punts de vista

La delegación española en el Parlamento Europeo del grupo GUE/NGL (Izquierda Unida) ha elaborado un informe sobre la actual Directiva de Defensa Nacional 1/2004. Dicha Directiva es el marco estratégico donde se desarrolla nuestra defensa nacional, “la barra” donde “cuelgan” todas las leyes previstas relativas a la organización de la defensa nacional, el volumen de fuerza, los diferentes sistemas de armas y el gasto militar necesario. Dada su importancia IU defiende que corresponda a las Cortes Generales su elaboración y aprobación y no como hasta ahora, que es competencia exclusiva del Presidente del Gobierno. Hasta la llegada al gobierno del PP (1996), la directiva se consideraba incluso un documento clasificado y, por tanto, ni siquiera se comunicaba a las Cortes Generales. En la Directiva actualmente vigente se reconoce que "los atentados de Nueva York, Madrid o Beslan han evidenciado que, frente a los nuevos riesgos y amenazas, la superioridad militar tradicional no constituye un factor de disuasión eficaz, ni garantiza más seguridad automáticamente. Tampoco asegura una prevención efectiva contra ataques terroristas, ni evita el riesgo de proliferación de armas de destrucción masiva”. Reconocida esa realidad, parece importante anteponer un nuevo sistema de seguridad que permita la transición a un sistema de seguridad desmilitarizado, sin alianzas militares, optando por el desarme y la prohibición y destrucción ecológica de todo el arsenal de armas de destrucción masiva, reduciendo los ejércitos nacionales y el gasto militar.

La respuesta al terrorismo debería encomendarse al “espacio civil”, al policial, a los servicios de inteligencia, así como al poder judicial desde una concepción garante de los derechos civiles. Este nuevo sistema debería también dar respuesta al primer motivo de inseguridad en el mundo: el hambre y la pobreza. Sin embargo, se opta por un sistema continuista donde "la lucha contra el terrorismo es clave en la estrategia de las organizaciones internacionales de seguridad y defensa", ya que la seguridad europea "es compatible con una relación transatlántica robusta y equilibrada (…) Los aliados de ambos lados del Atlántico compartimos y defendemos los mismo principios y valores (...) España es un aliado firme y comprometido con la Alianza Atlántica, que además mantiene una relación estrecha y consolidada con los EE.UU." y añade: "debemos estar en condiciones de poder participar con determinados países, si así se decidiese, para el desarrollo de capacidades militares mas exigentes".  La actuación de nuestras Fuerzas Armadas en el exterior requerirá el cumplimiento de una decisión previa de Naciones Unidas “o, en su caso, de otra organización multinacional de las que España forma parte", es decir, la OTAN.

 Rodríguez  Zapatero y el PSOE votaron cuando estaban todavía en la oposición a favor de la actualización y renovación del Tratado Bilateral en relación a las bases de Rota y Morón aumentando sus capacidades militares y permitiendo la actuación de sus servicios de inteligencia.  La apuesta por la OTAN y las bases norteamericanas  ha tenido como consecuencia el apoyo decidido del gobierno a la militarización de la Unión Europea, con la militarización de la seguridad que caracteriza la política exterior de la administración Bush, y que constituye un salto atrás de civilización en favor de la barbarie. Con esta política se justifican el recorte de derechos civiles y las actuaciones ilegales, como la tortura y centros de internamientos al margen de la ley. La respuesta a este caos diseñado es el aumento del gasto militar y las agrupaciones regionales militares. En el 2006, por primera vez, el gasto militar superó las cifras récord de la guerra fría. Y la tendencia continúa, puesto que el gasto militar global alcanzará este año la cifra de 834.000 millones de euros, quince veces más de lo que se gasta anualmente en ayuda internacional. De manera gráfica, esta cifra significa un 2,5% del PIB mundial, o lo que es lo mismo, un promedio de 223 euros per cápita (mientras que hoy cerca de 1.200 millones de personas tienen una renta inferior a un euro). Como consecuencia de este crecimiento de los presupuestos militares se ha generado un boom en la industria armamentística. Las 100 mayores empresas de armas incrementaron sus ventas un 70%, pasando de 123.000 millones de euros en el año 2000 a los 211.000 en el 2004.  

(Extractos del Documento elaborado en enero del 2008 por la Delegación española de Izquierda Unitaria Europea/Izquierda Nórdica.) 

Veig la crema de banderes d’ Israel durant la protesta del Dia de Al Quds (Jerusalem en àrab) on les dones no s’amaguen de ser-ne protagonistes i recordo un magnífic treball publicat a UNIFEM:

http://www.womenwarpeace.org/opt/opt.htm. En el mateix s’explica que les dones palestines de totes les edats i classes socials desafien el seu paper de gènere socialment definit i participen en política, en durs enfrontaments amb l’exèrcit d’Israel, es fan visibles en les manifestacions i s’organitzen per tot arreu. Centenars d’elles han mort o han estat greument ferides anant o tornant de la feina, intentant creuar els punts de control, o en no disposar de serveis mèdics o una ambulància. O potser han estat víctimes del foc creuat quan els israelites assassinen líders palestins, d’un bombardeig, sense moure’s de casa.

Les dones palestines varen protagonitzat el boicot de 1987 contra els productes d’Israel a la Franja de Gasa i al Sector Occidental. A fi de que el boicot pogués tenir èxit varen començar a produir productes propis, creant una infraestructura de base per a l’economia domèstica palestina que creixia en la mateixa mesura que el boicot. La comunitat palestina va acceptar bé la seva implicació en la mesura que els homes no hi eren presents i l’activitat de les dones es considerava un signe de lleialtat cap a la família del company i la lluita nacional. Però també hi varen participar dones no casades, i el resultat és que es varen alleugerir les restriccions tradicionals de gènere.

Però aquests avenços han tingut un preu molt alt. L’estudi de Kuttab i Bargouti, The Impact of Armed Conflict on Palestinian Women, explica que en la lluita contra l’ocupació moltes dones han estat arrestades per les forces israelites per motius polítics. Diuen: “se les ha mantingudes aïllades, se les ha obligat a donar a llum en les seves cel•les, se les ha torturat, se les ha amenaçat i s’ha abusat d’elles sexualment.” i més endavant explica que han estat sotmeses a condicions d’extrema brutalitat i violència, privades dels seus drets a ser tractades segons els acords internacionals, com a presoneres polítiques. Per la seva banda, Amnistia Internacional explica que la cultura patriarcal es va agreujar amb els tocs de queda i el confinament i va perjudicar l’accés de les dones a un treball remunerat, a centres de salut i a instal•lacions d’ensenyament. Durant la segona Intifada, les forces israelites han coaccionat a persones civils palestines entre les que hi ha dones i noies, convertint-les en objectius humans protegint a soldats o utilitzant-les com hostatges. En la demolició de les cases que el Tribunal Suprem Israelita va aprovar el març del 2002 les dones, junt amb els homes i els seus fills i filles, varen quedar sota la runa per l’actuació dels bulldozers.
Alimentació i Aigua.- Durant la primera Intifada la contaminació i degradació del medi en els territoris ocupats va arribar a proporcions de crisi a la Franja de Gasa i va representar una amenaça molt seriosa per a la població. Les dones es varen veure especialment afectades per les pèssimes condicions i l’escassetat d’aigua potable ja que són elles les que preparen els aliments i són en gran mesura les responsables de la higiene. Les dades de l’any 2000 indiquen que un 40% de les adolescents patien d’alguna forma de desnudriment o anèmia, i d’estres psicològic i social. Un estudi del 2002 de la Johns Hopkins University i la Al Quds University va determinar que el 13,3 per cent de la població de Gasa patia de desnudriment aguda, amb un nivell similar al de Zimbabwe (13 per cent) i la República Democràtica del Congo (13,9 per cent). El desnudriment afecta de manera desproporcionada als infants i a les dones. De fet, des de l’escalada de la violència del 2000, el desnudriment crònic i agut entre els infants de menys de cinc anys s’ha incrementat de manera espectacular, passant del 7,5 per cent al 30 per cent (la crònica) i del 2,5 per cent al 21 per cent (l’aguda). Segons les mateixes fonts, el 45 per cent dels infants de menys de cinc anys i el 48 per cent de les dones en edat fèrtil pateixen formes lleus o moderades d’anèmia.

Serveis de Salut.- El sector de salut a Palestina ha patit una forta davallada durant els anys d’ocupació israelita. Tampoc es troben estadístiques ni informació rellevant sobre la salut de les dones, des de la salut mental fins als serveis reproductius, l’avortament o la infertilitat, ni els controls preventius. L’organització de Drets Humans Israelita B’Tselem denuncia que es nega a la població palestina dels territoris ocupats l’accés a tractaments necessaris de llarga durada com la diàlisi, la quimioteràpia o el control de la diabetis. Dones i noies palestines (també nois i homes) han mort de causes normalment evitables per trobar-se amb retards o bloqueigs en els punts de control i impedir així arribar a temps als hospitals. Els infants són els que pateixen més riscos ja que les restriccions han impedit el tractament de complicacions prenatals.
B’Tselem ha publicat nombrosos testimonis de dones i homes palestins als que s’els ha violat els seus drets de tractament mèdic per les restriccions a la mobilitat. Durant els primers quatre mesos de la segona Intifada la mortalitat en néixer va incrementar-se en un 58% en relació al mateix període de l’any anterior. Les dones embarassades dels territoris ocupats estan exposades a fets traumàtics per a elles i els fetus com la inhalació de gasos, els bombardejos o els dispars. En estimacions del Ministre de Salut palestí els naixements amb suport de personal sanitari varen disminuir del 97,4 per cent del 2000, al 67 per cent en el 2002. Els parts a casa es varen incrementar, en canvi, del 3 per cent al 30 per cent en el mateix període, de la mateixa manera que ho va fer la mortalitat dels nadons i de les mares. El Ministeri de Salut va reaccionar començant a formar llevadores acreditades per assistir els naixements a casa.
Des d’agost del 1994 organitzacions dels drets humans i de dones palestines varen publicar una “Carta de les Dones” per a que la Constitució de l’Autoritat Nacional palestina garantís els drets econòmics, socials i polítics de les dones, i aconseguir la igualtat plena entre homes i dones davant la llei. Tanmateix, la Carta no entrava en les lleis de família i de condició personal de les dones. Les llars encapçalades per dones, especialment vídues, han estat especialment vulnerables a la pobresa ja que tradicionalment eren els homes els que aportaven les rendes a la llar, i moltes vegades les dones perdien oportunitats de treball per manca d’ensenyament, de formació o experiència, però també per restriccions socioculturals sobre la seva llibertat de moviments. Les pressions socials i legals, així com la incapacitat per pensar en opcions alternatives, ha obligat força vegades a les dones soles i als seus fills a tornar a la casa dels seus pares i renunciar per tant a la seva autonomia. Així, moltes dones que volen mantenir la seva autonomia pensen que el treball assalariat, la formació i l’ensenyament són les millors maneres d’aconseguir fer front i millorar la seva situació, encara que bona part de les mateixes dones que volen seguir essent autònomes no saben quin tipus de coneixements necessiten L’Oficina Central d’Estadística de Palestina va estudiar a finals dels anys noranta que les famílies encapçalades per una dona representaven el 9 per cent de totes les llars palestines, però en canvi significaven el 12 per cent de llars pobres. Les taxes de pobresa i de pobresa extrema eren més altes en les llars encapçalades per dones (26 i 17 per cent respectivament) que les que encapçalaven homes (20 i 12 per cent) i a partir de la segona Intifada la posició socio-economica de les dones palestines ha empitjorat de forma significativa.

 Ocupació.- Les dones palestines s’han fet càrrec del paper tradicional de l’home a la casa però també han entrat en el mercat de treball. Nombroses ONG ofereixen formació i coneixements professionals i també microcrèdits a les dones palestines per a que puguin assegurar una subsistència a les seves famílies si han d’encarregar-se de les mateixes, o poder aportar una renda suplementària o principal a la família donades a més les altes taxes d’atur masculí. Tanmateix, durant la segona Intifada i el declivi econòmic que va provocar les microempreses de les dones han patit pressions molt fortes, de manera similar a com s’han vist afectades la resta de negocis de la comunitat palestina. Entre setembre del 2002 i octubre del 2003, l’atur als territoris ocupats es va triplicar i la pobresa va afectar a dues terceres parts de la població. Un nombre constant de dones varen entrar a l’economia informal obligades per la pobresa cada vegada més gran de la família i les duresa de la situació.
Centenars de famílies que vivien del camp varen perdre el seu mitjà de vida en no poder cultivar les seves terres pels tocs de queda locals, l'aixacament de murs i els punts de control. A octubre del 2003 hi havia uns 140 punts de control al Sector Occidental i de 25 a 30 a la Franja de Gasa. Les dones es varen veure especialment i negativament afectades per la caiguda del sector agrícola, que constituïa una font vital d’ingressos Amnistia Internacional, en el seu informe de març del 2005 “Israel and the Occupied Territories: Conflict, occupation and patriarchy: Women carry the burden” denunciava que les dones obligades a vendre la seva força de treball com a resultat de l’increment de l’atur i la pobresa als territoris ocupats estaven exposades a greus riscs de vulneració dels seus drets caient en mans d’empresaris explotadors i abusius. A més, es veien obligades a treballar en feines no segures que les posaven en perill. Per exemple, una dona pot haver de treballar en una instal•lació israelita per necessitat econòmica, però també pot implicar que una part de la seva pròpia comunitat la consideri col•laboracionista. Per altra banda, la confiscació de les terres agrícoles i les ocupacions israelites han incrementat la inestabilitat dels treballadors i treballadores de Palestina, i l’agricultura ha deixat de ser una forma segura d’obtenció de rendes, impulsant a homes i dones a un mercat de treball insegur que es trobava dins Israel fins als recents tancaments de territoris. Pel que fa en especial a les dones pageses, cada vegada més es veuen obligades a vendre en els seus pobles el que abans era el producte d’una agricultura i cria d’animals de granja per a la pròpia subsistència.
Ara, les dones són responsables de la meitat de totes les famílies refugiades, amb un increment de la pobresa que acompanya la violència, els tocs de queda i les polítiques d’apartheid. La demolició de cases, l’apropiació de les terres i altres mesures preses per l’exèrcit d’Israel en nom d’una suposada seguretat han tingut un impacte sever en la salut física i psicològica de les dones, el seu procés d’ensenyament i formació, seguretat econòmica i accés als serveis bàsics. Tanmateix, les dones palestines segueixen lluitant per la pau en les seves comunitats i en col•laboració amb dones jueves que pensen de la mateixa manera. Utilitzen les seves xarxes per comunicar-se entre elles i fer front a les forces ocupants fins aconseguir una pau justa amb Israel i l’aprofundiment de la democràcia a la societat i a les seves llars.

El G8 reunit a Rostock es reparteix el poder de la globalització (més aviat entre Bush i Putin, amb Merkel, Blair i Sarkozy de "valets de chambre" i la resta fent de convidats de pedra) i ens porta de bell nou a Europa la "guerra de les galàxies" de Reagan en versió texana, mentre les indústries armamentistes es freguen les mans perquè s'acosten de nou temps de tanta feina com els de la guerra freda. Com a contrapunt, voldria recordar la vinculació de les dones en la lluita pels seus drets i per la pau. Una icona en seria Bertha von Sutton, l'autora de "Entregueu les armes" i premi Nobel de la Pau el 1906, però també la filòsofa Simone Weil, antimilitarista convençuda, brigadista i resistent. La seva clarividència queda demostrada en unes quantes línees del seu assaig antimilitarista de 1937 "Ne recommençons pas la guerre de Troie":

“El que un país en diu interessos econòmics vitals
no són les coses que permeten viure als seus ciutadans,
sinó les que li permeten fer la guerra;
és molt més probable que sigui el petroli que no el blat
la causa d’un conflicte internacional.
Així, quan es fa la guerra és amb l’objectiu
De salvaguardar o incrementar la pròpia capacitat de fer la guerra.”

I fent un salt fins a les organitzacions de dones, cal recordar a la sociòloga Jane Addams, Premi Nobel de la Pau del 1931 i presidenta de la Lliga Internacional de les Dones per la Pau i la Llibertat, que en la declaració dels seus Principis i Polítiques diu: "La pau és més que l’absència de guerra i el manteniment de l’ordre per la força. La pau exigeix que s’utilitzin mitjans no violents a la resolució dels conflictes i a la construcció d’institucions per al desenvolupament del món i la comunitat mundial." La WILPF creu que per aconseguir la llibertat i la justícia en el propi país i relacions pacífiques amb els altres països s'ha de construir una societat lliure d’explotació i “transformar el sistema econòmic en direcció de la justícia social.” En opinió d’aquesta antecessora digníssima de les ONG’s actuals, la pau i la llibertat són indivisibles, però es tracta d'una llibertat que significa drets i responsabilitats iguals per a tots sota un sistema de llei basat en la justícia. I això inclou "el dret a un govern que respongui a la voluntat i a les necessitats del poble, i a ser lliures del jou polític o econòmic. ...”

La vinculació de la lluita per la pau i la justícia social és una constant dels escrits de les dones i les seves organitzacions. I també la preocupació per les persones més débils. En aquest sentit, la Resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides es deu en bona mesura a Graça Machel, que va posar especial énfasi en la infància i en les dones.

Desprès de Rostock em sembla que torna a ser important el llibre "Women, War, Peace", editat per la Unifem el 2002, on es donen més arguments per demostrar els vincles existents entre les dones i la necessitat de pau. Entre les dades que hi podem trobar es recorda que les guerres de començament de segle XX suposaven només un 5% de mort de civils. A la IGM el percentatge va arribar al 15%, al 65% en la IIGM. Però en els anys 90 es calculava que sobrepassava el 80%. El percentatge, a l'actual guerra d'Irak, és encara superior. I això vol dir que no ens podem creure mai més que “la guerra és cosa d’homes”. Però el que posa de manifest el llibre d'Unifem és que hi ha també un biaix de gènere en com es mort i es pateixen les guerres.
Els 10 temes de gènere en que les expertes del Consell de Seguretat han treballat són:

1.- Violència contra les dones –especialment incrementada en temps de guerra.
2.- Paper de les dones en els desplaçaments de població—on les dones no deixen d’assumir tasques de cura en els desplaçaments, camps de refugiats, etc.
3.- Salut, en especial en els aspectes de salut bàsica i de la reproducció.
4.- SIDA.- Hi ha moltes més infeccions de dones, moltes d’elles expresses.
5.- Marginació en l’organització de la pau.
6.- Planificació de la pau sense perspectiva de gènere. Tenir presents les idees que fa tants anys repeteixen les dones sobre com assegurar la pau.
7.- Justícia i demanda de responsabilitats.- La impunitat dels crims contra les dones és manifesta.
8.- Mitjans de comunicació.- S’ha d’explicar la realitat de les dones més enllà de l’estereotip d’heroïna o víctima, o objecte sexual.
9.- Reconstrucció. (Què s’ha de construir abans: un oleoducte o la xarxa d’aigua corrent i clavegueram?). Accés a la terra, a recursos productius, a un treball digne.
10.- Prevenció. Les dones han de tenir accés als programes de desmovilització, reinserció, etc., Però s’ha de millorar les seves formes de participació. Una societat que utilitza i esclavitza les dones té moltes més probabilitats de ser una societat violenta, injusta, bel•licista. De fet, el que cal fer és més visible la lluita de les dones prevenint efectivament la pau, preparant la pau, combatent les guerres.

Elizabeth Rehn i Ellen Johson Sirleaf, les autores del llibre, conclouen en el seu estudi que: “El que va canviar desprès de l’11 de setembre és tant important com el que no va canviar. Cada dia segueixen morint en el món 35.000 nens menors de cinc anys de malalties que es poden evitar, l’onze de setembre, i el 12 de setembre, i cada dia... i s’estén l’epidèmia del SIDA , i la presa de decisions sobre els temes de pau i seguretat segueix en mans d’homes....”

Quan les conferències del G8 --i especialment la de Rostock-- representen fracassos per les polítiques del medi però permeten arribar a bons acords sobre desplegament d'armes, intentant aconseguir que les persones visquin atemorides i la propaganda s’entesta a repetir que cal prioritzar la lluita contra el terrorisme perque tot ha canviat desprès de l’onze de setembre del 2001, el llibre publicat per UNIFEM posa de relleu també el terrorisme quotidià i l'altra cara del terrorisme de les guerres "alliberadores" . Una lectura molt recomanable.

Celebrant la insòlita oportunitat que ha permès recuperar l’autonomia de l’Ulster (tot i els reptes que haurà de fer front) penso en l'encert de la iniciativa Universitat per la Pau i el Diàleg que estan impulsant un conjunt d'ex-rectors i una ex-rectora i tot un seguit de persones demòcrates que tenen relació amb el món universitari. (Veure http://unipaudialeg.blogspot.com/2007/04/prova.html). Les diferències de talla política semblen evidents entre els protagonistes d’ahir al Palau d’Stormont i els que a l’Estat s’anomenen dirigents polítics amb vocació prepotent d’imposar la història mentre es limiten a aplaudir o dissimular declaracions passades per vi i cercar les 7 errades a llistes electorals basques.
Crec que el dia 8 de maig va representar una fita històrica perquè a més de l’innegable avenç polític hi ha un suport financer fonamental del Tresor del Regne Unit de 51.500 milions d’euros per als propers quatre anys, que permetran fer realitat polítiques socials i econòmiques urgents, més un fons extra de 1.500 milions, 600 dels quals provenen del Govern irlandès per a infrastructures.
La qüestió del finançament no és de cap manera una qüestió menor. Vaig entendre que era així fa molt de temps, llegint precisament una altra persona que per diferents motius també ocupa titulars de premsa aquests dies: Pasqual Maragall. Val la pena recuperar uns breus trets del seu pensament que no sembla haver canviat gaire en els darrers trenta anys --i això no és dolent, digui el que digui alguna "promesa" que es fa massa eterna del PP.

Maragall, per exemple, en un treball col•lectiu de 1977 preveia “l’aparició de contradiccions entre l’afirmació nacional de les nacionalitats secularment oprimides i la voluntat de l’autogovern local.” I més endavant seguia dient que no tenia sentit sacrificar l’autonomia nacional a una política estatal uniformista i centralizadora, ni tampoc (força oportú recordar-ho en aquests dies de pre-campanya municipal) l’existència d’ajuntaments sense atribucions ni recursos, ja que això equival al desgovern local. Posteriorment, en un treball titulat “Federalismo y Gobierno local”, propugnava recuperar el municipalisme no solament com escola de democràcia i de política, sinó també com a doctrina política bàsica, posant de manifest una influència de les idees de Pi i Margall, massa desconegudes en els nostres dies encara que semblen força útils per a les esquerres transformadores.

Dissortadament, en una visió optimista del futur que l’actualitat desmenteix, Pasqual Maragall, el 1987, es declarava convençut que la Constitució --en lectura federalista i en benefici dels ciutadans i ciutadanes-- permetia que quedessin en segon terme les qüestions essencialistes de qui som? què som? que hauríem pogut ser? per situar la polèmica “en el terreny molt més humil però molt més pràctic de les qüestions operatives: qui fa què? qui ho paga? qui ho inspecciona?". És a dir –i això és de collita meva-- en el terreny de les polítiques públiques i en l’administració del que hauria de ser una democràcia econòmica i social.

No cal dir que des d’aquell breu article ha plogut força, i en tant que els defensors de la Constitució es posen dels nervis quan es parla de l'Estatut, el federalisme i l'estat plurinacional, no reconeixen que el grau de compliment de la mateixa Constitució és força galdós en qüestions tant importants com l’article 35 sobre el dret al treball, remuneració suficient i no discriminació per sexe, i l’article 43, sobre protecció de la salut, article 45 sobre medi ambient i el 47 sobre el “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat...” I així podríem anar seguint amb els articles dels drets socials i econòmics.

El que crec que s’ha entès a Irlanda del Nord és que la pau és el camí, i que calen uns mínims d’igualtat, cal l’existència d’una democràcia econòmica i social no necessàriament opulenta sinó bàsicament equitativa, perquè la vida democràtica en sentit polític i l’auto-govern, puguin prosperar. I sense cap renúncia política, com ahir Martin McGuinness, en nom del Sinn Fein, va declarar.

Ahir es va presentar el manifest que podeu llegir al final i que signen de moment 24 ex-rectors de diferents Universitats i una ex-rectora (Rosa Virós, de la UPF). Es va presentar en roda de premsa al Col.legi de Periodistes amb una nombrosa presència de mitjans. Tanmateix, el ressò que avui n'ha fet la premsa escrita ha estat escàs: sembla que no hi ha titul.lar si no es cau en la mateixa trampa que el manifest denuncia: la violència verbal, les discrepàncies estridents, la personalització del desacord. Si entreu a la web http://unipaudialeg.blogspot.com/2007/04/prova.html podreu saber els noms de tots els que han signat fins ara i tenir més informació sobre la manera d'adherir-vos en el cas que que us uneixi alguna mena de vincle amb el món universitari.

En qualsevol cas, val la pena donar la benvinguda a la iniciativa per la pau i el diàleg i cal confiar en que l'experiència creixi i s'extengui més enllà de les universitats.

Text del manifest:

Com a ciutadans i ciutadanes, demòcrates i universitaris, ens sentim obligats a expressar públicament la nostra preocupació pel risc creixent de que la política institucional es desacrediti cada cop més davant de la nostra societat, afeblint la legitimitat del sistema democràtic.

* La transformació del desacord polític en un exercici d’enfrontament permanent de gran violència verbal és una amenaça per al clima de convivència i també per al desenvolupament econòmic i social del país. La conversió d’alguns mitjans de comunicació en transmissors incessants de desqualificacions i injúries obstaculitza l’aproximació entre posicions discrepants que ha de ser l’objectiu del debat democràtic.

* En democràcia, les diferències ideològiques, socials o territorials han de ser i poden ser gestionades per la via de la negociació, amb exclusió categòrica de la violència terrorista, de l’extorsió i de l’insult personal. No pot haver-hi diàleg democràtic sota l’amenaça de la violència. No pot haver-hi un acord durador sense diàleg. Reclamem que així sigui també de manera especial en el procés de recerca de la pau civil al País Basc, un procés que exigeix absència de violència i respecte als drets humans.

* Les entitats representatives del món del treball i de l’empresariat, els col.legis professionals, les organitzacions no governamentals, les universitats i altres col.lectius socials han de reclamar a tots els dirigents polítics que –per damunt dels seus interessos partidistes- demostrin un respecte inequívoc als valors i les regles de l’estat democràtic de dret que garanteixen la convivència ciutadana.

Per tot això i en l’àmbit universitari, ens comprometem a impulsar i donar suport a totes les iniciatives destinades a promoure els valors que inspiren la cultura del diàleg i de la pau. L’enfortiment d’aquests valors és el fonament més sòlid per a desterrar del nostre entorn totes les manifestacions de la intolerància, la violència i la guerra.