punts de vista

El 25 de novembre se celebra el Dia Internacional per l’Eliminació de les Violències contra les Dones

La violència contra les dones és la violació dels drets humans més freqüent, secreta i camuflada. A Catalunya en aquest any han mort assassinades onze dones a mans de les seves parelles o ex-parelles i al conjunt de l’estat 79. Segons el Consell d’Europa, entre el 20% i el 50% de les dones a Europa són víctimes de la violència a mans de la seva parella, sense que hi hagi cap tipus de diferència de categoria social o de grup d’edat. Amnistia Internacional assenyala que al món, una de cada tres dones pateix abusos al llarg de la seva vida i que el 70% de les dones assassinades ho són a mans de les seves parelles o ex parelles. La violència es dóna en temps de guerra, però també en temps de pau. Té moltes formes: física, psicològica, sexual, laboral, econòmica.

Aquest any, 60è aniversari de la Fundació de l’OTAN, recordem que les solucions bèl.liques als conflictes castiguen especialment les dones. Esquerra Unida i Alternativa tenim el compromís d’ avançar cap un nou model de relacions internacionals. Volem que els recursos econòmics dels països es destinin a millorar la qualitat de vida de la població i específicament de les dones que són les que pateixen la violència estructural de manca de serveis públics. Aquest any disposem d’una eina que ens pot ser útil: La Llei pels drets de les dones per l’eradicació de la violència masclista que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya el 24 d’abril del 2008.

Esquerra Unida i Alternativa està al costat de les associacions de dones per exigir que les mesures que preveu la Llei en tots els àmbits : de prevenció, detecció, atenció, assistència, recuperació i reparació es facin efectives.

- Volem que es destinin els recursos necessaris per a l’aplicació d’aquesta llei.
- Creiem que les lleis són una eina necessària, però per eradicar la violència masclista és imprescindible que tota la ciutadania mostri el seu rebuig als maltractaments.
- Cridem a totes les persones, homes i dones, i entitats a mostrar públicament el seu rebuig davant de qualsevol tipus d’agressió a cap dona.
- Volem aportar el nostre treball perquè la violència contra les dones, que és l’expressió més virulenta del patriarcat, pugui eradicar-se de manera definitiva a Catalunya i a la resta del món.
- Ens posicionem a favor i solidaritzem amb les dones que han patit qualsevol mena d’agressió a Catalunya i a la resta del món.
- Recolzem el treball que estan desenvolupant les entitats i associacions.

EUiA articiparà en la manifestació- concentració del dia 25 i us convidem a acompanya-nos.

Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament

Concentració i activitats:
Diumenge 28 de setembre, a partir de les 12 h. A la glorieta del Parc de la Ciutadella (al costat de la “cascada” i l’estanc)

Parlaments, batucada, Big Mama, Ayekafe, i la participació de Rebecca Gomperts, fundadora de Women on Waves.

Amb el suport de la Plataforma a favor del Dret a l’Avortament.
A més dels grups de la Campanya, hi participaran també dones de col·lectius com el Front Antipatriarcal, La Ruta Pacífica de las Mujeres, l’Organización Femenina Popular de Colòmbia, col·lectius xilens, etcètera.

En enviar la convocatòria, l'Adelina em deia que l'espai de la Ciutadella és molt gran, i si pot anar amb tota la família, animar amigues i amics, la gent de les AMPES, associacions diverses.... Cal fer campanya entre la gent jove... perque hem de ser moltes i també molts!!
Com a dones i homes d'esquerres el Dret de les Dones a decidir sobre el seu propi cos és una reivindicació central. No podem permetre que les forces més retrògades guanyin aquesta batalla.

S'ha publicat aquest estiu per part de la Secretaria d'Immigració de CC.OO. i el CITE els treballs que es varen presentar en unes jornades de reflexió que segurament ara, quan les conseqüències de la crisi ja estant afectant durament les condicions de vida de les persones més febles, estan demostrant de manera especial la seva utilitat.

Voldria encoratjar a que es faci una difusió ampla i valenta del llibre, a que no es quedi a les prestatgeries del sindicat ni dels organismes oficials que han donat suport: a que les paraules d'anàlisi i denúncia cobrin vida en el compromís concret de persones i institucions. Com deia la consellera Mar Serna en relació al traspàs de la Inspecció de Treball, amb aquesta eina es podrà lluitar de manera més efectiva "contra l'economia submergida, contra aquelles situacions d'explotació que pateixen amb més intensitat les dones immigrades..."

En el llarg camí contra l'explotació i cap a la igualtat, les paraules de la Introducció de Dolores Juliano ajuden a clarificar conceptes quan denuncia que: "Fragmentar a las personas asignándoles derechos desiguales por grupo étnico, pertenencia racial o género, es una vieja estrategia de dominación, que se potencia a su vez introduciendo subdivisiones dentro de cada sector. Nativos versus inmigrantes, documentados frente a indocumentados, trabajos femeninos versus trabajos masculinos, trabajos dignos frente a trabajos indignos. La idea dominante es que cada persona defienda su pequeña parcela y vea como principal enemigo a aquella otra que compite por los mismos escasos recursos. La legislación de extranjería es un ejemplo de esta política de "divide y vencerás" legitimando las discriminaciones y dificultando ls reivindicaciones. Desenmascarar sus fallas y proponer modificaciones es una tarea políticamente útil y socialmente necesaria. Y hacerlo desde la perspectiva sindical aumenta su eficacia".

Té raó la Dolores Juliano. Ja s'està veient ara com el temor incrementat a les situacions en precari, de present i de futur, està portant a les persones a recloure's en lloc d'ajuntar-se, a mirar-se de reüll en lloc d'oferir la mà estesa, i a escoltar les insídies de la xenofobia per enganyar-se triant un fals enemic, fàcil i feble.

És en aquest sentit que val la pena ajudar a difondre el llibre, i demanar que tant la lletra com l'esperit de les Jornades es faci més fort. El treball constant --i la sensibilitat de gènere-- de companys com en Ghassam Saliba, secretari d'immigració de CC.OO. de Catalunya, mereixen suport, reconeixement, ajuda i simpatia.

(per a la meva amiga Pilar Fuster)

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop-- impossible d’identificar... sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el món, --en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques, i les empreses privatizadores de l’aigua-- , amb el vist-i-plau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi es confonen perillosament amb la xenofòbia, al racisme i el feixisme i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobre tot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives importants de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entebana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament.

Les directrius que venen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d'ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.

Por más evidente que sea su caducidad, cuesta muchísimo que cualquier disciplina científica admita nuevas metodologías, aunque con ello mejore su visión y alcance, y la economía es emblemática al respecto. Al final, le fue más fácil aceptar que se producían diferentes comportamientos en los niveles microeconómicos en base al género, y dicha aceptación –con la tenacidad de las pioneras— se trasladó a las políticas de ajuste estructural, para acabar cubriendo el extenso campo de la macroeconomía. En este sentido, el consumo no es una excepción: se trata de una variable de considerable valor explicativo que gana peso cuando de consumo agregado se trata ya que las diferencias de comportamiento generalizadas y sistemáticas influyen en la macroeconomía y ayudan a descubrir la vinculación del consumo agregado --y con género-- con otros componentes clásicos del Producto Nacional como el ahorro y la inversión.

Quisiera también hacer explícitos algunos postulados metodológicos que ayudan a entender la manera cómo una mayoría de economistas --desde el feminismo-- suelen abordar los temas económicos. Como recuerda M. Power (2004), el primer postulado supone que el trabajo de “reproducción” es una parte vital en cualquier sistema económico “y debe incorporarse al análisis desde el principio”. Frente a una visión neoclásica que presenta individuos aislados intentando maximizar su utilidad (el “homo economicus” sobre el que tanta literatura laudatoria existe y que tan bien desnuda la crítica desde el género), la economía feminista considera a los actores humanos interdependientes e interconectados en el centro del interés analítico. En segundo lugar, el éxito económico se mide por el bienestar de las personas, el cual tiene que ver más con las capacidades individuales y lo que Amartya Sen identificó como “heterogeneidad de necesidades humanas” que con la distribución de la renta y la riqueza. El tercer punto trata de las cuestiones de poder y su acceso desigual al mismo, ya que del poder depende que un determinado hecho económico entre en la agenda política, así como su valoración y sus resultados. En su cuarto postulado, la economía feminista reivindica los juicios éticos como válidos, consustanciales y deseables en cualquier análisis económico, frente a la economía neoclásica supuestamente neutral que niega los juicios de valor a sus teorías y modelos. Y finalmente, se incorpora al análisis la clase social, la etnia y otros factores que dan mayor valor explicativo al permitir analizar el colectivo “mujeres” como una categoría no homogénea.

1) Trabajos de cuidado y reproducción
Las influencias de género que podemos observar en el consumo son un buen reflejo de las diferentes conductas que se practican en el hogar. Los trabajos “reproductivos” y de cuidados que suele acompañar la transformación de los bienes de consumo en alimentos son fundamentales para la vida, como lo son la higiene y cuidado de las personas que forman el hogar, en especial las más dependientes por edad o enfermedad. De manera especial, el estado nutricional y de salud de los niños y niñas puede relacionarse directamente con la cualidad de los cuidados y los alimentos que se les prodigan. Esta variable parece ser de igual o mayor importancia que los ingresos que la madre puede administrar, ya que en buena parte de los hogares los alimentos son escogidos, tratados o elaborados en un proceso del que las mujeres cuidadoras son protagonistas.

Las economistas feministas han reconocido desde el principio que el trabajo no remunerado y los cuidados son una parte fundamental de la economía --ya que son también produccción, consumo, ahorro, inversión, oferta de trabajo, productividad, asunción de riesgos y estrategias para reducir la incertidumbre—y sobre todo una parte explicativa fundamental de la calidad de vida de las personas. Con ello, y como nos recuerda Power (2004) se ha producido una modificiación importante en la definición de economía ya que se aleja de la “preocupación exclusiva por las transacciones monetarias para centrarse en la asignación de recursos.” Una de las economistas que mejor lo explica es Antonella Picchio (2005) que en su diagrama de flujo circular integra el trabajo no remunerado sugiriendo que si en una economía se produce un incremento de la ratio de los beneficios sobre los salarios es muy probable que en los hogares las mujeres deban incrementar su producción no remunerada para compensar la pérdida de renta derivada de unos menores ingresos salariales….

2 Bienestar y satisfacción de necesidades

Los estudios demuestran que la mayor parte de la renta administrada por mujeres se destina a cubrir necesidades básicas y de educación de sus hijos/as, en tanto que el consumo de los hombres suele ir destinado en mayor medida a ellos mismos, a bienes duraderos y de “representación de status”, ya sea propio o familiar.

La importancia de recibir los cuidados fundamentales desde la infancia --e incluso en el periodo prenatal-- se puede comprobar en un informe de la OMS del 2003 titulado “Los primeros años de vida”, dond se lee: “Un desarrollo lento y un apoyo emocional escaso aumentan el riesgo de tener mala salud durante toda la vida y reducen el funcionamiento físico, emocional y cognitivo en la madurez. La experiencia temprana de la pobreza y el desarrollo lento se graban en la biología durante el proceso de desarrollo, y afecta a la salud durante toda la vida. Una situación de pobreza durante el embarazo puede causar que el feto se desarrolle por debajo del nivel óptimo.(...) Las relaciones emocionales inseguras y la carencia de estimulación pueden ser la causa de la falta de disposición para ir a la escuela, de un bajo rendimiento académico, de un comportamiento problemático y del riesgo de sufrir marginación social durante la vida adulta.”

A pesar de la importancia que concede la OMS a la satisfacción de necesidades básicas que prodigan especialmente las mujeres cuidadoras en los primeros años de vida, otros estudios afirman que la escasez de recursos se distribuye de forma desigual en la familia y no siempre en beneficio de los niños y niñas. Los alimentos y otros recursos vitales se asignan de forma prioritaria a quienes aseguran los ingresos económicos, que suelen ser los hombres adultos. Y también la infancia tiene sesgo de género: se prioriza el consumo de alimentos, servicios de salud y enseñanza a favor de los niños y en perjucio de las niñas. Finalmente, las mujeres tienden a ser las que en menor proporción –y especialmente en situaciones de escasez—se conceden atender sus necesidades.

3) Poder de negociación

Una de las primeras observaciones que se repiten en los análisis mejor elaborados sobre el tema coinciden en señalar que los modelos de gasto de los hogares dependen en buena medida de si quien controla los recursos es un hombre o una mujer. En el caso de las mujeres, la responsabilidad que asumen en el hogar, en las tareas de reproducción y en la calidad de la subsistencia de las personas que con ellas conviven determinan sus prioridades de consumo. Saltando a la macroeconomía, cuando las mujeres poseen un mayor grado de control en el consumo doméstico, éste tiende a ser más estable ya que la prioridad en satisfacer necesidades básicas varía menos cuando se producen incrementos en los ingresos familiares. Por tanto, las políticas que refuercen el control de las mujeres en el gasto doméstico reforzarán la estabilidad y el crecimiento de la economía, es decir, dos de los principales objetivos de la política macroeconómica. A su vez, la disponibilidad de las mujeres para acceder a determinados patrones de consumo más variados, con productos más elaborados y de mayor calidad depende en gran medida de si realizan un trabajo remunerado, la cuantía del mismo y su relación con el salario “principal”. Cuanto menor sea el salario de la mujer o menos represente en porcentaje de los ingresos totales, menor será su capacidad de negociación para influir en el gasto conjunto y más impacto tendrá cualquier cambio en el nivel de precios en la disponibilidad de recursos, y en la cantidad y calidad de lo que se consuma.

El Dr. Antoni Barbarà, secretario del Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona, nos alerta de que “en la sociedad patriarcal heredada, a menudo la mujer cuidadora se encuentra con la realidad del encarecimiento de los precios y siente una impotencia creciente para poder llenar el cesto de la compra con la partida preasignada del presupuesto familiar. Cuando esta dificultad progresiva llega al límite y va acompañada de un diálogo insuficiente –sin comunicación—con quien asume el papel de “hombre- proveedor” de la familia, la mujere se ve abocada a una situación sin salida y asume fatalmente la superación cotidiana del problema. Se trata de un terreno abonado para el surgimiento de conductas de riesgo, entre las cuales algunas adictivas y especialmente peligrosas. Detrás de este miedo-frustración- autoinculpación se desarrolla en muchos casos la “huída” de la realidad vía drogadicciones – substancialmente el alcoholismo de las mujeres, de costes baratos y prácticas solitarias y clandestinas. Y otra patologia generada a partir del “drama” de no llegar a fin de mes o volver a casa con la cesta medio vacía consiste en la tentación del juego. Las ludopatías desarrolladas por el fácil acceso de las máquinas tragaperras, los rasca-rasca de premio inmediato, etc., pensadas, diseñadas y ubicadas estratégicamente en los entornos urbanos adecuados, producen estragos entre mujeres que buscan desesperadamente romper el círculo de la miseria y que, al caer en las redes del juego, empeoran su situación económica y su salud psíquica y física.”

En un sentido totalmente opuesto, el empoderamiento político de las mujeres conduce normalmente a una sociedad con un estado del bienestar más consolidado, con mayor disponibilidad de bienes y servicios públicos, ya que las mujeres son las principales consumidoras de los servicios públicos de salud, enseñanza, transporte, etc. Por ello puede constatarse una fuerte correlación entre una presencia numerosa de mujeres en los órganos legislativos de representación y en los distintos niveles de gobierno, y la existencia y dotación de políticas de bienestar y “amigas de las mujeres”.

4: Juicios éticos y de valor

En base a estadísticas suministradas por las Naciones Unidas, el consumo de los países ricos está incrementando las desigualdes, y acelera la dinámica consumo-pobreza-desigualdad-medio ambiente. En el Human Development Report 1998 del Programa de Desarrollo de las Naciones Unidas (PNUD) se daba cuenta ¡diez años atrás! que el 20% de la población mundial que habita en los países de mayores niveles de renta representa el 86% del gasto en consumo privado, en tanto que el 20% más pobre sólo representaba un minúsculo 1,3%. Estas fuertes desigualdades se traducen al hablar de productos concretos en que la quinta parte más rica de la población consume el 45% de toda la carne y pescado, en tanto que la más pobre solo el 5%, y la misma distancia podia apreciarse en energía (58% y menos del 4% ); en papel (84% y 1.1% ) y flota de vehículos ( 87% y menos del 1%). A estos datos podemos añadir las declaraciones de la Dra. Margaret Chan, directora general de la OMS, que en 61ª Asamblea Mundial de la Salud en el sentido de que la crisis provocada por el rápido incremento de los precios de los alimentos puede minar los cimientos de la salud y de una buena nutrición para la inmensa mayoría de la población con recursos escasos.

Datos como los anteriores reafirman la economía feminista a analizar el consumo en estrecha vinculación con la producción y la redistribución. El ecofeminismo, además, introdujo la variable del medio ambiente, explicando que el problema real no es el consumo en sí mismo, sino sus modelos y sus efectos. En este sentido, Vandana Shiva declaró a la BBC el pasado mes de marzo sobre cuánto es demasiado consumo lo siguiente: “ El problema es que se utilizan cada vez más recursos en la cadena de producción, la cual debe maximizar cada vez más los beneficios y no las necesidades o el bienestar. En lugar de sencillamente convertir patatas en chips hemos adoptado el asombroso procedimiento de convertirlas en puré para después reconstruirlas en forma de chips y transportarlas 2.000 millas. En cada estadio del proceso se añade valor económico, pero se despilfarran valores ecológicos y de salud. La cadena de producción más la de consumo es demasiado pesada para el planeta.”
Las palabras de Vandana Shiva denuncian el despilfarro de recursos, trabajo y capital en tanto que 850.000 millones de personas tienen serias dificultades para acceder a medicinas baratas, agua potable, y alimentos básicos. No es de extrañar por tanto que las mujeres se han constituido también en las abanderadas de las reivindicaciones ecológicas aunque el despilfarro frente a la escasez enfrente también movimientos de mujeres de los países ricos, que liberan tiempo en las labores domésticas con el recurso a productos contaminantes y alimentos semielaborados que suponen mayor consumo de energías no renovables, con movimientos de mujeres de países pobres.

5: Diferentes colectivos de mujeres frente al consumo

En estudios realizados sobre el consumo que contemplan como principales variables el género y la clase social, se demuestra que los patrones de consumo de las mujeres difieren substancialmente de los patrones masculinos en iguales niveles sociales. Sin embargo, no es la misma observación la que se obtiene al comparar colectivos de mujeres de países desarrollados y de países en vías de desarrollo. No sólo es mucha mayor la cantidad de horas de trabajo que deben emplear las mujeres en el subdesarrollo para conseguir que su familia pueda consumir los nutrientes básicos, sino que se acusa a determinados comportamientos consumistas de las mujeres del Primer Mundo de agravar la situación de las mujeres de las regiones más pobres.

El enfrentamiento entre grupos de mujeres parece bastante desatinado y estéril. En cambio, buena parte de la responsabilidad puede achacarse a las políticas de ajuste estructural (PAE) impuestas a los países en vías de desarrollo que ha distorsionado su economía hacia las exportaciones, afectando su recurso a los bienes agrícolas que producen y a los que tenían acceso antes de las PAE. Con ello, las PAE han aumentado considerablemente las desigualdades y son una causa importante de las hambrunas. A estas alturas de la globalización parecen haberse agotado ya sus efectos beneficiosos y ocupan el primer plano los incrementos de desigualdad y de mayores responsabilidades y trabajos, en todos los sentidos, para las mujeres. Por ejemplo, en lugar de consolidar sus conquistas en el mercado laboral con implicaciones directas en mejoría de rentas, empoderamiento y capacidad de elección, Benería y Floro (2006) nos alertan de que, contra promóstico, las políticas neoliberales y la globalización económica han provocado el crecimiento de la informalidad en países con dinámicas cada vez más complejas como Ecuador y Bolívia. Su estudio muestra cómo los hogares asumen por entero los riesgos en situaciones de cambio económico, y que el género es un factor importante en el grado de vulnerabilidad, en las posiciones sociales adscritas y en la toma de decisiones en el hogar. Y por lo que hemos visto hasta ahora, el papel de las mujeres será determinante ante los cambios y limitaciones al consumo que la crisis ecológica mundial acabará imponiendo.

Publicado en el número de julio-agosto de la Revista Crítica ¿Consumidores o Ciudadanos?

Cuando desde la economía política se tratan en una misma argumentación los temas de vida humana y tiempo podemos leer definiciones que vuelven hoy como una amenaza de futuro inmediato. Por ejemplo, en el Libro I de El Capital se lee: “El obrero no es más que tiempo de trabajo personificado”. Y ya en las primeras páginas del primero de los Manuscritos --y a pesar de que su autor reconoce que la naturaleza humana presenta unas necesidades que no pueden satisfacerse con las agotadoras e intensas jornadas de los inicios de la industrialización-- podemos leer la afirmación de que “El trabajo se presenta en la Economía Política únicamente bajo el aspecto de actividad lucrativa”. El joven Marx sigue explicándonos como la Economía Política (el capitalismo) esclaviza y embrutece a las personas. En sus propias palabras:

“Pero la Economía Política sólo conoce al obrero en cuanto animal de trabajo, como una bestia reducida a las más estrictas necesidades vitales. Para cultivarse espiritualmente, con mayor libertad, un pueblo necesita estar exento de la esclavitud de sus propias necesidades corporales, no ser ya siervo del cuerpo. Se necesita, pues, que ante todo le quede tiempo para poder crear y gozar espiritualmente. Los progresos en el organismo del trabajo ganan este tiempo (...) El tránsito del trabajo manual complejo al sistema fabril presupone una descomposición del mismo en operaciones simples. Pero por ahora sólo una parte de las operaciones uniformemente repetidas le corresponde de momento a las máquinas, otra parte le corresponde a los hombres. De acuerdo con la naturaleza de las cosas, y de acuerdo con experiencias concordantes, una tal actividad continuamente uniforme es tan perjudicial para el espíritu como para el cuerpo; y así pues, en esta unión del maquinismo con la simple división del trabajo entre más numerosas manos humanas tenían también que hacerse patentes todos los inconvenientes de esta última. Estos inconvenientes se muestran, entre otras cosas, en la mayor mortalidad de los obreros fabriles... Esta gran diferencia de que los hombres trabajen mediante máquinas o como máquinas no ha sido observada.”

Por lo que a la presencia de las mujeres en la naciente industria textil en desarrollo en aquellos años se refiere podemos leer lo siguiente: “En las hilaturas inglesas están actualmente ocupados sólo 158.818 hombres y 196.818 mujeres. Por cada 100 obreros hay 103 obreras en las fábricas de algodón del condado de Lancaster y hasta 209 en Escocia. En las fábricas inglesas de lino, en Leeds, se contaban 147 obreras por cada 100 obreros; en Druden y en la costa oriental de Escocia, hasta 280. En las fábricas inglesas de seda... muchas obreras; en las fábricas de lana, que exigen mayor fuerza de trabajo, más hombres... También las fábricas de algodón norteamericanas ocupaban, en 1833, junto a 18593 hombres, no menos de 38.927 mujeres.”

No resultaría nada descabellado atribuir de modo ahistórico a los observadores de estas estadísticas una reflexión parecida a la que tan frecuentemente se hace en la actualidad sobre “la revolución de las mujeres en el mundo del trabajo… Y también, en lectura actual, conviene recordar las siguientes estadísticas que nos da Marx para el trabajo infantil de las hilaturas inglesas movidas por vapor y por agua en 1835: 20558 entre 9 y 10 años, 35.867 entre 12 y 13 y por último 108.208 entre 13 y 18 años. Poco después explica: “Los grandes talleres compran preferentemente el trabajo de mujeres y niños porque éste cuesta menos que el de los hombres”. El motivo no puede ser de mayor actualidad: conseguir ser competitivos en las industrias y los negocios ya que como Marx explica, la industria fabril se encuentra en una situación parecida a la guerra de conquista. Para ello, son necesarios ejércitos numerosos “que pueda acumular en un mismo punto y diezmar generosamente”. Pero la recompensa al esfuerzo no son ni honores militares ni medallas de hojalata. Todo lo contrario: “Cuanto más largo, penoso, y desagradable sea el trabajo que se les asigna, tanto menos se les paga; se ven algunos que con un trabajo de 16 horas diarias de continua fatiga apenas pueden comprar el derecho de no morir.”

Parece que vuelven lo tiempos en que la vida del trabajo remunerado determina la vida total de la persona, aunque cabría hacer ahora la observación de que con el desarrollo del capitalismo el género no sólo representa una diferenciación de trabajos sino también de uso de los tiempos y por tanto de redimensión de la vida.

Fregall d’espart,
Drap de la pols...:

"Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla."

-----

El dia 5 de juliol del 1998 vàrem perdre la Maria-Mercè Marçal. Deu anys desprès, uns joves i noies em demanen que els parli dels treballs de cura i reproducció, i la primera cosa que he recordat és la poesia que encapçala aquest escrit: seguint el rastre del plomall, m'han vingut al cap unes divagacions que vaig fer desprès de llegir La condició humana:

Per a la Hanna Arendt, la labor per a la que tant magníficament ens equipa la Maria Mercè Marçal “és l’activitat corresponent al procés biològic del cos humà, i assegura la supervivència individual i la vida de l’espècie”. Per a realitzar-la no calen massa coneixements, i queda pràcticament exclòs el “coneixement” en singular: per a bona part de la seva execució --en sentit estricte-- n’hi ha prou amb les eines que enumera la Marçal, algunes més, i un cert ensinistrament.

En la divisió del treball per gènere les labors les realitzen en gran mesura les dones amb responsabilitats familiars amples. Si a més de l’instint i l’ensinistrament hi afegeixen un cert grau d’intel•ligència que en millora el resultat, no per això solen esperar cap valoració gratificant. La paraula d’agraïment, si es produeix, dependrà més de l’estat anímic de qui la dóna que no del reconeixement del qui rep un do –en forma d’estalvi de treball o de gaudir de més lleure-- senzillament perquè una dona dedica els seus esforços a que els que amb ella conviuen visquin millot. Si partim de la premissa que qualsevol ésser humà adult que no pateixi limitacions hauria d’assumir per sí mateix la realització de les labors necessàries a la seva nutrició, higiene, bona presència, etc., el benefici de gaudir sistemàticament del treball d’una altra persona és un regal continuat –i immerescut— que perpetua una divisió del treball desigual. La distribució gens equitativa d’unes funcions socialment establertes implica un estatus disminuït, ingressos nuls i la pràctica eliminació de la autonomia en base a una vella argumentació que apel•la a la suposada “millor dotació natural”.

El pensament reaccionari insisteix en que aquesta és la divisió de funcions biològicament correcta, i amb la “naturalesa” i fins i tot Déu jugant al seu favor, els fonamentalistes que militen en contra de tots els alliberaments --i per tant també de l’alliberament de la dona-- ja tenen coartada per estendre la divisió de funcions de la llar a tota la societat, a totes les societats, amb variacions molt lleugeres, ja que tradicionalment les diferents activitats que podríem incloure en el gran conjunt de la LABOR ha estat confinat als “no-emancipats” i sobre tot les “no emancipades”.

Aquesta reclusió en el reducte de la labor té conseqüències força més pernicioses del que es pot copsar a primera vista. Perquè, de fet, si a les persones encarregades d’aquestes tasques no els calen a penes coneixements en plural , tampoc cal que accedeixin al món del CONEIXEMENT en singular, i per tant serà més difícil que puguin desenvolupar una consciència del seu propi sotmetiment i elaborin les teories de la seva emancipació. La millor manera de que s’assegurin les tasques repetitives de la labor de forma continuada és aconseguint que les persones encarregades de desenvolupar-les assumeixin que l’emancipació és per als “altres”, un concepte aliè a la seva realitat, o fins i tot, si entren valoracions morals, que l’emancipació és --com exclusiva de gènere-- un estat de pecat. Aquesta ha estat –i encara és-- una constant a la història, malgrat que la labor de qui no pot escollir altra cosa i per a la que cal drap de la pols, escombra i espolsadors és, per sí mateixa, invasora com una cadena perpètua: ocupa tot el temps, o el que és el mateix, tota la vida.

Segons comunica l’Agència Catalana de Notícies. “la setmana laboral podrà superar les 48 hores i allargar-se fins a 60 o, en el cas de les guàrdies mèdiques, fins a 65. Així ho han acordat aquest dimarts a la matinada, després de quatre anys de negociació i en una maratoniana reunió a Luxemburg que s'ha allargat més de dotze hores, els ministres de Treball de la Unió Europea, tot i l'oposició de l'estat espanyol i de Bèlgica, Xipre, Grècia i Hongria i les reserves de Portugal i Malta. El ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, ha advertit que l'ampliació de la setmana laboral, una flexibilització que Gran Bretanya exerceix des del 1993, és un retrocés en els drets socials dels europeus.”

I ja està? Ja n’hi ha prou amb “advertir”? Qui més es sumarà a les “advertències”? Quin sindicats? Quines associacions de dones? Quins partits?

Qui --més enllà de les “advertències"-- denunciarà, protestarà, s’oposarà a aquesta mesura? Qui voldrà que es respectin els drets socials europeus i no es limitarà a “advertir” que retrocedeixen... I sentirà vergonya per la velocitat amb que retrocedeixen...! (Es recorda algú encara de la reivindicació i la conquesta a França de les 35 hores..?)

La redistribució de la renda entre treball i capital s’inclina cada vegada més, en els darrers anys, en benefici del capital. Com hi contribuirà a reforçar aquesta tendència la normativa que ara s’imposa? I com repercutirà en la divisió del treball per gènere? No és fàcil deduir que també augmentaran les hores de treball de les dones a la llar, incrementant les desigualtats en tots els sentits, i perjudicant sobre tot els drets de ciutadania de les dones?

Si algú encara no ha llegit o no entès què volia dir Marx quan parlava de plusvàlua absoluta, doncs és això! Ell també ens va advertir, però d’això en fa gairebé 150 anys... No hem après res en aquest segle i mig? Tan dèbils volem semblar perquè les grans empreses europees no en tinguin prou amb la plusvàlua relativa i s’atreveixin a fer normatives per ampliar l’absoluta?

Com diu el meu amic Juan Manuel Patón: “Para resolver la crisis a favor de quienes la han provocado, el neoliberalismo va a dar una nueva vuelta de tuerca a los trabajadores europeos, ahora con un retroceso de casi un siglo en un derecho social esencial. Visto en el contexto mundial, podemos comprobar que los gobiernos de los países ricos están cada vez más al servicio del poder económico transnacional. El neoliberalismo -la fórmula del capitalismo en la era de la globalización- no tiene suficiente con expoliar a la mayor parte de la humanidad presente y futura, sino que también empeora las condiciones de vida y trabajo de los trabajadores de los países enriquecidos para concentrar aún más la riqueza cada vez en menos manos. El neoliberalismo es el antiprogreso.”

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire... » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”' . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments --feministes i de les esquerres-- malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre-- sinó que segueix viu encara.

(Publicat originalment a la revista virtual "Diàleg", a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

Avortament lliure i gratuït! Prou violència contra les dones!

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de les Dones Treballadores. Una data per a reflexionar sobre la situació nacional i mundial de les dones. Una reflexió per l’acció, la proposta i l’organització de les dones.
Un 8 de març per tornar a diu prou a la violència contra les dones.
Ja són 17 les dones mortes enguany per la violència masclista. EUiA està compromesa en una societat més justa en què les dones visquin lliures de qualsevol tipus de violència i en la que homes i dones no pateixin discriminacions.
Un 8 de març per defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït i a decidir sobre el nostre propi cos.
Les forces més retrògrades i fonamentalistes, i en especial el Vaticà, han engegat una campanya perquè aquest dret és limiti més i intentar que deixi de fer-se efectiu. Denunciem les agressions que han patit les dones que havien avortat, els centres on ho havien fet i els/les professionals que les havien assistit. Nétes de dones que fa 30 anys van haver de creuar els Pirineus per posar fi a un embaràs no desitjat, ara es troben en la mateixa situació.
No podem permetre que es limiti el dret a decidir sobre el cos a les dones. No necessitem tuteles. La sanitat pública ha de garantir una informació suficient, personalitzada i objectiva sobre el nostre cos, els diferents sistemes anticonceptius,l’accés a ells i el dret a posar fi a l’embaràs no desitjat de manera gratuïta. Cal una llei de terminis per a garantir el dret a l’avortament lliure i gratuït.

Un 8 de març per una majoria d’esquerres:
Estem a portes de les eleccions generals i si el dret a votar el vam haver de conquerir, ara també ens hi juguem molt. Necessitem una majoria d’esquerres que legisli a favor de les dones i amb polítiques públiques que posin en el centre l’atenció els drets de les persones i que no tremoli ni reculi davant els atacs de la dreta. Una majoria d’esquerres per avançar cap a una societat laica on el punt de trobada entre totes les persones sigui el respecte dels drets humans.

ICV-EUiA proposem més diners perquè lleis que han vist la llum en la passada legislatura, es desenvolupin plenament i,en primer lloc, la Llei de violència de gènere, per eradicar aquesta xacra social. I defensem l’avortament lliure i gratuït, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.

EUiA us convida a participar en els actes que es celebrin pel 8 de març. El dia 9 de març les dones decidim, les dones hi guanyarem, tota la societat també.