Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Categoria: Persones a recordar

Madrid en Homenaje a Soledad Real

amcastells 22/09/2009 @ 11:25

libreria_y_lucero.GIF

Soledad Real López (Barcelona 1917) fue una de esas militantes indispensables en la resistencia antifranquista y en el retorno de la democracia a España. Como comunista, fue condenada a 20 años de prisión por la dictadura. Impulsó los movimientos de mujeres y de vecinos, y tuvo una estrecha relación con la Librería de Mujeres de Madrid. Murió el día 6 de febrero del 2007, en su Barcelona natal, a la que había regresado en los últimos años.

soledad_real_comunista_feminista.jpgSoledad Real se crió en el barrio obrero y marinero de la Barceloneta. Era hija de un calderero de La Maquinista, y en 1936 ingresó en las Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Allí, el 19 de julio colaboró en la movilización antifascista contra la rebelión militar, ayudando a organizar la resistencia en la Barceloneta.

En 1937 participó en el proceso de creación de la Aliança Nacional de la Dona Jove, junto a figuras como Teresa Pàmies, Margarida Abril e Isabel Vicente. Soledad Real se concentró en el trabajo militante de las mujeres en la retaguardia republicana.

Caída de Cataluña se refugió en Francia, donde permaneció cerca de nueve meses, internada en diversos campos de refugiados del noroeste.

El primero de noviembre de 1939, las autoridades francesas la devolvieron a la fuerza a España por la frontera de Hendaya, junto a otras compañeras de las JSUC como Isabel Vicente y María Salvo. En 1940, establecida nuevamente en la Barceloneta, participó en el proceso de reconstitución del PSUC y de las JSUC.

La detención en agosto del año siguiente derivaría en una condena de treinta años de cárcel, de los que cumplió dieciséis, repartidos en un buen número de prisiones: Les Corts (Barcelona), Torrero (Zaragoza), Ventas (Madrid), Málaga, Segovia y Alcalá de Henares.

En 1957 quedó en libertad condicional pero desterrada, con prohibición de volver a Barcelona y provincia. Establecida en Madrid, continuó militando en el movimiento comunista.

Tuvo una participación activa en el movimiento vecinal y asociativo a través del Movimiento Democrático de Mujeres y de la Asociación de las Mujeres del barrio del Lucero. Durante esta etapa se fueron consolidando sus convicciones feministas, de las que dio fe su larga y entrañable relación con la histórica Librería de Mujeres de Madrid.

A principios de la década de los ochenta sus vivencias vieron la luz en un libro: Las cárceles de Soledad Real (Alfaguara, 1982), de Consuelo García.

Desde entonces no cesó de transmitir el relato de su vida y de su lucha a las nuevas generaciones, en forma de charlas, participación en documentales y entrevistas. Hasta sus últimos días, Sole gustaba definirse como comunista y feminista: su vida dio amplio testimonio de estas dos pasiones.

Muriel Duckworth, In Memoriam

amcastells 13/09/2009 @ 22:21

muriel.jpg

Mi amiga Clara Valverde acaba de enviar  la noticia de que hace unos días murió Muriel Duckworth a los 100 años (casi 101!) de edad.  Esta activista canadiense dedicó toda su vida a luchar por la paz, por los derechos de las mujeres y por la justicia. Su obituario se publica hoy en La Vanguardia.

pero según Clara lo más interesante que hizo Muriel (y que no cuenta La Vanguardia), en los últimos 20 años, fue fundar el grupo Ragging Grannies ("Las Abuelas Cabreadas"). Para estar en esta organización (que ahora está por todo Canadá y los EEUU) hay que ser mujer de más de 80 años. Las Grannies se visten con ropa de "abuelitas" y protestan, sobre todo, contra la militarización, el daño al medio ambiente, etc, utilizando las tácticas de sorpresa y sátira.  Clara fue testigo de las acciones de las Grannies cuando vivía en Montreal y cuenta que eran una inspiración: llegaban estas abuelitas cantando y okupaban, por ejemplo, un barco nuclear y se ponían a cantar canciones de protesta. La policía no sabía muy bien qué hacer con ellas (algunas en sillas de ruedas). Aunque, normalmente, se acababan llevándoselas pero tardaban mucho tiempo, intimidados por las abuelas.
marching-grannies.jpg
El impacto que tiene cada acción de las Grannies es espectacular y la prensa está siempre ahí. Y su discurso político es de lo más radical. Son todo un ejemplo. A lo mejor podemos aprender de ellas? El hijo de Muriel, y buen amigo de Clara desde hace más de 30 años, el cineasta Martin Duckworth, y otros amigos cineastas, están acabando un documental sobre ellas, aunque ya hay muchos artículos, documentales y libros sobre ellas.
Mientras tanto, podemos verlas en imágenes y en acción protestando contra la energía nuclear (como en el video) o contra la guerra de Irak, o contra la venta de juguetes bélicos ante unos grandes almacenes:

La creatividad, valentía e inteligencia política de Muriel Duckworth es y sigue siendo un ejemplo  y seguramente somos muchas las mujeres a las que nos gustaría poder llegar a ser muy viejas y organizar un grupo de "abuelitas" radicales con todas vosotras!

(Mientras tanto, hacemos lo que podemos.)

Encara de viatge

amcastells 30/08/2009 @ 14:07

fabian-estape-chada-angels.jpeg

Ho reconec... unes vacances una mica llargues: però ja tocaven! León, amb visita al Sr. Estapé i l'Elisa; Galiza, magnífica: la comarca de Barbança, gràcies als bons consells de companys Daniel i Iñaki de IloveIU i de Facebook, un lloc on s'hi ha de tornar. Ara, Porto i aquest cap de setmana proper, Lisboa: la Festa do Avante!

El poc que llegeixo diaris o veig notícies arreu, a Galiza o Portugal, trobo notícies de la grip "nova". Des de les inquietants declaracions de la OMS de la darrera setmana fins a l'orgullòs informe de la conselleira galega que estan per sota dela mitjana espanyola en contagi, fins les declaracions de candidats portuguesos en campanya de que ells, diguin el que diguin, seguiran fent petons i donant la ma a les persones que s'els acostin...

Mentrestant, en el retrobament amb els amics, amigues i família, petons i abraçades, i compartir taula i plat...si ens contagiem de la grip nova, tindrem les defenses al màxim per tal com ens han acaronat, petonejat i abraçat... I encara queda la Festa do Avante!

p8230010.JPG

Juan Gómez Alba, In Memoriam

amcastells 29/07/2009 @ 09:45

juan-gonez-alba.jpg

En la mort de Juan Gómez Alba, comunista, sindicalista de la construcció, regidor de l'Ajuntament de Badalona i, en definitiva, un home bo, reproduim les paraules de condol, consensuades amb la fidelitat de l'estimació i el record, de l'amic Antoni Barbarà. No prou "políticament correctes", pel que es veu, perquè fossin acceptades per les "forces vives" de l'Ajuntament badaloní... (no és la primera vegada que un Ajuntament es fan el melindròs davant la paraula "comunista" o justifica a la persona que s'honora dient que, "tot i que era comunista, es podia parlar amb ell".)

En aquest bloc que intenta dir les coses com són, i, en honor i memòria del company Juan Gómez, demanem en prèstec les sentides paraules del company Toni Barbarà:

"Divendres, 24 de juliol va morir el company de Badalona Juan Gómez Alba. Les complicacions sobrevingudes a d’una delicada intervenció quirúrgica van acabar en poques hores amb la vida d’aquest badaloní excepcional del que avui volem i devem parlar i deixar constància pública. I ho fem d’una manera entranyable i propera però també amb el major rigor i solemnitat en aquesta sala noble de l’Ajuntament de Badalona.
De fet les breus línies que ara passo a llegir reflecteixen una suma succinta d’una sèrie d’aportacions que diverses persones que el van conèixer profundament, van gaudir i van estimar en Juan Gómez ens han volgut fer arribar fins a aquesta Alcaldia. Soc, doncs amb satisfacció i serenitat el portantveu de molts dels seus amics, amigues i companys.
En Juan Gómez va ser regidor d’aquesta casa en el primer Ajuntament de la democràcia recuperada allà el 1979, ara fa 40 anys. Dins el seu Grup Municipal del PSUC, va ser el titular d’una regidoria de nova planta i que ja era tota una declaració d’intencions: “Lluita contra l’Atur”. Aquest va ser un mèrit que avui cal rememorar i que el situa dins el marc Institucional però en Juan Gómez ha estat molt i molt més i és just i és necessari fer-ne memòria col•lectiva.
Un badaloní excepcional va arribar de la seva Andalusia natal per treballar a la construcció, i es va incorporar d’immediat a la lluita sindical, social i política contra la dictadura. Fundador de les CC.OO. en clandestinitat, militant comunista de referència al PCC, activista social per la democràcia, en Juan era la imatge viva i autèntica d’aquella veu que reclamava al carrer Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i ho feia des del seu accent andalús i amb la convicció del seu compromís per la seva Catalunya que anava naixent. En Joanico va usar com a nom de lluita clandestina el de “Sarrià”, fet com a mínim paradoxal per a un sindicalista de base, i és que abans de venir a la seva definitiva Badalona, en Juan es va aixoplugar a casa la família, a una porteria de finca al barri barceloní de Sarrià.
En Juan va ser una persona profundament solidaria, internacionalista, compromesa, coherent, constant, i així ho van podem constatar molts i moltes al seu voltant. Amb la fermesa i la seguretat que dona la generositat del sacrifici, la fidelitat als valors i la honestedat a una causa noble i altruista: l’emancipació de les persones humanes. Era en Juan un exemple punyent i conseqüent de la seva pertinença a la classe treballadora, obrera diria ell. Una intuïció gairebé genètica li permetia trobar la posició i la paraula adient en cada situació, per més complexitat política o teòrica que pogués semblar al seu entorn. Tanmateix ell llegia, estudiava i aprenia cada dia, per principi. I així ens orientava a molts i a moltes.
De la seva vocació i passió solidaria i internacionalista és obligat recordar en Juanico, vinculat fins al límit amb la causa de Cuba i d’altres pobles en lluita antiimperialista i/o en emergència sobirana: Sàhara, Nicaragua, Palestina, i un llarg etcètera per acabar altra cop amb la Cuba socialista i tot el moviment de suport i amistat entre pobles. Lluitador incansable per la Pau, “soldat no- vençut d’una causa invencible” parafrasejant Pere Casaldàliga, en Juan era sempre, i aquí això vol dir sempre, en cada mobilització o acció en defensa dels més pobres, dels més febles, dels més insurrectes contra un sistema militarista i neoliberal del que abominava. Orador brillant i pedagog vehement Juan “dos palabras” com li deien en aquell seu únic i memorable viatge a Cuba, en Juan tenia opinió, tenia proposta i tenia la capacitat d’explicar-se ... i d’escoltar.
En aquell equip municipal del 79 el recordem intentant cedir el seu lloc a la llista electoral a algun company o companya que pogués fer més i millor feina… però això no era possible doncs ell era justament identitat i credibilitat de projecte, ell era el projecte.
Estem segurs que en Juan no hauria abandonat la batalla per la seva gent i pel seu poble i ha estat una mort sobtada i amb traïdoria qui ens l’ha pres de les mans. Tanmateix en Juan és ja tot ell paisatge quotidià, ell forma, determina i conforma la ciutat i la societat d’avui. Les seves cendres s’han incorporat, pel seu desig exprés, al seu Mediterrani , que va des de la Màlaga natal a la Badalona vital, i amb un sospir al seu Carib de tots els somnis.
Ha estat un honor i un privilegi viure, conviure i aprendre del Juan Gómez Alba, i al marge de les coincidències o discrepàncies ideològiques , és bo per aquesta ciutat dir en veu alta: Juan, has estat una persona excepcional, bona i honesta, t’estimem, et recordem i seguirem el teu mestratge."

Fins a sempre Company !!

Bloc de l'original: La Ratera
i en parla també: La Casa Europa

Feministes contra les guerres: NATALIA ESTEMIROVA, in memoriam

amcastells 16/07/2009 @ 17:34

rusa-nataliaestemirova-grozni.jpgMe n'entero per l'amiga i companya Eva Maria que ens fa arribar les paraules de Feministes contra les guerres:

La Natàlia, la nostra amiga activista feminista de Txexènia i pels drets humans ha estat segrestada i assassinada ahir. La Natàlia, com també ho va ser l’Anna Politkoskaia, ha estat assassinada....però la seva vida, la seves paraules ens ajuden a seguir el seu camí ... a seguir compromeses amb la pau i la no violència, amb els drets humans de les persones que els hi ha costat la vida. Amb ella vam compartir un 8 de març de 2004 a la Plaça sant Jaume i una cte a la Bonnemaison, a Jerusalem a la trobada de Dones de Negre i a Sant Petersbourg junt amb l’Elena Vilenskaia vam donar suport a un projecte entre mestres de Rússia i Txexènia per la pau.

Exigim al govern rus i txetxè la investigació, aclariment d’aquest monstruós assassinat NATÀLIA . ANNA no us oblidem, els vostres somriures i les vostres accions seran sempre amb nosaltres...

TOTES A LA PLAÇA SANT JAUME DILLUNS 20 de juliol A LES 8 DE LA TARDA

(ENS AJUNTEM AMB LA CONCENTRACIÓ CONTRA LA VIOLÈNCIA A LES DONES )

Les seves paraules..:

“Jo em declaro obertament pacifista, perquè sé el que suposa per a la gent jove el militarisme i les guerres. Estic en contra de totes les guerres i la violència i tinc molt clar el que suposen per a les dones, com també la capacitat que tenen per reconstruir la vida, defensar-la i desarmar-la.

A Txetxènia, tot el pes de la guerra ha recaigut sobre les dones. Quan van començar els segrestos, vam ser les dones les que ens vam enfrontar denunciant aquests crims. El 1995 vam organitzar una marxa pacífica des de Moscou fins a Grozni. I no denunciem únicament els crims i la violència del govern rus, també la violència del nostre propi govern i dels grups armats.

El paper de les dones és indispensable, ha estat indispensable durant tot aquest temps, si no Txetxènia hauria desaparegut. Imagineu com ha canviat la nostra vida: de cop, la família tradicional txetxena fortament patriarcal, té al capdavant una dona que ha d’assumir totes les responsabilitats.

Hem demostrat gràcies al nostre treball de resistència pacífica que Txetxènia pot sobreviure sense Rússia.

És inimaginable pensar les diferents situacions a què s’han hagut d’enfrontar, els recursos i les estratègies que han generat per tirar endavant la vida. Soles i sense cap arma! Si pensem en el que els homes consideren actes d’heroisme, les nostres accions sí que són actes d’heroisme: el treball diari per la supervivència. Recordo quan no teníem menjar i no ens arribava cap tipus d’aliments, les dones van trobar la manera de travessar els controls militars i de transportar aliments per les seves famílies.

Primer negociant amb els militars i amb un carro, intentant arribar a Grozni, sense que ens disparessin. Després vam llogar un tanc i després un helicòpter. Vam reconduir l’armament de la guerra i la destrucció en eines per a la vida. Malgrat el paper important de les dones txetxenes, Txetxènia és una societat molt tradicional, conservadora i patriarcal.

Queda molta feina per fer, per continuar fent. Primer, crec que és indispensable tenir un país, després reconstruir-lo; reconstruir la vida de les persones, que es puguin recuperar de tants anys de guerra i violències. És ben cert, les dones tenim una oportunitat important pera la pau i el futur de Txetxènia."

De: Feministes contra les Guerres

Dones x Dones
Fundació per la Pau

CAMPAÑA INTERNACIONAL en la RED: PREMIO NOBEL de la PAZ para la FUNDACION VICENTE FERRER

amcastells 25/05/2009 @ 17:55

vicentefoto.jpg

He recibido esta carta de Miguel Angel Sánchez Alemany:

Subject: CAMPAÑA INTERNACIONAL EN LA RED: PREMIO NOBEL de la PAZ para la FUNDACION VICENTE FERRER

Queridos amigos, ya casi hemos reunido 10.000 apoyos para la causa PREMIO NOBEL de la PAZ para la FUNDACION VICENTE FERRER, y considero que ha llegado el momento de darle un “impulso” significativo a esta campaña. Para ello OS PIDO VUESTRA AYUDA. Pensad en todos los medios de comunicación que puedan estar accesibles a todos vosotros (por Internet, por teléfono, por carta,…) tales como periódicos, radios, televisiones, ediciones digitales, boletines, diarios gratuitos, hojas parroquiales, etc, etc, … y hacedles llegar este mensaje: CAMPAÑA INTERNACIONAL EN LA RED: PREMIO NOBEL de la PAZ para la FUNDACION VICENTE FERRER GRACIAS al esfuerzo conjunto de TODOS, la causa PREMIO NOBEL de la PAZ para la FUNDACION VICENTE FERRER ya ha recogido unas 10.000 FIRMAS por todo el mundo, y algunos medios de comunicación de importancia ya se hacen eco de ello como El Mundo.

POR FAVOR, PUBLICAD el siguiente enlace de CAUSES, para que TODO EL MUNDO pueda unirse a esta CAMPAÑA INTERNACIONAL EN LA RED: http://apps.facebook.com/causes/210215?m=94c030c1
----------------

Mario Benedetti: Somos mucho más que dos

amcastells 18/05/2009 @ 11:37

Que nadie cambie nunca tus palabras...

No me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro

si usted habla de progreso
nada más que por hablar
mire que todos sabemos
que adelante no es atrás

si está contra la violencia
pero nos apunta bien
si la violencia va y vuelve
no se me queje después

si usted pide garantías
sólo para su corral
mire que el pueblo conoce
lo que hay que garantizar

no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro

si habla de paz pero tiene
costumbre de torturar
mire que hay para ese vicio
una cura radical

si escribe reforma agraria
pero sólo en el papel
mire que si el pueblo avanza
la tierra viene con él

si está entregando el país
y habla de soberanía
quién va a dudar que usted es
soberana porquería

no me gaste las palabras
no cambie el significado
mire que lo que yo quiero
lo tengo bastante claro

no me ensucie las palabras
no les quite su sabor
y límpiese bien la boca
si dice revolución.

Dilluns dia 27: Premi Ignasi Fina

amcastells 24/04/2009 @ 17:17

ACTE PREMI IGNASI FINA 2009

IGNASI FINA I SALUT DELS TREBALLADORS I TREBALLADORES SÓN LA MATEIXA COSA.

Aquest any, per primer cop, el Premi que atorga l'Ajuntament de Barcelona, mitjançant el seu Consell Assessor de Salut Laboral, amb ocasió del Dia Mundial de la Salut Laboral, porta el nom del que va ser el nostre company, amic i regidor.
Les persones, moltes, que vau/vam tenir la sort de treballar i conviure amb l'Ignasi aprofitarem aquest acte solemne per recordar la seva entranyable presència.

Salut i fins sempre Ignasi !!


Periodista fins al darrer dia

amcastells 10/04/2009 @ 18:34

El llibre «Crónicas del linfoma » recopila les narracions de l'asturià José Comas sobre la lluita contra el càncer que va acabar amb la seva vida fa un anyjosecomas.jpg

 José Comas. archivo

Oviedo

«Soy espectador de mi propio mal y espero poder mantener esta posición hasta donde sea necesario». Ésta es la fría, matemática, declaración de principios con la que el periodista asturiano José Comas acometió el reto que él mismo se había planteado: relatar en vivo y en directo su lucha contra el cáncer, su batalla frente a un linfoma que, finalmente, acabó con su vida el 22 de marzo de 2008. Tenía 63 años.

«Crónicas del linfoma» es el título del libro que recoge los relatos que el periodista natural de Cangas de Onís remitió a un grupo de amigos cercanos desde Alemania, donde ejercía como corresponsal del diario «El País». Este rotativo -al que dedicó buena parte de sus 35 años de ejercicio del periodismo- recogía en su edición de ayer un anticipo del citado volumen, publicado por Rey Lear Ediciones y que saldrá a la venta el próximo día 11.

Como si de una crónica bélica se tratara, Comas combina en su epistolario mensajes llenos de emoción, de distanciamiento de la enfermedad y de fina ironía. Y todos ellos impregnados de la maestría de quien lleva décadas observando la realidad y tratando de transmitirla con el máximo rigor... y no pocas gotas de sentido del humor.

¿Ejemplo? Uno que denota su pasión por Asturias, más fuerte que los largos períodos de lejanía geográfica: «Si todo sigue mal, tendré que encargar al "gaiteru" para que toque "Asturias patria querida" y me tiráis al Sella». Otro ejemplo que evidencia las secretas complicidades que surgen entre quienes comparten experiencias extremas: «Me sentí muy unido al sufrimiento de Wojtyla (Juan Pablo II). Me gustaría morir como él, con las botas puestas, enviando una crónica». Un tercer testimonio que discurre por la senda del sarcasmo: «El trasplante de médula a Stefan Morsch, que sufría leucemia, fue todo un éxito. El paciente se murió de neumonía».

El relato comienza así: «Los médicos han diagnosticado en Berlín que José Comas, de 60 años, corresponsal en Alemania del periódico español "El País", padece un linfoma de tipo maligno que responde al nombre de No Hodgkin. Se trata de "una afección en la cual se forman células cancerosas en el sistema linfático", según la definición del National Cancer Institute de Estados Unidos».

Y prosigue: «Tanto Comas como No Hodgkin se encuentran en perfecto estado de ánimo y dispuestos para darse de hostias en una pelea a muerte con incierto desenlace. Se trata de un combate en el que vale todo, sin que tengan vigencia las normas de la Convención de Ginebra. Por este motivo, Comas está dispuesto a atacar a No Hodgkin con armas químicas».

Son varios los pasajes en los que José María Comas Vega, o José Comas en su firma periodística, o Pepe Comas para los más allegados, echa mano de sus orígenes. «Comas, que es asturiano y ejerce como tal, se ha mostrado dispuesto a no recurrir ni a la peluca ni a los grupos de terapia». Pero aún más omnipresente está su prisma profesional, que casi determinaba su modo de enfrentarse a la pelea cotidiana: «Afronto la situación con lo que yo defino como "mentalidad periodística" y lo aplico al caso. Se trata de imbuirse de la posición del espectador no involucrado».

Quintin Cabrera: hasta siempre!

amcastells 13/03/2009 @ 10:41

Me acabo de enterar por el blog del amigo ceronegativo. No le llegó a tiempo "su pulmón" para transplante al uruguayo más universal. Hace unos días nos dejó Pepe Rubianes. Hoy Quintín... No hay duda: la muerte es de derechas e hijaputa, pero tiene buen gusto, sabe acompañarse de los mejores, maldita sea!