punts de vista

Primera Jornada Dempeus per la Salut Pública:

On es fa? A la Universitat Pompeu Fabra, edifici Roger de Llúria (en el mapa, en vermell), aula 40.008, planta baixa, carrer Ramon Trías Fargas,  25-27, 08005 Barcelona.

Com arrivar?

Metro: Línea 4 (Parada CIUTADELLA - VILLA OLÍMPICA)
Autobusos propers : Línia 14 VILLA OLÍMPICA - PG. BONANOVA (parada Ramon Trias Fargas i Sardenya),
Tramvia: Línia 4 (Parada CIUTADELLA - VILLA OLÍMPICA)

Qui parla?   Parlarà tota la gent que vulgui participar en torn als temes de:

"Evidenciar les desigualtats: malalties emergents", a càrrec de Clara Valverde, Sergi Estanyol i Cristina Montané.

 "Crisi i salut mental", a càrrec de Sergi Raventós  (presentat per Elena Àlvarez).

 "Les polítiques per disminuir les desigualtats socials en salut", a càrrec de Carme Borrell (presentada per Vanessa Puig i Barrachina)

 "Participació en salut en temps de crisi", a càrrec de Antoni Barbarà Molina i Àngels Martínez Castells, (presentats per  Àngels Altés i Planas).

La Jornada s'iniciarà a les 9 del matí i la Cloenda serà de 13:30 a 14 hores.

Comfirmar l'assistència a:

Dempeusperlasalut@gmail.com

(Es prega no usar perfums, desodorants ni locions per respecte a les persones amb Sensibilitat Química Múltiple.)

Avui, El Periodico de Catalunya dedica el seu editorial i articles interiors a denunciar  que --malgrat les paraules de la presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas-- el més probable és que tampoc aquest mes hi hagi la sentència sobre l’Estatut.

Diu l'editorial:  "La primera reacció és d’indignació. ¿Com pot ser que el recurs d’inconstitucionalitat del PP no s’hagi resolt en tres anys? Una sentència contra un Estatut aprovat per àmplia majoria pel Parlament de Catalunya, esmenat i aprovat després pel Congrés i el Senat espanyols i ratificat més tard pel poble de Catalunya sempre seria difícil d’explicar. Tres anys després seria un error.
La segona reacció és de veritable estupor. Un grup de quatre magistrats segueixen les directrius del Partit Popular, quatre més –més plurals– accepten l’Estatut i dos hi tenen objeccions. I la presidenta, que ja va tolerar que s’apartés de manera injustificada un magistrat (Pablo Pérez Tremps) no vol exercir el seu vot de qualitat.
Tots els tribunals constitucionals del món estan polititzats. És normal, no cal que ens esquincem les vestidures per això. No obstant, una altra cosa és que la cúpula d’un partit bloquegi el tribunal i enrareixi tant el clima que la presidenta tingui por d’exercir la seva prerrogativa del vot de qualitat. La tercera reacció és de fonda preocupació. El Tribunal Constitucional s’encamina cap a la seva deslegitimació i la culpa és de la cúpula dels partits. Dels 12 magistrats, un ha mort i no hi ha consens per al relleu. I a un altre se’l va inhabilitar sobre l’Estatut d’una manera força estranya. En queden 10. Però quatre estan a punt de complir 11 anys al càrrec, quan la Constitució fixa un mandat de nou.
És grotesc que el Tribunal Constitucional incompleixi la Constitució. ¿Pot un tribunal amb només la meitat (constitucional) dels seus membres dictar sentència sobre l’Estatut? ¿No sap la dreta que una sentència contrària en aquestes condicions fomentaria la «desafecció» de Catalunya respecte de la resta d’Espanya? ¿És admissible que la renovació del Tribunal Constitucional vagi amb dos anys de retard? ¿Té sentit d’Estat (espanyol) un partit com el PP que per interessos partidistes endarrereix la renovació i posa en perill la convivència entre les nacionalitats i regions que reconeix la Constitució?
Catalunya espera la sentència, però en aquest punt potser el que aniria millor (per a Catalunya i per a Espanya) seria forçar la renovació. I hi ha maneres de fer-ho."

(... Perdonin, perdonin la llicència... Ja sabem que totes les comparacions són odioses, però baixant alguns esglaons en la jerarquització de les normes i canviant Tribunal Constitucional per Conselleria de Salut... no hi veuen algunes semblances amb el que està escrit a dalt i l'incompliment de la Resolució 203/VIII sobre un millor tractament de la Fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Crónica...?)

Per a la Comissió Promotora de la ILP i les persones amigues que ens acompanyaven va ser molt fàcil comparèixer davant la Comissió de Salut. Sabiem que la Conselleria no havia aplicat en el termini acordat el compliment de la Resolució 203/VIII que garanteix una millor atenció per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica... i podíem denunciar --amb proves escrites-- que hi ha massa resistència a abandonar aquell "Nou Model" que va nèixer mort i condemna a les persones afectades a ser "clientes" de la privada... Gràcies a tantes i tantes persones amigues anàvem carregats de raó, de cartes, de denúncies d'incompliment, d'informes sobre la dubtosa qualitat de la formació, d'al.legacions a les maniobres de la Conselleria entrades pel Registre en temps i forma a fi de no es despedaci la Resolució en retalls, articles i disposicions perque perdi la seva unitat, la seva coherència i la seva força. Sabiem que moltes persones solidàries estaven amb nosaltres i sentíem el seu suport.

Tots els portaveus dels grups parlamentaris presents --tret del que parlava en nom del PSC-Cpc, i que ni tan sols pertany a la Comissió de Salut-- varen reconèixer l'incompliment. Tots es varen ratificar en el seu suport a la Resolució (no podia ser de cap altra manera) i varen acceptar que prou d'excuses: que el que està escrit, està escrit, i el que va decidir el Parlament s'ha de complir.... Fins i tot el portaveu del PSC-Cpc... Tanmateix, el que aquest parlamentari no entén (ni el seu grup, pel que es veu, en acceptar que en sigui portaveu) és que en un tema tan sensible com aquest, amb un incompliment tan manifest de la Conselleria de Salut, amb (diguem-ne) una feina més aviat escassa feta pels parlamentaris i parlamentaries en el seguiment de la Resolució, no valen jócs parlamentaris que es poden prendre com una manca de respecte, ni pirotècnia amb pòlvora mullada, ni incitacions del tot fora de lloc a endevinar sota quina de les tres closques buides hi ha el compliment de la Resolució...

En canvi, respectem i agraïm profundament que un portaveu que dona suport a l'equip de govern, en nom del seu grup parlamentari --seguit immediatament per un portaveu de la oposició-- demanessin disculpes per l'incompliment. Trobar-nos de sobte en el Parlament de Catalunya amb el llenguatge planer de les persones del carrer, de les persones que accepten que les coses no s'han fet com calia i que s'han de fer bé, però sobre tot en un termini curt perquè no es pugui dubtar de la voluntat de complir, no sols ens va sorprendre de manera molt agradable, sinò que ens va acostar de nou al Parlament de Catalunya. Perquè el que ens en havia allunyat era haver tingut de patir, en un tema de salut tan sensible com el que defensem, una sobredosi gairebé letal d'"egos insuflats" que es demunten en un tres i no res per la mateixa manca de consistència que els enlaire...

Us convidem a veure els videus del Parlament, a llegir les primeres reaccions que arriben com la de la l'Eli Claverol, una dona valenta i compromesa en aconseguir una vida millor per a les persones amb aquestes malalties cròniques.... no sabem encara quantes compareixences, reunions i altres ensurts ens pot costar el compliment de la Resolució 203/VIII, però cada vegada estem més aprop de que sigui realitat!

A la Comissió de Salut vàrem dir que la bona notícia és que les persones i organitzacions que donem suport a la Resolució 203/VIII no sols no estem desunides, sinó que som més amigues i còmplices que mai... I que som més i més de dia en dia... Aquesta és la nostra força per aconseguir --que ja és ben trist-- que un compromís del Parlament, votat per unanimitat de tot l'arc parlamentari-- acabi sent realitat.

Salut (pública) i una abraçada!"

 El bloc de Dempeus per la Salut pública i des d'ahir, es va connectar amb el  Canal Parlament (en diferit) i podeu veure i escoltar les intervencions.

En Sergi Raventós m'envia aquestes línees perquè poguem començar a tenir una idea del que parlarà el dia 21 d'aquest mes, a la Primera Jornada de Dempeus sobre la Salut Pública.

"Abans de la crisi diferents estudis de la OMS i la UE van avançar algunes dades que apunto:

• Es calcula que unes 450 milions de persones en el món pateixen d’un problema mental o de comportament i un milió de persones aproximadament es suïciden cada any.
• Més del 75% de les persones que pateixen un desordre mental en el món en desenvolupament no rep atenció i moltes d’elles són estigmatitzades.
• La depressió es preveu que serà la segona o primera causa de malaltia en els països desenvolupats a l’any 2020.
• En el Regne Unit, quasi 3 de cada 10 ocupats presenten problemes de salut mental.
• Els trastorns mentals a Finlàndia són la principal causa de pensions per incapacitat.
• L’impacte en l’economia també és molt elevat. A la Unió Europea el cost dels problemes de salut mental es calculen a l’entorn d’un 3-4% del PIB.

Encara no sabem l’impacte de la crisi econòmica en aquests moments però si sabem que serà una crisi persistent o depressió econòmica que pot durar anys malgrat hi ha gent que veu “brots verds” de recuperació quan milers de persones van a l’atur cada dia.
Les conseqüències per a la salut mental no sabem quines seran però podem preveure que seran dramàtiques. Ja tenim algunes experiències al llarg del segle XX de com impacten les crisis en la salut mental: la crisis del 1929, la 1a i 2a gran guerra mundial, la crisi del 77, etc. amb augment molt importants de malalties cardiovasculars, depressions, suïcidis, etc."

Sergi Raventós intervindrà a la Jornada juntament amb Carme Borrell, que ens parlarà de les polítiques públiques necessàries per a disminuit les desigualtats socials en salut a Catalunya... I també parlaran en Sergi Estanyol, la Cristina Montané i la Clara Valverde amb qui avui, juntament amb en Jordi Calm i la Lídia Monterde, hem fet un pas endavant més,  davant la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya,  per a fer complir sense més tripijocs i fil per randa, com cal i és mandat del Parlament,  la Resolució 203/VIII sobre el Tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica a Catalunya...

De tot plegat n'anirem parlant en aquest bloc... I ho podrem fer personalmente a la Jornada del dia 21, on tots i totes podrem dir-hi la nostra, juntament amb en Toni Barbarà, amb qui compartirem reflexions --com les que ja hem defensat aquest matí en el Parlament, n'estic segura-- sobre la participació en salut en temps de crisi.

Mentrestant, agraïr a en Sergi Raventós aquestes idees que ens avança, que ens fan venir més ganes d'escoltar-lo el dia 21, i d'aprofundir en la problemàtica de la crisi i la salut mental.

Si dissabte passat us vareu quedar amb ganes de parlar al debat sobre el Model Sanitari a la Festa d'Euia... Si no vareu anar-hi però us interessen els temes de salut... Si creieu que la manera d'abordar la Fibromiàlgia, la Síndrome de la Fatiga Crònica i la Sensibilitat Química Múltiple a Catalunya deixa molt que desitjar malgrat haver aconseguit el suport unànim del Parlament a la Resolució 203/VIII... i voleu saber què en pensen en Sergi Estanyol, la Clara Valverde i la Cristina Montané... Si voleu sentir parlar amb valentia de la crisi i la salut mental al Sergi Raventós... Si esteu pensant que la Carme Borrell ens explicarà molt bé quines polítiques s'haurien de fer per disminuir les desigualtats socials en  salut a Catalunya i teniu ganes finalment de que parlem sobre com participar i de quina ho hem de fer per a que ens escoltin... en especial, en temps de crisi, no ho dubteu, veniu a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública!

El model sanitari de Catalunya a debat

De Dempeus per la Salut Pública:

Foto: Juan Manuel Paton Casas

Presentació  feta en nom de Dempeus per la Salut Pública en el debat que es va fer el 3 d'octubre dins del marc de la festa de EUiA 2009. En la presentació --basada en enquestes i estadístiques del BBVA i de l'OCDE-- es demostra que hi ha molt camp per còrrer en la defensa de la salut pública en base a la seva consideració de DRET HUMÀ i de CIUTADANIA, l'interès que els temes de salut desperten entre la població i la voluntat majoritària de que sigui finançada en fons públics, encara que sigui mitjançant increments d'impostos.

Es destaquen els punts forts i febles de l'actual model, així com el perill de que si  no hi ha una participació ciutadana pública, forta i compromesa,  l'actual model en transició la lluita entre la sanitat privada i la salut pública s'acabi inclinant del cantó dels interessos privats...

Per qualsevol aclariment, sols cal preguntar...!

TERESA FORCADES, doctora en Salut Pública, hace una reflexión sobre la historia de la GRIPE A, aportando datos científicos, y enumerando las irregularidades relacionadas con el tema.

Explica las consecuencias de la declaracion de PANDEMIA, las implicaciones políticas que de ello se derivan y hace una propuesta para mantener la calma, así como un llamamiento urgente para activar los mecanismos legales y de participación ciudadana en relación a este tema.

No se trata de un video más sobre la Gripe A. Las preguntas que quedan en el aire y las respuestas que da Teresa Forcades significan una inversión valiosa de nuestro tiempo... porque vale la pena llegar hasta el final del video:

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Para un resumen escrito de sus declaraciones, pulsar aquí! Y para leer una entrada solidaria a raíz de las intolerancias vaticanas: En solidaridad con Teresa Forcades

Hem vist al bloc de Dempeus per la salut pública que la majoria de professionals de l'Hospital Infantil La Fe de València ha format una Associació en Defensa de l' hospital pediàtric, preocupats pel deterior de la qualitat assistencial que poden tenir nens i nenes en el nou Hospital Universitari La Fe, que està previst que aviat entri en funcionament. Des de Punts de vista venim demanant reiteradament atenció pediatrica especialitzada per a nens i nenes que pateixen fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica i sensibilitat química múltiple, i per tant ens sentim recolzats i identificats amb les paraules de la que va ser la primera (i per ara, única dona)  a la Real  Academia de Ciencias Morales y Políticas.

Adela Cortina és també catedràtica d'Ética i Filosofia Política de la Universitat de València i directora de la Fundación ÉTNOR, i ara ens convida a reflexionar sobre l'eficiència i la qualitat en el sistema de salut en torn al problema que afecta l'Hospital Infantil La Fe de València. En resum, la Dra. Cortina ens diu que igual que altres hospitals de referència, l' Infantil de la Fe ha funcionat des de la seva creació l'any 1970 com una unitat autònoma i independient de la resta del complex sanitari, ja que el nen o la nena no són persones adultes en petit, sinó que necessiten una atenció especial dels diferents especialistes que, a la seva vegada, han de treballar en bona comunicació per poder donar l'assistència  integral.  Les raons que s'esgrimeixen ara per no seguir amb aquest tipus d'atenció especialitzada són massa conegudes: l'especialització de la sanitat i el triomf de l'eficiència sobre la qualitat.

Encara que l'especialitació pot suposar un progrès en l'assistència, no pot trencar l'atenció  integral, ja que no hi ha malalties, sinò malalts. I sobre la frebre de l'eficiència, Cortina la relaciona amb el sorgiment de la branca de l'economia coneguda com Economía de la Salut, que vol introduïr a la sanitat la racionalitat econòmica. Adela Cortina considera que naturalment, l'eficiència és bona i el malbaratament immoral, però no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç: per exemple, la crisi econòmica que patim ha vingut d'un sector privat irresponsable, ambiciós i incompetent. La rendibilitat econòmica no pot anar en detriment de la qualitat, ni l'increment de l'especialització ha de perdre la visió integral de la persona malalta, en aquest cas, del nen o la nena amb les seves característiques.

Podeu llegir el text sencer aquí.

Hoy publica La Vanguardia la carta de una persona que incide en la denuncia que ya se hizo en este blog sobre el intento de tipificar ciertas bajas laborales de un modo uniforme, cuando ni siquiera se trata de enfermedades suficientemente investigadas. En la entrada a la que me refiero, de título "Manual de bajas o "herramientas" de dudoso valor", se podía leer:

"Al leer la noticia compartí con Clara Valverde el estupor porque el Ministerio del Trabajo tenga que dar indicaciones al personal médico sobre cuántos días de baja pueden tener los trabajadores. A ambas nos parece lógico considerar que más que las enfermedades deberían tenerse en cuenta las condiciones de las personas enfermas, y que lo que puede considerarse "normal" para una persona joven, de constitución fuerte y sin patologías añadidas, no lo es en absoluto para otras personas con enfermedades crónicas, multisistémicas, y con un sistema inmunológico deprimido. Nos parece lógico que los días de baja vinieran determinados por la edad, el estado de salud y la capacidad de recuperación, así como por la concurrencia o no de otras enfermedades. Y, seguramente no somos las únicas que pensamos que las personas no son máquinas a las que se les pueda decir "a priori" cuándo se van a recuperar. Las condiciones de trabajo también cuentan."

La carta que hoy se publica en La Vanguardia va en un sentido parecido, y dice:

"El ministro Corbacho ha presentado un manual en el que se guía acerca de los tiempos estándar que se debería permanecer de baja según la enfermedad que se padezca. Eso sí, según la enfermedad, nada de hablar de personas enfermas, con características biológicas determinadas, gravedad de la enfermedad, edad y, bueno, un sinfin de variables que los médicos tienen en cuenta para el diagnóstico y tratamiento de cualquier enfermedad. Pero pensé: "Dale un voto de confianza, seguro que han tenido en cuenta lo mucho que le inhabilita a uno el hecho de estar enfermo", y miré dicho manual para saber lo que se decía sobre el síndrome de fatiga crónica (SFC), hipersensibilidad química múltiple (SQM) y fibromialgia (FM). Treinta días para SFC, 15 para FM y la hipersensibilidad química múltiple ni sale. Y eso ¿cómo lo cuento?, ¿la ecuación sería 30+ 15+ x?

Yo quiero eso, volver a trabajar en unos días, creer que todo esto se acabará y volveré a mi vida. Pero, y entonces, lo que me dijo el especialista acerca de que la enfermedad era crónica, que no tenía cura, que no podría hacer la actividad que había hecho hasta ahora, que mi vida se había truncado a los 29 años, ¿era mentira?

Por favor, hagan su trabajo: investiguen y encuentren tratamientos que nos curen y que estén al alcance de todos. Eso es lo que queremos los enfermos, dejar de estarlo ¡y volver a trabajar en 30 días!"

¿Y tú? ¿Qué opinas?