La privatització de la política

Quan s'està descobrint per tota la geografia on governa el PP un maridatge vergonyòs entre el món de la política i el món dels negocis enterbolits que posa sota sospita --cada dia-- a nous implicats, des de tresorers de partit com Bàrcenas, a senadors i alts càrrecs de diverses comunitats (ara i de nou, a les Balears), convindria reflexionar més enllà de l'escàndol (que arriba molt -massa- amunt) sobre el model econòmic, social i polític que volem --i que, si no hi posem remei, acabaran per imposar-nos.
En alguns casos, l'excusa que es dona, amb la boca petita, és que no està solucionada ni ben legislada la qüestió del finançament dels partits polítics i per tant "no hi havia altre remei" que recòrrer a tractes boirosos, de dubtosa pulcritut i gens assegurada absència de butxaques privades, per a poder mantenir la maquinària partidista... és a dir, que el fi justificaria els mitjans "pel manteniment de la democràcia"...
El que succeix realment és que també en política sembla massa veritat allò de que "qui paga mana" (i no qui vota!). Però no qui paga impostos (com originàriament es va fonamentar l'ampliació del vot) sinò qui financia directament les campanyes dels que tenen opcions de guanyar. I, en aquest sentit, crec que ve a tomb recordar les opinions del catedràtic de la UPF Vicenç Navarro sobre "el model liberal sanitari" del Estats Units. Navarro ha escrit molt sobre el tema, però ara explica, de nou i de manera planera, com és als Estats Units la situació financera d'aquest servei fonamental, i el perquè resulta tant enormement car i deixa sense cobertura a 48 milions de ciutadans i ciutadanes; com a dada que esgarrifa, afegeix que un 40% de la gent que es mor als hospitals es preocupa, en les seves darreres hores de vida, pel cost sanitari de les atencions que reb i per com quedarà l'estat financer de la seva família desprès de fer front a la factura hospitalària.
El model sanitari "liberal" es reflexe del sistema "neoliberal" de finançar la política i administrar la societat. De fet, aquest model sanitari privatitzat ajuda a disciplinar i atemorir als treballadores i treballadores i a que no facin front a empresaris abussius (per por a perdre no sols la feina, sinó l'assegurança mèdica). Però, finalment, on es veu el poder dels grans lobbies per aconseguir que les coses es quedin com estan és en les grans inversions que fan en la financiació de les campanyes electorals dels futurs presidents dels Estats Units.
Els "liberals" d'aqui ("neo-cons" als USA) ens diuen: aquesta és la solució per acabar amb la "pressumpte" corrupció política!
Davant de tant cinisme, la resposta és evident: en primer lloc, no està demostrat que així s'acabi amb els grans negocis a costa dels que paguem impostos (també hi ha escàndols, i dels grossos, als Estats Units). Però a més, el que sí queda demostrat és que d'aquesta manera la privatització arriba fins al mateix procès electoral!
Si entenem això, entenem per què li està costant tant a Obama canviar el sistema de financiació sanitària... Navarro ens dona la resposta: A les darreres eleccions Hillary Clinton va rebre de les companyies d'assegurances 525.188 dòlars; 414.853 dòlars varen anar, en segon lloc pel candidat Obama, i sols la mòdica quantitat de 277.724 dòlars varen tenir a McCain per destinatari (les asseguradores i indústria farmacéutica no el veien amb massa possibilitats de guanyar... tot i que segurament era qui més podia estar d'acord amb els seus interessos). Però si sumem les "aportacions" a Clinton i Obama ens adonarem com els candidats del Partit Demòcrata varen rebre un tracte de privilegi per part dels lobbies de la salut... No és gens estrany, doncs, que hi hagi senadors i congressistes demòcrates que es facin massa de pregar per votar els canvis proposats per Obama.

I és que el fet que una candidata i un candidat que havien manifestat clarament la seva voluntat de fer universal el sistema sanitari del seu país rebessin les aportaciones més grans implica la prepotència i la confiança d'aquests totpoderosos de la indústria sanitària, convençuts que les polítiques que finalment s'imposarien, guanyès qui guanyès, serien les que ells volen... No va passar ja així amb el primer mandat de Bill Clinton? Per una banda, mitjançant una certa manera de xantatge "legalitzat" --però del tot contundent-- per les enormes quantitats de diners que destinen al finançament de les seves campanyes i que pretenen lligar de peus i mans als polítics (i si no als polítics, als Partits) que han rebut les seves donacions. En segon lloc, reforçant el maridatge entre els grups empresarials i financers i els polítics. Per això té sentit que ens preguntem si aquest és realment el model polític que volem pel nostre país. Perquè aquest model ens condemna a una salut cada vegada més privatitzada, amb més gent exclosa, molt més orientada al benefici privat que a l'atenció de les persones malaltes... I ens condemna, a que, cada vegada més, la política sigui una qüestió dissortadament aliena als interessos i participació de la ciutadania.
Sobre aquest tema, veure també: "Creix l'abstenció, perd la democràcia"

La Tafanera
del.icio.us

en lluita!"
Hem pogut llegir a 

Se veía venir. El desmantelamiento de la sanidad pública madrileña por el gobierno del PP ha traído, y por desgracia seguirá trayendo, consecuencias nefastas y dolorosísimas.




