament amb les eleccions europees, on a més, en la seva campanya, s'han viscut totes les cerimònies de la confusió possible... Hi havia massa moments, massa, que Europa --la seva construcció i el seu futur-- quedava sacrificada a una baralla estèril de dos galifardeus de l'alternància que amb prepotència absolutista negaven espai i llibertat d'expressió a opcions alternatives.

Pel que fa a Catalunya, una abstenció que supera el 60% indica que la democràcia a casa nostra no té bona salut, que necessita cures intensives i ser tractada amb especial delicadesa, sobre tot si els que han decidit no anar votar no són precisament els que millor viuen. A més, unes eleccions guanyades a Espanya pel Partit Popular i a Europa pels partits de dreta amb un creixement important de l'extrema dreta, han de fer reflexionar amb honradesa i urgència. No cal perdre el temps ni caure en el ridícul d'encarregar més estudis sobre l'abstenció: el que cal és canviar la manera de fer política per superar amb participació i democràcia les barreres socials que també existeixen a l’hora d’acostar-se a les urnes....

Per mi és tan llastimós com necessari admetre que anem de mal en pitjor, i que desprès d’aquestes eleccions s’ha incrementat encara més el grau de monopoli dels professionals de la política, amb el perill de fer creure que el que hauria de ser cosa de tots és propietat privada dels polítics, i que el neoliberalisme que tot ho impregna s'ha llançat també a fons --en temps de crisi-- a privatitzar la democràcia i la participació política. Fa un parell d'anys acabava dient, com en Lluis Llach, no és això, companys, no és això.... Els partits realment democràtics que expressin satisfacció perquè han guanyat en vots o han conservat posicions s'han de fer corregir amb urgència la miopia política. Avui, dos anys desprès, toca repetir amb més amargor i una certa incredulitat: no és això, companys i companyes, no és això...

Elecciones Europeas: ¿Quién ha hecho qué en el Parlamento?

amcastells 05/06/2009 @ 14:34

Visto al final de la campaña de las elecciones europeas en La Casa Europa

3197434_68951.jpg


Elecciones Europeas: ¿Quién ha hecho qué en el Parlamento?

¿Quien ha votado por el Tratado de Lisboa, la Directiva Bolkestein, la privatización de los servicios postales, la electricidad? Explicación de algunos votos emblemáticos en el Parlamento Europeo, a pocos días de las elecciones en Europa. Con algunas sorpresas en las votaciones registradas, si se compara con los discursos pronunciados desde las tribunas durante la campaña. Un registro de La Humanité en su edición del pasado jueves.

Cómo votaron los grupos políticos en el Parlamento Europeo sobre cinco temas de importancia.

I. Tratado de Lisboa

El Parlamento Europeo aprobó el 20 de febrero de 2008, una resolución sobre el Tratado de Lisboa. "El Parlamento concluye que, en su conjunto, el Tratado de Lisboa es una mejora sustancial en comparación con los tratados existentes", dice la resolución que se guarda de hacer mención a las disposiciones de la liberalización y la desregulación contenidas en el tratado.

525 votos a favor, 115 en contra y 29 abstenciones.

A los votos de los eurodiputados a favor de la UMP y el Modem para la adopción de la resolución se añaden los de PS, con la excepción de André LAIGNEL (en contra) y Henri Weber (abstención). Votan a favor (del tratado)los Verdes.

Los diputados del Grupo GUE-comunista GVN votaron en contra.

La enmienda (32) propuesta en febrero de 2008, cuatro meses antes del referéndum en Irlanda, por el Grupo GUE para encuadrar al Parlamento en el "respeto al resultado del referéndum irlandés" (donde el "no" al tratado se impuso) se rechazó en ese momento por el Modem, los Verdes y el PS, con la excepción de dos socialistas que la apoyaron y de dos Verdes que se abstuvieron (Gérard Onesta y Hélène Flautre).

II. Informe sobre los servicios en el mercado interior (Directiva Bolkestein)

La Directiva Bolkestein para liberalizar los servicios dentro de la UE abrió la puerta al dumping social, sin precedentes entre los países miembros. Estando cada uno de ellos regidos por normas internas de legislación laboral, el estado que proteja menos a sus trabajadores y que logre exportar sus normas al mismo tiempo que su mano de obra, por lo tanto, podrá ganar un número consideable de mercados, lo que obliga a sus ciudadanos vivir en un país extranjero con las condiciones de trabajo y la remuneración de su país de origen. La magnitud del riesgo ha puesto en pie gigantes euromanifestationes que tuvieron lugar antes de que se abriera el debate en el Parlamento, seguido de una votación en primera lectura el 16 de febrero de 2006.

Una lluvia de enmiendas, para reducir al mínimo el ámbito de aplicación de la Directiva a la propuesta de su rechazo (GUE-GVN), fue presentada.

Enmienda 321 (presentada por el Grupo GUE-GVN -PIE, PEE o EL-). Se destaca el principio de que son las normas del país anfitrión de la actividad, y no las del país de origen, las que deben ser respetadas.

La derecha y el Partido de los Socialistas Europeos (PSE) votó en contra de la enmienda, los socialistas franceses la apoyan. La rechazan los Verdes europeos (con la excepción de Jean-Luc Bennahmias). En segunda lectura, la abstención de los Verdes, y Daniel Cohn-Bendit vota en contra de la enmienda. (Enmienda 25 sobre el contenido de la enmienda 321)

Enmienda 252 (presentada por el PSE). Se refiere a la exclusión de los servicios sociales en el ámbito de aplicación de la Directiva de servicio. Se aprobó con el apoyo del Grupo GUE-GVN, de los Verdes, así como el Modem electo.

La votación en primera lectura el 16 de febrero de 2006: 394 a favor, 215 en contra, 33 abstenciones.

GUE-GVN, el PS francés (Gilles Savary no) y los Verdes votaron en contra de la directiva en primera lectura. Modem y UMP, así como sus respectivos grupos (ALDE y PPE-DE) votaron a favor de la Directiva Bolkestein, con el apoyo del Partido de los Socialistas Europeos.

En la segunda lectura el 15 de noviembre de 2006, una enmienda (38 y 39 de los Verdes y GUE-GVN) se propone en última instancia, para rechazar la Directiva Bolkestein 105 para, 405 en contra y 12 abstenciones.

Verdes y PS francés (excepto Michel Rocard) apoyan la enmienda de rechazo de la directiva. La derecha y el resto del PSE votaron en contra de esta enmienda de rechazo.

Aunque modificada, la Directiva se adoptará para su entrada en vigor el 28 de diciembre de 2008 y es un requisito para la incorporación a la legislación nacional el 28 de diciembre de 2009.

III. La apertura a la competencia

La opción política abierta a la competencia de todas las actividades humanas no perdonó a los servicios públicos. La energía, los servicios postales, los ferrocarriles están sujetos a las directrices aprobadas por el Parlamento en forma de resoluciones.

1. Finalización de la liberalización del mercado postal (informe Ferber)

La votación en primera lectura el 22 de abril de 2009: 512 a favor, 155 en contra y 13 abstenciones.

Los eurodiputados socialistas franceses, Verdes y GUE-GVN votan en contra de la resolución, como Modem.

En segunda lectura, una enmienda para rechazar la resolución, presentada por el Grupo GUE-GVN.

Sólo 4 socialistas franceses y los Verdes apoyan la enmienda de rechazo.

2. Liberalización del sector energético

a) Mercado interior de la electricidad (informe Morgan)

Resultado final en segunda lectura el 22 de abril de 2009: 588 a favor, 81 en contra y 9 abstenciones.

GUE-GVN y los Verdes rechazan el texto (Jean-Luc Bennahmias falla, los Verdes son los únicos franceses que apoyan a los diputados al Parlamento Europeo en primera lectura), mientras que los socialistas franceses apoyan el compromiso, con la excepción Marie-Noëlle Lienemann, que lo rechaza. Harlem Désir y Benoît Hamon se abstienen.

b) El mercado interior de gas natural (luego informe Mussa La Russa) Resultado final de la votación en segunda lectura el 22 de abril de 2009: 596 a favor, 45 en contra y 45 abstenciones.

Verdes no, GUE-GVN vota en contra y el resto de la votación por la resolución de compromiso (con la excepción de dos socialistas, Marie-Noëlle Lienemann que vota en contra, y la abstención de Harlem Désir).
IV. Derechos de los migrantes

La "directiva retorno" (Informe Weber)

También llamada "Directiva de la Vergüenza", el texto pretendía "armonizar" las condiciones en las que los inmigrantes en situación irregular en el territorio de la Unión Europea deben ser detenidos y "reconducidos". Que conduce a una rigidez nueva en la materia y fija en dieciocho meses de prisión la pena para los inmigrantes indocumentados, con la prohibición de cinco años de residencia en la UE.

En la votación sobre la resolución, los Verdes y el partido socialista francés (el PSE está dividido sobre la cuestión) rechazan la directiva con la GUE-GVN. El módem se divide..

Resultado final de la votación en primera lectura el 18 de junio de 2008: 369 a favor, 197 en contra, 106 abstenciones.

V. Política exterior

El papel de la OTAN en la arquitectura de seguridad de la UE (informe Vatanen)
El ponente del PPE, Ari Vatanen, dijo que "el Parlamento acoge con satisfacción la iniciativa de Francia para restablecer formalmente las estructuras militares de la la OTAN y celebra los esfuerzos realizados por la Presidencia francesa en el Consejo para que la UE y la OTAN den respuesta a los nuevos retos de seguridad ". El sometimiento a la tutela americana sobre la UE crea un debate en el Parlamento, cerrado por una estrecha votación.

El resultado final de la votación del Parlamento en primera lectura el 19 de febrero de 2009: 293 a favor, 283 en contra y 60 abstenciones.

GUE-GVN y los Verdes se ponen de acuerdo sobre el tema del desarme. La posición del Modem es más ambigua, ya que rechaza la resolución (con excepción de Jean-Marie Cavada y Janelly Fourtou que la apoyan), pero votará en contra de la mayoría de las enmiendas del Grupo GUE-GVN cuya N º 26, "hace hincapié en que todas las políticas de la Unión Europea deben ser plenamente compatibles con el derecho internacional" (apoyo de PSE y la abstención del Verde Jean-Luc Bennahmias).

Una votación sobre la enmienda 27 (GUE-GVN), que pone en tela de juicio el llamado "Berlín Plus" para el marco de la cooperación UE-OTAN es esclarecedora: GUE-GVN y Marie-Anne Isler-Béguin (Verdes) votaron a favor, Marie-Noëlle Lienemann (PS) y el resto de los votos, en contra.

De L'Humanité.

La LEY BACHELOT o la empresarialización de los hospitales franceses

amcastells 04/06/2009 @ 17:36

bachelot.jpg

Informe elaborado por María Luisa Delgado para CAS Madrid. Junio 2009.

 

La sanidad francesa es considerada por la OMS una las primeras del mundo por la calidad de sus prestaciones. Sin embargo, las desigualdades sociales en materia de salud, la saturación de los hospitales, la fragmentación del sistema sanitario y el déficit de la Seguridad Social exigían una reforma a la que el Gobierno francés ha respondido con el Proyecto de ley «Hospital, salud, pacientes y territorios» (projet de loi «Hôpital, santé, patients et territoires»- HPST): «Ley Bachelot» (por la ministra r. Bachelot-Narquin). El Gobierno considera que los hospitales están aquejados de un “problema de organización" (y no de “falta de medios”). Pretende racionalizar la asistencia, gestionar mejor la demografía médica y hacer que evolucione la medicina privada, de la lógica individual de los médicos liberales a una organización más colectiva, siguiendo el modelo de los "centros de cuidados", necesario en el medio rural. Pero el proyecto de ley pasa por alto algo esencial: las desigualdades en materia de salud, y se embarca en una privatización de los hospitales que desembocará en una medicina de dos velocidades, que sólo beneficiará a los pacientes con una economía desahogada.

No toma medidas para aumentar el número de profesionales de la salud ni para imponer una repartición equilibrada por todo el territorio. Para adaptar mejor las políticas sanitarias a las necesidades de cada territorio, la Sra. Bachelot propone la creación de Agencias Regionales de Salud (ARS), que deberán coordinar los hospitales, las consultas privadas y la medicina social. Refuerza el autoritarismo y el centralismo, ya que todas las decisiones serán tomadas por estas superagencias, tuteladas directamente por el Estado, desde la misión de los directores de hospital hasta el funcionamiento de los servicios, con exigencias de rentabilidad, y que permitirán la transferencia de las actividades y la financiación del hospital público hacia los sectores privado lucrativo (clínicas privadas), liberal (casas médicas) o de medicina social (geriatría, psiquiatría). En numerosos países occidentales, el poder en los hospitales está claramente en manos de gestores. En Francia, hasta ahora, había habido una especie de compromiso entre el director y los médicos, y, por otra parte, también había otra instancia de recurso: el consejo de administración, presidido generalmente por el alcalde del municipio. La nueva ley quiere dar todos los poderes al director del hospital, nombrado y revocado por el director de la Agencia Regional de Salud (una especie de prefecto sanitario), que, a su vez, es nombrado y revocado por el Consejo de Ministros. Este director podrá no tener ninguna competencia médica o sanitaria, pero será el que tome las decisiones sobre el proyecto médico del hospital y el que nombre y revoque a los médicos responsables de las estructuras asistenciales. Junto al director habría un directorio médico compuesto por entre siete y nueve médicos, que, aun siendo mayoritario, no tendría derecho de voto y cuyos miembros podrían ser destituidos de un día al otro por el presidente-director. El director del hospital no tendría otros superiores que el responsable de la Agencia Regional de Salud, por el que ha sido propuesto. Es decir, nos encontraríamos ante una cadena jerárquica vertical. La tarificación de los actos sería similar en los sectores privado y público (como si las patologías y la continuidad de los cuidados fuesen comparables).

 El pensamiento mercantil de esta ley reduce lo cualitativo a lo cuantitativo, el enfermo a la tarifa de su enfermedad. La solución es simple: hay que gestionar el hospital como una empresa, introduciendo más actividad privada; mutualizar (por no decir cerrar) los servicios y acelerar la transferencia de las actividades rentables hacia el sector privado. Es decir: entregar el hospital público al sector privado. El proyecto de ley se propone también acelerar el cierre de hospitales de proximidad (son 250 los directamente amenazados) y la supresión masiva e injustificada de empleos de enfermería y de cuidadores mediante la creación de “comunidades hospitalarias de territorio”. Para los profesionales de la salud, esta mercantilización de la sanidad es inaceptable. Denuncian que la convergencia entre el sector público hospitalario y el sector privado se realizará esencialmente con criterios de rentabilidad financiera, en detrimento de los enfermos no rentables y reclaman que se retire el proyecto en su totalidad. El hospital público se suele ocupar de las urgencias y de los casos de tratamiento más difícil y, por lo tanto, más caro, y que suelen ser rechazados por los establecimientos privados. Por esa razón, los hospitales reciben por acto cerca del 30 % más de la Seguridad Social que las clínicas. La convergencia prevista por la nueva ley prevé el mismo porcentaje para ambas entidades, lo cual significaría el fin de los hospitales públicos. La Federación de Hospitales de Francia considera que, si se aplica la convergencia de lo público y lo privado, se producirá un reducción del 30 % de los presupuestos de los hospitales hasta 2012. El descontento es tal que ha puesto a todos de acuerdo, y movilizado en varias ocasiones a lo largo de estos meses, a médicos, personal sanitario, sindicatos, partidos de izquierda y asociaciones de consumidores, para denunciar una ley que, so pretexto de modernizar, lo que pretende es privatizar la sanidad.

El 29 de enero hubo manifestaciones masivas solicitando la retirada de la ley y la apertura de un debate para modernizar y financiar el sistema sanitario. Y también hubo una importante movilización el 28 de abril. El mensaje es claro: hay que parar esta empresa ultraliberal de desmantelamiento de la sanidad. El Nouvel Observateur publicó a finales de abril una declaración de 25 grandes catedráticos de los hospitales públicos franceses en la que denunciaban el proyecto de reforma de R. Bachelot, basado, según ellos, no en la salud, sino en la rentabilidad, y para el que la preocupación central no es el enfermo, sino la cuenta de explotación del hospital. El proyecto médico no puede basarse, a su modo de ver, en la rentabilidad, sino en las necesidades de la población, la evolución previsible de los grandes temas de sanidad pública, el avance de los conocimientos y los progresos tecnológicos. Hace falta una financiación propia del hospital que tenga en cuenta la innovación, la onerosidad de las patologías, la precariedad. Y esta ley es destructiva e injusta. En vísperas del examen de la ley por el Senado, el 11 de mayo, Nicolas Sarkozy trató de suavizar la polémica con algunas concesiones en lo relativo al gobierno de los hospitales, mediante la creación de una dirección colegial, que siguen pareciendo insuficientes a los profesionales de la medicina. Bachelot ha encontrado serias dificultades a la hora de debatir el proyecto en el Senado, cuyo examen se ha prolongado hasta el 29 de mayo. La confusión reina también en la Asamblea Nacional. Los otros aspectos del proyecto ley, relacionados con la salud de los jóvenes (alcohol, tabaco o cannabis), están siendo también objeto de crítica.

Willy Meyer

amcastells 04/06/2009 @ 14:18

Vist avui a Público sobre les eleccions europees:

2009-06-04.jpg


Willy què...? Doncs aquest: Willy Meyer!



I a Catalunya, per a la crisis de dretes, solucions d'esquerres amb Raül Romeva i Núria Lozano.

Dones necessàries per una Europa social

amcastells 27/05/2009 @ 08:52

Avui és un dia que la gran final de la Champions entre el Barça (que és més que un club per a moltes i molts) i el Manchester que és un gran negoci privat. Avui, en molts casos, sembla que no hi ha campanya per les eleccions europees . Avui sembla fins i tot que els nostres problemes de cada dia de treball --tan reals de precarietat, de privatització de l'escola i la salut públiques, d'atur, de dificultats per tirar endavant amb un sou o una pensió més aviat magres-- s'hagin fet a un costat, s'hagin "aparcat" per 24 hores... Ja sabem que és una gran mentida, o en el millor dels casos un miratge, una distracció més davant el dur impacte de la crisi, però el panorama mediàtic el domina el partit que aquesta nit es jugarà a l'estadi olímpic de Roma.

Encara que confesso que no sóc indiferent al resultat, em sembla oportú donar en aquest bloc un contrapunt de gènere i de classe. Oferir la possibilitat de conèixer unes dones candidates per una Europa que hi sortiria guanyant en molt si aconseguissin el seu escò a l'Eurocambra. I, en qualsevol cas, totes i tots hi sortim guanyant si sabem alguna cosa de la seva biografia, de la seva lluita, de la seva manera d'entendre la vida. Són unes companyes excel.lents, i avui també es mereixen --com a mínim-- el mateix protagonisme que Messi, Cristiano Ronaldo, i tota la resta...

Escolteu les seves paraules:

Esther López Barceló: bona amiga, gran persona, millor candidata!

amcastells 26/05/2009 @ 09:43

En plena campanya d'eleccions europees, la candidata del País Valencià que va en el quart lloc de la candidatura d'Izquierda Unida ha presentat un videu original, divertit, i que anima a votar a IU a una teleoperadora que intenta --com passa cada dia-- fer-nos la millor oferta d'ADSL en els moments més inoportuns de la nostra vida quotidiana.

L'Esther López Barceló és jove, alegre, intel.ligent i una gran amiga... I ens ofereix una bona solució per aquests casos en que des de qualsevol lloc del món ens fan ofertes que ens agafen amb la guàrdia baixa!

Núria Lozano: contra la precarietat

amcastells 24/05/2009 @ 08:41

nuria-lozano.jpg

En el marc de la campanya per les eleccions europees, Núria Lozano va parlar ahir en el Petit Palau de la Música Catalana, en un acte del PEE, la precarietat de i de condicions de vida en aquesta societat en crisi, i reivindica un espai europeu de negociació col.lectiva

Núria Lozano és responsable del Món del Treball d´EUiA i candidata número 2 de la coalició ICV-EUiA a les europees. La Núria forma part de la xarxa de sindicalistes del Partit de l´Esquerra Europa (PEE). Ha explicat que el motiu de creació d'aquesta xarxa ha estat fer front a la precarietat dominant a una UE neoliberal: “la precarietat és l´element bàsic de la globalització capitalista, encaminada a anular la força de la societat civil i els treballadors mitjançant la por, la coacció i el xantatge”. La Núria ha insistit en què la precarietat atempta contra la llibertat de dirigir la pròpia existència i que el 80% de les decisions que es prenen a Europa ens afecten directament. Així, la candidata de la coalició roig i verda ha afirmat que els problemes al conjunt de la UE no són tan diferents: precarietat, subcontractació, baixos salaris... I ha posat com exemple els treballadors de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en vaga, amb qui s´ha solidaritzat i els ha desitjat èxit en les seves reivindicacions.

Per acabar, la Núria Lozano ha reivindicat un espai europeu de negociació col.lectiva per combatre directives regressives -com la de Bolkestein, la de les 65 hores, la de retorn d´immigrants-, així com l´acomiadament lliure, i poder oferir propostes i alternatives per a millorar la vida del conjunt de la població. La candidata número 2 d´ICV-EUiA ha situat el 7 de juny com un repte per l´esquerra, juntament amb els moviments socials i sindicals, per a començar a construir una altra Europa.

Articles relacionats:
La flexiexplotació que ve d'Europa.
Carta de Barcelona sobre Precarietat i Salut

CAYO LARA a Barcelona

amcastells 12/05/2009 @ 16:11

acte-13-de-maig.jpg

En el contexto de crisis, crecimiento del paro, privatización de los servicios públicos y elecciones europeas, Cayo Lara hace su primer acto político en Barcelona con Núria Lozano, Isabel Ribas y Jordi Miralles.

L'atur a Europa i a Espanya

amcastells 15/04/2009 @ 11:44

5.jpg

Segons publica Eurostat, la taxa d’atur ajustada als països que formen la zona de l’euro va arribar al febrer del 2009 al 8.5%, dues dècimes per sobre del 8.3% del mes anterior. A febrer de l’any passat era del 7.2%. Per tota la UE27 la taxa d’atur va ser del 7.9% a febrer, i del 7,7 a gener. El febrer de l’any passar era del 6.8%.
Eurostat estima que aquest mes de febrer hi havia a la UE 27 hi ha 19.156 milions d’homes i dones (dels quals 13.486 milions pertanyen a la zona euro) . En nombre de persones, en relació a gener són 478 000 més per a la UE27 i 319 000 per la zona euro. I en relació a febrer del 2008, 3.019 milions a la UE27 i 2.125 milions a la zona euro.

El país amb la taxa d’atur més baixa és Holanda (2.7%), i els que presenten taxes d’atur més elevades són:

Espanya (15.5%), Fa un any era del 9,3%
Letonia (14.4%). Fa un any era del 6,1%
Lituania (13.7%). Fa un any era del 4,4%

Contràriament, a Bulgària la taxa d’atur ha baixat en un any del 6.2% al 5.5%, i a Eslovàquia (que ha baixat del 10.2% al 9.8%).

Pels homes, la taxa d’atur ha augmentat del 6.5% al 8.1% des de febrer 2008 a febrer 2009 a la zona euro i del 6.2% al 7.8% per a la UE27.

L’atur per les dones s’ha incrementat del 8.2% al 8.9% a la zona euro i del 7.4% al 8.0% a la UE27.

Dades de per Espanya:

La taxa d'atur masculí es va incrementar al mes de febrer fins el 14,8%, 7,1 punts més respecte al mateix mes del 2008. L'atur de les dones a l'Estat ja arriva al 16,3%, cinc dècimes més que a gener, i 5,1 punts més que el mateix mes de l'any passat.

L'atur dels joves:

A febrer del 2009, la taxa d’atur dels joves (per sota els 25 anys) era respectivament del 17.3% a la zona euro i del 17.5% a la UE27. Un any abans, eren del 14.5% i del 14.7% respectivament.

Els països amb taxes d’atur més baixes per als joves són Holanda (5.5%)i Dinamarca (9.4%)

i els que tenen les taxes d’atur més altes per als joves són Espanya (31.8%) i Suècia (24.1%).

Fora de la UE, la taxa d’atur a febrer del 2009 era del 8.1% als USA i del 4.4% a Japó.

ELECCIONS EUROPEES A "La Ratera"

amcastells 13/04/2009 @ 12:00

El company Toni Barbarà (a qui podeu veure a la foto acompanyat de Willy Meyer) ha publicat en el seu bloc La Ratera una valoració sobre les properes europees. Podeu llegir el text complet i en castellà en el seu bloc, jo en destaco aquí, en català, els punts que em semblen especialment interessants:

ELECCIONS EUROPEES 2009: ¿ tràmit, test preliminar o eleccions decisives ?



Euro-insuficiència.- Europa és una assignatura pendent per al nostre pais en general i per a la nostra societat i polítics en particular. (...)  I tanmateix Europa i les seves institucions són el subjecte polític vertader que determina les decisions i condicions més importants en economia i política. Aquí seguim mirant a l'Ajuntament, al Govern autonòmic, a la Moncloa o al Congrès, però costa recordar-se de Brusel.les.
¿ Quina Europa tenim? (...) Una Europa frustrada, desorientada, en plena crisi econòmica, energètica, moral, productiva, financera... amb un sistema ultra-neoliberal que ha fracassat arreu, amb una subsidiarietat militar i geoestratègica respecte als EE.UU., amb un esgotament evident de model i lideratge, amb perillosos brots de violència i guerra, amb enormes desigualtats disgregadores nord-sud, est-oest, rics-pobres, dona-home, autòcton-immigrant, discapacitat-autosuficient, empresari-treballador... finalment: capital-treball. (...)
 L'abstenció. – En les darreres eleccions del 2004 l'abstenció a tot l'Estat va ser del 54 %, un percentatge de lectura imprescindible en clau democràtica. (...)

Eppur si muove (...) Val la pena legir el  Programa del PEE elaborat per totes les organitzacions que hi pertanyen durant mesos de feina, i amb el títol “Juntos por un cambio en Europa”.

Barbarà destaca al seu escrit, a més:
1.- La nostra aportació en els temes i propostes vinculats a Drets Socials, als drets democràtics, a la protecció i regulació del món del treball. A l'actual situació de crisi sistémica voldríem poder garantir el complet respecte i exercici de la Carta dels Drets Humans de NN.UU. que ha complert fa poc els 60 anys…!!
Per tant, que Europa sigui més SOCIAL, i per tant menys segretada per les polítiques de fracàs del capitalisme "a l'americana". I aixó significa: més seguretat en els llocs de treball i a la vida i menys "flexicurity", més defensa del sector públic, en especial en ensenyament i SALUT, fent front a les directrius neoliberals de privatització que tan perjudiquen a les persones amb menys poder adquisitiu. Una Europa més EQUITATIVA, amb polítiques d'Inmigració que s'adiguin amb els Drets Humans. Una Europa més IGUALITÀRIA, amb polítiques de gènere que fomentin la IGUALTAT real en temps, treballs, salaris, responsabilitats i drets de ciutadania. Una Europa més DEMOCRÀTICA, que estengui de fet la democràcia i el control polític als òrgans que condicionen la vida econòmica, l'atur i la distribució, com el Banc Central Europeu (BCE), acabant d'una vegada per totes amb les normes ridícules del Tractat de Maastricht i del Pacte d'Estabilització i Creixement. I diem NO a una Europa de doble o triple velocitat cap a la igualtat i els drets econòmics i socials, i SÍ a una Europa de solidaritat entre els països que la formen i en relació als països menys desenvolupats.

2.- Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procès de Catalunya com a nació dins un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línea de recuperar els legítims patrimonis col•lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern,són capitals i a EUiA els encaixem dins un modern Estat Federal. Aquesta reividicació sobirana inquestionable del nostre fet difrencial nacional, també dins la UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposición a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent, ( en el text del PEE n’hem dit “ultranacionalismes”), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.(...)