punts de vista

Campaña de Amnistía Internacional

La pobreza esconde violaciones de derechos humanos. Por ello, su protección es una pieza esencial para cualquier solución a la misma. De hecho, la pobreza representa la peor crisis de derechos humanos del mundo. Quienes viven en ella hablan de si sus hijos e hijas pueden ir a la escuela o de si su casa será demolida, del miedo a la violencia, a que se les trate como a criminales, a que se les excluya de las decisiones, de arrestos arbitrarios, de perder sus medios de vida, de ser marginadas, de no tener acceso a la justicia.

La relación recíproca entre la pobreza y las violaciones de derechos humanos es particularmente manifiesta en casos como los de las mujeres que mueren durante el embarazo por la falta de acceso o servicios de salud, las personas que habitan en barrios marginales o quienes sufren abusos por parte de empresas multinacionales.

En el mundo 4.000 millones de personas están excluidas del Estado de Derecho. La falta de acceso a la justicia es el denominador común entre quienes viven en la pobreza. Es necesario que las personas que viven en la pobreza puedan exigir sus derechos humanos.

El 10 de diciembre de 2008, la Asamblea General de Naciones Unidas adoptó por consenso el Protocolo Facultativo al Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales. Este instrumento posibilitará que las víctimas de vulneraciones de derechos como la salud, la vivienda o la educación puedan solicitar protección y reparación. Para que entre en vigor, al menos 10 Estados deben firmarlo y ratificarlo.

España puede convertirse en un actor decisivo siendo de los primeros estados en firmarlo y ratificarlo y promoviendo que otros Estados lo hagan.

Pide la firma y ratificación del Protocolo para que quienes viven en la pobreza tengan acceso a la justicia.

Visto en Goteras en la azotea y Dempeus per la salut pública

Barcelona, 25 de maig de 2009

Benvolguda senyora Aído,

Ens dirigim a vostè per expressar les nostres consideracions, i algunes preocupacions, sobre l'avantprojecte de Llei orgànica de salut sexual i reproductiva i de la intervenció voluntària de l'embaràs.

Des de la Campanya pel Dret a l'Avortament Lliure i Gratuït hem celebrat l'objecte de la llei, que vincula la interrupció voluntària de l'embaràs a la salut sexual i reproductiva, definida segons els conceptes de l'Organització Mundial de la Salut; el reconeixement del dret a la maternitat lliurement decidida; la gratuïtat de la interrupció voluntària de l'embaràs; així com l'adequació de la majoria d'edat requerida per a aquesta prestació al règim general d'autonomia de la pacient.

No obstant això, no ens podem estar de mostrar-li les nostres preocupacions respecte a alguns aspectes que en absolut recullen les demandes que històricament hem vingut realitzant els moviments feministes i altres grups de dones.

1. En primer lloc, hem considerat que, a tenor de la regulació de la interrupció voluntària de l'embaràs que es proposa, existeix una forta intervenció i tutela de l'Estat, cosa que impedeix que sigui un ple dret que les dones puguem decidir lliurement, ja que deixa la nostra autonomia en mans dels serveis sanitaris.

2. El termini de catorze setmanes és insuficient perquè vulnera el dret de les dones a decidir lliurement i limita sense aportar alternatives que no sigui posar novament les dones en una situació de desemparament legal.

3. Els requisits que s'imposen per poder avortar dins de les catorze setmanes són inacceptables. D'una banda, la informació a la qual es fa referència hauria de ser accessible per a qualsevol dona, estigui o no embarassada, es plantegi o no avortar. D'altra banda, no s'hauria d'imposar cap termini de reflexió a la dona que ja ha meditat i decidit interrompre el seu embaràs (aquesta és una agressió contra la seva autonomia i la seva decisió).

4. El límit temporal de vint-i-dues setmanes en cas de greu risc per a la vida o la salut de l'embarassada suposa una reculada injustificada respecte a la regulació legal vigent que, per aquest supòsit, no estableix termini.

5. En el cas de la interrupció per causes mèdiques fins a les vint-i-dues setmanes de gestació, l'exigència d'un dictamen emès amb anterioritat a la intervenció per dos metges i/o metgesses especialistes es presenta com exagerada i tendenciosa, ja que suposa una reculada respecte a la regulació actual (que per greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de l'embarassada solament requereix el dictamen d'un metge o metgessa) i alenteix i burocratitza aquest dictamen.

6. La regulació que s'estableix per a la interrupció voluntària de l'embaràs en cas d'anomalies fetals incompatibles amb la vida, o quan es detecti en el fetus una malaltia extremadament greu i incurable en el moment del diagnòstic no ens sembla suficientment garantista. La necessitat d'una autorització del "comitè clínic" ens sembla un atac a l'autonomia de les dones que han decidit interrompre el seu embaràs en aquesta situació especialment dura, ja que l'embaràs està ja molt avançat i moltes vegades és desitjat; la composició d'aquest comitè no queda suficientment protegida de possibles factors (entre ells, ingerències de grups ultraconservadors o grup antielecció) que podrien bloquejar la "concessió" de permisos per avortar; i, finalment, malgrat establir que el comitè ha de pronunciar-se amb caràcter urgent, no estableix un termini màxim ni es preveuen mesures per prevenir possibles dilacions.

7. La permanència de la interrupció legal de l'embaràs al Codi Penal ens sembla inadmissible, a més d'un incompliment de les promeses governamentals. No es pot criminalitzar les dones per exercir un dret, ni tan sols si la pena és de multa. En segon lloc, la regulació penal s'enceba amb el sector mèdic, tot afegint-se al tipus penal ja vigent, un de nou. En ambdós casos la pena es presenta com completament desproporcionada en relació al fet tipificat: practicar un avortament a petició d'una dona embarassada.

8. La redacció dels objectius de l'actuació dels poders públics en matèria de salut sexual i reproductiva, les mesures en l'àmbit sanitari i, molt especialment, les mesures en l'àmbit educatiu ofereixen una regulació excessivament laxa. Seria recomanable la incorporació d'alguna assignatura obligatòria en salut sexual i reproductiva impartides en tots els nivells de l'educació (primària, secundària, i batxillerat).

Els grups de dones portem dècades treballant per la millora de la salut sexual i reproductiva, inclòs el Dret a l'avortament. Creiem necessari que tingui en compte aquestes aportacions de cara a la redacció final del projecte de llei, i l'animem en el seu treball pels Drets sexuals i reproductius.

Salutacions cordials,

Campanya pel Dret a l'Avortament Lliure i Gratuït

Eduardo Galeano és així i en aquest vídeu que ja molta gent coneix parla com sempre: agrada o molesta, té persones seguidores i partidàries o enemics aferrissats... però de totes maneres, quanta raó hi ha al fons de les seves afirmacions, i com li sap donar la volta als miralls deformants del pensament "políticament correcte". Especialment valent, especialment lùcid, especialment Eduardo Galeano, des d'Itàlia.

Bé per Cayo Lara, pel seu nerviosisme no amagat, per la seva honestedat que traspassava la càmara, per les mancances que no disimulava, pel seu entusiasme i la seva humiltat, pel seu tracte fratern amb qui li preguntava, fos qui fos, i per deixar ben clar ahir que existeix una esquerra no ensinistrada que es nega a fer de "coartada democràtica" dels poderosos.

Parlen també del tema els blocs dels companys Rafa Hortaleza

El blog de Manuel Ruda

Quien mucho abarca

Soto en Cameros.

El passat dissabte 4 d’abril va tenir lloc, a Copenhaguen, una nova reunió de la xarxa de sindicalistes del Partit de l’Esquerra Europea, que va comptar amb la participació de sindicalistes de diversos partits i països europeus -- també de Catalunya. Aquesta és la seva RESOLUCIÓ:

PER UNA ECONOMIA AL SERVEI DE LES PERSONES.

POSEM LES PERSONES EN PRIMER PLÀNOL!

L’economia capitalista és la responsable de la crisi econòmica. Els governs neolliberals han creat, a tot el món, una economia de casino, on el capital financer ha capturat una part cada vegada més gran dels guanys, creats mitjançant la pressió exercida durant dècades sobre els salaris dels treballadors/es, i amb els que el capital ha especulat i invertit cada vegada de forma més arriscada.

Els mercats financers han fracassat a la seva missió principal, assegurar el finançament de l’economia real. Al seu lloc els diners han estat invertits en produccions dubtoses i arriscades, i en pura especulació. Els mercats financers d’avui es caracteritzen per una persecució incansable de guanys ràpids, en un context d’economia i liberalització financera desbocades.

Els treballadors i les treballadores estem pagant el preu de la crisi. Som el resultat de la divisió del mercat de treball. Som acomiadats/des. Perdem els nostres estalvis, i paguem les conseqüències quan l’estat retalla l’estat del benestar. La crisi del capitalisme financer, que ha provocat una crisi a l’economia real, ha enviat milions de treballadors/es a l’atur, i molts altres estan amenaçats pels acomiadaments massius i tancaments d’empreses. A la UE hi ha més 18 milions de persones sense feina, i hi ha el risc de que arribin a 26 milions al 2010.

Després d’anys d’especulació i enriquiment d’alguns, la crisis no ha de ser pagada pels treballadors/es com sempre, no volem pagar les seves conseqüències. Ha arribat el moment de construir un nou model econòmic que sigui social i mediambientalment sostenible, amb igualtat d’oportunitats per al desenvolupament de tothom. El creixement econòmic ha de crear ocupació digne i de qualitat i protegir el medi ambient, compartint els seus guanys, de forma que es redueixin l’indecent nivell de desigualtat d’avui en dia.

Nosaltres lluitem per:

• Un pla internacional de desenvolupament sostenible, per a crear llocs de treball i garantir la inversió pública.
• Inversions en llocs de treball de qualitat i oportunitats vitals per a les persones en educació, salut, educació infantil i cura de la gent gran.
• Inversions en eficiència energètica, energies renovables, transport públic i infrastructura verda.
• Reducció de la jornada de treball setmanal i de la durada de la vida laboral. Temps per a fer més coses i feina per a més gent.
• Nacionalització dels bancs insolvents.
• Si l’Estat és un propietari o copropietari, els representants socials haurien de tenir codecisió sobre la gestió de les empreses.
• Noves normatives financeres. Els mercats han de tornar al control de les autoritats públiques. Els centres financers extraterritorials i paradisos fiscals han de ser tancats. La tributació de les transaccions financeres pot aportar nous ingressos per a ajudar a corregir les desigualtats. Els salaris obscens d’executius, banquers i altres intermediaris financers no poden continuar.
• La construcció d’un sistema bancari públic, transformant els fons aportats pels Governs en participació pública en accions, que serveixin per a crear ocupació, avançar en benestar, evitar problemes climàtics i establir una transició socialment justa cap a formes de producció ecològicament sostenibles.

Per totes aquestes raons i més, és necessari denunciant, mobilitzant i organitzant alternatives europees, mitjançant la unió de les forces de l’esquerra política i social, molt especialment amb les organitzacions sindicals. L’economia ha d’estar al servei de les persones. Posem les persones en primer plànol!

Participa a la lluita per a un Pacte Social a Europa, els dies 14, 15 i 16 de maig a diverses capitals europees. MOBILITZA’T.

Copenhaguen, 4 d’abril de 2009

"Nosotros tenemos razón, la razón que asiste a quien propone que se construya un mundo mejor antes de que sea demasiado tarde, pero o no sabemos transmitir a los demás lo que es substantivo en nuestras ideas, o chocamos con un muro de desconfianzas, de prejuicios ideológicos o de clase que, si no logran paralizarnos completamente, acaban, en el peor de los casos, por suscitar en muchos de nosotros dudas, perplejidades, esas sí paralizadoras. Si el mundo alguna vez consigue a ser mejor, solo habrá sido por nosotros y con nosotros. Seamos más concientes y estemos orgullosos de nuestro papel en la Historia. Hay casos en que la humildad no es buena consejera. Que se pronuncie alto la palabra Izquierda. Para que se oiga y para que conste.

Escribí estas reflexiones para un folleto electoral de Izquierda Unida de Euzkadi, pero también pensando en la izquierda de mi país, en la izquierda en general. Que, pese a lo que está pasando en el mundo, sigue sin levantar la cabeza, como si no tuviera razón."

Texto original en "El Cuaderno de Saramago"
(y leído en el bloc de Bengoetxe).

Lectura recomanada:
CLOSING THE GAP in a generation
(Salvar les diferències en una generació)

INFORME FINAL de la Comissió sobre Determinants Socials de Salut.
Organització Mundial de la Salut (OMS) que s’acaba de publicar, amb la col.laboració d’ amics i amigues de DEMPEUS

De la introducció:

La justícia social és una qüestió de vida i de mort. Afecta la manera que les persones viuen, la probabilitat que se’n deriva d’emmalaltir, i el risc de mort prematura. Vigilem meravellats com l’esperança de vida i la bona salut segueixen incrementant-se en alguns indrets del món, i ens alarmem quan no aconsegueixen millorar en altres indrets. Una nena que avui neixi pot esperar viure més de 80 anys si ho fa en certs països – però menys de 45 si neix en altres. I en els mateixos països es produeixen diferències dramàtiques en salut, molt estretament vinculades amb els diferents graus de desavantatge social. Diferencies d’aquesta magnitud, entre països i dins els mateixos països, senzillament mai haurien d’existir. Aquestes desigualtats en salut, desigualtats evitables en salut, sorgeixen de les circumstàncies en que les persones creixen, viuen, treballen i ens fan grans, i dels sistemes que s’han creat per a fer front a les malalties. Les condicions en les que les persones viuen i moren les formen, al mateix temps, forces econòmiques, socials i polítiques.

Les polítiques socials i econòmiques tenen un impacte determinant en si una criatura pot créixer i desenvolupar-se al màxim del seu potencial i viure una vida esplendorosa, o si la seva vida es veurà estroncada. De forma creixent, cada vegada convergeix més la naturalesa dels problemes de salut que els països rics i pobres han de resoldre. El desenvolupament d’una societat, rica o pobre, pot avaluar-se per la qualitat de la salut de la seva població, quanta salut es distribueix de manera equitativa per tot l’espectre social, i el grau de protecció que reben les persones amb menys avantatges a conseqüència de la seva mala salut.

Amb l’ànim de fomentar la justícia social, La Comissió sobre Determinants Socials de Salut va ser creada per la OMS (Organització Mundial de la Salut) el 2005, per reunir les proves del que es pot fer per promoure l’equitat en salut, i fomentar un moviment global per aconseguir-ho. Com a Comissió ha fet el seu treball, diversos països i agències s’han associat cercant construir polítiques i programes, que recorrin tota la societat i que influeixin els determinants socials de salut i millorin l’equitat en salut. Aquests països i associats estan a la primera línia d’un moviment global. La Comissió crida a la OMS i a tots els governs a dirigir una acció global sobre els determinants socials de salut, amb l’objectiu d’aconseguir l’equitat en salut. Es essencial que els governs, la societat civil, la OMS i altres organitzacions de caire global vagin ara plegades per aconseguir millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes del món. És possible aconseguir l’equitat en salut en una generació, és el que s’ha de fer, i ara és el moment oportú per a fer-ho.

De la contraportada:

Reduir les desigualtats en salut és, per a la Comissió sobre Determinants Socials de Salut, un imperatiu ètic. La injustícia social mata a les persones a gran escala.

1.- SOBRE EL MÓN DEL TREBALL: La crisi que vivim es produeix en un món on les “cadenes de producció” s’han estès per tot el planeta. La globalització ha permès que també el món del treball estigui més connectat que mai. Si alguna vegada ha estat possible un canvi revolucionari a nivell mundial, amb clar protagonisme de les forces del treball, és ara: cada vegada hi ha menys gent que queda fora de les relacions capitalistes de producció, tant a nivell geogràfic com de capes socials: proletarització dels “intel•lectuals” i de les capes mitjanes, entrada massiva de les dones occidentals en el mercat de treball que ha posat en primera plana noves qüestions de gènere com la doble jornada i la feminització i desvalorització paral.lela de determinades professions, entre moltes altres, i els fluxes migratoris que no paren de crèixer cap als països industrialitzats, etc. Però ens cal saber més coses:

“Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop-- impossible d’identificar... sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.”
... Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...
Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.
Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament....”

2.- REIVINDICACIÓ DE LES ACTIVITATS “INVISIBLES” PERO ABSOLUTAMENT NECESSÀRIES PER A LA VIDA. La nova manera de viure i treballar ens imposa trencaments en la vida relacional i afectiva, temps de transport “buits” cada vegada més llargs, una vida ciutadana amb menys lligams i el debilitament de les xarxes de veïnat i socials. A més, en un punt que ja traspassar el llindar de la salut, ens acostuma a viure en el risc a perdre el lloc de treball, a la por i manca de confiança en el que hauria de reconfortar-nos (el medicament o servei que ens ha de guarir pot matar-nos, la carn que ens ha d’alimentar ens pot malmetre la salut...), en tant que segueix en l’ordre del dia la impunitat dels responsables, justificant-se en el primer manament de la societat en la que vivim, que és la maximització del benefici.

3.- ARA ES MÉS FACIBLE QUE MAI LA SUMA DE REIVINDICACIONS, QUE POT MULTIPLICAR PER MOLT EL SEU PODER DE CANVI.- Per això cal entendre que no podem tornar –com a ciutadania—als temps en que les millores eren una concessió benevolent dels poderosos. La classe obrera, en sentit ampli, ha aconseguit convertir en drets de ciutadania en conquestes fonamentals. La suma de les lluites per preservar els drets conquerits i ampliar-los –si ho sabem comprendre—obre nous camps per ampliar el canvi revolucionari: en el sector públic s’han produït canvis fonamentals en la despesa pública que en la crisi s’han orientat a satisfer les exigències de les companyies financeres i les multinacionals. Les successives crisi econòmiques han demostrat abastament que actuen com grans mecanismes redistributius en sentit regressiu.

4.- Hem de posar del costat del canvi revolucionari la REVOLUCIÓ INFORMÀTICA I TECNOLÒGICA que ha estat clau en el procés de globalització i en la mateixa crisi financera. L’ordinador, Internet, les xarxes que es crees, demostren ser un gran instrument de difusió de les informacions amagades, de convocatòries que commouen les ciutats, i de facilitació d’anàlisi compartides

5.- DESLLIURAMENT DE LA NATURALESA ALS INTERESSOS PRIVATS QUE GENERA LA CRISI ALIMENTARIA I ENERGÈTICA. No sols el model de producció és insostenible, sinó que és ecològicament pervers perquè enfronta, divideix, separa, a les persones del seu medi. Entenent que la societat forma part també del medi, cal incloure en aquest punt l’increment de les desigualtats socials fins a fer-les també ecològicament insostenibles, amb l’augment dels infanticidis, en especial de les nenes, en els països pobres. En aquelles societats on el respecte i la identificació amb la natura forma part de la seva concepció del món, s’atempta a la cultura i a les formes de vida, com a l’Índia, per exemple, imposant per part de multinacionals japoneses i dels Estats Units el pagament per patents sobre coneixements i pràctiques arrabassats dels pobles.

6.- FER FRONT AMB MOLTA VALENTIA ALS INTENTS D’IMPOSICIÓ D’UN PENSAMENT ÚNIC QUE NEGA LA RAÓ D’EXISTIR D’UN PENSAMENT ALTERNATIU. Si no pensem com l’establishment, ens nega com a persones amb raonament lògic, ens barra l’accés als àmbits de la “ciència”. Escull en funció dels seus interessos els objectes d’estudi científic i social, i nega la validesa i l’interès de les temàtiques que poden afavorir la construcció o consolidació d’alternatives de pensament. En l’àmbit de la informació, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ, per la seva banda, representen UN CLAR OLIGOPOLI DE LA GLOBALITZACIÓ NEOLIBERAL: cal recórrer a mitjans alternatius o estrangers per tenir notícia del que els interessa saber i difondre. Els medis del sistema marquen les pautes sobre el que s’ha de pensar a través dels manipulats programes de debat i les seccions d’opinió, i cada vegada utilitzen de forma més agressiva les tècniques de desinformació, posen més obstacles a l’obtenció de les dades certes i els fets que qüestionen la realitat, fins que nosaltres mateixos quedem infectats pel "virus neoliberal".

7. UNITATS POPULARS I DE LES ESQUERRES MÉS AMPLES I AGOSERADES QUE MAI: LES CLASSES DOMINANTS PRETENEN INTEGRAR O DESARTICULAR LA CAPACITAT DE LLUITA DEL POBLES. Intenten desprestigiar qualsevol forma d’organització i mobilització populars contra les polítiques neoliberals... Front aquest treball sistemàtic de les classes dominants per dividir, enfrontar o parcialitzar els diferents moviments socials i organitzacions populars que suposen un autolimitació a l’hora de fer anàlisi “globals” i interrrelacionats, és a dir, “polítics” hem de treballar per la seva articulació, impulsar la col•laboració entre aquests moviments i organitzacions, potenciar la seva complementarietat. Cal evitar caure en el joc neoliberal que justament posa l´accent en desprestigiar/negar la veritable acció "política" ( i tota la seva substancial aportació històrica) com a motor sine qua non de la transformació social, i que només considera les "modernitats" dels gestors o administradors institucionals. Cal combatre també en aquest camp el "virus neoloberal" i evitar una estèril competència entre els nous i els tradicionals moviments i organitzacions que lluiten contra la globalitzaciò neolliberal, promoure una reflexió critica sobre el capitalisme i les seva necessitat de superació, i impulsar de la forma més àmplia possible l’elaboració d’alternatives a curt i mig termini, que en la direcció d’una societat més democràtica i el socialisme, facin possible un món mes just i sense explotació, una societat socialista.

Hago mías, como tantas veces, las palabras del compañero Toni Barbarà:

¡ Hasta la victoria Siempre !

Era el primero de enero de 1959 cuando las primeras tropas del Ejercito Rebelde al mando del comandante Fidel Castro entraban en las calles de La Habana. Se proclamaba el fin de la lucha insurgente contra la del gobierno títere del dictador Batista y se proclamaba allí la Revolución victoriosa. De ese hecho crucial para la historia de Cuba y de todo el planeta, se cumplen hoy 50 años.

En este medio siglo muchas cosas han cambiado y el mundo no es ya el mismo, pero nadie, ni siquiera los más paranoides enemigos de Cuba pueden objetar que esa Revolución ha resultado determinante para el devenir actual, y que sin duda sigue posicionando a toda la humanidad, para el amor y la esperanza o para el odio y la sumisión. Cuba, y eso significa su pueblo, su gobierno y su Revolución se han convertido, queriéndolo y/o sin quererlo en el referente ético de la utopía y de la emancipación. Esa Revolución hoy ya cincuentañera es la imagen de la soberanía de un pueblo, de la lucha por la justicia social, de la solidaridad internacionalista, de la esperanza y los derechos de los pobres y oprimidos por fin iguales ya sean jóvenes o viejos, mujeres y hombres, de la liberación de esta Latinoamérica en pie y de todos los pueblos sometidos frente al Imperio, de la oposición combativa y valiente al neoliberalismo económico, de la maravillosamente heroica voz que truena y denuncia al capitalismo a sus guerras y sus miserias… Para varias generaciones, Cuba y esa Revolución es y ha sido la estrella brillante en la negra noche de los tiempos más duros.

Y reconocer esos hechos no es ya algo subjetivo sino un ejercicio de honestidad histórica e intelectual. Como cualquier obra humana, y la revolución cubana es profunda y esencialmente humana, en tan largo y difícil camino ha habido, necesariamente, sus sombras, sus errores, sus aprendizajes y autocríticas desde la descarnada realidad que obligaba a ir pensando y corrigiendo mientras se iba haciendo la historia y resolviendo el día a día de once millones de personas. Gentes lúcidas, exigentes, cultas y cultivadas, críticas, sensibles, generosas, amantes, divertidas, solidarias,…revolucionarias !! Miles de personas entrañables y también algún pícaro muy quevediano, y unos cuantos que se arrugaron y (ilusos !) viendo televisión USA por satélite se fueron p’allá, jugándose la piel y lo que va dentro con tal de ser noticia basura. Hoy ya no son noticia y son ricos en hipotecas pero sus hijos miran hacia la/su perla del Sur con curiosidad, afecto y en muchos casos, sano orgullo de caribeños libres.

Cuba y su Revolución han sabido llegar hasta aquí, sobreviviendo, contra todo pronóstico agorero, a golpe de decisión y sacrificio a la mayor agresión sostenida en el tiempo por parte del mayor enemigo imperial a una pequeña nación soberana. Ni bloqueos, ni invasiones, ni armas, ni conspiraciones, ni todas las toneladas de basura mediática que han lanzado los gobiernos estadounidenses de turno han podido doblegar a ese pueblo excepcional. En este feliz aniversario, con un Fidel vivo y superviviente, con Raúl en el timón, con el Che y Camilo en el firmamento, con la esperanza y la solidaridad en el horizonte, millones de personas en todo el planeta queremos unirnos a ese clamor de la historia y sentirnos con orgullo, herman@s y compañer@s. Seguimos en la lucha que esto tan solo acaba de empezar… y Vds. Tenían razón.

Pero hoy no quiero sujetarme al rigor de la nota imprescindible y me permito dos líneas de liberación y efervescencia personal, porque es también MI aniversario como cubano del alma y compañero. Y es que Cuba nunca deja indiferente: se la ama o se la odia. Es un test seguro y contrastado de dignidad, conciencia de clase, insumisión y rebeldía, solidaridad y coherencia. Y amando a ese país y a sus gentes se crece y se aprende, y se recibe cien por uno, y un@ se siente vivo y protagonista de sus días. Y te ensanchas y respiras, y sientes olores, tactos, miradas, suspiros, esperanzas y utopías, y así sueñas en coro, avanzas y sufres en colectivo… y te haces más persona. Confieso que en esto, sobretodo en esto, tampoco soy neutral. Me llaman “cubanófilo” pero en realidad son un admirador modesto de esa Revolución maravillosamente atípica que ha crecido, sobrevivido, resistido y vencido a mi lado.

Gracias Cuba por ser como eres, gracias por todo lo que hemos aprendido y recibido de esta Revolución. Con el dolor por Gaza y el pueblo de Palestina como martilleante telón de fondo... Con emoción y una lágrima caliente desde la neurona más profunda de los sentimientos: Gracias Revolución !

Antoni Barbarà

L'estratègia de les multinacionals en les deslocalitzacions --o amenaçant amb deslocalitzar-se-- es pot comparar com deia Sami Naïr a la de les aranyes. Teixeixen la seva teranyina en el lloc que creuen més adient per atrapar les seves víctimes: treballadors i treballadores, empreses subministradores molt més dèbils i subordinades, i hisendes públiques a tots els nivells: locals, regionals i estatals...

No han deixat mai de tenir beneficis, però els incrementen contínuament amb una triple tàctica:

1) Per una banda, utilitzen tota la enginyeria comptable de les multinacionals entre les seves diferents localitzacions, que pot "enriquir-se" en participar d'operacions financeres opaques que els permeten especular en els mercats de futurs i derivats, les cotitzacions de les accions i, quan poden, els fons de pensions dels seus propis treballadores i treballadores.

2) Per un altre costat, rebaixen les condicions de contractació i els sous reals, sense permetre que ni una petita part dels increments de productivitat es destinin a augmentar salaris. Han obert el ventall salarial com mai, de manera que el que cobren els directius pot significar 20 vegades o més el salari mitjà. Les permissives normes sobre amortitzacions permeten que les inversions –en especial les poc intensives en capital— madurin amb molta més rapidesa, fomentant la cacera de noves subvencions i la contractació en precari --contractes escombraria-- amb sous més baixos, sense plusos, ni antiguitats. Es forma una nova teranyina que atrapa una plantilla més jove, suposadament més rendible, i molt més dòcil. Però com tantes crisis properes demostra, també és especialment agressiva per a les dones en edat fèrtil, amb responsabilitats familiars, i per a les dones conscients dels seus drets i disposades a defensar-se.

3) Aconsegueixen noves "rendes" en forma de subsidis i avantatges fiscals de tot ordre i de tots els nivells de govern, que són fàcilment objecte de xantatge d'aquestes grans corporacions totalment descompromeses amb les persones i el territori que les han acollit. Les crisis econòmiques que afecten el teixit industrial i impliquen deslocalitzacions, alteren les fonts de riquesa de comunitats senceres i les xarxes que estructuren els territoris, i encara que no s'expliqui en els llibres de text, tenen costos socials i personals enormes. Pretenen domesticar el moviment obrer i els sindicats. I, a més, tenen importants efectes de gènere que transcendeixen l'economia i s'endinsen en les condicions de vida i salut, en l'equilibri i la felicitat de les persones, i en la qualitat de la democràcia.

Si els acomiadaments que demanava NISSAN es transformen definitivament en una reducció temporal d'ocupació, serà una victòria important per a totes les persones, a tots els nivells, que han lluitat contra un ERO salvatge, començant pels treballadors i treballadores que han portat a terme una lluita exemplar... Una lluita que no s'acaba fins exterminar definitivament les aranyes i les seves teranyines.