punts de vista

Diada de Llibres i Roses:

Autor: Manuel Moreno
Any 2008

Manuel Moreno ens apropa a la figura de l'heroïna republicana Lina Odena de manera amena i políticament incorrecte. El llibre és un retrat de la militància comunista sense maquillatges estètics ni adulteracions. La publicació inclou una interessant recopilació de fitxes biogràfiques de militants comunistes històrics.

Miguel Jara (Madrid, 1971) es escritor y periodista free lance. Está especializado en la investigación y análisis de temas de salud y ecología. Su último libro, en colaboración con Rafael Carrasco y Joaquín Vidal, es Conspiraciones tóxicas: Cómo atentan contra nuestra salud y el medio ambiente los grupos empresariales (Martínez Roca Ediciones, 2007). También es autor de Traficantes de salud: Cómo nos venden medicamentos peligrosos y juegan con la enfermedad, (Icaria Editorial, 2007). Este trabajo se ha convertido en un libro de referencia pues Jara es el primer periodista que escribe en castellano que publica un libro crítico sobre el sistema sanitario y su principal actor, la industria farmacéutica.

Publica en The Ecologist, EcoHabitar, La Clave, Discovery DSalud, Playboy o Interviú. También ha difundido estas informaciones en el suplemento A Tu Salud de La Razón, CuerpoMente, Archipiélago, Diagonal, Rojo y Negro, Integral, Tiempo o Libre Pensamiento.

Ha realizado la investigación que sirve como base para el documental Carga tóxica de Documentos TV de La 2, Televisión Española (TVE), que versa sobre los efectos en nuestra salud de las más de 100.000 sustancias químicas peligrosas que hay liberadas en el medio ambiente. Comenzó su trayectoria en la extinta revista crítica Motivos de Actualidad , y como cofundador de la editorial Contrastes S.L., es autor y colaborador de varios libros monográficos sobre músicos para la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE).

Y la meva novel.la feminista d'aquest Sant Jordi:

Virginia Ferrer: Recuerda Mundo.

"El nacimiento del Río Mundo, en Albacete, es el escenario de esta novela ecológica en la que su autora, Virginia Ferrer aúna ecología, el problema del agua, la ciencia, el feminismo, la recuperación de la memoria histórica personal y colectiva. Todo ello con una personaje excepcional, Oliva Sabuco, sabia española del Renacimiento, natural de Alcaraz, a la que la autora recurre de manera constante como defensora de la naturaleza y de la condición humana. Una figura de la ciencia y el saber que Ferrer rescata del olvido para hacerla convivir junto a los otros tres protagonistas de la obra, una bióloga responsable del proyecto de descontaminación del Río Mundo, un ingeniero químico, pareja y colega de proyecto y un tercer investigador médico. Junto al agua como hilo conductor se esconden otros temas como los conflictos de género o la violencia intrafamiliar."

Revista Mujer y Salud, Núm.5

Sant Jordi: Signatura de llibres de dones a la Llibreria Pròleg

dimecres 22 abril 2009

L'amiga Maribel Nogué, una ciutadana DEMPEUS d'envejable lucidesa, ens envia aquest magnífic article publicat a L'Enllaç:

Diferències que creen desigualtats

La conferència institucional que en el marc dels actes commemoratius del Dia de les Dones ens ofereix l’Ajuntament d’Igualada des de fa uns anys, i de forma transversal als diferents departaments o conselleries del seu govern, ens ha portat enguany a la metgessa ginecòloga i doctora en salut pública i epidemiologia Izabella Rohlfs que ens va parlar de les diferències i particularitats biològiques emocionals i socials entre homes i dones, vistes des d’una perspectiva de gènere, donat que, si són invisibilitzades, generen desigualtats.

Ens va parlar del concepte de salut de la OMS com no s’entén sols com l’absència de malaltia sinó que compren benestar físic i mental, benestar i satisfacció, integració social disponibilitat física i vitalitat, hàbits i conductes de vida. Va explicar com la manca d’una visió integradora de la salut determina, cada cop més, la medicació dels sentiments i dels processos naturals. Per exemple, la tristor, la malenconia o el dol són sentiments naturals i es fa un abús de la medicació, va justificar per això els antidepressius o ansiolítics, però en general se’n fa us ús sistemàtic abusiu abans de donar espai per la comprensió i el diàleg. Moltes persones, va dir, creuen que amb una pastilla solucionaran els seus problemes, quan el transfons amaga ben segur una situació de desigualtat.

Va posar damunt la taula la reflexió de com fins els parts naturals, segons les estadístiques, han disminuït donant pas a un increment notable increment dels parts cesaris. En aquest sentit va avançar que, d’una forma gradual, ja s’estan prenent mesures, per part del Departament de Salut, per tal que es pugui facilitar millor els parts naturals als mateixos Hospitals reduint les cesàries als casos estrictament necessaris.

També es fa un ús sistemàtic de processos naturals com ara la menopausa, que sols s’hauria de medicalitzar en casos molt concrets, però no d’una forma generalitzada. De fet, la salut de la dona, fins fa poc, ha estat estudiada únicament per la seva vessant reproductora de l’espècie humana i en la franja d’edat que comporta, deixant a banda aspectes importantíssims de la seva salut que afecten aspectes fonamentals que tenen a veure amb el seu benestar físic, emocional o social. Per exemple, la dona té una dimensió de la seva vida sexual autònoma de la funció reproductora i aquesta --alhora-- també té una estructura social que la condiciona. Fins i tot des de l’estrictament biològic, darrerament s’ha pogut comprovar que els símptomes d’un infart que mostra un home o una dona són diferents, però no s’havien estudiat des d’aquesta diferència. També va afirmar que els homes també tenen el seu cicle, amb andropausa i risc d’osteoporosi, però que no ha estat tan estudiat.

Des d’una perspectiva de gènere els reptes de la salut sexual i reproductiva parteixen de la consideració de dret humà “el dret a decidir com, quan i amb qui es vol gaudir de la sexualitat; empoderament de relacions sexuals protegides, decisió de mètodes contraceptius i planificació de l’embaràs; assistència integral i humanització del part; coneixement dels procediments mèdics que ha de passar; i viure en plenitud, sense prejudicis ni discriminacions i amb informació de les diferents etapes del cicle vital”.

Certament, l’exposició de Izabella Rohlfs ens posa damunt de la taula que la nostra salut passa per afrontar seriosament les desigualtats socials que fan de la nostra diferència un obstacle per al dret a la salut que té tot ser humà.

maribelanoia@gmail.com

Està reunida la cimera de grans líders mundials per decidir quina cura d'urgència ha de permetre estabilitzar un capitalisme que ha ensenyat de manera impúdica totes les seves nafres. Ens diuen que la crisi és global i calen respostes globals... Però curiosament la resposta més sovintejada és una desbordada transfusió de fons públics a mans de les persones i institucions que han portat el "seu" mateix sistema a un estat quasi-terminal i que els segueixen utilitzant en benefici propi.

Penso, en canvi, que hi ha problemes globals que tenen una traducció local i de gènere molt concreta, i em semblaria magnífic que el senyor Rodríguez Zapatero o alguna altra persona assistent a la Cimera, recollís algunes d'aquestes reflexions...

1) No es pot separar una mode concret de producció del de distribució. Si cal millorar la distribució, cal fer nèixer i donar suport en el sí del mode de producció dominant (el capitalisme) les llavors d'un sistema alternatiu, més igualitari (el socialisme).
2)Els treballs de reproducció i cura són una part vital de qualsevol sistema econòmic, i per tant cal incorpora-los a l’anàlisi des de bon començament.
3) Que també l’èxit econòmic dels països, grans àrees supranacionals, però també de les ciutats i les seves àrees metropolitanes s’hauria de mesurar pel benestar de les persones que hi viuen, i això té més a veure amb fomentar i desenvolupar les capacitats individuals i el que Amartya Sen identifica com «heterogeneitat de les necessitats humanes» que amb la visió reduccionista de l’economia a una sola variable com és el creixement del PIB i la consegüent distribució –cada vegada més desigual-- de la renda i la riquesa.
4) S’ha de procurar el màxim d’equitat --també de gènere-- a l’hora de prendre en consideració o analitzar una determinada actuació econòmica, i valorar-ne els seus resultats.
5) Intentar evitar el biaix de gènere en tot el funcionament de l’administració, des la realització de Pressupostos de Gènere fins a la reivindicació de judicis de valor ètics i que afavoreixin la igualtat.

Si en el futur es vol assegurar una economia més humana en una societat amb més valors civilitzatoris ens cal assegurar posar l'economia al servei de les persones. Per això cal el creixement i desenvolupament de l’atenció dels serveis de cura, per part de persones formades i motivades. Igualment, s’ha de fomentar –per les mancances actuals i per les exigències objectives d’una economia més moderna i equitativa—el desenvolupament dels serveis de prevenció i millora de la salut i un sector públic també potent d’ensenyament científic i laic, sense discriminacions de gènere, classe ni procedència.

Recomanaria també que en un nou pacte entre institucions, empreses i sindicats sobre ocupació i activitat econòmica (també a escala municipal) les dones ocupessin el lloc que els correspon en les polítiques actives de foment de l’ocupació i en tota l’agenda de les polítiques econòmiques en la mesura que són –juntament amb les persones immigrades-- la baula dèbil de la societat. Fomentar l’ocupació i l’activitat econòmica a la ciutat passa per “empoderar” les dones, reconèixer-lis poder de negociació i deixar que es “feminitzi” la ciutat. Això vol dir: més espais comuns, millors transports de rodalies i de ciutat més sovintejats i sense barreres arquitectòniques ni escales impossibles de pujar o baixar amb un cotxet de criatura o per una persona amb mobilitat disminuïda. En aquest sentit, les ciutats --i Barcelona entre elles-- podrien esdevenir ciutats re-"capacitadores" que ajudessin a suprimir/superar barreres i discriminacions, posant també l’urbanisme al servei de les persones i a millorar les condicions de la seva autonomia i de la seva salut.

De fet, les dones de Barcelona varen ser pioneres en la discussió de la ciutat i els temps, i en intentar treure tensions quotidianes a la simultaneïtat dels treballs i a la tossuda i lesiva divisió de les activitats fonamentals per a la vida. Però tan importants com l'organització dels temps de la ciutat és l’existència de serveis “amics de les dones”, com són les llars d’infants públiques, que aportin seguretat i ajudin a la socialització dels infants. Fomentar els bancs de temps permet també intercanvis no remunerats de serveis i coneixements, i segurament caldria que rebessin un impuls més gran en temps de crisi. El creixement de persones amb malalties cròniques que han de ser ateses en condicions el més dignes i qualificades possible representa també un repte que s'ha d'assumir de forma col.lectiva en un segle XXI on cal esperar que segueixi augmentant l’esperança de vida.

I encara podríem afegir uns quans temes més. El dubte és si hi haurà temps de parlar de les persones i treballar per un sistema més just i equitatiu a la gran Cimera dels Problemes Globals.

L'amiga Virginia Ferrer és escriptora i professora de la Universitat de Barcelona, i avui el diari Triangle li publica aquest article que m'honora poder reproduïr:

"A l’article passat vaig evidenciar com en Darwin despreciava l’aportació femenina en l’acció civilitzatòria i evolució de la humanitat  front l’home, únic transmissor genètic i cultural, amb capacitat evolutiva i adaptativa superior segons el nostre científic. Uns estudiants em van reptar afirmant que “això ja no és així”. Els vaig contestar que si atenem a les notícies i la imatge que ofereixen els medis sobre les noies i les dones a la nostra societat, tot valorant la intenció de denúncia, apareix un rol depreciatiu i un signe negatiu adjudicats a allò femení de manera constant, malgrat els anys que han passat des de Darwin: cobrem menys que els homes, víctimes d’assassinats en la  ficció cinematogràfica; víctimes de violència de gènere en la realitat; objectes de pressions consumistes i compulsives; tenim més malalties cròniques; objectes  sexuals i d’intercanvi a la publicitat; criticades les dones polítiques per com vesteixen; víctimes de polítiques avortistes que intenten suplir la descomposició familiar i social (estant jo a favor de l’avortament lliure i responsable, no comparteixo que una adolescent menor d’edat  pugui avortar sense consentiment ni acompanyament dels seus pares/mares/cuidadors/es); víctimes de les xarxes de prostitució; ocupem menys càrrecs a llocs directius…

Però enlloc rebo notícies ni estadístiques ni relats de com les noies i dones estan sostenint la nostra fràgil i problemàtica civilització “en positiu”.  Enlloc es destaca, aquest mes on s’ha celebrat el dia de la dona i també ple de reformes i protestes educatives en tots els nivells d’ensenyament, com en el nostre país les noies estan sostenint les estadístiques d’escolarització; com les noies d’ESO fracassen sols sobre un 20% mentre els nois en un 50% o més; de com les dones estan incrementant més que els homes la seva taxa d’empleabilitat; de com el 90% de les llars monoparentals  a l’Estat Espanyol se sostenen per dones; de com les dones treballadores fan el doble de tasques domèstiques que els seus companys; de com les dones representen el 92% de l’excedència laboral per haver de tenir cura de persones dependents; o que sols un 9% dels delinqüents són dones; o que les dones llegeixen més llibres que els homes; o que les noies representen un 57% de la matrícula de selectivitat; i que de tothom que estudia idiomes, el 67% són noies i dones; que dels graduats a la Universitat de Barcelona, el 69% són dones; o que superen als homes en l’obtenció del títol de doctora; o que les dones a la tercera edat, dels 55 als 64 anys segueixen activitats formatives un 300% més que els homes de la mateixa edat, per posar sols alguns exemples.

Crido a la valorització, reconeixement i visibilitat  del valor afegit d’allò femení en la nostra societat. Les noies i dones, no solament som víctimes, sinó que a més, representem un esforç continuat pel desenvolupament, estabilitat, cuidatge, formació i recomposició d’una societat en crisi profunda. Les noies i dones, genèticament diferenciades pels  cromosomes xx, representem, des d’aquesta perspectiva apreciativa que defenso, el factor  “2xPlus”,  un indicador  d’excel.lència i garantía de qualitat a la vida familiar, social, educativa, cultural i laboral.

Fem justícia."

Propostes en femení de la Carta de Barcelona

El treball, la naturalesa i condicions o la seva absència són elements determinants per a les condicions socials, els drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera benestar.

En el cas de les dones, és amb major freqüència font de malaltia que no pas de salut, ja que ens trobem en un món laboral, sigui aquest formal o submergit, que incrementa considerablement el grau de risc, d’incertesa, de precarietat, de sinistralitat i d’explotació de les dones a Europa. Aquest concepte de salut ha d’entendre’s com a comprensiu del conjunt de condicions de benestar de les dones i, per tant, ha d’incloure necessàriament la salut sexual i reproductiva -sense que en cap cas s’hagi de supeditar als interessos econòmics de les multinacionals de la indústria farmacèutica- i ha de proporcionar el mateix servei mèdic a homes i dones.

La precarietat té diverses cares: baixos salaris, infra-qualificació professional, treball a temps parcial com a única alternativa d’ocupació, accidents i malalties professionals, inestabilitat laboral, futur incert, falta d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, dependència de la família, pèrdua de drets i falta de recursos estables. En definitiva, desregulació de les condicions d’existència.

Una desregulació que la Comissió Europea està impulsant sota la disfressa de la flexi-seguretat, sense tenir en compte el seu impacte sobre la salut i el benestar. Es tracta de reflexionar sobre un element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic d’una elit…

La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social cap a les dones: maltractament físic i psicològic, assetjament moral i sexual, etc.

Per a les dones joves, existeix a més la frustració per la probable inadequació dels estudis realitzats i les dificul­tats d’accés al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Les joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball, i que dificulta el desenvolupament d’un projecte vital propi. Les dones adultes, especialment les aturades de llarga durada, veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les dones joves, en una competència obligada però totalment desigual… La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre de treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la pre-carietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adequades de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i amb salaris dignes. La precarietat es torna particularment agressiva per a certs col-lectius com el de les dones amb discapaci-tats i les immigrants. Cal fer especial esment a la precarietat que és ja ‘de facto’ el sistema regular de vida i treball de les dones immigrades, que són part inseparable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració són insuficients i massa tímides per a garantir drets i deures. En canvi, la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la garreperia amb la qual es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat. Pel que fa a les dones que perceben com renda principal un subsidi de jubilació, aquestes es veuen explíci-tament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers. A això cal afegir que la irregularitat de les dones en la seva trajectòria laboral determina que percebin pensions molt allunyades, en ocasions, del llindar mínim per a atendre les seves necessitats més elementals. És necessari canviar aquesta situació: Una altra Europa és possible. Fem una crida a l’actuació coordinada de les forces d’esquerres i les organitzacions sindicals i socials, i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi que prevalgui el treball digne i la salut de les dones per sobre de la precarietat que patim actualment.

 Per això és necessari:

1. L’estabilitat en l’ocupació, uns salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes. 2. El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció. 3. Disposar d’ajuda psicològica pública, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal. 4. Assistència sanitària completa, inclosa la salut sexual i reproductiva. 5. Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi desatenció de riscos. 6. Garantir el compliment dels empresaris, que siguin responsables de vetllar per la salut laboral. 7. Intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar a favor d’actuacions sindicals i polítiques. 8. Oposar-se a les pressions que es facin per a desregular encara més les condicions i el mercat de treball, a la nul-la prevenció de riscos laborals, a l’ús de productes poc fiables o perjudicials, a treballar (de forma remunerada o no) en medis i condicions insalubres, així com combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, el setge i la violència de gènere. 9. Vigilar la contaminació ambiental, les condicions d’habitatge, i combatre les diferències entre les difer-ents societats i en l’interior de les mateixes, i prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resultin de les normes i pràctiques d’aquestes societats.

Entrada relacionada: Carta de Barcelona sobre precarietat i salut.

:::::::8 de MARÇ. DIA INTERNACIONAL DE LES DONES:::::::

[BARCELONA]

manifest + programa Comissió 8 de Març

Crisi total al sistema patriarcal

És irònic que parlem d'una gran crisi quan les dones hem viscut sotmeses a una crisi en majúscules, constant: la del menjar diari, la de l'educació dels fills i les filles, la de l'autoestima, la de l'abús de poder, la de les tasques reproductives, la de la violència... i la de la satisfacció dels nostres drets com a ciutadanes de qualsevol país, en qualsevol continent.

I és per això que cada dia que passa esdevé més palesa per nosaltres la no viabilitat del sistema capitalista. Les crisis financera, alimentària, climàtica i energètica no són fenòmens aïllats, sinó que representen una única crisi, com a resultat de la sobreexplotació del treball, la natura i les persones, i de l'especulació.

De les boques de les persones que pateixen les conseqüències de la crisi surten moltes preguntes: per què les pèrdues se socialitzen i els guanys es privatitzen; per què es permet l'oportunisme de les empreses, que utilitzen aquesta crisi per fer realitat tants i tants acomiadaments; per què aquest suport incondicional dels estats a les entitats bancàries en "crisi i pèrdues"? I després ens diuen que no hi ha finançament: ni per aplicar la Llei de dependència, ni per dotar de mitjans la Llei de violència de gènere, ni per assegurar l'accés als serveis públics... Per això fem nostra la reivindicació del Fòrum Social Mundial: Nacionalització de la banca sota control social ! Ha d'haver-hi recursos per fer les coses que realment importen.

Fins a data d'avui les dones seguim sent les més pobres. Seguim sent mares i cuidadores fonamentals de totes les societats: un treball imprescindible de sostenibilitat de la vida que no és reconegut ni pagat i que els homes, i tampoc el Capital ni el Govern, no comparteixen amb les dones. Seguim sent mà d'obra en condicions precàries, i per això reivindiquem l'accés a un treball i un sou dignes. Treballar menys per a treballar totes i tots. Reducció del temps de treball! A treball d'igual valor, igual retribució!

Reivindiquem el dret a decidir, el dret a ser lliures. Volem acabar amb la lesbofòbia, la transfòbia i amb el patriarcat heteronormatiu i racista. Exigim la fi del control sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat. Per això, reforcem el nostre compromís per a resistir a l'ofensiva fonamentalista i conservadora, que avui a l'Estat espanyol s'expressa a través de les pressions de la jerarquia catòlica per diluir qualsevol avenç en la legislació sobre l'avortament. Separació de l'Església i de l'Estat! Avortament lliure i gratuït!

Ens sentim identificades i donem tot el nostre suport a les dones de tot el món que resisteixen i actuen per la pau i la justícia en temps de guerra. Aquest any, de manera especial, volem fer visibles les nostres germanes de Gaza i el Congo, les dones que travessen fronteres admninistratives en pasteres arriscant les seves vides i totes les que se'n surten del cercle de la violència patriarcal i fan avançar la llibertat de totes les dones. No més violència contra les dones. Ni un arma ni un euro per a la guerra: pressupostos militars per despeses socials!

La migració forçada, la precarietat en els salaris, la submissió a les arbitrarietats fonamentalistes, ja siguin polítiques o religioses, l'intent d'exclusió de les dones no estàndard, ens fan més fortes, reflexives, unides davant l'adversitat, i afrontem aquesta crisi amb rebel·lia davant un destí dibuixat amb les perspectives del capitalisme patriarcal.

Davant d'aquesta greu situació, les respostes pal·liatives basades en la lògica del mercat no són realistes. Nosaltres, feministes, enfoquem la crisi amb actitud transformadora i voluntat de participar actívament en l'elaboració d'un nou sistema social.

Per això avui, 8 de març, i com la resta de dies de l'any, sortim al carrer per reivindicar nostre dret a viure en llibertat construint alternatives feministes al sistema patriarcal.

Manifestació diumenge 8 a les 12 h plaça Universitat

Encara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més submergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.

ATUR
Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. Per les característiques concretes de la crisi que ens afecta, l’atur sembla estar afectant molt més als homes que a les dones (mireu el gràfic 1). Això és degut a que els sectors més afectats són en els que hi ha més percentatge d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors productius). Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que podrà incrementar amb força el nombre de dones aturades a la indústria. A més, dins les proporcions d’ocupació a les empreses entre dones i homes, i per estudis fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre superior de dones que d’homes. A més, reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professionals i d’autonomia personal de les dones.

Gràfic 1. Font : Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Pel que fa a l’atur de llarga durada (permanència en l’atur per un període superior a un any) ens trobem ja ara, i seguint tendència que ve de lluny, ben arrelada en concepcions patriarcals, amb una taxa força més alta per a les dones. Dissortadament cal esperar que la tendència no canviï i les dones que han perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica actual estiguin a l’atur més temps que els homes que es troben en la mateixa situació. Els efectes de la crisi en les dones, però, no acaben aquí.

POLÍTIQUES SOCIALS
Amb la crisi, Hisenda recapta molt menys fons que procedeixen tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys consum, menys activitat econòmica...) i, com massa vegades, la repercussió de la disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb finançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fonamentals per a la vida.

SUBSIDI D’ATUR I DE JUBILACIÓ
Les característiques concretes de la vida laboral de les dones fan que la seva continuïtat en el treball, la legalització dels seus contractes, els menors salaris, la major presencia de dones en contractes a temps parcial (veure el gràfic 2, referit a tot l'estat espanyol) i en general les condicions de precarietat que acompanyen un escurçament dels seus drets laborals signifiqui menor temps de cotització tant per la percepció d’un subsidi d’atur digne i amb durada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu impacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.

Gràfic 2. Font: Instituto Nacional de Estadística (INE)

RENDA FAMILIAR
Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.

Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.

Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obligades a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remunerades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonització dels temps de treball i convivència. Això fa que, com podeu veure al gràfic 3, el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan disponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’agreujarà de forma important a mesura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades, en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats familiars de les dones.

Gràfic 3. Font : Instituto de la Mujer

... IMPACTE SOBRE LA RENDA DE L’INCREMENT DEL COST DE LA VIDA I LES PRIVATITZACIONS
L’increment de preus dels productes bàsics amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.

La crisi és especialment agressiva amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador, amb menys possibilitats de trobar formes per escapar de l’avarícia dels poderosos. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. Només cal fixar-se en les últimes dades sobre atur registrat a Espanya que se situa en una taxa de 11.07 en dones majors de 25 anys i en 24,96 en dones menors de 25 anys. En crisis anteriors s’han demostrat els seus efectes negatius sobre l’ensenyament, la formació i la salut. En l’actualitat, l’increment de les privatitzacions en aquests camps (la darrera embranzida, a més de la salut, són els serveis públics d’abastiment d’aigua) tenen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar i aturar quan abans millor.

DESLOCALITZACIONS
Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb L’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalitzacions són especialment lesives pels interessos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis– es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nombrosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar– la possibilitat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la dependència econòmica de les dones –si finalment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball-.

MIGRACIÓ
La globalització del capitalisme més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afavorint així les xarxes de tràfic il•legal de persones (com les de prostitució). Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres, tot i que les traves al reagrupament familiar impossibilita que les dones immigrades a casa nostra que tenen cura de la nostra gent gran, no puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família. La feminització de l’immigració és un fet no prou reconegut ni atès per les lleis i que caldria seguir treballant com a sindicat, en el mateix sentit de les Jornades sobre “Dones immigrades: Treball i Sindicat” que es varen celebrar al desembre del 2007. Moltes de les reflexions publicades pel CITE i la Secretaria d’Immigració de CC.OO. tenen ara, amb la crisi econòmica, una especial rellevància.

A MANERA DE CONCLUSIÓ
És evident que la crisi econòmica no és amiga de les dones. No dóna ocasió que es puguin consolidar les conquistes dels darrers anys en el mercat laboral amb una implicació directa sobre els seus drets, les seves rendes, la seva capacitat d’elecció i de formació i l’empoderament de les dones. La crisi, desprès del triomf de les polítiques neoliberals i la globalització econòmica, pot provocar un creixement dels treballs informals i un empitjorament de la vida quotidiana de les dones i les seves famílies. De fet, hi ha estudis que demostren com són les llars (les dones) les que assumeixen en gran mesura els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat (si s’és dona, s’és més vulnerable), en les posicions socials d’homes i dones (si s’és dona es té una posició social més baixa que els homes en igualtat de condicions) i en la presa de decisions a la llar (si s’és dona, es té menys poder de decisió a la llar)…El paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions que la crisi alimentària, econòmica i ecològica estan imposant arreu del món.

Autores: Annalí Casanueva i Artís i Àngels Martínez i Castells.

Des de fa 20 anys les "Dones de Negre" es manifesten tots els divendres en el centre de Jerusalem. El nom de l'organització es deu a que a Israel, la major part de la protesta pacifista la fan les dones, i han triat el color negre perquè simbolitza el dol i la guerra que viuen israelites i palestins. Dones de Negre va néixer a gener del 1988, amb la primera Intifada, quan 8 dones israelites de Jerusalem, vestides de negre, varen sortir a protestar contra l'ocupació militar dels territoris palestins. Ara són centenars, i ens demanen:

VINT-I-CINC ACCIONS PER ACONSEGUIR UNA PAU AMB JUSTÍCIA

1) Estar informada dels esdeveniments i difondre aquesta informació. En aquestes pàgines es troba una informació bàsica de referència:

Btselem
Electrointifada
Mepeace
Unitedforpeace

2) Contactar amb els mitjans locals. Escriure cartes i tribunes d'opinió als diaris locals. Escriure també als organismes oficials relacionats amb la informació tant en format imprès com audiovisual.

3) Contactar amb parlamentaris, parlamentàries i líders polítics per demanar que pressionin per posar fi als atacs.

4) Organitzar i participar en manifestacions davant les ambaixades d'Israel i Egipte o, en el seu defecte, davant del Parlament, les seus dels partits o qualsevol altre espai amb visibilitat pública (i procurar que els mitjans les cobreixin).

5) Realitzar seminaris, taules rodones, visionat de documentals, etc.; això dóna resultat: cal decidir el local, el tipus de persona que ha d'intervenir i fer publicitat sobre l'acte.

6) Distribuir fullets amb dades i xifres sobre Palestina i Gaza (procurant assenyalar les implicacions per a l'audiència, per exemple: l'augment de la inestabilitat internacional i la incertesa econòmica i, de manera directa, per als contribuents als EUA).

7) Posar una bandera palestina a la finestra.

8) Portar un mocador palestí (koufiya).

9) Portar tires negres al braç (això ajuda a iniciar converses amb la gent).

10) Enviar ajuda directa a Gaza mitjançant l'agència de Nacions Unides UNRWA.

11) Dur a terme boicots, desinversions i sancions a tots els nivells demanant als i les líders que expulsin els ambaixadors israelians (ambaixadors d'un estat d'apartheid i canalla).

12) Emprendre iniciatives per dur els i les líders israelians davant els tribunals de crims de guerra (les iniciatives d'aquest tipus els han impedit viatjar a determinats països com Regne Unit, on corren el risc de respondre davant la "justícia").

13) Fer crides als israelians i israelianes per a que es manifestin davant del seu ministeri de guerra i que s'enfrontin al seu govern d'una manera més directa.

14) Fer feines de persuasió davant del veïnat i les amistats de forma directa. I via internet a molts d'altres (es pot rebre i enviar informació a alguns llistes).

15) Muntar un grup d'activistes propi o afegir-se a altres grups locals (amb una simple recerca a la teva ciutat amb la paraula "Palestina"). Alguns han aconseguit bons resultats formant coalicions per a una feina conjunta a partir de grups procedents de diferents àmbits (grups de drets humans, activistes socials, civils o religiosos, etc.).

16) Emprendre una campanya d'assegudes davant dels edificis governamentals o en altres llocs en els quals es reuneixen els líders influents.

17) Fer un dia de dejuni grupal per la pau i dur-lo a terme en un lloc públic.

18) Visitar Palestina.

19) Recolzar grups de drets humans i altres grups que treballin sobre el terreny a Palestina.

20) Preparar cartells grans i col·locar-los a les cantonades dels carrers i on es reuneix la gent.

21) Contactar amb les esglésies, mesquites i sinagogues locals, així com amb altres centres d'oració i demanar-los que prenguin posició i actuïn. Demanar a la mesquita local que dediqui aquest Divendres a accions en favor de Gaza.

22) Firmar crides en favor de Gaza, a travès d'Avaaz o de Free Gaza

23) Escriure i trucar per telèfon persones de Gaza.

24) Treballar amb altres grups que no comparteixen els seus punts de vista polítics (la segmentació per afinitats i les divisions dins dels grups d'activistes han permès als partidaris de la guerra sortir-se amb la seva).

25) Dedicar un temps a l'activisme i a la pau cada dia (1 hora) i pensar en altres possibles accions diferents d'aquestes 25.

Una de las respuestas obvias que no pueden faltar a la pregunta sobre la quiebra de la cultura democrática es el progresivo sometimiento de la política a la economía. En el proceso se han ido generando tensiones sociales y políticas, pero sobre todo se ha ido retorciendo en la explicación de la realidad, haciendo casi imposible no tropezar una y otra vez con los reflejos distorsionados de los espejos deformantes. Buena parte del montaje académico de la tergiversación se debe a la escuela de la Public Choice, galardonada con el Premio Nobel de Economía en 1986 en la persona de James Buchanan “por su desarrollo de las bases contractuales y constitucionales para la teoría del proceso de las decisiones económicas y políticas"

En tanto se iba afianzando el poder económico, monetario y militar de los Estados Unidos en Europa después de la II Guerra Mundial – con ayuda del Plan Marshall y el silencio sobre la extensión progresiva de las bases americanas-- se procedía a la implantación de las políticas de bienestar que no trató a las mujeres en pie de igualdad. El proyecto beveridgiano que pretende acompañar al ciudadano “desde la cuna hasta la tumba” cuenta con el papel subalterno de la madre, esposa, e hija al lado del bebé y del enfermo disponiendo para ello de subsidios, ayudas por maternidad e hijos y compensaciones por rescisiones de contratos que apartarán a muchas mujeres del mercado de trabajo, o bien situarán a otras muchas en una posición inestable con pérdida de derechos económicos, en tanto se las instala en una precariedad precursora de la que después se postulará para el conjunto de asalariados y asalariadas. Con la complicidad remanente del código napoleónico, la manera que economía y política tratarán a las mujeres incidirá de forma clave en el propio desarrollo de la economía y la democracia de las naciones, como ha demostrado sobradamente con sus trabajos Anne Marie Daune-Richard (1991), comparando la evolución de Francia y Suecia a partir de los años 40 hasta este milenio, entre otras investigadoras.

Las ideas de Hayek permanecieron latentes y aparentemente estériles hasta la crisis económica de los setenta cuando empezaron a emerger las voces multiplicadas --cada vez más fuertes y atrevidas-- a favor del Estado mínimo privatizador que debía amputar sus funciones de redistribución progresiva y abandonar las transferencias que aseguraban tanto las rentas en los tiempos de crisis como la necesaria Demanda solvente. Las honras fúnebres de las políticas keynesianas se celebraron con incrementos constantes de la inestabilidad y de las tasas de paro, y un factor añadido importante: por primera vez en la fase ascendente del ciclo económico los salarios no aumentan su participación en la distribución factorial de la renta. Este hecho nuevo significa ya el embrión explicativo de la gravedad de la crisis que atravesamos.

Al estancamiento de los salarios se unirá un fenómeno social de lectura doble: La mayor presencia de las mujeres en todos los ámbitos educativos, en especial en las Universidades, se traducirá en una mayor proporción –y visibilidad— de las mujeres en la población activa, con el afianzamiento y extensión de sus derechos individuales, sociales y económicos.

Llegeix la resta del Post »