punts de vista

El director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Dominique Strauss-Kahn, declarava ahir que  el món està a punt de caure en una recessió  global, i demanava una resposta coordinada i ràpida per tornar la confiança als mercats financers.   Deia, a més que cap país pot considerar-se  immune ni pot resoldre els problemes econòmics pel seu compte, recomanant a la Unió Europea que no torni a mostrar les seves vergonyes i demostri que no hi cap  unió real quan els interessos concrets dels països més importants poden veure’s afectats. La manera com Angela Merkel va quedar  en evidència desprès de la reunió dels “4 grans” convocada per Sarkozy  (dient una cosa a la reunió i fent la contrària tot seguit en relació al Hypo Real Estate) deixa ben clar que la crisi supera la tossudesa no intervencionista d’estats aferrats a les doctrines neoliberals, per importants que siguin, com Alemanya.  Sense cap tipus d’autocrítica per la responsabilitat del FMI en l’actual desgavell econòmic i financer, les declaracions de Strauss-Kahn  varen anar acompanyades d’una  visió gairebé cínica sobre la fam al món i els estralls que podria provocar la crisi alimentària agreujada per la situació de crisi global que la majoria de mitjans han preferit obviar…  I avui, les Borses cauen en picat.

En un sentit  oposat,  la seva companya en el PSF, Ségolène Royal,  va demanar també ahir a la  RTL  que  el sistema capitalista havia de canviar perquè  “s’ha tornat boig”, i va alertar que si no es prenen mesures de fons, que afectin l’estructura del sistema, es corre el risc de “consolidar un sistema pervertit sense tenir la valentia necessària per canviar-lo”. 

 A Ségolène Royal  no li varen poder preguntar per les declaracions del director gerent del FMI, però sí per les de Jean-Claude Trichet,  el president del Banc Central Europeu a qui va recriminar no anar fins al final de les seves recomanacions contra el pànic financer. En aquest sentit, Royal deia:  "no hi ha d’haver pànic a condició d’un canvi de sistema i que les reformes estructurals impedeixin el ressorgiment d’un sistema capitalista financer pervertit.”  Per això, en la seva opinió, “el poder polític s’ha d’imposar a les regles de la banca, als fons especulatius, ha de posar fi als paradisos  fiscals i reglamentar les remuneracions dels que operen en els mercats financers.”I opinava:  no podem pensar en construir un sistema  financer sòlid sobre les brases de l’actual... Ben aviat tornaria a incendiar-se.

Si hacen falta más argumentos para acudir a la concentración de hoy, dia 7, a las 6:30 de la tarde en Plaza Urquinaona en Barcelona, o en las distintas calles y plazas de toda Europa y de todo el mundo donde han convocado sindicatos y organizaciones de clase, transcribo unos datos sobre el paro que me parece añaden contundencia a los motivos de protesta. Paro y precariedad van unidos, al igual que sus consecuencias sobre la salud, el bienestar y la tranquilidad de las personas.

.

Eurostat acaba de publicar los datos del paro que para toda la zona del euro subió el pasado mes d agosto al 7,5% (7,1% en agosto 2007). En cambio, para toda la Unión Europea se mantiene estable en el 6,9%. Eso supone 16,572 millones de personas desempleadas, de las cuales 11,596 millones están en la zona euro. Vale la pena hacer esta distinción puesto que mientras en la zona euro el paro subió en 272.000 personas, en toda la Unión Europea, en cambio, disminuyó en 225.000.

Entre los estados miembros, las tasas de paro más bajas corresponden a Holanda (2.6%) y Dinamarca (2.9%), y las más altas a España (11.3%) seguida de Eslovaquia (9.9%).

Eurostat sigue informando que en 19 estados de la UE se redujo el empleo en el periodo agosto2007/2008, en tanto en 9 estados se incrementó. La caída más importante del paro se produjo en Polonia (del 9.2% al 6.7%), y el mayor incremento en España (del 8.3% al 11.3%).

Sigue siendo muy alta la tasa de paro de los y las menores de 25 años, con un 14.9% en toda la Unión Europea, aunque las más bajas se registran en Holanda (4.9%) y Austria (6.3%), y las más elevadas, de nuevo, corresponden a España (24.6%) acompañada esta vez por Grecia (21.4% en el segundo trimestre del 2008).

Fuera de la Unión Europea, la tasa de paro registrada en agosto del 2008 era del 6.1% en los USA y del 4.2% en Japón

La xarxa de sindicalistes del Partit de l´Esquerra Europea debatirà sobre precarietat en el marc de la Festa d´EUiA, lligat a la proposta de la Confederació Sindical Internacional (CSI) de convocar per al dia 7 d’octubre la Jornada Mundial pel Treball Digne. Tal com va recordar ahir Jordi Miralles en el Parlament de Catalunya, a l'actualitat, la meitat de la força laboral mundial guanya menys de dos dòlars al dia, 12 milions de persones treballen en condicions d’esclavatge, 200 milions de nens i nenes treballen, i, 2,2 milions de persones moren a causa d’accidents i malalties laborals cada any.

Convé doncs, debatre entre les esquerres europees i trobar alternatives amb la xarxa de sindicalistes del PEE que ja s´ha oposat a diversos projectes de la UE que atempten contra els drets socials i laborals com és la ´Directiva Bolkestein´, la directiva d´ampliació de la jornada de treball o la desregulació i privatització dels serveis públics.

La jornada se centrarà en dos temes, que es debatran en plenari:

11.15 a 14 h. Serveis Públics i lluita contra les privatitzacions

16 a 18.30 h. Subcontractació: Efectes sobre la qualitat de l´ocupació. Directives comunitàries i política laboral

19.30 h. ACTE PÚBLIC d´EUiA i el PEE CONTRA LA PRECARIETAT

´Una alternativa d´esquerres a la crisi: Condueix la teva vida, lluita contra la precarietat´. Intervindran la responsable del Món del Treball d´EUiA, Núria Lozano, i la vicepresidenta del PEE, Graziella Mascia (Rifondazione Comunista, Itàlia)

També en el marc de la Festa, des de les 17:30 hi haurà el Primer Mercat Solidari Alternativa Jove. Aquest espai servirà perquè diferents entitats, com ara l´Associació Catalana per la Pau, l´Associació d´Amics del Poble Sahrauí o el casal d´amistat amb Cuba, presentin els projectes i activitats que duen a terme.
i a les 18 h. començarà `IU a debat´, on les tres sensibilitats d´Izquierda Unida presentaran els documents de la IX Assemblea Federal.

A les 21.00h es realitzarà el sopar d´EUiA, al que assistiran unes 1.200 persones, entre elles el coordinador general en funcions d´IU i diputat, Gaspar Llamazares, que cap a les 23 h. acompanyarà Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA, en el lliurament del premi l´Alternativa 2008.

Totes les activitats tindran lloc a l´INEFC (Av. De l´Estadi, s/n. Barcelona)

Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuinament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?

Les dues cares de la Unió Europea

La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).

Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perque desapareixi la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al periode 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a toda la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.

En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinò amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la opossició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!

Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix previament perque la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)

Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d'evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l'ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se'ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”

Però a la Comissió se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fòrmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupuestàries sólides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne).

De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastenaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!

Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.

L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduida i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a sermana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer crèixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fixe i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.

Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant nomès permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials s’els dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliquès el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen pret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva familia una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”

La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” per casualitat. Denunciava també com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circunstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes ‘enterprise worker’ (treballador emprenedor) o autoocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »

També Antoni Barbarà, que va coordinar les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l'habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l'hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s'assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!” De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinò “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escasos drets, inseguridad laboral i baixa remuneració” .

El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d'atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d'empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l'atur amb un sou mitjà reb el 90% del seu antic salari durant quatre anys.

En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d'un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.

Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fixe a temps complet ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d'ocupació amb períodes d'atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinò d'un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L'agreujaria!. Amb l'excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l'ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”

Cuando desde la economía política se tratan en una misma argumentación los temas de vida humana y tiempo podemos leer definiciones que vuelven hoy como una amenaza de futuro inmediato. Por ejemplo, en el Libro I de El Capital se lee: “El obrero no es más que tiempo de trabajo personificado”. Y ya en las primeras páginas del primero de los Manuscritos --y a pesar de que su autor reconoce que la naturaleza humana presenta unas necesidades que no pueden satisfacerse con las agotadoras e intensas jornadas de los inicios de la industrialización-- podemos leer la afirmación de que “El trabajo se presenta en la Economía Política únicamente bajo el aspecto de actividad lucrativa”. El joven Marx sigue explicándonos como la Economía Política (el capitalismo) esclaviza y embrutece a las personas. En sus propias palabras:

“Pero la Economía Política sólo conoce al obrero en cuanto animal de trabajo, como una bestia reducida a las más estrictas necesidades vitales. Para cultivarse espiritualmente, con mayor libertad, un pueblo necesita estar exento de la esclavitud de sus propias necesidades corporales, no ser ya siervo del cuerpo. Se necesita, pues, que ante todo le quede tiempo para poder crear y gozar espiritualmente. Los progresos en el organismo del trabajo ganan este tiempo (...) El tránsito del trabajo manual complejo al sistema fabril presupone una descomposición del mismo en operaciones simples. Pero por ahora sólo una parte de las operaciones uniformemente repetidas le corresponde de momento a las máquinas, otra parte le corresponde a los hombres. De acuerdo con la naturaleza de las cosas, y de acuerdo con experiencias concordantes, una tal actividad continuamente uniforme es tan perjudicial para el espíritu como para el cuerpo; y así pues, en esta unión del maquinismo con la simple división del trabajo entre más numerosas manos humanas tenían también que hacerse patentes todos los inconvenientes de esta última. Estos inconvenientes se muestran, entre otras cosas, en la mayor mortalidad de los obreros fabriles... Esta gran diferencia de que los hombres trabajen mediante máquinas o como máquinas no ha sido observada.”

Por lo que a la presencia de las mujeres en la naciente industria textil en desarrollo en aquellos años se refiere podemos leer lo siguiente: “En las hilaturas inglesas están actualmente ocupados sólo 158.818 hombres y 196.818 mujeres. Por cada 100 obreros hay 103 obreras en las fábricas de algodón del condado de Lancaster y hasta 209 en Escocia. En las fábricas inglesas de lino, en Leeds, se contaban 147 obreras por cada 100 obreros; en Druden y en la costa oriental de Escocia, hasta 280. En las fábricas inglesas de seda... muchas obreras; en las fábricas de lana, que exigen mayor fuerza de trabajo, más hombres... También las fábricas de algodón norteamericanas ocupaban, en 1833, junto a 18593 hombres, no menos de 38.927 mujeres.”

No resultaría nada descabellado atribuir de modo ahistórico a los observadores de estas estadísticas una reflexión parecida a la que tan frecuentemente se hace en la actualidad sobre “la revolución de las mujeres en el mundo del trabajo… Y también, en lectura actual, conviene recordar las siguientes estadísticas que nos da Marx para el trabajo infantil de las hilaturas inglesas movidas por vapor y por agua en 1835: 20558 entre 9 y 10 años, 35.867 entre 12 y 13 y por último 108.208 entre 13 y 18 años. Poco después explica: “Los grandes talleres compran preferentemente el trabajo de mujeres y niños porque éste cuesta menos que el de los hombres”. El motivo no puede ser de mayor actualidad: conseguir ser competitivos en las industrias y los negocios ya que como Marx explica, la industria fabril se encuentra en una situación parecida a la guerra de conquista. Para ello, son necesarios ejércitos numerosos “que pueda acumular en un mismo punto y diezmar generosamente”. Pero la recompensa al esfuerzo no son ni honores militares ni medallas de hojalata. Todo lo contrario: “Cuanto más largo, penoso, y desagradable sea el trabajo que se les asigna, tanto menos se les paga; se ven algunos que con un trabajo de 16 horas diarias de continua fatiga apenas pueden comprar el derecho de no morir.”

Parece que vuelven lo tiempos en que la vida del trabajo remunerado determina la vida total de la persona, aunque cabría hacer ahora la observación de que con el desarrollo del capitalismo el género no sólo representa una diferenciación de trabajos sino también de uso de los tiempos y por tanto de redimensión de la vida.

Comparteixo amb el company Alberto Garzón que l’economia ha de ser per a les persones. Al final del seu post, ens recorda com, en el mes de gener d’aquest any, Stiglitz li va explicar a Sarkozy que el PIB no podia mesurar el benestar d’una societat. Sarkozy, que segurament mai havia sentit parlar d’indicadors ni d’Amartya Sen, va decidir --fent fum d'encernalls-- que els millors economistes li havien de proposar, doncs, indicadors de benestar. Però de fet, el que realment va impulsar Sarkozy fou un pla per endurir les condicions de l'immigració a Europa.
Entre els indicadors que Sarkozy suposadament desconeixia n’hi ha dos que em semblen avui tristament adients, quan els diaris porten en primera plana la notícia de que 15 immigrants subsaharians, 9 dels quals eren infants entre 12 mesos i 4 anys, han mort a les costes d’Almeria. Han arribat vives 34 persones, entre elles 4 dones embarassades i tant sols una de les 10 criatures que varen iniciar la travessia.

Qué justifica còrrer tant de risc? Potser es pot entendre consultant alguns indicadors sobre la POBRESA HUMANA en els Informes sobre Desenvolupament Humà del PNUD. Aquests indicadors en concret es divideixen en dues “categories”: el que s’aplica als països més pobres, i el que inclou a la resta. Així, a l'INDEX de POBRESA HUMANA (I) es tenen en compte:

La probabilitat de viure fins els 40 anys,

La taxa d’analfabetisme de les persones adultes

PRIVACIÓ MITJANS ECONÒMICS, en base:
- % persones sense aigua potabilitzada
- % nens menors de 5 anys amb pes inferior al normal.

En canvi en l’ INDEX de POBRESA HUMANA (II) canvien substancialment les variables, i ara es té present:

L’ esperança de vida inferior als 60 anys

La taxa d’analfabetisme funcional

% persones per sota nivell de pobresa
(50% mediana ingrés familiar disponible)

Taxa de desocupació de 12 mesos o més.

---

Com podeu veure, les diferències són importants. Tant sols la possibilitat de viure en un país on l’esperança de vida és de més de 60 anys dona motius a la immigració. I també, disposar d’aigua potabilitzada o disminuir la desnutrició dels infants menors de 5 anys. Si s'entra en la lògica d'aquests indicadors, no costa tant d'entendre per qué les persones emigrin!

Però els "dignataris" del G-8 (entre ells, Sarkozy) han demostrat el seu autisme egoïsta a la recent cimera de Japó. S’ han compromès a aportar 6.000 milions de dòlars per a combatre el que el Programa Mundial d’Aliments (PMA) qualifica de “tsunami silenciós”. Fins ara, el PMA havia de cercar aliments per a 73 milions de persones de 78 països, però ara es senten més que desbordats per la fam. Els 6.000 M. del G-8 són un gra de sorra front els 30.000 milions de dòlars anuals que segons la FAO es necessiten per canviar les formes de producció d’Àfrica i Àsia…. I una burla --com la plantar quatre arbres i defugir qualsevol compromís per combatre la contaminació-- front la despesa dels països de la OCDE de 372.000 milions anuals per subvencionar l’agricultura dels països rics.

Fins i tot el president del Banc Mundial ha dit que l’augment dels preus dels productes alimentaris està posant en perill la supervivència de més de 2.000 milions de persones… I front aquestes alertes, els països rics reaccionen concedint cínicament ajudes ridícules, o posant sobre la taula polítiques d’immigració que s’estrenen amb l’aprovació dels camps de la vergonya a l’Europa fortalesa, o discutint la proposta de Sarkozy que --en el colmo del sarcasme— pretén que les persones immigrades es comprometin a cantar “l’Himne a l’Alegria” o, com a mínim, “La Marsellesa”.

Publicat a Le Monde Diplomatique, juliol 2008, i seguint els raonaments de l'amic Antoine.

“Imaginem que un jurat popular pronuncia el veredicte de no culpable i, tot seguit, qui presideix el tribunal torna a donar la paraula a la fiscalia perquè continuï les seves acusacions, fins que aconsegueixi la culpabilitat. Per què no ho podem imaginar, si el passat 12 de juny, poc desprès de que per ampla majoria els irlandesos diguessin no al tractat de Lisboa (que sols pot entrar en vigor si s’adopta per la totalitat dels 27 Estats membres de la UE), la majoria dels dirigents europeus varen fer saber que el procés de ratificació continuava...
« Europa » ja es va acostumant a que aquestes élites atemptin a la sobirania popular. S’està convertint de fet en marca de fàbrica, fins i tot quan es presenta com el regne de la democràcia a la terra.

En no acceptar un tractat « simplificat » que fins i tot el primer ministre irlandès Brian Cowen ha tingut que admetre que no l’havia aconseguit llegir sencer, el poble irlandès –en paraules d’un eurodiputat—ha ressuscitat el record d’una
« democràcia popular ».

(…) I el president del Parlement europeu, Hans-Gert Pöttering, afirmava : « El “no” irlandès no pot ser la darrera paraula. » S’haurà de fer un segon referèndum , i potser un tercer: a Dublín, es votarà fins que surti el « sí » ja que així ho reclamen els Estats que no han consultat la seva ciutadania... (…)

La marca Europa s’ha venut i s’ha estès evocant la pau, la prosperitat, la justícia, la igualtat. Ha dissenyat cartells molt bonics amb un cel molt blau i infants que dansen donant-se les mans ; disposa d’un eixam de periodistes i artistes que són militants infatigables : col•loquis, reunions, subvencions produeixen Europa amb la mateixa seguretat que els molins es serveixen del vent.

Europa parla de pau, però es compromet amb les guerres de l’exèrcit dels USA. Parla de progrés, però organitza la desregulació del treball. Parla de cultura, però redacta una directiva, Televisió sense fronteres, que multiplicarà la freqüència dels spots de publicitat. Parla d’ecologia, seguretat alimentària, però aixeca la prohibició d’onze anys a la importació de pollastres americans que han estat immersos en un bany de clor. Finalment, parla de llibertat. I posa en marxa una
« directriu de la vergonya » per la que els estrangers en situació irregular podran ser retinguts 18 mesos abans de la seva expulsió.

Mantenir la promesa europea significaria harmonitzar per dalt : llibertats, drets socials, fiscalitat progressiva, independència. En nom de la unificació han fet tot el contrari i han anul•lat les conquestes dels Estats més avançats. I són les retencions prolongades, el treball de nit per a les dones, el lliure canvi, l’atlantisme. Tantes coses juntes han acabat per infantar una Europa social ; la que diu « no ». Observant que a Irlanda han estat les dones, els joves de 18 a 29 anys, els obrers i els assalariats en general els que han refusat de forma massissa el text que s’els proposava, el setmanari The Economist ironitzava : « Un cens electoral semblant al del segle XIX, és a dir, reduït als propietaris d’una certa edat i de sexe masculí, hauria produït un “sí” massiu al tractat de Lisboa ». Quina Europa es pensa construir en base a un retorn al que sols voten els homes propietaris?"

Fins que no s'obligui al poble d'Irlanda a votar de nou sobre el Tractat de Lisboa i el resultat sigui diferent, el Tractat és mort. Però tanmateix, el Parlament espanyol segueix la farsa: ratificacions entusiastes, amb majories aclaparadores, i excepcions dignes de tota honra. Per exemple, la de Gaspar Llamazares que explicava el NO al Tractat de Lisboa perque era un SI a l'Europa dels valors, i reclamava que s'havia de votar en referendum si la ciutadania vol viure en una “Europa amurallada” que ven la seva ànima al mercat, o en una UE més democràtica i social.

Joan Tardà, d'ERC, es pregunta com es pot votar sí a "l’Europa que prostitueix les llibertats democràtiques. L’Europa rica, culta i espoliadora del món empobrit que renuncia a la lluita pel respecte dels Drets Humans, tot aprovant la Directiva del Retorn, manifestació clara de la impotència per fer compatible la riquesa amb la justícia" I no puc estar més d'acord quan qualifica el Tractat de Lisboa de "fill bord del procés de construcció d’una Europa cada vegada menys forta, menys democràtica i incapaç de superar un model intergovernamental, basat en l’opacitat de treball dels alts funcionaris, allunyat d’una veritable voluntat d'aspiració supraestatal".

I crec que també s'ha de recordar que el BNG ha donat un vot negatiu perque creu en una Europa més social, més democràtica, i que respecti molt més les identitats nacionals.

Per altra banda, entenc dissortadament les majories entusiastes del sí: de nou demostren la llunyania dels escons... El que no entenc són les abstencions. Segurament el fred que ve d'Europa --com titulava Joan Herrera el darrer escrit del seu blog-- també congela la sang. Em sap greu. No era bon moment per encongir-se d'espatlles davant aquesta Europa de les 65 hores i dels camps de la vergonya.

Quan hi ha tant d’intel•lectual llepafils que s’horroritza per la utilització del concepte “classe obrera”, el Dr. Estapé l’ha posat de forma reiterada en els títols dels seus articles. La darrera vegada ha estat avui mateix, al suplement Dinero de La Vanguardia on publica puntualment, cada diumenge, a la part inferior de la pàgina 8. El d’avui es titula, per a menys ambigüitats, “la classe obrera d’ahir i d’avui”, i sembla ben bé que el Dr. Estapé –des de León—s’hagi sumat a la campanya contra la directiva europea de les 65 hores.
En un viatge a través del temps, relaciona --de forma que pot resultar en certa manera inquietant per alguns lectors de La Vanguardia-- les dades sobre la realitat de l´època que coneixem pels metges higiniestes Monlau i Salarich, amb La Gloriosa de 1854, sense deixar de recordar que Pedro Laín Entralgo ja hi va veure en aquesta Revolució una revolta contra la misèria del proletariat, cosa que no és d’estranyar si a les fàbriques tèxtils de Vic, en records de l’època, "el látigo colgaba muy cerca de cada telar”.
Ja en el segle XIX i seguint en les condicions de treball i vida de la classe obrera, ens explica una visita seva feta a Sabadell uns cinquanta anys enrera. I diu: “ Pues bien, observando junto al dueño de aquella industria las instalaciones, me llamó la atención, sobremanera, la prisa de centenares de obreros, todos con su granota, que corrían para enfundarse otras nuevas granotas…Visto el acelerado cambio de uniforme y de puesto, le pregunté al empresario de qué se trataba tanto movimiento. Sencillamente, me dijo, "los del segundo turno les llamo, despectivamente, los del turno del sueño". Quise mayor explicación y la tuve: los dos turnos seguidos representaban 16 horas de trabajo ininterrumpido y, de este modo, redondeaban un salario que casi no les bastaba para ir y volver a Sabadell.”

Ara es podrien tranquil•litzar algunes consciències perquè aquesta duració de jornada queda reservada a la població immigrada.

Misèria en les condicions de vida de la classe obrera i jornada de treball fins a l’extenuació han anat massa vegades plegades a la història. I no hi són alienes les condicions i la repressió exercida a les persones treballadores immigrants, ja que des del moment en que entren en el mercat de treball, són també part indestriable de la “nostra” classe obrera.
La dinàmica d’explotació creixent, fins als camps de la vergonya, sols acaben quan lluites glorioses s’hi oposen. Per això l’article també queda obert quan el Dr. Estapé, fent un darrer salt en el temps, ens porta a fins fa ben pocs dies, al projecte de la CE per allargar la jornada laboral, que dinamita la vella norma "dels tres vuits” (8 hores de treball, 8 hores de lleure i 8 hores de son)... I acaba dient com aquell que rés: “Hay quien atribuye una gran parte del no de Irlanda a la oposición a este proyecto laboral…”

Em consta que dirigents importants del PSC-PSOE llegeixen cada setmana l’article del Dr. Estapé. M’agradaria de saber com aquesta setmana entomen el repte si entenen la classe obrera dels nostres dies tal com és, en la seva diversitat, i en la desesperada lluita d'una bona part d'homes i dones des de qualsevol continent que venen aquí per formar part, amb tots els papers que calguin --o sense papers-- de la classe obrera de Catalunya .

Publicado en El País:
"El presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, y la vicepresidenta Fernández de la Vega se esforzaron ayer en asegurar a los ciudadanos que la directiva sobre expulsión de inmigrantes y deportación de menores aprobada esta semana por el Parlamento europeo "no afecta a la legislación española". Es una afirmación francamente sorprendente porque hasta ahora los que sabemos algo de la UE habíamos creído que los Estados miembros están obligados a transponer el contenido de las directivas comunitarias, bien mediante leyes nacionales, bien mediante normas reglamentarias. Creíamos que una cosa era que las directivas no tuvieran aplicación directa y otra que no tuvieran consecuencias legales.
En el caso concreto de esta directiva, el Gobierno español está obligado a que las leyes o normas sobre internamiento de inmigrantes se ajusten a ella. Como el texto aprobado dice que los inmigrantes sin documentación podrán permanecer detenidos "hasta 18 meses", la legislación española podrá ampliarse de 40 a 60 días, como se ha anunciado, sin problemas y, si así lo desea, este Gobierno, o cualquiera otro que le sustituya en el futuro, podrá ir cambiando esa legislación "hasta" los 18 meses mencionados en la directiva.
El problema con lo sucedido el pasado miércoles por el PE es que la directiva dice lo que dice y significa lo que significa, por mucho que en España los responsables políticos socialistas estén empeñados ahora en hacernos creer otra cosa. Los hechos son también los que son: 16 europarlamentarios socialistas españoles rompieron el voto de su grupo (102 socialistas votaron en contra y 48 se abstuvieron) y apoyaron sin turbación alguna una propuesta defendida, entre otros, por el Partido Popular, por la Alianza Nazionale de Gianfranco Fini, la Liga Norte de Umberto Bossi y por el partido político polaco que dirigen los famosos gemelos Kaczynski. Esa es la realidad.
El PSOE asegura que nunca se llegará en España al tope de 18 meses de internamiento. ¿Por qué no? ¿Piensa que va a estar en el Gobierno de España legislatura tras legislatura? Con esta votación, Rodríguez Zapatero y el Partido Socialista han renunciado a criticar cualquier decisión en materia de internamiento de inmigrantes no documentados que tome en el futuro cualquier Gobierno popular. El colmo sería que el PSOE pretendiera movilizar a la opinión pública contra un Gobierno que, en el fondo, se estaría limitando a aplicar unas normas aprobadas gracias, precisamente, a los votos socialistas.
El pasado miércoles fue un día triste. Para los socialistas españoles, para sus simpatizantes y para quienes han creído en la construcción europea. Los primeros han visto cómo sus dirigentes renunciaban a parte de su memoria, no solo la histórica sino incluso la personal, para apoyar una directiva que creen que les ayudara a conservar el voto de las clases medias y trabajadoras, asustadas por la inmigración. Los segundos, porque ven cómo se aleja un propósito europeo que ha sido para muchos de sus ciudadanos un proyecto que protegía las libertades, ponía límites a la demagogia y al populismo, y aseguraba la racionalidad y el derecho. Si el camino que se empieza a recorrer es otro, si la construcción europea ya no es un objetivo basado en esos principios quizás no merezca la pena. Si el PE no ha sido capaz de paralizar una directiva como ésta, entonces, hay que replantearse muchas cosas.
Como siempre, habrá socialistas que se quejen del buenismo de quienes piensan que todo está bien. No se trata de eso. Todos sabemos que la inmigración sin control es un problema serio, que es difícil compaginar el derecho a controlar las fronteras y el derecho de los inmigrantes. Pero la obligación de un Gobierno democrático debería ser buscar un equilibrio que respete los derechos humanos de los inmigrantes. Con esta directiva no se pretende "ordenar" la inmigración, como no se cansa de decir el ministro de Trabajo, Celestino Corbacho. Se trata claramente de una nueva normativa de represión. Eso es todo. Una directiva que reduce, por no decir elimina, la protección legal de personas que no han cometido ningún delito pero que resultan incómodas.
Los ciudadanos tenemos poca memoria, es cierto, pero en este caso a muchos nos será difícil olvidar a los tres únicos europarlamentarios socialistas que se negaron a someterse a las órdenes de su partido. Josep Borrell y Ramón Obiols, que votaron en contra, y Marti Grau i Segu, que se abstuvo. Quizás su gesto de dignidad sea castigado como lo fue el diputado Juan Antonio Barrio, que se atrevió a votar contra el pase del jefe de la Oficina Económica del presidente del Gobierno, David Taguas, a la patronal de la construcción. Es posible. Pero sus nombres no se olvidarán. Los de los 16 que firmaron la directiva junto a Fini y Kaczynski quedarán apuntados en un papel."