punts de vista

TERESA FORCADES, doctora en Salut Pública, hace una reflexión sobre la historia de la GRIPE A, aportando datos científicos, y enumerando las irregularidades relacionadas con el tema.

Explica las consecuencias de la declaracion de PANDEMIA, las implicaciones políticas que de ello se derivan y hace una propuesta para mantener la calma, así como un llamamiento urgente para activar los mecanismos legales y de participación ciudadana en relación a este tema.

No se trata de un video más sobre la Gripe A. Las preguntas que quedan en el aire y las respuestas que da Teresa Forcades significan una inversión valiosa de nuestro tiempo... porque vale la pena llegar hasta el final del video:

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Para un resumen escrito de sus declaraciones, pulsar aquí! Y para leer una entrada solidaria a raíz de las intolerancias vaticanas: En solidaridad con Teresa Forcades

Dissabte, 3 d'octubre, a l'INEF, Av. Montjuic, s/n., i a les 6:30 de la tarda, parlarem de salut i de com el model sanitari català s'ha d'adaptar a les necessitats de les persones, en especial d'aquelles que pateixen malalties que aquest model no pren en consideració, o fins i tot "entrega" a la sanitat privada.

Sobre aquest tema en el bloc de Dempeus , La Ratera i en aquest mateix, s'han anant recollint diverses visions que ens poden ajudar a tenir una visió més ampla i global. Destaco les següents entrades, entre moltes d'altres que podeu trobar en aquests blocs si el tema us interessa:

El model sanitari a debat

El valor i importància del llenguatge... i la salut

La salut no te preu, Sra. Geli, té valor!

Crisi econòmica i salut pública

Clara Valverde: sobre l'Informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega...

Taxes, retallades i nous atacs a la salut

Sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya

Ni copago, ni repago ¡ya lo hemos pagado!

El valor de la salut i el seu preu al Círculo Ecuestre

Conclusions del Consorci Hospitalari sobre el Model Sanitari Català

El Consorci Hospitalari Opina sobre el Model Sanitari Català

Mario Bunge: los enfermos son pacientes, no clientes

Adela Cortina i el fals dilema de l'eficiència a la salut pública

Vicente Ortún i Jaume Puig-Junoy varen publicar a la Revista Econòmica de Catalunya. núms. 49-50 del 2004, i en un monogràfic sobre reptes de futur de l'economia catalana,  l'article: És sostenible el model sanitari a Catalunya?. En la recerca de materials per "El model Sanitari a debat" que es celebrarà a la Festa d'Euia a l'edifici de l'INEF el proper dissabte, 3 d'octubre, a les 6:30 de la tarda, reprodueixo l'apartat sobre sostenibilitat del model, amb les seves llums i les seves ombres (i els seus inevitables "tics" acadèmics). Sols m'he permès posar en negreta les afirmacions que em semblen especialment destacables:

SOSTENIBILITAT DEL SISTEMA SANITARI

"Amb la disposicó a pagar dels individus pel guany d'un any de vida ajustat per qualitat no hi ha cap problema de sostenibilitat per a aquells que tenen renda i riquesa suficients. No hi ha problemes de sostenibilitat amb la demanda solvent: es tracta més aviat de mantenir un sistema on l'accés depengui de la necessitat, la qual cosa implica finançament impositiu. El que importa és la disposició social a pagar. I abans de fer projeccions de necessitats de despesa en un futur proper convé recordar estilitzadament alguns fets:

1. El finançament impositiu de la sanitat constitueix més una resposta a una fallida de mercat (impossibilitat d'un mercat d'asseguradores en competència per una prestació en què el 5% dels usuaris representen més del 50% de la despesa d'un any) que no pas una expressió de preocupació per l'equitat.

2. Es creu que uns impostos més elevats per finançar despeses socials redueixen la productivitat, però és una creença que no té cap fonament ni a les estadístiques ni a la història (Lindert, 2004). La despesa social finançada amb impostos no ha perjudicat els incentius ni el creixement econòmic. Els països amb estat de benestar més desenvolupat s'han beneficiat dels costos administratius més petits de l'universalisme i han controlat els incentius contraproduents a través de:
- Una combinació d'impostos poc progressiva (regressiva en el marge) i afavoridora del creixement (impostos sobre rendes de treball, sobre consum i sobre substàncies additives).
- Unes prestacions que no desestimulin ni la responsabilitat individual ni la necessitat de treballar.
- Sotmetre's a la disciplina de la competència internacional en unes economies molt obertes.

3. La discussió sobre els avantatges i inconvenients de la redistribució a través de l'Estat té segles d'antiguitat i resulta ingenu pensar que els fets contundents al seu favor posaran punt i final al debat. Aquest continuarà i els països continuaran els seus recorreguts condicionats per la seva història i ideologia: diferent entre Suïssa i Suècia, per exemple.
La projecció de la despesa sanitària pública a Espanya pel que fa al PIB (Puig-Junoy, 2004) indica que en 10 anys es requerirà, molt probablement, una assignació superior a l'actual en 0,2-0,5 punts de PIB. En l'escenari base, la despesa sanitària pública augmentaria des del 5,46% del PIB l'any 2003 fins arribar al 5,7% l'any 2013, tot experimentant un augment de 0,24 punts del PIB en aquests deu anys. En l'escenari expansiu, la proporció del PIB destinada a finançar la despesa sanitària pública augmentaria en 0,53 punts. Aixó implica que, sense alterar la pressiò fiscal actual, caldria dedicar fins a una cinquena part de l'augment de la recaptació a sanitat.

La sostenibilitat, per tant, ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític -de mantenir una disposició social a pagar per les prestacions socials- que atorgui a la sanitat finançada públicament la prioritat que requereix perquè augmenti el seu pes al PIB.
Són nombroses les actuacions sobre ingressos i despeses públics que poden afavorir la sostenibilitat política d'un sistema nacional de salut (SNS). Ens equivocaríem greument si pensèssim només estretament en ingressos i despeses (encara que també ho farem). Però abans convé afirmar que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinò com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.

2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l'establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de "butlles" a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l'anterior Govern- per poder "pecar" impunement, n'hi ha prou d'observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.

3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l'Estat.

Pel que fa a ingressos públics, els impostos sobre la renda (IRPF i impost sobre societats), sobre el consum en general (IVA) i sobre consums específics (impostos especials) representen més del 90% dels impostos. Quina possibilitat hi ha d'augmentar la recaptació procedent d'aquests tributs?   L'IVA és un impost relativament harmonitzat subjecte a directiva europea. En els impostos especials, bàsicament alcohol, tabac i hidrocarburs, existeix marge de maniobra.

L'IRPF ha anat evolucionant cap a un impost discriminatori segons l'origen de les rendes: les del treball possiblement superin el 80% del total (diem probablement perquè aquestes dades han estat curosament guardades). A banda de treball, a l'IRPF li queda guanys patrimonials i activitats econòmiques. Els guanys patrimonials tributen a un tipus més baix que les rendes del treball, la qual cosa no constitueix cap originalitat ja que d'altres països europeus tracten encara més favorablement les plusvàlues financeres. Recordi's que el capital es deslocalitza am un clic de ratolí. I pel que fa a la capacitat recaptadora de les activitats econòmiques (professionals, empresarials, agrícoles, ramaderes i forestals) a l'IRPF, serveixi com a mostra una dada apareguda a la premsa als anys noranta: els rendiments declarats pels seus titulars eren, de mitjana, inferiors als del propis assalariats.

Queda com a marge d'actuació important per al sistema fiscal espanyol l'economia oculta (que inclou la criminal) estimada en més d'un 20% del PIB.  En la lluita contra el frau fiscal es requereixen reformes legals en les figures impositives i en els procediments tributaris per tancar les vies d'elusió fiscal, així com una administració fiscal amb les energies i el convenciment necessari per aplicar-les. Les reformes necessiten un consens parlamentari més difícil d'obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els "pobres financen els pobres" (Sànchez, 2004)."

L'amic Segi Raventós m'envia aquesta entrada publicada a Dia@dia.net que val la pena difondre:

Rodríguez Ibarra, el xenófobo

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha reclamado de Zapatero una ”sanidad para españoles y sólo para los españoles”. ¿Qué diríamos si estas palabras las hubiera dicho, por poner un ejemplo, Mayor Oreja?

23-09-2009 -

Lo escucho en la radio, reconozco su voz. Quiero pensar que se trata de un buen imitador, pero… Este veterano líder socialista, ahora que surgen voces cuestionando la edad de la gente que acompaña a Zapatero, toma la palabra y consigue hacerme dudar si sigo siendo de los nuestros.    

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha reclamado de Zapatero una ”sanidad para españoles y sólo para los españoles”. ¿Qué diríamos si estas palabras las hubiera dicho, por poner un ejemplo, Mayor Oreja?

Uno de los grandes avances que justifica los años del PSOE en el Gobierno es precisamente en el terreno sanitario. La Ley General de Sanidad (14/1986, de 25 de abril) universalizó la atención sanitaria a todos los españoles y  a los ciudadanos extranjeros con residencia establecida en territorio nacional. En la misma Ley, y en referencia a los extranjeros no residentes, se especifica que tendrán garantizado tal derecho en la forma que las leyes y convenios internacionales establezcan. Trinidad Jiménez, ha puntualizado que existen convenios en materia de Seguridad Social, en los que está“perfectamente regulada y tasada la cantidad que cada país percibe en función del número de ciudadanos procedentes de otros países”. Igual Juan Carlos Rodríguez Ibarra  está proponiendo un cambio constitucional para que convertir los derechos y deberes de los ciudadanos en derechos y deberes de los españoles.

Este argumento populista, insolidario y xenófobo, propio de cualquier Le Pen, debería ser impropio de alguien que se define como socialista. Si hoy se pide actuar contra el extranjero, ¿a quién se propondrá dejar fuera de cobertura en la próxima? Que tiemblen los desempleados o quienes carecen de recursos.

Júcaro

Expliquen els que eren "de la pomada" que en aquelles ocasions que el Palau de la Música s'omplia de gom a gom una remor corria per les balconades: "Avui hi som tots"... A partir d'ara, quan torni a sonar solemnement el Mesies de Haëndel ja no hi serà en Fèlix Millet i alguns/es comparses, però sobre tot haurà canviat aquella idea "made in Jordi Pujol" de que la societat civil catalana començava i acabava --i cabia sencera-- en el Palau de la Música, el Liceu i el Círculo Ecuestre.

Qui no ho ha entès encara és la consellera Marina Geli, sobre tot si hem de fer cas al bitllet d'opinió de Josep Maria Ureta que avui publica l'edició catalana de El Periodico. Diu així:

La salut té preu

"Per escoltar Marina Geli, consellera de Salut, al Círculo Ecuestre de Barcelona s’havien de complir tres requisits: ser soci de l’Associació Espanyola de Directius –amb fort pes català– portar corbata i preveure que la doctora Geli supervisaria si el menú era l’adequat a la dieta mediterrània. A la primera condició, van complir uns 50 socis. A la segona, tots, algun queixós que ahir fos el primer dia d’exigència de la peça penjant, que arriba amb la tardor, igual que el menú: sopa de porros, galtes de vedella i minestra de fruites. Aprovat alt.

Geli va optar per un discurs en el qual no apareixia–¡visca!– la grip A. «Hem de tornar a ser un país industrial», va ser la visió macroeconòmica. La novetat és que en aquell concepte hi va incloure la «indústria de la salut», prenent com a referència del sector secundari l’eficiència i la creació de benefici social i econòmic perquè «la salut sigui una locomotora». On s’ubica un hospital, es crea teixit econòmic. I si és comarcal (Puigcerdà, Tremp, Igualada), més. I si se sap actuar com la indústria agroalimentària –des del producte de la terra de qualitat fins al seu envasat i distribució o els restaurants amb estrelles–, el cicle virtuós es completa. En el cas de Catalunya i el seu singular model de cooperació públicoprivada en la provisió de serveis sanitaris, Geli va recordar els èxits d’estar en els circuits mundials d’excel·lència –noms com els investigadors Massagué i Izpisua són indiscutibles–, ser seu de congressos internacionals («després del de cardiologia a l’agost els taxistes em feien l’onada») i l’alta capacitat de compra de serveis del seu departament per encunyar un concepte ben explícit: la salut és una economia d’arrossegament, genera activitat en tots els sectors.

Va complir, per tant, amb l’exigència del president d’AED, el catedràtic Ramon Adell, que en la seva presentació va avisar que «no podem ser bons en tot, s’ha de triar en quins camps». Va dir això de la indústria de la salut i Geli s’hi va apuntar de seguida...."

Ai, senyora Consellera, si a aquestes alçades encara no distingim entre valor i preu (sobre tot en salut) i ens apuntem "de seguida" a empassar-nos les pastenagues que ens ensenyen  ex-assessors dels especuladors mercats de futurs com en Ramon Adell...  on anirem a parar?

Corre per Internet una campanya contra el càncer de mama tendra i imaginativa, amb la foto entrenyable de la nena que demana que es trobi una cura definitiva abans no li creixin els pits.  Qui m'ho ha enviat no és addicta a saturar correus, però tot i així demana que la campanya no s'aturi.

En memòria de les dones (algunes, molt amigues) que han mort o que lluiten contra el càncer de mama.

En relació a l'Informe del que ja es donava informació a l'entrada anterior, el CHC presenta les següents conclusions que afavoreixen clarament l'opció privada dins un sistema anomenat "mixt", la precarització dels treballadors i treballadores i la situació de desgovern i descontrol en la que actualment es troba el sector. Igualment, el CHC es posiciona a favor del co-pagament des del que en el bloc de Dempeus per la salut pública i altres blocs amics ens hem pronunciat reiteradament. Per tant, poques coses són les que comparteixo d'aquestes conclusions. Però crec que val la pena que es coneixin en la seva integritat i em limito a transcriure-les, assenyalant en negreta els punts que em semblen d'especial interès:

1. El Consorci Hospitalari de Catalunya es posiciona a favor del manteniment de la separació nítida de les funcions de compra i provisió de serveis, separació de responsabilitats, control per resultats i corresponsabilització dels prestadors, per tal d’estimular adequadament la qualitat i l’eficiència.

2. El CHC considera que cal aprofundir en fórmules de gestió pública indirecta, a través d’una xarxa de proveïdors amb autonomia de gestió, que garanteixi la flexibilitat, la capacitat de resposta als canvis de l’entorn i que estimuli la qualitat i l’eficiència, mitjançant mecanismes de contractació. En aquest sentit i pel que fa als consorcis, cal trobar fórmules jurídiques que permetin diferenciar clarament entre propietat i gestió, especialment en aquells consorcis en els quals el patrimoni sigui del CatSalut, promovent les fórmules patrimonials que millor s’adaptin a cada realitat (que, recordem, és diversa a cada territori, tant per la titularitat sobre els mitjans com respecte de les entitats que en participen). també s’han de cercar fórmules jurídiques que evitin que el Servei Català de la Salut entri a formar part de la propietat del patrimoni dels nous consorcis o en els seus òrgans de govern.

3. En l’àmbit de recursos humans, el CHC considera que l’autoritat sanitària hauria de definir un marc general que estableixi uns mínims homogenis (qualitatius, quantitatius i de capacitació) per a tot el sector, però respectant l’autonomia de gestió dels proveïdors per definir les seves pròpies polítiques de recursos humans i model d’organització. L’homologació salarial entre convenis del sector públic o privat, no hauria d’incorporar rigideses per a la resta de proveïdors, amb el corresponent risc de funcionarització.

4. El CHC aposta per una separació clara entre propietat, govern i gestió de les institucions, diferenciant clarament entre aquests tres nivells:
a. Propietat: l’exercici dels drets dominicals per part de la Generalitat sobre el seu patrimoni immobiliari, quan s’escaigui i existeixi.
b. Govern: garantir el compliment de la missió i la direcció estratègica de l’organització, controlar la seva gestió i rendir comptes dels resultats econòmics i de salut. El govern de les empreses proveïdores, participades o no per la Generalitat, correspon als seus òrgans de govern (consells d’administració, consells rectors o patronats).
c. Gestió de les empreses, que correspon als equips directius professionals.

5. Els ingressos dels centres sanitaris han de procedir dels contractes, i no de pressupostos o subvencions. Els mecanismes de compra podran ser en base a l’activitat, capitació o resultats, en funció del que es vagi determinant en cada circumstància; però sempre mitjançant instruments que les normes SEC acceptin com a mecanisme de venda, i amb regles transparents i estables.

6. El finançament dels acords retributius ha de materialitzar-se a partir de l’establiment d’unes tarifes suficients, i no amb fons finalistes. En conseqüència, els futurs convenis col·lectius han de negociar-se sobre la base del coneixement previ de les tarifes disponibles.

7. Cal oferir seguretat en els ingressos, potenciant contractes per períodes plurianuals en lloc de la negociació anual.

8. El CHC defensa el manteniment de la diversitat de proveïdors, molt arrelats al territori i a la seva societat civil. Alhora, considera necessària la creació de grups sanitaris d’una mida suficient, que afavoreixi una gestió eficient, la creació de sinèrgies i el poder fer front a politiques d’inversió. En tot cas s’ha de garantir, si s’escau, la possibilitat del manteniment de personalitats jurídiques diferenciades dels proveïdors.

9. S’han de buscar fórmules que permetin compatibilitzar la relació laboral tradicional amb unes modalitats d’exercici de la professió que s’assimili a la dels professionals independents dins de la mateixa institució.

10.Les institucions han de tenir capacitat per diversificar i flexibilitzar les contractacions i, dins del marc laboral, han de contemplar la possibilitat d’adequar les retribucions en funció de la quantitat i qualitat del treball.

11. El CHC creu necessària una redefinició de rols professionals, afavorint la redistribució de competències, basada en l’organització del treball en equips interdisciplinaris i la resolució de processos en el lloc més eficient per al sistema, potenciant al màxim l’autonomia de cada professional.

12. En contraposició a la porta d’entrada única del model actual, s’ha de potenciar el paper d’infermeria, formant a infermeres de pràctica avançada i, quant s’escaigui impulsant les reformes legals que augmentin les seves competències i la seva capacitat resolutiva.

13. En la negociació col·lectiva, els interlocutors han de ser les patronals i la representació social.

14.Les decisions adoptades en el si dels consells professionals haurien d’integrar-se en els convenis col·lectius i els acords de condicions laborals.

15. El CHC considera necessari obrir el debat sobre l’adopció de mesures que permetin controlar la demanda i d’aquesta forma, assegurar l’equitat i accessibilitat real dels pacients als serveis sanitaris, prioritzant aquelles que incideixen en la millora de l’eficiència del sistema i en la racionalització de les prestacions sanitàries públiques.

16. Revisar els mecanismes de copagament actuals.
a. Reforma del copagament farmacèutic, de forma que sigui més equitatiu (aplicant criteris de capacitat de pagament) i eficient (aplicant criteris de cost i efectivitat).
b. Estudiar la introducció, de la mateixa forma que succeeix en el nostre entorn europeu, de mecanismes de taxes d’utilització evitable. El co-pagament no es pot plantejar com un mecanisme de recaptació ni com una mesura d’estalvi econòmic, sinó que la seva funció s’ha de plantejar com un instrument per desincentivar serveis poc efectius i l’ús inadequat dels serveis públics.

El Consorci Hospitalari de Catalunya es presenta "com una entitat pública de caràcter local i base associativa, que té el seu origen en el moviment municipalista. Es va constituir legalment l’any 1983. Els associats del CHC són entitats de govern local i centres prestadors de serveis de salut i d’atenció social de tots els nivells, que reuneixen un total de 252 dispositius d’atenció a les persones. Tots els associats són institucions de caràcter públic i/o sense ànim de lucre".

I afegeix: "El CHC és una entitat orientada a donar serveis als seus associats i a representar-los davant les administracions i altres agents dels sectors sanitari i social. Per poder prestar aquests serveis, el CHC s’ha dotat dels instruments necessaris, que en determinats casos tenen entitat jurídica pròpia, com la patronal CAPSS, el grup d’empreses CHC, S.A. o la Fundació Personalia. En altres casos, s’actua des d’unitats especialitzades de caràcter tècnic, com l’Àrea jurídica, el Servei de contractacions administratives (SACAC), l’Àrea de sistemes i tecnologies de la informació, l’Àrea de comunicació i el Servei d’Estudis i Prospectives en Polítiques de Salut (SEPPS)." 

El poder del CHC per determinar la política sanitària és més que important, determinant, i sembla doncs interessant reproduir alguns paràgrafs de la Introducció al seu Posicionament en defensa del model sanitari català de novembre de l'any passat, i en un moment decissiu pel sistema de salut.

En opinió del CHC:

"El sistema sanitari català, a diferència dels d’ altres comunitats, s’ha caracteritzat per l’existència d’un important sector concertat que suposa el 74% de les altes hospitalàries d’aguts, i una separació de funcions entre l’autoritat sanitària (departament de Salut), el comprador de serveis (CatSalut) i els proveïdors sanitaris (entitats proveïdores de serveis de salut) diversos i amb diferents fórmules jurídiques de constitució.
Durant els anys 80 i 90, les prioritats del sistema van ser la construcció del model de relació entre els diferents actors (creació del CatSalut i de la Xarxa Hospitalària d’utilització Pública o XHuP, diferenciació del CatSalut de l’iCS, acreditació de centres, etc.), la modernització de la xarxa de proveïdors, tant des del punt de vista de gestió com de les infraestructures, la professionalització de la gestió i el desenvolupament de la compra de serveis com a forma de relació entre el finançador i el proveïdor. (...)
En el moment actual i en un marc econòmic de crisi, les prioritats són:
• Repensar el model de relació entre el finançador i el proveïdor davant de canvis com: l’entrada del Servei Català de la Salut en els òrgans de govern de molts centres, les noves normatives que afecten als consorcis o la nova interpretació atorgada a normativa preexistent.
• Redissenyar les polítiques de recursos humans per fer front a la “crisi del professionalisme” i al dèficit de professionals.
• Modernitzar el nostre model sanitari, posant al ciutadà en el centre del sistema i fomentant la seva participació i correponsabilització, dotant d’una major transparència al conjunt del sistema i garantint l’equitat, la qualitat i la cohesió social.
• Orientar els centres assistencials en les noves tecnologies, fent front a la necessitat d’una forta capacitat inversora per adaptar-se als reptes que se’n deriven.

El sistema sanitari català, a hores d’ara, es troba probablement en un punt d’inflexió en el que cal prendre posició amb claredat respecte a aquests tres aspectes:
• Gestió dels centres a través de proveïdors independents (que és la base de l’anomenat model català) versus gestió pública directa a través de la creació d’una xarxa de centres pròpia de l’Administració.
• Polítiques de recursos humans de proximitat, portades a terme per les diferents empreses i basades en l’autonomia, versus homogeneïtzació de les condicions laborals en tot el sector i creació d’un cos de servidors públics funcionaritzats.
• Foment de mesures de participació del pacient en les decisions assistencials i en la gestió de la demanda (entre d’altres el foment de l’autocura, la millora en l’educació sanitària i la corresponsabilització del ciutadà en la sostenibilitat econòmica dels serveis sanitaris) versus pacients menys involucrats en la seva cura i un sistema amb majors dificultats per garantir l’accessibilitat i l’equitat real.
Totes les opcions són legítimes, però cal considerar que la tendència en països europeus amb grans xarxes de provisió pública, és evolucionar cap a la gestió indirecta dels hospitals a través d’entitats independents, cap al manteniment de l’autonomia dels professionals i cap a un pacient cada vegada més corresponsable i involucrat en els serveis de salut."

Les conclusions d'aquest Posicionament del Consorci Hospitalari, a la propera entrada!

Amb motiu de la 11 Festa d'Euia tindrà lloc el dissabte 3 d'octubre, a les 6:30 de la tarda i a l'edifici de l'INEF (Av. de l'Estadi, s/n), un debat sobre el model sanitari a Catalunya. Dempeus per a la salut pública hi ha estat convidada, així com la Consellera de Salut, Marina Geli. Donada la importància del tema, volem anar recordant aportacions que s'han fet en els darrers anys des de punts de vista semblants als que es defensen en aquest bloc i a Dempeus per la salut pública.

El primer dels escrits que aportem (també perquè és dels més antics) correspon a la ACDSP-FADSP i és de l'any 2005. Però els seus arguments són encara del tot vàlids:

Vist a Sin Permiso

Los enfermos son pacientes, no clientes

Mario Bunge · · · · ·

13/09/09

MONTREAL.- La principal noticia del día en Estados Unidos es la agitada campaña sobre la reforma del régimen de asistencia médica. Esta campaña se ha tornado tan violenta y ponzoñosa, que amenaza con dividir al país de manera más profunda que las guerras del ex presidente Bush. Muchos creen que Obama malgasta en esta campaña su capital político, al aumentar la hostilidad de los republicanos, no lograr persuadir a los escépticos y decepcionar a sus propios partidarios. Echémosle un breve vistazo filosófico. La salud puede considerarse como un derecho en pie de igualdad con los derechos a la seguridad, la jubilación, la educación y el voto, o como un privilegio, a semejanza de la propiedad privada y la vacación paga. Si la salud es vista como un derecho humano, su cuidado será una carga pública y, por lo tanto, un deber del Estado. En cambio, si la salud es vista como una prerrogativa, el ejercicio de la medicina pertenecerá al sector privado. En otras palabras, el enfermo puede ser considerado como paciente o como cliente. En el primer caso será atendido como cualquier hijo de vecino; en el segundo, será atendido solamente en la medida en que pueda pagar. El ingreso de un enfermo en un centro médico privado se parece al ingreso de los antiguos egipcios a la inmortalidad: estaba reservado a quienes podían pagar al embalsamador. Mientras los ricos compraban una segunda vida, los pobres morían definitivamente. En tiempos modernos pasa algo parecido, en menor escala: las estadísticas muestran que los ricos viven varios años más que los pobres. Por ejemplo, el europeo occidental puede esperar vivir el doble que el habitante de Afganistán, Mozambique o Sierra Leona. La disyuntiva público-privado en el terreno de la salud es tanto moral como política, de modo que pertenece a la filosofía política. Los liberales tradicionales coinciden con los socialistas en que el Estado es responsable, al menos en parte, de la salud de los ciudadanos. En cambio, los neoliberales (o neoconservadores) sostienen que la asistencia médica es una actividad privada y de organizaciones caritativas. El nuevo gobierno de los EE.UU. ha propuesto reformar la asistencia médica norteamericana, en vista de que es la más costosa del mundo, no es accesible a todos, y se estima que en calidad ocupa el puesto 37 en el mundo. Los norteamericanos gastan en salud el 15% del PIB, en tanto que los canadienses y uruguayos gastan el 10%, los argentinos el 9%, los cubanos el 7% y los mexicanos el 6%. (Estos datos fueron tomados del informe de 2006 del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo). La reforma propuesta por el presidente Obama no es precisamente revolucionaria, ya que no estatiza la atención médica ni el seguro de salud. En este sentido, es mucho menos generosa y radical que el proyecto de seguro nacional de salud que, en 1936, presentara al Congreso argentino el diputado nacional Augusto Bunge, mi padre. El consideraba que la salud es un derecho, y que la mejor manera de administrar la asistencia médica pública es mediante la mutualidad o el seguro, ya que estos distribuyen las cargas en forma equitativa: hoy por ti, mañana por mí. Tampoco es novedosa la iniciativa del presidente Obama, ya que se parece a las propuestas anteriores del senador Ted Kennedy y de Hillary Clinton (cuando intentaba mejorar su propio país, en lugar de dar consejos no solicitados a gobiernos extranjeros). Además, Canadá, Cuba y casi todas las naciones de Europa occidental gozan ya desde hace décadas de sistemas de asistencia médica más incluyentes, menos costosos y más eficaces que el considerado por el presidente Obama. En particular, el sistema canadiense, llamado Medicare, atiende gratuitamente a todos los residentes del país, aun sin ser ciudadanos. El resultado es que la esperanza de vida de los canadienses en 2006 era de 80 años, dos menos que en Japón; de 77, la de los norteamericanos y cubanos, y de 74, la de los argentinos y uruguayos. (Ojo: la esperanza de vida depende no sólo de la asistencia médica, sino también, y en mayor medida, del ingreso, la desigualdad de ingresos, y el nivel de educación.) ¿Cómo funciona el Medicare canadiense? He aquí cómo lo veo yo desde hace cuatro décadas. Yo he elegido a mi internista y mis especialistas, y cuando me atienden no me cobran a mí, sino al gobierno de mi provincia. Este les retribuye conforme a una tarifa que depende del tipo de tratamiento: tanto por un examen de rutina, cuanto por una operación de apendicitis, etc. (Mi hijo canadiense nos costó 1000 dólares; mi hija, nacida al amparo de Medicare, salió gratis) Yo no pago directamente por estos servicios: ellos son sufragados por el impuesto provincial a la renta. Yo nunca hablo de precios con mis médicos. En cambio, los norteamericanos no pueden dejar de mencionarlos y negociarlos, ya que las compañías de seguros médicos no se hacen cargo de todos los procedimientos que puede requerir un tratamiento. Recientemente, el economista Paul Krugman, de la Universidad de Princeton, acusó a las empresas norteamericanas de salud por invertir un gran porcentaje de sus presupuestos en estudiar la manera de privar a sus asegurados de la mayor cantidad posible de servicios médicos, actividad que él considera antisocial. Proporcionalmente a su población, Canadá atiende a más pacientes y durante más horas que los EE.UU., pero gasta un 40 por ciento menos. Uno de los motivos del menor costo es que el papeleo médico canadiense es mucho menos voluminoso que el norteamericano. Por ejemplo, en Canadá hay un solo formulario, el provincial, para recabar el pago por servicios profesionales prestados, mientras que en los EE.UU. hay centenares de formularios: tantos como compañías de seguros. A los médicos canadienses se les hacen reembolsos electrónicamente por medio de un solo agente: su gobierno provincial. Así se minimizan las confusiones y las disputas. Además, los funcionarios provinciales de salud pública tienen interés en contener los aumentos de costos, porque compiten por fondos con sus colegas de los ministerios de educación, obras públicas, etc. Sobre todo, nadie se ve obligado a hipotecar o vender su casa para pagar cuentas médicas. El régimen canadiense es bueno, pero no es perfecto. Un ejemplo: dado que la asistencia médica es gratuita, la gente ya usa y abusa con mayor frecuencia que en los EE.UU. y, por consiguiente, las listas de espera suelen ser largas y los médicos canadienses están sobrecargados de trabajo. Otro ejemplo: los psicoanalistas que hacen terapia de grupo suelen cobrar por cada paciente. Tercero: los gobiernos provinciales se quejan de que el gobierno federal no contribuye suficientemente a su presupuesto de salud pública. Pero éstos no son sino lunares. El filósofo político sabe que no hay ni puede haber organización social sin problemas, cuando se trata de compartir recursos escasos como son el tiempo, el dinero, la inteligencia y la buena voluntad. Pero volvamos al Estado más poderoso del mundo, que puede dominar cualquier nación, pero no puede o no quiere mantener saludables a todos sus ciudadanos. Pese a sus méritos, la iniciativa del presidente Obama es torpedeada por los mercaderes de la salud: las grandes clínicas privadas y las compañías de seguros, sus voceros mediáticos y políticos, y la complicidad de la Asociación Médica Norteamericana. Al respecto, esta sociedad profesional se ha opuesto siempre a su homóloga británica, la que apoyó desde su comienzo la socialización de la medicina, llevada a cabo por el primer gobierno laborista de posguerra. El presidente Obama instó a los médicos a cambiar de actitud. Fue en vano: don Dinero es más elocuente que Hipócrates. Obama también acudió a los dirigentes religiosos, pero por ahora sin resultado, tal vez porque deben consultar con su jefe máximo. El debate no ha terminado, y es emponzoñado por agitadores que mienten a gritos, a tal punto de tergiversar la verdad sobre el ejemplar régimen canadiense de salud pública, y de acusar al presidente Obama de ser nazi (o bien comunista) y de promover la eutanasia y el aborto. Algunos asistentes a estos debates públicos van fuertemente armados, lo que hace temer por la vida del presidente. Pero al menos se ha abierto el debate público sobre un asunto público de tanta importancia como la seguridad y el empleo. Y ésta es una novedad muy positiva en cualquier país. Cuando miran los telenoticiosos, casi todos los canadienses se felicitan de habitar un país que, aunque menos rico y poderoso que el vecino, es más civilizado, por gozar de asistencia médica gratuita y por no gozar de la libertad de circular armados. Mario Bunge es el más importante e internacionalmente reconocido filósofo hispanoamericano del siglo XX. Físico y filósofo de saberes enciclopédicos y permanentemente comprometido con los valores de la democracia republicana, los derechos humanos y la justicia social y económica, son memorables sus devastadoras críticas de las pretensiones pseudocientíficas de la teoría económica neoclásica ortodoxa y del psicoanálisis “charlacanista”. sinpermiso electrónico se ofrece semanalmente de forma gratuita. No recibe ningún tipo de subvención pública ni privada, y su existencia sólo es posible gracias al trabajo voluntario de sus colaboradores y a las donaciones altruistas de sus lectores. Si le ha interesado este artículo, considere la posibilidad de contribuir al desarrollo de este proyecto político-cultural realizando una DONACIÓN o haciendo una SUSCRIPCIÓN a la REVISTA SEMESTRAL impresa. La Nación, 8 septiembre 2009