punts de vista

He leído en el bloc de Hugo Martínez Abarca que ha acabado con éxito la recogida de fondos para cubrir la fianza de Manuel Fuentes, la Coordinadora Provincial de Toledo, Olvido Valero y dos concejalas del Ayuntamiento de Seseña imputadas en la misma querella. El coordinador de IU de Castilla-La Mancha agradeció la extraordinaria solidaridad de las miles de personas que colectiva o individualmente, en un plazo record de doce días han aportado 137.353,29 euros, en 539 ingresos.

Por otro lado, casi diría que por el lado opuesto, circulan hacia la próxima Asamblea tres manifiestos que “no se han podido refundir” y que sólo Kafka entendería por qué.
¿Sabremos comprender, después de vacaciones y ante la próxima Asamblea, que lo que de verdad es auténtico en Izquierda Unida, lo que debe continuar, lo que merece el mejor trato --y nuestra solidaridad, y apoyo, y respeto-- es lo que ha contribuido al éxito de la campaña de Seseña? ¿Sabremos preservarlo en nuestra razón antes de que se nos coman las palabras?

Pedro Solbes ha comparegut davant la Comissió d’Economia i Finances del Congrés. En la seva política “d’una de cal i una de sorra” ha declarat que no pensa rescatar a les empreses en dificultats –com alguns dirigents de la Patronal molt amants de les polítiques neoliberals i de la no intervenció del sector públic venen pidolant en contra dels seus principis ideològics però mai dels seus principis econòmic-- i els recomana que desprès d’haver gaudit dels importants beneficis dels darrers anys, ara assumeixin també les pèrdues – si s’arriben a produir..

Però per altra banda, ha demanat a empresaris i sindicats que es posin d’acord en un repartiment equilibrat dels beneficis empresarials i els salaris. I la pregunta lògica que no ha respost és: quin seria aquest repartiment equilibrat?

Pregunta difícil de contestar, ja que segons l’informe de la OCDE del darrer any sobre la situació de la població ocupada, Espanya era l’ únic país desenvolupat que havia tingut un descens del salari mitjà en el període 1995-2005. El motiu: la creació de molts més llocs de treball de salaris baixos, coincidint amb el creixement de les rendes per beneficis.
Per la seva banda, el professor Vicenç Navarro
ens alertava que “Entre 1999 y 2006, las empresas españolas han visto aumentar sus beneficios netos un 73%, más del doble que la media de la UE-15 (33,2%) o de la zona euro (36,6%), mientras que los costes laborales en España han aumentado durante este mismo período un 3,7%, cinco veces menos que en la UE-15 (18,2%). Algunas de las empresas que han tenido mayores beneficios, como son las empresas de la construcción, se caracterizan por tener salarios bajos. El análisis comparativo de la industria de la construcción en la UE muestra que los salarios en este sector son más bajos (en términos relativos al salario medio) en España que en el promedio de la UE-15, y en cambio los beneficios son más altos que el promedio de la UE-15.”

I també des de la Universitat de Zaragoza l’any passat es donava a conèixer un estudi denunciant la pèrdua de poder adquisitiu real dels salaris d’entre el 8,9% i el 20,8%” per l’efecte corrosiu sobre les rendes familiars del creixement dels tipus d’interès sobre el pagament de crèdits i hipoteques.

Hi ha doncs marge per a un repartiment equilibrat que no sigui a favor dels salaris? Si les rendes del capital han crescut de manera envejable, superant totes les marques europees, durant el cicle econòmic ascendent i els salaris no, qualsevol repartiment equilibrat implica que ara –com a mínim-- creixin els salaris!

Oi, senyor Solbes?

Cuando desde la economía política se tratan en una misma argumentación los temas de vida humana y tiempo podemos leer definiciones que vuelven hoy como una amenaza de futuro inmediato. Por ejemplo, en el Libro I de El Capital se lee: “El obrero no es más que tiempo de trabajo personificado”. Y ya en las primeras páginas del primero de los Manuscritos --y a pesar de que su autor reconoce que la naturaleza humana presenta unas necesidades que no pueden satisfacerse con las agotadoras e intensas jornadas de los inicios de la industrialización-- podemos leer la afirmación de que “El trabajo se presenta en la Economía Política únicamente bajo el aspecto de actividad lucrativa”. El joven Marx sigue explicándonos como la Economía Política (el capitalismo) esclaviza y embrutece a las personas. En sus propias palabras:

“Pero la Economía Política sólo conoce al obrero en cuanto animal de trabajo, como una bestia reducida a las más estrictas necesidades vitales. Para cultivarse espiritualmente, con mayor libertad, un pueblo necesita estar exento de la esclavitud de sus propias necesidades corporales, no ser ya siervo del cuerpo. Se necesita, pues, que ante todo le quede tiempo para poder crear y gozar espiritualmente. Los progresos en el organismo del trabajo ganan este tiempo (...) El tránsito del trabajo manual complejo al sistema fabril presupone una descomposición del mismo en operaciones simples. Pero por ahora sólo una parte de las operaciones uniformemente repetidas le corresponde de momento a las máquinas, otra parte le corresponde a los hombres. De acuerdo con la naturaleza de las cosas, y de acuerdo con experiencias concordantes, una tal actividad continuamente uniforme es tan perjudicial para el espíritu como para el cuerpo; y así pues, en esta unión del maquinismo con la simple división del trabajo entre más numerosas manos humanas tenían también que hacerse patentes todos los inconvenientes de esta última. Estos inconvenientes se muestran, entre otras cosas, en la mayor mortalidad de los obreros fabriles... Esta gran diferencia de que los hombres trabajen mediante máquinas o como máquinas no ha sido observada.”

Por lo que a la presencia de las mujeres en la naciente industria textil en desarrollo en aquellos años se refiere podemos leer lo siguiente: “En las hilaturas inglesas están actualmente ocupados sólo 158.818 hombres y 196.818 mujeres. Por cada 100 obreros hay 103 obreras en las fábricas de algodón del condado de Lancaster y hasta 209 en Escocia. En las fábricas inglesas de lino, en Leeds, se contaban 147 obreras por cada 100 obreros; en Druden y en la costa oriental de Escocia, hasta 280. En las fábricas inglesas de seda... muchas obreras; en las fábricas de lana, que exigen mayor fuerza de trabajo, más hombres... También las fábricas de algodón norteamericanas ocupaban, en 1833, junto a 18593 hombres, no menos de 38.927 mujeres.”

No resultaría nada descabellado atribuir de modo ahistórico a los observadores de estas estadísticas una reflexión parecida a la que tan frecuentemente se hace en la actualidad sobre “la revolución de las mujeres en el mundo del trabajo… Y también, en lectura actual, conviene recordar las siguientes estadísticas que nos da Marx para el trabajo infantil de las hilaturas inglesas movidas por vapor y por agua en 1835: 20558 entre 9 y 10 años, 35.867 entre 12 y 13 y por último 108.208 entre 13 y 18 años. Poco después explica: “Los grandes talleres compran preferentemente el trabajo de mujeres y niños porque éste cuesta menos que el de los hombres”. El motivo no puede ser de mayor actualidad: conseguir ser competitivos en las industrias y los negocios ya que como Marx explica, la industria fabril se encuentra en una situación parecida a la guerra de conquista. Para ello, son necesarios ejércitos numerosos “que pueda acumular en un mismo punto y diezmar generosamente”. Pero la recompensa al esfuerzo no son ni honores militares ni medallas de hojalata. Todo lo contrario: “Cuanto más largo, penoso, y desagradable sea el trabajo que se les asigna, tanto menos se les paga; se ven algunos que con un trabajo de 16 horas diarias de continua fatiga apenas pueden comprar el derecho de no morir.”

Parece que vuelven lo tiempos en que la vida del trabajo remunerado determina la vida total de la persona, aunque cabría hacer ahora la observación de que con el desarrollo del capitalismo el género no sólo representa una diferenciación de trabajos sino también de uso de los tiempos y por tanto de redimensión de la vida.

Comparteixo amb el company Alberto Garzón que l’economia ha de ser per a les persones. Al final del seu post, ens recorda com, en el mes de gener d’aquest any, Stiglitz li va explicar a Sarkozy que el PIB no podia mesurar el benestar d’una societat. Sarkozy, que segurament mai havia sentit parlar d’indicadors ni d’Amartya Sen, va decidir --fent fum d'encernalls-- que els millors economistes li havien de proposar, doncs, indicadors de benestar. Però de fet, el que realment va impulsar Sarkozy fou un pla per endurir les condicions de l'immigració a Europa.
Entre els indicadors que Sarkozy suposadament desconeixia n’hi ha dos que em semblen avui tristament adients, quan els diaris porten en primera plana la notícia de que 15 immigrants subsaharians, 9 dels quals eren infants entre 12 mesos i 4 anys, han mort a les costes d’Almeria. Han arribat vives 34 persones, entre elles 4 dones embarassades i tant sols una de les 10 criatures que varen iniciar la travessia.

Qué justifica còrrer tant de risc? Potser es pot entendre consultant alguns indicadors sobre la POBRESA HUMANA en els Informes sobre Desenvolupament Humà del PNUD. Aquests indicadors en concret es divideixen en dues “categories”: el que s’aplica als països més pobres, i el que inclou a la resta. Així, a l'INDEX de POBRESA HUMANA (I) es tenen en compte:

La probabilitat de viure fins els 40 anys,

La taxa d’analfabetisme de les persones adultes

PRIVACIÓ MITJANS ECONÒMICS, en base:
- % persones sense aigua potabilitzada
- % nens menors de 5 anys amb pes inferior al normal.

En canvi en l’ INDEX de POBRESA HUMANA (II) canvien substancialment les variables, i ara es té present:

L’ esperança de vida inferior als 60 anys

La taxa d’analfabetisme funcional

% persones per sota nivell de pobresa
(50% mediana ingrés familiar disponible)

Taxa de desocupació de 12 mesos o més.

---

Com podeu veure, les diferències són importants. Tant sols la possibilitat de viure en un país on l’esperança de vida és de més de 60 anys dona motius a la immigració. I també, disposar d’aigua potabilitzada o disminuir la desnutrició dels infants menors de 5 anys. Si s'entra en la lògica d'aquests indicadors, no costa tant d'entendre per qué les persones emigrin!

Però els "dignataris" del G-8 (entre ells, Sarkozy) han demostrat el seu autisme egoïsta a la recent cimera de Japó. S’ han compromès a aportar 6.000 milions de dòlars per a combatre el que el Programa Mundial d’Aliments (PMA) qualifica de “tsunami silenciós”. Fins ara, el PMA havia de cercar aliments per a 73 milions de persones de 78 països, però ara es senten més que desbordats per la fam. Els 6.000 M. del G-8 són un gra de sorra front els 30.000 milions de dòlars anuals que segons la FAO es necessiten per canviar les formes de producció d’Àfrica i Àsia…. I una burla --com la plantar quatre arbres i defugir qualsevol compromís per combatre la contaminació-- front la despesa dels països de la OCDE de 372.000 milions anuals per subvencionar l’agricultura dels països rics.

Fins i tot el president del Banc Mundial ha dit que l’augment dels preus dels productes alimentaris està posant en perill la supervivència de més de 2.000 milions de persones… I front aquestes alertes, els països rics reaccionen concedint cínicament ajudes ridícules, o posant sobre la taula polítiques d’immigració que s’estrenen amb l’aprovació dels camps de la vergonya a l’Europa fortalesa, o discutint la proposta de Sarkozy que --en el colmo del sarcasme— pretén que les persones immigrades es comprometin a cantar “l’Himne a l’Alegria” o, com a mínim, “La Marsellesa”.

Quan hi ha tant d’intel•lectual llepafils que s’horroritza per la utilització del concepte “classe obrera”, el Dr. Estapé l’ha posat de forma reiterada en els títols dels seus articles. La darrera vegada ha estat avui mateix, al suplement Dinero de La Vanguardia on publica puntualment, cada diumenge, a la part inferior de la pàgina 8. El d’avui es titula, per a menys ambigüitats, “la classe obrera d’ahir i d’avui”, i sembla ben bé que el Dr. Estapé –des de León—s’hagi sumat a la campanya contra la directiva europea de les 65 hores.
En un viatge a través del temps, relaciona --de forma que pot resultar en certa manera inquietant per alguns lectors de La Vanguardia-- les dades sobre la realitat de l´època que coneixem pels metges higiniestes Monlau i Salarich, amb La Gloriosa de 1854, sense deixar de recordar que Pedro Laín Entralgo ja hi va veure en aquesta Revolució una revolta contra la misèria del proletariat, cosa que no és d’estranyar si a les fàbriques tèxtils de Vic, en records de l’època, "el látigo colgaba muy cerca de cada telar”.
Ja en el segle XIX i seguint en les condicions de treball i vida de la classe obrera, ens explica una visita seva feta a Sabadell uns cinquanta anys enrera. I diu: “ Pues bien, observando junto al dueño de aquella industria las instalaciones, me llamó la atención, sobremanera, la prisa de centenares de obreros, todos con su granota, que corrían para enfundarse otras nuevas granotas…Visto el acelerado cambio de uniforme y de puesto, le pregunté al empresario de qué se trataba tanto movimiento. Sencillamente, me dijo, "los del segundo turno les llamo, despectivamente, los del turno del sueño". Quise mayor explicación y la tuve: los dos turnos seguidos representaban 16 horas de trabajo ininterrumpido y, de este modo, redondeaban un salario que casi no les bastaba para ir y volver a Sabadell.”

Ara es podrien tranquil•litzar algunes consciències perquè aquesta duració de jornada queda reservada a la població immigrada.

Misèria en les condicions de vida de la classe obrera i jornada de treball fins a l’extenuació han anat massa vegades plegades a la història. I no hi són alienes les condicions i la repressió exercida a les persones treballadores immigrants, ja que des del moment en que entren en el mercat de treball, són també part indestriable de la “nostra” classe obrera.
La dinàmica d’explotació creixent, fins als camps de la vergonya, sols acaben quan lluites glorioses s’hi oposen. Per això l’article també queda obert quan el Dr. Estapé, fent un darrer salt en el temps, ens porta a fins fa ben pocs dies, al projecte de la CE per allargar la jornada laboral, que dinamita la vella norma "dels tres vuits” (8 hores de treball, 8 hores de lleure i 8 hores de son)... I acaba dient com aquell que rés: “Hay quien atribuye una gran parte del no de Irlanda a la oposición a este proyecto laboral…”

Em consta que dirigents importants del PSC-PSOE llegeixen cada setmana l’article del Dr. Estapé. M’agradaria de saber com aquesta setmana entomen el repte si entenen la classe obrera dels nostres dies tal com és, en la seva diversitat, i en la desesperada lluita d'una bona part d'homes i dones des de qualsevol continent que venen aquí per formar part, amb tots els papers que calguin --o sense papers-- de la classe obrera de Catalunya .

Carta abierta de Evo Morales
a propósito de la "directiva retorno" de la UE

Hasta finales de la Segunda guerra mundial, Europa fue un continente de emigrantes. Decenas de millones de Europeos partieron a las Américas para colonizar, escapar de las hambrunas, las crisis financieras, las guerras o de los totalitarismos europeos y de la persecución a minorías étnicas.

Hoy, estoy siguiendo con preocupación el proceso de la llamada "directiva retorno". El texto, validado el pasado 5 de junio por los ministros del Interior de los 27 países de la Unión Europea, tiene que ser votado el 18 de junio en el Parlamento Europeo. Siento que endurece de manera drástica las condiciones de detención y expulsión a los migrantes indocumentados, cualquiera sea su tiempo de permanencia en los países europeos, su situación laboral, sus lazos familiares, su voluntad y sus logros de integración.

A los países de América Latina y Norteamérica llegaron los europeos, masivamente, sin visas ni condiciones impuestas por las autoridades. Fueron siempre bienvenidos, Y. lo siguen siendo, en nuestros países del continente americano, que absorbieron entonces la miseria económica europea y sus crisis políticas. Vinieron a nuestro continente a explotar riquezas y a transferirlas s Europa, con un altísimo costo para las poblaciones originales de América. Como en el caso de nuestro Cerro Rico de Potosí y sus fabulosas minas de plata que permitieron dar masa monetaria al continente europeo desde el siglo XVI hasta el XIX. Las personas, los bienes y los derechos de los migrantes europeos siempre fueron respetados.

Hoy, la Unión Europea es el principal destino de los migrantes del mundo lo cual es consecuencia de su positiva imagen de espacio de prosperidad y de libertades públicas. La inmensa mayoría de los migrantes viene a la UE para contribuir a esta prosperidad, no para aprovecharse de ella. Ocupan los empleos de obras públicas, construcción, en los servicios a la persona y hospitales, que no pueden o no quieren ocupar los europeos. Contribuyen al dinamismo demográfico del continente europeo, a mantener la relación entre activos e inactivos que vuelve posible sus generosos sistemas de seguridad social y dinamizan el mercado interno y la cohesión social. Los migrantes ofrecen una solución a los problemas demográficos y financieros de la UE.

Para nosotros, nuestros migrantes representan la ayuda al desarrollo que los Europeos no nos dan - ya que pocos países alcanzan realmente el mínimo objetivo del 0,7% de su PIB en la ayuda al desarrollo. América Latina recibió, en 2006, 68.000 millones de dólares de remesas, o sea más que el total de las inversiones extranjeras en nuestros países. A nivel mundial alcanzan 300.000 millones de dólares, que superan a los 104.000 millones otorgados por concepto de ayuda al desarrollo. Mi propio país, Bolivia, recibió mas del 10% del PIB en remesas (1.100 millones de dólares) o un tercio de nuestras exportaciones anuales de gas natural.

Es decir que los flujos de migración son benéficos tanto para los Europeos y de manera marginal para nosotros del Tercer Mundo ya que también perdemos a contingentes que suman millones de nuestra mano de obra calificada, en la que de una manera u otra nuestros Estados, aunque pobres, han invertido recursos humanos y financieros.

Lamentablemente, el proyecto de "directiva retorno" complica terriblemente esta realidad. Si concebimos que cada Estado o grupo de Estados puede definir sus políticas migratorias en toda soberanía, no podemos aceptar que los derechos fundamentales de las personas sean denegados a nuestros compatriotas y hermanos latinoamericanos. La "directiva retorno" prevé la posibilidad de un encarcelamiento de los migrantes indocumentados hasta 18 meses antes de su expulsión -o "alejamiento", según el término de la directiva. ¡18 meses! ¡Sin juicio ni justicia! Tal como esta hoy el proyecto de texto de la directiva viola claramente los artículos 2, 3, 5, 6, 7, 8 y 9 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos de 1948. En particular el artículo 13 de la Declaración reza:
"1. Toda persona tiene derecho a circular libremente y a elegir su residencia en el territorio de un Estado.
2. Toda persona tiene derecho a salir de cualquier país, incluso del propio, y a regresar a su país".

Y, lo peor de todo, existe la posibilidad de encarcelar a madres de familia y menores de edad, sin tomar en cuenta su situación familiar o escolar, en estos centros de internamientos donde sabemos ocurren depresiones, huelgas de hambre, suicidios. ¿Cómo podemos aceptar sin reaccionar que sean concentrados en campos compatriotas y hermanos latinoamericanos indocumentados, de los cuales la inmensa mayoría lleva años trabajando e integrándose? ¿De qué lado esta hoy el deber de ingerencia humanitaria? ¿Dónde está la "libertad de circular", la protección contra encarcelamientos arbitrarios?

Paralelamente, la Unión Europea trata de convencer a la Comunidad Andina de Naciones (Bolivia, Colombia, Ecuador y Perú) de firmar un "Acuerdo de Asociación" que incluye en su tercer pilar un Tratado de Libre Comercio, de misma naturaleza y contenido que los que imponen los Estados Unidos. Estamos bajo intensa presión de la Comisión Europea para aceptar condiciones de profunda liberalización para el comercio, los servicios financieros, propiedad intelectual o nuestros servicios públicos. Además a título de la protección jurídica se nos presiona por el proceso de nacionalización del agua, el gas y telecomunicaciones realizados en el Día Mundial de los Trabajadores. Pregunto, en ese caso ¿dónde está la "seguridad jurídica" para nuestras mujeres, adolescentes, niños y trabajadores que buscan mejores horizontes en Europa?

Promover la libertad de circulación de mercancías y finanzas, mientras en frente vemos encarcelamiento sin juicio para nuestros hermanos que trataron de circular libremente. Eso es negar los fundamentos de la libertad y de los derechos democráticos.
Bajo estas condiciones, de aprobarse esta "directiva retorno", estaríamos en la imposibilidad ética de profundizar las negociaciones con la Unión Europea, y nos reservamos del derecho de normar con los ciudadanos europeos las mismas obligaciones de visa que nos imponen a los Bolivianos desde el primero de abril de 2007, según el principio diplomático de reciprocidad. No lo hemos ejercido hasta ahora, justamente por esperar buenas señales de la UE.

El mundo, sus continentes, sus océanos y sus polos conocen importantes dificultades globales: el calentamiento global, la contaminación, la desaparición lenta pero segura de recursos energéticos y biodiversidad mientras aumenta el hambre y la pobreza en todos los países, fragilizando nuestras sociedades. Hacer de los migrantes, que sean documentados o no, los chivos expiatorios de estos problemas globales, no es ninguna solución. No corresponde a ninguna realidad. Los problemas de cohesión social que sufre Europa no son culpa de los migrantes, sino el resultado del modelo de desarrollo impuesto por el Norte, que destruye el planeta y desmiembra las sociedades de los hombres.

A nombre del pueblo de Bolivia, de todos mis hermanos del continente regiones del mundo como el Maghreb, Asia y los países de Africa, hago un llamado a la conciencia de los líderes y diputados europeos, de los pueblos, ciudadanos y activistas de Europa, para que no se apruebe e1 texto de la "directiva retorno".

Tal cual la conocemos hoy, es una directiva de la vergüenza. Llamo también a la Unión Europea a elaborar, en los próximos meses, una política migratoria respetuosa de los derechos humanos, que permita mantener este dinamismo provechoso para ambos continentes y que repare de una vez por todas la tremenda deuda histórica, económica y ecológica que tienen los países de Europa con gran parte del Tercer Mundo, que cierre de una vez las venas todavía abiertas de América Latina. No pueden fallar hoy en sus "políticas de integración" como han fracasado con su supuesta "misión civilizatoria" del tiempo de las colonias.

Reciban todos ustedes, autoridades, europarlamentarios, compañeras y compañeros saludos fraternales desde Bolivia. Y en particular nuestra solidaridad a todos los "clandestinos".

Evo Morales Ayma
Presidente de la República de Bolivia

Tant sols (per ordre alfabètic) l’'Argentina, Bolívia, Cuba, l'Equador, Nicaragua i Veneçuela, varen denunciar ahir a Roma, el darrer dia de la cimera de la FAO, que l'acord aconseguit no preveu "mesures reals per acabar amb la fam al món".

A més d’un compromís d’ajuda de 8.500 milions de dòlars –totalment insuficients perquè segons estimacions del director de la FAO calen entre 15.000 i 20.000 milions de dòlars CADA ANY per revifar les agricultures tradicionals sacrificades en gran mesura per les polítiques d’ajust estructural i les produccions orientades a les exportacions-- es varen poder escoltar grans xàfecs de paraules buides i promeses cíniques. Per exemple, va ressucitar el compromís de que abans del 2015 s’hauria reduït a la meitat el nombre de persones que moren de fam. La mateixa promesa que es va fer el 1996 (d’això ja en fa 12 anys) i que mai es va complir.

També es va jugar amb les promeses ètiques, com per exemple, que "els aliments no podran ser usats com a arma de pressió política", o que les polítiques de cada país hauran d’assegurar l’alimentació. Com deia la cançó: Paraules, paraules, paraules...

Diuen que els alemanys que vivien prop dels camps de concentració durant la II Guerra Mundial al•legaven no saber res de l’holocaust, però ara és pitjor. Els poderosos que amb cinisme permeten guerres per petroli, que cada dia toleren que milers de persones adultes i sobre tot d’infants morin de morts evitables si es fes possible l’accés a aigua potable, si disposessin d’una quantitat suficient –i molt petita si la comparem amb el malbaratament d’occident—d’aliments imprescindibles, i d'uns medicaments bàsics i molt, molt barats, mereixen ser jutjats en els tribunals dels drets humans i de la història.

I nosaltres, on ens amagarem?

Però és sols un moment de fàstic i ràbia al matí, ja que a continuació, amb el mateix to, sense variar cap inflexió a la veu, el locutor de les notícies ens diu que ahir nit, a Boston, els Lakers han perdut davant els Celtics...

Com ja denunciava fa un parell d'anys el Lobby Europeu de Dones sobre la immigració, "som conscients que les forces dretanes, conservadores i repressives utilitzen l'impacte de la immigració per postular les seves teories populistes i xenòfobes. Dissortadament, troben una manera fàcil de penetrar entre la població amb menys recursos econòmics. Europa, 60 anys desprès d'haver vençut el nazi-fascisme, no està encara immunitzada contra les mentides i els discursos de racisme i de feixisme. Les esquerres i les organitzacions democràtiques han de donar una resposta continuada i efectiva per a fer front al repte de la diversitat i els fluxes migratoris. En l'actual construcció europea un dels deures que representen un compromís bàsic és la manera com es tracta el tema de la immigració." I recordaven:

"No és ni el moment ni el lloc de revisitar la responsabilitat dels estats europeos en el món. Els estats europeus han estat responsables dels vells imperis, del colonialisme i del neocolonialisme, i la seva responsabilitat continua en un món global. Han de respondre per les polítiques financeres, econòmiques i de malbaratament de recursos, el robatori de primeres materies, la sobreexplotació del Sud i del Tercer Món, l'eurocentrisme que impregna l'anàlisi i la teorització, l'orgull de les “metropolis”, l'abandonament de les seves pròpies responsabilitats front a països que lluiten per a la seva soberania i subsistència..."

El Lobby Europeu de Dones es declarava conscient de que la política d'immigració està molt connectada amb la resta de polítiques, de la mateixa manera que els drets civils estàn connectats amb les condicions del mercat de treball, la salut pública i l'ensenyament públic, l'habitatge, etc. L'absència de drets o el debilitament dels drets de les persones immigrades significa més excedents per al capital en forma de salaris per sota dels mínims establerts. Pel contrari, concedir un status legal a les persones nascudes a l'estranger però que treballen a la Unió Europea són un sa exercici per a les finances públiques i per a la democràcia.

Quan per tota la Unió Europea, les persones demòcrates s'uneixen per a que es tanquin els centres d'internament per estrangers, i tornen a recuperar força les alertes del Lobby Europeu de Dones, Berlusconi i Sarkozy s'entenen per imposar mesures semblants a les que va proposar Rajoy durant la campanya electoral. Volen convèncer, diuen, a Rodríguez Zapatero, que s'hi oposava abans de les eleccions, encara que avui els mitjans de comunicació ja van escampant que al ministre de treball, Celestino Corbacho, no li semblen tant malament. Caldrà que el senyor Corbacho assenteixi o desmenteixi, perque de fet, la manera com responguem davant les noves propostes sobre immigració i el nostre grau de tolerància front la vergonya dels centres d'internament donarà també la mesura de la nostra responsabilitat democràtica.

Al més pur estil yankee:

El diari econòmic CINCO DIAS s’ha fet ressò de les serioses limitacions legals que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha posat a una directiva europea de la que alguns sindicalistes n’estaven força contents. Aquesta directiva diu, en resum, que si una empresa trasllada por motius laborals als seus treballadors a un altre país de la Unió Europea, l’Estat d’acollida els hi ha de garantir les seves mateixes lleis, convenis i salari mínim. Els treballadors no en sortien massa ben parats si el trasllat es feia des de països amb més conquestes sindicals i nivells salarials més elevats cap a altres de menys desenvolupats, però la situació era la inversa si es traslladaven d’un país més endarrerit a un altre amb nivells salarials més alts... fins que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha parlat.

I el Tribunal ha parlat alt i clar quan l’Estat de la Baixa Saxònia adjudica a l’empresa privada Objekt und Bauregie un contracte públic d’obres per a la construcció d’una presó, amb el compromís escrit de pagar als treballadors el salari de conveni d’Edificis i Obres Públiques de la Baixa Saxònia, i seguint un comportament empresarial tant normalitzat com perillós, Objekt und Bauregie subcontracta una empresa polonesa que paga als seus treballadors el 46% del salari de conveni vigent al territori alemany.

L’Estat de la Baixa Saxònia protesta perquè no es compleixen els requisits de la licitació pública i acudeix als tribunals. El litigi arriba finalment al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha dictat el següent: “Cap llei estatal pot exigir per escrit la igualtat salarial per adjudicar un concurs públic.” O sia, els estats han de fer ulls clucs i no tenen res a dir a la sobrexplotació privada de les treballadores i els treballadors contractats per iniciatives públiques. En el cas que ens ocupa, si s’ha traslladat treballadors polonesos a Alemanya, aquest han de seguir cobrant els sous baixos de Polònia encara que es trobin a Alemanya, on el nivell de vida –i per tant les necessitats de subsistir dignament—requereixen ingressos més elevats.

Per si no s’ha entès, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha considerat de fet que:

1) La norma suprema al territori de la U.E. és la maximització del benefici (empresarial, naturalment) i l’engany rendible de les empreses privades a l’administració pública.

2) Les subcontractacions són un medi legítim de maximitzar beneficis per part d’una empresa que assumeix la “feinada” d’acudir a la licitació pública, aconseguir la contracta, i trobar a una empresa més “pringada” --en general, estrangera i d’un país menys desenvolupat econòmicament-- que faci la feina a meitat de preu.

3) Els estats de la U.E. no poden interferir en l’apropiació de la plusvàlua, ni malacostumar a les persones immigrades ni a les dels països més pobres –ni que sigui temporalment-- a salaris de països més rics.

4) Per escarment general, es desautoritza fins el ridícul els governs de nivell sub-estatal (com el Lander de la Baixa Saxònia) a fi de que no interfereixin en qüestions serioses com és la recomposició de la taxa de guany de les grans empreses europees... el principi de subsidierietat no por interferir en el compte de resultats!

5) L’origen i acumulació de les riqueses (i naturalment del capital) continua sent –encara que s’hagi canviat el concepte d’imperialisme pel de globalització-- l’explotació dels ésser humans que els clàssics varen explicar com l’apropiació privada de la plusvàlua. En el cas que ens ocupa, la tenim en xifres, amb un valor declarat del 36% del salari que malgrat el que s’establia en la licitació del contracte ha quedat en mans dels empresaris en lloc d’anar als treballadors i treballadores que fan la feina.

 Per a mi, la notícia d’avui és la “no notícia”.  Ens calien dades concretes,  però el fonamental ja ho sabia tothom.  Ara , gràcies als  Tècnics del Ministerio de Economía y Hacienda (GESTHA)  podem posar xifres:  9 de cada 10 de les persones més riques de l’Estat cometen frau amb Hisenda i  el  86% de les fortunes espanyoles que superen els 10  milions d’ euros no declara l’ Impost de Patrimoni...  i  a més riquesa, més frau!  Per exemple, defrauda el 18% de les persones amb un patrimoni d’entre mig milió i un milió d’euros, i entre les persones que tenen entre 1 i 10 milions d’euros, el frau creix fins al 45% dels casos.Segons els càlculs de GESTHA  que reprodueix el diari Público,  les principals borses de frau de les grans fortunes es centren en “les propietats relacionades amb el capital mobiliari i immobles,  que representen actualment el 93% de tots els béns i drets declarats”. Sé que a ningú li agrada pagar impostos i que com molta gent diu, escapar-se de l’IVA és una mena d’esport nacional, però no millora la cultura de responsabilitat i ciutadania fer-se còmplices dels poderosos que  es riuen de les lleis fiscals mentre van a “esquiar” a països europeus o prenen el sol a qualsevol paradís fiscal de l’Atlàntic o el Pacífic.

 A què es dediquen els diners d’aquest Impost? 

Per exemple, l’any  2005, les comunitats autònomes varen recaptar 1.442,6 milions d’euros, diners que varen destinar,  de forma prioritària, a millorar el finançament del sistema de salut i d’ensenyament.

Sembla doncs, que legislar en favor de l’interès general consistiria en combatre el frau fiscal i aconseguir que les persones amb patrimoni complissin els seus deures amb la societat en benefici d’una política redistributiva efectiva, i més si es destinen a  reforçar els serveis públics fonamentals i milloren la igualtat d’oportunitats de les persones.

 Eliminar l’Impost sobre el Patrimoni com va començar a dir ja fa mesos que faria Esperanza Aguirre, comtessa de Murillo per matrimoni amb l’aristòcrata terratinent i empresari ramader Fernando Ramírez de Haro i Valdés ,  és tot el contrari de legislar en “interès general”.  És mirar per la família.  Per això costa més d’entendre que el PSOE  proposi  polítiques tant  regressives i es  converteixi de fet  en “valet de chambre” dels poderosos als que s estalvia el mal de cap de defraudar.   I ho dic perquè en el  Programa Electoral del PSOE per al 2008, pàgina 107, es pot llegir: “- En relación con el Impuesto sobre el Patrimonio, creemos también que se ha quedado obsoleto. El Impuesto del Patrimonio se creó en 1977 con carácter extraordinario y, en principio, transitorio, pero ha durado más de 30 años hoy es un impuesto que grava esencialmente el ahorro de las familias de rentas medias. Los tipos que se aplican, que llegan hasta el 2,5% del patrimonio de las personas, son los más altos del mundo, y además el tributo tiene falta de equidad horizontal y vertical. Por ello, los socialistas,

 Eliminaremos el Impuesto sobre el Patrimonio durante la próxima legislatura”.

Deixo els comentaris a les persones interessades que passin pel meu bloc!