punts de vista

El model sanitari de Catalunya a debat

De Dempeus per la Salut Pública:

Foto: Juan Manuel Paton Casas

Presentació  feta en nom de Dempeus per la Salut Pública en el debat que es va fer el 3 d'octubre dins del marc de la festa de EUiA 2009. En la presentació --basada en enquestes i estadístiques del BBVA i de l'OCDE-- es demostra que hi ha molt camp per còrrer en la defensa de la salut pública en base a la seva consideració de DRET HUMÀ i de CIUTADANIA, l'interès que els temes de salut desperten entre la població i la voluntat majoritària de que sigui finançada en fons públics, encara que sigui mitjançant increments d'impostos.

Es destaquen els punts forts i febles de l'actual model, així com el perill de que si  no hi ha una participació ciutadana pública, forta i compromesa,  l'actual model en transició la lluita entre la sanitat privada i la salut pública s'acabi inclinant del cantó dels interessos privats...

Per qualsevol aclariment, sols cal preguntar...!

Llegeixo en el bloc Dempeus per la salut pública unes declaracions de Marciano Sánchez Bayle, en les que diu que la protecció de la salut --que hauria de ser un det universal-- sols s'ha aconseguit en pocs països. La riquesa del pais i la voluntat dels seus dirigents juguen tant com les lluites de la ciutadania per avançar en aquest camp. Estats Units n'és un bon exemple: és el pais que més diners dedica a sanitat i, en percentatge, menys persones en gaudeixen... Gairebé un 15% de la població no té cobertura, i un altre 15% sols hi pot accedit de manera limitada (sense dret als tractaments més costosos, com transplantaments o alguns tractaments contra el càncer.) Però és que als Estats Units l'atenció sanitària es considera una mercaderia, i no un DRET HUMÀ i de CIUTADANIA.

A Catalunya i Espanya (i aquestes ja són reflexions meves) se'ns està inoculant aquest virus mercantilista en salut, i ja fa temps que es presenta com el camí a seguir la introducció de criteris de mercat en els serveis sanitaris... Per això és necessari crear una separació força tupida entre la financiació del servei de salut i qui el proporciona, fins a NO permetre que els impostos de tota la societat es destinin a enriquir serveis privats (amb un resultat més que dubtòs pel que fa al nivell d'excel.lència, nombre d'errors mèdics, i tractament digne i respectuós amb les persones malaltes). De la barreja i "confusió" entre serveis públics i privats en resulta una nova font de desigualtat: s'afavoreix l'atenció de les persones que pateixen malalties "rendibles" (poc complicades) i es desatenen aquelles malalties cròniques, o emergents, o especialment "comsumidores de temps d'atenció" com són les malalties mentals. Al mateix temps que es van privatitzant els serveis de salut, s'augmenten les desigualtats d'atenció i tracte entre persones malaltes... I qui en pateix més? Doncs els infants i les dones!

Per això mateix, a les propostes que fa Marciano Sánchez Bayle en el sentit de:
1) Reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, que s'ha d'incorporar a tots els tractats i acords internacionals. (Malgrat que el seu efecte no sigui immediat, cal insistir en el seu reconeixement com a dret per allunyar-lo de ser considerat mercaderia.) En aquest sentit: universalització del dret a l'atenció sanitària i eliminació de barreres econòmiques (co-pagaments, etc...)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut potents que assegurin una atenció sanitària de qualidad a tota la població, des del servei públic, anteposant la qualitat i el tracte digne als interessos econòmics.

jo hi afegiria tres punts més:

3) Potenciar a l'alça (i no a la baixa, com per desgràcia ja succeix en algunes comunitats) l'anivellament de l'atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic de salut, amb particular atenció a les desigualtats en salut de cada indret i anar en compte de no caure en biaixos de classe, ètnia o gènere.
4) Separació nítida entre el que és servei públic de salut i serveis sanitaris privats.
5) Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització realment democràtics.

Si voleu, ho podem discutir aquesta tarda:

Dissabte, 3 d'octubre, a l'INEF, Av. Montjuic, s/n., i a les 6:30 de la tarda, parlarem de salut i de com el model sanitari català s'ha d'adaptar a les necessitats de les persones, en especial d'aquelles que pateixen malalties que aquest model no pren en consideració, o fins i tot "entrega" a la sanitat privada.

Sobre aquest tema en el bloc de Dempeus , La Ratera i en aquest mateix, s'han anant recollint diverses visions que ens poden ajudar a tenir una visió més ampla i global. Destaco les següents entrades, entre moltes d'altres que podeu trobar en aquests blocs si el tema us interessa:

El model sanitari a debat

El valor i importància del llenguatge... i la salut

La salut no te preu, Sra. Geli, té valor!

Crisi econòmica i salut pública

Clara Valverde: sobre l'Informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega...

Taxes, retallades i nous atacs a la salut

Sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya

Ni copago, ni repago ¡ya lo hemos pagado!

El valor de la salut i el seu preu al Círculo Ecuestre

Conclusions del Consorci Hospitalari sobre el Model Sanitari Català

El Consorci Hospitalari Opina sobre el Model Sanitari Català

Mario Bunge: los enfermos son pacientes, no clientes

Adela Cortina i el fals dilema de l'eficiència a la salut pública

Vicente Ortún i Jaume Puig-Junoy varen publicar a la Revista Econòmica de Catalunya. núms. 49-50 del 2004, i en un monogràfic sobre reptes de futur de l'economia catalana,  l'article: És sostenible el model sanitari a Catalunya?. En la recerca de materials per "El model Sanitari a debat" que es celebrarà a la Festa d'Euia a l'edifici de l'INEF el proper dissabte, 3 d'octubre, a les 6:30 de la tarda, reprodueixo l'apartat sobre sostenibilitat del model, amb les seves llums i les seves ombres (i els seus inevitables "tics" acadèmics). Sols m'he permès posar en negreta les afirmacions que em semblen especialment destacables:

SOSTENIBILITAT DEL SISTEMA SANITARI

"Amb la disposicó a pagar dels individus pel guany d'un any de vida ajustat per qualitat no hi ha cap problema de sostenibilitat per a aquells que tenen renda i riquesa suficients. No hi ha problemes de sostenibilitat amb la demanda solvent: es tracta més aviat de mantenir un sistema on l'accés depengui de la necessitat, la qual cosa implica finançament impositiu. El que importa és la disposició social a pagar. I abans de fer projeccions de necessitats de despesa en un futur proper convé recordar estilitzadament alguns fets:

1. El finançament impositiu de la sanitat constitueix més una resposta a una fallida de mercat (impossibilitat d'un mercat d'asseguradores en competència per una prestació en què el 5% dels usuaris representen més del 50% de la despesa d'un any) que no pas una expressió de preocupació per l'equitat.

2. Es creu que uns impostos més elevats per finançar despeses socials redueixen la productivitat, però és una creença que no té cap fonament ni a les estadístiques ni a la història (Lindert, 2004). La despesa social finançada amb impostos no ha perjudicat els incentius ni el creixement econòmic. Els països amb estat de benestar més desenvolupat s'han beneficiat dels costos administratius més petits de l'universalisme i han controlat els incentius contraproduents a través de:
- Una combinació d'impostos poc progressiva (regressiva en el marge) i afavoridora del creixement (impostos sobre rendes de treball, sobre consum i sobre substàncies additives).
- Unes prestacions que no desestimulin ni la responsabilitat individual ni la necessitat de treballar.
- Sotmetre's a la disciplina de la competència internacional en unes economies molt obertes.

3. La discussió sobre els avantatges i inconvenients de la redistribució a través de l'Estat té segles d'antiguitat i resulta ingenu pensar que els fets contundents al seu favor posaran punt i final al debat. Aquest continuarà i els països continuaran els seus recorreguts condicionats per la seva història i ideologia: diferent entre Suïssa i Suècia, per exemple.
La projecció de la despesa sanitària pública a Espanya pel que fa al PIB (Puig-Junoy, 2004) indica que en 10 anys es requerirà, molt probablement, una assignació superior a l'actual en 0,2-0,5 punts de PIB. En l'escenari base, la despesa sanitària pública augmentaria des del 5,46% del PIB l'any 2003 fins arribar al 5,7% l'any 2013, tot experimentant un augment de 0,24 punts del PIB en aquests deu anys. En l'escenari expansiu, la proporció del PIB destinada a finançar la despesa sanitària pública augmentaria en 0,53 punts. Aixó implica que, sense alterar la pressiò fiscal actual, caldria dedicar fins a una cinquena part de l'augment de la recaptació a sanitat.

La sostenibilitat, per tant, ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític -de mantenir una disposició social a pagar per les prestacions socials- que atorgui a la sanitat finançada públicament la prioritat que requereix perquè augmenti el seu pes al PIB.
Són nombroses les actuacions sobre ingressos i despeses públics que poden afavorir la sostenibilitat política d'un sistema nacional de salut (SNS). Ens equivocaríem greument si pensèssim només estretament en ingressos i despeses (encara que també ho farem). Però abans convé afirmar que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinò com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.

2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l'establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de "butlles" a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l'anterior Govern- per poder "pecar" impunement, n'hi ha prou d'observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.

3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l'Estat.

Pel que fa a ingressos públics, els impostos sobre la renda (IRPF i impost sobre societats), sobre el consum en general (IVA) i sobre consums específics (impostos especials) representen més del 90% dels impostos. Quina possibilitat hi ha d'augmentar la recaptació procedent d'aquests tributs?   L'IVA és un impost relativament harmonitzat subjecte a directiva europea. En els impostos especials, bàsicament alcohol, tabac i hidrocarburs, existeix marge de maniobra.

L'IRPF ha anat evolucionant cap a un impost discriminatori segons l'origen de les rendes: les del treball possiblement superin el 80% del total (diem probablement perquè aquestes dades han estat curosament guardades). A banda de treball, a l'IRPF li queda guanys patrimonials i activitats econòmiques. Els guanys patrimonials tributen a un tipus més baix que les rendes del treball, la qual cosa no constitueix cap originalitat ja que d'altres països europeus tracten encara més favorablement les plusvàlues financeres. Recordi's que el capital es deslocalitza am un clic de ratolí. I pel que fa a la capacitat recaptadora de les activitats econòmiques (professionals, empresarials, agrícoles, ramaderes i forestals) a l'IRPF, serveixi com a mostra una dada apareguda a la premsa als anys noranta: els rendiments declarats pels seus titulars eren, de mitjana, inferiors als del propis assalariats.

Queda com a marge d'actuació important per al sistema fiscal espanyol l'economia oculta (que inclou la criminal) estimada en més d'un 20% del PIB.  En la lluita contra el frau fiscal es requereixen reformes legals en les figures impositives i en els procediments tributaris per tancar les vies d'elusió fiscal, així com una administració fiscal amb les energies i el convenciment necessari per aplicar-les. Les reformes necessiten un consens parlamentari més difícil d'obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els "pobres financen els pobres" (Sànchez, 2004)."

L'amic Segi Raventós m'envia aquesta entrada publicada a Dia@dia.net que val la pena difondre:

Rodríguez Ibarra, el xenófobo

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha reclamado de Zapatero una ”sanidad para españoles y sólo para los españoles”. ¿Qué diríamos si estas palabras las hubiera dicho, por poner un ejemplo, Mayor Oreja?

23-09-2009 -

Lo escucho en la radio, reconozco su voz. Quiero pensar que se trata de un buen imitador, pero… Este veterano líder socialista, ahora que surgen voces cuestionando la edad de la gente que acompaña a Zapatero, toma la palabra y consigue hacerme dudar si sigo siendo de los nuestros.    

Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ha reclamado de Zapatero una ”sanidad para españoles y sólo para los españoles”. ¿Qué diríamos si estas palabras las hubiera dicho, por poner un ejemplo, Mayor Oreja?

Uno de los grandes avances que justifica los años del PSOE en el Gobierno es precisamente en el terreno sanitario. La Ley General de Sanidad (14/1986, de 25 de abril) universalizó la atención sanitaria a todos los españoles y  a los ciudadanos extranjeros con residencia establecida en territorio nacional. En la misma Ley, y en referencia a los extranjeros no residentes, se especifica que tendrán garantizado tal derecho en la forma que las leyes y convenios internacionales establezcan. Trinidad Jiménez, ha puntualizado que existen convenios en materia de Seguridad Social, en los que está“perfectamente regulada y tasada la cantidad que cada país percibe en función del número de ciudadanos procedentes de otros países”. Igual Juan Carlos Rodríguez Ibarra  está proponiendo un cambio constitucional para que convertir los derechos y deberes de los ciudadanos en derechos y deberes de los españoles.

Este argumento populista, insolidario y xenófobo, propio de cualquier Le Pen, debería ser impropio de alguien que se define como socialista. Si hoy se pide actuar contra el extranjero, ¿a quién se propondrá dejar fuera de cobertura en la próxima? Que tiemblen los desempleados o quienes carecen de recursos.

Júcaro

Expliquen els que eren "de la pomada" que en aquelles ocasions que el Palau de la Música s'omplia de gom a gom una remor corria per les balconades: "Avui hi som tots"... A partir d'ara, quan torni a sonar solemnement el Mesies de Haëndel ja no hi serà en Fèlix Millet i alguns/es comparses, però sobre tot haurà canviat aquella idea "made in Jordi Pujol" de que la societat civil catalana començava i acabava --i cabia sencera-- en el Palau de la Música, el Liceu i el Círculo Ecuestre.

Qui no ho ha entès encara és la consellera Marina Geli, sobre tot si hem de fer cas al bitllet d'opinió de Josep Maria Ureta que avui publica l'edició catalana de El Periodico. Diu així:

La salut té preu

"Per escoltar Marina Geli, consellera de Salut, al Círculo Ecuestre de Barcelona s’havien de complir tres requisits: ser soci de l’Associació Espanyola de Directius –amb fort pes català– portar corbata i preveure que la doctora Geli supervisaria si el menú era l’adequat a la dieta mediterrània. A la primera condició, van complir uns 50 socis. A la segona, tots, algun queixós que ahir fos el primer dia d’exigència de la peça penjant, que arriba amb la tardor, igual que el menú: sopa de porros, galtes de vedella i minestra de fruites. Aprovat alt.

Geli va optar per un discurs en el qual no apareixia–¡visca!– la grip A. «Hem de tornar a ser un país industrial», va ser la visió macroeconòmica. La novetat és que en aquell concepte hi va incloure la «indústria de la salut», prenent com a referència del sector secundari l’eficiència i la creació de benefici social i econòmic perquè «la salut sigui una locomotora». On s’ubica un hospital, es crea teixit econòmic. I si és comarcal (Puigcerdà, Tremp, Igualada), més. I si se sap actuar com la indústria agroalimentària –des del producte de la terra de qualitat fins al seu envasat i distribució o els restaurants amb estrelles–, el cicle virtuós es completa. En el cas de Catalunya i el seu singular model de cooperació públicoprivada en la provisió de serveis sanitaris, Geli va recordar els èxits d’estar en els circuits mundials d’excel·lència –noms com els investigadors Massagué i Izpisua són indiscutibles–, ser seu de congressos internacionals («després del de cardiologia a l’agost els taxistes em feien l’onada») i l’alta capacitat de compra de serveis del seu departament per encunyar un concepte ben explícit: la salut és una economia d’arrossegament, genera activitat en tots els sectors.

Va complir, per tant, amb l’exigència del president d’AED, el catedràtic Ramon Adell, que en la seva presentació va avisar que «no podem ser bons en tot, s’ha de triar en quins camps». Va dir això de la indústria de la salut i Geli s’hi va apuntar de seguida...."

Ai, senyora Consellera, si a aquestes alçades encara no distingim entre valor i preu (sobre tot en salut) i ens apuntem "de seguida" a empassar-nos les pastenagues que ens ensenyen  ex-assessors dels especuladors mercats de futurs com en Ramon Adell...  on anirem a parar?

Fanny Doumayrou escribe en L'Humanité que el Estado francés se ha decidido a intervenir por fin en France Télécom tras 23 suicidios. Sin embargo, lo hace corroborando la tesis de los «dramas personales». Los trabajadores y trabajadoras del grupo France-Télecom no comparten esta idea, y están mucho más cercanos a las ideas expresadas en una "carta abierta" de un trabajador reducido a un número de matrícula con la "reorganización" de la empresa. ((No se pierdan la lectura de esta carta).

Según la dirección de France Télécom, ahora es el gobierno el que está obligado a reaccionar, aunque sea tarde, a la ola de suicidios en esa empresa. Después del nuevo drama del pasado viernes que hace subir a 23 el número de suicidios desde el año 2008 en la empresa ex-pública, el gobierno baja a la arena. El ministro de trabajo, Xavier Darcos, que dice estar « muy preocupado » por la situación, se reunió con el PDG del grupo, Didier Lombard. Entre las medidas « exigidas » por el ministro está la propuesta de que el director general de trabajo, Jean-Denis Combrexelle, asista a la próxima reunión del comité nacional de higiene, seguridad y condiciones de trabajo (CNHSCT) de la empresa. Pide también a la empresa que abra negociaciones sobre stress… aunque estas discusiones estaban ya en el programa …

«Es una obligación, es un deber de la empresa y del gobierno, que es un potente accionista, volcarse en esta cuestión», declaró, solemnemente, el secretario general del Eliseo, para quien «el ministro estudiará con el presidente de France Télécom la manera de aportar ayuda moral y psicológica al conjunto de la plantilla, y verá si se pueden tomar medidas en términos de organización del trabajo».

Nada nuevo o insospechado: El Eliseo retoma la línea de defender a los directivos. Dice Claude Guéant: «El suicidio es un asunto demasiado grave, demasiado personal, para que podamos reducir este fenómeno a un problema de organización de empresa». Y sigue diciendo que, en su opinión, la intervención de la dirección está relacionada con la «solidaridad», con un deber moral de «acudir en ayuda de las personas en dificultades, que están angustiadas ».

Este tipo de declaraciones ha desencadenado las protestas de los sindicatos. «Lo que se ha publicado sobre los problemas personales de los trabajadores es escandaloso. Hace ya doce años que nos remiten a la fragilidad individual, y no es más que una coartada de la dirección». Y otros sindicalistas opinan: «A los trabajadores los ha vuelto frágiles la estrategia de la empresa», y que «hacer lo que hacen en su lugar de trabajo, es llamar la atención sobre un problema directamente vinculado a este lugar». En este contexto, la CGT, en un comunicado de la Confederación, considera que "las directrices de la empresa que se niegan a escuchar a los sindicatos tienen una gran responsabilidad en estos terribles dramas".

Los sindicatos esperan una intervención firme del Estado "que imponga a France Télécom medidas reales para detener esta espiral infernal, como la congelación de las reestructuraciones y la apertura de verdaderas negociaciones sobre la organización del trabajo", dice Christine Pernot, de SUD. "Que el Estado obligue a la empresa a revisar su estrategia en la organización del trabajo, su contenido, sus finalidades. No se va a resolver el problema con medidas cautelares y paliativas", dice Christian Mathorel, que subraya la responsabilidad del Estado, el principal accionista de la empresa.

Nada de lo que ha ocurrido era imprevisible. El Estado ha creado las condiciones. Se suponía que iba a seguir siendo accionista en un 100%, pero ha ido vendiendo acciones hasta bajar al 26%. Y cada mes avala la estrategia de la empresa en el consejo de administración. La ministra de Economía, Christine Lagarde, ha pedido la convocatoria "urgente" un Consejo. Lamentablemente, ésta será la primera vez que los representantes del Estado y de la dirección abordarán la situación de la plantilla.

Fuente: L'Humanité

Traducido del francés por Elena Alvarez Andrés.

Per a France Télécom, no té nom. Com els seus col legues, cada vegada que ha de realitzar una transacció, s'identifica per un codi de quatre lletres i quatre números. El seu és Dydo 5 403 i és així que signa aquesta carta oberta. Fa sis anys, ja en 2002, havia intentat posar fi als seus dies a l'oficina d'un superior. Havien dit que tancarien el servei en el que treballava com tècnic qualificat en gestió de la xarxa. France Télécom li havia proposat tres nous llocs de treball, i cap tenia res a veure amb el seu treball. "Jo sóc un tècnic, no un venedor", repetia, per a continuació, rebutjar les ofertes. Aleshores se li va aplicar el procediment. Desprès de vint anys de carrera, en dos mesos tot es va enfonsar. Després de deu mesos sense destí, Dydo 5 403 van haver d'acceptar un lloc de treball "per sota del seu nivell", com ell explica.

Estira fils tot el dia, però ha triat "no callar". Ha retrobat el seu nom en el seu poble de 6 000 persones, on l'han elegit regidor, i en el seu sindicat, la CGT. I ajuda a crear un grup de treball sobre el tema. El seu "Jo acuso", que es pot llegir a continuació, va ser enviat al seu cap per seguir els nivells jeràrquics: Recursos Humans locals, Direcció territorial Centre-Est, i finalment, Direcció General.

Carta oberta

Davant la catàstrofe humana d'aquests dies, em permeto dirigir-me a vostè per donar-li la meva visió de treballador de France Télécom sobre el terratrèmol que no ha vist venir, tancat com està a la seva torre de Babel. Considero que és el meu deure compartir amb vostè els meus pensaments per tal d'entendre com hem arribat fins aquí. Estic convençut que vostè no té el monopoli de la veritat, malgrat la seva posició de conseller delegat.

Amb els directors executius que l'han precedit, els senyors Bon i Breton, ha planificat i programat amb advocats, experts, consultors, organismes de formació de quadres, la gestió de la política i l'organització per posar sobre els carrils del capitalisme pur i dur la nostra empresa. Amb aquesta política ha laminat els sindicats, ha allunyat que els centres de decisió dels territoris i ha deixat prop dels seus agents uns quants encarregats per servir d'enllaç .

El primer gran error d'aquesta política ha estat privar d'identitat professional a la majoria dels agents (...) fent-los servir com un relé per aplicar els seus mètodes, les seves orientacions, les seves aspiracions a suprimir llocs de treball per guanyar credibilitat en els mercats financers.

Del sindicats, parlem-ne... (...) Vostè volia els sindicats debilitats. El seu compromís amb els mercats financers i els accionistes el va portar a destruir de manera insidiosa el poder dels que podien garantir l'equilibri social. Certament, més enllà de les seves expectatives ...

Sí, durant anys, donat l'abast limitat de la lluita col • lectiva, vostè creia que havia guanyat. Vostè va pensar, com el president de la República, que "quan hi ha una vaga en France Télécom, ningú se n'adona". Navegant entre la demagògia i la individualització a qualsevol cost, ha posat en marxa la política de reestructuració continua de serveis.

Després de la pèrdua de la identitat professional, la pèrdua de la identitat geogràfica: la mobilitat forçada, imposada. Amb el treball repetitiu clau, sense autonomia, en lloc d'un veritable ofici.

Com pensa recosntruit l'identitat de tot aquest personal que va d'un cantó a un altre? Amb el seu pla d'empresa? Vostè creu sincerament que ens pot atraure? Quina manca de discerniment!

Per aixafar qualsevol veleitat, vosté munta un sistema de gestió implacable, infantil, en el que cada directiu dóna les mateixes respostes, repeteix les mateixes frases, els mateixos arguments, fins i tot amb les mateixes pauses, per fer-nos acceptar l'inacceptable. Per no parlar de les xifres, els indicadors ... Aquest anys que vostè està dirigint l'empresa són increïblement violents. Estic segur que la història el jutjarà un dia o altre. I ara aquesta violència li rebota a la cara com un bumerang.

Vostè va pensar que va guanyar, però va perdre. Deixant poc espai per a l'expressió democràtica, la lluita col • lectiva, la resistència organitzada, menyspreant la representació sindical (n'hi ha prou amb llegir les respostes a les preguntes dels sindicats i els representants del personal que transpuen arrogància, vanitat, menyspreu). Vostè no ha vist o no ha volgut veure que sorgia en els darrers anys una nova forma de lluita insidiosa, subterrània: el suïcidi... La natura abomina el buit. Seguint el consell d'experts en comunicació a sou dels que decideixen en política i economia, vostè ho ha negat. Vostè ha tacat la memòria dels primers companys desapareguts menyspreant, limitant el seu gest desesperat a problemes familiars, personals.

Quin error, quin menyspreu, quina autosuficiència! A força de no moure's dels arcans de la vida política, econòmica, i dels mitjans de comunicació, vostès es tornen cecs ... Els treballadors, les persones corrents, els milions i milions de persones que no tenen un Rolex als cinquanta-cinc anys ja no existeixen ...

I, no obstant, els experts en salut laboral, malgrat els seus mitjans limitats, l'avisaven, i també ho feien els comitès d'empresa (CE) i els comitès de seguretat i higiene (CHSCT). Però la victòria és una droga que embriaga i aïlla. La seva piconadora ho aixafava tot al seu pas. Les xifres de beneficis, any rere any, justificaven en els mercats que vostè era l'home adequat. I els accionistes li donaven les gràcies ...

Davant la desaparició de lluites dignes d'aquest nom (...) quedaven obertes de bat a bat les portes al neoliberalisme . Vostè creia que havia guanyat... Però aleshores comença a sentir-se un gra de sorra a les sabates... Homes i dones que volen viure dempeus, dignes, davant el seu mutisme s'atreveixen a cometre suïcidi, simbòlicament, en el seu lloc de treball. Crim de lesa majestat ...

En resposta, sempre menyspreu. Per aplacar als mitjans de comunicació, fa dir a un dels seus directors: "A France Télécom, no es suïciden més que en altres llocs." Quin error! I quin cop addicional per aquests homes i dones! Vostè no s'adona on els porta la seva ceguesa? Obliga als seus treballadors a que abans del seu darrer gest deixin ben clar que no tenen problemes familiars, ni financers ni de cap altra mena. El seu problema és France Télécom, és la política de gestió que vostè ha posat en marxa. És una violència suplementaria per a la que no trobo nom. És un insult a la dignitat d'aquestes persones i les seves famílies. El que vaig escriure i publicar  abans dels successos del 10 de setembre del 2009 (un col.lega es va apunyalar) i del 11 de setembre (un col lega es va tirar per la finestra), lamentablement em dónen la raó: "El pitjor encara ha d'arribar ."

(...)

En el moment en que estem, com pot aconseguir que el creguin els seus treballadors i treballadores? Reconegui públicament la seva responsabilitat i obri autèntiques negociacions amb els sindicats per donar un tomb a la seva política d'empresa. Aquesta decisió podria esmorteir l'espiral infernal, però requereix coratge i cor ... Si vostè no fa cap gest i segueix negant la relació de causa-efecte de la seva política, em temo el pitjor ...

Per la meva banda, no acceptarè la tercera opció que es va perfilant: identificar les persones de més risc per fer-lis un tractament individualitzat i eradicar-les, culpabilitzar-les, estigmatitzar-les...  i començar de nou, com si res no hagués passat.

Si us plau, accepti aquesta humil contribució al seu pensament, humanament, per tots els meus col legues, ja no podia seguir en silenci. Malgrat el sofriment que em corrou, rebi el meu respecte.

Aquest és el meu "codi France Télécom", ja que com a ésser humà, no existeixo des de 2002 a la seva empresa.

Dydo 5.403

Vist a L'Humanité

Moltes i molts de vosaltres ho haureu vist

A Le Monde sota l'explícit títol de "Les humiliacions quotidianes" deien fa uns dies: "En tant que els suïcidis i els intents de suïcidi es multipliquen a France Télécom, Le Monde.fr ha demanat a treballadors que expliquin les seves condicions de treball. I si alguns relativitzen una "repercusió exagerada als mitjans de drames persones", altres apunten directament a una forma de dirigir l'empresa pel terror i a una cultura del benefici."