Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Categoria: Europa

Pobresa i precarietat a Europa

amcastells 26/12/2007 @ 16:24

untitled.bmp

Acabo de llegir la notícia que segons Adecco i l'escola IESE caldrà crear més treballs a temps parcial per als joves catalans a fi de reduir la seva taxa d'atur que es preveu s'incrementi en el proper any. Aquesta idea és un tant antiga: ja es va intentar posar en marxa fa uns quants anys a fi d' "incorporar" dones al mercat laboral, encara que a l'informe Adecco-IESE sembla una novetat. El que no diuen és el baix grau de satisfacció de les persones que a l'Estat espanyol tenen aquest contracte, ni el salari que cobren: normalment, els treballs parcials signifiquen sous parcials, que mantenen la dependència econòmica i de vida de joves i dones. En lloc de reduir la jornada laboral per a tothom mantenint els salaris, les empreses i els seus "gurús" proposen contractes precaris, a termini o a temps parcial, que disminueixen els sous de les persones treballadores i incrementen en molt els beneficis empresarials.

Així, a Europa es viu com una realitat important i en creixement el nombre de persones amb contracte laboral però que segueixen sense sortir de la pobresa. Per al 2005 Eurostat calculava que a tota la EU-25, malgrat tenir un lloc de treball, hi havia 14 milions de persones pobres, front els gairebé 7 milions de persones pobres a l'atur.

Com a dada suplementària, la taxa de pobresa de les persones amb contractes temporals era 3 vegades més alta que les que tenien contracte fixe (Comissió Europea 2005b: 193).


I ja que parlem de pobresa a Europa:

Les darreres dades sobre pobresa a la UE indiquen que el 2005 es mantenia l'increment de la mitjana del 2004 fins el 16%, amb valors màxims del 21% per Polònia i Lituania, Grècia, Espanya i Irlanda en el 20%, i Portugal i Letònia en el 19%. En canvi, els valors mínims els presentaven Suècia, amb un 9% i la República Txeca, amb un 10%.

Front a una taxa mitjana per la UE-25 i per adults homes del 14% i per dones del 15%, la taxa per infants de menys de 16 anys puja fins el 19%, la mateixa de les persones de més de 65%.

Sembla, doncs, en base a les dades d'Eurostat-Database (novembre 2007), el risc més alt de pobresa està a la infància, a la tercera edat, en els contractes en precari i a l'atur. Pel que fa als infants de la UE-25, pràcticamente un de cada cinc infants de menys de 16 anys de mitjana viuen en llars pobres, encara que en el cas d'Espanya, Itàlia, Polònia i Lituania, en són més: un de cada quatre.

Crecimiento sin equidad ¡no, gracias!

amcastells 21/12/2007 @ 17:26

desigualdad.jpg

En relación a las diferencias de renta entre los países que forman la Unión Europea que ofrecía en mi post anterior –y que ofrecen una amplia gama de lecturas—sólo he recibido un largo comentario de HilarioIdeas (sic) que creo merece alguna puntualización. En esencia, en el comentario se afirma que si se quiere que el PIB crezca más que el de otros países de la U.E. hay que continuar la política de liberalizaciones y reformas estructurales que él atribuye al PP pero que de hecho surgieron mucho antes… El largo texto sólo contiene, de hecho, esta propuesta que hace dudar de lo acertado del seudónimo, ya que la idea ni siquiera es original: se viene repitiendo desde el conservadurismo económico hasta la saciedad, y encuentra su filón más importante comparando el comportamiento macroeconómico de los Estados Unidos con el de los países centrales de la Unión Europea. El argumento, en el fondo, nos dice que si optamos por más privatizaciones y mayor desigualdad social creceremos más. Por el contrario, cualquier política económica intervencionista y una red de protección social estructurada desde el sector público inducirán menor crecimiento e inflación.

Los abogados de esta simplificación que se encuentran en todos los periódicos, fundaciones neoliberales –y también en los lobbys de Bruselas-- olvidan que por lo que al crecimiento económico se refiere, la realidad es contradictoria. Su modelo puede ayudar bajo determinados supuestos a incrementar el crecimiento, pero casi siempre a costa de incrementos mucho mayores –y más dolorosos—de la desigualdad. Y el crecimiento con igualdad es en general un objetivo preferible en las democracias que ganar carreras de aumento del PIB a costa de desgarro social. Por ejemplo, nos recordaba Lourdes Beneria que “el gran éxito de la industrialización y el crecimiento de los tigres asiáticos de los últimos cincuenta años (incluyendo el caso japonés) ha tenido lugar sobre una base social relativamente igualitaria. Por el contrario una región como América Latina, con unos niveles de desigualdad entre los más altos del planeta, no ha logrado un crecimiento económico que pueda compararse con el asiático.” Podríamos añadir además que en América Latina se habían realizado los procesos de privatización más importantes de los últimos tiempos, lo cual no ayuda nada a las tesis defendidas por los neo-conservadores. De forma similar, para los países con menor PIB per capita de la Unión Europea, parece preferible un proceso de convergencia más lento pero menos generador de desigualdades internas ya que también la mayoría de países que encabezan la lista –excluido Luxemburgo—gozan de un estado del bienestar envidiable.

No hay nada demostrado sobre la tesis que se pretende irrefutable de que el mercado sin intervenciones lleve a tasas de crecimiento mayores. Pero en cualquier caso, desde el punto de vista del bienestar social, es difícil aceptar que éste sea el primer objetivo de la política económica. Volviendo a L. Beneria: “La maximización del crecimiento es un objetivo economicista que ignora otros objetivos sociales fundamentales, En primer lugar no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer.” Tal como inicialmente lo expuso el premio Nobel de Economia Amartya Sen y tal como ha sido desarrollado por otros autores e instituciones como el PNUD (Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo), el impacto de este enfoque ha sido enorme y es difícil ignorarlo. Por otra parte la maximización del crecimiento económico como objetivo principal no puede ignorar el problema tan urgente de la sostenibilidad del sistema. A estas alturas de deterioro del medio ambiente y de los grandes riesgos en torno a la misma sobrevivencia de nuestro planeta, la búsqueda del mayor crecimiento económico sin tener en cuenta los problemas de sostenibilidad parece ya no sólo irresponsable sino altamente arriesgada.”

Les diferències de renda a la Unió Europea

amcastells 18/12/2007 @ 12:50

ricos-pobres.jpg

EUROSTAT, la Oficina estadística de les Comunitats Europees, ha publicat a mitjans d'aquest mes les diferències de PNB entre els països que formen la Unió Europea. Malgrat la malfiança que cal tenir a les estadístiques --i al que mesura realment el PNB-- les diferències són tan espectaculars que les reprodueixo en el benentès que en tots aquests països hi ha situacions de millor o pitjor repartiment de la renda entre la seva ciutadania, i no necessàriament en els països més rics hi ha més igualtat, o a la inversa. El PNB per habitant s'ha comptabilitzat en paritat de poder de compra, però tot i així la diferència entre els països membres de la Comunitat va del 37% al 280% en torn al PNB mitjà de la UE27 per al 2006.
Luxemburg és el país que presenta el nivell més alt: dues vegades i mitja per sobre la mitjana, --malgrat els sous pagats als treballadors i treballadores immigrants, en gran mesura portuguesos, que hi treballen-- Irlanda ha fet en pocs anys un salt espectacular i es troba prop del 50% per sobre de la mitjana, i Holanda, Àustria, Dinamarca, Suècia i Bèlgica estan entre un 20% i un 30% per sobre de la mitjana.
Regne Unit, Finlàndia, Alemanya i França superen la mitjana entre un 10 i un 20%, en tant que Espanya, Italia i Grècia donen els valors mitjans.
Per sota de la mitjana podem veure a Xipre i Eslovènia, amb un 10% inferior, i la República Txeca, Malta i Portugal entre un 20 i un 25% per sota. Hongria i Eslovàquia estan més avall, en un 35% per sota de la mitjana, i Lituania, Letònia i Polònia entre el 40% i el 50% per sota. Els països amb un nivell més baix són Romania i Bulgària, un 60% sota la mitjana.

Evolució en tres anys i amb altres països:
En les dades que segueixen a continuació per als anys 2006, 2005 i 2004, i sempre basats en la paritat de poder de compra, podem comparar el PNB per capita dels 27 Estats Membres de la UE, els tres paísos candidats, els tres països de la EFTA i els 4 dels Balcans occidentals, tot i advertint que la paritat del poder de compra (PPC)
es una referència artificial que permet eliminar els diferencials de preus entre els diferents països.
PNB per habitant en Paritat Poder de Compra UE 27 = 100
Anys: 2004 2005 2006
EU27 100 100 100
Àrea Euro 111 111 110
Bèlgica 121 121 120
Bulgària 34 35 37
República Txeca 75 77 79
Dinamarca 126 127 126
Alemanya 117 115 114
Estonia 57 63 69
Irlanda 142 144 146
Grècia 94 97 98
Espanya 101 103 105
França 111 112 111
Itàlia 107 105 103
Xipre 91 93 92
Letonia 46 50 54
Lituania 51 53 56
Luxemburg 254 265 280
Hongria 63 64 65
Malta 77 77 77
Holanda 130 131 131
Àustria 129 129 128
Polònia 51 51 52
Portugal 75 76 75
Romania 34 35 39
Eslovenia 85 87 88
Eslovàquia 57 61 64
Finlàndia 117 115 117
Suècia 125 124 125
Regne Unit 122 120 118

Croacia 49 50 52
Ex-Rep. Iug. Macedònia 27 28 28
Turquia 29 29 31

Islàndia 132 135 130
Noruega 165 180 186
Suïssa 135 134 135

Albània : 20 21
Bosnia-Herzegovina : 25 26
Montenegro : 30 33
Sèrbia : 33 33
: dades no disponibles

TRACTAT DE LISBOA: la burla neoliberal.

amcastells 13/12/2007 @ 15:57

lisboa.jpg

Entre comentaris masclistes de baix nivell sobre la faldilla de la representant de Suècia s'ha escenificat avui a Lisboa la burla neoliberal a la democràcia amb la signatura prèvia del "Tractat de Reforma" que ara ja és la proposta en ferm del "Pacte de Lisboa". Tan sols els irlandesos tindran oportunitat de pronunciar-se en referèndum. El dinàmic Sarkozy no hi pensa ni per un moment: ell ha convertit el NO francès al projecte de Constitució europea en una signatura aprovatoria vergonyant que traeix el fons polític del que va decidir la ciutadania francesa. El primer ministre del Regne Unit, Gordon Brown, ni tant sols ha volgut aparèixer en públic. En canvi, Durao Barroso, el quart home de les Azores, estava exultant. Tindrà més poders, així com Javier Solana, el que va ser home de la OTAN d'ombra allargada, a les relacions internacionals --i molt més-- de la UE.

Entre comentaris sobre faldilles el locutor de TVE es felicitava perque els "dignataris" signaven l'acceptació d'uns drets humans universals sense adonar-se --potser-- que venien força retallats i de difícil compliment per la cobdícia dels poderosos... Drets humans i flexicurity, Model Social Europeu i competència de mercat fins i tot en els serveis públics fan una barreja difícil d'empassar... ho estem veient ja a casa nostra en el servei de salut, sense anar més lluny. En fí, els pobles de la UE (amb Estat o sense) han pogut presenciar, en el Mosteiro dos Jeronimos que merexia ser escenari d'un acte més digne, una tragicomèdia de baix nivell que no promet una Europa millor. No puc estar més d'acord amb Jordi Miralles quan qualifica la signatura d'avui de "vulneració de la democràcia" i reitera la necessitat de defensar el dret de decidir "també a Europa".

Fins i tot la magnífica veu de Dulce Pontes a la clausura de l'acte sonava més irònica i burleta que mai.

(Per a més informació, consultar els posts anteriors)

Euromemorandum 2007 -- Resumen y Propuestas Alternativas

amcastells 12/12/2007 @ 11:55

euro.jpg

La adopción del nuevo “Tratado de Reforma” en la UE se produce en un momento de crisis financiera, mayor incertidumbre económica e incremento de las desigualdades sociales. A ello se unen los riesgos adicionales del cambio climático y una situación precaria en el uso de la energía y los crecientes desequilibrios de la economía mundial. El nuevo Tratado no permitirá que la UE domine dichos problemas y desafíos. Por el contrario, reforzará el marco de política neo-liberal que ha contribuido a la crítica situación en que nos encontramos.

Problemas actuales. La actual bonanza económica se verá afectada, sin lugar a dudas, por la quiebra provocada por la crisis financiera y dificultada por los insuficientes crecimientos salariales y la debilidad del consumo y el gasto público. La redistribución de la renta y la riqueza desde los pobres a los ricos se inició en años de recesión económica y continúa en los años de recuperación y crecimiento. La pobreza no sólo no ha disminuido sino que en muchos casos se ha incrementado en los últimos años de crecimiento global y beneficios exuberantes. Los alarmantes problemas del modelo dominante en el suministro y consumo de energía y sus peligrosas consecuencias para el cambio climático han quedado de manifiesto de diferentes maneras con las políticas de precios monopolistas en los mercados de la energía liberalizados y los numerosos casos de catástrofes ecológicas.

Crítica a las políticas de la UE. La UE no da ninguna respuesta convincente a las incertidumbres y los crecientes problemas económicos y sociales. Las rotundas declaraciones no van seguidas de las correspondientes medidas concretas y las políticas se encaminan muy a menudo en la dirección opuesta:

- En relación a la crisis financiera, las actuaciones emprendidas no se dirigen a limitar sino a abrir todavía más la puerta a la especulación financiera. Es alarmante que la UE considere un obstáculo a eliminar para el libre movimiento de capitales las reglas de los estados miembros de protección de los fondos de pensiones frente a la entrada y las estrategias de los inversores financieros –abandonando las rentas de los pensionistas a los riesgos de pérdidas financieras.

- En la concepción de la UE está simplemente ausente cualquier perspectiva de política macroeconómica que responda a los problemas, y no se emprenden acciones para controlar el tipo de cambio.

- El respeto y gran consideración que se dice merecen los servicios de interés general como pilar esencial del Modelo Social Europeo se acompañan de iniciativas que socavan el núcleo de dichos servicios – cuidado de la salud y servicios sociales - integrándolos en el marco del mercado interno y las reglas de la competencia. Se trata de un intento obvio de reconquistar áreas perdidas en las discusiones sobre la directiva de servicios que después de fuertes críticas públicas tuvieron que ser exceptuadas de dicha directiva. También en la reciente iniciativa de “flexicurity” en el mercado de trabajo domina la obsesión desreguladora, cuando por otro lado la política sobre inmigración es demasiado restrictiva.

- En un intento de compensar los problemas económicos creados por la poca atención prestada a la demanda interna en la UE se ha iniciado – con el título de “Europa Global” - una estrategia externa más agresiva de apertura de mercados y conquista de cuotas de mercado en todo el mundo. Los principales instrumentos para este objetivo son el comercio bilateral libre y acuerdos de inversión y la reformulación neoliberal de los Acuerdos Económicos de Partenariado con los países en vías de desarrollo. En lugar de centrase en la construcción de una alternativa atractiva al agresivo modelo de los USA, la UE refuerza sus mayores ambiciones en el mundo con la formación de una fuerza militar.

- En energía y política del clima la contradicción entre palabras y acciones es particularmente evidente. Ni los fuertes ataques retóricos contra la política de precios de los monopolios de la energía ni los compromisos declarados para cambiar el modelo de consumo de energía en la UE han ido seguidos de medidas concretas. La política energética sigue dominada por la teoría de los mercados libres y la práctica de una conducta monopolista. Para reemplazar el actual régimen insostenible de provisión de energías fósiles la UE sigue considerando la opción nuclear o sea, otro régimen insostenible.

Propuestas alternativas

Para superar la crisis financiera y alcanzar la estabilidad financiera en la UE deben combinarse medidas inmediatas contra la especulación financiera con el fin de estabilizar los sistemas financieros europeos y reconducirlos hacia estrategias de desarrollo europeo coherentes.
- Contra la especulación financiera deben exigirse normas de transparencia, limitarse el apalancamiento y los avales y permitir que sólo se negocien los paquetes de préstamos cuando lo aprueben de manera explícita las autoridades supervisoras. Contribuyen a este objetivo los impuestos sobre los beneficios del capital a corto plazo y sobre las transacciones en bolsa y en divisas, y debería prohibirse que los fondos de pensiones y los seguros de vida invirtieran en fondos de inversión libre y otros instrumentos financieros de riesgo.
- Para proteger a las empresas y sus empleados de las peligrosas prácticas de los inversores financieros el derecho de voto de tales inversores debería vincularse a una duración mínima de tenencia de acciones, potenciando el derecho de los empleados a vetar decisiones que vayan contra sus intereses. En una perspectiva a más largo plazo todavía debería frenarse y cambiar la tendencia a redistribuir la renta de manera regresiva, desde las rentas más bajas a las más altas, ya que dicha tendencia es la base del desarrollo inestable que dirige, cada vez más, la economía financiera.
Una política macroeconómica más activa de la UE debería promover más y mejor empleo y crecimiento sostenible en la UE. Las medidas a tomar en esta dirección son los programas de inversión pública a nivel nacional y de la UE – para la reestructuración de los sistemas de transporte, provisión de energía, vivienda social, restauración urbana, etc.– así como iniciativas para la reducción de la jornada laboral en diferentes formas. También deberían tomarse iniciativas para controlar el tipo de cambio del euro en relación al dólar estadounidense y al renminbi chino y procurar, con este objetivo, más cooperación económica internacional.
Servicios Públicos – o los “servicios de interés general” – deben reconocerse no sólo de forma retórica sino con las políticas correspondientes como elemento central del Modelo Social Europeo basado en la solidaridad y la equidad. Debe instaurarse y reforzarse la provisión de servicios públicos en los sectores liberalizados, y donde sea especialmente difícil, cabría considerar un control público más estricto, incluyendo nuevas formas de administración y propiedad públicas. Todos los servicios públicos deben quedar exentos del mercado interno y de las reglas de la competencia – aun cuando tengan carácter económico. La dimensión europea de dichos servicios puede potenciarse con la definición de niveles mínimos y convergencia por arriba, cooperación entre las regiones fronterizas e investigación y proyectos educativos conjuntos.
Debería ponerse un énfasis especial en las políticas antipobreza. La abolición de la pobreza debería ser la principal prioridad del Tratado de Reforma. Para la consecución de dicho objetivo la UE debería urgir a los estados miembros la adopción de planes de acción (salario mínimo, ayudas a la infancia, etc.). Al mismo tiempo, la UE debería apoyar las medidas nacionales anti-pobreza con transferencias europeas.
Política climática y energética. Deberían tomarse medidas más activas y concretas para efectuar el cambio desde el sistema actual basado en energías fósiles a un régimen sostenible basado en el ahorro de energía y el desarrollo y uso de fuentes renovables de energía.
En sus políticas externas la UE debería adoptar el objetivo fundamental de promover la transición fundamental hacia un modelo de desarrollo global más equilibrado y equitativo. En particular, debería iniciar una agenda de comercio justo para la cooperación y el desarrollo. En las relaciones con los países en vías de desarrollo esto significa relaciones comerciales basadas en la no-reciprocidad, ayuda especifica para que se cumplan los derechos humanos y los niveles de sostenibilidad social y del medio ambiente. En su relación con los países desarrollados la UE debería contribuir a la reducción de los grandes desequilibrios y en una perspectiva a más largo plazo tender al equilibrio de las balanzas por cuenta corriente y a un tipo de cambio administrado de manera conjunta para mantener el equilibrio. En este marco político no caben ni las amenazas ni el uso de la fuerza militar.

(Del Resumen del Euromemorandum 2007 de los Economistas Europeos por una Política Económica Alternativa:

Pleno Empleo con Trabajo Digno, Potentes Servicios Públicos y Cooperación Internacional - Alternativas Democráticas a la Pobreza y Precariedad en Europa.)

EuroMemorandum 2007

amcastells 11/12/2007 @ 12:07

bcess.jpgEl Grupo EuroMemorandum redactó a partir de las discusiones del 13º taller del grupo de trabajo “Economistas Europeos por una Política Económica Alternativa” un informe serio y documentado sobre los principales temas de la agenda económica, con el título:

Pleno Empleo con Trabajo Digno, Potentes Servicios Públicos y Cooperación Internacional
Alternativas Democráticas a la Pobreza y Precariedad en Europa

Los principales temas tratados son los que figuran en el siguiente sumario:

Introducción

1. Mayores riesgos, desequilibrios y desigualdades – Los actuales problemas económicos y sociales

1.1. Crisis financiera – ¿Queda más por venir?
1.2. Bajos salarios, trabajos en precario, complacencia política – Perspectivas de desaceleración macroeconómica
1.3. Pobreza persistente entre beneficios exuberantes – Crecimiento de la desigualdad
1.4. Amenazas de dependencia y catástrofe –Cambio climático y energético en la UE
1.5. Desequilibrios macroeconómicos en la economía mundial

2. El socavamiento del Modelo Social Europeo – Crítica de las políticas económicas y sociales

2.1. El “Tratado de Reforma” – Las contrarreforma de las élites de la UE con nueva portada
2.2. La directiva de servicios por la puerta trasera – Continúa la obsesión desreguladora
2.3. “Flexicurity” – La reforma del mercado de trabajo con sesgo neo-liberal
2.4. Contra los intereses europeos y la imparcialidad – Una política de inmigración demasiado restrictiva
2.5. Europa Global – Ambiciones peligrosas
2.6. Insuficiente acción bajo la retórica – Las políticas energética y del clima

3. Estabilidad, solidaridad y cooperación – Alternativas a las políticas sociales y económicas

3.1. Límites a la especulación y a la presión financiera de los inversores – Políticas contra las crisis financieras
3.2. Políticas por el pleno empleo, la solidaridad y la sostenibilidad
3.2.1. Alternativa al dominio de los mercados – Servicios públicos potentes y democráticos
3.2.2. Uso más activo de los instrumentos de la política macroeconómica
3.2.3. Fin de la “flexplotación” – Promover el pleno empleo con “trabajo digno”
3.2.4. Niveles mínimos y transferencias europeas – Política anti-pobreza
3.2.5. Atención al ahorro de energía y a las energías renovables – Política energética y del clima
3.3. Comercio justo, ayuda al desarrollo y relaciones pacíficas – Perspectivas globales para la UE
3.4. Una constitución democrática para la UE

----------

Las personas interesadas pueden disponer ya del original en inglés, en tanto la traducción al castellano se encuentre en fase de revisión.

Un nou tractat, un nou referèndum !

amcastells 28/10/2007 @ 18:24

L'amic Toni Barbarà m'envia unes reflexions que comparteixo sobre la darrera reunió a Lisboa del Consell Europeu i de Caps d'Estat.

lisboa_descubridores_g1.jpg

Alguns dels punts que em semblen especialment importants diuen:

"Els mitjans ens informen que a la cimera van aprovar, amb alguns matisos nacionals, un nou Tractat per a Europa ( col•loquialment anomenat Mini- Tractat) que vindria a substituir els anteriors vigents, i a ocupar en forma més breu i pretesament corregida el malmès projecte de Tractat Constitucional europeu que ja va ser rebutjat per referèndums populars a França i Holanda el 2005.

(...)Aquest document insisteix i no canvia en els aspectes polítics, econòmics i socials més neoliberals, més agressius des de la òptica de la pau, la democràcia i el medi ambient. Reafirma la prioritat del mercat sobre els drets socials, de ciutadania i dels pobles. No es compromet a garantir drets i igualtat, ni de gènere, ni social, ni d’origen ni per a discapacitats. Manté la dependència militar de la OTAN, aïlla les polítiques monetàries i financeres exercides de del Banc Central europeu de qualsevol control democràtic, i tan sols fa canvis i omissions cosmètiques de certs aspectes formals respecte del que havia estat el Tractat constitucional rebutjat.

El mateix dijous 18 d’octubre més de 200.000 persones es manifestaven a Lisboa contra la pèrdua de drets socials i laborals i contra la desregulació i la precarietat del treball. Uns dies desprès, dissabte, era Roma la ciutat que mobilitzava prop d’un milió de persones amb semblants denúncies i amb reivindicacions de treball digne.

Els caps de govern i d’Estat, ignorant aquest clamor havien signat un compromís de nou Tractat justament en la línia oposada. (...) Es podrà estar, o no, d’acord amb el nou Tractat, però, parlo de Catalunya i d’Espanya, si varem ser cridats i cridades a manifestar en referèndum la nostra opinió, quan ara es canvien les regles, es modifiquen els compromisos i es redacten altres textos, EXIGIM SER CONSULTATS/DES I ESCOLTADES/TS ! abans de qualsevol aprovació final.

banderes.jpgNo s’hi val canviar les normes ja emprades ( referèndum aprovatori a casa nostra ) en funció dels interessos partidistes sobrevinguts durant el període de confecció i aprovació. Reclamem també ara i aquí el DRET A DECIDIR !!

És un dret democràtic i una exigència moral que cal exercir i cal convidar a partits polítics, forces, entitats, organitzacions, agents socials, col•lectius de tot tipus, i persones individuals, a sumar forces en aquesta denúncia, difondre i estendre aquesta posició i aconseguir un compromís de consulta popular vinculant."

18 d'octubre: Lisboa per una Europa social

amcastells 19/10/2007 @ 12:43

«Per una Europa social, per treball amb drets» 

Amb aquesta consigna  la CGTP-IN portuguesa recull els motius pels que més de 200.000 treballadores i treballadors portuguesos es varen manifestar ahir pels carrers de  Lisboa.

Els caps d’estat i de govern reunits també a Lisboa a la Cimera que ha de donar sortida sense consultes populars a un nou tractat que renti la cara al fracàs de l’anterior Projecte de Constitució Europea derrotat per les urnes a França i Holanda haurien  de saber sumar la gran manifestació portuguesa que per altra banda,  la premsa espanyola pretén ignorar,  a les manifestacions de França contra les polítiques Sarkozy  “d’igualtat a la baixa” dels drets socials, la protesta contra les polítiques neoliberals i  l’aplicació d’una  “flexicurity”  entesa fonamentalment com a pèrdua de drets laborals....

La Intersindical portuguesa convocava a manifestar-se per  un Portugal i una U.E. amb més justícia social, plena ocupació, treball digne i amb drets.   Mentrestant, els caps d’estat i de govern feien veure que tot el problema consistia en una baralla per uns escons més o menys en  el Parlament Europeu...

La gent que omplia els carrers, en canvi, sí sabia el que volia...!

Carta de Barcelona sobre Precarietat i Salut

amcastells 30/06/2007 @ 19:36

barcelona.jpg

El treball, la seva absència, naturalesa i condicions són elements determinants per les condicions socials, drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera salut.

La manera que la nostra societat globalitzada organitza el treball no contribueix a la creació d’una societat saludable. Per davant de l’objectiu de la salut que hauria de generar condicions de treball i de vida gratificadores, segures i estimulants, ens trobem en un món laboral i uns treballs no mercantils que incrementen considerablement el grau de risc, incertesa, precarietat, sinistralitat i explotació de les persones. Reformulant la Carta d’Ottawa, nosaltres afirmem que “les condicions i requisits per a la salut són: la pau, l’ensenyament, l’habitatge, l’alimentació, la renda, un ecosistema estable, la justícia social i la equitat”, més el treball digne.

DENUNCIAR LA PRECARIETAT

El treball precari es defineix en relació als altres treballs en termes d’una major inseguretat i la desaparició de la relació empresari-persona treballadora tal com succeeix en el treball externalitzat o en el submergit, cosa que col•loca la responsabilitat de l’exposició als seus riscos o les mesures bàsiques per a la seva correcció sota la responsabilitat de les treballadores i els treballadors, que també han d’assumir-ne gairebé en solitari els seus efectes sobre la seva salut. Precarietat i salut són, a la nostra societat, elements contradictoris.

En els darrers anys, des del món empresarial i també en el Llibre Verd de la U.E, s’impulsa la flexibilitat laboral com un element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l’adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalitzat, sense tenir en compte l’impacte negatiu d’aquesta flexibilitat sobre la societat, la salut i el benestar de la població treballadora. Es tracta de reflexionar quin és l’element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic que cada dia es reparteix de manera més desigual.

La precarietat no és un efecte secundari, un preu col•lateral que cal pagar pel creixement econòmic sinó un caràcter definidor i condicionant del mateix tipus de creixement. Té caràcter estructural, crònic, i és causa determinant de desregulació i deteriorament laboral i de descohesió social. La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social. Així, la precarietat s’estén des de l’ àmbit del treball a la resta d’ àmbits de les nostres vides i s’ ha transformat en precarietat social com una nova forma d’opressió del sistema capitalista, constituint a més una forma d’exclusió poc visible des de respostes individuals. La precarietat es viu com inestabilitat laboral, incertesa de futur, manca d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, causa de sinistralitat laboral, morbiditat emocional, dependència de la família, pèrdua de drets i manca de recursos estables.

Per als joves, hi ha a més la frustració per la probable inadecuació dels estudis fets i un accés tardà al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Els joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball.

Les persones adultes a l’atur de més de quaranta-cinc anys veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les persones joves, en una competència obligada però totalment desigual... La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre del treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la precarietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adients de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i salaris dignes.

La precarietat esdevé particularment agressiva en certs col•lectius com el de les persones amb discapacitats i les persones immigrants. Cal dedicar especial esment a la precarietat que és ja de fet el sistema regular de vida i treball de les persones immigrades que són part indestriable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració son insuficients i massa tímides per garantir drets i deures i en canvi la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la gasiveria amb la que es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat.

Pel que fa a les persones que perceben com a renda principal un subsidi de jubilació es veuen explícitament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions públics i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers.

En aquest sentit, les actuals directrius i el desenvolupament legislatiu de la Comissió i el Consell europeus (Bolkestein reformulat, temps de treball, llibre verd sobre “flexicurity”, etc) són amenaces supranacionals molt serioses a la regulació del treball en positiu, i van en el sentit d’agreujar encara més la precarietat actual ja insostenible.

PROPORCIONAR ELS MITJANS

Tradicionalment la salut laboral ha analitzat el treball com a possible font d’exposició a riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l’àmbit de l’empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una perspectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut, on la precarietat ocupa un lloc central. Bona part de la prevenció i promoció de la salut es centra en l’equitat sanitària, però també en una organització laboral i de desenvolupament de tots els treballs necessaris per a la vida que posi la seguretat de les persones i la salvaguarda de l’estat físic, emocional i psicològic en el centre de les seves actuacions.

ACTUAR COM MEDIADOR

Inclosa la perspectiva laboral i la resta de treballs necessaris per a la vida, la prevenció i promoció de la salut exigeix una acció coordinada molt ampla: governs, sectors sanitaris, sindicats, empreses, autoritats locals, organitzacions de la societat civil i mitjans de comunicació. Les estratègies i programes de promoció de la salut s’han d’adaptar a les necessitats locals i a les possibilitats específiques de cada país i regió, i han de vetllar també perquè el món empresarial no sigui un factor desestructurador i desequilibrador de les condicions del medi i la salut de les persones.

LA PARTICIPACIÓ ACTIVA EN LA PROMOCIÓ DE LA SALUT IMPLICA:

-L’estabilitat a l’ocupació, una salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes;

-El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció.

-Disposar d’ajuda psicològica publica, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal.

-Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi la desatenció de riscos,

-Garantir el compliment de que els empresaris siguin responsables de vetllar per la salut laboral.

Estem d’acord amb la carta d’Ottawa que “La salut ha de formar part de l’ordre del dia de les persones responsables de l’elaboració dels programes polítics, en tots els sectors i a tots els nivells”. La prevenció i promoció de la salut laboral ha de combinar diversos enfocaments, tots ells complementaris, entre els que hi ha la legislació i el seu compliment, les mesures fiscals adients, el sistema tributari i els canvis organitzatius.” Nosaltres hi afegim, de manera especial, la política laboral per una ocupació digna i una especial dedicació de la Inspecció de Treball i dels Sindicats.

IRROMPRE EN EL FUTUR

Assumim com a pròpia l’afirmació que “La salut es crea i es viu en el marc de la vida quotidiana; en els centres d’ensenyament, de treball i de lleure” . Per aquest motiu els responsables de la posada en pràctica i valoració de les activitats de promoció de la salut han de tenir present el principi de la igualtat dels sexes i de les persones en cadascuna de les fases de la seva planificació. Tanmateix, valorem que malgrat hi ha encara pocs estudis fets sobre la interacció negativa entre precarietat i salut, les tendències observades no són gens optimistes, en especial des d’un punt de vista de gènere. Estem avançant cap a un futur de precarietat, enemic de la salut de les persones i d’una bona salut social, i per això cal reaccionar i prendre compromisos de canvi i millora. Cal pensar contínuament i de nou en mesures a tots els nivells de govern perquè sigui un objectiu prioritari de l’acció de tots els governs –locals, nacionals, estatals i supranacionals -- l’aconseguiment d’uns bons nivells de salut per a totes les persones. En aquest sentit, reclamem l’acció positiva que pot desenvolupar i guiar el Parlament Europeu.

EL COMPROMIS A FAVOR DE LA SALUT I CONTRA LA PRECARIETAT

Els i les participants a aquesta conferència es comprometen:

1) A intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar en favor d’actuacions sindicals i polítiques;

2) A oposar-se a les pressions que es facin per desregular encara més les condicions i el mercat de treball, els riscs laborals, utilitzar productes poc fiables o perjudicials, treballar (de forma remunerada o no) en mitjans i condicions insans, combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, l’assetjament i la violència de gènere;

3) a vigilar la contaminació, les condicions de l’habitatge, i combatre les diferències “entre les distintes societats i a l’interior de les mateixes i a prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resulten de les normes y pràctiques d’aquestes societats;”

Per tot això caldrà:

1) Exigir l’ADOPCIÓ DE MESURES D’IMPACTE SOBRE LA SALUT I EL MEDI abans d’emprendre projectes i politiques,

2) L’impuls de la recerca sobre precarietat i la creació d’uns INDICADORS DE PRECARIETAT I SALUT, elaborats a partir de l’experiència i els coneixements de professionals, agents socials i els propis treballadors i treballadores per controlar i monitoritzar els avenços fets a fi d’anar eradicant la precarietat i els seus efectes nocius i potenciar la salut entesa com quelcom més que l’absència de malaltia,

i 3) POSAR EN COMÚ LES EXPERIÈNCIES DE CADASCUN DELS PAISOS DE LA U.E. per conèixer les característiques concretes de precarietat de cada país i mobilitzar a partir de l’experiència comuna per eradicar la precarietat d’ Europa.

Des de d’aquestes Jornades fem UNA CRIDA a la coordinació i acció de les forces d’esquerra, a les organitzacions sindicals i socials per donar suport a les idees i projectes que expressem mitjançant aquesta Carta de Barcelona i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi de que prevalgui el TREBALL DIGNE, i que prevalgui la SALUT per sobre la PRECARIETAT. Proposem també al Parlament Europeu, a organismes internacionals com la OMS i la OIT, que facin seves les propostes d’aquesta Carta.

Finalment, demanem que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula i defensar i fomentar els valors de la salut, la convivència, la igualtat i el respecte entre tots els éssers humans.

NOTA: La primera Conferencia Internacional sobre la Promoció de la Salut reunida a Ottawa el dia 21 de novembre de 1986 va fer la CARTA dirigida a aconseguir l’objectiu "Salut per a tothom a l’any 2000." Aquesta conferència responia a la creixent demanda per una nova concepció de la salut pública a tot el món

Precarietat i salut: camí de la Carta de Barcelona

amcastells 27/06/2007 @ 12:47

jornades_logo1.jpg Els propers 29 i 30 de juny Esquerra Unida i Alternativa, la Fundació L’Alternativa, i els partits d’esquerres europeus que comparteixen el Partit de l’Esquerra Europea celebraran les “Jornades europees sobre precarietat i salut” .

Economistes i sindicalistes, persones expertes en salut laboral, en dret laboral i del món polític de diversos països parlaran a Barcelona de com la precarietat és responsable de bona part d’accidents laborals, de desigualtats socials i malalties psicosocials evitables. A les jornades es debatrà la relació i les interaccions del binomi precarietat-salut i les conseqüències que el treball precari té sobre la nostra societat i la salut humana , ja que ambdòs factors traspassen els àmbits laborals i manifesten els seus efectes en la vida personal i en les relacions socials fins a repercutir integralment en la bona salut i convivència d’una societat que s’autodenomina del benestar, com l’ Europa d’ avui. Finalment, i a mode de conclusió, les propostes que sorgeixin per donar sortida a aquesta situació es recolliran en un document: la Carta de Barcelona, que no pot oblidar els efectes de gènere de la precarietat en el treball i les seves conseqüències específiques en la salut de les dones.

Els riscs i la desprotecció creixents en el món laboral afecten de manera especial dones i persones immigrants, amb l’agreujant que es traslladen a la vida personal incrementant situacions de frustració, malalties i violència que cal aturar amb lleis laborals contra la precarietat, i lleis cíviques contra la violència de gènere i tot tipus de violències. Però a més cal que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula per defensar i fomentar els valors de la convivència, de la igualtat i del respecte entre éssers humans.

Aquesta trobada pot resultar especialment interessant desprès dels resultats del Consell Europeu que reforça els plantejaments més purs i durs de mercat, confirma la independència del Banc Central Europeu de qualsevol control parlamentari, fomenta directrius desreguladores à la Bolkestein, atemptat a conquestes obreres com la del temps de treball o el Llibre verd sobre “flexicurity” que pretenen liquidar anys de lluites socials i avenços sindicals.

La Carta de Barcelona serà el resultat de les propostes de les Jornades, però reflectirà també la voluntat expressa de posar els treballadors i treballadores i les seves necessitats laborals, de salut i d’enriquiment de la vida quotidiana en el centre de l’anàlisi i de les polítiques públiques.

Per a més informació: http://www.euia.cat/jornades_form/form.html