punts de vista

No és solament que la premsa no ens faci massa cas: és que a més, aquest cap de setmana tindrem la dura competència de la gran esceneficiació que es farà a Washington sobre la refundació (o no) del capitalisme, i els 7 minuts de glòria (o no) del discurs del President Rodríguez Zapatero que segurament aniran repetint i glosant fins que ens l'aprenguem de memòria... seguit d'un temps "equitatiu" de pantalla per Mariano Rajoy.

Cada vegada sembla doncs més oportuna la iniciativa d'un grup de companyes i companys bloggers d'Izquierda Unida i el seu entorn. Per primer cop, amb treball militant, s'ha establert un sistema de twitter que ja està en funcionament. Aquest servei estarà relacionat amb els més de 30 blocs que seguiran l'Assemblea en directe i que podreu anar consultant a IloveIU.

Per a més informació, vegeu el bloc del company ceronegativo.

Fins la tornada!

En el blog del company Hugo Martínez Abarca podeu trobar el post "unidad por el cambio (IUlogía)" que saludo i recomano llegir. El company Iñaki Escudero afegeix que a més dels continguts necessàris cal també Llealtat... Jo hi estic d'acord, naturalment, però desprès d'haver viscut l'Assemblea d'Euia, crec que comencen a perdre sentit bona part dels condicionants, matitzacions i precaucions que l'amic Hugo detalla... quan s'ha viscut una Assemblea com les de temps enrrera, quan també anaven mal dades, i el crit de "visca la classe obrera" unificava --com el passat cap de setmana-- una Assemblea plural, pensaria potser, si fos del ram de l'amic Toni Barbarà, que cal evitar una certa hipocondria.Intento explicar per què ho veig així en el comentari que li he fet al seu bloc i que diu:

"Hugo, tu entrada me ha hecho pensar en las reflexiones siempre olvidadas del feminismo sobre temas importantes: por ejemplo, la diferenciación nada baladí entre “iguales” o “idénticas”… Tal como lo planteas en algún momento, podría parecer como si la unidad se tratase de un tema no de igualdad, sino de una identificación amputadora en la que ya nada diferencia a nadie, ni las culturas políticas de procedencia, ni las organizaciones y su historia. Estoy contigo que esta sería una falsa igualdad: pero sería además, un atentado democrático. La primera cuestión que te planteo es que para que haya unidad, todos y todas nos debemos reconocer como iguales, en el sentido más fuerte del término. Nadie es superior a nadie, nadie puede mirar a nadie por encima del hombro. La segunda, que nos oponemos a proponer y secundar una política de vacío que nos conduciría ¡maldita la gracia! a una falsa unidad de “idéntic@s” : respetar los perfiles propios, quién habla y por qué lo dice, y escuchar a las personas sin la apisonadora preparada para quitarles todo relieve. Y junto a eso, honestidad, generosidad y el sentido del deber de que las izquierdas estamos para servir –más que nunca– en estos momentos, y no para servirnos o ser servidas… Algo importante dijo al respecto Rosa Luxemburg. Y lo que no dijo, pero ya empieza a ser demasiado evidente, es que hace falta con URGENCIA una IU fuerte, unida, atrevida, políticamente acertada y pegadísima al terreno (la IU que nos enseñó Seseña)."

Finalment, per un bon i curt relat de l'Assemblea d'Euia, us convido a llegir el Bloc Historic de Sandro Maccarrone.

Resolució
Per una economia al servei de les persones

La 5a Assemblea Nacional d’EUiA afirma que l’actual crisi econòmica no pot deslligar-se de l’ordre econòmic internacional imposat pels EEUU després de la II Guerra Mundial i les seves polítiques monetàries que imposen l’hegemonia del dòlar. De manera especial després de l’enfonsament de la URSS, l’expansió de l’imperialisme dels EEUU ha anat amb paral•lel a un augment de l’explotació dels treballadors i treballadores de tot el món, i de pobles sencers condemnats a la marginació, la fam i la misèria. A la creixent inestabilitat del sistema econòmic hi ha contribuït el finançament d’armes i de guerres imperialistes, com la d’Iraq, amb la destrucció i atemptats constants als drets humans i a la sobirania dels pobles.

El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Una globalització basada en la privatització i la desregulació que el FMI, el Banc Mundial i la OMC, l’han imposada fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la Unió Europea (UE) i els partits polítics d'Europa, que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d'assumir la seva responsabilitat.

Des d’aquesta Assemblea diem no a l’estratègia neoliberal que va conduir al derrocat Tractat de Lisboa, i proposem acabar amb els paradisos fiscals i els moviments especulatius de capital. Exigim, en canvi, la creació d’un impost sobre les transferències de capital (taxa Tobin) en benefici de les societats més pobres del planeta.

Aquesta crisi comporta corrupció i frau dels més poderosos, i actua de manera especial com un gran i regressiu mecanisme de redistribució de rendes contra les persones assalariades, apropiant-se dels estalvis dels treballadors i treballadores i posant en precari no sols el seu lloc de treball sinó el seu habitatge, en els casos tan freqüents de famílies treballadores hipotecades.

Denunciem que tot i que aquesta crisi és resultat de les polítiques neoliberals, s’utilitza contra tota lògica per a continuar fomentar-les. En aquesta crisi, que representa la injustícia i el desequilibri capitalistes, els neo-conservadors que dominen les institucions econòmiques més importants de la globalització volen acabar definitivament amb l’estat del benestar, juntament amb altres conquestes obreres. Mentre els governs destinen milions i milions de dòlars a salvar els establiments financers més culpables, imposen restriccions de la despesa i augmenten el ritme de les privatitzacions descarades o encobertes --com s’està demostrant en el sector de la salut i de l’ensenyament públics i la xarxa de protecció social.

Aquesta Assemblea denuncia els nous atacs que pateix la gent treballadora. En lloc de disminuir el temps de treball cap a les 35 hores i anar cap a la plena ocupació, des de la Comissió Europea intriguen per implantar jornades de fins a 65 hores, o fórmules de contractació individual fora de tot control i conveni. Amb això intenten debilitar encara més el poder de negociació de la classe obrera, els seus delegats i els sindicats de classe. La classe obrera industrial i el moviment obrer organitzat s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà”.
Les dones treballadores ho tenen especialment difícil en temps de crisi, perquè a la pèrdua de conquestes i seguretats s’hi ajunta l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores que teixeixen xarxes entre els drets civils, socials, econòmics i laborals.
Denunciem que a la UE, i al govern espanyol, avancin les polítiques que tracten les persones immigrades exclusivament com a ma d’obra, subjectes a la llei d’estrangeria, al temps que se’ls responsabilitza de la crisi econòmica, tal i com es reflecteix en la coneguda Directiva de la “vergonya” i en diverses declaracions del Govern del PSOE. Nosaltres defensem els drets de ciutadania de les persones nouvingudes i una política de reconeixement de tots els drets i tots els deures en equitat per a les persones immigrades.

Ara més que mai no podem tolerar que grans empreses que gaudeixen de situacions privilegiades en els seus sectors, en lloc de pagar sous dignes i no discriminar ni per gènere ni per procedència, s’excusin en la crisi per a presentar ERO’s, reduir plantilla, forçar pre-jubilacions -com la vergonya de Telefònica als 48 anys- i per a dur a terme deslocalitzacions injustificades. No podem tolerar que en nom de l’augment de la taxa de benefici, utilitzin l’amenaça de les deslocalitzacions per aconseguir més ajudes públiques en un xantatge econòmic i social sense precedents. als tres nivells de govern –municipal, autonòmic i estatal.

Aquestes són només algunes de les empreses afectades: Nissan, SEAT, ACC, Pirelli, Frigo, DISA, Esteban Ikeda, Simón, Mercedes, FRAPE, Freudenberg, Tecnoconfort, Tyco, T–Systems, Delphi, Tallers Casals, SONY, Vitri, Primayor, Lehman Brothers, Essa Palau, Roca, Visteón, Durex, Eurosit, Ficotriad, Ficotrapsa o Magneti Marelli. Aquesta 5a Assemblea Nacional es solidaritza amb els treballadors i treballadores afectats.

Denunciem la manca de polítiques laborals actives que han permès que a l’estat espanyol, i a Catalunya, la taxa d’atur creixi molt per sobre de la resta de països de la UE, acostant-se al 12% de la població activa espanyola i superant ja el 9% a casa nostra. Defensem l’encert de l’esmena a la totalitat del Grup Parlamentari d’IU/ICV-EUiA als Pressupostos Generals de l’Estat perquè no afronta un canvi de model, per la poca sensibilitat social, perquè l’austeritat no es predica ni legisla per als que més tenen -amb l’eliminació del impost de patrimoni-, perquè no resolt el finançament autonòmic i redueix el municipal. És a dir, per la manca de mesures efectives del govern del PSOE per afrontar les causes i les conseqüències de la crisi.

Denunciem l’argument mentider que cal que “totes i tots” fem esforços per sortir de la crisi i per tan cal reduir els sous i revisar els subsidis i les pensions. Diem no a la “flexibilitat laboral” que entenem com a “flexiexplotació” renovada. Diem no a que s’augmenti per llei l’edat de jubilació. I denunciem que mentre els Governs gasten milers de milions d’euros per a salvar bancs i companyies asseguradores, es digui que no hi ha recursos per a millorar el servei de salut i l’ensenyament públics i de qualitat, per a finançar la llei de la dependència, per evitar els desnonaments de les famílies treballadores, perquè ni una persona gran més sigui objecte del mobbing immobiliari i especulador. Denunciem que la crisi és amable amb els culpables, i agressiva i dolorosa per a la gent treballadora i per als menys afavorits: gent gran, dones, persones malaltes o discapacitades i els més joves.

La gestió pública exigeix més que mai la màxima transparència. Denunciem que no es faci públic qui són els bancs i caixes receptors de les ajudes –o que la informació no es doni amb puntualitat i claredat (Espanya) i exigim la pràctica de balanços transparents. Denunciem que les necessàries nacionalitzacions (disposades amb urgència) s’anunciïn com a mesures “temporals” (Regne Unit). Denunciem que bona part del “rescat” es transformi en pagament de dividends pels accionistes de les empreses salvades de la fallida (EEUU). Les mesures preses sense control ni transparència i a títol “provisional” tan sols reforcen el capitalisme anomenat de casino -salvatge, especulatiu i impune- basat en una forta connexió entre l'estructura del mercat de treball i el mercat financer, per a benefici dels especuladors i dels paràsits. Les ajudes públiques del sistema bancari han de sotmetre's a control públic i han de propiciar un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

Els Pressupostos de la Generalitat d’enguany han d’avançar encara més –en la fase de tramitació— en el seu compromís social. Ens comprometem a vetllar perquè els compromisos a l’Acord d’Entesa i al Programa de Govern estiguin reflectits. Diem no al copagament dels serveis de salut en tant que denunciem les maniobres de la patronal sanitària per retallar, encara més, serveis i prestacions públiques del sector. Pel que fa a l’habitatge, proposarem en concret, al Departament d’Habitatge de la Generalitat, que negociï el títols hipotecaris de les famílies que no hi poden fer front de manera que, a canvi d’un lloguer assequible, cap persona es vegi privada de la seva llar. I vetllarem que els compromisos, en la resolució de la ILP sobre la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, siguin atesos en la seva totalitat.

La 5a Assemblea Nacional d’EUiA, juntament amb els germans del Partit de l’Esquerra Europea (PEE) i del Grup Parlamentari de la Esquerra Unitària Verda Nòrdica (GUE), ens comprometem, més que mai, en l’Europa democràtica i social, sostenible i en pau perquè –com s’ha demostrat- els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir des d’uns principis nous Europa per que s’afavoreix la creació d'ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s'ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els treballadors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu s’ha de sotmetre al control públic i democràtic per poder fer una política de crèdit que ajudi a un nou tipus de desenvolupament basat en la justícia, la solidaritat i la equitat i a una ocupació estable. El Pacte d'Estabilitat i Creixement s'ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l'ocupació i als criteris socials i ecològics. Cal de posar, de manera definitiva, l’economia al servei de les persones.

Des de la nostra convicció internacionalista i solidària, denunciem que la crisi originada en el nucli més ric del primer món i que s’estén cap els països en vies de desenvolupament, es produeix juntament amb una crisi alimentària que es podria resoldre esmerçant tan sols un 1% del que s’ha destinat fins ara a retornar la liquiditat i la confiança del sistema bancari i financer en els països més desenvolupats. També el model energètic ha entrat en crisi i reclama canvis en profunditat de les seves formes de producció, distribució, consum i finançament. I des de la nostra consciència i compromís ecologista, denunciem un model de producció depredador, responsable de la crisi ecològica i el canvi climàtic que atempten contra la supervivència del planeta, i estem compromesos en un model de desenvolupament sostenible.

EUiA vol deixar palesa la irracionalitat i la injustícia d’aquest sistema econòmic: el capitalisme; i a la seva manca d’equitat i la seva total incompatibilitat amb l’ètica i la justícia. Ens comprometem a seguir denunciant, mobilitzant i organitzant alternatives, EUiA diu NO a la refundació del capitalisme.

Ara més que mai és necessari que els treballadors i les treballadors sense distinció d’edat, sexe, ètnia, nacionalitat o sector d’ocupació, s’uneixin, s’organitzin i defensin els seus interessos: l’ocupació, els drets socials i laborals, l’estat del benestar, els serveis públics i de qualitat. Una agressió d’aquest tipus mereix una resposta.

Ara més que mai calen noves aliances entre les persones que viuen del seu treball i es veuen directament afectades per l’embranzida de la crisi. Sols així, amb la construcció d’amples aliances de les persones que viuen del seu treball, els autònoms, persones aturades i jubilades, les que tenen petits comerços, tallers o petites i mitjanes empreses, la política podrà imposar-se a l’economia, i l’economia estarà al servei de les persones.

Són moments per apel•lar i recuperar la solidaritat entre la gent treballadora. Són moments de noves complicitats entre l’esquerra política i social. Són moments per treballar plegats per a garantir una economia al servei de les persones. Només junts podrem seguir avançant cap a una societat més justa i avançada.

I també, volem fer una crida especial a les persones que es senten soles, amenaçades i esporuguides davant la crisi, una crida al compromís i a acostar-se a EUiA des del convenciment que la solució a la crisi i al capitalisme no serà mai individual, sinó col•lectiva.

Aquesta 5a Assemblea Nacional és una invitació a transformar aquest sistema capitalista des de Catalunya, una invitació a la participació per a la fundació democràtica i necessària del socialisme pel segle XXI.

Barcelona, a 9 de novembre del 2008

"Aquest any es celebra el 160è aniversari del Manifest Comunista i el capitalisme, alies "lliure empresa", sembla disposat a observar l'ocasió caient mort. (...) Però en un punt Marx i Engels tenien tota la raó: Dins de societats capitalistes, o com a mínim a la classe del capitalisme salvatgement desregulat que Amèrica ha tingut, els rics són cada vegada més rics i els treballadors són cada vegada més pobres, mentre la classe mitjana va relliscant cap a la ruïna. Aquestes dues últimes conseqüències són el que Marx n’anomena depauperació, que és com el procés que una persona pateix quan té càncer i cap assegurança, o s’ha de pagar la hipoteca i no hi ha cap sou en perspectiva.

Marx va pronosticar que el capitalisme cauria perquè el farien caure: El proletariat, tip de depauperació, es revoltaria, s’apoderaria dels "mitjans de producció", i s’entestaria en dirigir-ho tot per ell mateix: aquesta és la idea original, pre-soviètica, de socialisme. La revolució no es va produir, o com a mínim, no aquí. Durant molts i molts anys i fins ara, els treballadors i treballadores d’Amèrica han acceptat dolçament sous decreixents, preus creixents, més explotació a la feina, desaparició de pensions i assegurances de malaltia cada vegada més insegures. Mentre el sou del personal de direcció creixia fins a una xifra de 8 dígits i més, el que s’anomena “gent corrent” accepten segones feines i s'amunteguen diverses generacions en una mateixa casa, amb esperes incòmodament llargues per poder anar al bany.

Però tota aquesta depauperació - combinada amb un enriquiment fabulós “dels de dalt” - ha acabat per desestabilitzant el sistema capitalista, encara que sols sigui perquè, en els darrers anys, el substitut d'Amèrica de sous decents ha estat el crèdit fàcil. Fins fa un any, teníem gairebé diàriament missatges, de televenda i per correu, que ens instava a consolidar els nostres deutes, refinançar les nostres cases, transferir els nostres deutes d’una targeta de crèdit a una altre, i provar hipoteques noves que semblaven molt gustoses i ni tan sols exigien cap entrada. I hi quèiem massa sovint. Semblava tan raonable, per exemple, no deixar quiets els diners, sinó començar a gastar de seguida.

A l'altre extrem de l'espectre econòmic, hi havia el problema de què fer amb massa diners. Sí, això pot ser un problema. Alguns dels superrics han de contractar assessors per ajudar-los a gastar els seus diners: On aconseguir una ampolla de vi de 20.000 dòlars, o trobar un Picasso per a la paret del bany? Més seriosament, hi havia el problema d'en què invertir. Com explica Chuck Collins del Grup de Treball sobre Desigualtat Extrema, les concentracions enormes de riquesa poden funcionar com ones de tsunami, destruint tot el que toquen en la seva recerca de beneficis cada vegada més alts. Moltes d'aquestes ones de diners inunden, directament o indirectament, els arriscats crèdits que ofeguen a la majoria de no rics, amb els deutes tòxics de la classe “subprime”.

L'argument de Marx era que la coexistència de la gran riquesa per a pocs i creixent pobresa per a molts no sols era moralment objectable, sinó també inherentment inestable. Podia estar equivocat respecte a les raons per a la inestabilitat, però ningú pot negar que ja ha arribat. Quan la cobdícia dels rics topa frontalment amb les necessitats dels pobres - per tenir un habitatge, per exemple - el resultat és que pot desaparèixer el crèdit global.

Òbviament, la manera d'encarar la crisi és fer front a la pobresa i desigualtat que l’han provocat: ajudar a les persones amenaçades de desnonament, augmentar els menjadors gratuïts i les assignacions de lots de queviures, fer que el subsidi d’atur arribi a més persones sense feina, i, inversió pública massiva que generi feina en infrastructures, i, ja que les deutes de salut són el número un de causa de fallida personal, promulgar l’assegurança universal de salut, immediatament. Però ni tan sols Obama, del que encara porto el pin de campanya amb orgull, sembla que tingui prou estómac per capgirar les coses. Ha anunciat que no considera el rescat amb fons públics una oportunitat per canviar la llei de fallides, de manera que la gent que pot perdre la seva casa haurà de renegociar les seves hipoteques.

De manera que, feliç aniversari, Manifest Comunista! - encara que crec que el capitalisme sobreviurà aquesta vegada, perquè no hi ha cap alternativa preparada. Com a mínim, hauríem d'aconseguir alguna regulació i control seriós de qualsevol rescat fet amb fons públics, de manera que l’economia s'assembli una mica menys a "la lliure empresa." Però una cosa que hauríem d'haver après en la darrera setmana, si no el darrer any, és que, quan s’aplica a l'empresa, "la llibertat" pot ser només una altra paraula per explicar el dolor d’altres."

Com sempre, els mitjans de comunicació creen els seus propis titulars, escapçant, interpretant, tergiversant la realitat del que va ser la Festa d’EUiA. Una Festa plena de moments importants, de pensament d'esquerres, de compromís. Des de la tasca feta pels sindicalistes preparant la Jornada de Lluita del proper dia 7 i analitzant la legislació de la Unió Europea contra les treballadores i els treballadors, fins l’acte central contra la Precarietat en el que Toni Barbarà, Angels Tomàs, Núria Lozano, i la vice-presidenta del PEE, Graziella Mascia de Rifondazione Comunista ens varen recordar la importància que té Europa per decidir les polítiques econòmiques que ens afecten. Toni Barbarà va recordar que jornades laborals com les que es proposen de 65 hores afecten directament la salut, la seguretat i la taxa d’accidents laborals, i que mentre es deixa que cadascun dels Estats posi en funcionament la política laboral que cregui més adient, hi ha factors sobre els que el Parlament Europeu pot i s’ha de pronunciar perquè es tracta de parcel•les normatives traspassades i assumides per la Unió Europea. Des de la denúncia del Tractat de Lisboa, va exigir que els pobles europeus condueixin la seva vida i lluitin contra la precarietat, per la salut i per un treball digne.

D'aquesta Festa en surt més EUiA, una organització més sàvia, més compromesa, més solidaria i més generosa... Dels molts moments especialment emotius en vull destacar tres:
1)Al final del sopar, en els Parlaments, quan Jordi Miralles va reivindicar la memòria del President de Catalunya assassinat Lluís Companys – fent també un paral•lel amb el President Allende que ens mostra encara a les catalanes i els catalans un gran camí per recórrer en la seva defensa i reivindicació.

2) Quan es va concedir el Premi l’Alternativa a les companyes que encapçalen la campanya per un avortament lliure i gratuït, que no figuri en el Codi Penal, i desemmascari la hipocresia de tanta gent i tanta institució en un tema tant important per a les dones. El premi va ser compartit amb el poble de Bolívia per la dignitat amb la que defensen el seu camí cap a la democràcia econòmica i social.

3) Quan Gaspar Llamazares va anunciar la seva dimissió com a Coordinador General d’Izquierda Unida i la renúncia a presentar-se com a candidat en la propera Assemblea. Totes les persones assistents el vàrem aplaudir, dempeus i amb sinceritat, en acabar el seu breu comiat. I no crec que ara correspongui fer cap més comentari al respecte. Jordi Miralles li va assegurar que sempre serà benvingut a Catalunya, i crec que moltes de les persones presents ho compartíem.

Per acabar, voldria explicar la perplexitat d’una persona jove, que per primera vegada assistia a una festa política, i no entenia com podia ser que Fran Pérez, Angel Pérez i Pedro Chaves presentessin tres documents tant propers, amb defeses tant semblants, i amb uns matisos que no li semblaven cap escull mortal. Li havien dit que tots tres pertanyien al mateix Partit polític, i tot i així, copsava la voluntat que més enllà de les paraules conciliadores, el que es buscava era aconseguir una victòria pròpia (i la derrota dels altres) que no pas arribar a un bon consens. I em deia que el consens sincer, sense imposicions, el veia possible perquè cap de les tres persones havia dit on estaven les diferències fonamentals del document que defensava en relació als altres –mètode que sembla bàsic quan es vol deixar clara una diferència insalvable o cercar de veritat un acord. Paradoxa de les paradoxes, més aviat li havia semblat descobrir el temor de que era possible arribar a un acord per poc que es baixés la guàrdia. I malgrat tot, estava esperançat, perquè si no es convertíen les paraules en defenses tancades de posicions que en voler-se enfrontades resultaven absurdes, i s’acceptava enraonar (és a dir, intercanviar raons) l’acord en les posicions polítiques no sols era possible, sinó que estava a la vista. I tot plegat li semblava una mica massa frívol quan ja havien començat els expedients de crisi de les empreses, quan ja tantes famílies treballadores no arribaven a final de mes, quan tanta gent podria perdre la seva casa i malviure en la por i l'amenaça d'un renovat feixisme acompanyant la crisi... Izquierda Unida és necessària, i no ens podem permetre el luxe --o pitjor-- de malbaratar-la.

S'ha publicat aquest estiu per part de la Secretaria d'Immigració de CC.OO. i el CITE els treballs que es varen presentar en unes jornades de reflexió que segurament ara, quan les conseqüències de la crisi ja estant afectant durament les condicions de vida de les persones més febles, estan demostrant de manera especial la seva utilitat.

Voldria encoratjar a que es faci una difusió ampla i valenta del llibre, a que no es quedi a les prestatgeries del sindicat ni dels organismes oficials que han donat suport: a que les paraules d'anàlisi i denúncia cobrin vida en el compromís concret de persones i institucions. Com deia la consellera Mar Serna en relació al traspàs de la Inspecció de Treball, amb aquesta eina es podrà lluitar de manera més efectiva "contra l'economia submergida, contra aquelles situacions d'explotació que pateixen amb més intensitat les dones immigrades..."

En el llarg camí contra l'explotació i cap a la igualtat, les paraules de la Introducció de Dolores Juliano ajuden a clarificar conceptes quan denuncia que: "Fragmentar a las personas asignándoles derechos desiguales por grupo étnico, pertenencia racial o género, es una vieja estrategia de dominación, que se potencia a su vez introduciendo subdivisiones dentro de cada sector. Nativos versus inmigrantes, documentados frente a indocumentados, trabajos femeninos versus trabajos masculinos, trabajos dignos frente a trabajos indignos. La idea dominante es que cada persona defienda su pequeña parcela y vea como principal enemigo a aquella otra que compite por los mismos escasos recursos. La legislación de extranjería es un ejemplo de esta política de "divide y vencerás" legitimando las discriminaciones y dificultando ls reivindicaciones. Desenmascarar sus fallas y proponer modificaciones es una tarea políticamente útil y socialmente necesaria. Y hacerlo desde la perspectiva sindical aumenta su eficacia".

Té raó la Dolores Juliano. Ja s'està veient ara com el temor incrementat a les situacions en precari, de present i de futur, està portant a les persones a recloure's en lloc d'ajuntar-se, a mirar-se de reüll en lloc d'oferir la mà estesa, i a escoltar les insídies de la xenofobia per enganyar-se triant un fals enemic, fàcil i feble.

És en aquest sentit que val la pena ajudar a difondre el llibre, i demanar que tant la lletra com l'esperit de les Jornades es faci més fort. El treball constant --i la sensibilitat de gènere-- de companys com en Ghassam Saliba, secretari d'immigració de CC.OO. de Catalunya, mereixen suport, reconeixement, ajuda i simpatia.

En el post anterior parlava de la necessitat d’ entendre les noves formes de domini per saber-nos reconèixer en la constant de l’explotació i de la desigualtat, i encertar en les formes que ens permetin guanyar cohesió i força, i avançar amb encert. És a dir, fer més amples les avantguardes donant a totes les persones que venen la seva força de treball –ja sigui de predomini manual o intel•lectual, ara ja cada vegada la diferència és menor-- el dret d’emancipar-se col•lectivament i rescatar-se com a classe.
Dels molts comentaris que han fet del post una reflexió viva –i espero que útil-- en surt una necessitat: definir conceptes i límits: no acceptar els conceptes i els valors que cada dia s’utilitzen sense saber a quina matriu ideològica pertanyen. És el que en Toni Barbarà denuncia com “la perversió del llenguatge, l’alienació col•lectiva, l’embrutiment intel•lectual, la mercantilització dels valors, la negació impune de les desigualtats i en definitiva la confirmació que el capitalisme, avui amb rostre de neoliberalisme globalitzador, manté i referma el seu caràcter depredador e inhumà i com la seva gran i única preocupació- ocupació és com aprofitar la pròpia crisi per tal d’augmentar beneficis i acumular més guanys i en menys temps.” Amb el Toni hem estat d’acord moltes vegades que les esquerres –quan anteposen la GESTIÓ a la POLITICA –contribueixen sense excuses a aquesta cerimònia de confusió.

Cap dels comentaris és tebi, i molts coincideixen en la necessitat d’alliberar-nos del dogma. D’acord amb el Gos Feral, estem descobrint que som molts els que “entenem el marxisme com un mètode, no com una creença”. Aquest és un dels motius pels que l’Antoine denuncia l’endarreriment de suposades “avantguardes” a la naftalina, i Antoni Puig Solé reivindica amb orgull la pràctica de la dialèctica. El company Sancho insisteix, “necessitem allunyar-nos de dogmes i de frases fetes. L'important no és allò que va dir Marx literalment, sinó el que Marx diria ara amb les mateixes eines, amb el mateix sentit crític però enfrontat a les noves (i més complexes i perverses) realitats.” Totalment d’acord: aquesta és la feina que hem de fer. . Sols d’aquesta manera es podrà parlar de processos de transformació social, en els que les persones, com ens recorda l’Antoni-Ítalo intenten afirmar-se de forma col•lectiva. I s’arrisca més en afegir que “Potser, arrel de les profundes transformacions socials de finals del XX, hem reflexionat massa al voltant de qui és el subjecte revolucionari, quan aquesta és la resposta última, és a dir, el subjecte revolucionari és el qui realitza la revolució.”
Recomano llegir les valoracions econòmiques de l’Antoni-Italo, l’Antoni Puig Solé i en Carles Acózar. Amb en Carles coincideixo –no pot ser d’altra manera-- en reconèixer el valor dels autors que cita, encara que desconfio de l’existència –ni que sigui a la teoria—d’un “model” comunista. Cada revolució crea el seu propi model... més ben dit, els homes i les dones que han fet totes i cadascuna de les revolucions, l’han fet a mida de les seves forces i necessitats, i ha estat el resultat d’un procés llarg en el que ha estat protagonista la correlació de forces, la lluita de classes en sentit molt ample, i la capacitat de guanyar per al canvi real un bloc social potent .

Per això val la pena insistir en sumar i no restar, en denunciar el poder de reacció del patriarcat i els fonamentalismes religiosos, i en unir lluites civilitzadores amb lluites econòmiques i socials. D’això en sap força el feminisme, i la Rosa Bofill, des d’una visió de gènere i classe, detalla en el seu comentari les condicions de precarietat de les dones, afirmant que “ara cal que assumim el paper que ens pertoca a l’avantguarda de les lluites contra la crisi”. I una altra amiga i germana, la Montserrat Domingo, desitja encert en l'estratègia a seguir “i les tàctiques organitzatives i de vida quotidiana, perquè la desesperança no es mengi la gent i la reclogui al seu forat.”

L’Asun i en Joaquim toquen un tema sobre el que cal reflexionar, i amb urgència ja que es una qüestió en la que les esquerres, ens diuen, “semblen acumular el màxim de desconcerts, errors i concessions: la construcció de la Unió Europea.” Val la pena repassar les preguntes que es fan, i que els porten a dubtar de si podem encara parlar “d’una construcció europea “social” com objectiu. Les polítiques europees han estat històricament un obstacle per al manteniment de les conquestes socials. Actualment (65hores, Directiva de la vergonya, etc.) s’orienten directament a desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta de que no existeixi una Europa social sinó que estem davant el desenvolupament d’una Europa antisocial.” La qüestió és urgent, fins i tot perquè no podem cometre l’equivocació de participar en una campanya electoral a les properes europees i aconseguir eurodiputats per a grups al marge del dels comunistes europeus i les esquerres nòrdiques. I crec que això no es contradiu amb el que proposa el company Toni Salado, per a qui és rellevant “no només la identificació de les classes populars que han de ser avantguarda nacional en els seus països, sinó també la configuració de noves solidaritats internacionals que superin els vells esquemes frentistes derivats de la guerra freda.” Estic d’acord amb l’observació de que “ens queda molt camí per recórrer en la creació d'un moviment polític i social europeu que posi fre a l'avenç de la dreta.”

En Sandro també veu aquesta necessitat, tot i aprofundint en les dificultats de l’anàlisi. I coincideixo amb ell en que mai més hauríem de tornar a caure en “identificacions acrítiques” , ni anar “a la recerca de models exportables”. D’acord, Sandro, aquest és el repte. Hem d’escoltar, aprendre, ser solidaris... sense donar lliçons ni copiar receptes. Un exemple, ara que acabes d’arribar de la festa de l’Avante. El 1974, quan es va produir la Revolució dels Clavells, estava escrita una tesi doctoral d’Alvaro Cunhal sobre la Reforma Agrària. La pagesia i jornalers de l’Alentejo i el Ribatejo no se l’havien llegida, però varen fer la “seva” Reforma Agrària en poques hores... I Alvaro Cunhal va tenir la saviesa de guardar la seva tesi i posar-se a defensar la magnífica realitat.... Se’n pot aprendre molt encara de qui i com es va fer a Portugal, l’any 74, la darrera de les revolucions a Europa... Els capitans d’Abril, decapitant una dictadura militar, les comissions de veïns i veïnes, vigilant nit i dia la revolució, el camperolat alentejà i ribetejà fent la Reforma Agrària, i la Intersindical portuguesa –on pertanyen els treballadors i treballadores de les empreses portugueses amb consciència de classe-- donant suport a les nacionalitzacions i construint una via pròpia de Portugal cap al socialisme fins la traïció del Partit Socialista Portuguès i el triomf de la llarga mà de la CIA per a fer tornar les velles oligarquies i monopolis ... Comptava a favor de la reacció la desunió de les esquerres (que tot s’ha de dir) forjada en anticomunismes viscerals i protagonismes absurds, força convenients per al vell ordre... El programa del Movimento das Forças Armadas de Portugal tenia sols 10 punts, i poca cosa va sortir més enllà de la manera exacta que estava planificada: la revolució dels primers anys era sàvia per escoltar, rectificar, adaptar-se i avançar des de l’emissió del “Grândola Vila Morena” que va donar el senyal de sortida.... De la revolució portuguesa encara en queda molt.... No hem après res? El Gos Feral també ens diu que l’ esquerra revolucionària, en els darrers 100 anys, ha viscut un grapat d'experiències exitoses i fracassades de les que ens cal aprendre molt, però el que considera “fonamental rescatar de totes elles, és tot el que té a veure amb l'estratègia política, amb la creació d'un contra-poder, amb la construcció d'una nova societat fonamentada en la raó...” perquè també té raó Sancho en dir-nos que “aquesta crisi demostra propera i científicament que el capitalisme NO FUNCIONA i cal que molta gent enganyada i tota l'humanitat despertem d'aquest malson.”

Com fer-ho? Què fer? Qué fa falta? Antoni Puig Solé no sembla massa optimista: “la organització d’aquesta “avantguarda” no és un problema menor donat que les estructures que ara tenim estant obsoletes.” Puc estar d’acord, amic Antoni. Però aleshores el nostre deure és fer els canvis que calguin perquè les mateixes esquerres no caiguem en el delicte de perpetuar –per covardia o per omissió-- un sistema injust.

Deixo la darrera paraula al Quim, en un exercici de circularitat en el que personalment –i gràcies als vostres comentaris-- he après moltes coses. En Quim ens diu: “Necessitem actualitzar el nostre pensament col•lectiu i posar-nos al dia per mossegar i fer mal on cal. I ho hem de fer d'una manera col•lectiva i prou àmplia. Hem d'utilitzar tots els mitjans al nostre abast, blocs, l'AVANT, L'ESPURNA, la Fundació Pere Ardiaca i altres amigues, i les Jornades i Seminaris que calguin.”
Estic d’acord, Quim, en tots els instruments que menciones, i en algun més. En la Diada Nacional de Catalunya, pot ser oportú dir que ens cal –de manera efectiva, gens cruenta i amb la majoria de les dones i homes que pateixen aquest sistema i aquesta crisi-- “esmolar ben bé les eines....”

La ciudadanía no consiste únicamente en tener derechos, sino también en tener la capacidad y las oportunidades efectivas que garanticen su ejercicio.

En la actualidad hay personas que entienden que ejercer los derechos políticos de votar y ser votado o tener derechos sociales esenciales como la educación o la salud gratuitas no es tan importante para el ejercicio de la ciudadanía como la posibilidad de consumir bienes materiales, incluso cuando para tenerlos queden menoscabados los derechos políticos. Hemos convertido el espacio sociopolítico o la “ciudad” entendida como espacio donde ejercer y disfrutar la ciudadanía, en un mercado. Ya no somos ciudadanos y ciudadanas, sino consumidores, es decir, una nueva especie con dos patas cuya finalidad fundamental en la vida consiste en ser un tragaldabas.

En una sociedad que con precisión se denomina “de consumo” podríamos decir que consumir, o no consumir, o consumir de una determinada manera, es una forma de participar. Incluso podría decirse, en más de un sentido, que nuestra capacidad de consumir es lo que nos constituye en sujetos políticos. Esto significa que el poder ciudadano se limita al poder adquisitivo. Es decir, que quien no tiene capacidad de acceder a los objetos de consumo no es nadie, es, literalmente, insignificante. Es invisible. Se diría que en la sociedad de consumo el mercado es ahora el auténtico detentador de ciudadanía.

Hoy, los expertos saben convertir a las mercancías en mágicos conjuntos contra la sociedad. Las cosas--como dice Galeano—“tiene atributos humanos: acarician, acompañan, comprenden, ayudan, el perfume te besa y el auto es el amigo que nunca falla”. Y las cosas no solamente pueden abrazar, embellecerte, hacerte mejor persona… ellas también pueden ser símbolos de ascenso social, salvoconductos para moverse en una sociedad de clases, llaves de acceso a identidades soñadas. ¿En quién quiere usted convertirse comprando este coche?

El problema es que el acceso a los bienes o a esta forma de vivir y consumir que se ha instaurado en los países ricos no es una forma de vida universalizable, no puede ser para todos…. La quinta parte de la población del mundo consume el 85% de los bienes mundiales y el quintil más pobre ha de conformarse con menos del 2%.

Por otra parte, detrás de nuestras compras y consumos hay una historia personal, cultural, social, económica, política y medioambiental. Están nuestros deseos y necesidades, el entorno social, las condiciones laborales y de vida de quienes fabrican y producen bienes, los recursos naturales gastados, las empresas beneficiadas y su influencia política, los residuos y contaminación generados…. Y con frecuencia escuchamos apelaciones a nuestra condición de consumidores para tratar de transformar el mundo en que vivimos. Se nos recuerda que con nuestras decisiones de consumo contribuimos a generar y perpetuar estructuras opresivas para los trabajadores, o destructivas del medio ambiente, que el que unos pocos consumamos tantos recursos hace que otros no puedan disponer de lo mínimo necesario, que el consumismo fomenta la injusticia y la desigualdad y se nos recuerda que si cambiásemos nuestras pautas de consumo individual orientándolas con criterios éticos y responsables, estaríamos facilitando la formación de un mundo más justo y habitable. Pero este planteamiento no es del todo acertado. Con él se está sugiriendo una salida individual y privada a algo que está reclamando a voces una respuesta colectiva y de carácter público. Si se quiere ser eficaz contra la sociedad de consumo, habría que lograr un status de ciudadano preocupado por las cosas públicas. Ahí es donde también las organizaciones y redes de consumo tendrían que centrar su atención. Menos en lo que un consumidor individual debería hacer (aunque no deja de ser importantísimo que sea consciente y crítico), y centrarse más en lo que –como ciudadanos organizados—pueden exigir políticamente en relación al consumo. En definitiva, exigir el derecho a ser ciudadanos, o sea, a decidir cómo se producen, se distribuyen y se usan los bienes en beneficio de todos, en todos los lugares del planeta, sin orillados y sin excluidos del pastel.

Editorial del número de la Revista Crítica ¿Consumidores o Ciudadanos? julio-agosto 2008. Reproducido con permiso de la autora.

A vegades llegeixes blocs amics que et treuen les paraules de la boca. M'ha passat avui amb Sin Perdón. Si puc ajudar a la seva difusió, serà un privilegi.

"Como viene un otoño calentito politicamente hablando, con los congresos de diferentes formaciones politicas de izquierda y viendo la bronca que va a caer a parte de la posibilidad de la enesima fractura cainita de la izquierda alternativa. Un simple votante de esta opcion ha decidido dar su parecer, sabiendo que va ser poco leido y mucho menos escuchado por parte de los que si tienen la posibilidad de arreglar la cosa y sin ningun tipo de mordaza partidaria, vamos resumiendo que voy a decir lo que pienso.
El momento es mas grave de lo que parece, me direis exagerado, si esto de la fractura en la izquierda es como las uvas de fin de año que por lo menos se produce una al año. Pues no, esta ocasion es especial ¿porque? pues simplemente por que ya no quedan muchos trenes que pasen por la izquierda, las bases, los simpatizantes ya empiezan a hartarse que personalismos y puristas se dediquen a romper proyectos de principios ilusionante. Despues del descalabro electoral ultimo y viendo como pintan las europeas, se corre el peligro de desaparecer del arco parlamentario y si se entra en la marginalidad ya sabeis lo dificil que es reinsertarse. Conste que no voy a pedir renuncias ideologicas pero si mayor generosidad por parte de los que tiene que dirigirnos, ya sabeis mi opinion hilos historicos rojo y catalanismo, los contemporaneos verde, lila y todos lo nuevos movimientos sociales que van surgiendo entorno a la izquierda. ¿Es tan dificil para todos los partidos de izquierda, asumirlos? y crear un partido fuerte que anime a la gente a depositar el voto por el.
Vamos por partes, la primera y fundamental, es la UNIDAD. Ya va siendo hora que los mandamases de las diferentes opciones decidan acercarse en el 90% que unen a las diversas formaciones que al 10% que nos separan.
Hace años bautice los partidos alternativos como partidos de la "coma", ya que por este simple elemento (,) puesta en un sitio o en otro es capaz de escindir una corriente interna, que asume el 95% del programa de su partido pero claro la (,) esta en un sitio no correcto.
Segunda parte, me da igual como se llame la cosa, (euia, pcc, psuc viu, por, revolta global, corrent roja o esquerra alternativa de Catalunya)lo que si me importa es que va a hacer la cosa. Algo fundamental es que la cosa sea suficientemente fuerte y unida que tenga la posibilidad de incidir en la sociedad. Realmente de que nos sirve tener 522 partidos separados por la (,) sin ningun tipo de de representacion, y peleando por el mismo votante. Yo os dire de que sirven, pues para salir los cuatro dias reivindicativos que tenemos al año -11 setembre, 1 de maig, 8 de març y el dia de la Asuncion- y hacer un poco de jaleo. Mientras no seamos capaces de organizarnos en un solo partido o movimiento, no van a meter mas goles que a los equipos que juega la pretemporada el Barça. Con la diferencia que lo de el Barça son amistosos y las 65 horas laborales por semana , la flexiseguridad, el poner a seres humanos en campos de concentracion 18 meses por su procedencia, papeles o color de piel, eso no tiene nada de amistoso.
Que frena un movimiento de estas caracteristicas para mi principalmente tres frenos tenemos historicamente, los particularismos, los dogmatismos y la dictadura sobre el militante que ejercen los partidos dentro de un movimiento.
Los particularismos es mas que obvio, que hay personas que se aferran a sus cuotas de poder y no sueltan la poltrona ni con aguarras. En un partido de izquierdas el concepto servicio publico adquiere una dimension muy superior. Es decir que un cargo electo debe servir a una causa y no convertirse el en la causa.
Los dogmatismos, estos son los de la (,)convierten las teorias en algo inmutable, indiscutible y bajo ningun concepto se pueden saltar los mandamientos. Estaria bien recordarles que Marx fue el primero plantear que que las respuestas debian corresponder a las necesidades de cada momento social e historico.
El ultimo freno seria quiza el mas contemporaneo, dado que la formula de varios partidos formando un movimiento no es tan antiguo, otra cosa serian las corrientes internas cosa que alabo y apoyo. Pero eso de ir a un congreso, debate, mocion, lo que querais con el voto decidido por el partido, lo unico que produce es una guerra fraticida dentro del movimiento. Que acaba generalmente muy mal y la gente con acidez estomacal.
Ahora me direis, que listo el tio, da una idea, nos cuenta quien la jode y no da solucion. Va venga dare una es tan simple que me llamareis inocente, pues se trata sencillamente de GENEROSIDAD, si solo se trata de eso. Los grupos mayoritarios deben ser generosos con los mas minoritarios, comprender ciertos puntos de vista y darles la posibilidad de entrar en el comite, que cada corriente, que no partido tenga su parcela. Leche si estamos en el mismo barco debemos caber todos en cada espacio de la nave incluso y con mayor motivo en el puente de mando. Generosidad por parte de los mas pequeños y utopicos, que hay cosas de dificil realizacion y que quiza nos lleve mucho tiempo de conseguir, pero mientras tanto todos juntos podemos realizar infinidad de politicas que puedan ayudar a mejorar la vida de millones de personas que por diversos motivos estan mas desfavorecidas en una sociedad donde cada vez mas se mide al ser humano por su poder adquisitivo.
Esto ultimo es el gran deber y la principal causa de una organizacion de izquierdas, trabajar por un mundo mas justo, igualitario y fraternal. No estar dicutiendo toda la vida y no aportar nada a los ciudadan@s.
Yo ya he dado mi idea y lo que espero de una izquierda alternativa, ahora lo dejo todo en manos de quien corresponda, que sean mas generosos y piensen un poquito es sus votantes que se levantan cada dia las 6:30 para trabajar por unos salarios de mierda, para una banca usurera y esto en el mejor de los casos porque hay much@s camaradas que se levantan y no tienen trabajo, ni salario pero por desgracia lo que si tienen es algun tipo de sociedad con la banca."

Fa poques hores que han tancat els col.legis electorals de Bolívia i encara que els resultats oficials no es donaran per vàlids fins d'aquí a uns dies ja és un clamor la victòria d'Evo Morales i el seu projecte constitucionalista, és a dir, repectuós amb la Constitució i la legalitat.
Tot porta a suposar que el percentatge de suport al MAS estarà en torn al 60% del total de vots emesos, superant ampliament el suport amb el que Evo va ser elegit President, fa poc més de dos anys. El referèndum suposa doncs un gran recolzament popular a les polítiques que desenvolupa el legítim Govern bolivià.

De forma immediata Evo Morales ha manifestat la seva alegria i ha convocat a totes les forces, incloses les de la oposició, a incorporar-se al procés de reconstrucció de la nació, dins els paràmetres de la legalitat i el respecte democràtic.

Altra cosa són els resultats a nivell provincial i en particular pel que fa a determinats governadors que s'auto-qualifiquen de “rebels” o “autonomistes” i que han guanyat en els seus respectius territoris i pretenen aguditzar la divisió del pais. Els seus principals partidaris han expressat sempre les seves reserves en relació a acceptar el resultat de les urnes, i insisteixen en lectures interessades i, en qualsevol cas, desprès d'haver perdut la consulta i tal com titul.lava en grans caracters el diari El País vaticinen que “Bolivia s'enfonsa en la divisió”. Aquesta és una conclusió molt peculiar sobre el que ha expressat la voluntat popular. Podríem preguntar-nos quin titular estava previst si s'haguès donat el cas d'una derrota d'Evo Morales.

Aquests suposats opositors autonomistes són l'expressió de la continuitat històrica anterior al MAS, amb privilegis de terra i família, de supremacia racial blanca i actius oligarques antindigenistes, còmplices i servidors de les multinacionals que expolien Bolívia des de sempre, milícies mercenàrias paramilitars sostingudes i dirigides pel govern USA, la CIA i els seus al.liats. Són les èlites excloents de riquesa insultant per aquell pais i que compten amb el suport explícit de l'esglèsia oficial, de molts estaments judicials i també amb algunes inquietants toleràncies militars, i totes les benediccions dels mitjans de comunicació control.lats per empreses com l'espanyola Prisa i similars. És curiosa, com a mínim, la interpretació d'aquests mitjans sobre la secessió-independentisme-separatisme segons qui, com i on. També la diferent força de legitimació de les votacions ajustades o com a mínim no aclaparadores… recorden el referèndum de la OTAN a l'Estat espanyol ??

El govern Bush ha anomenat embaixador a La Paz a Philip Goldberg, expert i acreditat mestre en atiar conflictes a la ex Iugoslàvia i eficaç director d'hostilitats i secessions, que sap com orientar i finançar conflictes en la direcció de la guerra civil, si el cas s'ho porta. Europa, como sol fer, va parlant sense massa solta ni volta de democràcies formals i mira cap a un altre cantó quan es queda sense arguments… i mentrestant ajuda els interessos de les multinacionals i les grans empreses europees.

El govern del MAS ha rebut un missatge clar de continuïtat en les seves polítiques nacionalitzadores, de recuperació econòmica i de captació de recursos públics, de noves relacions comercials més justes, de desenvolupament social i educatiu, de desenvolupament just per a la majoria indígena, d'impecable respecte democràtic i jurídic, d'inversions en salut i ensenyament... N'és una nova prova l'acord aconseguit entre el Govern i els sindicats per a canviar el sistema de pensions que passa d'administradors privats (amb empreses como el BBVA o el Grup Zurich) a una gestora pública i estatal.

Però a més, Bolívia no està sola. Altres països del seu entorn li donen ajuda solidària i es relacionen en termes de reconeixement mutu i respecte per les seves sobiranies. I, a més, a nivell internacional, són moltes les veus dels pobles i persones que aplaudeixen i es sumen al progrès i a la dignitat de Bolívia, el seu govern i el seu poble.