Quan s'està descobrint per tota la geografia on governa el PP un maridatge vergonyòs entre el món de la política i el món dels negocis enterbolits que posa sota sospita --cada dia-- a nous implicats, des de tresorers de partit com Bàrcenas, a senadors i alts càrrecs de diverses comunitats (ara i de nou, a les Balears), convindria reflexionar més enllà de l'escàndol (que arriba molt -massa- amunt) sobre el model econòmic, social i polític que volem --i que, si no hi posem remei, acabaran per imposar-nos.

En alguns casos, l'excusa que es dona, amb la boca petita, és que no està solucionada ni ben legislada la qüestió del finançament dels partits polítics i per tant "no hi havia altre remei" que recòrrer a tractes boirosos, de dubtosa pulcritut i gens assegurada absència de butxaques privades, per a poder mantenir la maquinària partidista... és a dir, que el fi justificaria els mitjans "pel manteniment de la democràcia"...

El que succeix realment és que també en política sembla massa veritat allò de que "qui paga mana" (i no qui vota!). Però no qui paga impostos (com originàriament es va fonamentar l'ampliació del vot) sinò qui financia directament les campanyes dels que tenen opcions de guanyar. I, en aquest sentit, crec que ve a tomb recordar les opinions del catedràtic de la UPF Vicenç Navarro sobre "el model liberal sanitari" del Estats Units. Navarro ha escrit molt sobre el tema, però ara explica, de nou i de manera planera, com és als Estats Units la situació financera d'aquest servei fonamental, i el perquè resulta tant enormement car i deixa sense cobertura a 48 milions de ciutadans i ciutadanes; com a dada que esgarrifa, afegeix que un 40% de la gent que es mor als hospitals es preocupa, en les seves darreres hores de vida, pel cost sanitari de les atencions que reb i per com quedarà l'estat financer de la seva família desprès de fer front a la factura hospitalària.

El model sanitari "liberal" es reflexe del sistema "neoliberal" de finançar la política i administrar la societat. De fet, aquest model sanitari privatitzat ajuda a disciplinar i atemorir als treballadores i treballadores i a que no facin front a empresaris abussius (per por a perdre no sols la feina, sinó l'assegurança mèdica). Però, finalment, on es veu el poder dels grans lobbies per aconseguir que les coses es quedin com estan és en les grans inversions que fan en la financiació de les campanyes electorals dels futurs presidents dels Estats Units.

Els "liberals" d'aqui ("neo-cons" als USA) ens diuen: aquesta és la solució per acabar amb la "pressumpte" corrupció política!

Davant de tant cinisme, la resposta és evident: en primer lloc, no està demostrat que així s'acabi amb els grans negocis a costa dels que paguem impostos (també hi ha escàndols, i dels grossos, als Estats Units). Però a més, el que sí queda demostrat és que d'aquesta manera la privatització arriba fins al mateix procès electoral!

Si entenem això, entenem per què li està costant tant a Obama canviar el sistema de financiació sanitària... Navarro ens dona la resposta: A les darreres eleccions Hillary Clinton va rebre de les companyies d'assegurances 525.188 dòlars; 414.853 dòlars varen anar, en segon lloc pel candidat Obama, i sols la mòdica quantitat de 277.724 dòlars varen tenir a McCain per destinatari (les asseguradores i indústria farmacéutica no el veien amb massa possibilitats de guanyar... tot i que segurament era qui més podia estar d'acord amb els seus interessos). Però si sumem les "aportacions" a Clinton i Obama ens adonarem com els candidats del Partit Demòcrata varen rebre un tracte de privilegi per part dels lobbies de la salut... No és gens estrany, doncs, que hi hagi senadors i congressistes demòcrates que es facin massa de pregar per votar els canvis proposats per Obama.

I és que el fet que una candidata i un candidat que havien manifestat clarament la seva voluntat de fer universal el sistema sanitari del seu país rebessin les aportaciones més grans implica la prepotència i la confiança d'aquests totpoderosos de la indústria sanitària, convençuts que les polítiques que finalment s'imposarien, guanyès qui guanyès, serien les que ells volen... No va passar ja així amb el primer mandat de Bill Clinton? Per una banda, mitjançant una certa manera de xantatge "legalitzat" --però del tot contundent-- per les enormes quantitats de diners que destinen al finançament de les seves campanyes i que pretenen lligar de peus i mans als polítics (i si no als polítics, als Partits) que han rebut les seves donacions. En segon lloc, reforçant el maridatge entre els grups empresarials i financers i els polítics. Per això té sentit que ens preguntem si aquest és realment el model polític que volem pel nostre país. Perquè aquest model ens condemna a una salut cada vegada més privatitzada, amb més gent exclosa, molt més orientada al benefici privat que a l'atenció de les persones malaltes... I ens condemna, a que, cada vegada més, la política sigui una qüestió dissortadament aliena als interessos i participació de la ciutadania.

Sobre aquest tema, veure també: "Creix l'abstenció, perd la democràcia"

Diversos medios daban cuenta ayer de la aparición de un manual donde se mezcla información con normas de actuación para la determinación de las bajas laborales. Por ejemplo, nos enteramos de que cada año se registran en España 5 millones de bajas médicas, y que el tiempo medio que un trabajador suele permanecer de baja es de 43 días en base a un análisis estadístico de 1.168.568 bajas comunicadas por las distintas comunidades autónomas en los meses comprendidos entre enero y junio del 2008. En el manual se incluyen 3.000 enfermedades, el tiempo medio que un trabajador suele permanecer de baja en razón del proceso de enfermedad que padezca, y pretende servir como herramienta para homogeneizar criterios en el seguimiento y control de las bajas laborales y orientar en la toma de decisiones a los médicos que prescriben la incapacidad.
El manual, que ha sido elaborado por un equipo de más de 50 facultativos especializados fue presentado por el ministro de Trabajo e Inmigración Celestino Corbacho, y se distribuirá a todos los médicos de atención primaria y especializada, de mutuas, de salud laboral y, en definitiva, a todos aquellos facultativos que participan en la gestión y prescripción de la prestación de IT.

Como información añadida y quizás sobrante, el director del INSS, Fidel Ferreras dijo que la Administración de la Seguridad Social gana el 97% de los juicios sobre incapacidades laborales, pero no mencionó la falta de sensibilidad y atención de la que se quejan muchas personas que se ven obligadas a acudir ante los mismos, ni la prepotencia en el trato que reciben.

Al leer la noticia compartí con Clara Valverde el estupor porque el Ministerio del Trabajo tenga que dar indicaciones al personal médico sobre cuántos días de baja pueden tener los trabajadores. A ambas nos parece lógico considerar que más que las enfermedades deberían tenerse en cuenta las condiciones de las personas enfermas, y que lo que puede considerarse "normal" para una persona joven, de constitución fuerte y sin patologías añadidas, no lo es en absoluto para otras personas con enfermedades crónicas, multisistémicas, y con un sistema inmunológico deprimido. Nos parece lógico que los días de baja vinieran determinados por la edad, el estado de salud y la capacidad de recuperación, así como por la concurrencia o no de otras enfermedades. Y, seguramente no somos las únicas que pensamos que las personas no son máquinas a las que se les pueda decir "a priori" cuándo se van a recuperar. Las condiciones de trabajo también cuentan.

La imposición de un manual desvalora la labor de los profesionales del sistema público de salud e intenta insinuar, como mínimo, que están siendo presionados... Pero, presionados ¿por quién? En lugar de infundir sospechas sobre las personas enfermas, ¿no sería incluso más eficaz --y humano-- cambiar el "chip" y poner a las personas por encima de la enfermedad y sus posibles "mediciones" y dedicar muchos más esfuerzos a la investigación, a un mejor tratamiento, atención y cuidado de las personas enfermas?

Para más información y acción al respecto, consultar:

"El ministro Corbacho decide las bajas..." en ASQUIFYDE
"Herramientas de control de bajas" DEMPEUS per la salut pública

El desastre californiano

Traducido al castellano el lunes,27 de julio del 2009, par Caty R.

Estados Unidos. Al borde de la quiebra, el presupuesto del Estado de California anuncia recortes enloquecidos en todos los servicios públicos.

El text explicatiu, que encara segueix totalment vigent, el podeu trobar a: "Atento" una externalització amb repressió laboral i pitjor servei públic.

La Sònia, una de les delegades sindicals acomiadades de manera totalment injustificada, acaba d'enviar aquesta nota demanant solidaritat contra els acomiadaments fets per empreses subcontractades en serveis que haurien de ser de la Generalitat. En defensa de la seguretat, d'un millor servei públic de salut, i per tots els arguments que ja vàrem explicar en l'entrada sobre "Atento", una externalització amb repressió laboral i pitjor servei públic, ens fem ressó de la seva petició i reproduim la seva nota i la de CC.OO. cridant a la concentració:

"8 persones amb anys d’experiència que treballen al 112 a Barcelona han perdut el seu lloc de treball després del canvi en la subcontractació del Servei. Dos d’elles són delegades sindicals.

Concentració de treballadors i treballadores dimarts 21 de juliol a les 10.30h. davant la seu del departament d’Interior, Carrer Diputació 355. VINE I PARTICIPA!

en lluita!"

· No a la precarietat laboral als serveis d’emergències.

· Per un servei professionalitzat i de qualitat.

Nota rebuda de CC.OO:

ACOMIADAMENTS AL 112 – SERVEI D’EMERGÈNCIES DE CATALUNYA

CCOO EN CONTRA DE LES RESCISIONS DE CONTRACTE DEL 112

CCOO no permetrà que cap treballador del 112-Servei d’Emergències de Catalunya perdi el seu lloc de treball.

8 treballadors del 112, a Barcelona, han perdut el seu lloc de treball després del canvi en la subcontractació del Servei. Dues d’elles són delegades sindicals.

Després d’una nova licitació del Servei 112 per part del departament d’Interior, en la que no s’ha respectat la clàusula de subrogació de tot el personal establerta en el plec de condicions, 8 treballadors han quedat exclosos en la nova adjudicació i a la resta no se’ls ha respectat les condicions del contracte anterior.

Davant d’aquests fets, CCOO instem al departament d’Interior que vetlli pel compliment de les clàusules del plec de condicions en les que obliga la nova empresa a subrogar a tots els treballadors de l’antiga empresa. CCOO emprendrà les mesures legals necessàries per vetllar pel manteniment de tots els llocs de treball.

CCOO recolzarà les accions empreses pels treballadors en la defensa dels seus llocs de treball.

Concentració dimarts 21 de juliol a les 10.30h. davant la seu del departament d’Interior, Carrer Diputació 355.

La campanya electoral d'Obana va inagurar una manera de fer política que s'ha estès a la reforma sanitària i s'està escampant pels Estats Units. D'una banda, per dalt, i des de que el Comité de Salut del Senat va aprovar tirar endavant el projecte de llei per 13 vots a favor i 10 en contra, el president Obama pressiona als senadors que poden ser decissius per aconseguir que la seva proposta arribi a port. Obama sembla entendre que les promeses electorals s'han de cumplir, i hi posa molt més que el seu prestigi: una capacitat de treball envejable al servei de fer honor a la seva paraula. I no ho fa ni en les millors circumstàncies ni amb totes les ajudes de que podria disposar per l'obligada absència en el debat del senador Edward Kennedy, un ferm partidari de la reforma. Llegia fa poc que la lluita del senador Kennedy contra el seu tumor semblava anar en paral.lel a la lluita de tots els partidaris i partidàries de la reforma per aconseguir un sistema sanitari universal, que extirpès el càncer del lucre privat en un servei públic fonamental.

Obama ha demanat a la ciutadania que doni suport a la proposta de reforma sanitaria, perquè acabi la manca d'equitat --en un dels països més rics del planeta-- de que 45 milions de persones no disposin de cobertura sanitària.

Però bona part de la ciutadania connectada a la xarxa ja ho venia fent. Perquè de l'altre cantó de la "forquilla", per baix, amb molta força i imaginació, i com ja explicava aquí, Facebook i Twitter són fonamentals perquè avanci la reforma en tenir més credibilitat les informacions que difonen que les mentides interessades que els grans lobbys mèdics i de la farmaindústria escampen en publicitat pagada als diferents canals de televisió i a la premsa escrita.

Una "forquilla" interessant, a seguir i de la que segurament s'en podrà aprendre molt, en favor dels drets de ciutadania!

Hem pogut llegir a El Periodico un article de l'Àngels Gallardo sobre el problema de la manca d'aquestes professionals a Catalunya, que recollia a més les declaracions de Mariona Creus, presidenta del Col.legi d'Infermeria de Catalunya. La dada real és que no sols Espanya està per sota de la mitjana europea en despesa social, sinò que això es tradueix en la manca de personal sanitari (on són els pediatres formats en fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica?) i, en concret, infermeres. Encara que es fan declaracions d'arribar a les 8,4 infermeres per cada 1.000 habitants, no hi ha cap mesura planificada en aquest sentit, i la realitat és que exerceixen 5,2 infermeres per cada 1.000 ciutadans censats a Catalunya.

Així, doncs, segons declara Mariona Creus, caldien de fet 25.000 professionals per complir els objectius que ha fixat el Consell de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).

Mariona Creus segueix dient: «Els centres funcionen gràcies a l’enorme esforç d’unes professionals que treballen sota pressió, perquè falta molt personal –prossegueix Creus–. Aquesta situació, puntualitza, no implica que la infermeria estigui actuant amb un risc d’error superior al risc que existiria si disposéssim de prou personal. Els centres tenen molts sistemes de control i de supervisió perquè això no passi», afegeix. Un altre factor a què s’atribueix el risc d’error d’aquestes professionals és la impossibilitat, o la dificultat, d’exercir una especialitat concreta en què adquireixin experiència. Aquesta situació, focus d’enorme frustració professional, es va intentar solucionar el 2004, quan el Ministeri de Sanitat va autoritzar la creació d’especialitats en infermeria. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar posteriorment les set àrees en què es podria obtenir la credencial d’infermera especialista. De moment, no obstant, només se n’han establert dues: la d’infermera llevadora i la d’experta en salut mental. En la resta de serveis, la possibilitat que una professional exerceixi de manera estable la seva experiència depèn de la voluntat de la direcció de cada centre. I, quan el personal escasseja, aquesta voluntat desapareix. La infermera experta existeix, però no se li reconeix l’especialització –diu Creus–. Als hospitals les continuen utilitzant per tapar forats sense valorar els seus coneixements».

Ara hi ha oportunitat per demostrar que l'acord sobre el finançament va en benefici de qui més ho necessita, i no és precisament tornant a desenterrar l'Informe Vilardell. El que cal és acabar amb les externalitzacions i les privatitzacions, acabar amb els criteris mercantils en el sistema de salut, dotar més fons per a la investigació, més fons per l'atenció primària i millors serveis de pediatria i especialistes, i MÉS INFERMERES.

Per llegir més sobre aquests temes: Dempeus per la salut pública.

La primera carta que recibí de Pilar, tan sincera como conmovedora, podeis leerla aquí. Ahora, cuando ya debería estar en funcionamiento en el Hospital de Mataró una de las 16 unidades multidiscipliarias en base a la resolución 203/VIII para un mejor tratamiento de la Fibromialgia y de la Síndrome de la Fatiga Crónica, Pilar me manda este pequeño informe:

HOJA DE INFORMACIÓN PARA EL OBSERVATORIO SOBRE LA RESOLUCIÓN FIBRO-SFC

Fecha: 17-07-2009
Tu nombre o iniciales: Pilar XX
Región sanitaria: MARESME

Mi diagnóstico (marca todos tus diagnósticos):
Fibromialgia (III) SFC (III) SQM (sensibilidad química a medicamentos y haciéndose extensivo a otros productos: limpieza, perfumes, alimentos….)

ATENCIÓN PRIMARIA
Fui a mi médico de cabecera el 20 de abril de 2009
y le pedí que me derivara a la Unidad de fibro-SFC que me corresponde y su respuesta fue:

Asentir con un movimiento de cabeza y darme un documento a entregar en recepción para gestionar la petición. Su comentario fue que lo tramitara cuanto antes porque era un proceso largo. Al salir de la consulta revisé la hoja. Estaba dirigida al “Consorci Sanitari del Maresme” y ante mi sorpresa a Psiquiatría.

Con fecha del 25-06-09 recibí una carta en la que me citaban el día 09-07-09 en la UNITAT PSIQUIATRIA ADULTS.

Fui a la visita y después de hablar durante una hora y entre otras muchas cosas decirme que ellos no le llaman Fibromialgia, sino “estado del sistema nervioso”, llegó la pregunta clave de la doctora y tú ¿por qué has pedido que te envíen a psiquiatría?...

……Evidentemente le contesté que yo no había pedido tal cosa, sino que como “ya” no puedo pagar tantas visitas privadas, y que como ciudadana tengo derecho a una sanidad pública, mi petición era muy sencilla: que me derivaran a la Unidad de Fibromialgía que me correspondiera.

Su respuesta nada convincente fue “echar pelotas fuera”: que a veces nos derivan a reumatólogos, otros a psiquiatría…….con el tipo de tratamiento de cada especialista, la interpretación que cada uno de ellos hace de la enfermedad, etc., etc.

Le contesté que todo eso ya lo conocía (desgraciadamente por haberlo vivido) pero que también sabía que se había aprobado la Resolución 203/VIII sobre la ILP y que mi pretensión era, sencillamente, ir a una de las Unidades de Fibromialgía que el Parlamento se comprometió a llevar a cabo.

Respuesta y “cambio de expresión” ante el tema de la ILP:
….es que no hay nada…….. En el Hospital de Mataró ha habido una reunión en la que se habló de este tema, pero no hay nada hecho, no hay ninguna unidad de fibromialgia ……….

……Tú decides, si quiere te llevamos en psiquiatría o si no estás de acuerdo se lo comentas a tu médico de familia y que te derive a un reumatólogo, o algún otro especialista……….. o continúas con el Dr. F. Solá……..

Me dio hora para el mes de octubre para realizar terapia de grupo con el psicólogo y me recetó un medicamento más: Neurontin 300mg, (medicamento que no pensaba tomar y que posteriormente he visto que lo mencionáis en vuestra web).

Creo que algunos profesionales piensan que los afectados de FM-SFC-SIQ tenemos unos “órganos anatómicos especiales y a prueba de cualquier medicamento” o quizá es que nos quieren utilizar de “cobayas”….. no sé tengo mis dudas………….

Como mi médico de familia está de vacaciones, no he podido realizar ninguna gestión más.

Resumiendo: Desamparo total en cuanto a orientación médica (Tú eliges!), de momento ninguna Unidad para derivarnos y por supuesto receta de más medicamentos..

Hi ha amics i amigues que em demanen --no sé si perquè confien en el meu criteri o perquè em volen veure en un compromís-- la meva opinió sobre el nou model de finançament. D'entrada diré que l'únic moment que el conseller Castells em va decaure en tot aquest llarg procés va ser quan, en un moment de desori, va decidir cridar la comissió d'experts de l'Informe Vilardell per veure com "estalviar en Sanitat". Val a dir en el seu descàrrec que en aquell moment tenia al costat la consellera Geli, que no és pas una bona influència ni qui acompanya els moments més brillants de la política catalana. Però mai vaig dubtar que si hi havia una persona capaç de dirigir unes negociacions que arribessin a bon port i sense cedir en res de fonamental, aquesta persona és l'Antoni Castells. Dit això, voldria afegir que:

Diguin el que diguin els que s'han quedat sense fotografia, el pacte s'adiu en els seus aspectes essencials amb el text de l’Estatut; representa un canvi de model que, sense desatendre la solidaritat interterritorial, reconeix l’esforç fiscal de Catalunya i les seves necessitats de desenvolupament, apropant-se a un model de tipus federal, amb elements de bilateralitat, com es venia reclamant per les forces d’esquerra; pot permetre que des del Govern es pugui canviar la política de malbaratament de temps, recursos i dignitat negociant en base a errònies concepcions de “peix al cove” que solament es traduïen en increments del dèficit fiscal de Catalunya en relació a la resta de l’Estat i es pugui finalment esmerçar intel•ligència i recursos en fer realitat les polítiques d’esquerres acordades en el pacte de progrés; s'estableix un model estable, amb previsió de correcció de les variables fonamentals amb molta més transparència que la que hi havia fins ara, per ex., la població, que assegura un repartiment més just dels recursos fiscals entre totes les CC.AA., sense que cap autonomia en surti perjudicada.

Aquest nou model pot permetre que s’instal•li una millor cultura de comprensió i acostament entre comunitats, establint elements racionals de solidaritat i cooperació, i traurà arguments als partits que pretenen l’enfrontament entre treballadors i treballadores de diferents comunitats per interessos partidaris. No caure en la "catalanofòbia" no és solament un deure cívic imprescindible per a un bon enteniment cap a un model republicà federal, sinó que és també una mostra de respecte a la intel.ligència que es mereixen totes les persones d'esquerres. En aquest sentit, les primeres forces polítiques a posar-ho en pràctica haurien de ser les que estem entorn o formem Izquierda Unida, perquè aquest model és solament un instrument, i serà més útil i progressista en la mesura que es consolidi i s’enforteixi en el marc de:

A) Un sistema fiscal suficient i progressista, que sigui el primer esglaó necessari per a una millor redistribució de la renda. En aquest sentit, de la mateixa manera que s'han anat reduint els impostos de les persones que més tenen en els darrers anys, seria just que en temps de crisi la tributació sobre la renda i la riquesa de les persones més riques compensin els efectes de menys recaptació per l'increment de l'atur i la caiguda obligada del consum de la majoria de la població. Aquesta política fiscal ajudaria a assegurar una bona base per a una política de solidaritat interterritorial més equitativa, i ens acostumaria a saber veure el conjunt de la política fiscal de l'Estat com un TOT, i no com a "membra disjecta" com passa ara.
B) L’acompanyament d’un bon pacte amb els ens municipals. Em sembla especialment imprescindible que per a un foment de la cultura democràtica i bon us de la política, la descentralització de la despesa s’acosti cada vegada més a les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans, i al control de la ciutadania sobre la despesa pública.
C) Una política fiscal que tant des de l'Estat com des del nou model de finançament de les CC.AA., vetlli perquè s’incrementi el subsidi d'atur dels treballadors i treballadores que ja porten massa temps sense una feina, perquè la despesa pública (estatal i autonòmica) faci front a les necessitats generades per la crisi entre les persones més febles, les que perden la seva llar, les immigrades i les que corren risc d’exclusió, fomenti les polítiques d'igualtat (de gènere i de classe) i asseguri un millor nivell de serveis públics, en especial ensenyament i servei públic de salut, sense externalitzacions, ni repagaments, ni privatitzacions que signifiquen una pèrdua de qualitat dels serveis públics en el seu conjunt per donar més beneficis als responsables reals de la crisi econòmica.

Comunicado de Prensa emitido por la Coordinadora Anti-Privatización de la Sanidad Pública Madrileña ante los acontecimientos sucedidos en el Hospital Gregorio Marañón.

Se veía venir. El desmantelamiento de la sanidad pública madrileña por el gobierno del PP ha traído, y por desgracia seguirá trayendo, consecuencias nefastas y dolorosísimas.

En primer lugar, desde CAS Madrid queremos expresar nuestra más sentidas condolencias y solidaridad con una familia que ya ha perdido dos de sus miembros en el Hospital Gregorio Marañón.

Hospital, junto a otros de la red sanitaria pública madrileña que han destacado durante años por la calidad de la asistencia prestada.

No se trata de ahondar en las responsabilidades personales si las hubiere (ya lo harán las instancias competentes en su momento) sino en la propia estructura y organización del sistema público de salud en la Comunidad de Madrid (CAM).

La sanidad madrileña se está privatizando. Sus responsables la están mercantilizando y convirtiendo en un lucrativo negocio para las empresas privadas.

La apertura en 2008 de los nuevos hospitales no supuso ni aumento de recursos ni de personal. Unos 5.000 profesionales de distintas categorías fueron “trasladados” de los antiguos centros a los nuevos, dejando a ambos carentes del personal suficiente.

Desde hace años se niega la estabilidad al personal que trabaja en los centros sanitarios. Ni siquiera se hacen contratos de interinidad, utilizándose sistemáticamente contratos temporales con duración de meses o incluso días.

Esos contratos obligan al personal a estar en permanente provisionalidad en sus puestos de trabajo. Esta situación unida al constante cambio de puesto y/o turno dentro de un mismo centro –fundamentalmente del personal de enfermería-, para solventar la carencia manifiesta de plantillas,conduce a l@s profesionales a un importante estrés y, sin duda, a una merma en la calidad asistencial.

No se pueden olvidar en este contexto las recientes declaraciones de Antonio Burgueño, Director General de Hospitales de la CAM, quien en referencia a la implantación del Área Única manifestó que el presupuesto de personal se iba a recortar en un 15%, lo que supondría la desaparición de 10.000 trabajador@s.

L@s profesionales de puestos críticos han venido denunciando últimamenteque las carencias de recursos y personal ponían en riesgo la atención sanitaria (trabajadores de Urgencias de los hospitales Puerta de Hierro de Majadahonda y Ramón y Cajal, UCI y Urgencias del Hospital de Tajo,..., han presentado denuncias en este sentido).

La Comunidad de Madrid ha hecho pública su intención de “potenciar” los centros que capten más clientes y “penalizar” a los que no lo hagan, con el indudable riesgo (quizá buscado) de crear dos tipos de centros, unos de primera y otros de segunda categoría (beneficencia); obviando que en sanidad, los efectos adversos se producen la mayor parte de las veces por recorte de plantillas, sobrecarga de trabajo, falta de formación, ..., es decir, por ahorrar.

Esperanza Aguirre y su Consejero de Sanidad, Juan José Güemes, han decidido organizar la sanidad como una empresa productiva y tratar a los pacientes como mercancía. A sus órdenes, y para dar cumplimiento a sus fines (la privatización) las Gerencias y las distintas Direcciones de los centros sanitarios(fundamentalmente las de Enfermería), no dudan en mantener bajo mínimos las plantillas y recortar las contrataciones y, con un absoluto desprecio a la calidad asistencial, destinar al personal hoy a un sitio, mañana a otro.

Desde CAS Madrid hacemos un llamamiento a la población para que exija la dimisión de los cargos responsables, estén a la altura que estén, y la paralización de la privatización de la sanidad pública, con la recuperación de todo lo ya privatizado.

Así mismo, animamos a l@s trabajador@s de la sanidad pública a que pongan en conocimiento del juzgado de guardia las deficiencias sanitarias que pueden poner en riesgo la salud de la población.

En ambos casos, ponemos a su disposición dos apartados de denuncias para usuarios y trabajadores en nuestra página web – www.casmadrid.org – para que la opinión pública tenga conocimiento de los riesgos por falta de medios y personal y de cómo se la está atendiendo en la Comunidad de Madrid.

FUERA LAS EMPRESAS DE LA SANIDAD
LA SALUD NO ES UN NEGOCIO
DEROGACIÓN DE LA LEY 15/97

Madrid 14 de Julio de 2009

http://www.lollamandemocraciaynoloes.com/2009/07/victimas-del-nuevo-modelo-sanitario.htm

Visto en: Dempeus per la salut publica

Han hablado también del tema: Ceronegativo, Moscas en la Sopa, Ceros a la izquierda, Quien mucho abarca.