L'americanització de l'economia
Al més pur estil yankee:
El diari econòmic CINCO DIAS s’ha fet ressò de les serioses limitacions legals que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha posat a una directiva europea de la que alguns sindicalistes n’estaven força contents. Aquesta directiva diu, en resum, que si una empresa trasllada por motius laborals als seus treballadors a un altre país de la Unió Europea, l’Estat d’acollida els hi ha de garantir les seves mateixes lleis, convenis i salari mínim. Els treballadors no en sortien massa ben parats si el trasllat es feia des de països amb més conquestes sindicals i nivells salarials més elevats cap a altres de menys desenvolupats, però la situació era la inversa si es traslladaven d’un país més endarrerit a un altre amb nivells salarials més alts... fins que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha parlat.
I el Tribunal ha parlat alt i clar quan l’Estat de la Baixa Saxònia adjudica a l’empresa privada Objekt und Bauregie un contracte públic d’obres per a la construcció d’una presó, amb el compromís escrit de pagar als treballadors el salari de conveni d’Edificis i Obres Públiques de la Baixa Saxònia, i seguint un comportament empresarial tant normalitzat com perillós, Objekt und Bauregie subcontracta una empresa polonesa que paga als seus treballadors el 46% del salari de conveni vigent al territori alemany.
L’Estat de la Baixa Saxònia protesta perquè no es compleixen els requisits de la licitació pública i acudeix als tribunals. El litigi arriba finalment al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha dictat el següent: “Cap llei estatal pot exigir per escrit la igualtat salarial per adjudicar un concurs públic.” O sia, els estats han de fer ulls clucs i no tenen res a dir a la sobrexplotació privada de les treballadores i els treballadors contractats per iniciatives públiques. En el cas que ens ocupa, si s’ha traslladat treballadors polonesos a Alemanya, aquest han de seguir cobrant els sous baixos de Polònia encara que es trobin a Alemanya, on el nivell de vida –i per tant les necessitats de subsistir dignament—requereixen ingressos més elevats.
Per si no s’ha entès, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha considerat de fet que:
1) La norma suprema al territori de la U.E. és la maximització del benefici (empresarial, naturalment) i l’engany rendible de les empreses privades a l’administració pública.
2) Les subcontractacions són un medi legítim de maximitzar beneficis per part d’una empresa que assumeix la “feinada” d’acudir a la licitació pública, aconseguir la contracta, i trobar a una empresa més “pringada” --en general, estrangera i d’un país menys desenvolupat econòmicament-- que faci la feina a meitat de preu.
3) Els estats de la U.E. no poden interferir en l’apropiació de la plusvàlua, ni malacostumar a les persones immigrades ni a les dels països més pobres –ni que sigui temporalment-- a salaris de països més rics.
4) Per escarment general, es desautoritza fins el ridícul els governs de nivell sub-estatal (com el Lander de la Baixa Saxònia) a fi de que no interfereixin en qüestions serioses com és la recomposició de la taxa de guany de les grans empreses europees... el principi de subsidierietat no por interferir en el compte de resultats!
5) L’origen i acumulació de les riqueses (i naturalment del capital) continua sent –encara que s’hagi canviat el concepte d’imperialisme pel de globalització-- l’explotació dels ésser humans que els clàssics varen explicar com l’apropiació privada de la plusvàlua. En el cas que ens ocupa, la tenim en xifres, amb un valor declarat del 36% del salari que malgrat el que s’establia en la licitació del contracte ha quedat en mans dels empresaris en lloc d’anar als treballadors i treballadores que fan la feina.

La Tafanera
Remoume
del.icio.us

François Ruffin a Le Monde Diplomatique del passat mes de gener i Juan Torres a Attac han escrit recentment sobre la distribució de la renda. El tema és important perque de fet és el punt cec per a la majoria de comentaristes de l’actual recessió econòmica. Fins i tot a la Banque des règlements internationaujx (BRI) de Basilea es pot llegir un treball que es queixa de que «La part dels beneficis és ara inhabitualment elevada (i la part dels salaris inhabitualment baixa). De fet, la magnitud d’aquesta evolució i el nombre de paisos afectats no té precedents en els darrers 45 anys.» Aquestes reflexions no les fa cap sindicat de classe, sinò una institució que reuneix les banques centrals per «coordinar les politiques monetaries ». No són marxistes, però troben que el « marge [de beneficis] és d’una magnitud sense precedents ». (La cita sencera es pot trobar a Luci Ellis et Kathryn Smith, « The global upward trend in the profit share », Banque des règlements internationaux, Working Papers, n° 231, Basilea, juliol del 2007.)
"Con toda esta cháchara sobre estímulos se podría pensar que la economía es un clítoris gigante.
"Justament en la setmana que s’ha viscut un altre dilluns negre a les borses internacionals, Davos reuneix un any més economistes, empresaris i polítics al voltant del Fòrum Econòmic Mundial. La caiguda és espectacular, diu el catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Màlaga Juan Torres López, el valor de borsa de les 35 empreses espanyoles més grans ha caigut 101.000 milions d’euros en 14 dies, gairebé el 20% de la seva cotització. A les borses asiàtiques es perdia entre el 5 i el 7%, sense comptar el que passaria a Nova York i que anirà passant amb les demés. Abans, els bancs es dedicaven preferentment a recollir els recursos dels estalviadors per posar-los a disposició dels inversors o dels consumidors mantenint un mínim de reserves per fer front als reintegraments. D’aquesta manera alimentaven constantment l’economia productiva amb el finançament més o menys necessari. Avui, els dediquen preferentment a comprar “paper”, és a dir, a comprar i vendre actius financers (títols de tot tipus, contractes de qualsevulla naturalesa, assegurances, reassegurances...) en lloc de dedicar-los sobretot a fer que l’economia real funcioni més i millor. Les empreses guanyen més en aquest tipus d’operacions que en l’economia real, són més rendibles perquè són molt insegures, i la seguretat té un preu. Els seus propis directius les governen per tractar d’obtenir guanys a les borses o perquè les seves accions siguin atractives als demés inversors especulatius”.
La Miren Etxezarreta va seure ahir amb Ramon Tamames, Josep Olivé i Ramon Tremosa a l'Agora, al Canal 33 per debatre si el "2008 vénen les vaques magres". Davant les crítiques al "poc Maastricht" del que s'acusava --al meu parer, del tot injustament-- a Pedro Solbes, tan sols la Miren va recordar a la taula que quan es parla de que l'economia va bé, cal explicar per a qui va bé, que parlar de creixement per sí sol significa poca cosa, i que la distribució de la renda i la riquesa és fonamental per donar qualitat al creixement.
Saltan a la palestra polemistas que parecen surgidos de la nada, sin historia vivida ni compartida, de memoria plana y argumentación confusa que para defender el viejo pensamiento único reclaman pluralidad con la boca pequeña, que para defender monopolios caducos atacan un Estado que no pasa de aprendiz de laico, y sobre todo confunden democracia con algarabía en la plaza pública, sin empoderamiento real de la ciudadanía, sin control desde abajo de lo que deciden los de arriba, sin igualdad real de oportunidades. (Ver, si apetece, comentario de H.I. al post anterior)





