Ahir Dempeus per la salut pública va reproduir un article de El periodico,  un diari amatent com mai a atendre les indicacions de la senyora Geli. Difícilment trobarem a Catalunya cap publicació més sol.lícit amb aquesta Conselleria, sobre tot quan es tracta de llençar globus-sonda...  i "a veure què passa" o bé de justificar les polítiques errònies de la conselleria davant la crisi i el trate tantes vegades injust i indigne que reben les persones que pateixen malalties "molestes" per a la Conselleria.

Opinaré sobre l'Informe Vilardell 2 quan es presenti, però mentrestant vull deixar constància de que, en la meva opinió, ni aquest és el camí, ni tampoc ajuda en rès  la publicació extemporània de notícies amenaçant de que ve el llop. No reproduïré aquí tota l'entrada de Dempeus (es pot llegir clickant aquí), però sí la presentació, perquè crec que segueix sent l'hora de dir les coses pel seu nom. Perquè mentre el personal sanitari veu retallades i cada vegada més en precari les seves condicions de vida i de treball, perquè mentre les llistes d'espera no baixen, mentre continuen externalitzacions i privatitzacions encobertes, i mentre la Consellera no compleix la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya i que ajudaria a millorar les condicions de vida de moles persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, hi ha gent a la Conselleria que s'entesta en trobar (?) solucions pel camí més equivocat possible... simplement perquè no vol veure ni la veritat, ni les necessitats reals de les persones a una millor atenció sanitària.

"N'hi ha que no n'aprenen ni n'aprendran mai. I tornen amb les seves dèries --segurament interessades i pressumptament ben pagades-- a reeditar les polítiques que MAI haurien de fer-se en temps de crisi, i MAI ni tan sols haurien de passar pel cap si es volen servir i enfortir els drets de ciutadania i no els privilegis dels poderosos. Ara des de la conselleria de Salut, tornen a amenaçar amb l'Informe Vilardell i llencen globus-sonda per veure quines reaccions desperta.... com si no fos ben sabut --per part fins i tot d el'OMS i el Tribunal de Cuentas-- que si cal gestionar millor el sector de la salut el primer que s'ha de fer és privatitzar i externalitzar menys i vigilar millor... I no ajuntar precisament la guineu amb les gallines!

I una pregunta per ajudar a estalviar: Algú podria dir quan han costat --i segueixen costant-- les diverses reedicions de l'Informe Vilardell? Perquè aquesta despesa --com la de tans altres Informes encarregats per la Conselleria-- és perfectament i totalment prescindible!"

Altres artícles relacionats:

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

Clara Valverde: sobre l'informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

El Pais tuvo uno de sus días habituales y publicó un artículo sobre Teresa Forcades que incluso mi amigo Fernando Comas --que no habla precisamente bien de la doctora Forcades-- califica de "inconsistente". Pero algunas mujeres han reaccionado con más contundencia. Véase, por ejemplo, lo que opinan María José Moya Villén, Margarita López Carrillo, Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya y la Dra. Carme Valls, del CAPS.

Por lo que a María José se refiere, cree que el mismo título es tan machista como poco profesional y respetuoso ("monja-bulo"), ya que parece dudar incluso de sus estudios. Y nos recuerda --ante la sospecha de que la Dra. Forcades "haya huído" y sus compañeras de monasterio la tienen que disculpar "tímidamente"-- que en una entrevista hecha a Teresa Forcades en verano, ella ya contaba que tenía previsto volver a Alemania porque allí desarrolla habitualmente su trabajo y sus estudios. María José nos llama la atención sobre los adjetivos -subjetivos, machistas y sesgados que se repiten en el artículo, y cree que si al otro lado del aparato hubiera estado un cura, difícilmente los "periodistas" hubieran abordado el tema con la misma terminología plagada de juicios de intenciones.

María José concluye que Forcades, en el famoso video, simplemente dijo lo que tenía que decir, y no quiere ahora meterse en rifirafes, "justificaciones" ni "salsas rosas" con cierto tipo de personas cuyas credenciales profesionales a nivel sanitario  tampoco se sabe muy bien cuáles son..., ni quiénes les están moviendo para que lancen estos desmedidos ataques que llegan a la descalificación por la descalificación, sin más argumento que una serie de frases generales e imprecisas puestas en boca de una serie de profesionales.

Carme Valls y Margarita López Carrillo, por su parte, han dirigido sendas cartas tanto al director del diario como a la defensora de los lectores, Milagros Pérez Oliva (defensora@elpais.es ) convencidas de que cuantas más cartas se envíen, más obligados se verán a hacerse eco de la protesta.

Estos son los textos:

Apreciada defensora del lector:

Hemos visto con consternación cómo en un reportaje de El País, sobre la Dra. Teresa Forcades, se intenta una burda manipulación de sus palabras.

Quisiéramos pedirle una rectificación y, además, una reflexión sobe le tono, lenguaje, titulares y contenidos de este reportaje, pertinente en general para todas las informaciones que se refieren a un tema tan sensible como es la salud.

En primer lugar, respecto al contenido: No se puede utilizar medias verdades, o directamente mentiras, como las que se utilizan en el reportaje, para descalificar. (Ver bajo estas líneas carta al director de El País).

Son muchas las comunidades científicas que se han declarado en contra de realizar intervenciones preventivas sin las adecuadas garantías de seguridad: Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública http://www.nodo50.org/fadsp/, Equipo Cesca http://www.equipocesca.org/actividades-preventivas/gripe-a-paciencia-y-tranquilidad/, Documento de consenso SESPAS http://www.sespas.es/sespas_comunicados.php, Butlletí Groc http://www.icf.uab.es/informacion/boletines/bg/bg222.09c.pdf, declaraciones del presidente de la Oganrización Médica Colegial, Rodriguez Sendin…

En segundo lugar, respecto al titular: Es inadmisible que un periódico de la categoría de El País (hasta ahora), utilice un titular como el de LA MONJA-BULO, cuando el verdadero bulo (según la definición del diccionario de la RAL “Noticia falsa divulgada con fines negativos”) es el contenido del reportaje que está plagado de inexactitudes, afirmaciones falsas y omisiones.

En tercer lugar: Se utiliza un lenguaje y un tono descalificador contra la doctora Forcades, incluso para insinuar que no se puede poner al teléfono, cuando todas las que la conocemos sabemos que está en Berlin porque participa en el Grupo Interdisciplinar de Género de la Universidad Humboldt. Además, las afirmaciones que hace las emite como médica. Ya que todos podemos tener múltiples identidades, utilizar sus hábitos y su confesión para desacreditar su autoridad científica, es una manipulación indigna.

Carme Valls Llobet

-----------------------------------------------------

Cartas al director

En defensa de la doctora Forcades

Expresamos nuestro desacuerdo con el reportaje realizado por dos periodistas de su diario sobre el trabajo de la doctora Teresa Forcades sobre la gripe A.

El titular no se corresponde con el contenido. Bulo es una noticia falsa divulgada con fines negativos, y en las afirmaciones de la doctora no hay ninguna falsedad, cosa que sí ocurre en las afirmaciones de su periódico. Todo cuanto afirma la doctora Forcades es comprobable: El incidente de la contaminación en vacunas de la gripe humana estacional (H3 N2) con virus de gripe aviar (N5 N1), fue reconocido por el propio Christopher Bona portavoz de Baxter y atribuido a un accidente, aunque la periodista de salud Jane Bürgermeister ha presentado cargos en su país (Austria) contra el laboratorio por sospecha de intencionalidad.

Respecto a la seguridad, esta vacuna se ha aprobado sin presentar los resultados de la primera fase de ensayos clínicos, cuando se requieren tres fases.

En tercer lugar, también es cierto que la OMS ha modificado la definición de pandemia en mayo de 2009, diciendo que el número de muertos ya no era determinante para definir pandemia (consta en su web).

Exigimos una rectificación a El Pais por las mentiras vertidas en este artículo, que convierten su reportaje en el auténtico bulo, así como por el lenguaje utilizado contra una médica a la que intentan descalificar sin argumentación veraz.

Margarita López Carrillo
Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya

Ver también en este bloc: En solidaridad con Teresa Forcades

Nou mesos desprès de la ferotge invasió i més de dos anys desprès d'un setge sense cap mena de compasió, Gaza està a un pas de l'abisme. Cap aspecte de la vida pública o privada ha escapat dels danys de la guerra, la pobresa, l'atur, la destrucció i l'aillament. La guerra d'Israel a Gaza ho afecta tot i a tothom. Es varen destruir o destroçar vint mil llars i tota la infraestructura civil. Varen morir més de 1.400 persones i varen rebre ferides més de 5.000, i la majoria eren civils. Es va disparar a centenars de pares, mares i fills i filles, o es varen destroçar sota l'explosió de les bombes, o varen rebre cremades mortals per la utilizació d'armament amb fòsfor blanc.

Una població furiosa, dolguda i traumatitzada lluita per fer front a la pèrdua i l'agonia. La magnitud del sofriment ha sobrepassat la capacitat institucional per prestar suport terapèutic.

El bombardeig i el bloqueig de Gaza l'han reduïda a un erm econòmic. Les fàbriques estan en ruïnes, els cultius són arrencats per les excavadores israelianes, els pescadors es mantenen prop de la riba i són atacats a trets per les patrulles navals si s'aventuren massa lluny. Una aclaparadora majoria de les persones que viuen a Gaza estan a l'atur, i en un 80 per cent depenen dels aliments donats per organitzacions internacionals d'ajuda. Més enllà d'un salari, l'ocupació remunerada és la clau per l'orgull personal, poder-se casar, tenir una llar i una família. Aquestes expectatives normals s'han convertit en luxes que ara estan fora de l'abast de gairebé tothom.

El pas de l'autosuficiència a la dependència ha desencadenat una cascada de problemes socials, incloent una epidèmia de violència domèstica. Els nois, que veuen els seus pares humiliats en la inactivitat troben un model pr escapar-ne en la resistència armada. Moltes escoles van ser danyades o destruïdes, i les aules pateixen greus condicions d'amuntegament. Els mestres estan mal pagats i desmoralitzats. Sense recursos, poc més poden fer que imposar disciplina.

Els estudiants universitaris no poden pagar l'augment de la matrícula. El setge ha interromput d'intercanvi amb professors i professores d'altres països i manté estudiants i professionals intel.lectualment aïllats. Menys de l'u per cent dels joves i noies en edat universitària poden permetre's d'estudiar a l'estranger.

El setge de Gaza obligat literalment a recòrrer a l'economia submergida. Un fluxe constant de productes de contraban passa per un gran sistema de túnels entre Rafah i Egipte. Mentre que el mercat negre proporciona els béns necessaris, s'ha generat una elit empresarial que es beneficia del caos, acapara productes i fa les seves pròpies regles. Els que "adminsitren" els túnels busquen mà d'obra barata i obliguen als nens de famílies necessitades a treballar llargues hores en perill , i molt sovint sota la influència de drogues per mantenir-alerta.

El càstig col • lectiu

Cap d'aquest sofriment és accidental. Israel va lliurar una guerra salvatge i segueix imposant un asfixiant setge per degradar, intimidar i aïllar a un milió i mig de persones en l'esperança de que acceptaran la seva derrota total. L' Informe Goldstone documenta la naturalesa criminal d'aquest càstig col • lectiu, malgrat que interessos molt poderosos han tractat d'ignorar, minimitzar i rebutjar aquest informe, juntament amb la desesperada situació que es viu a Gaza. La nostra tasca és pressionar per a la rendició de comptes, per posar fi a la impunitat i per a la plena aplicació del dret internacional.

Les persones que han fet de la cura de la salut mental la seva professió entenen la naturalesa patològica de la crueltat i els seus terribles efectes a llarg termini sobre les víctimes i els perpetradors. En el Dia Mundial de la Salut Mental, demanem la seva ajuda per posar fi immediatament al setge israelià, ajuda d'emergència a la reconstrucció de Gaza i la reparació per al poble de Palestina.

Vegeu també: Amnesty International Report

Fotografies de Eman Mohamed per al GCMHP

Marwan A. Diab treballa en salut mental i és la persona encarregada de les Relacions Públiques del Programa de Salut Mental de la Comunitat de Gaza (GCMHP): Gaza Community Mental Health Programme

Versió original a People First!

En el blog Dempeus per la salut pública el amigo y médico Antoni Barbarà Molina (en el centro de la foto y en la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública) hace unas interesantes reflexiones al presentar la carta que otro amigo, Robert Cabré, en relación al impacto que está generando el descubrimiento del retrovirus XMRV en pacientes afectados de enfermedades como el SFC y / o Fibromialgia o la SQM.

Cristina Montané, con anterioridad envió (y presentó también en la citada Jornada de Dempeus) un excelente documento sobre el tema. Pero además, siguiendo dicho bloc se puede constatar que en ningún momento se ha escatimado ni espacio ni comunicación a informaciones científicas firmadas por una persona o institución, a fin de extender los nuevos avances en la investigación a la opinión pública --y especialmente a las personas interesadas y afectadas. Realmente, como opina Barbarà, el tema ha tenido muy poca publicidad en la prensa convencional, "y cuando se ha hablado del mismo se han cometido demasiadas inexactitudes, errores de base e incluso algunos toques de sensacionalismo amarillo, nada cuidadoso, nada aceptable, como cuando en un principio se hablaba de la posible vía de transmisión sexual de estos virus."

El Dr. Barbarà nos recuerda que el tema está sobre la mesa, y hay que ejercer la prudencia en el sentido que aun tratándose, ya con toda seguridad, de un avance en la investigación de estas patologías, no es bueno lanzar las campanas al vuelo y menos aún generar falsas expectativas que puedan terminar en frustraciones o en malentendidos que interpreten como una misma cosa la analítica, la presencia, la detección y la diagnosis cierta, o incluso el tratamiento. Son pasos que aun quedan por recorrer, y lo que sí se puede ahora es apoyar y reivindicar la investigación científica que esperemos que algún día, más pronto que tarde, descubra el diagnóstico y la curación, sin olvidar le prevención de estas enfermedades.

Personalmente me parece muy necesaria esta dosis de prudencia que recomienda el amigo médico, ya quien escribe estas líneas hace tiempo que padece un Lupus Eritematoso Sistémico que tiene marcadores descubiertos, que se pueden ir analizando y midiendo sus brotes y evolución, y sin embargo y hasta ahora, sigue tratándose de una enfermedad crónica, sin perspectivas de curación. Y sin embargo, comparto el alivio por poder escapar con mayor fundamento, si cabe, de los tan manidos como peligrosos tratamientos por "transtorno de conducta"... de los que tampoco me libré en su momento, antes del diagnóstico. Por la versatilidad de los LES, y a pesar de que ya existía la detección de los anticuerpos ANA y anti DNA, tuve que pasar el viacrucis de los antidepresivos e incluso del psicoanalista mientras el LES acababa conmigo, en sentido literal...

Por tanto, siento como propia la angustia de las personas afectadas de Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica, pero comparto la visión que nos ofrece Antoni Barbarà y en especial destaco de sus palabras que, con total independencia del desarrollo de la investigación, se pueden hacer ya dos afirmaciones que entroncan con la manera que tiene Dempeus per la salut pública de entender y abordar este tema y otros:

1 .- Las enfermedades no son: orgánicas-biológicas, o psíquicas, o sociales. Son, siempre, las tres cosas y la transversalidad entre los tres pilares causantes y determinantes. Puede variar la aportación relativa de entre los tres factores pero finalmente, siempre los acabaremos encontrando. A título personal, Barbará incluso añadiría un cuarto elemento: el cultural. Y como mujer y persona enferma, creo que este cuarto elemento debería incorporarse también, y con urgencia... a partir de aquí, los abordajes y los tratamientos deberán incidir en todas las causalidades para conseguir una curación completa.

2 .- "Las personas enfermas existen". Ninguna duda. Y es muy legítimo que busquen, impacientes y "dempeus", cómo resolver o mitigar su sufrimiento, desde el empoderamiento y el protagonismo que deben tener. Por contra, las enfermedades se construyen y esta construcción es científica y es social.

Mentre Miguel Jara està que no para en la promoció del seu nou llibre La salud que viene: Nuevas enfermedades y el marketing del miedo (Península, 2009), que estic segura de poder recomanar per la qualitat de l'obra anterior de l'autor, els diaris s'omplen d'opinions sobre el tema de la grip i, en menor mesura, sobre el retrovirus XMRV. (Sobre aquest tema es pot trobar una bona informació al bloc de Dempeus per la salut pública en el Dossier de la 1a. Jornada celebrada a la UPF i gràcies a la intervenció de Cristina Montané.) Avui, a més, l'amiga Àngels Graells Bofill ha publicat a l'Avui una carta que lliga perfectament la preocupació pels descobriments que s'estan fent i l'actitud ben diferent amb la que les autoritats de salut tracten i assumeixen aquestes descobertes. Pel que fa a declaracions de Miguel Jara sobre el seu llibre i la Grip H1N1, al final de l'entrada poden veure i sentir l'entrevista que li fa ver la periodista Susanna Griso.

El texte sencer de la carta és aquest:

Dues classes de virus

En el món dels virus, sembla que també hi ha classes. Durant les darreres setmanes, els mitjans de comunicació ens han parlat de dos virus, encara que amb una intensitat quantitativament molt diferent. Per una banda, l'H1N1, mediàtic com una estrella de rock. Per l'altra, el virus XMRV, que, segons un estudi recentment publicat a Science, sembla associar-se, amb molta probabilitat, a la gènesi i eclosió de l'encefalopatia miàlgica o síndrome de fatiga crònica (SFC). El primer ha estat motiu de conversa arreu, ha propiciat missatges d'autocomplaença entre polítics i, sens dubte, ardorosos fregaments de mans en el si d'algunes farmacèutiques. El segon s'associa a una severa malaltia crònica, crònicament ignorada i menystinguda des de l'administració. Els recents descobriments sobre el segon representen una esperança per a disset milions de persones que es calcula que pateixen la SFC a tot el món. I en el nostre context, l’esperança que, en un dia no molt llunyà, les persones que la pateixen no hagin de ser, a més, sistemàticament titllades de “depressives” i  sotmeses al menyspreu i a la vexació per part dels estaments dependents dels departaments de Salut i Acció Social i Ciutadania.

He sabut de persones  que han patit la “grip nova”. Els ha representat dos dies de febre i tres dies més de baixa, per precaució. El meu fill fou diagnosticat el 2002 de Síndrome de Fatiga Crònica. Fa vuit anys que té febre, a més d’una trentena de símptomes permanents o recurrents i el seu futur està totalment hipotecat per aquesta circumstància. Però el virus XMRV no és tan mediàtic..."

El primer virus s'està revelant, cada dia que passa, com un immens bluf, darrere del qual, molt probablement, s'amaguen la mediocritat, la irresponsabilitat i la cobdícia. Sobre el segon, alguns dels investigadors de la SFC més rellevants de la comunitat científica mundial ja s'han pronunciat remarcant el caràcter esperançador del descobriment. Potser, a la fi, tots dos virus revelaran una mateixa cosa: la incompetència, la sordesa i la ceguesa de determinades estructures administratives, preocupades essencialment de la seva imatge i d'aplegar vots.

I el videu és aquest:

Stacy Bannerman ha publicat un informe a truthout on explica que els efectes de vuit anys de guerra s'acumulen en les famílies de militars, i un nombre creixent de parelles de soldats pateixen estrès, depressió i tenen pensaments de suïcidi, sense aconseguir l'atenció sanitària que necessiten. Hi ha "una greu escassetat de serveis de salut mental, atenció a les famílies, sobretot perquè els centres de salut ja estan plens al màxim amb els soldats", segons declara el psiquiatra de l'Exèrcit coronel Kris Peterson. (Army News Service, 13 d'octubre de 2009)

L'Exèrcit segueix de prop el repunt dels problemes de salut mental dels soldats, i està col • laborant amb l'Institut Nacional de Salut Mental a "l'estudi més gran de suïcidi i salut mental en els militars". La qüestió és que els membres de la família de militars no estan inclosos en l'estudi, i sols aquest darrer mes de juliol dues dones varen morir per lesions auto-infligides.

Una de les dones tenia 40 anys i estava embarassada. Va trucar a emergències amenaçant de fer-se mal. Quan va arribar la policia, ja estava morta per una ferida d'arma de foc. (…) Fa gairebé tres anys, una altra dona de Fort Bragg es va suïcidar per enverinament de monòxid de carboni, en tancar-se ella i els seus fills petits al garatge amb el motor del cotxe en marxa. El seu marit, un tinent coronel de l'exèrcit, havia estat enviat a l'Iraq només dos mesos abans, just després del naixement de la filla de la parella. I el 2008, C. W., la dona d’un veterà de la guerra de l'Iraq, es va suïcidar pocs dies després de que el seu marit també s’haguès suïcidat. (...) Els suïcidis de les dones de militars en general no es fan públics, per la qual cosa es desconeix la magnitud del problema.

L'American Psychiatric Association va fer una enquesta entre els/les cònjuges de militars en actiu el 2008 i va concloure que un 40 per cent creu que la seva salut mental es veu afectada pel fet que la seva parella estigui en actiu a l'estranger. Aproximadament un 25 per cent va explicar que tenia problemes d’ insomni, ansietat i depressió. Altres símptomes i diagnòstics fets a una población semblant inclouen depressió, ansietat, insomni, trastorn d'adaptació, nerviosisme, mals de cap, disfòria i canvis en els hàbits d'alimentació. (Frankel, Snowden, i Nelson, 1992; Milgram & Bar, 1993; Fusta Scarville, 1995, et. Al) "Hi ha una gran quantitat d'investigacions que demostren que les parelles i els fills o filles pateixen d'estrès postraumàtic secundari ", explica Tom Berger, analista de problemes de salut mental dels veterans de la guerra del Vietnam.

Les investigacions sobre la salut mental de les esposes de veterans de guerra posen de relleu que els alts nivells d'angoixa, la pobra salut física i psicològica persisteixen durant tota la vida, i signifiquen un major aïllament social(…) De fet, els soldats reben formació per a preparar-se per al servei exterior, però els/les cònjuges no, i l’estigma que impedeix que les tropes busquin ajuda en serveis de salut mental afecta també a les seves parelles.

Stacy Bannerman és autora de When the War Came Home: The Inside Story of Reservists and the Families They Leave Behind, i pot llegir-se més del que ha escrit a http://: www.stacybannerman.com

Per a llegir-ne l’article sencer: truthout

Aquí teniu el power point de la meva intervenció. Qualsevol dubte, sols heu de preguntar.

Malgrat la pluja, els virus i bacteris i els embussos de tràfic, avui s'ha celebrat a la UPF la 1a. Jornada de Dempeus per la Salut Pública. Podeu veure el programa en entrades anteriors, i demà ja donarem alguns continguts: de moment, algunes imatges:

En començar, molta pluja i encara poca gent, poc desprès de les 9 del matí,  la Clara Valverde i la Cristina Montané parlaven de les desigualtats i les malalties emergents:

poc desprès, en Sergi Estanyol es sumava a la taula:

L'Elena Alvarez ha presentat en Sergi Raventós, especialista en el tema de salut mental:

i la Vanessa Barrachina a la Carme Borrell que ha parlat de politiques per disminuir les desigualtats en salut:

I finalment, l'Àngels Altès, en Toni Barbarà i jo mateixa parlant de crisi, salut i participació, quan ja era la 1 de la tarda:

I una bona panoràmica de la gent Dempeus que ha desafiat els elements!

Moltes gràcies a totes i tots. Sense gent disposada a defensar la salut pública mai no s'hauria pogut assolir una fita com aquesta. Les fotos són el record de la Primera Jornada!... Però en farem moltes més, i seguirem Dempeus,  com una manera d'entendre la vida.