Ahir vaig poder veure el programa de Banda Ampla dedicat a la Grip A. Crec que els arguments de la Dra. Teresa Forcades i els del Dr. Laporte no varen ser posats en qüestió per cap dels altres participants en el programa que defensaven opinions contràries. Fins i tot podria dir que la seva serenor i les qüestions que suscitaven ens convidaven a reflexionar per nosaltres mateixos quan en moltes altres intervencions hi havia aquell convit a creure i obeïr, a acceptar acríticament com s'ha portat tot el tema de la grip i fins i tot a que, com a ciutadania, no ens indignem quan les informacions se'ns donen de manera contradictòria... i alarmista.

Hi havia gent convidada amb una missió: defensar a capa i espasa el que han fet les autoritats sanitàries i els laboratoris: en canvi, demanar reflexió i convidar a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent, com feien la Dra. Forcades i el Dr. Laporte, hi havia moments que semblava fins i tot subversiu. Fins a quin punt hem arribat!

La doctora Forcades va parlar de les declaracions de la ministra de salut polonesa. Les he buscades aquest matí, traduides al castellà. Són aquestes:

En podem seguir parlant, però crec que la pregunta de la Dra. Forcades sobre si el govern espanyol va ser objecte de les mateixes pressions mereix una resposta.

I aquest és un resum del programa:

A la foto, Antoni Barbarà a la presentació de Dempeus per la Salut Pública a l'Ateneu Barcelonès el passat mes de febrer.

------

Seguim recollint alternatives per a treure arguments a la privatització i als co-pagaments (re-pagaments) en sanitat, i per no seguir aguantant les innumerables excuses i mentides amb les que es vol justificar la depredació del sistema de salut. En el seu bloc La ratera Toni Barbarà també ens proposa solucions des de lo públic a les noves amenaces de més espoliciació del sistema de salut, i fa una denúncia contundent de l'ofensiva que en aquests darrers dies s'ha incrementat de manera notable contra la sanitat pública. Totes les forces privatitzadores, externalitzadores, corporatives i impulsores d'un "liberalisme" recalcitrant com Esperanza Aguirre i  el "yernísimo" Güemes s'han unit a alts responsables del PSOE com Joaquín Almunia per a mentir, intimidar, influir en l'opinió pública i, sobre tot, augmentar les desigualtats en salut, expulsar a les persones que no poden pagar-se l'atenció sanitària del sistema, i convertir un dret de ciutadania en un acte de caritat a la sortida de missa, i de molt dubtosa efectivitat. Amb el llibre de receptes que ja ha complert els 20 anys, el (Consens de Washington)  es subordinen les persones i les seves necessitats a l'"afany de lucre" privat,  enemic natural de lo públic perquè limita el seu territori de jóc i les seves possibilitats de benefici.

Encara són poques les veus que s'han aixecat en contra d'aquest atemptat que, com ja he comentat en altres entrades, hauria de figurar, per la seva gravetat social sobre les persones més dèbils, en el codi penal. La veu del metge i amic és clara i contundent. Poden seguir llegint els seus argument en el seu bloc. Jo aquí, els en avanço una part, per anar obrint boca:

A VUELTAS CON EL COPAGO

L'amic Antoine Martí entén perfectament de què va el negoci neoliberal de que uns es facin rics mentre treuen l'imprescindible a la majoria de la població. No sols volen escatimar encara més sous i drets laborals: ara volen que de les migrades nòmines també en surti per pagar quotes d'assegurança de salut  i els beneficis privats de la sanitat "mixta" de les externalitzacions, privatitzacions i co-pagaments. L'Antoine explica com ho veu ell tot això en una entrada que val la pena difondre. I a més, m'agrada fer-ho perquè l'Antoine és pràcticament un dels fundadors de Dempeus per la Salut Pública, i amb tota seguretat un dels seus defensors més coherents i apassionats a la vegada.  Gràcies, Antoine, perquè davant de tant de fatxenda s'agrexen veus com la teva. I també perquè, com molt bé ens dius en acabar el  post, és temps de Dempeus!

Sanidad mixta, no gracias!!!!!

Los números de por si o por lo menos las operaciones numéricas son complicadas para la mayoría de los mortales y cuando estos se formulan con tablas estadísticas son devastadores, producen efectos como Juan Tamariz es decir mágicos. Pero mientras “el mago” busca el entretenimiento sano o no del espectador, el liberalismo en sus formas neo-con o neo-lib tienen el objetivo de despistar y convertir en bueno lo malo.

Probablemente algunos ya habréis visto números de los presupuestos del gobierno del Reino de España -ultimamente lo califico así, con permiso de mis amigos de Sin Permiso- vosotros que sois curiosos por naturaleza, buena gente donde las haya, estaréis contentos con la subida en la partida de sanidad, no excesiva -0,2- pero cuando escribimos sobre muchos millones de euros un pequeño porcentaje representan cantidades muy importantes. Me sabe mal amargaros el dulce, bueno yo no, tan solo soy el mensajero, ellos los prestidigitadores social-liberales que en esto de cocinar estadísticas son una maravilla, omiten algún pequeño detalle por lo menos en los titulares de los contratos. Esta peculiaridad solo legible en la letra pequeña consiste en destinar un 45% aproximado del aumento del 2010 para financiar las Mutuas de Accidentes de Trabajo. Algunas personas en las cuales me incluyo, creemos que se trata de una vuelta de tuerca más a la privatización del sistema de salud publico y universal. Conocido es, que las Mutuas reciben de los presupuestos generales pero cada vez la cantidad va “in crescendo” escandalosamente y de forma directa, gravando la economía del pueblo en favor de las empresas, puesto que salen de la mismísima partida de la seguridad social.

Las mutuas son compañias opacas en sus cuentas, pero los datos que se van conociendo en cuanto a los emolumentos de sus directivos sobrepasan la frontera de la ética, encontramos gerentes cobrando sueldos superiores probados a los 200.000 € y otros sin probar pero investigados por cifras salariales de 600.000 € anuales -salario que no se puede probar, mangoneo que te críó-.

Cajas, mútuas, fundaciones, y demás empresas privadas que viven de lo público empiezan a tener ciertos aires de paraísos fiscales, como ínsulas dentro de penínsulas.

Presidentes de fundaciones que también lo son de mútuas, por poner un ejemplo al azar, Fundació Palau de la Musica y Agrupació Mutua tenían el mismo presidente. Directo y al pescuezo las mútuas están recortando poco a poco competencias de la seguridad social, cada vez reciben más dinero publico y su protagonismo en el futuro inmediato sera notorio, obviamente con la complacencia de los gobiernos liberales. “Algo huele a podrido en el sistema o simplemente el sistema esta podrido”.

(...)

---------

I uns convido a llegir la resta clickant aquí!  Descobrireu, si no l'heu vistat abans, el bloc Sin Perdón, on hi ha magnífiques entrades!

La Mariajo Moya, des del seu bloc Mi Estrella de Mar i també a l'entranyable bloc de La bruja Nocturna, es fan ressò que sempre és una notícia alentadora per a qualsevol equip que un grup al que dóna suport –en aquest cas, el creat per Toni Llucià i altres amics i amigues - arribi als 2.000 membres en sol dos mesos de vida (1.500 la darrera setmana). En aquest cas, però,  ens hem de felicitar per més coses.

Olvidados tras el muro

Begoña Astigarraga - Domingo, 15 de Noviembre de 2009 - 

La primera embestida la ha dado el Sindicato médico de Patricio Martínez pronunciándose por el copago (ver noticia en Dempeus) y comentario que comparto del médico y amigo Antoni Barbarà Molina, en su blog, La Ratera.

Y ayer mismo, en Cinco Días.com, podíamos leer el mayor ejercicio de cinismo y rapiña, y la más descarada demostración de prepotencia por parte de las aseguradoras privadas que, asesoradas por una consultoría internacional (¡faltaría más!) van a plantear "la posibilidad de hacerse cargo de la atención médica de los trabajadores por cuenta ajena". Y lo dicen así, sin ambages: van a plantear quedarse con lo que es de todos, Comunidad por Comunidad, sugiriendo además que para mejor funcionamiento de la fechoría "el Estado podría otorgar algún incentivo fiscal o subvención"... ¿Habrá alguien capaz (Espe-rancia Aguirre aparte) de susperarles en cinismo?

Y para apoyar su petición de saqueo nos dicen, además, que de hecho nos estamos acostumbrando a la piratería porque "Ya existen ejemplos de participación de empresas privadas en la gestión de la salud pública. La Comunidad Valenciana subcontrata la administración de los hospitales de Manises (Sanitas), Denia (DKV), Alcira (Adeslas), Torrevieja y Elche (Ribera Salud y Asisa). Y Madrid hará lo mismo con Torrejón (Ribera Salud y Asisa)". Naturalmente, no mencionan ni el grado de aceptación de la ciudadanía de estos modelos privatizados, ni el lugar que ocupan en los estándares de calidad en toda España (Valencia, el último lugar en relación al resto de comunidades).

Sólo porque vivo en Catalunya y ya tengo algo de entreno con el caso Millet estoy algo inmunizada frente a este tipo de pillajes, propuestos, además, con tamaña desvergüenza. Es un buen momento para que todas las asociaciones y organizaciones que defienden la sanidad pública, los sindicatos de clase, la ciudadanía en su conjunto y las personas honestas que trabajan en el sector de la salud, muestren su desaprobación a Unespa y su ofensiva privatizadora. La sanidad no es suya. La sanidad no es una mercancía. La salud es un derecho de ciudadanía que merece la mejor defensa y poner a las aves de rapiña a buen recaudo. Intentos como los Unespa deberían estar tipificados en el código penal.

¡Detengan la "monsantorización" de la comida, las semillas y los animales!

Las regulaciones sobre patentes de la UE, los EE.UU. y muchos otros países, así como también los así llamados Acuerdos Trips de la OMC deben ser revisados con urgencia para poner coto a la monopolización y al control empresarial de los recursos genéticos del mundo. Esta revisión debería conducir a una regulación que garantice el derecho a la alimentación y la prohibición de patentes sobre plantas y animales de la granja.

Alerta global de la coalición del ¡No a las Patentes sobre Semillas!

En los últimos años, las organizaciones de agricultores del mundo entero, los criadores y cultivadores, las instituciones de la ONU, así como las organizaciones de desarrollo y medio ambiente han expresado reiteradas veces su preocupación ante la creciente monopolización de semillas y animales de granja mediante patentes. La pérdida de su independencia y el creciente endeudamiento de los agricultores, la disminución de la diversidad vegetal y animal y las cada vez mayores restricciones a las actividades de cultivo, cría e investigación son algunos de los impactos más preocupantes de esta tendencia. Pero a pesar de estas experiencias alarmantes aún no existen medidas legales para detener esta tendencia. Al contrario, un estudio reciente sobre solicitudes presentadas ante la Organización Mundial de la Propiedad Intelectual (OMPI), muestra que las grandes empresas internacionales de semillas siguen intentando imponer sus reivindicaciones de monopolio sin preocuparse por las consecuencias para la seguridad alimentaria global y el sustento de los agricultores del mundo entero. Esto resulta obvio al analizar las más recientes solicitudes de patente, presentadas por las tres empresas globales de semillas más grandes Monsanto (EE.UU.), Dupont (EE.UU.) y Syngenta (Suiza).

Las abajo firmantes personas, organizaciones e instituciones lanzan un llamamiento a los gobiernos y a las oficinas de patentes para poner coto a este desarrollo preocupante y para que se revisen las regulaciones sobre patentes existentes. Las regulaciones sobre patentes de la UE, los EE.UU. y muchos otros países, así como también los así llamados Acuerdos Trips de la OMC deben ser revisados con urgencia para poner coto a la monopolización y al control empresarial de los recursos genéticos del mundo. Esta revisión debería conducir a una regulación que garantice el derecho a la alimentación y la prohibición de patentes sobre plantas y animales de granja.

Los siguientes ejemplos muestran algunas solicitudes de patentes llevadas al límite. Muchas de las reivindicaciones presentadas en estas solicitudes solamente pueden ser descritas como absurdas. Estas patentes muestran hasta donde se ha llegado con las regulaciones sobre patentes existentes, que son completamente deficientes.

En tan solo cuatro años, entre el 2005 y el 2009, Monsanto presentó casi 150 solicitudes de patentes sobre cultivo de plantas ante la OMPI. Estas solicitudes muestran la tendencia creciente a exigir derechos de propiedad exclusivos, no sólamente sobre plantas y animales modificados genéticamente, sino también sobre la biodiversidad existente y los métodos de cultivo y de crianza tradicionales. Mientras que, en los años anteriores al 2005, sólo se presentaron algunas pocas patentes de esta índole, más del 30% de las solicitudes de patentes de Monsanto presentadas entre el 2005 y el 2009 incluyeron métodos de cultivo convencionales. Esta tendencia también se puede observar en otras grandes empresas de semillas.
Durante el mismo período, Dupont presentó alrededor de 170 solicitudes de patentes sobre cultivos, el 25% de ellas implicaron métodos de cultivo convencionales. Syngenta presentó unas 60 solicitudes, el 50% de ellas centradas en cultivos tradicionales. Entre las grandes empresas de semillas, Monsanto es la única que también presenta patentes sobre animales de granja. Desde el 2005, alrededor de 20 patentes sobre métodos de cría han sido presentadas por la empresa estadounidense.

Ejemplos:

• En la solicitud de patente de Monsanto WO2008021413, ‘la patente que monsantoriza el maíz y la soja’, se reivindican métodos que se utilizan ampliamente en el cultivo y la cría convencional. En más de 1000 páginas y a través de 175 reivindicaciones, Monsanto reivindica varias secuencias de genes y variaciones genéticas, especialmente en soja y maíz. Monsanto incluso va tan lejos y exige explícitamente todas las plantas relevantes de maíz y soja que contienen esos elementos genéticos. Además se listan todas las utilizaciones en alimentos, piensos y biomasa. A través de la presentación de solicitudes regionales específicas, Monsanto muestra un interés especial en solicitar esta patente en Europa, Argentina y Canadá.

• En la solicitud de patente WO 2009011847, ‘la patente que monsantoriza la carne y la leche’, Monsanto reivindica ampliamente los métodos de cría de ganado, los animales, así como también “la leche, el queso, la mantequilla y la carne.”

• Otras empresas también están presentando de forma agresiva solicitudes sobre recursos genéticos, necesarios para la producción de alimentos y piensos. Un ejemplo es la solicitud de patente WO2008087208, ‘la patente de Syngenta sobre la cosecha de maíz', que se concentra en las condiciones genéticas del maíz para la producción de granos. Syngenta reivindica las plantas e incluso su cosecha.

• Varias patentes similares ya han sido concedidas, como la patente sobre el cultivo de soja, como la WO 98/45448, ‘la patente de Dupont sobre tofu’, otorgada en Australia, Europa y los EE.UU. que abarca la salsa de soja, el tofu, la leche de soja y un preparado para biberón de esta soja. Esta patente (o patentes de la misma familia) también ha sido presentada para el Brasil, Canadá, China, Japón, Noruega y Nueva Zelanda.

Esta clase de patentes son la columna vertebral de una estrategia para asumir el control global sobre la producción alimentaria a todos los niveles. Estas patentes no eliminan la investigación e innovación. Su objetivo es bloquear el acceso a los recursos genéticos y a la tecnología y crear una nueva dependencia para los agricultores, criadores y cultivadores. La resistencia, sin embargo, está aumentando. En el 2007, las organizaciones de agricultores y las ONG del mundo entero crearon la plataforma global 'no a las patentes sobre semillas'. En el 2008, cientos de cartas fueron enviadas a la Oficina Europea de Patentes (OEP) en el ‘caso de la patente sobre brócoli’ , EP 1069819, lo que constituyó un precedente. En el 2009, miles de agricultores y ciudadanos, ONG e incluso autoridades gubernamentales presentaron una oposición a la ‘patente europea sobre la cría de cerdos ’, EP 1651777, una patente solicitada por Monsanto en el 2004.

Las personas, organizaciones e instituciones que abajo firman instan a los políticos y a las oficinas de patentes del mundo entero a asegurar que las patentes como las arriba mencionadas no puedan ser y no sean otorgadas. Se necesita un cambio radical tanto en la legislación sobre patentes como también en la práctica de las oficinas de patentes para eliminar las patentes sobre plantas y animales de granja. No debería estar permitido que las empresas continúen usando mal y monopolizando las semillas, plantas y animales de granja por medio de la ley de patentes. En caso contrario, estas patentes se convertirán en un peligro mayor para la seguridad alimentaria y para la soberanía alimentaria regional.

Enlace para FIRMAR contra la "Monsantorización de la comida" y decir NO a la las patentes sobre semillas.

Coalición No a las Patentes sobre Semillas

Visto en: La Casa Europa

Rosa Binimelis,  que està també en el projecte europeu  ALARM (Assessing Large Scale Risks for Biodiversity with Tested Methods) i ha publicat les seves conclusions en la revista “Journal of Agricultural and Environmental Ethics”, i demostra que el cultiu del blat-de-moro genèticament  modificat està fent desaparèixer el cultiu ecológic d'aquest cereal a Catalunya i l'Aragó,  que són les principals productores europees d'aliments transgènics. 

L'estat espanyol, el 1998, va permetre els  Organismes Modificats Genèticamente (OMG) , i des d'aleshores no s'ha fet cap estudi concluent sobre la possible coexistència d'aquests OMG amb els models de cultiu tradicional i ecològic. De fet, aquest concepte de "coexistència", del que Binimelis ha demostrat  la seva inviabilitat, va ser aprovat per la Comissió Europea l'any 2002 per facilitar la fi de les moratòries europees --no oficials, però si reals-- a la introducció dels cultius transgènics.

El treball de Rosa Binimelis, fet sobre el terreny on hi ha més cultiu comercial d'OMG des de l'any 1998, representa una  investigació única i molt reveladora per l'evaluació que ha de fer la Comissió Europea... i potser ha estat decisiu perque Irlanda diguès no als transgènics!

Per a saber-ne més: clickeu aquí!

Tercera i darrera entrada sobre la ponència de tema Crisi i Salut presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el passat 21 d'octubre d'enguany. Podeu trobar la resta de materials en les dues entrades anteriors i al "Dossier Primera Jornada de Dempeus".

La sostenibilitat del sector sanitari

Cada vegada més es pretén fer-nos dubtar de la sostenibilitat del sistema sanitari, oblidant que és una peça cabdal de les polítiques de salut, i que la salut implica –per la seva mateixa naturalesa—la transversalitat de la majoria de polítiques públiques. Sobre aquesta qüestió em remeto a les reflexions d’Ortún i Puig-Junoy (2004) en les que afirmaven que “La sostenibilitat (del sistema sanitari) ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític” que no pas econòmic. En aquest sentit, recentment la Fundación del BBVA ha publicat un Informe (juliol 2009) en el que queda palès no sols l’interès de les persones pels temes de salut, sinó fins i tot que una majoria important de les persones enquestades (58,70%) preferirien un sistema ampli de Seguretat Social, tot i que això impliqués pagar més impostos, front a les que s’inclinaven per fórmules mixtes tipus co-pagament (15,6%), i els liberals recalcitrants (19%, als que cal suposar tanta bona salut com fortuna personal) que preferien impostos baixos i que cadascú tractés individualment de les seves necessitats.

Per tant, la disponibilitat social a que la ciutadania, mitjançant els seus impostos, assumeixi la sostenibilitat del sistema de salut sembla assegurada, i Ortún i Puig ens diuen que cal tenir present que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinó com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.
2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l'establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de "butlles" a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l'anterior Govern- per poder "pecar" impunement, n'hi ha prou d'observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.
3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l'Estat.
4. Les reformes en el finançament de la salut necessiten un consens parlamentari més difícil d'obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els "pobres financen els pobres".

A manera de conclusió: Algunes alternatives des de la ciutadania…

Segurament serien moltes les conclusions que podríem treure de tot el que hem anat analitzant fins ara, però en un esforç de concreció –i juntament amb Sánchez-Bayle (2009) pel que fa al primer punt, recomanaríem:

1) A nivell global, reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, a incorporar als tractats i acords internacionals. La salut és un DRET i no una MERCADERIA, i cal, en aquest sentit, treballar per la universalització del dret a l'atenció sanitària i eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, etc...)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut que assegurin una atenció sanitària a tota la població, des del servei públic, de qualitat i el tracte digne, amb separació nítida del servei públic de salut i la sanitat privada, i assegurant mitjançant participació i control de la pròpia Administració i de la ciutadania, que els diners de tots van a la sanitat de tots (i no a l’enriquiment privat d’una minoria).

3) Potenciar a l'alça (i no a la baixa, com ja succeeix en algunes comunitats) l'anivellament de l'atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic, amb particular atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada indret , sense biaix de classe, ètnia o gènere.

4)Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització (rendiment de comptes) realment democràtics….

5)I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades pels retalls i la precarització dels serveis de salut; dels treballadors en el seu conjunt, i en la seva qualitat també de consumidors; i dels col•lectius d’ajuda mútua i de les persones més febles.

El repte és crear una societat en la que augmenti l’autonomia i la capacitat de decidir de les dones i les persones que pertanyen als col•lectius més febles. S’ha de construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre les mateixes.

Bibliografia bàsica:

Artazcoz, L., (2005) La salut des de la sensibilitat de gènere, Quaderns de l’Institut, Institut Català de les Dones.

Baquero, J., (2009) “Más allá de la gripe A. No es la naturaleza ni una conspiración, es el sistema”, Viento Sur,

Baquero, J. (2004) , Privatización y negocio sanitario: La salud del capital. Tierra de Nadie Ediciones.

Baquero,J. I San José, P., (2008) “La mercantilización de la sanidad” Revista de Economía Crítica, núm. 6.

Barbarà Molina. A., (2009) “Capitalisme i crisi o salut, nosaltres triem” L’Espurna, núm. 8
.
Benach, J., i Muntaner, C., (2009) “Desigualtats en salut: una epidèmia que podem evitar”, L’Espurna, núm. 8.

Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisis en femenino plural”. Revista de Economía Crítica, en premsa.

Fundación BBVA (2009), Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública. Percepción del modelo económico y valoración de la crisis.

Levy, B., i Sidel, V., “Crisis económica y salud pública”, a Medicina Social, juny 2009.

Martínez Castells, A., (2008) “El gran casino de l’economia financera” Illacrua, núm. 160.

Martínez Castells, A., “Arguments per a no refundar altra vegada el capitalisme” L’Espurna, núm. 8.

Martínez Castells, A., (2009) “¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?” El Viejo Topo, núm. 253.

Ortún, V., i Puig-Junoy, (2004) “És sostenible el model sanitari a Catalunya?”, Revista Econòmica de Catalunya., núm. 49-50.

Sánchez Bayle, M. (2009) “Salud y crisis global”, Nueva Tribuna.es.

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d'octubre d'enguany.

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien "vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model "mixt" i va crear la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament-- per davant de la Llei 15/97 de "noves formes de gestió".

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un "mercat sanitari intern" adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de "clau en mà". No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l'augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d'indicadors d'execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l'experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d'assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

"Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa... i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.