punts de vista

Insurrecto, lúcido, valiente, vital... Todo lo que hemos aprendido de tí, todo lo que nos hemos reído contigo, todo lo que hemos transgredido contigo hoy sirve para rebelarnos más, para no aceptar consuelo, para despotricar con razón y blasfemar contigo: Puta muerte, Pepe! puta muerte!

En el 200 aniversari del naixement de Charles Darwin desitjo molts anys de llarga i desenvolupada vida a les seves teories i una estada de tots els anys que calgui a l'escola pública, naturalment mixta i amb Educació per a la Ciutadania inclosa, a totes les persones partidàries del creacionisme, George W. Bush inclòs.

Fins la "reconversió" definitiva de totes les màgies i la desmitificació de tota la ciència-ficció que ens va amargar la infantesa als nens i nenes del franquisme, quan per "preservar" la nostra ànima no ens deixaven desenvolupar la nostra intel.ligència... Quina estafa!

José Luis de la Torre Lorente fa lluita ideológica de la bona amb els seus videos. Aquest és el segon realitzat per IU. El primer no em vaig veure en cor de reproduïr-lo... L'horror era a Gaza a flor de pell, com ara, però Hebe de Bonafini, Chávez, Allende i el Ché Guevara, ens ensenyen que la història ens pertany. Sols cal que ens ho creguem, que les nostres raons s'escoltin amb més força, que no ens deixem vèncer pels somriures irònics del Soros de torn... i que ens disposem, dempeus, a ser els i les protagonistes del nostre futur.

El nom del videu és "Ideales y Utopia"... però amb aquests ideals, amb aquesta força, amb aquesta convicció de la raó, la utopia és necessaria i es pot tocar amb les mans, i un altre món (molt millor) és possible!

(Gràcies, José Luis, espero la tercera entrega...)

Extret de les paraules de Sandro Maccarrone, director de l'Avant, en el seu Bloc històric, en memòria del company Àlvar Badia:

 "Mentre les tropes israelianes iniciaven la invasió terrestre a la franja Gaza, ens deixava el company i camarada, Àlvar Badia (...) No sóc ni molt menys dels que millor el coneixia. Els seus companys del moviment de solidaritat amb Cuba o de l'assemblea de l'Eixample d'EUiA, segur que sabrien transmetre molt millor com era l'Àlvar militant i també l'Àlvar company i amic.

(...) L'Àlvar era d'aquella gent del Partit, que quan els de la meva quinta estàvem a la Joventut, ens cuidava molt. Acostumava a venir als nostres actes i a les Festes Revolució i de tant en tant el veies entrar al nostre local i fer una aportació econòmica, sempre de forma discreta. El record que en tinc a un nivell més personal, és el d'una persona afectuosa i atenta, serena, que mai no aixecava la veu per defensar els seus arguments. En canvi, sabia fer ús de la ironia, amb un gran sentit de l'humor.

Un cop a l'Avant, també he seguit comptant amb el seu suport tranquil. Sempre ha vingut a les activitats que hem organitzat. Recordo que ens va proposar, al Consell de Redacció, encarregar-se de distribuir a les bústies dels edificis del seu barri, els exemplars de l'Avant que quedessin com a excedent. Aquest fet senzill, crec que caracteritza un altre aspecte a destacar de l'Àlvar: era un Militant de Base, així amb majúscules. Era membre del Comitè Central del PCC, és a dir, membre de la seva direcció. Però tenia un contacte directe amb l'aplicació concreta i quotidiana del projecte del Partit. Per a ell, el "moviment de solidaritat" o "el moviment socio-polític" no eren només apartats abstractes d'un document polític, sinó que eren persones, organitzacions més grans o més petites, contrast d'opinions amb la gent del voltant... Sí, segurament, era dels "imprescindibles".

Ara fa uns dies, una aturada cardíaca el va sorprendre mentre estava presentant un Cafè dels Divendres a la Fundació Pere Ardiaca. Malauradament, no se n'ha sortit. Sense que pugui servir de consol, com a mínim podem alegrar-nos que precisament en aquests dies, el seu estimat poble cubà hagi pogut celebrar el cinquantè aniversari de la revolució.

És amb aquest record i amb molta pena per la teva pèrdua, que et diem: salut camarada!"

En record també de l'Àlvar podeu llegir el company Lluis Monerris i el company Gerard Baró i a la companya Carmina Olivé.

Hago mías, como tantas veces, las palabras del compañero Toni Barbarà:

¡ Hasta la victoria Siempre !

Era el primero de enero de 1959 cuando las primeras tropas del Ejercito Rebelde al mando del comandante Fidel Castro entraban en las calles de La Habana. Se proclamaba el fin de la lucha insurgente contra la del gobierno títere del dictador Batista y se proclamaba allí la Revolución victoriosa. De ese hecho crucial para la historia de Cuba y de todo el planeta, se cumplen hoy 50 años.

En este medio siglo muchas cosas han cambiado y el mundo no es ya el mismo, pero nadie, ni siquiera los más paranoides enemigos de Cuba pueden objetar que esa Revolución ha resultado determinante para el devenir actual, y que sin duda sigue posicionando a toda la humanidad, para el amor y la esperanza o para el odio y la sumisión. Cuba, y eso significa su pueblo, su gobierno y su Revolución se han convertido, queriéndolo y/o sin quererlo en el referente ético de la utopía y de la emancipación. Esa Revolución hoy ya cincuentañera es la imagen de la soberanía de un pueblo, de la lucha por la justicia social, de la solidaridad internacionalista, de la esperanza y los derechos de los pobres y oprimidos por fin iguales ya sean jóvenes o viejos, mujeres y hombres, de la liberación de esta Latinoamérica en pie y de todos los pueblos sometidos frente al Imperio, de la oposición combativa y valiente al neoliberalismo económico, de la maravillosamente heroica voz que truena y denuncia al capitalismo a sus guerras y sus miserias… Para varias generaciones, Cuba y esa Revolución es y ha sido la estrella brillante en la negra noche de los tiempos más duros.

Y reconocer esos hechos no es ya algo subjetivo sino un ejercicio de honestidad histórica e intelectual. Como cualquier obra humana, y la revolución cubana es profunda y esencialmente humana, en tan largo y difícil camino ha habido, necesariamente, sus sombras, sus errores, sus aprendizajes y autocríticas desde la descarnada realidad que obligaba a ir pensando y corrigiendo mientras se iba haciendo la historia y resolviendo el día a día de once millones de personas. Gentes lúcidas, exigentes, cultas y cultivadas, críticas, sensibles, generosas, amantes, divertidas, solidarias,…revolucionarias !! Miles de personas entrañables y también algún pícaro muy quevediano, y unos cuantos que se arrugaron y (ilusos !) viendo televisión USA por satélite se fueron p’allá, jugándose la piel y lo que va dentro con tal de ser noticia basura. Hoy ya no son noticia y son ricos en hipotecas pero sus hijos miran hacia la/su perla del Sur con curiosidad, afecto y en muchos casos, sano orgullo de caribeños libres.

Cuba y su Revolución han sabido llegar hasta aquí, sobreviviendo, contra todo pronóstico agorero, a golpe de decisión y sacrificio a la mayor agresión sostenida en el tiempo por parte del mayor enemigo imperial a una pequeña nación soberana. Ni bloqueos, ni invasiones, ni armas, ni conspiraciones, ni todas las toneladas de basura mediática que han lanzado los gobiernos estadounidenses de turno han podido doblegar a ese pueblo excepcional. En este feliz aniversario, con un Fidel vivo y superviviente, con Raúl en el timón, con el Che y Camilo en el firmamento, con la esperanza y la solidaridad en el horizonte, millones de personas en todo el planeta queremos unirnos a ese clamor de la historia y sentirnos con orgullo, herman@s y compañer@s. Seguimos en la lucha que esto tan solo acaba de empezar… y Vds. Tenían razón.

Pero hoy no quiero sujetarme al rigor de la nota imprescindible y me permito dos líneas de liberación y efervescencia personal, porque es también MI aniversario como cubano del alma y compañero. Y es que Cuba nunca deja indiferente: se la ama o se la odia. Es un test seguro y contrastado de dignidad, conciencia de clase, insumisión y rebeldía, solidaridad y coherencia. Y amando a ese país y a sus gentes se crece y se aprende, y se recibe cien por uno, y un@ se siente vivo y protagonista de sus días. Y te ensanchas y respiras, y sientes olores, tactos, miradas, suspiros, esperanzas y utopías, y así sueñas en coro, avanzas y sufres en colectivo… y te haces más persona. Confieso que en esto, sobretodo en esto, tampoco soy neutral. Me llaman “cubanófilo” pero en realidad son un admirador modesto de esa Revolución maravillosamente atípica que ha crecido, sobrevivido, resistido y vencido a mi lado.

Gracias Cuba por ser como eres, gracias por todo lo que hemos aprendido y recibido de esta Revolución. Con el dolor por Gaza y el pueblo de Palestina como martilleante telón de fondo... Con emoción y una lágrima caliente desde la neurona más profunda de los sentimientos: Gracias Revolución !

Antoni Barbarà

M'ha arribat un mail en el que regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona convida a l’acte de descoberta de la placa en homenatge al pensador marxista, lògic i metodòleg de la ciència, professor i traductor Manuel Sacristán Luzón.
L’acte tindrà lloc el dimecres dia 10 de desembre, a les 11 hores a l’Avda. Diagonal, núm. 527, al districte de Les Corts.

Segurament es penjarà a la façana de la casa on Manuel Sacristán va viure els darrers anys, on tants amics i amigues hi cabíem, hi trobavem la paraula que calia, el llibre que necessitàvem, el somriure que ens ajudava... On es va fundar CC.OO. de l'ensenyament de Catalunya i on tantes persones joves vàrem aprendre que la veritat és revolucionària malgrat s'en volguin apropiar els "bonzos" de totes les causes...

De nosaltres depén que no sigui una cerimònia oficial més, sinò un acte d'aquells als que en Sacristán li agradava d'anar-hi!

Manuel Sacristán va morir fa 23 anys, però les coses que va dir i escriure, les seves idees, la manera de ser i compartir i el seu compromís amb la humanitat segueixen servint avui --com en el futur-- per a viure d'una manera més lùcida i honesta.

En el seu record, us deixo amb alguns dels aforismes que podeu trobar en el bloc sobre Sacristán del que tenen cura amics i companys, i amb el que avui he fet l'enllaç:

Concepció del món

Cal aprendre a viure intel·lectualment i moralment sense una imatge o «concepció» rodona i completa del «món» o de l'«ésser», o de l'«Ésser».

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968)

Filosofia

Existeix i ha existit sempre una reflexió sobre els fonaments, els mètodes i les perspectives de la saviesa teòrica, de la preteòrica, i de la pràctica i la poiesi, reflexió que, discretament, pot ser anomenada filosòfica (recollint un dels sentits tradicionals del terme) per la seva naturalesa metateòrica en cada cas. Dit d'altra manera (infidel paràfrasi d'un motto de Kant) no hi ha filosofia, però hi ha filosofar. Aquesta activitat efectiva i valuosa justifica la conservació del terme «filosofia» i dels seus derivats.

Sobre el lloc de la filosofia en els estudis superiors (1968)

Crisi

Pel que fa a la crisi del marxisme; tot pensament decent ha de trobar-se sempre en crisi. De manera que, per mi, que duri.

Savi

Una tradició venerable distingeix entre el savi i el que sap moltes coses. El savi afegeix al coneixement de les coses un saber de si mateix i dels altres homes, i d'allò que interessa a l'home. El sabedor de coses compleix amb comunicar els seus coneixements. El savi, en canvi, està obligat a més: si compleix la seva obligació assenyala finalitats. [...] Quan el savi ensenya així les finalitats de l'home, més que ensenyar coses allò que ensenya és a ser home. Ensenya a protagonitzar bé el drama que és la vida...

Homenatge a Ortega (1953)

Intel·lectual

L'única manera de ser de debò un intel·lectual i un home d'allò que Goethe anomenà l'harmonia de l'existència humana, és una manera militant; consisteix a lluitar sempre, pràcticament, realment, contra l'actual irracionalitat de la divisió del treball, i després, aquell que encara estigui viu, contra el nou punt feble que presenti llavors aquesta vella mutilació dels homes. I així successivament, al llarg d'una de les moltes asímptotes que semblen ser la descripció més adient de la vida humana.

La resta és utopia, quan no és interès. Això, en canvi, és un Studium generale i fins i tot un viure general per a tots els dies de la setmana.

Studium generale per a tots els dies de la setmana (1963)

Què fer?

La línia de conducta més racional per al moviment revolucionari consisteix a reconèixer que és massa arriscat proposar-se, a la manera de la dialèctica idealista, una deducció immediata de la solució ecologicosocial. En comptes d'aquesta postura, cal la simultaneïtat de dos tipus de pràctica revolucionària, la naturalesa de comunisme científic dels quals consistirà no en la possessió d'un model deductiu de societat emancipada sinó en la pràctica sistemàtica de la investigació per assaig i error, guiada per la finalitat comunista.

Ambdues pràctiques complementàries han de ser revolucionàries, no reformistes, i es refereixen respectivament al poder polític estatal i a la vida quotidiana. És una convicció comuna a tots els intents marxistes d'assimilar la problemàtica ecologicosocial que el moviment s'ha d'esforçar per viure una nova quotidianitat, sense deixar la revolució de la vida quotidiana per «després de la Revolució», i sense perdre la seva tradicional visió realista del problema del poder polític, en particular de l'estatal.

En aquest punt, també és contraproduent l'abandó reformista de determinats elements de tradició marxista. Per exemple, la crisi ecològica augmenta la validesa i la importància del principi de la planificació global i de l'internacionalisme, principis que els partits obrers tendeixen a abandonar sota una influència ideològica burguesa realment anacrònica perquè, mentrestant, el capital s'internacionalitza fins i tot políticament i projecta, a escala planetària, el desastre de la humanitat, pensant que n'assegura el «Progrés».

Comunicació a les Jornades d'Ecologia i política (1979)

Modèstia

La diferència fonamental de la cultura del moviment obrer respecte de la cultura dels intel·lectuals és el principi de la modèstia. El militant obrer, el representant obrer culte és modest perquè reconeix que existeix la mort, com ho reconeix el poble. en la cultura obrera està la modèstia perquè està el reconeixement de la mort. Cada generació mor i després segueix una altra. Els herois obrers són en general herois anònims, mentre que els herois intel·lectuals tenen divuit cognoms, quaranta avantpassats, influències d'escola i altres foteses.

Entrevista per al «Viejo topo» (1976)

Mercat

Però mentre que els elements del sistema són potencialment d'una gran racionalitat, el seu regulador, el mercat, presenta trets essencials d'irracionalitat. No només en la seva fase heroica, en el segle XIX: en aquella època la seva irracionalitat resideix sobretot en la seva imprevisibilitat fins i tot a breu termini. El mercat dels temps heroics del capitalisme es comporta amb la racionalitat de la naturalesa: només funciona a força d'hecatombes. El mercat del bizantí capitalisme contemporani monopolista revela la seva irracionalitat en allò que podria anomenar-se el «voluntarisme del mercat», o més correntment «publicitat». Poders capritxosos governen aquest mercat i per mitjà d'ell, el cervell dels homes influïts fins i tot en la seva manera de sentir i percebre per allò que es decideix en les oficines publicitàries de les grans potències del mercat, sense atendre a més racionalitat que la maximització del benefici privat.

Studium generale per a tots els dies de la setmana (1963)

Catedràtics reaccionaris

(Altres pensem, sigui dit de passada, que els catedràtics reaccionaris són levites d'una hierocràcia parasitària de lletratinents.) [En resposta al sociòleg Helmut Schelsky que havia afirmat que Ulrike Meinhof era una «sacerdotessa de la violència».]
Nota a la «Petita antologia» d'Ulrike Meinhof (1976)

Racional

No tot allò real és racional; més aviat gairebé res.

Quin Marx es llegirà en el segle XXI? (1983)

Pacifisme

Mai no es repetirà prou un altre tòpic pertinent: que el pacifisme no consisteix en no voler morir, sinó en no voler matar.

El fonamentalisme i els moviments per la pau (1985)

Científics i filòsofs

El científic sempre ha de separar clarament i terminantment les coses –fins i tot quan no ho estan en la realitat– per poder estudiar-les amb precisió, amb exactitud. El filòsof, per la seva banda, ha de recordar que la claredat així aconseguida per la ciència és en tot cas artificial, i que sempre queda la tasca de recomposar la comprensió de la realitat a partir del seu necessari desmembrament per la ciència.

Lògica elemental (1996)

Igualtat

Igualtat no és per al marxisme un postulat abstracte independent de la realitat, sinó la postulació de quelcom amb positiva viabilitat històrica i amb un contingut determinat per ella, a saber, la supressió de les classes socials.

Pròleg a l'«Anti-Düring» (1964)

Déu

La ciència no pot demostrar ni provar res referent a l'univers com un tot, sinó tan sols enunciats referents a sectors de l'univers, aïllats i abstractes d'una manera o altra.[...]

D'altra banda, la frase vulgar de la «demostració de la inexistència de Déu» és una ingènua malentesa que carrega el materialisme amb l'absurda tasca de demostrar o provar una inexistència. I les inexistències no es proven; es proven les existències. La càrrega de la prova competeix a aquell que afirma existència, no a qui no l'afirma.

Pròleg a l'«Anti-Düring» (1964)

Extret d'una selecció feta per Pere de la Fuente Collell i Salvador López Arnal.

A vegades l’atzar provoca estranys contrapunts. Vaig parlar per primera vegada amb la Margarita Abril a l’enterrament d’una altra dona especialment important per a moltes persones de la meva generació: la Giulia Adinolfi. A la cerimònia hi havia molta gent, però a la sortida vàrem quedar de costat. I un comentari fet de forma casual va servir d’inici per establir complicitats i una amistat que va anar creixent i creixent...

Dels moments passats al costat de la Margarita Abril recordo especialment l’alegria de viure el plaer quotidià de la cuina ben feta. Les converses sobre la millor recepta per a cuinar el porcell, el mestratge que tenia en el punt del gigot i la barreja de mongeta tendra i mongetes seques amb que l’acompanyava, l’enyor d’una “choucroute garnie”, i la lleugeresa del salmó al forn que va ser el darrer plat que vàrem compartir en una taula ben parada, amb tovalles i tovallons de roba blanca amb un punt de midó. La Margarita n’havia fet de cuinar, quan era més jove, un acte ritual d’amor i amistat. Els camarades que arribaven a Paris en temps de clandestinitat rebien a la taula de la Margarita i en Román el suport nutrici i d’afecte d’una truita de patates solidària, o d’un meló francès amb vi de Porto per a ocasions solemnes. I els camarades d’exili compartien també el gustós resultat de les hores invisibles passades als fogons per aconseguir les petites obres mestres de la cuina casolana. En els darrers temps, i quan la cuina era un dels temes que s’encetava, la Margarita parlava sovint d’un viatge a Portugal i com n’havia menjat de bé en una terra que estimava per la revolució dels clavells i que la va acabar d’enamorar pel bacallà a la brasa i pel “bacalhau à Braz”, una meravellosa menja d’elaborada alquímia on la ceba estofada, les patates fregides, el bacallà esqueixat, ous, nata, julivert i olives negres sorprenen el paladar i no s’esborren mai més de la memòria.

Amb el pas de temps cuinar es converteix per a tothom amb una tasca massa feixuga, però la Margarita va mantenir l’escalfor i l’afecte d’aquesta barreja de gastronomia, amistat i política, compartint una taula prop de la mar, o pujant fins el castell d’Hostalric per acompanyar els paisatges de La Selva i el Vallès Oriental amb l’escalivada semi-freda o un plat de terrissa amb canelons gratinats.

La conversa, com no podia ser d’altra manera, acompanyava tant bé com el vi rosat. De fet la Margarita, addicta a l’aigua amb gas, trobava l’espurna picant en el comentari ben o mal intencionat, però era impossible estar al seu costat en silenci. En torn de la taula parlàvem de la situació política, compartíem fil.lies i fòbies, i entràvem en petites i reiterades discussions sobre el paper dels intel•lectuals –per als que la Margarita sentia un càlid respecte que personalment no considero gens fonamentat-- en tant que coincidíem a fons i sense gaire polèmica en el necessari paper del partit i com calia enfortir-lo. La Margarita, però, aconseguia convertir-me en oïdora entregada quan explicava la seva joventut de dona treballadora, el respecte que sentia per l’exemple lluitador del seu pare, l’esperança que en el començament de la seva joventut va viure la República, el desconsol de la guerra i la post-guerra, i la lluita que continuava... Els relats que s’han gravat de manera més forta en la meva memòria són els de la seva entrevista amb la Elionor Roosevelt, la seva vital impossibilitat d’acceptar el tracte que als Estats Units es donava al servei –en especial a una criada negra per la que la Margarita va sentir molt d’afecte —i l’arribada del vaixell de refugiats a terres americanes amb en Roman de passatger i ella d’avaladora dels joves comunistes --en una confusió de Serradells de la que en va resultar un company per a tota la vida.

Voldria dedicar un paràgraf a la parella que formaven aquests dos camarades de partit i de taula, de casa i de vida: La Margarita i el Roman s’entenien amb mitges mirades, arribaven a acords sobre grans temes amb petits comentaris, i deixaven que els desacords es desfessin en els silencis de complicitat d’aquesta manera tan sàvia que només s’aprèn desprès de molts anys de convivència i respecte.

Els records de les hores amb la Margarita van molt més enllà de l’olor del seu perfum (tant francés, Lou Lou de Cacharel, de flors, orient i vainilla) i la calidesa que sabia transmetre amb el seu somriure. Van fins aquell punt del nostre interior, en un lloc indeterminat entre el cor, el cervell i les entranyes, on es forgen les conviccions i els estils de vida. Segurament són paraules plenes d’emoció que potser no lliguen massa en un escrit en el que també es parla de plats de cuina, però és que ni puc ni vull amagar que el meu record de la Margarita, sortosament, té tota aquesta immensa gamma de registres. Poques persones en el món evoquen la lleugeresa de l’aire respirat a prop de la mar i la profunditat de les conviccions que fan transformar el món. És per això que l’agost de fa 3 anys, quan ens va deixar vaig escriure:

“Les revolucions semblen que es fan de sobte, però la veritat és que es teixeixen lentament. La Margarita va dedicar tots els anys de la seva vida, des de la presa de consciència, a la tasca diària de fer i desfer que travessa generacions, pobles i fronteres. Va coincidir amb persones que deixen la seva marca a la història, i la Margarita la va deixar amb elles. Va estar al costat de companyes i companys durant molts anys –en Roman, el més constant, el més estimat—i va tenyir el fil roig d’afecte i de la quotidiana tendresa que ens permet seguir endavant amb la humanitat necessària per un projecte de transformació tan arriscat.

La Margarita era vitalitat generosa que no s’esgotava en sí mateixa i enfortia als companys i companyes, era la lluita per un món millor encarnada en dona, era la sàvia intransigència de qui entén la importància del que està en joc, i era l’entossudiment de conviccions a les que un fort instint de classe i la total absència de frivolitat conferien la duresa del diamant i l’escalfor d’un somriure alegre i confiat de benvinguda.

La Margarita és ara ja una part important d’aquest teixit històric de lluites i revolucions, de pedagogia de canvi i memòria per a que les noves generacions s’incorporin a la dignitat del combat. Tots els grans ideals que han mogut el segle XX –però seguiran plens de vigència el XXI—varen comptar amb la seva entrega incondicional: l’antifeixisme, la República, les llibertats, l’emancipació dels treballadors i de la dona, el comunisme.... No és que triés aquesta manera de viure: és que la solidaritat amb els altres éssers humans no li permetia entendre la vida de cap altra manera.

La Margarita viu en nosaltres. No només en la nostra memòria. També i sobre tot en el nostre compromís. En la necessària radicalitat i intransigència de construir el socialisme sense concessions innecessàries. El seu mestratge seguirà cap a les noves generacions, teixint i desteixint en un treball coral on els nou vinguts podran comptar amb la riquesa de la seva vida per aprendre i anar consolidant els passos endavant. La Margarita, per com es va fondre i confondre amb les conviccions compartides per un món millor i per l’afecte immens que li tenim, seguirà existint en la nostra lluita comuna contra la barbàrie.

No pot ser de cap altra manera. De tot cor, i fins sempre!”

Fregall d’espart,
Drap de la pols...:

"Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla."

-----

El dia 5 de juliol del 1998 vàrem perdre la Maria-Mercè Marçal. Deu anys desprès, uns joves i noies em demanen que els parli dels treballs de cura i reproducció, i la primera cosa que he recordat és la poesia que encapçala aquest escrit: seguint el rastre del plomall, m'han vingut al cap unes divagacions que vaig fer desprès de llegir La condició humana:

Per a la Hanna Arendt, la labor per a la que tant magníficament ens equipa la Maria Mercè Marçal “és l’activitat corresponent al procés biològic del cos humà, i assegura la supervivència individual i la vida de l’espècie”. Per a realitzar-la no calen massa coneixements, i queda pràcticament exclòs el “coneixement” en singular: per a bona part de la seva execució --en sentit estricte-- n’hi ha prou amb les eines que enumera la Marçal, algunes més, i un cert ensinistrament.

En la divisió del treball per gènere les labors les realitzen en gran mesura les dones amb responsabilitats familiars amples. Si a més de l’instint i l’ensinistrament hi afegeixen un cert grau d’intel•ligència que en millora el resultat, no per això solen esperar cap valoració gratificant. La paraula d’agraïment, si es produeix, dependrà més de l’estat anímic de qui la dóna que no del reconeixement del qui rep un do –en forma d’estalvi de treball o de gaudir de més lleure-- senzillament perquè una dona dedica els seus esforços a que els que amb ella conviuen visquin millot. Si partim de la premissa que qualsevol ésser humà adult que no pateixi limitacions hauria d’assumir per sí mateix la realització de les labors necessàries a la seva nutrició, higiene, bona presència, etc., el benefici de gaudir sistemàticament del treball d’una altra persona és un regal continuat –i immerescut— que perpetua una divisió del treball desigual. La distribució gens equitativa d’unes funcions socialment establertes implica un estatus disminuït, ingressos nuls i la pràctica eliminació de la autonomia en base a una vella argumentació que apel•la a la suposada “millor dotació natural”.

El pensament reaccionari insisteix en que aquesta és la divisió de funcions biològicament correcta, i amb la “naturalesa” i fins i tot Déu jugant al seu favor, els fonamentalistes que militen en contra de tots els alliberaments --i per tant també de l’alliberament de la dona-- ja tenen coartada per estendre la divisió de funcions de la llar a tota la societat, a totes les societats, amb variacions molt lleugeres, ja que tradicionalment les diferents activitats que podríem incloure en el gran conjunt de la LABOR ha estat confinat als “no-emancipats” i sobre tot les “no emancipades”.

Aquesta reclusió en el reducte de la labor té conseqüències força més pernicioses del que es pot copsar a primera vista. Perquè, de fet, si a les persones encarregades d’aquestes tasques no els calen a penes coneixements en plural , tampoc cal que accedeixin al món del CONEIXEMENT en singular, i per tant serà més difícil que puguin desenvolupar una consciència del seu propi sotmetiment i elaborin les teories de la seva emancipació. La millor manera de que s’assegurin les tasques repetitives de la labor de forma continuada és aconseguint que les persones encarregades de desenvolupar-les assumeixin que l’emancipació és per als “altres”, un concepte aliè a la seva realitat, o fins i tot, si entren valoracions morals, que l’emancipació és --com exclusiva de gènere-- un estat de pecat. Aquesta ha estat –i encara és-- una constant a la història, malgrat que la labor de qui no pot escollir altra cosa i per a la que cal drap de la pols, escombra i espolsadors és, per sí mateixa, invasora com una cadena perpètua: ocupa tot el temps, o el que és el mateix, tota la vida.