punts de vista

El passat dissabte 4 d’abril va tenir lloc, a Copenhaguen, una nova reunió de la xarxa de sindicalistes del Partit de l’Esquerra Europea, que va comptar amb la participació de sindicalistes de diversos partits i països europeus -- també de Catalunya. Aquesta és la seva RESOLUCIÓ:

PER UNA ECONOMIA AL SERVEI DE LES PERSONES.

POSEM LES PERSONES EN PRIMER PLÀNOL!

L’economia capitalista és la responsable de la crisi econòmica. Els governs neolliberals han creat, a tot el món, una economia de casino, on el capital financer ha capturat una part cada vegada més gran dels guanys, creats mitjançant la pressió exercida durant dècades sobre els salaris dels treballadors/es, i amb els que el capital ha especulat i invertit cada vegada de forma més arriscada.

Els mercats financers han fracassat a la seva missió principal, assegurar el finançament de l’economia real. Al seu lloc els diners han estat invertits en produccions dubtoses i arriscades, i en pura especulació. Els mercats financers d’avui es caracteritzen per una persecució incansable de guanys ràpids, en un context d’economia i liberalització financera desbocades.

Els treballadors i les treballadores estem pagant el preu de la crisi. Som el resultat de la divisió del mercat de treball. Som acomiadats/des. Perdem els nostres estalvis, i paguem les conseqüències quan l’estat retalla l’estat del benestar. La crisi del capitalisme financer, que ha provocat una crisi a l’economia real, ha enviat milions de treballadors/es a l’atur, i molts altres estan amenaçats pels acomiadaments massius i tancaments d’empreses. A la UE hi ha més 18 milions de persones sense feina, i hi ha el risc de que arribin a 26 milions al 2010.

Després d’anys d’especulació i enriquiment d’alguns, la crisis no ha de ser pagada pels treballadors/es com sempre, no volem pagar les seves conseqüències. Ha arribat el moment de construir un nou model econòmic que sigui social i mediambientalment sostenible, amb igualtat d’oportunitats per al desenvolupament de tothom. El creixement econòmic ha de crear ocupació digne i de qualitat i protegir el medi ambient, compartint els seus guanys, de forma que es redueixin l’indecent nivell de desigualtat d’avui en dia.

Nosaltres lluitem per:

• Un pla internacional de desenvolupament sostenible, per a crear llocs de treball i garantir la inversió pública.
• Inversions en llocs de treball de qualitat i oportunitats vitals per a les persones en educació, salut, educació infantil i cura de la gent gran.
• Inversions en eficiència energètica, energies renovables, transport públic i infrastructura verda.
• Reducció de la jornada de treball setmanal i de la durada de la vida laboral. Temps per a fer més coses i feina per a més gent.
• Nacionalització dels bancs insolvents.
• Si l’Estat és un propietari o copropietari, els representants socials haurien de tenir codecisió sobre la gestió de les empreses.
• Noves normatives financeres. Els mercats han de tornar al control de les autoritats públiques. Els centres financers extraterritorials i paradisos fiscals han de ser tancats. La tributació de les transaccions financeres pot aportar nous ingressos per a ajudar a corregir les desigualtats. Els salaris obscens d’executius, banquers i altres intermediaris financers no poden continuar.
• La construcció d’un sistema bancari públic, transformant els fons aportats pels Governs en participació pública en accions, que serveixin per a crear ocupació, avançar en benestar, evitar problemes climàtics i establir una transició socialment justa cap a formes de producció ecològicament sostenibles.

Per totes aquestes raons i més, és necessari denunciant, mobilitzant i organitzant alternatives europees, mitjançant la unió de les forces de l’esquerra política i social, molt especialment amb les organitzacions sindicals. L’economia ha d’estar al servei de les persones. Posem les persones en primer plànol!

Participa a la lluita per a un Pacte Social a Europa, els dies 14, 15 i 16 de maig a diverses capitals europees. MOBILITZA’T.

Copenhaguen, 4 d’abril de 2009

“Bolonia” y el derecho a la protesta: algunos apuntes sobre la forma y el fondo

La severa represión policial desatada tras el desalojo de un grupo de estudiantes encerrados en el Rectorado de la Universidad de Barcelona (UB) ha generado condenas de diverso tipo. Entre los críticos de la actuación policial no han faltado, incluso, los que aseguran compartir los objetivos de la reforma universitaria en curso. En este último caso, sin embargo, el rechazo de los excesos policiales ha venido acompañado de aclaraciones del siguiente tenor: “Había que desalojar, pero no así. Los encerrados eran una minoría que hacía un uso ilegítimo del espacio público; entre ellos había muchos que ni siquiera eran estudiantes y existía un riesgo cierto de que aumentara la violencia”.

A medida que han ido pasando los días, esta supuesta separación entre forma y fondo, este “sí, pero no así”, ha ido ganando espacio en los medios de comunicación y en un cierto “sentido común”. Sin embargo, estas afirmaciones no pueden aceptarse sin más. Porque lo que subyace en ellas no es sólo una determinada concepción del papel de las fuerzas policiales. Es también una idea del derecho a la protesta y a la crítica y, en definitiva, de la propia democracia.

Comenzando por el final, está el tema de la violencia. En el comunicado emitido por el Rectorado se asegura que los estudiantes traspasaron ciertas “líneas rojas” que justificaban el desalojo. El propio Rector de la UB, Dídac Ramírez, se encargó de señalar cuáles habían sido: en la Facultad de Geografía e Historia, “un alumno fue agredido por otro”, “la vicerrectora no pudo impartir docencia”, y durante el fin de semana, “algunos manifestantes se mostraron agresivos con el personal del edificio histórico”. No parece fácil determinar que estos hechos genéricos, aun admitiendo que puedan ser reprobables, puedan equipararse sin más a actos de violencia. Mucho más discutible es que pueden atribuirse a todos o a la mayoría de los estudiantes movilizados, incluidos los que estaban encerrados en el Rectorado. ¿Hubo algún tipo de intervención en relación con los referidos hechos de Geografía e Historia?¿Es razonable justificar el desalojo de un espacio público por los hechos aislados producidos en otro? ¿Qué es exactamente lo que hacía temer “una escalada” en el uso de la violencia?

No es la primera vez, en realidad, que la apelación genérica al “peligro de la violencia” se convierte en antesala de una intervención coactiva o represiva. Así ocurrió, de hecho, en la Universidad Pompeu Fabra y en la Universidad Autónoma de Barcelona, donde, con un argumento similar, se aplicaron sanciones individuales de dudosa legalidad y se practicaron desalojos. Sin embargo, y más allá de algunas conductas aisladas, las razones de fondo parecen estar en otro sitio.

En el caso de la UB, no es menor el hecho de que días antes, la mayoría del claustro hubiera votado seguir adelante con la instauración del Espacio Europeo de Educación Superior. En el fondo, era esta decisión “mayoritaria” e inapelable la que justificaba el desalojo de una “minoría” que llevaba meses encerrada y que incluía a personas que “ni siquiera eran estudiantes”. Desplazado a este plano, el argumento adquiere otra fuerza, pero resulta igualmente contestable. En primer lugar, porque el futuro de la universidad pública no es una cuestión que concierna sólo a los actuales miembros de la comunidad universitaria. Es un asunto público, sobre el que todos pueden pronunciarse. Si el Círculo de Empresarios o la Organización Mundial del Comercio emiten comunicados y declaraciones sobre el papel que debería tener la educación universitaria ¿por qué no pueden hacerlo los activistas de movimientos sociales o los ciudadanos corrientes?

Tampoco es de recibo la manera en que se presenta el argumento de la “minoría”. Ante todo, porque en la medida en que la participación generada en torno a “Bolonia” no ha sido la que una reforma de esta envergadura exigiría, es difícil saber quién lo apoya y quién no. Las críticas no son una simple ocurrencia de un puñado de personas iluminadas o de ignorantes. Investigadores ilustres, profesores e incluso rectores de toda Europa han coincidido con los estudiantes movilizados en que, en un contexto de falta de financiación adecuada y de precarización laboral, muchos de los objetivos perseguidos por la reforma, encomiables en abstracto, corren el riesgo de convertirse en instrumentos de mercantilización y burocratización de la universidad. Quien sea profesor universitario, de hecho, sabe que entre sus colegas son más bien pocos los que tienen una opinión entusiasta sobre el proceso de reforma en curso. Los pocos referenda celebrados para conocer la opinión estudiantil, como los de Lleida, Girona o Barcelona, registraron un rechazo casi unánime a la política de “hechos consumados” hoy en marcha. Es cierto que la participación estudiantil fue baja en términos absolutos (en torno al 15 y al 20%), pero fue mucho mayor, por ejemplo, que la que tiene lugar cuando se eligen rectores.

Igualmente, es injusto presentar los “encierros” como hechos protagonizados por unas pocas decenas de irreductibles. En realidad, cientos de personas, incluidos profesores y otros miembros de la comunidad universitaria han pasado por ellos a lo largo de estos meses. Es más, con frecuencia han sido escenario de debates y centros de información más fértiles que los predispuestos por las propias instituciones.

Otra cosa diferente, naturalmente, es su justificación como mecanismos de protesta. Para buena parte de los responsables institucionales, los encierros serían una vía inaceptable de expresión de participación, ya que la Universidad tiene sus propios canales formales y porque comportarían un uso ilegítimo del espacio público. Ante una situación como la actual, sin embargo, lo primero que debería plantearse es si los canales formales han dado a los estudiantes, que serán los principales destinatarios de la reforma, información y voz suficientes para poder expresar su opinión. A la luz de lo ocurrido, todo parece indicar lo contrario. No cabe duda, por ejemplo, de que las posiciones favorables a la actual reforma han contado con muchos más canales institucionales que las posiciones críticas. En los medios institucionales, por ejemplo, la información a disposición de unos y otros ha sido totalmente asimétrica. Y lo mismo ha ocurrido en otros espacios. Basta ver, como ejemplo, la propaganda oficial a favor de “Bolonia” difundida por el gobierno, un día sí y otro también, en periódicos y otros medios de difusión estatal.

Nada parecido puede decirse de las posiciones más críticas. Los estudiantes movilizados han presentado, como se ha indicado ya, numerosas objeciones sustantivas a lo que el “Bolonia” supone para ellos. Sin embargo, una de las principales tiene que ver con el procedimiento: reclaman una “moratoria”, precisamente, para poder discutir más y mejor, antes de que sea demasiado tarde. Es en este contexto, precisamente, donde deberían situarse acciones como las de los encierros. En efecto, cuando los canales formales resultan insuficientes o se limitan a actuar con la lógica de los hechos consumados, ¿qué alternativas quedan? ¿por qué no ver en los “encierros” una de las pocas formas de protesta al alcance de un sector de la comunidad universitaria que no ha sido escuchado o consultado de manera adecuada?

En declaraciones a Onda Cero, el secretario general de la UB celebraba que, tras el desalojo policial, el edificio histórico del Rectorado volviera a recuperar su “sentido público” previo, cuando “ciudadanos y turistas que querían contemplar el edificio o pasear por los jardines podían hacerlo sin problemas”. No se acierta, sin embargo, a entrever cuál es la idea de sentido público que subyace a esta afirmación ¿Pueden la contemplación estética o la atracción turística colocarse en el mismo plano que el propósito de debatir en torno al futuro mismo de la educación pública? No parece ser esta la opinión del Rector, que con buenas razones permitió que los estudiantes permanecieran en el edificio durante varios meses.

La crítica de la inadmisible represión policial de esta semana y la crítica al llamado “proceso de Bolonia” son, ciertamente, dos cosas diferentes. Se entiende que haya quienes pretendan repudiar lo primero apoyando lo segundo. Sin embargo, lo ocurrido no tiene que ver sólo con una cuestión policial. En un sistema que se precie de democrático, el derecho a la crítica es el primero de los derechos, sobre todo cuando la protesta proviene de quienes no han tenido oportunidad de voz en los procesos formales de participación. Que se trate o no de una minoría, no es argumento suficiente para descalificarlos. Después de todo, nada impide que las minorías de un determinado momento puedan defender intereses generalizables, susceptibles de convertirse en mayoritarios, o que las mayorías coyunturales sean portavoces de privilegios, viejos o nuevos, que sólo benefician a una minoría. Que esto sea así, depende de muchos factores. La información disponible y la calidad y amplitud del debate público son algunos de los más importantes. De aquí que el lugar que se les otorgue sea un reflejo, también, de la idea de democracia que se profesa.

Gerardo Pisarello es un constitucionalista argentino radicado en Barcelona. Es profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona.

Publicado en Rebelión

Ilustración de Lluïsa Jover per l'Avui.

L' INFORME AUKEN SOBRE ABUSOS URBANÍSTICS ES VOTA DEMÀ A ESTRASBURG

A6-0082-2009ES-AUKEN (2).doc

Més informació al bloc de Miguel Jara "El informe Auken desgrana la especulación inmobiliaria en España"

Nota d' Alternativa Jove–Joves d’Esquerra Unida i Alternativa (AJ-Joves d’EUiA), davant els fets esdevinguts al desallotjament de l’edifici de la Universitat de Barcelona, a la Plaça Universitat, i les carregues policials a l’exterior fa públic el següent posicionament:

1. No compartim la decisió del Rectorat, que és el responsable d’haver demanat la presència dels cossos policials al recinte universitari, per tal de desallotjar als i les estudiants de l’edifici universitari.

2. Demanem un aclariment sobre la intervenció policial, dins i fora de la Universitat. Segons les informacions que disposem dels fets, l´actuació del Mossos d´Esquadra ha estat exagerada i indiscriminada, en especial, a l´exterior de la Facultat cap a estudiants i professionals de mitjans de comunicació.

De la web de Televisió de Catalunya:

Els enfrontaments entre estudiants i mossos pel desallotjament dels anti-Bolonya tancats a l'edifici històric de la UB s'han allargat fins ben entrada la nit. Els incidents més greus van començar cap a les deu de la nit, a la confluència de Jaume I amb la Via Laietana, quan els manifestants van voler superar el cordó policial que impedia l'entrada a la plaça de Sant Jaume. A partir d'aquest moment, les dures càrregues policials van ser constants i els aldarulls es van estendre pels carrers del barri de la Ribera, més conegut com el barri del Born.

Aquesta manifestació havia començat a les vuit del vespre, a la plaça Universitat, i hi van participar entre 2.500 i 5.000 persones, segons les fonts, que protestaven contra l'actuació dels Mossos en el desallotjament de l'edifici de la Universitat de Barcelona. Una cinquantena de persones van resultar ferides: estudiants, mossos, vianants -fins i tot un nen de deu anys- i periodistes, tot i que anaven identificats.

El director general dels Mossos d'Esquadra, Rafael Olmos, ha lamentat que alguns periodistes hagin estat agredits durant les càrregues policials, tot i anar identificats. Olmos ha dit que això no pot tornar a passar, que s'hauran de revisar alguns protocols i que assumeix personalment les responsabilitats.

Cronologia dels enfrontaments

La batalla campal entre els estudiants i els Mossos vha començat aquest dilluns ben d'hora al matí, quan la policia ha desallotjat una cinquantena d'estudiants que hi havia tancats a l'edifici del Rectorat de la Universitat de Barcelona. Els alumnes la van ocupar fa uns mesos en protesta per l'aplicació del Pla Bolonya. Va ser el 20 de novembre, al final d'una manifestació contra l'Espai Europeu d'Educació Superior.

Durant el desallotjament s'han viscut moments de tensió i d'enfrontaments entre els estudiants i els agents, que han pujat de to quan els anti-Bolonya han tallat la Gran Via entre Balmes i Aribau durant unes dues hores. Cops de porra, cadires d'un bar de plaça Universitat volant, joves immobilitzats a terra... Així s'ha acabat el primer tall de la Gran Via, que ha provocat tres detencions, setze denunciats per desobediència, una vintena d'alumnes ferits i onze mossos també ferits, un dels quals es troba en estat greu. El tall també ha generat problemes importants de trànsit per entrar a Barcelona des de Castelldefels.

Segon tall de la Gran Via

No una, sinó dues vegades han tallat la Gran Via. I la policia, que vigilava l'edifici central de la UB, ha tornat a carregar contra els estudiants. Els agents els han dispersat i han optat per improvisar una marxa per diversos carrers de l'Eixample.

Fins a cinc-centes persones s'han arribat a concentrar davant del Departament d'Universitats del passeig de Gràcia, on han demanat la dimissió del conseller Josep Huguet. Un centenar han ocupat momentàniament els jardins del Palau Robert, els Mossos hi han tornat a carregar en contra i n'han detingut tres més.

A mitja tarda, uns vint estudiants s'han assegut davant la comissaria de les Corts per protestar contra les detencions dels seus companys i per les càrregues policials del matí. La protesta ha acabat sense aldarulls. Cap al tard, la policia ha deixat tots els detinguts en llibertat amb càrrecs. Al la nit, però, hi va tornar a haver enfrontaments arran d'una manifestació convocada a les vuit del vespre.

Els estudiants i els professors es queixen

Els estudiants i els professors que els donen suport han qualificat l'acció policial de "més pròpia de la repressió franquista" que no pas dels temps actuals. Asseguren que ha estat una actuació "gratuïta, innecessària i violenta", i lamenten que el rectorat n'hagi demanat el desallotjament. Segons els estudiants, l'acció policial ha "dinamitat" qualsevol via de diàleg i de negociació. En aquest sentit, no descarten que el sector més crític amb el Pla Bolonya s'acabi radicalitzant.

Veure també la valoració del company i amic Francesc Matas "El espectro de Valdecasas resucita" en el seu bloc.

Més valoracions interessants a molts blocs de IloveIU. En destaco: Pijus Economicus

I el reportatge gràfic a Jose Luis de la Torre Lorente.

Los Economistas Europeos por una Política Económica Alternativa han elaborado el Euromemorandum 2008 con el análisis de la situación en la Unión Europea, la crisis económica y unas propuestas de alternativa. Me limitaré ahora a reseñar algunas de sus alternativas a la crisis financiera.

De forma resumida, dicen: "La transformación democrática de la economía exigirá enfrentarse a la enorme concentración de poder en manos de las empresas gigantes. En un escenario alternativo, no debe emplearse el crédito para conseguir beneficios financieros a corto plazo sino para impulsar la inversión productiva hasta conseguir el pleno empleo y trabajo digno y contribuir a la lucha contra la pobreza y la exclusión. Por lo que a la transformación democrática de las finanzas europeas se refiere, deben hacerse políticas de mayor alcance que transformen el sistema financiero y lo integren a un marco de desarrollo económico y social democráticamente controlado.

En un primer nivel de medidas inmediatas debe asegurarse el funcionamiento regular del sistema de pagos, la provisión a la economía del suficiente crédito, y asegurar los depósitos y ahorros de las personas. Los estados deberían absorber partes importante de los principales bancos de su país, creando con ello una base fuerte y permanente de banca pública o semipública sobre la que deberían ejercer un control eficiente a fin de asegurar el cumplimiento de las funciones básicas del sistema financiero. Para ello es preciso más que un cambio de propiedad privada a pública: es preciso un cambio en el marco regulador de los bancos y los mercados financieros.

El segundo nivel de reforma del mercado financiero debe prohibir en la UE de forma permanente las prácticas más peligrosas que han acelerado y exacerbado la reciente burbuja y el crack financiero.

El tercer nivel consiste en una revisión completa de las normas en las que operan tanto el sistema bancario como los mercados de capitales europeos, incrementando la transparencia y estableciendo un registro de créditos europeo. El carácter general de la crisis bancaria sugiere que la mejor perspectiva para hacer reformas sostenibles es una sólida base de bancos del estado democráticamente controlados, lo que refuerza la propuesta de nacionalización y control democrático de una parte importante del sector bancario.
En relación a los mercados de capitales europeos, debería disminuir el volumen y velocidad del comercio de los mercados secundarios de valores de todas clases, y, entre otras medidas, establecer Impuestos sobre las transacciones financieras en todas las transacciones de monedas y títulos de Bolsa. El objetivo de estos impuestos es básicamente hacer menos atractiva la especulación a corto plazo; por tanto, el tipo del impuesto debe ser suficientemente alto para conseguir su objetivo, y podría modificarse en respuesta a circunstancias cambiantes. Deben reestructurarse igualmente las agencias de valoración, que deberían operar bajo la supervisión de las autoridades públicas, con una separación estricta entre los aspectos de valoración y consultoría; con este fin las agencias de valoración no deberían cobrar de las firmas que valoran sino de un fondo al que deberían contribuir las mismas empresas valoradas.

El cuarto nivel de reformas tiene que ver con las raíces de la crisis financiera, con un cambio en la redistribución de la renta y la riqueza y una distribución más igualitaria. Es preciso frenar la tendencia privatizadora de los sistemas de seguridad social y apoyar por el contrario los sistemas públicos de reparto sobre los que los mercados financieros no pueden influir.

Estas propuestas van más allá de las políticas específicas para los mercados financieros y forman parte de una agenda más amplia de política económica, democrática, por el pleno empleo, la cohesión social y la reestructuración ecológica. No sería el fin del capitalismo, pero podría ser el fin del capitalismo financiero.

Els sindicats s'han mobilitzat. Els eurodiputats i eurodiputades han escoltat. La batalla no està guanyada, però ja convenia una victòria! Ahir, milers de treballadors i treballadores omplien els carrers d' Estrasburg. Les manifestacions "virtuals" com les que també es varen recollir en aquest bloc (i que ha sumat gairebé 3.000 signatures) donaven arguments en contra d'questa mesura de sobreexplotació laboral i de vida. Finalment, els eurodiputats i eurodiputades, en majoria, han votat contra la revisió de la directiva d'horari laboral. Ara els hi torna la feina als ministres de treball de la UE (els insensats!) que varen acordar l'allargament de la jornada laboral. Les fileres de les dretes s'han trencat en la votació, i el resultat ha sorprès a propis i estranys... Tot un éxit! La proposta queda aturada tres mesos, per intentar "conciliar" les visions dels parlamentaris, dels governs de la UE i de la Comissió... com si això fos possible.

Tres mesos per disfrutar del NO!, tres mesos per arreplegar més forces, tres mesos per seguir omplint-nos de raó. Ja sabem com es prenen els resultats de les votacions els màxims dignataris de la U.E. Però, una vegada més, es demostra que fer respectar el resultat democràtic significa fer respectar els drets de la classe obrera!
A totes i tots els que heu manifestat, l'enhorabona!

La Unió Europea –a proposta de Sarkozy (aquell senyor de paraula demostrada ja que a punt de casar-se amb Carla Bruni li prometia a la seva ex-muller que si tornava deixaria la Bruni plantada)-- considera que els irlandesos no varen votar bé en relació al Tractat de Lisboa i els dona la oportunitat de repetir el referèndum... No han explicitat, però, quantes vegades podran votar si torna a sortir que no...

El grup dels 27 ha decidit que tant important o més que trobar mesures efectives per fer front al canvi climàtic i a la crisi econòmica a Europa (que té característiques pròpies i ben arrelades en la manera que han aconseguit americanitzar les polítiques generals de la UE-27, lluny de les conquestes socials posterior a la IIGM) és fer rectificar el poble irlandès abans de novembre del 2009.

Han decidit sotmetre al poble irlandès, sense cap vergonya, a un nou xantatge: si es comprometen a ratificar el Tractat de Lisboa abans que acabi l’actual mandat, el Consell Europeu adoptarà la decisió de que "la Comissió mantingui un nacional de cada Estat membre", (ja que, per ser més “eficaç” en el Tractat es preveu una reducció del nombre de comissaris a partir del 2014, i un els que "queia" era l'irlandès!). Sobre la resta de clàusules que promet concedir hi ha notícies contradictòries i s’aconsella un cert secretisme fins la campanya definitiva per un ARA DIGUEU QUE SI, SI US PLAU, IRLANDESOS DE M... ! I és que el gripau no fa de bon empassar: El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat a la ràdio irlandesa que el Tractat ja no es pot modificar... "El que sí es pot donar als irlandesos són algunes garanties legals vinculants de que els aspectes que els preocupen es tindran en compte... aquests punts no seran aprovats en contra de la voluntad de Irlanda"... bla, bla, bla, bla... ha assegurat.

Ei, senyor Durao Barroso, jo no vull que cap poble europeu sigui tractat diferent ni a cap país la democràcia valgui menys. Per tant, si els irlandesos i les irlandeses poden votar com a mínim dues vegades (ja veurem si s'acaba aquí...) reclamo que com a mínim la ciutadania espanyola (i la francesa, i la holandesa, i així successivament, que no varen poder pronunciar-se sobre el Tractat de Lisboa, puguin també ser informades sobre què significa de veritat aquest Tractat i puguin pronunciar-se abans de novembre del 2009 sobre si el volen o no!

Si Irlanda ha de tornar a votar, VOTEM TOTS!!!!

Manifestació virtual contra la directiva de les 65 hores

Davant la total impossibilitat d'assistir a la manifestació que organitza l'ETUC el proper dia 16 de desembre a Estrasbourg, vull fer-lis arribar que m'adhereixo a la manifestació virtual que dóna suport a la mobilització sindical contra la directiva del Temps de Treball.

Vull demanar que el seu vot sigui NO a aquesta directiva que ataca els drets dels treballadors i treballadores de la Unió Europea.

Personalment, voldria afegir crec que tenen una ocasió magnífica per no sumar-se aquesta vegada a l'onada de descrèdit que afecta a les institucions europees i fer un primer gest per rescatar Europa de la grollera americanització que està patint. I els suggereixo tasques per a més endavant:
1) convertir l'absurd Pacte d'Estabilitat en Pacte de Solidaritat entre els pobles i la ciutadania de la Unió,
2) entendre que el Pacte de Lisboa també ha fracassat i cal desenvolupar Europa per una direcció que NO passa per constitucionalitzar el neoliberalisme (acceptin les seves pròpies regles democràtiques d'una vegada!)
i 3) avançar en el camí d'una Europa social que fa front a la crisi posant les polítiques --especialment la política econòmica-- al servei de les persones.

L'Esquerra Europea reclama la re-regulació democràtica dels sistemes bancari i financer internacionals.

El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.

La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l'estructura del mercat de treball i el mercat financer. Per 30 anys el mercat financer global ha estat "alliberat" de qualsevol control polític – i ha conduit a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE, i tots els partits polítics d'Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d'assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.

L'Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d'ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s'ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d'estatuts i sotmetre's al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d'Estabilitat i Creixement s'ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l'ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari han de sotmetre's a control públic a favor d'un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

L' Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d'iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: "4 Hores contra la Precarietat" que tindrà lloc a Brusel.les el 25 d'octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.

Comité Executiu de l'Esquerra Europea, Atenes, 12 d'octubre 2008

Molt més fort que Rajoy deixès anar que la desfilada del 12 d'Octubre és un "coñazo" és que els caps de govern de l'eurozona prenguessin nota la tarda del diumenge sobre com Gordon Brown ha nacionalitzat "temporalment" els principals establiments de la banca anglesa. Els grans defensors del "laissez-faire" han d'intervenir, conjuntament, desfent la tendència ja massa alarmant de que quan hi ha problemas al territori de la Unió Europea, cada país mira per ell... I ho fan anant a classe de qui no està al Sistema Monetari Europeu ni té com a moneda l'Euro!

De fet, les costures del Pacte d'Estabilitat, de les polítiques que sustenten el Banc Central Europeu i la seva suposada independència de tota politica, han esclatat. Ningú ho diu, però no serveix ara per res el Tractat de Maastricht, ni la versió vergonyosa de la Constitució europea fallida, el Tractat de Lisboa i el lliure moviment de capitals que sanciona. No ho volen reconèixer, però els ciments neoliberals estan trontollant, amb perill de ruïna total, i deixen veure les greus esquerdes d'aquestes semi-constitucions fetes a esquenes de la gent...

I si el sistema bancari espanyol s'en escapa --de moment-- és perquè des del Banco de España s'havien mantingut unes regulacions molt més estrictes del que el neoliberalisme europeu i "global" demandava (i criticava)... Ves per on, no regulacions abans vol dir, ara, nacionalitzacions!

Els governs de la UE demostren de nou la seva incapacitat per veure l'economia com un conjunt, i no assumeixen fer un front comú per protegir els sectors productius, la ocupació i els serveis socials de la UE. És necessari que es posin a controlar seriosament els moviments internacionals de capital, reforçar els Fons Estructurals i el control públic dels bancs privats, a més de mantenir els fons públics a la banca que s'ha nacionalitzat, preservant-la de futures privatitzacions. A més, en contra de la moda de les privatitzacions, haurien de comprometre's a evitar l'entrada de capital privat en els que anomenen "serveis d'interès públic" (com el sistema públic de salut) en el sistema públic de pensions i la seguretat social.

Guanyarien en credibilitat si emprenguessin mesures per a suprimir els paradisos fiscals i tota l'actuació de frau i especulació que els ha fet nèixer i créixer, impedir les deslocalitzacions d'empreses perfectament rendibles i assegurar el nivell d'inversions productives i d'ocupació estable i digne i de salaris.

Finalment, haurien d'aturar i l'alta volatilitat dels mercats de divises posant fi als privilegis de la moneda dels Estats Units, vigilant que la revaluació de l'euro i altres monedes no impliqui perjudicar la capacitat exportadora dels paísos amb economies més febles de l'Euro-zona o dels mercats asiàtics.

Aquestes serien unes bones bases per afrontar, a continuació, la crisi alimentària i de productes energètics.