"Atento" una externalització amb repressió laboral i pitjor servei públic
Des de les posicions, valors i conceptes que venim defensant a DEMPEUS, volem denunciar les pràctiques anti-sindicals i anti-socials, la repressió sindical pura i dura que es practica en serveis públics fonamentals i de forma incomprensible en un Govern d'esquerres. Estem parlant de massa casos de subcontractació o externalització amb “ajustos” de plantilla i acomiadaments sistemàtics. En el cas que ara ens indigna, l’antiga “empresa” és substituida per una de nova de trista història laboral: “Atento”, que redimensiona plantilla i naturalment i impune, elimina aquelles persones que són particularment reivindicatives i/o ostenten una representació sindical. Més encara si s’han distingit per una tasca en ferm en defensa de les condicions de treball (ara, una delegada de CC.OO i una d'UGT, més 6 persones més).
I en aquest cas estem parlant del servei d'emergències, dels serveis d’atenció telefònica dels serveis 112 i 061, un tipus de treball que és capital per un bon resultat de tot l’equip i determinant per la rapidesa i eficàcia de l’ actuació sanitària i/o emergent condicionant sovint la mateixa supervivència de la persona damnificada o la seva mort. O l’aparició de seqüeles, o no, directament relacionades amb la demora en l’atenció sanitària.
Una millor discriminació i atenció orientadora des del servei telefònic de recepció de l’avís d’urgència pot ser vital per una bona pràctica--i de fet tota la bibliografia (European Resuscitation Council) sobre el tema ho demostra.
I aquesta idoneïtat en la primera recepció no és producte de la casualitat ni l’atzar. Només professionals especialment preparats i formats per a una tasca de tal responsabilitat poden respondre amb unes mínimes garanties a la situació, sempre colpidora, d’una sol·licitut d’atenció d’emergència. Encara més, la mateixa experiència professional esdevé un valor de veritable transcendència. Una orientació-cribat correcte en cada cas permet una optimització de cada intervenció amb tota la complexitat humana, i tècnica que suposa aquest tipus d’intervencions vitals.
Qualsevol perversió pretesament "estalviadora" representarà en tots els casos un “mal començament” del protocol assistencial i l’ argumentat objectiu de "racionalització de despesa" significarà tot el contrari: serà l’origen d’una mala resposta, quan no d’una tragèdia, impossible de reparar en termes de vida humana, de salut personal i social. Una simple “incorrecció” en l’aplicació dels protocols d’atenció en cada cas és doncs la causa d’un veritable daltabaix. I a més sovint pot acabar sent mortal.
Però la irracionalitat que s'estila, disfressada de “nova forma de gestió”, es situa en la línea d’aquesta pràctica ara també en fase d’implantació de substituir el clàssic “metge de porta” a les urgències d’un hospital per una persona d’infermeria… I això sense la capacitació i la formació imprescindible per atendre una de les tasques més difícils i rellevants de tot el servei d’urgències: pre-classificar el grau d’importància i emergència de cada cas que arriba a la porta d’entrada. Una feina que requereix les màximes virtuts d’ull clínic, d’experiència en profunditat, de capacitat de pronòstic, de formació i preparació professional i humana… I pretenen “estalviar” tot baixant el salari- qualificació del o de la professional que atén aquesta dura labor. I generant necessariament un seguit d’errors evitables, una incertesa que es contagia a tot el col·lectiu, una angoixa insuperable i patològica en el professional que ha d’atendre una tasca per la que no ha estat preparat, amb un increment demostrable de males practiques, Massa sovint, tractant-se de serveis d’alta especialització i sofisticació, aquestes situacions seran irreversibles i suposaran el fracàs de l’assistència.
Amb independència de qualsevol altra consideració de segon ordre en la qüestió que tractem, la única forma d’assistir i d’atendre el procés d’una emergència és fent-ho bé des del primer – i decisiu - pas de recepció telefònica. Els departaments i els sistemes intel·ligents no solament no se’n desfan d’aquestes persones experimentades i formades sinó que se’n asseguren la seva fidelitat i continuïtat: internalitzen aquestes prestacions i així asseguren una bona praxis de forma demostrada i contrastada.
A Catalunya, i a d’altres llocs, no se’n enteren i resulta dolorós de veure com un “govern d’esquerres” és capaç de protagonitzar aquestes externalitzacions que passen per l’acomiadament de persones difícilment substituibles… No se’n volen assabentar i cauen en les practiques de les dretes més arcaiques. Volen ser moderns i estalviadors i són pures còpies del pitxor mercadeig dels serveis públics. No és tolerable.
Des de les posicions, els valors i els conceptes que venim defensant a DEMPEUS donem tot el suport a les persones injustament acomiadades i denuciem aquest nou atac depredador del sistema públic de salut. Exigim la readmissió immediata d’aquestes treballadores així com la definitiva eradicació d’aquestes pèssimes practiques per a una societat que atengui millor les necessitats de les persones... en especial, en els moments més difícils.

La Tafanera
del.icio.us
Catalunya, pionera en el asalto a la sanidad pública
Hoy se puede leer en diversos medios que algunos pediatras de la Comunidad de Madrid seguirán trabajando en esta mañana de sábado por la salud de los niños y niñas de la Comunidad. Se reunirán en el Parque del Retiro y repartirán globos a los niños y niñas mientras sus padres pueden firmar contra la nueva contratación de la Comunidad de Madrid, que obliga a que los pediatras dediquen la mitad de su tiempo a la Atención Primaria y la otra mitad a la Especializada.
Pero poco interesa a Güemes y Aguirre tratar a las personas enfermas como personas y por lo tanto, poco interés les suscita mantener unos vínculos de relación que facilitan, además, un mejor y más rápido diagnóstico. Que el pediatra ya conozca y trate el bebé puede suponer menos sustos, más apoyo y confianza para la familia, menos dudas a la hora de aplicar tratamientos... Si ya es importante la relación del personal médico con los pacientes cuando se trata de personas adultas... ¿qué no será con niños y niñas que no pueden ni saben expresar exactamente lo que les pasa y para los que una cara conocida puede significar una menor tensión en momentos difíciles?
Els hospitals SENSE ÀNIM DE LUCRE són de fet hospitals que cerquen beneficis, segons el nou documental Do No Harm. Rebecca Schanberg, que ha produit i dirigit aquesta interessant pel.lícula, ens explica el cas de dos homes que varen investigar l'hospital de Phoebe Putney, a Albany.
Me llamo Robert Cabré tengo 54 años, era enfermero del hospital clínico de Barcelona, especialista en diagnóstico por la imagen, de 37 años de experiencia con múltiples aportaciones a diferentes Tesis doctorales de médicos del H. Clinic y durante mi vida profesional he estado realizando trabajos punteros en tecnología médica, al margen de que tengo un doctorado en Bellas artes y dos Licenciaturas mas.
Gairebé 2.000 milions de persones a tot el món no tenen accès als medicaments essencials. La responsabilitat de que es respectin els drets humans recau de manera fonamental en els estats. Tanmateix, hi ha altres actors no estatals, com la indústria farmacèutica, que també tenen una part de responsabilitat. El 3 de juny es va presentar al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides
La GSK no es va sentir còmode amb aquestes recomanacions. Va insistir en que el dret a la salut no està ben definit per als actors no estatals i, per tant, que no han de retre comptes d'aquest dret humà internacional. Contrariament al que deia, ja són dos els informes de les Naciones Unides que estableixen amb un grau de precisió força raonable com s'aplica a la indústria farmacèutica el dret a la salut en el marc internacional dels drets humans, i en els dos es fan requeriments de tipus operatiu molt específics. 
En EEUU, 46 millones de personas no tienen derecho a sanidad. Consciente de ello, una ONG lleva una macroclínica ambulante por todo el país. Las colas simbolizan las grandes carencias del país más rico del mundo. Comenzó su tarea en Suramérica pero ha visto que el mayor trabajo lo tiene en su país. Tras dejar claro que nada tiene que ver con el gobierno, a las seis en punto de la mañana Stan Brock da paso a los primeros pacientes. Son cientos de estadounidenses que buscan, en este remoto rincón de Tennesse, la atención médica que no pueden pagar.




