punts de vista

La Maribel Nogué, ciutadana dempeus de l'Anoia, acaba de publicar un article a que m'ha interessat molt: Sota el títol de "Potser ens volen a les fosques" la Maribel diu, entre altres coses, que

"L’esquelet d’un país són les seves infrastructures, i si ens preocupa més si tindrem o no competències de l’aeroport de Barcelona o bé per on passarà l’AVE que allò que preocupa realment la gent, podem quedar-nos amb els ossos a les mans encara que no n’hi manqui cap. Els serveis públics són i han de ser això,serveis i públics, per això és correcte que la població es dirigeixi als governants en demanda de resposta i solucions. Però diguem les coses pel seu nom: tenim un servei de subministrament i distribució,tant en alta com en baixa tensió, que estan privatitzats,que pertanyen a empreses gestionades amb criteris empresarials que actuen a la pràctica en règim de monopoli, sense competència. Jordi Miralles, vice-president del Grup Parlamentari d’ICV-EUiA, hi afegia: “Quan es privatitza un sector estratègic sempre hi ha uns guanyadors: gent com vostès (referint-se als representants de les companyies elèctriques) i molts d’afectats negativament, ja que aconsegueixen una relació directa entre milions de beneficis econòmics i milions de persones maltractades pel deteriorament del servei que presten”.
És un exemple clar de que “qui paga no mana”. Ens cal un canvi de model energètic pensant en els persones, el territori i en l’economia del país. (...) I a les fosques, culturalment parlant, sembla que ens volen deixar amb el cessament de l’escriptora catalana Rosa Regàs al capdavant de la Biblioteca Nacional. Han volgut desprestigiar-la amb difamacions sospitosament intencionades: des d’una relació causa-efecte es pretén desacreditar-la per la suposada incapacitat de les dones per a la gestió; com a catalana que és, i no pas contra ningú, malgrat l’exili, la por, el dolor, la Memòria i el seu amor per les altres cultures; com a republicana, que no és solament nostàlgia d’un sistema de valors, sinó la confiança que la ciutadania trobarà, tard o d’hora, un sistema on la ciutadania no tingui servituds a mandataris per nissaga.(...)"

I recomano també el documentat comentari de l'Àngels Pedrazuela, bibliotecària de la UB, al post anterior. En concret, destaco aquestes paraules: "La meva opinió és que és molt trist veure una biblioteca com la Nacional de Madrid, completament buida, amb sales per investigadors que no s’omplen mai, control d’entrada estrictíssim exclusivament per estudiosos i això era la BN abans que Rosa Regàs se’n fes càrrec.
M’emprenyen els robatoris i molt perquè aquests incunables son insubstituïbles i són part del nostre patrimoni cultural. Tanmateix, una política d’obertura i democratització té els seus riscs. (...) Ara bé, no sembla que aquest episodi en concret pugui qüestionar el conjunt de la gestió i el programa de millores que s’estava duent a terme. (...) Tot plegat fa pensar més en un enfrontament polític, en el context de l'actual viatge "al centre" emprés pel PSOE,(cal recordar algunes crítiques recents de Regàs al partit governant) que no pas en una qüestió de competència professional, per no entrar en els possibles biaixos sexistes de l’afer."

Finalment, crec que l'aspecte polític de la "dimissió" queda encara més clara desprès de sentir l'entrevista feta a la Rosa Regàs el passat mes de maig sobre la família, l'esglèsia i altres temes sobre els que la Rosa no es mossega la llengua, i que us recomano reproduir si encara no ho heu fet:

Mi amigo Antoni Domenech me autorizó en su momento a reproducir artículos de la revista sinpermiso, de la que es editor. Dada la temática que me viene ocupando y preocupando no me resisto ante el que firmó Paul Krugman en The New York Times, 9 julio 2007, y que fue traducido por Roc F. Nyerro para www.sinpermiso.info.

"Ahora es el terrorismo el primer refugio de los canallas. Cuando las autoridades británicas anunciaron que, detrás del recientemente fallido atentado con bombas, estaba un círculo de médicos musulmanes, tendríamos que haber sabido lo que iba a venir.
“Sanidad pública: ¿vividero de terroristas?”, podía leerse en los titulares de pantalla mientras el invitado al plató de Fox News, Neil Cavuto, y el comentarista de la cadena televisiva, Jerry Bowyer, discutían con ademán solemne cómo la cobertura sanitaria universal puede serlo también del terrorismo.
Aunque eso resultaba grosero incluso para el tipo de discurso político habitual en la era Bush, lo cierto es que Fox no hacía sino seguir una larga tradición. Hace más de 60 años, el complejo médico-industrial y sus aliados políticos se sirvieron de arteras tácticas amedrentantes para evitar que Norteamérica siguiera los dictados de su conciencia y diera a todos sus ciudadanos acceso al cuidado sanitario.
Digo conciencia, porque el cuidado sanitario es un asunto, y el que más, de moral.
Tal se desprende del apabullante eco encontrado por Michael Moore con su Sicko. Los reformadores de la sanidad pública deberían tratar de responder por todos los medios a las ansiedades de los norteamericanos de clase media, a su creciente y justificado temor a hallarse sin seguro médico, o a vérselo negado cuando más lo necesiten. Pero los reformadores no deberían centrarse sólo en el interés propio de las gentes. Deberían apelar también al sentido de la decencia y de la humanidad de los norteamericanos.
Lo que indigna al público de Sicko es la patente crueldad y la manifiesta injusticia del sistema norteamericano de salud: la gente enferma que no puede pagar la factura del hospital, literalmente en la estacada; una niña que muere porque una sala de emergencia hospitalaria que no entraba en el seguro sanitario de la madre se negó a tratarla; norteamericanos extenuados por un duro trabajo, caídos sin embargo en una humillante pobreza por culpa de las facturas médicas.
Sicko es un sonoro rebato a la acción. Pero no hay que olvidarse de los defensores del statu quo. La historia prueba que son excelentes en punto a bloquear una reforma buscando vías de amedrentarnos.
Esas tácticas de amedrentamiento han recurrido a menudo a afirmaciones traídas por los pelos sobre pretendidos peligros de los seguros públicos. En Sicko se muestra parte de una grabación que hizo Ronal Reagan para la American Medical Association, alertando de que una propuesta de programa de cobertura sanitaria para los ancianos –el programa conocido como Medicare— llevaría al totalitarismo.
Precisamente ahora, dicho sea de paso, Medicare –que hizo un enorme bien sin propiciar una dictadura— está siendo socavado por la privatización.
Son, sin embargo, sobre todo los intereses del gran dinero, que tienen pie en el presente sistema, quienes quieren haceros creer que la cobertura sanitaria universal podría llevar a una quiebra fiscal y a una atención médica piojosa.
Ello es que todos los países ricos, salvo los EEUU, tienen ya alguna forma de cobertura sanitaria universal. Cierto que esos países pagan impuestos extras, pero no sin ahorrar en desembolsos por seguros privados y en costes médicos sufragados del propio bolsillo. El coste general de la atención sanitaria en países con cobertura universal es mucho más bajo que aquí.
Por lo demás, cualquier indicador disponible dice que, en lo tocante a calidad, acceso al cuidado necesario y resultados sanitarios, el sistema estadounidense de salud es peor, no mejor, que el de otros países avanzados. Incluso el británico, que gasta sólo un 40% de lo que nosotros gastamos por persona.
Es verdad: los canadienses tienen listas de espera más largas que los norteamericanos en materia de cirugía opcional. Pero, todo contado, el acceso promedio canadiense a la salud es tan bueno como el promedio del norteamericano con seguro, y harto mejor –huelga decirlo—que el de los norteamericanos sin seguro, muchos de los cuales ni siquiera llegan a recibir jamás la atención médica que necesitan.
Y los franceses consiguen proporcionar la que sin disputa es la mejor atención sanitaria del mundo sin ningún tipo significativo de listas de espera. De acuerdo con datos superlativamente contrastados, no nos están contando cuentos. Su sistema es así de bueno.
Todo lo cual trae a colación la pregunta que se hace Michael Moore al comienzo de Sicko: ¿quiénes somos nosotros?
“Siempre hemos sabido que el interés propio sin brida era mala moral; ahora sabemos que, además, es mala teoría económica”. Eso declaraba Franklin Delano Roosevelt en 1937 con palabras que guardan perfecta vigencia hoy para la atención sanitaria. No es éste uno de esos casos en que nos tenemos que enfrentar a decisiones penosas: aquí, hacer lo correcto es hacer también lo eficiente desde el punto de vista de los costes. La atención sanitaria universal ahorraría miles de vidas estadounidenses cada año, ahorrando al propio tiempo dinero.
Se trata de una verdadera prueba de fuerza. Porque la única cosa que se atraviesa en el camino de la atención sanitaria universal son los grupos de interés propagadores del miedo y compradores de influencias. Si no podemos derrotar a esa fuerzas, pocas esperanzas podemos guardar en el futuro de Norteamérica."

Es algo obvio que se puede aprender mucho de los libros. Por ejemplo, en las visitas y peticiones de audiencia a los políticos catalanes para explicarles el propósito de la ILP sobre la fibromialgia y la Síndrome de la Fatiga Crónica he recordado demasiadas veces el magnífico libro de Albert O. Hirschman, Retóricas de la intransigencia, FCE, México D.F., 1991. Para el tema que nos ocupa, quiero hacer mención especial de la trilogía de tesis que Hirschman enumera como las más usadas para negar la razón a las personas que exigen lo que realmente necesitan: la del riesgo, la de la futilidad y la del efecto perverso. Las tres se han utilizado y siguen utilizándose para combatir, ridiculizar o desnaturalizar las ideas y reivindicaciones de las mujeres a lo largo de la historia, y ahora se utilizan también por parte de unos cuantos para negar la mejora en el tratamiento de estas enfermedades:

El riesgo: “Si se aprueba una ILP para quienes padecen fibromialgia y SFC pueden pedirla otros colectivos de enfermos …” Personalmente no veo donde está el riesgo; si otros colectivos de personas con problemas de salud se meten en los duros trabajos de promover una ILP es que no se sienten bien atendidas, y el riesgo lo supone quien propone políticas de salud no adecuadas.

La futilidad: El comentario hecho explícito: “Hay especialistas que, en privado, reconocen que no hay para tanto”. Pero bueno, si ni el propio personal médico se cree las enfermedades, ¿entonces quién las va a tratar? ¿Realmente alguien se cree que vivimos en un mundo de simuladores, de fingidores, de personas que prefieren quedarse en casa sufriendo cuando la vida está fuera, en la calle, con las amigas y amigos, en las playas…? Personalmente me siento tan indignada que paso al punto siguiente:

El efecto perverso: Para las propias personas enfermas que por consejo médico (¿)” tienen que salir, distraerse, poner más de su voluntad…. Si se las toma en serio no se les hace ningún favor”… El mejor ejemplo, una señora que por indicación del médico de atención primaria --y derivada por él-- acaba de pedir hora en la Unidad de Fibromialgia del Hospital Clínico y tendrá que demorar los “efectos perversos” de ser atendida más de dos años (por listas de espera sanadoras, se supone…)

Hace tiempo escribí que “las personas que pueden organizarse en grupos de presión para defender sus intereses, se encuentran de hecho con la desligitimación de sus necesidades puesto que cualquier petición o reivindicación de la normalidad democrática –una disminución del recibo del agua, reducción de la jornada laboral, incrementos de salarios, gratuidad de las medicinas o un buen servicio de prevención de la salud-— atentan contra la lógica de las necesidades neoliberales establecidas porque se alega que tendrían consecuencias inflacionarias, o incrementarían el déficit del Sector Público, o ambas cosas a la vez.” Y así hemos llegado al desencuentro total entre las necesidades reales, básicas, de las personas, y las necesidades del neoliberalismo: por ejemplo, los pasos sutiles, pero continuos, de privatización del sistema de salud.

Agnes Heller nos decía también que “en los casos más extremos, también el capitalismo ha llegado a declarar las necesidades existentes como no existentes en una nueva forma de dictadura sobre las necesidades. Pero, en su forma manipuladora más refinada, el sistema reconoce las necesidades existentes sin permitir la producción de formas alternativas de vida, acabando por incrementar la neurosis y la violencia en la sociedad.”

De todas las citas anteriores, se puede escoger una o varias: todas ellas sirven para desenmascarar a los que no quieren ver la necesidad de lo que se pide en una ILP que cada día recoge más apoyos de la sociedad civil.

Més de 135.000 persones han donat suport amb la seva signatura a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a l'atenció de la Fibromiàlgia (FM) i la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC).Aquest matí, s'ha fet una segona entrega de signatures, a fi de validar-les, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Per bé que encara no s'ha esgotat el temps de recollida legalment establert, les signatures recollides gairebé tripliquen el nombre exigit per presentar qualsevol ILP davant el Parlament de Catalunya. A més, s’ha rebut el recolzament d’institucions i el de més d’un centenar d ’entitats de la societat civil d’àmbits molt diversos i l'explícit suport del món científic internacional que treballa en la investigació i el tractament d’aquestes malalties. A Catalunya s’hi han sumat persones reconegudes per la seva tasca, la seva vida o per les seves aportacions culturals i artístiques. Entre elles: Joan Manuel Serrat, Neus Català, Lluís Llach, Rosa Regàs, Marina Rossell, Fabian Estapé, Anna Balletbò, Carme Sansa, Pep Sala, Núria Feliu, Vicky Peña, Rosa Bofill, Nuria Amat, Oriol Bohigas, Laia Marull, Alfonso de Vilallonga, Félix de Azúa, Ana María Moix, Sílvia Coppulo, Joan Soler Amigó i Xevi Camps.

El fet que tanta gent d’arreu de Catalunya s'hagi compromès a recolzar aquesta iniciativa legislativa popular en tan poc temps, és una mostra més de la mancança existent en l’atenció a les persones afectades.

Més de 135.000 dones i homes creuen en la justícia del que es demana i desitgen que el Parlament –mitjançant l’aprovació d’aquesta ILP— faci possible que aquestes dues malalties es puguin tractar amb rigor i qualitat dins el sistema públic de salut, tal com varen expressar en el seu moment al President del Parlament. Recordem que l’objectiu de la iniciativa és que les persones malaltes puguin disposar d'unitats hospitalàries multidisciplinàries i de personal mèdic especialitzat arreu de Catalunya, que les llistes d'espera es redueixin a un màxim de 90 dies, que els metges i metgesses rebin la formació necessària en relació a la FM i a la SFC, i que la societat en general estigui correctament informada sobre aquestes greus malalties.

La comissió promotora expressa el seu agraïment per tota la solidaritat, recolzament i afecte rebuts, com també per l’acollida i la col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació, i es compromet a seguir informant del posterior desenvolupament de la ILP.

Barcelona, a 9 de juliol de 2007

Web de la ILP:  http://www.ilp-fm-sfc.info  (Llistat d’adhesions: anar a “Suport”)

E-mail:  premsa@ilp-fm-sfc.info  /  informacio@ilp-fm-sfc.info

 Tel.: 639.007.013 / 636.386.341

Video sobre les malalties i la ILP:  http://www.youtube.com/watch?v=ffgx9S40Lg

Desprès de les Jornades sobre Precarietat i Salut i mentre es comença a difondre la Carta de Barcelona, crec que val la pena recordar les idees bàsiques de Norman Daniels, Bruce Kennedy i Ichiro Kawachi publicades a la Boston Review de febrer/març del 2000 amb el títol “La justícia és bona per a la salut”.

Els autors partien del fet descobert per Villermé el 1840 que els membres més rics i millor educats d’una societat tendeixen a viure més temps i amb més salut, i afegien que les investigacions més recents suggereixen però que les correlacions entre el nivell de renda i la salut no acaben aquí: en els països on hi ha grans desigualtats econòmiques hi ha també desigualtats més grans en les condicions de salut; i també, que els grups d’ingressos mitjans de societats força desiguals tenen una salut pitjor que grups comparables, o fins i tot més pobres, de societats més igualitàries.
Els autor afirmaven que la salut no és només el resultat de tenir accés a prevenció i tractament mèdic, sinó també, i en una mesura força considerable, als efectes acumulats de les condicions socials sobre el curs de la nostra vida. Quan una persona de seixanta anys arriba a urgències amb un atac de cor, el seu cos acumula tots els problemes que ve arrossegant de tota la vida, tot i que les discussions actuals sobre la reducció de les desigualtats sanitàries amb un millor accés a l’atenció mèdica obliden aquest fet.

Va costar acceptar la correlació entre desigualtat i salut, però actualment s’han identificat els principals mecanismes. Per exemple, en els Estats Units, els estats amb distribucions de la renda més desiguals inverteixen menys en ensenyament públic, i els efectes sobre l’ensenyament tenen un impacte immediat sobre la salut, ja que s’incrementa la probabilitat de mort prematura durant la infància i l’adolescència. Un dels predictors més importants de l’esperança de vida entre els països desenvolupats és l’alfabetització dels adults, en especial la disparitat que hi ha entre home si dones i que explica les variacions de salut d’aquests països, desprès de les diferències de renda. De fet, en els Estats Units les diferències entre estats en la condició de les dones –mesurada en termes de la seva autonomia econòmica i participació política—estan fortament correlacionades amb taxes més altes de mortalitat femenina.

La mecànica social – desigualtat de renda que porta a la desigualtat en l’ensenyament i acaba en desigualtat en salut—està fortament relacionada amb els processos polítics, ja que la desigualtat erosiona la cohesió social, incrementa la desconfiança social i redueix la participació en les organitzacions civils. La manca de cohesió social porta a un increment de l’abstenció i debilita la resposta que s’hauria de donar des del govern per fer front a les necessitats de les persones que estan en pitjor situació.

En el seu article els autors ens advertien que malgrat el descobriment de mesures que a un termini molt més llarg siguin més beneficioses no s’han d’ignorar ni els serveis mèdics ni la reforma del sector de salut, perquè és obvi que ni que s’aconsegueixi una distribució més justa dels determinants socials de salut, les persones seguiran posant-se malaltes i necessitaran serveis mèdics; tot i així, donen arguments per utilitzar de forma diferent els recursos i fer altres polítiques socials amb l'objectiu de reduir les desigualtats en salut.

En aquest sentit, el menú d’opcions hauria d’incloure les polítiques destinades a igualar les oportunitats de la vida de les persones, com la inversió en ensenyament bàsic, accés a un habitatge, obtenció d’una renda, i altres formes de polítiques anti-pobresa. Per exemple, quatre polítiques socials són bàsiques: inversió en desenvolupament de la primera infància, programes de nutrició, millores en la qualitat de l’ambient de treball, reduccions en la distribució de la renda i més igualtat política.

1.Intervencions en els primers anys de vida. Cada dia és més evident la influència que té l’ambient en el que es viuen els primers anys d’ infantesa sobre la conducta, l’aprenentatge, i la salut que tindran les persones tota la resta d’anys de la seva vida. Assegurar la igualtat d’oportunitats implica intervenir tant aviat com es pugui en la vida de les persones.

2. – Nutrició. Els autors expliquen que l’estat nutricional de la mare afecta les possibilitats del seu fill de no morir en els primers anys de la seva vida, però també en anys successius. El pes de la dona pre-embarassada és un dels predictors més importants del pes del nen en el moment del seu naixement; un pes baix en néixer es relaciona amb riscs més alts de malaltia coronària, hipertensió i diabetis en l’edat adulta. Per tant, invertir en polítiques que redueixin les primeres influències adverses pot ser beneficiosa no sols a curt termini, sinó també per a les generacions futures.

3.- Ambient de treball. Els nivells de salut dels treballadors estan molt vinculats a la qualitat del seu ambient de treball, en especial a la quantitat d’autonomia que els treballadors poden tenir en la seva feina. Els ambients rutinaris o els treballs que impliquin poques oportunitats d’aprendre i utilitzar noves capacitats tendeixen a retribuir-se amb salaris baixos. Les condicions de treball que exigeixen molt de les persones amb poca autonomia no només són característica de les feines de baixa qualificació, sinó que també representen per als treballadors un risc associat d’hipertensió, malaltia cardiovascular, mental o muscoesquelética, i incapacitat física.

4.- Redistribució de la renda. La majoria es redueixen a la política anti-pobresa. Tanmateix, els estudis sobre els determinants socials de la salut ens alerten que les polítiques anti-pobresa no són massa efectives per a reduir les diferències injustes de salut. Encara que es millori la condició dels que estan pitjor, el fet és que els pobres tenen pitjor salut que els quasi-pobres, els quasi-pobres la tenen pitjor que la classe mitja-baixa, i la classe mitja-baixa que la classe mitja-alta, i així succesivament per tota l’escala social. Les accions que s’han d’emprendre impliquen molt més que l’eliminació de la pobresa.

Per abordar de forma total el problema de les desigualtats de salut els governs haurien d’assumir directament les desigualtats econòmiques. La magnitud de la diferència en la renda i riquesa entre els més rics i els més pobres d’una societat és una qüestió determinant per aconseguir bons nivells de salut en una població, al marge del nivell mitjà de vida. A més, les desigualtats econòmiques semblen influir en el grau d’igualtat de la participació política, l’absentisme a les eleccions, el sentiment de proximitat dels polítics elegits i altres formes d’activitat política. Quan més desigual sigui la distribució de la renda i la riquesa, més migrats els models de participació política i, per tant, més gran serà l’exclusió política dels grups més pobres.

El treball, la seva absència, naturalesa i condicions són elements determinants per les condicions socials, drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera salut.

La manera que la nostra societat globalitzada organitza el treball no contribueix a la creació d’una societat saludable. Per davant de l’objectiu de la salut que hauria de generar condicions de treball i de vida gratificadores, segures i estimulants, ens trobem en un món laboral i uns treballs no mercantils que incrementen considerablement el grau de risc, incertesa, precarietat, sinistralitat i explotació de les persones. Reformulant la Carta d’Ottawa, nosaltres afirmem que “les condicions i requisits per a la salut són: la pau, l’ensenyament, l’habitatge, l’alimentació, la renda, un ecosistema estable, la justícia social i la equitat”, més el treball digne.

DENUNCIAR LA PRECARIETAT

El treball precari es defineix en relació als altres treballs en termes d’una major inseguretat i la desaparició de la relació empresari-persona treballadora tal com succeeix en el treball externalitzat o en el submergit, cosa que col•loca la responsabilitat de l’exposició als seus riscos o les mesures bàsiques per a la seva correcció sota la responsabilitat de les treballadores i els treballadors, que també han d’assumir-ne gairebé en solitari els seus efectes sobre la seva salut. Precarietat i salut són, a la nostra societat, elements contradictoris.

En els darrers anys, des del món empresarial i també en el Llibre Verd de la U.E, s’impulsa la flexibilitat laboral com un element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l’adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalitzat, sense tenir en compte l’impacte negatiu d’aquesta flexibilitat sobre la societat, la salut i el benestar de la població treballadora. Es tracta de reflexionar quin és l’element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic que cada dia es reparteix de manera més desigual.

La precarietat no és un efecte secundari, un preu col•lateral que cal pagar pel creixement econòmic sinó un caràcter definidor i condicionant del mateix tipus de creixement. Té caràcter estructural, crònic, i és causa determinant de desregulació i deteriorament laboral i de descohesió social. La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social. Així, la precarietat s’estén des de l’ àmbit del treball a la resta d’ àmbits de les nostres vides i s’ ha transformat en precarietat social com una nova forma d’opressió del sistema capitalista, constituint a més una forma d’exclusió poc visible des de respostes individuals. La precarietat es viu com inestabilitat laboral, incertesa de futur, manca d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, causa de sinistralitat laboral, morbiditat emocional, dependència de la família, pèrdua de drets i manca de recursos estables.

Per als joves, hi ha a més la frustració per la probable inadecuació dels estudis fets i un accés tardà al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Els joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball.

Les persones adultes a l’atur de més de quaranta-cinc anys veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les persones joves, en una competència obligada però totalment desigual... La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre del treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la precarietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adients de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i salaris dignes.

La precarietat esdevé particularment agressiva en certs col•lectius com el de les persones amb discapacitats i les persones immigrants. Cal dedicar especial esment a la precarietat que és ja de fet el sistema regular de vida i treball de les persones immigrades que són part indestriable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració son insuficients i massa tímides per garantir drets i deures i en canvi la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la gasiveria amb la que es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat.

Pel que fa a les persones que perceben com a renda principal un subsidi de jubilació es veuen explícitament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions públics i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers.

En aquest sentit, les actuals directrius i el desenvolupament legislatiu de la Comissió i el Consell europeus (Bolkestein reformulat, temps de treball, llibre verd sobre “flexicurity”, etc) són amenaces supranacionals molt serioses a la regulació del treball en positiu, i van en el sentit d’agreujar encara més la precarietat actual ja insostenible.

PROPORCIONAR ELS MITJANS

Tradicionalment la salut laboral ha analitzat el treball com a possible font d’exposició a riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l’àmbit de l’empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una perspectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut, on la precarietat ocupa un lloc central. Bona part de la prevenció i promoció de la salut es centra en l’equitat sanitària, però també en una organització laboral i de desenvolupament de tots els treballs necessaris per a la vida que posi la seguretat de les persones i la salvaguarda de l’estat físic, emocional i psicològic en el centre de les seves actuacions.

ACTUAR COM MEDIADOR

Inclosa la perspectiva laboral i la resta de treballs necessaris per a la vida, la prevenció i promoció de la salut exigeix una acció coordinada molt ampla: governs, sectors sanitaris, sindicats, empreses, autoritats locals, organitzacions de la societat civil i mitjans de comunicació. Les estratègies i programes de promoció de la salut s’han d’adaptar a les necessitats locals i a les possibilitats específiques de cada país i regió, i han de vetllar també perquè el món empresarial no sigui un factor desestructurador i desequilibrador de les condicions del medi i la salut de les persones.

LA PARTICIPACIÓ ACTIVA EN LA PROMOCIÓ DE LA SALUT IMPLICA:

-L’estabilitat a l’ocupació, una salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes;

-El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció.

-Disposar d’ajuda psicològica publica, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal.

-Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi la desatenció de riscos,

-Garantir el compliment de que els empresaris siguin responsables de vetllar per la salut laboral.

Estem d’acord amb la carta d’Ottawa que “La salut ha de formar part de l’ordre del dia de les persones responsables de l’elaboració dels programes polítics, en tots els sectors i a tots els nivells”. La prevenció i promoció de la salut laboral ha de combinar diversos enfocaments, tots ells complementaris, entre els que hi ha la legislació i el seu compliment, les mesures fiscals adients, el sistema tributari i els canvis organitzatius.” Nosaltres hi afegim, de manera especial, la política laboral per una ocupació digna i una especial dedicació de la Inspecció de Treball i dels Sindicats.

IRROMPRE EN EL FUTUR

Assumim com a pròpia l’afirmació que “La salut es crea i es viu en el marc de la vida quotidiana; en els centres d’ensenyament, de treball i de lleure” . Per aquest motiu els responsables de la posada en pràctica i valoració de les activitats de promoció de la salut han de tenir present el principi de la igualtat dels sexes i de les persones en cadascuna de les fases de la seva planificació. Tanmateix, valorem que malgrat hi ha encara pocs estudis fets sobre la interacció negativa entre precarietat i salut, les tendències observades no són gens optimistes, en especial des d’un punt de vista de gènere. Estem avançant cap a un futur de precarietat, enemic de la salut de les persones i d’una bona salut social, i per això cal reaccionar i prendre compromisos de canvi i millora. Cal pensar contínuament i de nou en mesures a tots els nivells de govern perquè sigui un objectiu prioritari de l’acció de tots els governs –locals, nacionals, estatals i supranacionals -- l’aconseguiment d’uns bons nivells de salut per a totes les persones. En aquest sentit, reclamem l’acció positiva que pot desenvolupar i guiar el Parlament Europeu.

EL COMPROMIS A FAVOR DE LA SALUT I CONTRA LA PRECARIETAT

Els i les participants a aquesta conferència es comprometen:

1) A intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar en favor d’actuacions sindicals i polítiques;

2) A oposar-se a les pressions que es facin per desregular encara més les condicions i el mercat de treball, els riscs laborals, utilitzar productes poc fiables o perjudicials, treballar (de forma remunerada o no) en mitjans i condicions insans, combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, l’assetjament i la violència de gènere;

3) a vigilar la contaminació, les condicions de l’habitatge, i combatre les diferències “entre les distintes societats i a l’interior de les mateixes i a prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resulten de les normes y pràctiques d’aquestes societats;”

Per tot això caldrà:

1) Exigir l’ADOPCIÓ DE MESURES D’IMPACTE SOBRE LA SALUT I EL MEDI abans d’emprendre projectes i politiques,

2) L’impuls de la recerca sobre precarietat i la creació d’uns INDICADORS DE PRECARIETAT I SALUT, elaborats a partir de l’experiència i els coneixements de professionals, agents socials i els propis treballadors i treballadores per controlar i monitoritzar els avenços fets a fi d’anar eradicant la precarietat i els seus efectes nocius i potenciar la salut entesa com quelcom més que l’absència de malaltia,

i 3) POSAR EN COMÚ LES EXPERIÈNCIES DE CADASCUN DELS PAISOS DE LA U.E. per conèixer les característiques concretes de precarietat de cada país i mobilitzar a partir de l’experiència comuna per eradicar la precarietat d’ Europa.

Des de d’aquestes Jornades fem UNA CRIDA a la coordinació i acció de les forces d’esquerra, a les organitzacions sindicals i socials per donar suport a les idees i projectes que expressem mitjançant aquesta Carta de Barcelona i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi de que prevalgui el TREBALL DIGNE, i que prevalgui la SALUT per sobre la PRECARIETAT. Proposem també al Parlament Europeu, a organismes internacionals com la OMS i la OIT, que facin seves les propostes d’aquesta Carta.

Finalment, demanem que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula i defensar i fomentar els valors de la salut, la convivència, la igualtat i el respecte entre tots els éssers humans.

NOTA: La primera Conferencia Internacional sobre la Promoció de la Salut reunida a Ottawa el dia 21 de novembre de 1986 va fer la CARTA dirigida a aconseguir l’objectiu "Salut per a tothom a l’any 2000." Aquesta conferència responia a la creixent demanda per una nova concepció de la salut pública a tot el món

Els propers 29 i 30 de juny Esquerra Unida i Alternativa, la Fundació L’Alternativa, i els partits d’esquerres europeus que comparteixen el Partit de l’Esquerra Europea celebraran les “Jornades europees sobre precarietat i salut” .

Economistes i sindicalistes, persones expertes en salut laboral, en dret laboral i del món polític de diversos països parlaran a Barcelona de com la precarietat és responsable de bona part d’accidents laborals, de desigualtats socials i malalties psicosocials evitables. A les jornades es debatrà la relació i les interaccions del binomi precarietat-salut i les conseqüències que el treball precari té sobre la nostra societat i la salut humana , ja que ambdòs factors traspassen els àmbits laborals i manifesten els seus efectes en la vida personal i en les relacions socials fins a repercutir integralment en la bona salut i convivència d’una societat que s’autodenomina del benestar, com l’ Europa d’ avui. Finalment, i a mode de conclusió, les propostes que sorgeixin per donar sortida a aquesta situació es recolliran en un document: la Carta de Barcelona, que no pot oblidar els efectes de gènere de la precarietat en el treball i les seves conseqüències específiques en la salut de les dones.

Els riscs i la desprotecció creixents en el món laboral afecten de manera especial dones i persones immigrants, amb l’agreujant que es traslladen a la vida personal incrementant situacions de frustració, malalties i violència que cal aturar amb lleis laborals contra la precarietat, i lleis cíviques contra la violència de gènere i tot tipus de violències. Però a més cal que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula per defensar i fomentar els valors de la convivència, de la igualtat i del respecte entre éssers humans.

Aquesta trobada pot resultar especialment interessant desprès dels resultats del Consell Europeu que reforça els plantejaments més purs i durs de mercat, confirma la independència del Banc Central Europeu de qualsevol control parlamentari, fomenta directrius desreguladores à la Bolkestein, atemptat a conquestes obreres com la del temps de treball o el Llibre verd sobre “flexicurity” que pretenen liquidar anys de lluites socials i avenços sindicals.

La Carta de Barcelona serà el resultat de les propostes de les Jornades, però reflectirà també la voluntat expressa de posar els treballadors i treballadores i les seves necessitats laborals, de salut i d’enriquiment de la vida quotidiana en el centre de l’anàlisi i de les polítiques públiques.

Per a més informació: http://www.euia.cat/jornades_form/form.html

Les primeres 80.000 signatures de suport a la Iniciativa Legislativa Popular per a l’atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica en només dos mesos es varen lliurar ahir, 13 de juny, a l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) per acreditar que les persones signants estan empadronades a Catalunya.
La iniciativa necessita recollir un mínim de 50.000 signatures en un
període de quatre mesos per tal de prosseguir la seva tramitació parlamentària, xifra que ja s’ha superat amb escreix en només dos mesos, mercès a la bona acollida que ha tingut en el conjunt de la ciutadania. Aquesta recepció de simpatia i solidaritat per part de la població indica que hi ha una mancança greu en l'atenció a les persones afectades per aquestes malalties que cal atendre amb serveis públics i de qualitat i fa preveure que, en finalitzar el període establert, s'hauran recollit més de 100.000 signatures, les quals, un cop validades per l’IDESCAT, seran lliurades al Parlament de Catalunya a fi que la iniciativa pugui seguir la seva tramitació parlamentària.

L’objecte d’aquesta iniciativa legislativa és regular l'organització
sanitària per tractar adequadament la fibromiàlgia (FM) i la síndrome de fatiga crònica (SFC) dins el SISTEMA PÚBLIC DE SALUT, en base als següents punts:

1. PODER DISPOSAR D'UNITATS HOSPITALÀRIES ESPECIALITZADES I SER VISITATS I VISITADES PER METGES ESPECIALISTES.

2. LLISTES D'ESPERA DE MENYS DE 90 DIES.

3. QUE ELS METGES ESPECIALISTES I ELS METGES D'ATENCIÓ PRIMÀRIA DISPOSIN DE LA FORMACIÓ NECESSÀRIA I ES FOMENTI LA INVESTIGACIÓ.

4. QUE L'ICAM TINGUI EN COMPTE ELS INFORMES I LES RECOMANACIONS EMESOS PER LES UNITATS HOSPITALÀRIES ESPECIALITZADES a fi de reconèixer la incapacitat laboral per via administrativa quan, per la severitat de la malaltia, així ho aconsellin els informes emesos pels especialistes acreditats.

5. QUE LA SOCIETAT ESTIGUI CORRECTAMENT INFORMADA SOBRE AQUESTES MALALTIES I LES SEVES REPERCUSSIONS.

Caldria, a més, que les persones afectades, mitjançant les seves organitzacions, fessin el seguiment i control en la posada en funcionament i aplicació de les seves reivindicacions.

En un post anterior explicaba que la victoria de Sarkozy implicaba la derrota de Europa. Se podría decir de otro modo que han ganado puntos en Europa las tesis USA que sacrifican las políticas de equidad social (más igualdad) por las políticas que pretenden conseguir (sin prueba manifiesta de eficacia) mayor competitividad y crecimiento económico. A pesar de ello, las ideas que dieron la victoria a Sarkozy se han trasladado a nuestros debates de campaña.

En síntesis, los abogados del liberalismo --y Sarkozy para Francia-- se quejan de que las redes de protección social europeas son demasiado tupidas y que la mayor equidad social que con ello tejen desanima a los empresarios en tanto que fomenta la pasividad de los trabajadores... Sin embargo, los teóricos de la flexibilización, la desigualdad "estimulante" y la precariedad no han podido demostrar de manera fehaciente que las empresas con mayor abanico contractual y salarial generen más productividad (acaso sí más accidentes laborales) ni a nivel regional, por ejemplo, los niveles de desigualdad de América Latina que figuran entre los más altos del planeta hayan logrado un crecimiento económico comparable con otras regiones en vías de desarrollo, como las asiáticas, donde pueden encontrarse bases sociales relativamente más igualitarias.

En estos momentos en que los candidatos y candidatas a las municipales y a presidir autonomías "à la Sarkozy" se esmeran por vendernos supuestas modernidades vale la pena recordar que, también a nivel local, el crecimiento económico no es un fin en si mismo sino un instrumento para conseguir bienestar social. Cualquier otro modelo económico corre el riesgo de provocar graves tensiones sociales y un incremento explosivo de las desigualdades. ¿Puede Europa aceptar como modelo de futuro la realidad de los Estados Unidos donde la mitad de la población carece de seguro de enfermedad?

Desde la visión municipal y autonómica, más pegada al terreno y a la ciudadanía, es más fácil cuestionar la superioridad del mercado como sistema económico porque el deterioro ecológico y social se perciben con gran claridad (estragos de la especulación, contaminación de los paisajes de la infancia) pero además porque, como nos recuerda Lourdes Benería en base a Amartya Sen, el mercado "no presta ninguna atención a las ideas asociadas con el llamado enfoque del desarrollo humano, el cual va más allá de lo económico y fija su atención en la expansión de las “capacidades” de las personas para “ser” y para “hacer".”

Las mujeres, como protagonistas colectivas, tenemos mucho que decir sobre el grado de equidad necesaria a introducir en las políticas públicas y de proximidad. No en vano la esfera municipal es la más feminizada de las esferas políticas.

Ahir, en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vàrem recordar l'amic i company Ignasi Fina. Dues roses en el seu seient de regidor semblaven presidir una sala plena de gom a gom. Vàrem recordar la seva vida dedicada a la salut entesa com a bé públic i a la necessitat d'impulsar i desenvolupar els estudis i les pràctiques de salut laboral: en aquest sentit, l'any 1980 va crear el primer centre municipal de salut laboral, i en la seva carrera professional va ser pioner en la denúncia dels efectes cancerígens de l'amiant i altres substàncies força utilitzades a la construcció i igualment perjudicials fins aconseguir que fossin prohibides. Nolasc Acarin va recordar el seu llibre pioner sobre les malalties professionals, i el despatx que va dirigir fins a ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona a les llistes de ICV-EUiA era la referència obligada en la defensa dels interessos de les treballadores i els treballadors per al reconeixement de situacions invalidants i indemnitzacions per malalties professionals. Una vegada regidor, va recuperar amb el seu amic, el també metge Antoni Barbarà el Consell Assessor de Salut Laboral, del que n'era president, i la realització de dues Jornades de Participació en Salut Pública promovent la participació ciutadana, creant els Consells de Salut de Districte i el grup de Salut del Consell Municipal de Benestar Social.

Ahir varen parlar en el Saló de Cent moltes persones des del sentiment i la raó: Marià Pere, Nolasc Acarin, Jordi Miralles... Però voldria destacar de manera especial les paraules de Mar Serna. La Consellera de Treball es va deixar de tot protocol i es va presentar com amiga i companya, molt aprop d'una manera comuna d'entendre el servei públic i la defensa de les treballadores i els treballadors, i assenyalant les moltes vegades que des de camps professionals diferents havia coincidit amb l'Ignasi Fina. Altres persones varen destacar la seva nissaga de lluitadors, la seva lluita per la democràcia ja des de la Universitat, i els dos anys passats a la presó franquista de Conillera.

En l'adolorit cor d'esquerres de l'Ignasi Fina hi havia un lloc destacat per Catalunya, la classe obrera i la salut laboral dins la salut pública. En el Saló de Cent, en acomiadar l'acte, el Cant dels Ocells es va barrejar amb una Internacional massa envergonyida, en tant que des de les pantalles de video l'Ignasi ens mirava somrient, entre els seus éssers estimats i l'onejar de banderes vermelles, transmetent el plaer de viure i les conviccions més nobles. Com ens recordava Bertold Brecht, l'Ignasi Fina era dels imprescindibles...