punts de vista

En relació a l'Informe del que ja es donava informació a l'entrada anterior, el CHC presenta les següents conclusions que afavoreixen clarament l'opció privada dins un sistema anomenat "mixt", la precarització dels treballadors i treballadores i la situació de desgovern i descontrol en la que actualment es troba el sector. Igualment, el CHC es posiciona a favor del co-pagament des del que en el bloc de Dempeus per la salut pública i altres blocs amics ens hem pronunciat reiteradament. Per tant, poques coses són les que comparteixo d'aquestes conclusions. Però crec que val la pena que es coneixin en la seva integritat i em limito a transcriure-les, assenyalant en negreta els punts que em semblen d'especial interès:

1. El Consorci Hospitalari de Catalunya es posiciona a favor del manteniment de la separació nítida de les funcions de compra i provisió de serveis, separació de responsabilitats, control per resultats i corresponsabilització dels prestadors, per tal d’estimular adequadament la qualitat i l’eficiència.

2. El CHC considera que cal aprofundir en fórmules de gestió pública indirecta, a través d’una xarxa de proveïdors amb autonomia de gestió, que garanteixi la flexibilitat, la capacitat de resposta als canvis de l’entorn i que estimuli la qualitat i l’eficiència, mitjançant mecanismes de contractació. En aquest sentit i pel que fa als consorcis, cal trobar fórmules jurídiques que permetin diferenciar clarament entre propietat i gestió, especialment en aquells consorcis en els quals el patrimoni sigui del CatSalut, promovent les fórmules patrimonials que millor s’adaptin a cada realitat (que, recordem, és diversa a cada territori, tant per la titularitat sobre els mitjans com respecte de les entitats que en participen). també s’han de cercar fórmules jurídiques que evitin que el Servei Català de la Salut entri a formar part de la propietat del patrimoni dels nous consorcis o en els seus òrgans de govern.

3. En l’àmbit de recursos humans, el CHC considera que l’autoritat sanitària hauria de definir un marc general que estableixi uns mínims homogenis (qualitatius, quantitatius i de capacitació) per a tot el sector, però respectant l’autonomia de gestió dels proveïdors per definir les seves pròpies polítiques de recursos humans i model d’organització. L’homologació salarial entre convenis del sector públic o privat, no hauria d’incorporar rigideses per a la resta de proveïdors, amb el corresponent risc de funcionarització.

4. El CHC aposta per una separació clara entre propietat, govern i gestió de les institucions, diferenciant clarament entre aquests tres nivells:
a. Propietat: l’exercici dels drets dominicals per part de la Generalitat sobre el seu patrimoni immobiliari, quan s’escaigui i existeixi.
b. Govern: garantir el compliment de la missió i la direcció estratègica de l’organització, controlar la seva gestió i rendir comptes dels resultats econòmics i de salut. El govern de les empreses proveïdores, participades o no per la Generalitat, correspon als seus òrgans de govern (consells d’administració, consells rectors o patronats).
c. Gestió de les empreses, que correspon als equips directius professionals.

5. Els ingressos dels centres sanitaris han de procedir dels contractes, i no de pressupostos o subvencions. Els mecanismes de compra podran ser en base a l’activitat, capitació o resultats, en funció del que es vagi determinant en cada circumstància; però sempre mitjançant instruments que les normes SEC acceptin com a mecanisme de venda, i amb regles transparents i estables.

6. El finançament dels acords retributius ha de materialitzar-se a partir de l’establiment d’unes tarifes suficients, i no amb fons finalistes. En conseqüència, els futurs convenis col·lectius han de negociar-se sobre la base del coneixement previ de les tarifes disponibles.

7. Cal oferir seguretat en els ingressos, potenciant contractes per períodes plurianuals en lloc de la negociació anual.

8. El CHC defensa el manteniment de la diversitat de proveïdors, molt arrelats al territori i a la seva societat civil. Alhora, considera necessària la creació de grups sanitaris d’una mida suficient, que afavoreixi una gestió eficient, la creació de sinèrgies i el poder fer front a politiques d’inversió. En tot cas s’ha de garantir, si s’escau, la possibilitat del manteniment de personalitats jurídiques diferenciades dels proveïdors.

9. S’han de buscar fórmules que permetin compatibilitzar la relació laboral tradicional amb unes modalitats d’exercici de la professió que s’assimili a la dels professionals independents dins de la mateixa institució.

10.Les institucions han de tenir capacitat per diversificar i flexibilitzar les contractacions i, dins del marc laboral, han de contemplar la possibilitat d’adequar les retribucions en funció de la quantitat i qualitat del treball.

11. El CHC creu necessària una redefinició de rols professionals, afavorint la redistribució de competències, basada en l’organització del treball en equips interdisciplinaris i la resolució de processos en el lloc més eficient per al sistema, potenciant al màxim l’autonomia de cada professional.

12. En contraposició a la porta d’entrada única del model actual, s’ha de potenciar el paper d’infermeria, formant a infermeres de pràctica avançada i, quant s’escaigui impulsant les reformes legals que augmentin les seves competències i la seva capacitat resolutiva.

13. En la negociació col·lectiva, els interlocutors han de ser les patronals i la representació social.

14.Les decisions adoptades en el si dels consells professionals haurien d’integrar-se en els convenis col·lectius i els acords de condicions laborals.

15. El CHC considera necessari obrir el debat sobre l’adopció de mesures que permetin controlar la demanda i d’aquesta forma, assegurar l’equitat i accessibilitat real dels pacients als serveis sanitaris, prioritzant aquelles que incideixen en la millora de l’eficiència del sistema i en la racionalització de les prestacions sanitàries públiques.

16. Revisar els mecanismes de copagament actuals.
a. Reforma del copagament farmacèutic, de forma que sigui més equitatiu (aplicant criteris de capacitat de pagament) i eficient (aplicant criteris de cost i efectivitat).
b. Estudiar la introducció, de la mateixa forma que succeeix en el nostre entorn europeu, de mecanismes de taxes d’utilització evitable. El co-pagament no es pot plantejar com un mecanisme de recaptació ni com una mesura d’estalvi econòmic, sinó que la seva funció s’ha de plantejar com un instrument per desincentivar serveis poc efectius i l’ús inadequat dels serveis públics.

El Consorci Hospitalari de Catalunya es presenta "com una entitat pública de caràcter local i base associativa, que té el seu origen en el moviment municipalista. Es va constituir legalment l’any 1983. Els associats del CHC són entitats de govern local i centres prestadors de serveis de salut i d’atenció social de tots els nivells, que reuneixen un total de 252 dispositius d’atenció a les persones. Tots els associats són institucions de caràcter públic i/o sense ànim de lucre".

I afegeix: "El CHC és una entitat orientada a donar serveis als seus associats i a representar-los davant les administracions i altres agents dels sectors sanitari i social. Per poder prestar aquests serveis, el CHC s’ha dotat dels instruments necessaris, que en determinats casos tenen entitat jurídica pròpia, com la patronal CAPSS, el grup d’empreses CHC, S.A. o la Fundació Personalia. En altres casos, s’actua des d’unitats especialitzades de caràcter tècnic, com l’Àrea jurídica, el Servei de contractacions administratives (SACAC), l’Àrea de sistemes i tecnologies de la informació, l’Àrea de comunicació i el Servei d’Estudis i Prospectives en Polítiques de Salut (SEPPS)." 

El poder del CHC per determinar la política sanitària és més que important, determinant, i sembla doncs interessant reproduir alguns paràgrafs de la Introducció al seu Posicionament en defensa del model sanitari català de novembre de l'any passat, i en un moment decissiu pel sistema de salut.

En opinió del CHC:

"El sistema sanitari català, a diferència dels d’ altres comunitats, s’ha caracteritzat per l’existència d’un important sector concertat que suposa el 74% de les altes hospitalàries d’aguts, i una separació de funcions entre l’autoritat sanitària (departament de Salut), el comprador de serveis (CatSalut) i els proveïdors sanitaris (entitats proveïdores de serveis de salut) diversos i amb diferents fórmules jurídiques de constitució.
Durant els anys 80 i 90, les prioritats del sistema van ser la construcció del model de relació entre els diferents actors (creació del CatSalut i de la Xarxa Hospitalària d’utilització Pública o XHuP, diferenciació del CatSalut de l’iCS, acreditació de centres, etc.), la modernització de la xarxa de proveïdors, tant des del punt de vista de gestió com de les infraestructures, la professionalització de la gestió i el desenvolupament de la compra de serveis com a forma de relació entre el finançador i el proveïdor. (...)
En el moment actual i en un marc econòmic de crisi, les prioritats són:
• Repensar el model de relació entre el finançador i el proveïdor davant de canvis com: l’entrada del Servei Català de la Salut en els òrgans de govern de molts centres, les noves normatives que afecten als consorcis o la nova interpretació atorgada a normativa preexistent.
• Redissenyar les polítiques de recursos humans per fer front a la “crisi del professionalisme” i al dèficit de professionals.
• Modernitzar el nostre model sanitari, posant al ciutadà en el centre del sistema i fomentant la seva participació i correponsabilització, dotant d’una major transparència al conjunt del sistema i garantint l’equitat, la qualitat i la cohesió social.
• Orientar els centres assistencials en les noves tecnologies, fent front a la necessitat d’una forta capacitat inversora per adaptar-se als reptes que se’n deriven.

El sistema sanitari català, a hores d’ara, es troba probablement en un punt d’inflexió en el que cal prendre posició amb claredat respecte a aquests tres aspectes:
• Gestió dels centres a través de proveïdors independents (que és la base de l’anomenat model català) versus gestió pública directa a través de la creació d’una xarxa de centres pròpia de l’Administració.
• Polítiques de recursos humans de proximitat, portades a terme per les diferents empreses i basades en l’autonomia, versus homogeneïtzació de les condicions laborals en tot el sector i creació d’un cos de servidors públics funcionaritzats.
• Foment de mesures de participació del pacient en les decisions assistencials i en la gestió de la demanda (entre d’altres el foment de l’autocura, la millora en l’educació sanitària i la corresponsabilització del ciutadà en la sostenibilitat econòmica dels serveis sanitaris) versus pacients menys involucrats en la seva cura i un sistema amb majors dificultats per garantir l’accessibilitat i l’equitat real.
Totes les opcions són legítimes, però cal considerar que la tendència en països europeus amb grans xarxes de provisió pública, és evolucionar cap a la gestió indirecta dels hospitals a través d’entitats independents, cap al manteniment de l’autonomia dels professionals i cap a un pacient cada vegada més corresponsable i involucrat en els serveis de salut."

Les conclusions d'aquest Posicionament del Consorci Hospitalari, a la propera entrada!

Amb motiu de la 11 Festa d'Euia tindrà lloc el dissabte 3 d'octubre, a les 6:30 de la tarda i a l'edifici de l'INEF (Av. de l'Estadi, s/n), un debat sobre el model sanitari a Catalunya. Dempeus per a la salut pública hi ha estat convidada, així com la Consellera de Salut, Marina Geli. Donada la importància del tema, volem anar recordant aportacions que s'han fet en els darrers anys des de punts de vista semblants als que es defensen en aquest bloc i a Dempeus per la salut pública.

El primer dels escrits que aportem (també perquè és dels més antics) correspon a la ACDSP-FADSP i és de l'any 2005. Però els seus arguments són encara del tot vàlids:

L'amic Sergi Raventós envia aquest videu clip-crític amb el sistema de salut ianqui. És bo, sobretot si us agrada el rock. I una bona mostra que també es pot fer crítica fent música. De passada, dir-vos que en anar enumerant el ranking de països en atenció a la salut NO tingueu en compte que surt Espanya, en el número 7, i el representen amb un toro i un torero...! sort que sols dura un segon, i també que ens ho agafem amb humor... tòpics són tòpics!

Hem vist al bloc de Dempeus per la salut pública que la majoria de professionals de l'Hospital Infantil La Fe de València ha format una Associació en Defensa de l' hospital pediàtric, preocupats pel deterior de la qualitat assistencial que poden tenir nens i nenes en el nou Hospital Universitari La Fe, que està previst que aviat entri en funcionament. Des de Punts de vista venim demanant reiteradament atenció pediatrica especialitzada per a nens i nenes que pateixen fibromiàlgia, la síndrome de fatiga crònica i sensibilitat química múltiple, i per tant ens sentim recolzats i identificats amb les paraules de la que va ser la primera (i per ara, única dona)  a la Real  Academia de Ciencias Morales y Políticas.

Adela Cortina és també catedràtica d'Ética i Filosofia Política de la Universitat de València i directora de la Fundación ÉTNOR, i ara ens convida a reflexionar sobre l'eficiència i la qualitat en el sistema de salut en torn al problema que afecta l'Hospital Infantil La Fe de València. En resum, la Dra. Cortina ens diu que igual que altres hospitals de referència, l' Infantil de la Fe ha funcionat des de la seva creació l'any 1970 com una unitat autònoma i independient de la resta del complex sanitari, ja que el nen o la nena no són persones adultes en petit, sinó que necessiten una atenció especial dels diferents especialistes que, a la seva vegada, han de treballar en bona comunicació per poder donar l'assistència  integral.  Les raons que s'esgrimeixen ara per no seguir amb aquest tipus d'atenció especialitzada són massa conegudes: l'especialització de la sanitat i el triomf de l'eficiència sobre la qualitat.

Encara que l'especialitació pot suposar un progrès en l'assistència, no pot trencar l'atenció  integral, ja que no hi ha malalties, sinò malalts. I sobre la frebre de l'eficiència, Cortina la relaciona amb el sorgiment de la branca de l'economia coneguda com Economía de la Salut, que vol introduïr a la sanitat la racionalitat econòmica. Adela Cortina considera que naturalment, l'eficiència és bona i el malbaratament immoral, però no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç: per exemple, la crisi econòmica que patim ha vingut d'un sector privat irresponsable, ambiciós i incompetent. La rendibilitat econòmica no pot anar en detriment de la qualitat, ni l'increment de l'especialització ha de perdre la visió integral de la persona malalta, en aquest cas, del nen o la nena amb les seves característiques.

Podeu llegir el text sencer aquí.

L'Ajuntament de Barcelona disposa d'un servei d'alerta per a persones grans que passen moltes estones soles. Tal com el mateix ajuntament ho explica:

"La tranquil·litat a casa de les persones grans és una prioritat de l'Ajuntament. Per això, les persones amb disminució o en situació de risc poden disposar, a casa seva, d'un aparell telefònic connectat a una central de recepció de senyals d'emergència que permet obtenir ajuda immediata i específica.
Hi tenen dret les persones de 65 anys i més grans, les persones amb alguna disminució i les famílies amb dificultats econòmiques i amb menors al seu càrrec."

És un servei magnífic perquè permet evitar situacions d'intranquilitat i por a les persones que per l'edat o malaltia tenen problemes de motricitat. Sols apretant un botó que acostuma a poder-se penjar del coll o portar-se al canell, sempre en un lloc ben accessible, i a qualsevol hora del dia o de la nit, una persona que hagi caigut i no es pugui aixecar, o es trobi malament i necessiti ajuda, pot pulsar l'alarma i en pocs segons una veu amiga l'ajuda i la tranquil.litza des d'un altaveu instal.lat a la casa... en pocs minuts pot arribar l'ajuda mèdica que calgui al domicili.

Doncs bé, segons m'explica una amiga que l'ha demanat, a començaments de setembre ja s'havia esgotat la partida pressupostària per aquest servei i les persones que la sol.liciten es troben amb un NO per resposta, al marge de la renda, la gravetat o la necessitat de l'ajuda... És curiòs que el mateix dia que me n'entero d'aquesta llastimosa carència vegi també en els kioskos que Telma Ortiz ha estat contractada per l'Ajuntament de Barcelona com a subdirectora de projectes internacionals... Aquesta és una d'aquelles situacions tan típiques en que els economistes (i sobre tot els polítics) haurien de pensar una mica abans d'assignar els recursos, sobre tot quan són escassos!

En un post de Dempeus per la salut pública informan sobre la campaña de los principales "blogueros" del sector sanitario, contra la imagen apocalíptica de la gripe A. Desde este blog "político" desde el que se defiende la sensatez en temas de salud pública, la no manipulación interesada de las enfermedades, las epidemias y las pandemias para beneficio privado, la igualdad también ante las enfermedades ya que repetimos una y otra vez que la democracia es muy buena para la salud, que el sector público de salud forma parte de las conquistas de ciudadanía, y que la salud es siempre pública, y por tanto, de fuerte raíz política y consubstancial con los derechos de las personas, me adhiero a la difusión del comunicado.

Gripe A: ante todo mucha calma

Durante los últimos meses los profesionales sanitarios que mantenemos blogs hemos reflejado en ellos la inquietud que vive nuestra sociedad con la denominada pandemia de gripe A. Los médicos venimos constatando en las últimas semanas una afluencia importante de pacientes a las consultas demandando información. También hemos visto cómo algunos documentos y entradas de nuestros blogs salían del circuito sanitario habitual y se difundían por Internet. Esos dos hechos nos han llevado a un grupo de profesionales sanitarios, cuyo único denominador común es escribir en blogs o bitácoras, a redactar la toma de posición que a continuación se puede leer:

¿Qué es la gripe A/H1N1?

La gripe A es una enfermedad que cursa de forma leve en la gran mayoría de las personas. Está producida por el virus influenza A/H1N1 del mismo género que el virus de la gripe común. Puede producir fiebre y síntomas como dolor de cabeza y muscular, malestar general, congestión nasal, tos y a veces síntomas digestivos (nauseas, diarrea).

La gripe A tiene los mismos síntomas que la de todos los años.

¿Cómo se contagia?

Como la gripe común, se contagia muy fácilmente porque se transmite a través del aire por medio de pequeñas gotitas que emitimos al hablar, toser o estornudar. Cuando hablamos de "pandemia" queremos decir que hay muchas personas afectadas, en muchos países diferentes. Eso se debe a que se trata de un nuevo virus A, y es más fácil el contagio.

Pero que sea muy contagiosa no quiere decir que sea más grave.

¿Cómo se diagnostica?

Existe una prueba diagnóstica rápida para distinguir tipos de gripe. Pero para el diagnóstico de la gripe A tienen poca sensibilidad (aproximadamente un 35%). Eso quiere decir que de 100 personas con gripe A sólo detectaremos a unas 35 (test positivo). La mayoría (65) darán un resultado negativo para gripe A. Es decir, que aunque se tenga un test negativo, si se tienen síntomas gripales la causa puede ser la gripe A.

Y lo que es más importante: las recomendaciones para cuidarse serán las mismas, independientemente del tipo de gripe. Por esta razón, no es útil hacer una prueba diagnóstica en una gripe leve o moderada.

¿Cómo puede evolucionar la gripe A?

Con los datos disponibles de los miles de casos detectados en todo el mundo hasta la fecha, se puede afirmar que la inmensa mayoría de las personas pasan esta gripe con síntomas leves o moderados. Se debe mantener una especial vigilancia de la evolución de los síntomas en personas con enfermedades crónicas descompensadas, niños menores de seis meses y en pacientes de riesgo más elevado (inmunodeprimidos).

¿Cómo podemos actuar para prevenir el contagio?

Las recomendaciones básicas son dos:

1. El lavado de manos frecuente (por ejemplo, lavarse las manos 10 veces al día ha demostrado disminuir a la mitad el riesgo de contagio).

2. La higiene respiratoria (toser o estornudar sobre un pañuelo de papel desechable y lavarse las manos a continuación, toser o estornudar sobre el brazo si no se dispone de pañuelo para evitar el contacto con la mano, evitar el contacto cercano o íntimo cuando los síntomas de la enfermedad son evidentes).

No está claro si el uso de mascarillas evita la propagación de la epidemia. Solo se recomienda usarlas a las personas enfermas mientras están en contacto con otras personas y a sus cuidadores. Igualmente no se ha aclarado si el uso de fármacos como oseltamivir (Tamiflu®) o zanamivir (Relenza®) puede prevenir el contagio. Existen algunos estudios en instituciones cerradas y contactos familiares con beneficios muy pequeños. Teniendo en cuenta que se trata de una gripe leve y que estos fármacos tienen efectos secundarios, en general, no se recomienda su uso.

La vacuna contra la gripe común no funciona para la gripe A. Aún no se ha terminado de desarrollar una vacuna para la nueva gripe con totales garantías de seguridad y efectividad. La situación actual, en relación con el número de personas afectadas y el número de muertes, no justifica una alarma social.

¿Qué hacer si aparecen síntomas?

Los síntomas son los mismos que los de la gripe de todos los años. La gripe, como dice la sabiduría popular, “dura siete días con tratamiento y una semana sin él”.

Deben solicitar atención médica aquellas personas que tengan molestias graves: dificultad al respirar, dolor importante en el pecho, alteraciones de la conciencia (sensación de aturdimiento o desmayo), un empeoramiento repentino o un empeoramiento pasados 7 días del inicio de los síntomas. En el caso de los niños, la edad inferior a 6 meses, la respiración acelerada o la fiebre que dura más de tres días ( 72 horas) hace recomendable evaluación médica.

Pero probablemente la mayor parte de las personas tendrán síntomas leves y acudir al médico no aportará ningún beneficio. Todo lo contrario: la saturación de los centros de salud y hospitales puede dificultar una correcta atención a enfermos graves por la gripe o por otros problemas de salud.

Por ello, las personas sanas que presenten un cuadro gripal sin ningún dato de complicaciones pueden realizar un autocuidado con garantías en sus domicilios con las medidas habituales: buena hidratación, buena alimentación y buena higiene.

Si uno está enfermo, los cinco primeros días conviene no acudir a lugares muy llenos de gente para evitar contagiar a otras personas. Y recordar las medidas recomendadas: no “toserle” a nadie, estornudar en la manga o en un pañuelo de un solo uso y lavarse las manos varias veces al día.

Si aparecen síntomas, ¿es necesario tomar algún tratamiento?

Aunque la fiebre no es peligrosa en sí misma, los antitérmicos como el paracetamol o ibuprofeno pueden ser útiles para aliviar el malestar que produce. Los medicamentos antivirales han demostrado muy poca eficacia en las infecciones por virus gripales comunes, disminuyendo menos de un día la duración de los síntomas. Respecto a esta gripe no hay estudios que demuestren su eficacia.

Por estas razones, su uso deberá ser restringido a los pacientes que sufran complicaciones o aquellos con alto riesgo de sufrirlas. En un paciente sano, los riesgos por los efectos adversos del fármaco pueden superar a sus beneficios.

¿Y en el caso de embarazo?

Siempre se ha sabido que el embarazo supone un pequeño incremento del riesgo para las complicaciones de la gripe (cualquier tipo de gripe). En caso de fiebre o síntomas de gripe, es recomendable consultar con un profesional sanitario. De todas formas el riesgo sigue siendo bajo y la gran mayoría de los embarazos transcurrirán de forma saludable.

Conclusión

Durante la pandemia de gripe A seguirá habiendo infartos de miocardio, apendicitis, insuficiencia cardiaca, diabetes, crisis de asma, enfermedades psiquiátricas, fracturas de cadera, accidentes y muchas otros problemas de salud que requieren atención de los profesionales de la salud.

Blog común del grupo: Gripeycalma

Ver también el bloc del médico,amigo y ciudadano Dempeus Antoni Barbarà, La Ratera.

Sortim de Porto mentre la precampanya electoral es va escalfant. La proposta del PSD de privatitzar part de les pensions públiques fa impacte... i amenaça amb el que ens pot venir a sobre d'aqui a dos anys. Ja sabeu allò del veí i les barbes en remull... Un discurs ben diferent --i potent--ha estat el de José Socrates, del Partit Socialista, oposant-se a que el futur dels treballadors i les treballadores corrin a l'albur dels capricis del capital o les especulacions de la Borsa. Esperem que no sigui, com ens han escaldat alguna vegada els Partits Socialistes de la Península, a una "Privatització de les pensions, d'entrada NO!" (recordant la famosa frase, de dissortada memòria, sobre l'entrada d'Espanya a la OTAN).

Segurament serà molt interessant escoltar el que es diu sobre aquest tema --i tants d'altres d'actualitat-- aquest cap de setmana a la Festa de l'Avante!

Sembla que la ministra Trinidad Jiménez --amb força elements de raó-- no aprova el protocol elaborat amb el Consell de Col.legis de Farmacèutics de Catalunya i la Conselleria de Salut de Catalunya per regular la venda en farmàcies --al "mòdic" preu de 18 euros!-- de la pastilla postcoital.

Voldria dir que estic d'acord amb la Ministra, i que tampoc m'agraden els punts que des del Ministeri s'assenyalen com a problemàtics:

- que els farmacèutics puguin acollir-se a l’objecció de consciència per no dispensar el medicament,
- que les farmàcies de guàrdia que atenguin a través d’una finestreta no el dispensin,
- que el personal de la farmàcia realitzi una «prova de maduresa» a les menors d’entre 13 i 16 anys per comprovar si estan preparades per al fàrmac, considerat un mètode anticonceptiu, no abortiu, per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La Consellera Geli interpreta molt a la seva manera la participació en política, i els resultats sempre van en el mateix sentit: restringir llibertats, i en aquest cas concret, en lloc d'afavorir l'empoderament de les dones, donar veu i vot als farmaceutics en una situació especialment delicada.

Trinidad Jiménez no s'oposa a que qualsevol autonomia elabori un protocol amb les farmàcies sempre que no en dificulti l’accés, però és que el de Catalunya ofereix força dubtes, com la capacitat del farmacèutic per entrar a valorar la maduresa d’una usuària... Per què, qui valora la capacitat de valorar del farmacèutic?

Per la seva banda, el director de Recursos Sanitaris de la conselleria, David Elvira, ha tingut de fer malabarismes en defensa de la seva Consellera, i ha declarat que en cap cas es tracta de posar obstacles a la mesura aprovada el maig passat pels Ministeris de Sanidad i Igualdad per frenar el nombre d’avortaments, que creix cada any, fins la darrera xifra oficial --per al 2007-- de 112.000.

Elvira reivindica Catalunya com a pionera en la regulació de l’accés gratuït a aquest medicament (ara també el faciliten Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Navarra, Extremadura, Balears i Galícia), que s’ha de prendre durant les 72 hores posteriors al coit. Sembla doncs estrany que ara s'hi posen entrebancs, sobre tot perquè la seva eficàcia disminueix amb el pas del temps: d’una efectivitat del 95% en les primeres 24 hores passa a un 85% a les 48 i sols ho és en un 58% quan n’han passat entre 49 i 72. El protocol de Catalunya queda lluny, però, de les dificultats que es posen a la Comunitat de Madrid, on els impediments per tenir accès a la pastilla postcoital representen una autèntica gimcana.

Però finalment, més que difícil, ho té gairebé impossible David Elvira per justificar l'objecció de consciència, que al protocol es vol presentar com un «dret constitucional» --i a la Constitució no apareix per enlloc. Per altra banda, el Tribunal Constitucional sols ha reconegut l’objecció en els casos d’avortament, quan la pastilla, segons els experts, no és abortiva.

Doncs si és així, a què juguem?

La popularitat de Barack Obama està caient per primera vegada des que va arribar al poder. La causa: la reforma sanitària. Segons sembla, hi ha moltes persones que pensen que els perjudicarà. Segons un sondeig del New York Times, el 69% de les persones enquestades temen que la qualitat de l'atenció que solen rebre disminuexi si el govern crea un programa que abasti totom. La majoria de la població nord-americana té una assegurança de salut i veu la reforma com un programa per ajudar a les persones pobres. James Kwak, a The Baseline Scenario ha escrit un article dedicat a les persones que pensen d'aquesta manera.

Kwak afirma a l'article, entre altres coses, que segons l'Oficina del Cens dels EUA, el percentatge de la població coberta per una assegurança d'empresa ha disminuït anualment des de 2000, des del 64,2% a 59,3% del 2008. Naturalment, per a la majoria de persones, en perdre la feina, es perd l'assegurança, i si s'ha de cubrir de manera individual es pot trobar en l'exigència de pagar una prima massa elevada a causa de l'historial mèdic. Aquesta és la forma en que funciona el mercat lliure. A més amb la crisi financera tots els riscos es relacionen i s'incrementen: emmalaltir augmenta les possibilitats de perdre la feina, i perdre el treball redueix la capacitat per pagar l'assegurança de salut, i si l'economia empitjora, més difícil serà pagar qualsevol cobertura de salut.

A més, existeix el problema que fins i tot si s'està cobert nominalment, la companyia asseguradora pot rescindir la  pòlissa, o pot no cubrir el tractament que es necessita. Però el problema de primer ordre és que tot el temps que l'assegurança de salut depèn del treball, la salut està asegurada en la mesura que el lloc de treball ho estigui...i el lloc de treball no està assegurat.

La solució és molt simple. En paraules de Paul Krugman: "cal regular les asseguradores, perquè no puguin sols optar per les persones sanes: totes les persones dels Estats Units han de poder disposar d'una assegurança". (...) Però algunes (moltes) persones creuen que la reforma de l'atenció sanitària s'emmarca en un "programa de la pobresa". I sobre aquest punt creu que hi ha força de raó. Kwak creu que sí que es tracta d'un programa de pobresa - però és que la gran majoria de les persones som, en realitat, pobres. La combinació de pèrdua del lloc de treball i malaltia greu podria acabar amb gairebé qualsevol persona (menor de 65 anys - però també  major de 65 anys ja que Medicare no cobreix l'infermeria de cures a la llar), i per tant la majoria de les persones dels Estats Units pateixen de fet greus problemes d'inseguretat econòmica pel que fa a la salut.  El problema polític és que l'americà mitjà no s'identifica com a pobre (tot i que probablement pensa que necessita més diners) i creu que els programes de pobresa són programes per "altres persones". A més, Kwak creu que la classe mitjana i la classe alta haurien de donar suport als programes de pobresa, però aquesta és una discussió innecessària. El punt que defensa en el seu article és que la gran majoria de persones dels Estats Units són pobres pel que fa a l'atenció de salut, i per tant, han d'aconseguir veure, darrere de la reforma, el seu propi interès.