De cap de les maneres! He dormit 9 hores desprès de 1.200 kilòmetres, desfer les maletes i posar la primera de les rentadores, i m'he disposat a escoltar el debat sobre la prohibició de la prostitució a Els matins de TV3. Un Josep Cuní amb un look molt estiuenc "moderava"(?) una taula en la que Lidia Falcón i la meva amiga Rosa Bofill han caigut --les dues-- en una trampa que el feminisme --sigui quina sigui la seva posició al respecte del tema-- hauria de defugir. En un "cara a cara" de 22 minuts (tres dels quals són pel presentador i 8 per publicitat) he escoltat els millors arguments que conec i m'esperava de la Lídia Falcón (menys el minut final, que crec preferible oblidar) i no he pogut escoltar amb claredat la posició de la Secretaria de la Dona de CC.OO. Segurament les idees de Rosa Bofill no estaven massa lluny del que es pot llegir en l'article "Algunos debates feministas en torno a la prostitución" de Justa Montero y Begoña Zabala, publicat l'estiu passat a la Revista Pueblos en un context força diferent. Aleshores eren les dones les protagonistes que es manifestaven pels carrers defensant els seus drets i una vida millor. En aquell article es deia:

"Entre las posiciones encontradas de quienes defendemos los derechos de las trabajadoras del sexo y quienes les niegan esta condición y defienden la abolición de la prostitución existe un acuerdo básico: el apoyo a las demandas de las mujeres que quieren dejar la prostitución y exigen a las administraciones públicas medidas de carácter laboral y social que lo hagan posible."

Quina llàstima que el "cara a cara" --per la qualitat professional i experiència tant de la Lídia com de la Rosa-- no hagi servit ni tan sols per desenvolupar aquest punt en comú!

Cuando Zeinab se vertió encima gasolina y encendió un fósforo, sintió cómo si se tratara de la única decisión que había tomado jamás por sí misma. Nacida en una familia pobre pashtún en el oeste de Afganistán, Zeinab nunca aprendió a leer ni a escribir. Se casó a los 16 años, a instancias de su familia. Los abusos de su marido eran cada vez más frecuentes y díficiles de soportar, pero Zeinab no tenía idea de que era posible para buscar ayuda. Sólo se enteró más tarde, cuando los médicos y enfermeras luchaban para salvar su vida en el único centro dedicado de quemados del país, en el Hospital Regional de Herat.

"Es como si..." -y Zeinab hace un gesto con la mano vendada, como buscando a tientas las palabras- "es como si yo no supiera que había un mundo fuera de mi casa. Pero lo que he aprendido en estos últimos tres meses, desde que me ingresaron en el hospital, es más de lo que había aprendido en toda mi vida. "

La mayor preocupación de Zeinab son sus hijos: uno de 4 años y una hija de 2 años. A no ser que regrese a su hogar, probablemente los perderá. "Cuando mi hija me mira y ve mis cicatrices, tiene miedo", dijo. "Eso es lo más duro de todo lo que me pasa."

Para muchas mujeres afganas, hechos que en Occidente también representa un duro golpe pero que tarde o temprano se superan - una mutilación, una enfermedad grave, la pérdida del cónyuge - puede abocar en Afganistán a una pobreza de la que ya no puede salirse. Muchos de las personas que mendigan en las calles de Kabul son mujeres en burka, que desafían el tráfico como fantasmas vestidos de color azul.

"No puedo decirte cuán terrible era mi vida en las calles", cuenta Qamargul, de 40 años, cuyo marido la obligó a mendigar cuando se supo que era infértil. Tomó otra esposa más joven y no le permitían entrar a dormir si no entregaba cada día las escasas monedas que le habían dado. Si no tenía nada, la obligaban a dormir fuera, hiciera calor o frío.

Una fundación occidental pudo rescatar a Qamargul después que una salvaje paliza de su marido la llevara al hospital. Ahora está aprendiendo un oficio y espera poder vivir de forma independiente. Pero su petición de divorcio no prospera en un sistema jurídico que sigue considerando que poner fin a un matrimonio sigue siendo prerrogativa del hombre. En una vista reciente, el juez, exasperado, le preguntó: "¿Por qué no hace simplemente lo que debe hacer, y vuelve a casa a su marido?"

En Afganistán, como en cualquier lugar, hay muchos matrimonios felices. Pero para las mujeres menos afortunadas, el contrato de matrimonio se utiliza como medio de dominación. Se obliga a contraer matrimonio a niñas de 8 años. La violación y la violencia en el hogar son endémicas. La venta o intercambio de mujeres y niñas son una práctica rutinaria para cumplir con las obligaciones del clan, una práctica que es técnicamente ilegal, pero ampliamente tolerada.

"Le pregunté a mi padre: ¿Por qué me vendes?" nos dice Obeida, de 13 años que fue vendida cuando tenía 8, y se convirtió en criada de quien la compró, a la espera de poder ser vendida más tarde como "novia".

"Lloraba todo el tiempo y llamaba a mi madre", nos dice. Pero su hermana mayor, Maryam, que fue vendida a los 11 años, logró alertar a las autoridades antes de que Obeida fuera obligada, como Maryam, a casarse con un hombre mayor. Obeida vive ahora en Kabul y por primera vez en su vida va a la escuela.

La vi una mañana, hace poco. Iba vestida con su uniforme escolar, y sus ojos brillaban con ilusión. "Siento que mi vida ha comenzado de nuevo", me dijo.

Nazira, la alumna de Kabul, dice que no puede imaginar una vida sin poder estudiar. (...) La directora de la escuela, Arifa Jalal, explica cómo funcionaba su escuela en la clandestinidad, durante el régimen talibán. Cuando los militares llamaban a la puerta, tenía que explicar la presencia de las niñas en su salón, e inventaba una relación familiar con cada una.

Ahora, el mayor problema, nos explica, es la falta de financiación, junto con la enorme demanda. Incluso aquí en la capital, la escuela no tiene agua corriente. Las chicas tienen que traerse botellas de agua. Y la escuela está tan llena que deben estudiar por turnos. "Pero sé que vamos a enviar a muchas chicas a la universidad", dijo Jalal.

Jalal sabe que ella y sus estudiantes tienen suerte por la relativa seguridad que disfrutan en Kabul. En algunas zonas rurales donde quienes mandan son los insurgentes, las escuelas de niñas son habitualmente quemadas y bombardeadas, y se aterroriza a las profesoras y alumnas.

Nazira tiene compañeras a las que sus padres prohibirán seguir yendo a clase una vez que lleguen a la pubertad, argumentando que están en peligro cuando salen de casa, aunque sea para ir andando hasta la escuela. Pero sus padres le han prometido que ella seguirá sus estudios porque creen que los libros son como un pasaporte en esta vida.

Estos son los éxitos de la era post-talibán: Las mujeres jóvenes llenan las aulas universitarias. Las mujeres tomen parte en el gobierno. Mujeres dan las noticias en la televisión, desafiando las amenazas. Las mujeres han demostrado ser buenas empresarias, y han impulsado el sector de la pequeña empresa. Por ejemplo, Homaira tiene un salón de belleza en el centro de Kabul donde las mujeres ya podían cortarse el pelo en secreto bajo los talibanes, y no lo hacía sólo como un medio de vida, sino también como un gesto de desafío. "Tengo buenas manos y estoy orgullosa de no tener que depender de nadie", dijo. "Pero, para mis hijas, quiero más".

Los apoyos para que las mujeres avances vienen a veces de sectores inesperados. En un distrito rural en las afuerar de Kabul, un granjero llamado Haji Qudbuddin tiene 10 hijas. Dos se han casado y se han ido de casa, pero todas las demás están en la escuela. Y él quiere que se casen con quien les plazca cuando sean mayores.

Qudbuddin, que es el malik, o jefe, de un grupo de 10 aldeas, dijo que llegó a opinar de este modo después de aprender a leer y escribir, algo que no sucedió hasta después de que que pasara su juventud luchando primero contra los soviéticos y después contra los talibanes. "Las mujeres tienen derechos", nos dice. "Pero hasta que me eduqué, no lo sabía".

Mina es una modelo delgada, de 18 años, vestida con pantalones vaqueros ajustados y una chaqueta de corte asimétrico. Su hermana mayor, Nasreen, está a punto de casarse con un hombre que es un virtual desconocido para ella, y se irá a vivir al extranjero. Y cree que también ella puede labrarse su propio destino.

"Mi vida está en mis manos", dice. "Voy a ir a la escuela, voy a trabajar ... pero tal vez tenga que salir de Afganistán para conseguirlo."

Leila, de 41 años de edad, empleada del Gobierno, viste una falda larga vaquera, y nos dice. "Necesito que mi marido me dé permiso para ir a cualquier parte, incluso para venir a trabajar", aunque cuando mira hacia atrás, a los años de prisión en su casa bajo el régimen talibán, poder salir le parece una especie de milagro.

"Y espero más libertad todavía", dice. "Y con sólo desearlo, ya me siento un poco más libre".

El original, en inglés, de Laura King, se publicó en Los Angeles Times y lo hemos visto en Truthout

Ver también, sobre este tema: Karzai mercadea los derechos de la mujer a cambio de votos chiitas, en Amanece que no es poco

y en Kabila ¿Qué hacemos defendiendo este miserable gobierno?

Y en este mismo bloc: Mujeres de Afganistán (I) y Y se argumenta que con la intervención...

"Somos como pájaros que han salido de la jaula, pero con nuestras alas aún recortadas", nos dijo una estudiante de Kabul. Las mujeres disfrutan de una vida mucho mejor que con los talibanes, pero todavía se enfrentan a limitaciones de otros tiempos

Zeinab, de 22 años, creyó que sólo con la muerte podría huir de las despiadadas palizas de su marido. Así que ella misma se prendió fuego, y aunque sobrevivió, un tercio de su cuerpo está cubierto por ampollas y cicatrices. Quedará desfigurada y, a menos que regrese con un marido que abusa de ella, perderá probablemente a sus dos hijos.

El aula donde estudia Nazira, de 12 años, es una tienda sofocante, y su escritorio un tapete de plástico en el suelo. Pero sus maestros dicen que es uno de sus alumnas más brillantes, y animada por su madre y su padre, desea aprender todo lo que pueda. Sus ojos brillan cuando nos revela su ambición: ser médico.

Casi ocho años después de la caída del movimiento de los talibanes, las mujeres afganas viven en la cúspide del triunfo de la tragedia. La vida es mejor de lo que era bajo el régimen talibán, cuando se les prohibió salir de casa sin un pariente varón, se las pegaba por "infracciones" tales como reírse, se las privaba de escolarización y empleo, y tenían que cubrir siempre su rostro en público. Pero decenas de niñas y mujeres entrevistadas durante varios meses en hogares y mezquitas, en parques y en cárceles, en los mercados callejeros y en las aulas, transmiten la angustiosa sensación de que lo que se ha conseguido no es lo que habíamos esperado. Que después de todo este tiempo, de todo este esfuerzo, la vida debería ser diferente. Y mucho mejor.

"Es una especie de libertad, sí," dijo una universitaria llamada Zarifa, que como otras mujeres entrevistadas no querían ver publicado su nombre completo. "Somos como pájaros que han salido de la jaula, pero a las que han cortado las alas."

Los sueños frustrados de las mujeres afganas reflejan un sentimiento palpable de desilusión en un país todavía roto, a pesar de los miles de millones de dólares en ayuda internacional y de la larga campaña militar de la OTAN en Afganistán.

Muchos afganos de ambos sexos describen cómo el embriagador optimismo que sintieron con la caída del gobierno talibán en el 2001 se ha ido substituyendo por una creciente inquietud en los últimos tres años, como la reaparición de la insurgencia, el incremento de la la violencia y la corrupción, mientras que la reconstrucción del país avanza demasiado lentamente.

A pesar de que los ataques del 11 de setiembre sirvieron para justificar la invasión liderada por Estados Unidos, se hizo creer que con ella las mujeres afganas se verían liberadas de un reino medieval de crueldad. Y se utilizó la situación de las mujeres para dar una poderosa base moral para la guerra.

"Creo que, de alguna manera, Occidente pecó de ingenuo" dijo Manizha Naderi, una activista de los derechos de la mujer. "Se creyó que cuando los talibanes se hubieran ido todas íbamos a librarnos de nuestro burkas y celebrarlo. Pero no ha sido así." Y Maniszha lo atribuye a las tradiciones culturales profundamente arraigadas que son anteriores a los talibanes y que persisten por la pobreza, el analfabetismo y la creciente inseguridad del día a día.

"Cuanto más se deteriora la seguridad, mayor es el número de mujeres vulnerables", afirmó Sima Samar, que dirige la Comisión Independiente de Derechos Humanos. "No me gusta para nada esa palabra: vulnerables. Pero ésa es la realidad ". Para muchas mujeres afganas, el sentimiento de privación es todavía mayor con las elecciones nacionales programadas para el jueves. Sólo dos mujeres son cabeza de lista cuando se presentan unas 40 formaciones políticas. Y aunque son muchas más las mujeres que optan a escaños en las asambleas provinciales, la intimidación es algo común. Algunas mujeres han recibido amenazas de muerte simplemente por atreverse a mostrar su cara en los carteles de la campaña electoral. Y casi nadie cree ya que las elecciones puedan representar ningún cambio a mejor en la suerte de las mujeres.

El Presidente Hamid Karzai, que se espera gane las elecciones incluso si se ve obligado a una segunda vuelta, ha hecho numerosas concesiones a los elementos religiosos más conservadores a cambio de su apoyo político. Así, ha escandalizado que aprobara una controvertida ley que tolera la violación en el matrimonio... aunque se ha comprometido a revisarla.

"En estas elecciones apenas se debaten los derechos de la mujer en esta elección, no son ninguna prioridad", dijo Samar. "Ninguno de los principales candidatos habla valientemente sobre el tema, que ha quedado totalmente desdibujado."

El original, en inglés, de Laura King, se publicó en Los Angeles Times y lo hemos visto en Truthout

Ver también, sobre este tema: Karzai mercadea los derechos de la mujer a cambio de votos chiitas, en Amanece que no es poco

y en Kabila ¿Qué hacemos defendiendo este miserable gobierno?

Sembla que la ministra Trinidad Jiménez --amb força elements de raó-- no aprova el protocol elaborat amb el Consell de Col.legis de Farmacèutics de Catalunya i la Conselleria de Salut de Catalunya per regular la venda en farmàcies --al "mòdic" preu de 18 euros!-- de la pastilla postcoital.

Voldria dir que estic d'acord amb la Ministra, i que tampoc m'agraden els punts que des del Ministeri s'assenyalen com a problemàtics:

- que els farmacèutics puguin acollir-se a l’objecció de consciència per no dispensar el medicament,
- que les farmàcies de guàrdia que atenguin a través d’una finestreta no el dispensin,
- que el personal de la farmàcia realitzi una «prova de maduresa» a les menors d’entre 13 i 16 anys per comprovar si estan preparades per al fàrmac, considerat un mètode anticonceptiu, no abortiu, per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La Consellera Geli interpreta molt a la seva manera la participació en política, i els resultats sempre van en el mateix sentit: restringir llibertats, i en aquest cas concret, en lloc d'afavorir l'empoderament de les dones, donar veu i vot als farmaceutics en una situació especialment delicada.

Trinidad Jiménez no s'oposa a que qualsevol autonomia elabori un protocol amb les farmàcies sempre que no en dificulti l’accés, però és que el de Catalunya ofereix força dubtes, com la capacitat del farmacèutic per entrar a valorar la maduresa d’una usuària... Per què, qui valora la capacitat de valorar del farmacèutic?

Per la seva banda, el director de Recursos Sanitaris de la conselleria, David Elvira, ha tingut de fer malabarismes en defensa de la seva Consellera, i ha declarat que en cap cas es tracta de posar obstacles a la mesura aprovada el maig passat pels Ministeris de Sanidad i Igualdad per frenar el nombre d’avortaments, que creix cada any, fins la darrera xifra oficial --per al 2007-- de 112.000.

Elvira reivindica Catalunya com a pionera en la regulació de l’accés gratuït a aquest medicament (ara també el faciliten Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Navarra, Extremadura, Balears i Galícia), que s’ha de prendre durant les 72 hores posteriors al coit. Sembla doncs estrany que ara s'hi posen entrebancs, sobre tot perquè la seva eficàcia disminueix amb el pas del temps: d’una efectivitat del 95% en les primeres 24 hores passa a un 85% a les 48 i sols ho és en un 58% quan n’han passat entre 49 i 72. El protocol de Catalunya queda lluny, però, de les dificultats que es posen a la Comunitat de Madrid, on els impediments per tenir accès a la pastilla postcoital representen una autèntica gimcana.

Però finalment, més que difícil, ho té gairebé impossible David Elvira per justificar l'objecció de consciència, que al protocol es vol presentar com un «dret constitucional» --i a la Constitució no apareix per enlloc. Per altra banda, el Tribunal Constitucional sols ha reconegut l’objecció en els casos d’avortament, quan la pastilla, segons els experts, no és abortiva.

Doncs si és així, a què juguem?

Cuando RGAlmazán, desde su Kabila,  habla de Las Trece Rosas, siempre emociona y conmueve.  Tampoco tiene que esforzarse mucho, la verdad, basta con dejar llorar la memoria.  Su madre fue una compañera con más suerte que las Trece Rosas en la cárcel de Las Ventas. Por mi parte, me parece una tarea demasiado  difícil --e inútil-- intentar escribir algo en conmemoración de su asesinato cuando en Rafa las palabras tienen el mismo ADN de un heroismo igualitario y republicano que sigue vivo, pese a quien pese.

Hoy, cinco de agosto vuelvo a la cita. No podía ser menos. Aquí quiero estar con vosotras, aunque no estéis. Anoche os busqué en el cielo claro y estrellado, y os encontré. Brillando con luz propia. Allí estabais, Julia, Martina, Dioni, Carmen, Pilar, Blanca, y las demás, todas estabais allí. Brillando con luz propia. Trece estrellas fulgurantes, hermosas, resplandecientes.

A pesar de la ignominia a que os sometieron que terminó con vuestro fusilamiento. A pesar de haber acabado con vuestras trece jóvenes vidas, habéis de saber que no os vencieron. Que después de setenta años, ese crimen miserable, lleno de odio y sinrazón, no ha conseguido marchitaros.

Y necesité buscaros. Y allí estabais, en el cielo, junto con otra estrella reluciente, ella tuvo más suerte, pudo salvarse del crimen. La prueba soy yo, que estoy aquí. Carmen, mi madre, que os acompañó en la cárcel de Ventas en vuestros últimos días, hoy está también allí con vosotras, a vuestro lado. Me lo imaginaba. Fugaz, se encendía y se apagaba, como guiñándome un ojo, sé que me decía: Hijo, haz lo posible, que su nombre no se borre de la histora, se lo merecen. Y aquí estoy, intentándolo.

Les guste o no, que sé que no les gusta, vosotras estáis allí, alumbrándonos, habéis entrado en la historia. Queda mucho por hacer, pero hoy, mis queridas rosas, muchos artículos han hablado y hablan de vosotras, dos magníficos libros os tienen como protagonistas, una película mantiene vuestro recuerdo, hoy puedo pasear cuando estoy en Rivas por la Avenida de las Trece Rosas, y me lleno de orgullo y emoción cuando me acerco a ver esa placa que os recuerda en el cementerio de la Almudena , porque vuestra simiente ha hecho crecer un sentimiento de justicia que no ha de parar hasta que vuestra memoria, y la de todos los que sufrieron represión, tortura o muerte por el franquismo, haya sido honrada.

Hoy, somos muchos y lo vamos a conseguir. A pesar de toda la derechona que no quiere oír hablar de vosotras porque se siente culpable. A pesar de ese PSOE timorato que ha aprobado una ley de la Memoria Histórica corta y mínima. A pesar de que han sido muchos los años que no os podíamos nombrar, hoy estáis ahí, con nosotros, junto a nosotros, dándonos fuerza. Y haremos lo posible por dignificaros. Ese es nuestro compromiso.

Estas son las otras entradas recogidas hasta ahora en la blogosfera de IloveIU:

• 70 aniversario fusilamiento de las "13 Rosas" (ceros a la izquierda)
• Trece rosas, 70 años (ceronegativo)
• Las mejores rosas del jardín (kabila)
• Que vuestro nombre no se borre de la historia (Saturada)
• Trece Rosas (Músico, poeta y Loco)

Me n'entero per l'amiga i companya Eva Maria que ens fa arribar les paraules de Feministes contra les guerres:

La Natàlia, la nostra amiga activista feminista de Txexènia i pels drets humans ha estat segrestada i assassinada ahir. La Natàlia, com també ho va ser l’Anna Politkoskaia, ha estat assassinada....però la seva vida, la seves paraules ens ajuden a seguir el seu camí ... a seguir compromeses amb la pau i la no violència, amb els drets humans de les persones que els hi ha costat la vida. Amb ella vam compartir un 8 de març de 2004 a la Plaça sant Jaume i una cte a la Bonnemaison, a Jerusalem a la trobada de Dones de Negre i a Sant Petersbourg junt amb l’Elena Vilenskaia vam donar suport a un projecte entre mestres de Rússia i Txexènia per la pau.

Exigim al govern rus i txetxè la investigació, aclariment d’aquest monstruós assassinat NATÀLIA . ANNA no us oblidem, els vostres somriures i les vostres accions seran sempre amb nosaltres...

TOTES A LA PLAÇA SANT JAUME DILLUNS 20 de juliol A LES 8 DE LA TARDA

(ENS AJUNTEM AMB LA CONCENTRACIÓ CONTRA LA VIOLÈNCIA A LES DONES )

Les seves paraules..:

“Jo em declaro obertament pacifista, perquè sé el que suposa per a la gent jove el militarisme i les guerres. Estic en contra de totes les guerres i la violència i tinc molt clar el que suposen per a les dones, com també la capacitat que tenen per reconstruir la vida, defensar-la i desarmar-la.

A Txetxènia, tot el pes de la guerra ha recaigut sobre les dones. Quan van començar els segrestos, vam ser les dones les que ens vam enfrontar denunciant aquests crims. El 1995 vam organitzar una marxa pacífica des de Moscou fins a Grozni. I no denunciem únicament els crims i la violència del govern rus, també la violència del nostre propi govern i dels grups armats.

El paper de les dones és indispensable, ha estat indispensable durant tot aquest temps, si no Txetxènia hauria desaparegut. Imagineu com ha canviat la nostra vida: de cop, la família tradicional txetxena fortament patriarcal, té al capdavant una dona que ha d’assumir totes les responsabilitats.

Hem demostrat gràcies al nostre treball de resistència pacífica que Txetxènia pot sobreviure sense Rússia.

És inimaginable pensar les diferents situacions a què s’han hagut d’enfrontar, els recursos i les estratègies que han generat per tirar endavant la vida. Soles i sense cap arma! Si pensem en el que els homes consideren actes d’heroisme, les nostres accions sí que són actes d’heroisme: el treball diari per la supervivència. Recordo quan no teníem menjar i no ens arribava cap tipus d’aliments, les dones van trobar la manera de travessar els controls militars i de transportar aliments per les seves famílies.

Primer negociant amb els militars i amb un carro, intentant arribar a Grozni, sense que ens disparessin. Després vam llogar un tanc i després un helicòpter. Vam reconduir l’armament de la guerra i la destrucció en eines per a la vida. Malgrat el paper important de les dones txetxenes, Txetxènia és una societat molt tradicional, conservadora i patriarcal.

Queda molta feina per fer, per continuar fent. Primer, crec que és indispensable tenir un país, després reconstruir-lo; reconstruir la vida de les persones, que es puguin recuperar de tants anys de guerra i violències. És ben cert, les dones tenim una oportunitat important pera la pau i el futur de Txetxènia."

De: Feministes contra les Guerres

Dones x Dones
Fundació per la Pau

Com explicava en altres entrades, amb l'Annalí Casanueva Artís anem analitzant  des de l'inici de la crisi els seus efectes de gènere. En aquesta entrada citem treballs d'investigadores de primer nivel com són la Lucía Artazcoz, la Carme Borrell  i tot el seu equip de l'Agència de Salut Pública de Barcelona.

EFECTES DE LA CRISI SOBRE LA SALUT DE LES DONES

No hi ha dubte que totes les tensions socials agreujades per la crisi econòmica empitjoren l'estat de salut de les dones. No sols pel menor consum propi en aliments i cura amb la disminució dels ingressos familiars, sinò pel major nombre d'hores que s'han de dedicar al treball remunerat i no remunerat a fi i efecte de compensar –en la mesura que sigui possible— els efectes negatius de la crisi. L'intercanvi que les dones solen fer en aquests casos de temps per renda intentant mantenir estable el benestar de les persones properes té repercusions directes sobre la salut de les mateixes dones.

Pel que fa a la salut laboral, en la presentació de Dempeus per la Salut Pública el pasat mes de febrer, Lucía Artazcoz (2009) ens recordava que en un context de crisi i globalització no ens podíem permetre ser optimistes perquè les regles de joc dels mercats de treball ja no les marquen els governs sinò les multinacionals i les empreses financeres i el seu objetiu no és la qualitat de vida de las persones sinò el benefici econòmic. En aquest context de crisi i incertesa, amb moltes famílies molt endeutades, no sols la jornada laboral tendirà a incrementar-se, sinò que s'acceptaran condicions de treball més difícils per por a perdre el lloc de treball. Artazcoz afegia que el retall de costos per part de les empreses pot començar per les condicions de seguretat i salut laboral, i que les creixents demandes econòmiques i socials ens estan portant a una societat de 24 hores, en la que cada vegada més els treballadors i treballadores es veuen en l'obligació de cumplir horaris atípics. I encara que es vol afalagar la nostra condició de consumidors/es i ens volen presentar aquesta jornada ininterrumpida de treball --i la major flexibilitat horària que comporta-- com una “oportunitat” per adquirir béns i serveis totes les hores del dia, és més preocupant l'efecte negatiu sobre la salut dels horaris atípics (en el comerç, per exemple, amb una ocupació molt feminitzada) i la pèrdua crònica d'hores de son.

Citant la investigació que en el seu moment es va publicar a la revista Lancet, Artazcoz recordava com el fet d'obligar a les mosques a canviar de forma constant el seu rellotge biològic s'associava a una reducció de l'esperança de vida. I seguia dient: “La manipulació dels éssers humans, de la mateixa manera, no és ética. No obstant, ja sigui per elecció o per necessitat, moltes persones estem realitzant experiments incontrolats amb nosaltres mateixos.” En aquest sentit, l'equip format per Artazcoz, Borrell, etc. (2007)ha investigat l'efecte de les llargues jornades de treball sobre la salut i els hàbits relacionats: les dones que treballen més de 40 hores a la setmana tenen més problemes de salut que els homes amb la mateixa jornada laboral –i d'entitat diferent. Entre els homes els simptones es tradueixen sobre tot per manca de son - amb les complicacions que comporta-, i entre les dones s'associa a simptomes depressius, ansietat, major probabilitat de fumar, hipertensió, sedentarisme i més insatisfacció laboral. Pel que fa als problemes de salut mental, es pot apreciar clarament l'impacte i prevalència diferents per gènere entre treballadors i treballadores manuals a Espanya en funció del tipus de contracte.

Les autores van més enllà de recomenar com a mesura bàsica -i moltes vegades única-- la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones s'ha de tenir també en compte l'exposició continuada a condicions de treball deficients i el mateix treball domèstic. Per exemple, a l'estudi del 2007 valoren si la larga jornada es fa per elecció de la persona o no, i assenyalen que molts professionals d'alta qualificació poden escollir quantes hores dediquen al seu treball, que a més pot ser creatiu, i gairebé sempre suposa gratificació i reconeixement personals. En canvi, les llargues jornades de les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques s'expliquen gairebé sempre per presió de l'empresa o necessitat econòmica. Els resultats demostren que en el cas dels homes amb un status laboral alt, solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, i en el cas de les dones, les jornades extenses van unides a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).

És a dir, la repercussió de les llargues jornades en una salut millor o pitjor entre homes i dones s'explicava porquè les dones que treballen més de 40 hores a la setmana ocupen llocs poc qualificats i tenen unes condicions de treball pitjors. "El treball menys qualificat es paga pitjor, no compensa a nivell personal, en tant que en el cas dels homes hi ha més elecció, perquè els resulta enriquidor i els reporta més beneficis", explica Artazcoz en relació als resultats de l'estudi.

En aquest sentit, la investigació conclou que les dones en situacions socioeconòmiques més difícils són també les que treballen més hores, al contrari del que succeix entre els homes - el 5,8% de les dones divorciades treballaven més de 40 hores a la setmana, i els homes divorciats eren sols el 2,2%.

Fins fa molt poc, la salut laboral s'ocupava de sectors tradicionalment ocupats per homes, com la indústria o la construcció, i ni tan sols entrava a considerar altres sectors en els que predominen les dones, com els serveis en general, el comerç o la neteja. Ara, però, sembla evident que cal analitzar les necessitats de les dones que treballen al sector serveis i millorar les seves condicions laborals, igual com s'ha fet en altres sectors i llocs de treball.

Lucía Artazcoz acaba recomenant polítiques de salut laboral més ambicioses, transversals amb la resta de les polítiques, i que valorin abans que res el seu impacte en les persones i la seva salut. “D'aquesta manera ja no es podria seguir parlant de com abaratir l'acomiadament o de com retallar les prestacions econòmicas de l'atur.”

Amb l’Annalí Casanueva Artís (a la foto, amb la seva cosina Gisela Coromines) anem analitzant els efectes de gènere de la crisi econòmica i avui voldríem enumerar alguns punts que de manera especial afecten a  dones joves. De fet, la crisi és especialment agressiva amb les persones joves, com ho demostra el fet que la taxa d’atur de menors de 25 anys són especialment escandaloses a tota la Unió Europea. A l'abril del 2009, la taxa d’atur respectivament del 18,5% a la zona euro i del 18,7% a la UE27, arribant a les seves cotes més altes a  Espanya  amb el 36,2%... (Quin país es pot permetre que més d’un de cada 3 joves estigui a l’atur…!)

Malgrat la magnitud del desastre, hem d’afegir a més que les dones joves són  vulnerables front la crisi.  Les dades de l’atur registrat a Espanya pel primer trimestre del 2009 reflecteixen una taxa del 16,10% en dones més grans de 25 anys i del 34,99% en dones de menys de 25 anys. Aquestes xifres fan  ostensible i dolorosament visible aquesta situació. A més, com es pot veure en el gràfic, la taxa d’atur de les dones joves creix amb més rapidesa que la taxa d’atur de les dones de més de  25 anys i és més sensible als canvis  estacionals de creació de treball.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ Enquesta de Població Activa (EPA) publicades pel Institut Nacional d’Estadística (INE)

 Altres factors a tenir presents serien:

1.- Les persones joves porten, naturalment, menys temps cotitzat a la seguretat social, i reben per tant prestacions d’atur de menys temps i menys diners, cosa que agreuja la  dependència de la joventut en relació als ingressos d’altres membres de la família, i fa impossible que puguin tenir una  vida independent de manera continuada. (Per no parlar de projectes de vida pròpia, assumir noves responsabilitats familiars...)

2.- Els paradigmes político-econòmics. La ideologia dominant neoliberal que va començar a imposar-se a tot el món a finals del segle passat, ha aconseguit transformar les relacions laborals i imposar condicions laborals cada vegada més precàries. Aquestes polítiques es varen començar a aplicar en els nous contractes i  han afectat per tant,  en una mesura més gran, a les persones més joves. En aquest sentit, les noves contractacions de persones joves no suposen els mateixos drets laborals aconseguits  per generacions anteriors.   Aquest "trancament" no és sols contractual. Implica també una profunda divisió en la classe obrera i els seus objectius sindicals.

 3.- Les dificultat afegides de formació, amb  la disminució o precarització dels ingressos familiars, més una dotació insuficient d’ajuts per estudiar (beques i altres)  i tots els condicionadors de temps que implica la nova organització de l’Espai Europeu d’ Ensenyament Superior. Les noves normatives en ensenyament i formació no afavoreixen la mobilitat social, sinò que tendeixen a enquistar la societat fragmentada  i marginadora dels "dos terços",  amb un biaix afegit de gènere... i edat.

Tot aquest conjunt de situacions empeny a les persones joves cap el mercat de treball i l’acceptació del que es coneix com  “contractes escombraria”. A les noies joves, a més, les condemna a situacions laborals no regulars, a treballs escadussers que ni tan sols impliquen continuïtat en el mercat submergit de treball. I  les repercusions que tenen de forma negativa en la seva formació,  es reprodueixen també de forma immediata en la seva implicació com a ciutadania participativa,  i en un termini més o menys llarg en la seva salut física i psicològica, posant encara més en dubte i precari la capacitat emancipadora  de la joventut.

A finals del passat mes de juny s'han reunit a Nova York diverses persones acadèmiques, representants de governs, de les Nacions Unides i de la societat civil per analitzar els impactes de la crisi econòmica des d’una perspectiva de gènere. El panel Economic Recovery and Sustainable Development with Gender Equality va ser organitzat pel Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD), el Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a les Dones (UNIFEM), i les Missions Permanents d’Austràlia, Finlàndia i Nicaragua davant la ONU, i van arribar a la conclusió que els governs han de vetllar perquè les dones no carreguin amb el pes de la crisi econòmica .

Es varen analitzar diverses estratègies per suavitzar l'impacte de la crisi econòmica sobre les dones, que corren el risc de veure's molt més afectades que els homes. Per exemple, en els països en desenvolupament, quan les famílies només poden enviar un nen a l'escola, les nenes són les que es queden a casa, i quan les famílies veuen com tenen menys diners per comprar aliments, les nenes són les pitjor alimentades. Des de les ponències s'expressava una gran preocupació per l'augment del nombre d’abandonament escolar de les nenes, els majors nivells de violència contra dones i nenes, la tracta d'éssers humans, l'explotació sexual, i les taxes de prevalença del VIH i la SIDA

Crisi i Violència

"La violència contra les dones és un greu problema mundial, i limita seriosament la contribució de la dona al desenvolupament social i econòmic", va dir Gary Quinlan, Representant Permanent d'Austràlia davant les Nacions Unides. "Tenim por de que amb la crisi econòmica s'agreujarà el problema de la violència contra la dona - i per tal de fer front a la violència, cal que invertir en les dones es consideri una prioritat en les respostes a la crisi.” Els governs han de garantir la protecció social i promoure llocs de treball verds per a les dones a través d'inversions alternatives que ofereixin una ocupació decent.

El representant de Nicaragua va afirmar que "No pot haver recuperació econòmica o de desenvolupament sostenible sense la plena integració i l'empoderament de la dona en tots els nivells dels drets econòmics, socials i culturals", en tant que altres participants encoratjaven els governs a proporcionar a les dones formació específica per al mercat de treball i l'accés al finançament, a més de promoure llocs de treball verds com un mitjà per facilitar a les dones a entrar en els sectors dominats fins ara per homes i que asseguren un lloc de treball decent en l'adaptació al canvi climàtic: energies noves i renovables, conservació de l'energia, prevenció de desastres i la reforestació.

Crisi econòmica i pobresa

Jarmo Viinanen, Representant Permanent de Finlàndia davant les Nacions Unides, va afirmar que "la contribució de les dones i la seva participació són necessàries per fer front a la crisi econòmica i financera.” En aquest sentit, s’ha de garantir que les accions relacionades amb la recuperació econòmica són inclusives i orientades cap a una major igualtat de les societats. Cada vegada més persones perden la seva ocupació, disminueixen els salaris i cauen les remeses de les persones emigrades. Al mateix temps, el cost de la vida augmenta i les famílies pobres corren el risc de caure en la pobresa més profunda.

"Són sempre els homes i les dones pobres els que paguen el preu més alt del mal govern i la cobdícia que ha portat a l'actual crisi econòmica i financera", segons va declarar Geraldine Fraser-Moleketi, del PNUD. Per això cal un compromís real i renovat amb els més pobres i vulnerables, i de manera especial amb les dones, a fi de garantir que la crisi mundial d'avui no constitueixi un obstacle per a les perspectives de desenvolupament de demà.