En el discurso de clausura de la Festa do “Avante!”, el Secretario General del PCP afirmó que «seremos gobierno, si y cuando el pueblo portugués lo quiera, y cuando la ruptura y el cambio de las políticas se impongan por la voluntad popular», y subrayó la disponibilidad del PCP «para la cooperación con todos los que de forma seria y convencida estén comprometidos en romper con la política de la derecha». Jerónimo de Sousa destacó al PCP como la gran fuerza de oposición capaz de impulsar la lucha e inseparable de las acciones y protestas de centenares de miles de personas en todo el país.

Calificó de hermoso y extraordinario el acto central de la Festa por sus dimensiones, encuentro de generaciones y la confianza en el futuro que demuestra que nada está perdido, y que es posible una vida mejor para el país. Un acto central a la medida de la gravedad de la situación económica y social, y la respuesta que la CDU deberá dar ante las próximas batallas electorales.(…) Saludó a todas las personas que han hecho posible esa Festa de cultura, amistad, fraternidad y solidaridad internacionalista, con más de 40 delegaciones extranjeras. Señaló que desde el palco donde estaban los representantes de las delegaciones y la dirección del PCP y de la CDU y desde el público, donde se contaban miles y miles de personas, reside la fuerza que puede hacer avanzar el Mundo.

Saludó en concreto a los representantes de Oriente Medio y Asia Central – para quienes el cambio de caras dela administración norteamericana no significó ningún cambio en la política militarista y de guerra, y a los que luchan por su derecho a su patria como el pueblo Palestino o el del Sáhara Ocidental… Y no olvidó al pueblo chipriota ni el de Timor Este, junto con los que en el continente africano siguen luchando contra los intentos neocolonialistas.

Junto a los pueblos de Europa que luchan por una Unión Europea distinta, saludó también a los pueblos de América Latina, protagonistas de intensas luchas, de procesos nuevos que abren nuevos caminos a la construcción de sociedades más justas, solidarias y fraternas, y que afirman el derecho de los pueblos a construir su futuro, siguiendo el ejemplo de la Cuba Socialista…. Y condenó de manera especial el golpe de Estado de Honduras.

Por lo que a Portugal se refiere, convocó todas las energías y capacidades necesarias para dinamizar la campaña electoral que acabará con las elecciones municipales y para el Parlamento portugués, y presentó las líneas centrales del “Programa de Ruptura, Patriótico e de Esquerda”, basado en los principios y valores dela Constitución y que integra como objetivos fundamentales el desarrollo económico y la creación de ocupación, la redistribución de la renta y la justicia social, la profundización de la democracia y la afirmación de la independencia y soberanía nacionales, con el desarrollo de un Sector Empresarial del Estado, con una reforma fiscal que rave más al sector financiero, el patrimonio y las ganancias de la Bolsa. Y un programa que contrapone la fragilización, privatización y cierre de servicios públicos (en especial en salud y enseñanza) a una política social para la igualdad, dignidad y bienestar de los portugueses y portuguesas. En ese sentido, Jeronimo de Sousa recalcó el fortalecimiento del sistema público y universal de Seguridad Social que garantice la subida de las prestaciones sociales y las jubilaciones. Una política que defienda la revolución de Abril subordinando el poder económico al poder político.

Para poder leer la intervención completa, en portugués, pulsar aquí.

Feia anys que no venia a la Festa do Avante! Una cosa que preocupava aleshores al PCP era la baixa proporció de visitants joves. Els nois i les noies apenes destacaven entre la majoria de persones que omplien la Festa. Enguany, la Festa és curulla com sempre, però la gent jove, de tots els looks i estils, des dels neo-hippies fins uns que semblen punks força amables, hi són per tot arreu. Omplen els debats, prenen la fresca, i es remullen com poden al petit llac o a les fonts, per la calor que fa a l'immens recinte. El 30 aniversari de la JCP està tenint el ressó i el caliu que es mereix.... I no sols per part de la juventut portuguesa. De Catalunya, pel que vaig saber ahir, hi han anat uns 40 joves i noies... Aquesta és també una manera magnífica de viure l'internacionalisme!

Desprès de l'éxit de divendres i d'ahir, avui comença el tercer dia!

Dedicat amb tota la solidaritat i estimació als companys ceronegativo i ceros a la izquierda que l'any passat ens varen apropar a la Festa do Avante 2008! Amb moltes més mancances, però amb tota l'admiració per a la gent més que amiga del PCP, unes imatges de la Festa 2009:

El próximo 10 de noviembre se cumplirán 30 años de la creación de la JCP, y puede celebrarse ya el acontecimiento, por anticipado, en la Cidade da Juventude de la Festa do Avante! con la decoración de la propia Cidade, un debate específico y la edición de un libro sobre el tema.

Por otro lado, la exposición política se dedicará a la lucha de los y las jóvenes contra la política del Gobierno del PS de este último año y que llegó a asumir dimensiones importantes: en la Enseñanza Secundaria más de 70 mil estudiantes salieron a la calle en defensa de la Escuela pública, contra las tendencias privatizadoras y elitistas; en la Enseñanza Superior, estalló la lucha contra el Proceso de Bolonia y contra la ley de Financiación; y, por cuarto año consecutivo, el día 28 de Marzo, millares y millares de trabajadoras y trabajadores jóvenes exigieron un empleo estable y salarios dignos (el paro juvenil alcanza el 20% en Portugal y más de la mitad de los o las jóvenes que trabajan lo hacen en precario).

La actividad y las propuestas de la JCP y de la Juventude CDU se divulgarán en esta Cidade planificada, construida y mantenida en funcionamiento por gente joven. Además, durante toda la Festa grupos de chicos y chicas (las ya célebres «Brigadas de Contactos») se dirigirán a las personas visitantes de menor edad para divulgar las propuestas de la Juventude CDU y llamar a la participación en la lucha por un futuro mejor.

Segons informen aquest matí els canals de notícies (jo ho he sentit en el canal català 3/24), l'economia espanyola va caure un 1% en el segon trimestre respecte als primers tres mesos de l'any, i ha situat el retrocés interanual en el 4,1%. Si la comptabilitat de l'Estat confirma les dades a final de mes, es tractaria de la quarta caiguda trimestral del Producte Interior Brut.

Aquesta dada implica que continua disminuint la producció anual a tot l'estat (altres mitjans prefereixen dir-ne, equivocadament, riquesa) però a un ritme més lent. La davallada del PIB, doncs, se suavitza però l'economia espanyola continua en recessió.

Aquesta xifra sobre el PIB espanyol surt l'endemà que Alemanya i França anunciessin que els seus PIB respectius han crescut un 0,3%, després d'un any de no fer-ho. I a aquesta notícia cal sumar-hi que les Borses (al menys fins ahir) no paren de créixer i fins i tot algun diari donava la magnífica notícia que alguns potentats (i potentada) tornaven a ser multimilionaris en euros per la pujada de les seves accions.

Quan llegeixo aquestes coses em fa molta vergonya que la gent es pensi que en això consisteix l'economia, i que explicar aquestes notícies és la feina pròpia de les persones que hem triat la professió d'economistes. Parlar de sortir o no de la crisi sols amb la dada de les variacions del PIB em sembla d'una manca de seriositat insoportable. Veure un bon auguri en les especulacions borsàries em sembla pervers. No tenir en compte el repartiment de la renda, no dir ni una sola paraula de com s'incrementa la precarietat laboral, ni de com es privatitza el sector públic de salut (de manera encoberta o a la descarada), ni de com s'enfila el nombre de persones a l'atur, ni el de subsidis que s'acaben i deixen tantes famílies amb la única esperança d'aquests 420 euros fins a febrer que ahir el govern va aprovar a corre-cuita (i mentre l'atur es mantingui per sobre del 17%, en una clàusula interessada i alienant perquè posa una xifra per damunt de les necessitats reals i peremptòries de milers i milers de persones).

Crec que bona part de l'interès de difondre aquestes notícies i fer-nos creure que d'aquesta crisi ja ens en estem surtint rau en els lògics esforços dels que manen per evitar una tardor calenta i posar una pastanaga enverinada davant els ulls de les treballadores i treballadors i els seus sindicats. Així la CEOE podrà seure de nou a la taula de negociacions i seguir amb les seves impresentables peticions... semblarà fins i tot que és raonable que demani un "sacrifici" més per part de la classe obrera perquè ells en surtin de la crisi amb la Borsa de nou creixent amb els estalvis que no es volen invertir de manera més productiva, amb més seguretat en la seva condició empresarial quan han sembrat la inseguretat en les condicions de treball, i amb les butxaques més plenes de beneficis mentre baixen sous i salaris per a la majoria... o simplement, cada vegada és més minsa (o nul.la) la prestació d'atur. Els empresaris en sortiran amb més poder i més capacitat de promoure la desigualtat, i la resta de la població, la immensa majoria, tement les conseqüències d'aquesta crisi per a la pròpia supervivència, i esgarrifats de pensar amb quines armes i bagatges comptarem per fer front a la propera!

En el número 9 de People Firts! la doctora Susan Rosenthal ens recomana la lectura del llibre Solidarity Divided que sembla especialment interessant recollir en temps de crisi, expedients de regualció d'ocupació, externalitzacions i privatitzacions de serveis públics, i quan sembla, a més, que les esquerres, tenint una part molt gran de la raó, no sabem com fer-la arribar a les persones que ens escolten.

Quin és l'objectiu d'un sindicat? Com han de respondre els sindicats a la opressió dels negres, de les dones, dels immigrants, dels gays? Com haurien de relacionar-se els sindicats amb la classe obrera, els empresaris i l'Estat? S'han de reformar els sindicats existents o calen canvis de més profunditat?  En el seu llibre Solidarity Divided: The Crisis in Organized Labor and a New Path Toward Social Justice, Bill Fletcher, Jr. i Fernando Gapasin insisteixen en que calen noves respostes a aquestes qüestions si volem fer front a “la crisi de l'organització dels treballadors i treballadores  - de fet, la crisi de tota la classe obrera dels Estats Units.” Aquesta crisi es caracteritza per la menor afiliació sindical, el conflicte en el sí dels sindicats, la caiguda del nivell de vida de la classe obrera, l'atur creixent, la major pobresa i una opressió a més nivells.

Quin és l'objectiu d'un sindicat?

Des de que Samuel Gompers va arribar a la Presidència de l'American Federation of Labor (AFL) el 1886, la resposta oficial és la de vetllar pels interessos econòmics de les persones prou afortunades com per a poder estar afiliades a un sindicat. Fletcher i Gapasin argumenten que aquest enfocament econòmic tan estret  (sindicalisme economicista) ha representat un error immens dels sindicats i de la classe obrera en el seu conjunt. Els sindicats són la secció més organitzada de la classe obrera. Poden aconseguir suports massius si lluiten per la unitat, els drets i el nivell de vida de tota la classes, és  a dir, si assumeixen també objectius polítics i socials.

Si els sindicats no donen suport a la classe no poden esperar que la classe els doni suport. I sense suport de masses els sindicats no poden vèncer l'ofensiva dels empresaris que provoquen enfrontaments entre els mateixos treballadors... I voldria posar un exemple:.

Fa poc vaig sentir en una emissora pública que entrevistaven a un dirigent sindical sobre una vaga (que ja tenia un mes de durada) del personal d'un ajuntament. Desprès, es va entrevistar a l'alcalde que, a tots els efectes, era l'empresari.

El dirigent sindical explicava que el que demanava el seu sindicat era just perquè ja ho havien aconseguit altres treballadors de la ciutat, en tant que l'alcalde deia que la vaga perjudicava a la gent gran i als nens, que tothom patia la crisi i que el personal de l'ajuntament no podia posar el seu benestar per sobre del de les altres persones. I afegia que no podria satisfer les demandes sindicals si no es retallaven més serveis públics.

L'alcalde es presentava a sí mateix com el guardià d'un be superior, quan de fet la realitat no era aquesta. El sindicat estava denunciant un contracte d'externalització de serveis, lluitava per mantenir el nivell de vida de tots els treballadors i treballadores de la zona, i defensava per tant millors llocs de treball i millors pensions pels futurs treballadors i treballadores. Però el sindicat no sabia explicar que lluitava pels drets de tots els treballadors i treballadores. No sabia explicar que lluitava contra la petició irracional de que sigui la classe obrera la que pagui els problemes econòmics que no ha creat. No va cridar a cap grup que patia la crisi perquè s'unís a les seves peticions, ni va demanar que s'incrementessin els impostos de les empreses perquè no es precaritzès ni el treball ni els serveis públics. No va dir res de tot aixó. Al revès de l'alcalde, volia deixar clar que "no es ficava en política".

D'aquesta manera, desprès de sentir les dues parts, qualsevol persona sense massa formació ciutadana s'inclinaria a favor de l'alcalde i es posaria contra aquest "sindicats avariciosos" que provoquen reessió o demanen més del que els correspon.

Les enquestes diuen que la majoria de treballadors i treballadores volen sindicalitzar-se, de manera que tenen potencial per crèixer. Però si es limiten als interessos econòmics immediats dels seus afiliats, ells mateixos barren el pas a suports més amplis, i poden generar resentiment entre treballadors i treballadores no sindicats.

Si neguen la lluita de classes, els sindicats tampoc aconsegueixen les seves reivindicacions.

Susan Rosenthal és metgessa i autora de  Professional Poison: How Professionals Sabotage Social Movements and Why Workers Should Lead our Fight.

L'article sencer en anglès el podeu trobar a la pàgina web de Susan Rosenthal, aquí!

A Facebook s'ha creat el grup "Yo también soy sindicalista retrógrado y piquetero" en resposta a les "declaracions (?)" d'una Espe-rancia Aguirre que cada vegada s'assembla més a una caricatura del pitjor de sí mateixa. El grup s'inspira en el bon humor i està tenint un éxit notable d'adhesions.

Respon, a més, a la necessitat d'anar creant un estat d'ànim que reforci la ofensiva contra la crisi, i l'administra Andres Querol, el del bloc de "Les cosetes..."

Una de les coses que esmenaria de la pàgina del Facebook és que el nom del grup (com passa la majoria de vegades en els sindicats) és masclista. Però, per altra banda, estic totalment d'acord amb les raons de creació que exposa:

Porque no quiero que una crisis provocada por la especulación de los de arriba se pague con los derechos de los de abajo

Porque en tiempos de crisis la Seguridad Social debe ser reforzada y no debilitada

Porque para salir de la crisi debe reforzarse la responsabilidad de las empresas hacia sus trabajadores y la sociedad, en vez de seguir con el "coge el dinero y corre"

Porque los trabajadores debemos poder acudir a la justicia cuando se nos despide injustamente

Porque mejor "sindicalista piquetero" que "patrón sinvergüenza"

Em costava seguir la cimera del G-8 perquè em crispen sobremanera les pallassades impúdiques del cap d'estat italià. Sincerament, crec que Berlusconi hauria d'estar davant un Tribunal rendint comptes en lloc de presidir trobades internacionals que --aparentment-- intenten resoldre els problemes més seriosos del món (la contaminació, la pobresa, la fam...). Gent com Berlusconi degrada i fa mesquí tot el que toca.

La "commedia de l'arte" de la insensibilitat i el despropòsit sembla, però, que s'encomana, perquè el president Rodriguez Zapatero es va comprometre a restaurar una antiga fortalesa espanyola a l'Aquila (amb un cost estimat d´entre 30 i 40 milions d'euros) quan encara hi ha tantes i tantes famílies visquent en tendes de campanya i sense cap possibilitat immediata de poder tenir accès a una llar en condicions... Quin diàleg tan estrafolari devien tenir el "capitano Matamoros" i el "capitano Spaventa" per decidir restablir les velles glòries militars a càrrec de la ciutadania espanyola... amb tanta gent sense sostre mirant-s'ho!

Però anant a la declaració oficial conjunta d'ahir, divendres, els membres del G-8 i altres països convidats es varen comprometre a aportar 15.000 milions de dòlars en tres anys per combatre la fam al món. Silvio Berlusconi, però va rectificar tot seguit la xifra per arrodonir-la als 20.000 milions de dòlars ....seguia la commedia bufa!

Tanmateix, aquests mateixos personatges ja s'havien compromès en el 2005, a Escòcia, a atornar unos 50.000 milions de dòlars d'ajuda als països pobres per al 2010, la meitat dels quals anaven destinats a l'Àfrica. Quatre anys desprès, totes les organitzacions d'ajuda de tot el món denuncien que no s'han complert, ni de lluny, els compromisos, i en declaracions a la BBC, Jon Sleater, portaveu de l'Oxfam al Regne Unit, considera que sols es cumplirà la meitat del que es va prometre, mentre altres organitzacions com Action Aid adverteixen que les ajudes van disminuint a mida que la crisi econòmica mundial avança: ara hi ha 200 milions de persones pobres més a tot el món.

Segons les Nacions Unides, el nombre de persones que pateixen malnutrició ja supera els mil milions, un 10% més que fa un any.

Posts relacionats: La hipocresia institucional
Sobre la farsa del G-8
Parole, parole, parole

I a Dempeus: G-8 contra el hambre ¿otras promesa?

Poco a poco van reaccionando --con cierta lentitud, pero con gran acierto-- los blogs de compañeros y compañeras de IU a la "marcha atrás" del PSOE en política fiscal.

Kabila, piensa que ahora ya no caben más tapujos para declarar que"el PSOE es abiertamente de derechas" y Javier, de Moscas en la Sopa, compara lo que dura la alegría en casa del pobre con la duración de un telediario.

Entre otras aportaciones, Hugo Martínez Abarca habla de nuevo de famosas pinzas, pero no acierta a ver que si fue el propio Zapatero quien hizo los "cheques" fiscales y bajó la fiscalidad a los futbolistas, sería ahora incongruente que cumpliera el corto pacto con IU-ICV-euia.

Por mi parte, quiero destacar también las declaraciones de ayer mismo del secretario de estado de Hacienda (todavía en los minutos de la luna de miel de las "izquierdas") en el sentido que no se puede disfrutar del nivel de bienestar de Suecia con los impuestos de Irlanda. Pero el problema es que, diga lo que diga cuando le toque hablar el secretario de estado de Hacienda, los que mandan de verdad no quieren, no les interesa un mejor estado del bienestar para todos que es de hecho incompatible con el reparto regresivo de rentas que el neoliberalismo propugna y la crisis agudiza. No pueden mejorar los derechos económicos y sociales para la mayoría porque implica menos ingresos para lujos indignantes, menos despilfarro del que atenta contra la sostenibilidad, y menos dinero negro con el que se nutren los paraísos fiscales que en los primeros días de la crisis Zapatero y Sarkozy querían eliminar y ahora han olvidado, convenientemente....

En Catalunya me ha defraudado profundamente Antoni Castells alineándose acompasadamente -- con el sólo apoyo de su muleta(?)-- a las tesis de reducción del gasto. Y a continuación me alegra felicitar la rápida reacción de los sindicatos.

Toda esa presión sobre las trabajadoras y trabajadores no se gestó ayer: por ejemplo, hace ya días que el ICAM viene mandando revisiones de bajas que convierte en altas laborales a pesar de no haber cambiado las condiciones de salud de las personas afectadas! Incluso pretenden acortar el tiempo de baja habitual después de intervenciones quirúrjicas sin que las analíticas demuestren la recuperación de las personas afectadas.... Y eso no es una anécdota más: se empieza presionando a las personas más débiles por su muchas veces nula capacidad de respuesta: pero así no se va ni al estado del bienestar, ni siquiera a poder mantener un pacto de izquierdas...

Porque vamos a ver, lo que puede ser, tiene lógica y puede ser y lo que no, ya sabemos que es imposible... Un pacto fiscal con IU-ICV-euia significaba mucho más que los pasos de gallina ciega que se dan en las medidas contra la crisis: significaba un giro de clase en las políticas económicas.. y eso es demasiado para un PSOE rendido desde hace demasiado tiempo al poder económico real de este país (ya desde sus inicios en el poder, allá por los ochenta del siglo pasado, cuando dejó de pedir la nacionalización de la Banca para declarar que en España cualquiera podía hacerse rico... ¿recuerdan? mientras la reconversión industrial acompañaba altísimas tasas de paro con pérdidas considerables de poder adquisitivo de los salarios).

Volviendo a Catalunya, creo imprescindible pedir explicaciones muy detalladas al ministro Castells, porque sus declaraciones de ayer no parecían las de alguien que forma parte de un gobierno plural y progresista.... Pero es que declaraciones como las suyas, o "coitos interruptus" como los que se dieron en política fiscal, serían mucho menos opacos si alguien se atreviese a correr el telón del poder político para ver quién maneja las marionetas...