punts de vista

PROU ASSASSINATS DE DONES! NI A BLANES NI ENLLOC!

El 25 de novembre de cada any ens trobem aquí mateix davant de l’Ajuntament per fer constància i recordar que cada any moren dones pel fet de ser dones. Cada any desitgem que sigui l’última vegada.
Avui, al mes de juny, ens retrobem al mateix lloc, perquè a Blanes ha arribat la forma més cruel de violència, l’assassinat d’una dona en mans de la seva parella.
Divendres dia 1 de juny, apareixia el cos de la dona que va desaparèixer de casa seva a Blanes ja feia 3 setmanes.
Des de les institucions i nosaltres, les associacions, recomanem a les dones que denunciïn quan es troben en una situació de violència. Però hi ha moltes dones que no saben que estan patint aquesta situació, perquè des de sempre ens han ensenyat que hem de ser submises i aguantar.
La violència contra les dones té diferents vessants:
La violència física, que es manifesta amb cops, puntades de peu, i fins i tot la mort, com és el cas que avui denunciem, és la més visible, la més fàcilment reconeguda per tots i totes. Però avui volem posar de manifest que hi ha altres formes de violències de gènere, com són:
La violència psicològica, que es manifesta amb insults, amenaces, criticant-la, escridassant-la, humiliant-la, fent-la sentir inferior, inútil, provocant terror en la dona. És una forma molt dura de violència de gènere ja que pot arribar a anul•lar a la dona.
La violència sexual, que es manifesta, exigint-li tenir relacions sexuals sense importar-li els seus desitjos, no acceptant una negativa, demanant-li relacions en llocs i moments inoportuns, acusant-la de frígida o nimfòmana, segons les circumstancies, fins a violar-la, etc.
La violència econòmica, es manifesta quan ell es gasta els diners de la família en ell mateix, gastant grans quantitats de diners sense necessitat i els nega en petites coses vitals, l’obliga a endeutar-se per ell amb la família, amics o veïns..., etc.
La violència social, es manifesta aïllant-la del seu entorn, amigues, família, veïnat, inclòs privant-la de treballar o estudiar, o humiliant-la en públic, o privant-li de participar en actes socials, ...
La prostitució, l’ONU l’ha declarat com la forma d’esclavitud del segle XXI i com una forma de violència contra les dones. Són dones on les seves oportunitats han estat privades. Més del 90% de les dones prostituïdes a l’estat espanyol són immigrants, la majoria en situació d’il•legalitat. És la situació més normalitzada de violència, on els nostres marits, companys germans, fills, veuen les dones com a objectes que poden comprar per al seu plaer.
La mutilació genital, moltes dones pateixen aquesta forma de violència, per qüestions culturals.
La violència institucional, quan les dones es senten abandonades per les institucions per la falta de recursos, per la mala coordinació dels diferents estaments implicats, ... L’exemple que vivim molt sovint amb la Justícia quan es neguen ordres d’allunyament o de protecció, com el cas de Vitòria, provocant a la dona el terror de saber-se sense protecció, però per altra banda al sentir-se abandonada per la justícia que és la que l’hauria de protegir. En molts casos fent-la sentir culpable i única responsable de la seva situació.
Demanem a l’Ajuntament de Blanes que es personi com acusació particular en el cas de l’assassinat d’aquesta dona.
A l’estat Espanyol ja han mort 37 dones a causa de la violència de gènere en el que portem d’any.
La violència contra les dones ja fa molt temps que la tenim instaurada en la nostra ciutat. La violència domèstica, l’assetjament sexual, la prostitució, la mutilació genital.

Tenir una societat basada en la igualtat, és treballar per a que totes aquestes situacions no es donin. Caldrà treballar principalment en l’educació de les persones: infants, joves i grans.
Hauríem de reflexionar sobre que podem fer cadascun i cadascuna de nosaltres per canviar aquesta trista realitat.

Plataforma de Dones de Blanes, 6 de juny de 2007

La immigració s'està tractant de forma perillosa i barroera com a eina electoral per part dels partits de dretes i fins i tot dels que es reclamen de "centre". No faré cap comentari. Donarè tant sols algunes dades que em semblen especialment interessants per a reflexionar:

1. Segon les Nacions Unides, una de cada sis persones en el món són treballadores immigrants.
2. La immigració representava el 80% del creixement global de la població de la Unió Europea abans de la darrera integració, era la responsable del creixement demogràfic, i a més en les edats més productives.
3. Un 73% dels immigrants asiàtics són dones i pel que fa a determinats països de la Unió Europea la feminització ha arribat pràcticament a la paritat.
4. És doncs evident que s'està enfortint la divisió de gènere del treball a nivell mundial, i caldria considerar amb urgència la feminització de les polítiques d’immigració. Dissortadament, aquest és un més dels temes socials que pateix una visió deformada molt tradicional i masclista, i sembla evident que calen polítiques de reagrupació familiar diferents, replantejament dels sistemes d’ajudes i benestar no només des de la Conselleria de Benestar o de Treball, sinó també des dels ajuntaments.
5.- Les polítiques d'acolliment no ajuden a fer visibles les dones immigrants, segurament les més invisibles de les dones treballadores.
En aquests sentit, el Lobby Europeu de Dones va denunciar fa poc més d'un any la relativa "neutralitat" de les polítiques comunitàries en matèria d’immigració, que no tenien en compte « la discriminació que viuen les dones immigrades i la seva situació específica. El manteniment d’un enfoc « neutre » de la immigració significa que s'ignoren els drets humans de les dones, així com les seves experiències i necessitats». De fet, encara segueix predominant la concepció ultrapassada de considerar les dones immigrants com esposes i filles dels homes immigrants.

Les propostes que el Lobby Europeu de Dones feia, i que convido a difondre als partits que utilitzen la immigració amb fins electorals són, de forma resumida:

- Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat ;
- Permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral ;
- Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball (principalment treballs de cura i domèstic) i al mercat negre de treball ;
- Regularitzar a totes les persones immigrades que ja estan en el territori de la UE i atorgar un estatut legal independent, drets individuals i accés a protecció social ;
- Combatre el treball clandestí (…) i respondre a les situacions específiques de les dones que s’hi trobin ;
- Promoure la plena participació i integració de les dones immigades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida ;
- Felicitar-se pel pluriculturalisme europeu i defensar el respecte de les cultures i les pràctiques religioses i culturals sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.

Encara que els efectes de la mundialització econòmica des d'una perspectiva de gènere són contradictoris, voldria ressaltar alguns punts que poden ser complementaris a la primera sessió de Reflexions sobre la democràcia i el socialisme que avui ha tingut lloc a la Fundació Pere Ardiaca.

1.- L’economia de la globalització tendeix com mai a negar el necessari protagonisme de les persones. Sentim a parlar continuament de les oscil•lacions de la Borsa, de les decisions d’inversió de les grans empreses, de fluxos monetaris, taxes d’inflació i tipus de canvi, però sembla que res de tot això tingui res a veure amb els drets laborals i de ciutadania de totes les persones. La globalització ha empitjorat la distribució de la renda entre rics i pobres, peró també entre homes i dones fins al punt que ja és reconeguda i acceptada com a un fet característic sobre tot de les grans ciutats el que es coneix com a “feminització de la pobresa”.

2.- Las precarització del treball que proposen les polítiques neoliberals de la mundialització han fomentat la doble jornada per a les dones que intenten fer compatible el treball remunerat i el no remunerat, “venent” com la millor solució una forma de treball parcial que implica uns ingressos insuficients i una debilitació dels drets laborals.

3.- Malgrat l'acceptació formal de "a igual treball, igual salari" s’ha tornat un fet comú que els salaris més baixos de cada país els cobrin les dones, i els salaris més baixos del món els cobrin les dones dels països més pobres, per no parlar de les penoses condicions laborals; en especial les empreses que produeixen exclusivament per exportar des de les zones franques dels països pobres o empobrits pel deute, sense normatives laborals ni drets sindicals, en situacions moltes vegades d’assetjament moral i sexual.

4.- La globalització s'acompanya de la propaganda de retallada de despeses socials i aconseguiment de “l’Estat de mínims”, amb menor ocupació en el sector públic, privatització d'empreses i serveis, amenaces a la sanitat i l’ensenyament públics... totes aquestes mesures restrictives tenen també un impacte diferenciat per gènere.

5.- En cas de pèrdua del lloc de treball, la dificultat per trobar una nova ocupació és superior en el cas de les dones, especialment a partir d’una determinada edat, permetent que la capacitat, l'ofici, l'experiència i coneixements de les dones es perdi per a la societat . De forma simultània, les polítiques que més retalls han sofert en els països industrialitzats han estat precisament les anomenades “d’amigues de les dones” com els serveis públics d'atenció als infants i cura de les persones grans.

6.- Igualment, les restriccions i congelacions salarials, malgrat que han afectat a tota la població assalariada, han representat per a moltes dones un increment important del treball domèstic en voler mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix. Les pautes de restricció del consum derivades de la disminució del poder adquisitiu afecten principalment a les pròpies dones que administren les compres i asseguren l’alimentació de la resta de persones –fills i filles, company, etc., amb qui conviuen, restringeixen el seu temps i contribueixen a desanimar-les per entrar en el mercat de treball remunerat, especialment a temps complet. El fet de que la dona acudeixi a treballs parcials –en general poc qualificats—com a complement de la renda familiar subordina explícitament el sou de la dona, condiciona el seu treball fora de la llar a “contingències” econòmiques al marge de la seva pròpia llibertat o voluntat de treballar o no fora de casa, i la condemna a la precarietat i/o a la dependència econòmica.

7.- L’impacte de la globalització en dones de països concrets ha arribat a punts dramàtics... Segons informaven les Nacions Unides “el model esperat de mortalitat infantil (entre 1-4 anys) és de menor mortalitat per a les nenes que per als nens –sobre unes 8 nenes per 10 nens en cada grup d’edat, o sia, un índex de 0,8... Tanmateix, en 17 dels 38 països en vies de desenvolupament hi ha una mortalitat més alta de les nenes, especialment en el nord-est del Brasil, Camerun, Togo, Egipte i Pakistan. La discriminació representa la desaparició de més d’un milió de dones del món. Per la seva banda, el premi Nobel d’economia Amartya Sen, basant-se en la proporció entre homes i dones vius de 106 dones per 100 homes on les atencions a les persones dels dos sexes són més igualitàries, va calcular que a Xina les dones que es podrien considerar “desaparegudes” podia ser de 49 milions, i per al conjunt d’Àssia meridional, suboriental i occidental i Àfrica fins a 100 milions. Ja fa més de 12 anys que es venen denunciant les pràctiques de selecció prenatal del sexe i la preferència pel fill mascle que condiciona greument l’accés de les nenes a l’alimentació, l’educació i serveis de salut. Tampoc les mares escapen a la depredació: la mortalitat materna és dotze vegades més alta en els països del Sud que en els del Nord i s’ha pogut demostrar la correlació existent entre la mutilació i la difusió d’infeccions i altres malalties... per exemple, un estudi fet a 300 dones mogadishu va demostrar que el 40% d’aquestes dones tenien complicacions de salut a llarg termini. L’increment de la pobresa i la disminució de dones en les poblacions adultes de certes regions està provocant que regions on era pràctica comuna i acceptada la poligàmia s’hi estengui ara la poliàndria, amb el corresponent augment de la càrrega de treball i explotació sexual i domèstica de les dones.

Els darrers elements no menys importants del biaix de gènere de la mundialització són la feminització de l’emigració, el tràfec sexual de la prostitució que també ha “globalitzat” les màfies, la pèrdua d’accés a la propietat de les dones en països pobres, o fins i tot la pérdua de tota presència pública, com ha succeït sota el règim dels talibans a l’Afganistan... i encara continúa. Tot i així, les dones no es rendeixen: amb el moviment xipko del Nepal, on es varen abraçar als arbres per evitar la deforestació, amb les cooperatives de dones africanes per aconseguir una agricultura de subsistència i amb la resistència que presenten a la Índia a les multinacionals japoneses i dels Estats Units que volen apoderar-se dels coneixements tradicionals, com ens explica la biofísica i filòsofa Vandana Shiva.

De fet, la riquesa de respostes que les dones donen a la globalització és una aportació important a les reflexions a fer sobre la democràcia i el socialisme.

La Conselleria de Salut de Catalunya s'ha proposat incrementar el treball dels metges i metgesses de capçalera atribuint a aquest primer nivell la responsabilitat del tractament i diagnòstic de malalties com la Fibromialgia i la Sindrome de la Fatiga Crònica i fent que assumeixin en determinats casos tasques de pediatria, i tot en l'horitzó de descarregar de visites al personal mèdic especialitzat.

La primera reflexió que em sembla evident és que cada vegada l'atenció primària està més feminitzada (són cada vegada més les doctores que ens atenen), i que semblen també especialment feminitzades les responsabilitats que s'els hi volen encomanar: són en la seva majoria dones les que pateixen la SFC i la FM, però són també dones les que acompanyen al seu fill o filla al pediatra. Sembla especialment injust que si es produeix una situació de desajust o frustració en la qualitat de l'atenció dels serveis públic de salut hagin de ser en la seva majoria dones (les metgeses d'atenció primària i sense que en tinguin cap culpa) les que en pateixin les conseqüències com a professionals i també, en el altre costat, les dones que pateixen determinades malalties o que esperen sense éxit la visita del o la pediatra. Tant unes com altres es veuen abocades a la frustració personal i professional perquè són les primeres víctimes de la pèrdua de valor dels serveis públics de salut.

És evident, una vegada més, que som les dones les primeres interessades en que es mantigui un servei de salut públic de primer ordre, perquè anar laminant la qualitat de l'atenció té un biaix de gènere que em sembla especialment colpidor.