punts de vista

Cuando desde la economía política se tratan en una misma argumentación los temas de vida humana y tiempo podemos leer definiciones que vuelven hoy como una amenaza de futuro inmediato. Por ejemplo, en el Libro I de El Capital se lee: “El obrero no es más que tiempo de trabajo personificado”. Y ya en las primeras páginas del primero de los Manuscritos --y a pesar de que su autor reconoce que la naturaleza humana presenta unas necesidades que no pueden satisfacerse con las agotadoras e intensas jornadas de los inicios de la industrialización-- podemos leer la afirmación de que “El trabajo se presenta en la Economía Política únicamente bajo el aspecto de actividad lucrativa”. El joven Marx sigue explicándonos como la Economía Política (el capitalismo) esclaviza y embrutece a las personas. En sus propias palabras:

“Pero la Economía Política sólo conoce al obrero en cuanto animal de trabajo, como una bestia reducida a las más estrictas necesidades vitales. Para cultivarse espiritualmente, con mayor libertad, un pueblo necesita estar exento de la esclavitud de sus propias necesidades corporales, no ser ya siervo del cuerpo. Se necesita, pues, que ante todo le quede tiempo para poder crear y gozar espiritualmente. Los progresos en el organismo del trabajo ganan este tiempo (...) El tránsito del trabajo manual complejo al sistema fabril presupone una descomposición del mismo en operaciones simples. Pero por ahora sólo una parte de las operaciones uniformemente repetidas le corresponde de momento a las máquinas, otra parte le corresponde a los hombres. De acuerdo con la naturaleza de las cosas, y de acuerdo con experiencias concordantes, una tal actividad continuamente uniforme es tan perjudicial para el espíritu como para el cuerpo; y así pues, en esta unión del maquinismo con la simple división del trabajo entre más numerosas manos humanas tenían también que hacerse patentes todos los inconvenientes de esta última. Estos inconvenientes se muestran, entre otras cosas, en la mayor mortalidad de los obreros fabriles... Esta gran diferencia de que los hombres trabajen mediante máquinas o como máquinas no ha sido observada.”

Por lo que a la presencia de las mujeres en la naciente industria textil en desarrollo en aquellos años se refiere podemos leer lo siguiente: “En las hilaturas inglesas están actualmente ocupados sólo 158.818 hombres y 196.818 mujeres. Por cada 100 obreros hay 103 obreras en las fábricas de algodón del condado de Lancaster y hasta 209 en Escocia. En las fábricas inglesas de lino, en Leeds, se contaban 147 obreras por cada 100 obreros; en Druden y en la costa oriental de Escocia, hasta 280. En las fábricas inglesas de seda... muchas obreras; en las fábricas de lana, que exigen mayor fuerza de trabajo, más hombres... También las fábricas de algodón norteamericanas ocupaban, en 1833, junto a 18593 hombres, no menos de 38.927 mujeres.”

No resultaría nada descabellado atribuir de modo ahistórico a los observadores de estas estadísticas una reflexión parecida a la que tan frecuentemente se hace en la actualidad sobre “la revolución de las mujeres en el mundo del trabajo… Y también, en lectura actual, conviene recordar las siguientes estadísticas que nos da Marx para el trabajo infantil de las hilaturas inglesas movidas por vapor y por agua en 1835: 20558 entre 9 y 10 años, 35.867 entre 12 y 13 y por último 108.208 entre 13 y 18 años. Poco después explica: “Los grandes talleres compran preferentemente el trabajo de mujeres y niños porque éste cuesta menos que el de los hombres”. El motivo no puede ser de mayor actualidad: conseguir ser competitivos en las industrias y los negocios ya que como Marx explica, la industria fabril se encuentra en una situación parecida a la guerra de conquista. Para ello, son necesarios ejércitos numerosos “que pueda acumular en un mismo punto y diezmar generosamente”. Pero la recompensa al esfuerzo no son ni honores militares ni medallas de hojalata. Todo lo contrario: “Cuanto más largo, penoso, y desagradable sea el trabajo que se les asigna, tanto menos se les paga; se ven algunos que con un trabajo de 16 horas diarias de continua fatiga apenas pueden comprar el derecho de no morir.”

Parece que vuelven lo tiempos en que la vida del trabajo remunerado determina la vida total de la persona, aunque cabría hacer ahora la observación de que con el desarrollo del capitalismo el género no sólo representa una diferenciación de trabajos sino también de uso de los tiempos y por tanto de redimensión de la vida.

Fregall d’espart,
Drap de la pols...:

"Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla."

-----

El dia 5 de juliol del 1998 vàrem perdre la Maria-Mercè Marçal. Deu anys desprès, uns joves i noies em demanen que els parli dels treballs de cura i reproducció, i la primera cosa que he recordat és la poesia que encapçala aquest escrit: seguint el rastre del plomall, m'han vingut al cap unes divagacions que vaig fer desprès de llegir La condició humana:

Per a la Hanna Arendt, la labor per a la que tant magníficament ens equipa la Maria Mercè Marçal “és l’activitat corresponent al procés biològic del cos humà, i assegura la supervivència individual i la vida de l’espècie”. Per a realitzar-la no calen massa coneixements, i queda pràcticament exclòs el “coneixement” en singular: per a bona part de la seva execució --en sentit estricte-- n’hi ha prou amb les eines que enumera la Marçal, algunes més, i un cert ensinistrament.

En la divisió del treball per gènere les labors les realitzen en gran mesura les dones amb responsabilitats familiars amples. Si a més de l’instint i l’ensinistrament hi afegeixen un cert grau d’intel•ligència que en millora el resultat, no per això solen esperar cap valoració gratificant. La paraula d’agraïment, si es produeix, dependrà més de l’estat anímic de qui la dóna que no del reconeixement del qui rep un do –en forma d’estalvi de treball o de gaudir de més lleure-- senzillament perquè una dona dedica els seus esforços a que els que amb ella conviuen visquin millot. Si partim de la premissa que qualsevol ésser humà adult que no pateixi limitacions hauria d’assumir per sí mateix la realització de les labors necessàries a la seva nutrició, higiene, bona presència, etc., el benefici de gaudir sistemàticament del treball d’una altra persona és un regal continuat –i immerescut— que perpetua una divisió del treball desigual. La distribució gens equitativa d’unes funcions socialment establertes implica un estatus disminuït, ingressos nuls i la pràctica eliminació de la autonomia en base a una vella argumentació que apel•la a la suposada “millor dotació natural”.

El pensament reaccionari insisteix en que aquesta és la divisió de funcions biològicament correcta, i amb la “naturalesa” i fins i tot Déu jugant al seu favor, els fonamentalistes que militen en contra de tots els alliberaments --i per tant també de l’alliberament de la dona-- ja tenen coartada per estendre la divisió de funcions de la llar a tota la societat, a totes les societats, amb variacions molt lleugeres, ja que tradicionalment les diferents activitats que podríem incloure en el gran conjunt de la LABOR ha estat confinat als “no-emancipats” i sobre tot les “no emancipades”.

Aquesta reclusió en el reducte de la labor té conseqüències força més pernicioses del que es pot copsar a primera vista. Perquè, de fet, si a les persones encarregades d’aquestes tasques no els calen a penes coneixements en plural , tampoc cal que accedeixin al món del CONEIXEMENT en singular, i per tant serà més difícil que puguin desenvolupar una consciència del seu propi sotmetiment i elaborin les teories de la seva emancipació. La millor manera de que s’assegurin les tasques repetitives de la labor de forma continuada és aconseguint que les persones encarregades de desenvolupar-les assumeixin que l’emancipació és per als “altres”, un concepte aliè a la seva realitat, o fins i tot, si entren valoracions morals, que l’emancipació és --com exclusiva de gènere-- un estat de pecat. Aquesta ha estat –i encara és-- una constant a la història, malgrat que la labor de qui no pot escollir altra cosa i per a la que cal drap de la pols, escombra i espolsadors és, per sí mateixa, invasora com una cadena perpètua: ocupa tot el temps, o el que és el mateix, tota la vida.

Segons comunica l’Agència Catalana de Notícies. “la setmana laboral podrà superar les 48 hores i allargar-se fins a 60 o, en el cas de les guàrdies mèdiques, fins a 65. Així ho han acordat aquest dimarts a la matinada, després de quatre anys de negociació i en una maratoniana reunió a Luxemburg que s'ha allargat més de dotze hores, els ministres de Treball de la Unió Europea, tot i l'oposició de l'estat espanyol i de Bèlgica, Xipre, Grècia i Hongria i les reserves de Portugal i Malta. El ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, ha advertit que l'ampliació de la setmana laboral, una flexibilització que Gran Bretanya exerceix des del 1993, és un retrocés en els drets socials dels europeus.”

I ja està? Ja n’hi ha prou amb “advertir”? Qui més es sumarà a les “advertències”? Quin sindicats? Quines associacions de dones? Quins partits?

Qui --més enllà de les “advertències"-- denunciarà, protestarà, s’oposarà a aquesta mesura? Qui voldrà que es respectin els drets socials europeus i no es limitarà a “advertir” que retrocedeixen... I sentirà vergonya per la velocitat amb que retrocedeixen...! (Es recorda algú encara de la reivindicació i la conquesta a França de les 35 hores..?)

La redistribució de la renda entre treball i capital s’inclina cada vegada més, en els darrers anys, en benefici del capital. Com hi contribuirà a reforçar aquesta tendència la normativa que ara s’imposa? I com repercutirà en la divisió del treball per gènere? No és fàcil deduir que també augmentaran les hores de treball de les dones a la llar, incrementant les desigualtats en tots els sentits, i perjudicant sobre tot els drets de ciutadania de les dones?

Si algú encara no ha llegit o no entès què volia dir Marx quan parlava de plusvàlua absoluta, doncs és això! Ell també ens va advertir, però d’això en fa gairebé 150 anys... No hem après res en aquest segle i mig? Tan dèbils volem semblar perquè les grans empreses europees no en tinguin prou amb la plusvàlua relativa i s’atreveixin a fer normatives per ampliar l’absoluta?

Com diu el meu amic Juan Manuel Patón: “Para resolver la crisis a favor de quienes la han provocado, el neoliberalismo va a dar una nueva vuelta de tuerca a los trabajadores europeos, ahora con un retroceso de casi un siglo en un derecho social esencial. Visto en el contexto mundial, podemos comprobar que los gobiernos de los países ricos están cada vez más al servicio del poder económico transnacional. El neoliberalismo -la fórmula del capitalismo en la era de la globalización- no tiene suficiente con expoliar a la mayor parte de la humanidad presente y futura, sino que también empeora las condiciones de vida y trabajo de los trabajadores de los países enriquecidos para concentrar aún más la riqueza cada vez en menos manos. El neoliberalismo es el antiprogreso.”

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire... » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”' . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments --feministes i de les esquerres-- malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre-- sinó que segueix viu encara.

(Publicat originalment a la revista virtual "Diàleg", a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

Avortament lliure i gratuït! Prou violència contra les dones!

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de les Dones Treballadores. Una data per a reflexionar sobre la situació nacional i mundial de les dones. Una reflexió per l’acció, la proposta i l’organització de les dones.
Un 8 de març per tornar a diu prou a la violència contra les dones.
Ja són 17 les dones mortes enguany per la violència masclista. EUiA està compromesa en una societat més justa en què les dones visquin lliures de qualsevol tipus de violència i en la que homes i dones no pateixin discriminacions.
Un 8 de març per defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït i a decidir sobre el nostre propi cos.
Les forces més retrògrades i fonamentalistes, i en especial el Vaticà, han engegat una campanya perquè aquest dret és limiti més i intentar que deixi de fer-se efectiu. Denunciem les agressions que han patit les dones que havien avortat, els centres on ho havien fet i els/les professionals que les havien assistit. Nétes de dones que fa 30 anys van haver de creuar els Pirineus per posar fi a un embaràs no desitjat, ara es troben en la mateixa situació.
No podem permetre que es limiti el dret a decidir sobre el cos a les dones. No necessitem tuteles. La sanitat pública ha de garantir una informació suficient, personalitzada i objectiva sobre el nostre cos, els diferents sistemes anticonceptius,l’accés a ells i el dret a posar fi a l’embaràs no desitjat de manera gratuïta. Cal una llei de terminis per a garantir el dret a l’avortament lliure i gratuït.

Un 8 de març per una majoria d’esquerres:
Estem a portes de les eleccions generals i si el dret a votar el vam haver de conquerir, ara també ens hi juguem molt. Necessitem una majoria d’esquerres que legisli a favor de les dones i amb polítiques públiques que posin en el centre l’atenció els drets de les persones i que no tremoli ni reculi davant els atacs de la dreta. Una majoria d’esquerres per avançar cap a una societat laica on el punt de trobada entre totes les persones sigui el respecte dels drets humans.

ICV-EUiA proposem més diners perquè lleis que han vist la llum en la passada legislatura, es desenvolupin plenament i,en primer lloc, la Llei de violència de gènere, per eradicar aquesta xacra social. I defensem l’avortament lliure i gratuït, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.

EUiA us convida a participar en els actes que es celebrin pel 8 de març. El dia 9 de març les dones decidim, les dones hi guanyarem, tota la societat també.

Un  equip d'especialistes en Medicina Preventiva, Salut Pública i laboral i desigualtats de gènere i de classe (Lucia Artacoz, Carme Borrell, Lorena Cascant, Imma Cortès i Vicenta Escribà-Agüir) han realitzat un magnífic estudi publicat al "Scandinavian Journal of Work, Environment & Health" sobre l’efecte de les llargues jornades de treball a la salut de les persones, demostrant de forma consistent que poden associar-se a problemes de salut mental, hipertensió arterial, insatisfacció laboral, tabaquisme, sedentarisme en el temps d’oci i dormir poques hores. És a dir: la jornada de treball extensa afecta directament la salut i els hàbits relacionats amb la salut. Les autores van més enllà de recomanar com a mesura bàsica –i moltes vegades única-- la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones cal prendre també en consideració l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el treball domèstic. Personalment he tingut la sort de poder comprovar que per a Lucia Artacoz --una gran professional i una gran amiga--  la perspectiva de gènere és fonamental i contribueix de forma decisiva a entendre la realitat.
Per exemple, a l'estudi es té en compte si la llarga jornada és fa per elecció de la persona treballadora o no. En aquest sentit, molts professionals d’alta qualificació poden triar perquè el seu treball és creatiu i suposa gratificació i reconeixement. En canvi, les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques es poden veure obligades a fer llargues jornades per pressió de l’empresa o per necessitat econòmica. Els resultats demostren que en tant que els homes amb un alt status laboral solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, en el cas de les dones les jornades extenses van lligades a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).
El fet és que els resultats obtinguts han estat més consistents del que s’esperava i permeten introduir una nova dimensió del risc que suposa la llarga jornada: no només pot representar un grau d’explotació més gran, sinó que també es vincula amb problemes de salut seriosos.  Per això es recomana, en base a les dades de l’estudi, intervenir amb polítiques de salut laboral des d’una perspectiva de gènere en tres sectors de forma més urgent: el comerç, la indústria hotelera i la neteja d’edificis.

Lucia Artacoz, de l'Agència de Salut Pública de Barcelona,  és també una de les inspiradores i redactores imprescindibles de La Carta de Barcelona sobre Salut i Precarietat que podeu veure a:

http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2007/06/30/carta-de-barcelona-sobre-precarietat-i-salut

Al respecte, el Dr. Fabià Estapé va publicar a La Vanguardia, celebrant la Carta i citant a Karl Marx, que "La humanidad sólo percibe la entidad de un problema cuando dispone ya de los medios para resolverlo (...)" i més endavant afegia: "Las conclusiones de la Carta de Barcelona constituyen una serie de compromisos a favor de la salud y contra la precariedad y abogan por intervenciones en los debates sobre salud laboral y pública(...)"  En aquest sentit,  intervencions de solvència con les de la Lucía Artacoz i les seves companyes han mantingut el compromís que demanava el Dr. Estapé amb excel.lent "cum laude".

/>

- S'estant recollint autoinculpacions de dones i d'homes, que podeu enviar a Ca la Dona (casp, 38, principal). 

AUTOINCULPACIONS DONES:

AL JUTJAT DE GUÀRDIA NÚM.          DE                                

   Na ............................................................................................ (nom i cognoms), amb DNI/NIF....................................................., major d'edat, veïna de ....................................., amb domicili a efectes de notificacions a ................................................
Davant d’aquest Jutjat comparec i  DECLARO haver interromput voluntàriament el meu embaràs per decisió pròpia, de forma conscient i responsable. Denuncio la persecució a la que s’està sometent a les dones i  EXIGEIXO que es garanteixi la pràctica del Dret a l'Avortament i a la Salut Sexual i Reproductiva, reconeixent el dret de les dones a decidir;que la pràctica de l'avortament surti del Codi Penal;que l'avortament sigui una prestació sanitària normalitzada dins la Xarxa Sanitària Pública  .    A .........................., a......................de ..............................de  2008 

  Signat     

AUTOINCULPACIONS HOMES:

AL JUTJAT DE GUÀRDIA NÚM.          DE                               En............................................................................................. (nom i cognoms), amb DNI/NIF................................................................, major d'edat, veí de ..................................................., amb domicili a efectes de notificacions a .........................................
Davant d’aquest Jutjat comparec i  DECLARO haver acompanyat a una dona a interrompre voluntàriament el seu embaràs  Denuncio la persecució a la que s’està sometent a les dones i   EXIGEIXO que es garanteixi la pràctica del Dret a l'Avortament i a la Salut Sexual i Reproductiva, reconeixent el dret de les dones a decidir;que la pràctica de l'avortament surti del Codi Penal;que l'avortament sigui una prestació sanitària normalitzada dins la Xarxa Sanitària Pública .    A .........................., a......................de ..............................de  2008 

  Signat      

AUTOINCULPACIONS: IMPLICACIONS PENALS 

L'article 145.2 del Codi Penal castiga amb:

●        pena de presó de sis mesos a un any ●        o multa de sis a vint-i-quatre mesos ( l' opció per la pena de multa o de presó és del jutjat) a “la mujer que produjere su aborto o consinstiere que otra persona se lo cause, FUERA DE LOS CASOS PERMITIDOS POR LA LEY”. Els casos permesos per la llei són: ●        quan sigui necessari per a evitar un greu risc per a la vida o la salut físiqca o psíquica de la dona embarassada (sense terminis),●        quan l'embaràs és el resultat d'una violació (fins les 12 setmanes de gestació) ●        i quan es presumeixi que el fetus neixerà amb greus tares físiques o psíquiques (fins les 22 setmanes de gestació). L'autoinculpació no té, en principi, riscos. Per condemnar per un delicte cal certesa i determinació dels fets. A més el termini de prescripció en aquests “””“delicte””””” és de 3 anys. És a dir, passats tres anys des de l'avortament no es pot perseguir.Posant-nos en el pitjor dels supòsits podem pensar en un interrogatori judicial, en el qual la dona es negui a contestar al jutjat o tribunal, i puguin incoar una acció penal contra ella per desobediència a l'autoritat judicial. Ens sembla un risc molt remot, però existent. PERÒ atenció, si estàs en tràmits d'obtenir permís de residència i/o treball o qualsevol altre tràmit relatiu a la teva situació administrativa, i figures com a imputada en alguna causa penal, paralitzen l'expedient i et demanen explicacions sobre el tema penal. Després de fer les al·legacions pertinents, normalment segueixen el tràmit normal de l'expedient, però potser és millor que no et posis en situació de risc. 

PER A AUTOINCULPAR-SE:Hi ha persones i grups interessats en implicar-se a la campanya, de diferents llocs de Catalunya.La proposta seria coordinar que el lliurament sigui col·lectiu, com a acte polític i simbòlic. Fixar data i lliurar-les al jutjat, de forma col·lectiva, de cada població o comarca.

I es pot informar a dretalpropicos@gmail.com del lloc, data, hora del lliurament, i el nombre d'autoinculpacions, per a poder comptabilitzar-les a nivell català.

"Justament en la setmana que s’ha viscut un altre dilluns negre a les borses internacionals,  Davos reuneix un any més economistes, empresaris i polítics al voltant del Fòrum Econòmic Mundial. La caiguda és espectacular, diu el catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Màlaga Juan Torres López, el valor de borsa de les 35 empreses espanyoles més grans ha caigut 101.000 milions d’euros en 14 dies, gairebé el 20% de la seva cotització. A les borses asiàtiques es perdia entre el 5 i el 7%, sense comptar el que passaria a Nova York i que anirà passant amb les demés. Abans, els bancs es dedicaven preferentment a recollir els recursos dels estalviadors per posar-los a disposició dels inversors o dels consumidors mantenint un mínim de reserves per fer front als reintegraments. D’aquesta manera alimentaven constantment l’economia productiva amb el finançament més o menys necessari. Avui, els dediquen preferentment a comprar “paper”, és a dir, a comprar i vendre actius financers (títols de tot tipus, contractes de qualsevulla naturalesa, assegurances, reassegurances...) en lloc de dedicar-los sobretot a fer que l’economia real funcioni més i millor. Les empreses guanyen més en aquest tipus d’operacions que en l’economia real, són més rendibles perquè són molt insegures, i la seguretat té un preu. Els seus propis directius les governen per tractar d’obtenir guanys a les borses o perquè les seves accions siguin atractives als demés inversors especulatius”.
”Les conseqüències de l’anomenada “financerització” ha convertit l’economia mundial en un autèntic casino de joc, doncs hi ha insuficiència de recursos per generar activitat i llocs de treball mentre dediquen recursos a l’especulació”, va dir el Premi Nobel d’Economia Maurice Allais.
Justament a Davos acaben de presentar l’informe “Global Risk 2008” que, si bé s’orienta a apuntalar el sistema més que no pas a modificar-lo en sentit positiu, ja adverteix sense dissimular del perill real i immediat d’una crisi financera generalitzada com a conseqüència de la infravalorització del risc que s’està assumint.

El Fòrum Social Mundial fa una crida per tal de celebrar, al mateix temps que els poderosos es reuneixen a Davos, un Dia de Mobilització i Acció Global per a mostrar que “un altre món és possible”. Els moviments i organitzacions socials catalanes han volgut unir-se a la crida organitzant el primer Fòrum Social Català.
En aquest marc, entre moltes d’altres activitats, s’ha fet una crida per una assemblea de dones donat que davant les noves i velles estratègies del Patriarcat en temps de la Globalització Capitalista. Cal d’establir lluites, estratègies i campanyes comunes (...)Ens hi trobarem doncs, moviments de dones i d’altres moviments socials, dones immigrades, dones de col•lectius contra la violència masclista, contra el racisme i la precarietat... També les dones que estem impulsant, exigint i exercint pel dret a decidir sobre el propi cos, a la llibertat sexual, al medi ambient, a la sostenibilitat de la vida, a un habitatge digne, als drets socials i laborals, als drets collectius...,al mateix dret a viure dignament com a persones en un món més just, igualitari, més solidari, lliure i sense violència, perquè “un altre món és imprescindible, i sense les dones no és possible”.

 Maribel Nogué és la ciutadana dempeus de l'Enllaç dels Anoiencs.

Podeu consultar el programa definitu del Forum Social Català que es celebrarà aquest cap de setmana a la Universitat de Barcelona a:

http://www.moviments.net/fscat/IMG/pdf/programafinal4.1.pdf

Cuando la economía domina la política no sólo se subvierte la democracia: las políticas públicas se hacen ajenas a las personas y sus necesidades. Por ejemplo, el paro se considera un desajuste económico menos importante que la inflación y no se duda en mantener miles de personas en la precariedad o sin contrato de trabajo para reducir algún punto el nivel de precios. Los salarios que permiten un nivel de vida digno se declaran incompatibles con incrementos de beneficios de dos dígitos, y la “competitividad” empresarial se antepone a las personas, aceptando y difundiendo la falacia de que la equidad es antagonista del crecimiento económico. Y junto a ello, la noticia de que uno los sectores más rentables es, precisamente, el formado por las empresas privadas que se dedican a la salud en sus distintas modalidades.
Desde ópticas más pegadas al terreno es siempre más fácil cuestionar los aspectos de supuesta superioridad del mercado porque el deterioro ecológico y social se percibe con gran claridad (estragos de la especulación, contaminación de los paisajes de la infancia, vecindad con el paro, la enfermedad mal tratada, la violencia, la marginación). Las mujeres, como protagonistas colectivas, reaccionamos mucho antes ante las malas políticas y los fallos de mercado y de gobierno, porque tenemos mucho más que perder ante los talibanes del conservadurismo político, la religión o la empresa privada a cualquier coste. Como ejemplo baste que ¡a estas alturas de nuestra historia! nos vemos obligadas a desempolvar las viejas pancartas del derecho al aborto sin amenaza de Código Penal y remozar autoinculpaciones que deberían haber perdido hace mucho tiempo todo sentido.
Algo parecido está sucediendo con la sensibilidad de colectivos –en su mayor parte formados por mujeres— ante la manera de administrar enfermedades emergentes como la fibromialgia, la fatiga crónica y las hipersensibilidades químicas. Parecía fácil llegar a mejores soluciones en sanidad al asumir los gobiernos autonómicos la gestión de la salud, pero no puede ser así cuando a nivel autonómico se favorece también la economía privada con la privatización encubierta, engañando el derecho universal a un diagnóstico, seguimiento y tratamiento de calidad en la sanidad pública. Con este comportamiento que se justifica por su supuesta "eficacia" y "menores costes económicos" se contravienen las líneas básicas de desarrollo del bienestar de la población, se desalienta la participación política, se devalúa la descentralización de las políticas de salud y se convierte en una burla el control democrático de las mismas. El federalismo o incluso la descentralización autonómica cobran sentido si van más allá de una mera solución administrativa y de la gestión técnica. Por ello, parece de toda lógica que los distintos gobiernos que se reclaman de izquierdas, en cualquiera de sus niveles, no deberían proponer dilaciones ni poner obstáculos al derecho de las mujeres a controlar los procesos que afectan nuestro cuerpo, y a conseguir atención pública de calidad en diagnóstico y tratamiento de enfermedades como la fibromialgia o la fatiga crónica –aunque se trate de enfermedades emergentes y por tanto bastante desconocidas, y aunque la mayoría de afectadas seamos precisamente mujeres… Por una mayor calidad de vida. Por una mejor calidad de la democracia.

Saltan a la palestra polemistas que parecen surgidos de la nada, sin historia vivida ni compartida, de memoria plana y argumentación confusa que para defender el viejo pensamiento único reclaman pluralidad con la boca pequeña, que para defender monopolios caducos atacan un Estado que no pasa de aprendiz de laico, y sobre todo confunden democracia con algarabía en la plaza pública, sin empoderamiento real de la ciudadanía, sin control desde abajo de lo que deciden los de arriba, sin igualdad real de oportunidades. (Ver, si apetece, comentario de H.I. al post anterior)

Cuando durante demasiados años, quinquenios y decenios lo que generosamente llamaré pensamiento de jerarquía católica y derecha ultramontana ha ocupado todo el espacio público, difícil es que no se sienta arrinconado si, en pie de casi igualdad, se proclaman nuevas maneras de pensar y de vivir, menos opresivas, más libres. Sus paniaguados de la faes y las jons mienten reiteradamente sobre un prentendido monopolio de la moral del Estado porque se aferran a su oxidada supremacía que pretendían indiscutible... Digamos las cosas por su nombre: no se trata de defender la convivencia de “morales” así, en plural, sino de que no se vea amenazada la doble moral con la que quisieron amargarnos infancia y juventud a muchos hombres y mujeres de las clases subalternas mientras que los otros, los de la gran burguesía y la aristocracia, siempre supieron que no había que creer en el infierno...

Y ahora, una perla más de la versión que obispos y cardenales nunca objetaron de la “educación para súbditas”, que no para ciudadanía....

“Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado, placentero. Prepárate: Retoca tu maquillaje. Coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite un poco de ánimo y uno de tus deberes es proporcionárselo.
Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.
Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada elimina zumbidos de lavadora o de aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero: recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y estrés y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se recueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones o cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que él es el amo de la casa.
Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tu tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. Al final de la tarde, limpia la casa para que esté limpia de nuevo en la mañana. Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. El desayuno es vital para tu marido si debe enfrentarse al mundo exterior con talante positivo.
Una vez os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de la máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama... si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera a que él esté dormido ya que esto podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones ni estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pide prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para despertarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando se despierte.”

Sacado de “Economía doméstica para bachillerato y magisterio”, Sección Femenina, 1958.