Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Categoria: Igualtat

Crecimiento sin equidad ¡no, gracias!

amcastells 21/12/2007 @ 17:26

desigualdad.jpg

En relación a las diferencias de renta entre los países que forman la Unión Europea que ofrecía en mi post anterior –y que ofrecen una amplia gama de lecturas—sólo he recibido un largo comentario de HilarioIdeas (sic) que creo merece alguna puntualización. En esencia, en el comentario se afirma que si se quiere que el PIB crezca más que el de otros países de la U.E. hay que continuar la política de liberalizaciones y reformas estructurales que él atribuye al PP pero que de hecho surgieron mucho antes… El largo texto sólo contiene, de hecho, esta propuesta que hace dudar de lo acertado del seudónimo, ya que la idea ni siquiera es original: se viene repitiendo desde el conservadurismo económico hasta la saciedad, y encuentra su filón más importante comparando el comportamiento macroeconómico de los Estados Unidos con el de los países centrales de la Unión Europea. El argumento, en el fondo, nos dice que si optamos por más privatizaciones y mayor desigualdad social creceremos más. Por el contrario, cualquier política económica intervencionista y una red de protección social estructurada desde el sector público inducirán menor crecimiento e inflación.

Los abogados de esta simplificación que se encuentran en todos los periódicos, fundaciones neoliberales –y también en los lobbys de Bruselas-- olvidan que por lo que al crecimiento económico se refiere, la realidad es contradictoria. Su modelo puede ayudar bajo determinados supuestos a incrementar el crecimiento, pero casi siempre a costa de incrementos mucho mayores –y más dolorosos—de la desigualdad. Y el crecimiento con igualdad es en general un objetivo preferible en las democracias que ganar carreras de aumento del PIB a costa de desgarro social. Por ejemplo, nos recordaba Lourdes Beneria que “el gran éxito de la industrialización y el crecimiento de los tigres asiáticos de los últimos cincuenta años (incluyendo el caso japonés) ha tenido lugar sobre una base social relativamente igualitaria. Por el contrario una región como América Latina, con unos niveles de desigualdad entre los más altos del planeta, no ha logrado un crecimiento económico que pueda compararse con el asiático.” Podríamos añadir además que en América Latina se habían realizado los procesos de privatización más importantes de los últimos tiempos, lo cual no ayuda nada a las tesis defendidas por los neo-conservadores. De forma similar, para los países con menor PIB per capita de la Unión Europea, parece preferible un proceso de convergencia más lento pero menos generador de desigualdades internas ya que también la mayoría de países que encabezan la lista –excluido Luxemburgo—gozan de un estado del bienestar envidiable.

No hay nada demostrado sobre la tesis que se pretende irrefutable de que el mercado sin intervenciones lleve a tasas de crecimiento mayores. Pero en cualquier caso, desde el punto de vista del bienestar social, es difícil aceptar que éste sea el primer objetivo de la política económica. Volviendo a L. Beneria: “La maximización del crecimiento es un objetivo economicista que ignora otros objetivos sociales fundamentales, En primer lugar no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer.” Tal como inicialmente lo expuso el premio Nobel de Economia Amartya Sen y tal como ha sido desarrollado por otros autores e instituciones como el PNUD (Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo), el impacto de este enfoque ha sido enorme y es difícil ignorarlo. Por otra parte la maximización del crecimiento económico como objetivo principal no puede ignorar el problema tan urgente de la sostenibilidad del sistema. A estas alturas de deterioro del medio ambiente y de los grandes riesgos en torno a la misma sobrevivencia de nuestro planeta, la búsqueda del mayor crecimiento económico sin tener en cuenta los problemas de sostenibilidad parece ya no sólo irresponsable sino altamente arriesgada.”

Les diferències de renda a la Unió Europea

amcastells 18/12/2007 @ 12:50

ricos-pobres.jpg

EUROSTAT, la Oficina estadística de les Comunitats Europees, ha publicat a mitjans d'aquest mes les diferències de PNB entre els països que formen la Unió Europea. Malgrat la malfiança que cal tenir a les estadístiques --i al que mesura realment el PNB-- les diferències són tan espectaculars que les reprodueixo en el benentès que en tots aquests països hi ha situacions de millor o pitjor repartiment de la renda entre la seva ciutadania, i no necessàriament en els països més rics hi ha més igualtat, o a la inversa. El PNB per habitant s'ha comptabilitzat en paritat de poder de compra, però tot i així la diferència entre els països membres de la Comunitat va del 37% al 280% en torn al PNB mitjà de la UE27 per al 2006.
Luxemburg és el país que presenta el nivell més alt: dues vegades i mitja per sobre la mitjana, --malgrat els sous pagats als treballadors i treballadores immigrants, en gran mesura portuguesos, que hi treballen-- Irlanda ha fet en pocs anys un salt espectacular i es troba prop del 50% per sobre de la mitjana, i Holanda, Àustria, Dinamarca, Suècia i Bèlgica estan entre un 20% i un 30% per sobre de la mitjana.
Regne Unit, Finlàndia, Alemanya i França superen la mitjana entre un 10 i un 20%, en tant que Espanya, Italia i Grècia donen els valors mitjans.
Per sota de la mitjana podem veure a Xipre i Eslovènia, amb un 10% inferior, i la República Txeca, Malta i Portugal entre un 20 i un 25% per sota. Hongria i Eslovàquia estan més avall, en un 35% per sota de la mitjana, i Lituania, Letònia i Polònia entre el 40% i el 50% per sota. Els països amb un nivell més baix són Romania i Bulgària, un 60% sota la mitjana.

Evolució en tres anys i amb altres països:
En les dades que segueixen a continuació per als anys 2006, 2005 i 2004, i sempre basats en la paritat de poder de compra, podem comparar el PNB per capita dels 27 Estats Membres de la UE, els tres paísos candidats, els tres països de la EFTA i els 4 dels Balcans occidentals, tot i advertint que la paritat del poder de compra (PPC)
es una referència artificial que permet eliminar els diferencials de preus entre els diferents països.
PNB per habitant en Paritat Poder de Compra UE 27 = 100
Anys: 2004 2005 2006
EU27 100 100 100
Àrea Euro 111 111 110
Bèlgica 121 121 120
Bulgària 34 35 37
República Txeca 75 77 79
Dinamarca 126 127 126
Alemanya 117 115 114
Estonia 57 63 69
Irlanda 142 144 146
Grècia 94 97 98
Espanya 101 103 105
França 111 112 111
Itàlia 107 105 103
Xipre 91 93 92
Letonia 46 50 54
Lituania 51 53 56
Luxemburg 254 265 280
Hongria 63 64 65
Malta 77 77 77
Holanda 130 131 131
Àustria 129 129 128
Polònia 51 51 52
Portugal 75 76 75
Romania 34 35 39
Eslovenia 85 87 88
Eslovàquia 57 61 64
Finlàndia 117 115 117
Suècia 125 124 125
Regne Unit 122 120 118

Croacia 49 50 52
Ex-Rep. Iug. Macedònia 27 28 28
Turquia 29 29 31

Islàndia 132 135 130
Noruega 165 180 186
Suïssa 135 134 135

Albània : 20 21
Bosnia-Herzegovina : 25 26
Montenegro : 30 33
Sèrbia : 33 33
: dades no disponibles

Qui mana callar la violència de gènere?

amcastells 22/11/2007 @ 12:14

<La violència és un problema dels homes que pateixen les dones”
Victoria Sau

dia-internacional-contra-la-violencia-de-genero-malaga_7501.jpg

25 de novembre: Dia Internacional per l’Eliminació
de la Violència contra les Dones

El mateix dia he llegit a la premsa aquestes notícies:

"El Ministeri de Justícia saudita va recolzar ahir la controvertida sentència del Tribunal General del país que va condemnar una noia de 19 anys, violada per diversos homes, a sis mesos de presó i 200 fuetades. El tribunal va retirar, a més, la llicència i va citar per a una vista disciplinària l'advocat de la dona, Abdul Rahman al-Lahem, un defensor dels drets humans, per haver parlat amb els mitjans de comunicació per intentar ajudar la seva client.
La noia, que tenia 18 anys quan es van produir els fets, el 2006, era en un cotxe en companyia d'un estudiant a qui coneixia perquè tenia unes fotos seves que pretenia recuperar. Tots dos van ser atacats i ella va ser violada per set homes.
En la sentència, el tribunal argumenta que la noia no hauria estat atacada si no hagués incomplert la llei islàmica que regeix a l'Aràbia Saudita i que impedeix a una dona estar en companyia d'un home que no sigui el seu marit, pare, germà o fill."

Y també:

"La joven rusa fallecida el pasado domingo en Alicante a causa de las heridas que le infligió su ex pareja había rechazado volver a salir con su presunto asesino cinco días antes en un programa de testimonios de Antena 3. (...) Ya en calidad de ex novio, el hombre, de 30 años, acudió al Diario de Patricia para intentar reconciliarse con ella y convencerla de que reanudaran su relación.
La joven se negó, pero, siempre según el diario alicantino, su ex pareja no aceptó la negativa y se presentó el domingo en su domicilio, junto a la plaza de Santa Teresa de Alicante, donde ella vivía con su hijo de dos años. Tras una fuerte discusión, la mujer fue apuñalada en el cuello. El lunes por la mañana fallecía en el Hospital General de Alicante, debido a la gravedad de las lesiones."

Del MANIFEST DE CC.OO:

"CCOO de Catalunya condemna (...)la violència exercida a qualsevol lloc del món, tolerada o justificada per conflictes armats i els integrismes culturals o religiosos, i insta les autoritats i organismes polítics a combatre-la actuant contra la feminització de la pobresa, la immigració i el tràfic de persones amb l’única finalitat de l’explotació sexual.
Una violència malauradament encara present en les nostres societats i que ens obliga a esmerçar tots els esforços,tots els recursos i totes les voluntats per assolir la seva eradicació.
(...)
La violència contra les dones està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social,econòmic, religiós i polític, a pesar de tots els esforços de les legislacions a favor de la igualtat. Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat
física i psíquica de les dones, i tot això comporta, per tant, un obstacle per al desenvolupament d’una societat democràtica.
La violència que pateixen les donescomprèn quatre modalitats, que van
des de l’agressió física —amb resultat de mort en moltes ocasions—, la violència sexual, la psicològica i l’econòmica.
Cal reconèixer la gravetat d’aquest fenomen estructurat i globalitzat —desigualtat en les relacions de poder entre homes i dones que s’exerceix a tot arreu del món—, que expressa la discriminació sexual existent i es transmet per mitjà de models i pautes culturals que implícitament toleren i fomenten la violència(...)"

Hauríem de preguntar-nos més que mai:

Per qué ningú s'ha aixecat mai aïrat d'una taula per fer callar la violència de gènere?

Gregorio López Raimundo

amcastells 18/11/2007 @ 12:03

Gregorio Lopez Raimundo

Conocí personalmente a Gregorio López Raimundo como militante del PSUC en la universidad, cuando todavía "el partido" crecía en la clandestinidad, cuando la tortura y la cárcel eran una realidad demasiado frecuente, posible y cercana para las mujeres y los hombres comunistas y el heroismo y la resistencia de Gregorio eran para los estudiantes de la época un referente a admirar e imitar, y muy cercano.

Me cautivó su sencillez y su capacidad para comprender todo lo humano. Ya entonces los que Manuel Sacristán llamaba "bonzos de la política" estaban ajando una historia de lucha democrática y de clase, pero Gregorio, empujado --a veces sin miramientos-- hacia las bambalinas, seguía sonriendo a la juventud y transmitiendo la convicción que es posible luchar por un mundo más digno e igualitario, y transformar la sociedad sin dejarse en el camino ni un sólo átomo de humanidad. Más tarde me sorprendió lo fácil que era leer en su rostro; Gregorio era capaz de transmitir esperanza o advertir errores con un simple gesto y muy pocas palabras, y cómo su mano podía alentar o insinuar disuasión sin imponer nunca un dictado al que tan proclives eran algunos políticos que le rodearon. Cuando pienso en toda una vida dedicada a la política desde las ideas más nobles y en el más absoluto desinterés personal pienso en Gregorio y en Josep Serradell (Román)... ellos han sido todo lo contrario de lo que pueda definir la expresión "clase política", si es que ese concepto tuvo alguna vez algún sentido.

Jordi Miralles ha definido a Gregorio como un hombre valiente, coherente y unitario: me uno a sus palabras, en especial cuando destaca que este comunista catalán de Tauste supo unir lo social y lo nacional en una misma lucha política. Gregorio López Raimundo supo además imprimir en nuestra historia la dignidad forjada en la lucha obrera, democrática y antifascista, y la enriqueció con la ingente sabiduría del que ha aprendido tanto en los libros como en el trabajo y en el roce y las palabras de la saga de tantas mujeres y hombres dispuestos a conseguir para el mundo mayor justicia e igualdad.

Gregorio López Raimundo puso un sello humano y personal a sus trabados ideales que hoy heredamos: los calabozos y tantos años de lucha pudieron quizás deformar y envejecer su cuerpo, pero en absoluto su ánimo y su empeño. En las mujeres y hombres que nos identificamos con su herencia recae ahora la dignidad de su ejemplo.

.

18 d'octubre: Lisboa per una Europa social

amcastells 19/10/2007 @ 12:43

«Per una Europa social, per treball amb drets» 

Amb aquesta consigna  la CGTP-IN portuguesa recull els motius pels que més de 200.000 treballadores i treballadors portuguesos es varen manifestar ahir pels carrers de  Lisboa.

Els caps d’estat i de govern reunits també a Lisboa a la Cimera que ha de donar sortida sense consultes populars a un nou tractat que renti la cara al fracàs de l’anterior Projecte de Constitució Europea derrotat per les urnes a França i Holanda haurien  de saber sumar la gran manifestació portuguesa que per altra banda,  la premsa espanyola pretén ignorar,  a les manifestacions de França contra les polítiques Sarkozy  “d’igualtat a la baixa” dels drets socials, la protesta contra les polítiques neoliberals i  l’aplicació d’una  “flexicurity”  entesa fonamentalment com a pèrdua de drets laborals....

La Intersindical portuguesa convocava a manifestar-se per  un Portugal i una U.E. amb més justícia social, plena ocupació, treball digne i amb drets.   Mentrestant, els caps d’estat i de govern feien veure que tot el problema consistia en una baralla per uns escons més o menys en  el Parlament Europeu...

La gent que omplia els carrers, en canvi, sí sabia el que volia...!

Salari mínim i desigualtats europees

amcastells 20/06/2007 @ 17:40

Mannekenpis
La publicació d’Eurostat, Statistics in Focus, Population and social conditions, 71/2007 "Minimum wages 2007 - Variations from 92 to 1570 euro gross per month" que s’ha donat a conèixer el 18 de juny posa de relleu que el salari mínim varia des dels €92 al mes per Bulgària als €1.570 mensuals de Luxemburg. Els sous mínims bruts a la UE a gener tenen un ventall de 1 a 17 entre països, i si ajustem per paritat de poder de compra, aquesta diferència es redueix de 1 a 7, essent per al Luxemburg (1.503 PPS) i per Romania (204 PPS).

En divuit dels vint països de la UE on és obligatori l’establiment del Salari Mínim Interprofessional, és força més alta la proporció de dones que el cobren que no pas el nombre d’homes, reforçant la diferència salarial per raons de gènere present a tota Europa.

Des d’Eurostat analitzen l’existència de tres grans grups de països segons nivell de salari mínim. En el primer hi trobaríem els que tenen un salari mínim per sota dels 300 euros a gener del 2007:
Bulgària (€92) Romania (€114), Letonia (€172), Lituania (€174), Eslovaquia (€217), Estonia (€230), Polònia (€246),Hongria (€258)i la República txeca (€288).
En el segon grup hi trobem els que estan entre els 400 i els 700 euros mensuals, i que són:
Portugal (€470), Eslovènia (€522), Malta (€585), Espanya (€666) i Grècia(€668 a juliol del 2006)
Finalment un tercer grup tindria un SMI per sobre dels 1.200 euros i entre ells hi ha França (€1.254), Bèlgica (€1.259), Holanda (€1.301), Regne Unit (€1.361), Irlanda (€1.403) i Luxemburg (€1.570).

En comparació, el salari mínim federal dels USA era de €676 mensuals a gener d’aquest any.

A més de la consideració de gènere feta a l’inici, la proporció de persones sense especificar sexe que reben aquests salaris és molt diferent segons països, anant des del 1% d’Espanya fins al 17% a França.

Per altra banda, val la pena saber que l’any 2005 el salari mínim representava una tercera part dels ingressos bruts a serveis i indústria a Estònia, Romania, Polònia i Eslovaquia i la meitat a Irlanda, Luxemburg, Malta i Bulgària. Als USA, per la seva banda, representava un 32% dels ingressos mensuals bruts.

Reflexions per a una jornada

amcastells 25/05/2007 @ 19:23

vote-for-women.jpeg

A punt de començar la jornada de reflexió proposo uns quans punts que em semblen útils: el primer, que les eleccions són només un moment més de la lluita de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.
El segon, com ja els clàssics ens han advertit, que qui té el poder i fa bons negocis amb l’especulació, la corrupció i el clientelisme difícilment el cedirà de forma versallesca. Per això sembla tant important que la dreta perdi posicions a Navarra, Canàries i especialment a les Balears, on podria tornar a formar-se un govern d'esquerres.
El tercer, que si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en serien les declaracions de Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, sobre el circuit de fòrmula 1 a València sempre que continuï sent una comunitat pepera. Tot i així, encara quedem lluny dels Estats Units, on els grans interessos econòmics no es limiten a finançar diputats, sinó que ja entren directament a la subhasta per la Presidència.
El quart és que hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la "classe política". De fet, quan són persones d'esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada "classe política" per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.
El cinqué, és que cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l'any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d'abstencions vergonyoses. Això vol dir assumir el repte de demostrar que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques "amigues de les dones", ni les conquestes obreres.
Finalment, potser cal anar pensant en mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l'ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

Contra el desconcert

amcastells 22/05/2007 @ 11:00

siglo_xxi.jpg
Orientar-se en els espais polítics sembla ser un repte important, sobre tot si volem fugir de la simplificació —i l’indubtable empobriment— d’entendre els espais polítics en clau electoral. Per exemple, les dretes d’aquest país semblen no tenir cap altra punt de programa polític que responsabilitzar Rodríguez Zapatero de tots els mals, en especial, el terrorisme, quan a França el president electe Sarcozy s’esforça per formar un govern que aparentment “trenca esquemes” quan pot ser sobre tot una manera d’estendre fum ideològic i assegurar una àmplia victòria personal i pel seu partit a les properes legislatives.
Qualsevol falsa concessió a la "modernitat" en el sentit d’acceptar l’afirmació agosarada que en temps de globalització, de les noves tecnologies i la nova economia no té sentit parlar de diferències polítiques ni classes socials, com si l’explotació i les desigualtats fossin coses del passat quan són més grans que mai, fa perdre coherència i espai propi a les esquerres. Accepto el risc de l’esquematisme, però potser calen algunes orientacions bàsiques per no perdre’s en gestos, notícies i declaracions que a vegades tendeixen més a confondre que aclarir les posicions. Per exemple, no estaria de més poder trobar de tant en tant una presa de posició clara sobre l’explotació d’uns ésser humans per uns altres i les desigualtats que d’aquest fet se’n deriven. Fins i tot quan es parla dels estralls ecològics, de la desigualtat de les dones (darrera dada: l’acomiadament improcedent, però tanmateix real, d’una proporció massa gran de dones embarassades...) sempre sembla quedar un pas per fer per unir les lluites concretes a la gran narrativa emancipatòria.
I la definició és necessària donada la impossibilitat lògica de qualsevol centre, tot i que els partidaris de crear aquesta il•lusió s’entesten en fer-nos perdre horitzó polític i eliminar qualsevol possibilitat de perspectiva. Aquesta consideració pot estendre’s fins a les noves "terceres vies" del nostre temps, les que parlaven fins fa poc d’equidistàncies, o les que volen combinar les polítiques d’acumulació amb les de legitimació, amb data de caducitat garantida. En paraules dels clàssics, tots aquells que "volen perpetuar les condicions de vida de la societat moderna però sense les lluites i els perills que d’elles en sorgeixen. Volen perpetuar la societat actual però sense els elements que la revolucionen i descomponen. Volen la burgesia sense el proletariat".
Si interessa, seguirem....

Elecciones à la Sarkozy

amcastells 13/05/2007 @ 15:42

En un post anterior explicaba que la victoria de Sarkozy implicaba la derrota de Europa. Se podría decir de otro modo que han ganado puntos en Europa las tesis USA que sacrifican las políticas de equidad social (más igualdad) por las políticas que pretenden conseguir (sin prueba manifiesta de eficacia) mayor competitividad y crecimiento económico. A pesar de ello, las ideas que dieron la victoria a Sarkozy se han trasladado a nuestros debates de campaña.

En síntesis, los abogados del liberalismo --y Sarkozy para Francia-- se quejan de que las redes de protección social europeas son demasiado tupidas y que la mayor equidad social que con ello tejen desanima a los empresarios en tanto que fomenta la pasividad de los trabajadores... Sin embargo, los teóricos de la flexibilización, la desigualdad "estimulante" y la precariedad no han podido demostrar de manera fehaciente que las empresas con mayor abanico contractual y salarial generen más productividad (acaso sí más accidentes laborales) ni a nivel regional, por ejemplo, los niveles de desigualdad de América Latina que figuran entre los más altos del planeta hayan logrado un crecimiento económico comparable con otras regiones en vías de desarrollo, como las asiáticas, donde pueden encontrarse bases sociales relativamente más igualitarias.

En estos momentos en que los candidatos y candidatas a las municipales y a presidir autonomías "à la Sarkozy" se esmeran por vendernos supuestas modernidades vale la pena recordar que, también a nivel local, el crecimiento económico no es un fin en si mismo sino un instrumento para conseguir bienestar social. Cualquier otro modelo económico corre el riesgo de provocar graves tensiones sociales y un incremento explosivo de las desigualdades. ¿Puede Europa aceptar como modelo de futuro la realidad de los Estados Unidos donde la mitad de la población carece de seguro de enfermedad?

Desde la visión municipal y autonómica, más pegada al terreno y a la ciudadanía, es más fácil cuestionar la superioridad del mercado como sistema económico porque el deterioro ecológico y social se perciben con gran claridad (estragos de la especulación, contaminación de los paisajes de la infancia) pero además porque, como nos recuerda Lourdes Benería en base a Amartya Sen, el mercado "no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer".”

Las mujeres, como protagonistas colectivas, tenemos mucho que decir sobre el grado de equidad necesaria a introducir en las políticas públicas y de proximidad. No en vano la esfera municipal es la más feminizada de las esferas políticas.

DEBAT SOBRE LES 35 HORES

amcastells 03/05/2007 @ 12:49

Ahir, davant uns 20 milions de persones, Ségolène Royal i Sarkozy varen debatre un seguit de qüestions importants per decantar el vot. Una d'elles, no precissament la més còmode ni a la que es va dedicar més temps, va ser la jornada de 35 hores instaurada a França sota el govern socialista de Lionel Jospin. En relació a aquesta qüestió que de cap manera és menor voldria recuperar tres notes que proposen reflexionar sobre els temps de treball i els temps de vida:

1.- El capitalisme és de fa molt el sistema hegemònic de les relacions de producció, imposant els seus criteris de competitivitat no sols a la producció i l’intercanvi de mercaderies sinó a la relacions laborals i fins i tot personals. L’acceptació d’aquests criteris en les polítiques dels diferents Estats i de la Unió Europea frenen les polítiques de plena ocupació de qualitat, en tant que l’autonomia i independència econòmica de la majoria de persones estan vinculades a poder accedir a un contracte de treball i un salari igual i digne. El fet que una societat no pugui assegurar un treball en condicions de seguretat i suficientment remunerat per a totes les persones que ho necessiten constitueix un doble fracàs: el del sistema econòmic i el de la mateixa organització social i política (tot i que ens parlen continuament dels éxits econòmics del sistema...)

2.- L'ocupació en precari, l’atur i el risc a la vida laboral s’han convertit doncs en un enorme fallada econòmica i social que es viu, a més, com a fracàs personal. Les seves repercusions són immenses: disciplinen per la por als treballadors i treballadores, flexibilitzen les condicions de treball sense tenir en compte responsabilitats, horaris i compromisos o lleure de les persones, frenen els augments de sous reals i repercuteixen de forma greu en la salut i les relacions interpersonals.

3.- La participació del capital en la distribució de la renda augmenta pels beneficis en productivitat no compartits pels empresaris i pel manteniment o ampliació d’una jornada laboral massa llarga. En aquest contexte, la reivindicació de la jornada de treball a 35 hores es converteix en una amenaça al principi rector del capitalisme, perqué implica fer prevàldre interessos socials i comuns sobre l’acumulació privada. En definitiva, la jornada de 35 hores -- "socialitzant" una mica els guanys en productivitat-- significa discutir també l’actual repartiment de la renda entre treball i capital.

Així, doncs, no em sembla que el punt de debat sobre les 35 hores entre Royal i Sarkozy sigui un més de campanya: En bona mesura, representa posar en primer pla un dret que les esquerres venen reivindicant des de ben antic: el dret a viure dignament, a tenir temps per viure i conviure, a posar en el centre de les polítiques públiques els interessos de les persones.

En paral.lel, i des d'una perspectiva de gènere, podem recollir i posar al dia interessants debats sobre com "conciliar" temps i responsabilitats, i quina és la millor manera d'organitzar en concret el temps de treball i el temps de vida.