punts de vista

Ahir, en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, vàrem recordar l'amic i company Ignasi Fina. Dues roses en el seu seient de regidor semblaven presidir una sala plena de gom a gom. Vàrem recordar la seva vida dedicada a la salut entesa com a bé públic i a la necessitat d'impulsar i desenvolupar els estudis i les pràctiques de salut laboral: en aquest sentit, l'any 1980 va crear el primer centre municipal de salut laboral, i en la seva carrera professional va ser pioner en la denúncia dels efectes cancerígens de l'amiant i altres substàncies força utilitzades a la construcció i igualment perjudicials fins aconseguir que fossin prohibides. Nolasc Acarin va recordar el seu llibre pioner sobre les malalties professionals, i el despatx que va dirigir fins a ser escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona a les llistes de ICV-EUiA era la referència obligada en la defensa dels interessos de les treballadores i els treballadors per al reconeixement de situacions invalidants i indemnitzacions per malalties professionals. Una vegada regidor, va recuperar amb el seu amic, el també metge Antoni Barbarà el Consell Assessor de Salut Laboral, del que n'era president, i la realització de dues Jornades de Participació en Salut Pública promovent la participació ciutadana, creant els Consells de Salut de Districte i el grup de Salut del Consell Municipal de Benestar Social.

Ahir varen parlar en el Saló de Cent moltes persones des del sentiment i la raó: Marià Pere, Nolasc Acarin, Jordi Miralles... Però voldria destacar de manera especial les paraules de Mar Serna. La Consellera de Treball es va deixar de tot protocol i es va presentar com amiga i companya, molt aprop d'una manera comuna d'entendre el servei públic i la defensa de les treballadores i els treballadors, i assenyalant les moltes vegades que des de camps professionals diferents havia coincidit amb l'Ignasi Fina. Altres persones varen destacar la seva nissaga de lluitadors, la seva lluita per la democràcia ja des de la Universitat, i els dos anys passats a la presó franquista de Conillera.

En l'adolorit cor d'esquerres de l'Ignasi Fina hi havia un lloc destacat per Catalunya, la classe obrera i la salut laboral dins la salut pública. En el Saló de Cent, en acomiadar l'acte, el Cant dels Ocells es va barrejar amb una Internacional massa envergonyida, en tant que des de les pantalles de video l'Ignasi ens mirava somrient, entre els seus éssers estimats i l'onejar de banderes vermelles, transmetent el plaer de viure i les conviccions més nobles. Com ens recordava Bertold Brecht, l'Ignasi Fina era dels imprescindibles...

Ahir es va presentar el manifest que podeu llegir al final i que signen de moment 24 ex-rectors de diferents Universitats i una ex-rectora (Rosa Virós, de la UPF). Es va presentar en roda de premsa al Col.legi de Periodistes amb una nombrosa presència de mitjans. Tanmateix, el ressò que avui n'ha fet la premsa escrita ha estat escàs: sembla que no hi ha titul.lar si no es cau en la mateixa trampa que el manifest denuncia: la violència verbal, les discrepàncies estridents, la personalització del desacord. Si entreu a la web http://unipaudialeg.blogspot.com/2007/04/prova.html podreu saber els noms de tots els que han signat fins ara i tenir més informació sobre la manera d'adherir-vos en el cas que que us uneixi alguna mena de vincle amb el món universitari.

En qualsevol cas, val la pena donar la benvinguda a la iniciativa per la pau i el diàleg i cal confiar en que l'experiència creixi i s'extengui més enllà de les universitats.

Text del manifest:

Com a ciutadans i ciutadanes, demòcrates i universitaris, ens sentim obligats a expressar públicament la nostra preocupació pel risc creixent de que la política institucional es desacrediti cada cop més davant de la nostra societat, afeblint la legitimitat del sistema democràtic.

* La transformació del desacord polític en un exercici d’enfrontament permanent de gran violència verbal és una amenaça per al clima de convivència i també per al desenvolupament econòmic i social del país. La conversió d’alguns mitjans de comunicació en transmissors incessants de desqualificacions i injúries obstaculitza l’aproximació entre posicions discrepants que ha de ser l’objectiu del debat democràtic.

* En democràcia, les diferències ideològiques, socials o territorials han de ser i poden ser gestionades per la via de la negociació, amb exclusió categòrica de la violència terrorista, de l’extorsió i de l’insult personal. No pot haver-hi diàleg democràtic sota l’amenaça de la violència. No pot haver-hi un acord durador sense diàleg. Reclamem que així sigui també de manera especial en el procés de recerca de la pau civil al País Basc, un procés que exigeix absència de violència i respecte als drets humans.

* Les entitats representatives del món del treball i de l’empresariat, els col.legis professionals, les organitzacions no governamentals, les universitats i altres col.lectius socials han de reclamar a tots els dirigents polítics que –per damunt dels seus interessos partidistes- demostrin un respecte inequívoc als valors i les regles de l’estat democràtic de dret que garanteixen la convivència ciutadana.

Per tot això i en l’àmbit universitari, ens comprometem a impulsar i donar suport a totes les iniciatives destinades a promoure els valors que inspiren la cultura del diàleg i de la pau. L’enfortiment d’aquests valors és el fonament més sòlid per a desterrar del nostre entorn totes les manifestacions de la intolerància, la violència i la guerra.

Mi libro de Sant Jordi 2007 se publicó hace un par de años por ElCobre ediciones, Barcelona. Creo que será mucho más sugerente que cualquier comentario que pueda hacer transcribir un par de páginas de la experiencia que Clara Valverde vivió durante cuatro años con los indios cri del norte de Quebec. El interlocutor de Clara en este pasaje es Samuel, un indio cri.

"Bajo el sol tibio de mediados de mayo, las cinco primeras canoas, en una de las cuales estábamos nosotros, navegaron hacia la punta sur del lago. Todas iban cargadas con grandes cantidades de material. Noté el agua alarmantemente cerca del borde de la nuestra. Aunque nado bien, supe que no serviría de mucho en caso de que volcáramos o nos hundiéramos, ya que la temperatura nos provocaría hipotermia: cada verano algún cri se ahogaba al no poder reaccionar en las aguas gélidas de los ríos o lagos del Norte. El Consejo Cri de Salud había contratado a un médico especialista en salud pública con el fin de que desarrollara algún método para prevenir esas muertes. Con la ayuda de un par de compañías, se estaba diseñando un tipo de chaleco salvavidas que pudiera mantener la temperatura del cuerpo estable en caso de naufragio.
Hice un esfuerzo para no añadir más preocupaciones a la bola de nieve que tenía en la cabeza e intenté disfrutar del paisaje mientras nuestra canoa se adentraba en el ancho río que desembocaba en el lago. Estaba muy a gusto mirando los árboles y fui cerrando los ojos medio hipnotizada por el ronroneo del motor y el sonido rítmico del agua.
En este estado, alejada de reuniones y de vuelos, me puse a contemplar mi vida como si fuera una espectadora. Me fijé en que, aunque mi cotidianidad se había llenado poco a poco con la realidad cri, no había tomado una decisión clara de quedarme con ellos. Había renovado mi contrato por otro año, quería comprometerme por más tiempo, y aunque estaba entusiasmada con la aventura que vivía, me preguntaba si llegaría a ser parte de este mundo. "Siendo inmigrante -pensé- uno es de varios sitios y de ninguno." Me acordé de un amigo chileno de Montreal que me decía: "Una vez te vas de tu país, flaca, ya lo has estropeado". (...)
--¡Qué importante es volver al sitio de los recuerdos, de las historias! Si no se ven a menudo los lugares de la infancia, las sensaciones de entonces se pierden. Éste es el viejo poblado de Nemaska, que quiere decir "el lugar de muchos peces". Era el punto de referencia para cientos de cri y aquí vinieron los europeos de la Compañía Hudson's Bay a finales del siglo XVIII a comprar pieles. Cuando se marcharon, en 1970, la mayoría de los cri se fueron a Mistissini o Waskaganish, a otros poblados donde aún se podían conseguir la harina y la munición a las cuales se habían acostumbrado. Cuando el poblado aún no se había recuperado de este éxodo, en 1977, Hydro-Quebec anunció que iba a constuir pantanos en estas tierras. (...)
- Hydro- Quebec cambió de idea (...) ya sabes como són los blancos... -dijo, y pareció olvidarse de que yo también era blanca- Ahora cualquier cosa escrita en un trozo de papel no tiene valor para mí. Los blancos dan mucha importancia a lo que está escrito, pero luego no hacen más que cambiar las palabras. Si se siguen cambiando las palabras ¿dónde está la verdad? Eso es lo que yo pregunto.
- "Sí --pensaba yo-- la historia de los indios norteamericanos es una larga letanía de pactos rotos". Lo que me sorprendía es que aún otorgaban confianza a algunos blancos. Y hoy, aquí, cuatro años después, me acuerdo a menudo de las palabras de Samuel cuando constato que no se respetan los acuerdos, las leyes, ni las peticiones escritas en la vida política ni en la privada. Tenía razón: los blancos cambiamos las palabras escritas y acordadas según nuestros intereses. Ahora ya es demasiado tarde para verificar si Samuel conocía la palabra oportunismo, pero creo que era a eso a lo que él se refería."

Ahir vaig tenir la sort de poder estar parlant molta estona amb la Neus Català. A la Neus li agrada definir-se com una "dona de poble", l és cert. La dona de poble amb més saviesa que es pot trobar a Catalunya. Amb tota cordialitat, sense donar-hi cap importància, i en el fluir de la conversa més amable i com aquell que rès, et fa plantar cara a les coses més importants de la vida sense ni un bri de trivialitat; la veu se li fa més forta quan parla de l'orgull de ser una dona comunista des de ben jove, el gest s'ennobleix quan recorda com se'n sentia d'inquebrantable a Ravensbruck (i pesava poc més de 30 kilos) i el mirar es fa més fosc però la rialla esclata quan recorda la por que sentien ella i les seves companyes en el camp de concentració i el riure era l'aliment que les feia fortes... Resistent en el camp, resistent a la vida, la Neus serà la gran protagonista de la propera diada de Sant Jordi. Quina sort que en haver estat nomenada CATALANA DE L´ANY per votació popular moltes persones que no l'haurien conegut d'altra manera podran ara saber qui és aquesta dona menuda que parla amb la raó de la història i camina molt poc a poc, aprofondint a cada pas en la seva inquebrantable coherència.

De fons, es sentia a la televisió la bona notícia de que el PSOE i Izquierda Unida s'havien posat d'acord per declartar il.legítims els tribunals franquistes i les seves condemnes, i Gaspar Llamazares ho valorava com un primer pas per desbloquejar la "Llei de la Memòria Històrica". Tant de bo! Estic segura que a cap poble se'l pot obligar a oblidar la seva història i que és un exercici democràtic fonamental condemnar els seus opressors. Desprès, segurament, a la televisió tonarien a parlar del gol de Messi; peró mentrestant, al meu costat, seia somrient la Neus Català, la memòria històrica feta dona.

En su artículo "CC(V) entre unos y otros" publicado en la sección de Opinión el día 17 de abril su autor, Xavier Sala i Martín, comete un error flagrante al atribuir la nacionalidad francesa a Arthur Cécil Pigou. Un mal día lo tenemos todos, como acababa de justificar Raúl, el delantero del Real Madrid, pero vale la pena aclarar que el economista británico nació en 1877 en Beachlands (Ryle, isla de Wight) y falleció en Cambridge en 1959. No hay nada en su biografía que permita cometer el error: fue discípulo de Marshall en el King's College de Cambridge donde ocupó plaza de profesor desde 1904, y sucedió a Marshall en la cátedra de economía política hasta su jubilación en 1943. A mayores méritos británicos, fue incluso miembro del Chamberlain Comitte on Currency (1924-25), que llevó a la restauración del patrón oro en Gran Bretaña.
De hecho, no puede entenderse que el devenir de la economía inglesa nacida “clásica” con Adam Smith pudiera en parte recuperarse de los asaltos marginalistas y neoclásicos sin las aportaciones fundacionales de Pigou a la teoría del bienestar económico en una fecha tan temprana como 1912, cuando publicó Wealth and Welfare que constituiría la base para The Economics of Welfare de 1920. Todo ello dentro de la lógica y la historia del pensamiento económico británicos, incluidos los desacuerdos puntuales con Keynes por la defensa de Pigou de las ideas de su maestro.
El error insidioso es otro. En efecto, Pigou estudia en su obra de 1920 las consecuencias que una variación del nivel de precios tiene sobre la demanda del consumo privado cuando se produce un cambio en la riqueza o la renta real de los consumidores. En este sentido, cuando la empresa que contamina paga unos impuestos por hacerlo, según Sala el Estado debe compensar “la distorsión causada por la nueva tasa rebajando otros impuestos que ahora perjudican la actividad económica, como el IRPF”... Pues vaya, me parece algo insidioso llamar a las actuaciones de la política medioambiental “distorsión económica” cuando la externalización de los costes de contaminación no parece que lo sean para el profesor Sala i Martin, y me parece doblemente insidioso que se obligue a, por ejemplo, rebajar el IRPF “en compensación” cuando eso podría implicar, siguiendo a Pigou, un aumento de la renta real de los consumidores de manera que se podrían neutralizar “de facto” las medidas del impuesto ecológico.
Como dice el señor Sala i Martín, existe un gran espacio para el debate sereno y sosegado. Pero además, si procuramos evitar los errores (los flagrantes y los otros) , el debate ganará en calidad… O eso espero,
Àngels Martínez i Castells
Profesora de Política Económica de la Universitat de Barcelona

Hi ha situacions especialment irritants: per exemple, la que pot provocar una persona que es creu per sobre del bé i el mal, pontificant sobre tot per acabar donant-se la raó a ella mateixa (aquestes persones encantades d'haver-se conegut i que disfruten posant en ridícol als altres). I també és una situació irritant que algunes institucions les protegeixin de tal manera que ni tant sols es facin ressó dels seus errors.

M'explico: un economista com el senyor Sala i Martín em va acabar de decaure quan va publicar l'entrevista a La Vanguardia entrevistant amb desmesura al aleshores candidat pel PSC-PSOE José Montilla. Avui, 17 d'abril. Ha publicat un altre article. I, a la meva manera de veure, ha comès com a mínim dos errros. He escrit a La Vanguardia el text que teniu al proper post i la resposta ha estat que no es publica res contra el senyor Sala i Martín: O sia, impunitat total pel maleducat i (temporalment) indocumentat professor de la UPF!

La Conselleria de Salut de Catalunya s'ha proposat incrementar el treball dels metges i metgesses de capçalera atribuint a aquest primer nivell la responsabilitat del tractament i diagnòstic de malalties com la Fibromialgia i la Sindrome de la Fatiga Crònica i fent que assumeixin en determinats casos tasques de pediatria, i tot en l'horitzó de descarregar de visites al personal mèdic especialitzat.

La primera reflexió que em sembla evident és que cada vegada l'atenció primària està més feminitzada (són cada vegada més les doctores que ens atenen), i que semblen també especialment feminitzades les responsabilitats que s'els hi volen encomanar: són en la seva majoria dones les que pateixen la SFC i la FM, però són també dones les que acompanyen al seu fill o filla al pediatra. Sembla especialment injust que si es produeix una situació de desajust o frustració en la qualitat de l'atenció dels serveis públic de salut hagin de ser en la seva majoria dones (les metgeses d'atenció primària i sense que en tinguin cap culpa) les que en pateixin les conseqüències com a professionals i també, en el altre costat, les dones que pateixen determinades malalties o que esperen sense éxit la visita del o la pediatra. Tant unes com altres es veuen abocades a la frustració personal i professional perquè són les primeres víctimes de la pèrdua de valor dels serveis públics de salut.

És evident, una vegada més, que som les dones les primeres interessades en que es mantigui un servei de salut públic de primer ordre, perquè anar laminant la qualitat de l'atenció té un biaix de gènere que em sembla especialment colpidor.

Avui, en l'aniversari de la II República, estreno blog. És un dia també important en cert sentit per amics i amigues que estem a favor de posar a les persones en el centre de les polítiques públiques: aquesta setmana ha començat la recollida de signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular. El que pretenem és que les persones que pateixen Fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica rebin el millor tractament possible en el sistema de salut públic. Em sento compromesa amb aquesta iniciativa i aniré explicant el procès, els entrebancs i els moments de satisfacció --que també n'hi ha-- des del meu punt de vista.