El curriculum de Rodrigo Rato segons l'ODB (I)
Aquestes sigles, ODG, corresponen a l'Observatori del Deute en la Globalització. Des d'aquest observatori, i l'any 2004, es va fer un minuciós informe sobre per què no havia de ser escollit Rodrigo Rato per presidir el FMI. La majoria d'arguments que donen es poden recuperar, amb tota vigència, per a qualsevol altra institució financera, inclosa ara CajaMadrid. Com que el document és prou interessant i fonamentat, en reprodueixo, en dues parts, els arguments que considero s'han de mantenir en la memòria de les persones... perquè a aquest pais nostre mai li ha agradat menjar cues de pansa!
D’empresari a polític de la mà de Manuel Fraga
Llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i, recentment, doctorat en economia per la Universitat de Berkley (Califòrnia, EUA). Rodrigo Rato procedeix d'una família d'empresaris originària d'Astúries. Abans de dedicar-se de ple a la política, a partir de 1996, va exercir càrrecs de responsabilitat en empreses com Aguas de Fonsanta, Edificaciones Padilla y Construcciones Riesgo, així com a la cadena d'emissores Rato, propietat de la seva família.
Rodrigo Rato s'afilia a Alianza Popular de la mà de Don Manuel Fraga al 1979 i, com qui té un bon padrí, només un any després va entrar a l’executiva del partit. L'any 1982 va ser escollit diputat per Cadis amb Alianza Popular, i des d'aleshores fins al 1996 va compaginar la seva activitat política amb la seva activitat empresarial. A partir de 1996, amb la victòria del Partit Popular a les eleccions generals, Rato entra a formar part del primer govern Aznar ... i s'hi està fins a l'espectacular derrota del 14 de març de 2004. Va ser vicepresident segon en les dues legislatures i ministre d'economia i hisenda de 1996 a 2000 i ministre d'economia, sense hisenda, de 2000 fins a 2004.
Des de 1996, amb el seu nomenament com a ministre i vicepresident, es va "retirant" de molts dels seus negocis, es ven accions i desapareix de la majoria de consells d'administració. Tot i això, com veurem més endavant, manté connexions directes i indirectes amb el món dels negocis, protagonitzant alguns casos flagrants de tràfic d'influència.
Al llarg dels 8 anys que ha estat al capdavant del ministeri d'economia ha seguit una política econòmica neoliberal ortodoxa, adreçada a la reducció del dèficit pressupostari (el famós dèficit zero), al control de preus i la liberalització de sectors claus de l'economia, com les telecomunicacions, l'electricitat o els hidrocarburs. L'austeritat en la despesa i el compliment dels criteris de Maastrich, per poder formar part de l'Europa de primera velocitat, han passat sempre per davant de les necessitats en inversió i despesa social del país.

Ha continuat i intensificat la política de privatitzacions iniciada amb el PSOE, rematant la privatització d'empreses com Telefónica, Repsol, Endesa, Argentaria i Aceralia. Aquesta política de privatitzacions ha beneficiat sobretot als cercles empresarials propers al PP, que s'han fet amb les cúpules de les empreses privatitzades. Casos com els de Telefónica i Endesa han estat exemplars en aquest sentit.
I quan no ha estat en el procés de privatització, ha estat en la renovació de les cúpules directives quan les noves multinacionals espanyoles s’han omplert d’amics del PP ... o com diu el Finantial Times, Rodrigo Rato’s friends ... “El Financial Times los llama Rodrigo Rato's friends (...) los Francisco González (president BBVA), los Alfonso Cortina (president de Repsol), los Cesar Alierta (president de Telefónica) y los demás que están al frente de empresas privatizadas por el Partido Popular” (Tom Burns Marañon, El Mundo/Nueva Economía, 21 març 2004). Altres dos exemples son Rodolfo Martin Villa, ex governador civil franquista de Catalunya, i Manuel Pizarro Moreno, ambdós amics personals de Rato, i sucessius presidents d'Endesa. Però no només d’amics de Rato i del PP es nodreixen les cúpules de les empreses transnacionals espanyoles, també podem trobar en elles lligams familiars amb el ja director gerent del FMI. Sense anar més lluny el seu concunyat (germà de la dona del seu germà), Luis Alberto Salazar Simpson, és un dels administradors del Banco Santander Central Hispano (BSCH) i president d’Amena.
Més enllà del procés de "colonització" de les cúpules de les empreses privatitzades i altres multinacionals espanyoles per part dels cercles propers al Partit Popular, Rodrigo Rato també ha tingut, segons els seus propis criteris neoliberals, més èxits que fracassos en la seva etapa al capdavant del ministeri d'economia. Rato ha quedat com l'artífex de la recuperació econòmica espanyola després de la crisis econòmica dels anys 90 i l'home que ha fet possible l'inassolible dèficit zero, passant per davant en aquest sentit de països com Alemanya i França. Ara bé, no tot en aquest món s'ha de mesurar en termes neoliberals, i si a l'avaluació de la política de Rodrigo Rato li apliquem per exemple criteris d'equitat i justícia social, l'èxit es torna ràpidament en fracàs.
En definitiva, els èxits de Rato els ha pagat la població espanyola més desfavorida: aquella que ha perdut accés a uns serveis públics deteriorats i en procés de privatització o totalment privatitzats; la que ha vist congelada les seves pensions; la que encara viu una important pèrdua de la capacitat adquisitiva, a mesura que l'increment de preus deixa enrera uns sous que no semblen moure's ni un mil•límetre; la que ha de fer front dia a dia a un treball cada cop més precari; etc.
Finalment, per tenir un dibuix una mica més complert del que han estat els 8 anys de Rato al capdavant de l'economia espanyola, cal tenir en compte també el context econòmic general en el que han transcorregut aquestes dues legislatures. Rodrigo Rato agafa les regnes de l'economia espanyola en una època de clara recuperació, després de diversos anys de recessió i desacceleració generalitzades. Rato ha tingut el vent a favor la major part del temps que ha estat en el govern, i ha tingut la sort (o no) de deixar-lo quan els vents s'han començat a girar. Com deia El Pais per aquelles dates: "Después de disfrutar con los éxitos de la recuperación y expansión, Rato ve ahora cómo todo lo que sube, que diría Keynes, termina por bajar. Tanto Rato como Aznar habían creado la idea de que el PP había sido como el rey Midas. Ahora, el Gobierno lleva mal el descenso del ciclo. Las cifras de paro aumentan. Y la inflación, asignatura pendiente de las legislaturas del PP, sigue siendo imbatible."

La Tafanera
del.icio.us
Son ya muchas las personas que comentan la incluso inesperada victoria Rajoy al imponer a Rodrigo Rato al frente de Cajamadrid en contra de las preferencias de la lideresa, y por mi parte me atengo a mostrar mi perplejidad ante la carrera del señor Rato: salir del FMI por la puerta de atrás para entrar en Cajamadrid con tamaño avispero en la entrada no merece que nadie entone un "Ritorna vincitor"... ni por el descenso en importancia de la entidad financiera a dirigir (¡que le voy a contar!), ni por cómo van a ser meticulosamente vigiladas sus decisiones. Don Rodrigo tendrá que cuidar en todo momento que sus dedos no queden pillados en todas las trampas --reales y virtuales-- que los allegados de doña Espe-rancia, con seguridad, ya le están preparando.
Por eso, porque lo más sabroso está por venir, me remito a una anécdota que merece ser rescatada del pasado. Contaba mi maestro y amigo, el Dr. Fabián Estapé en LV del 29 de abril del 2004, que Jacques Chirac y el entonces recientemente nombrado presidente José Luis Rodríguez Zapatero, se encontraron en París y el entonces Presidente francés le preguntó a su homólogo español si veía con buenos ojos la elección de Rodrigo Rato para la dirección del Fondo Monetario. "No dudo de sus cualidades profesionales --dijo Chirac-- porque ha gestionado bien la economía española, pero la oportunidad política de su candidatura suscita ciertas dudas.... Entre otras cosas, es el favorito de Washington, y todos imaginamos por qué." Y añadió: " el canciller Schröder comparte mi punto de vista y los dos queríamos consultarlo con usted... Mantendremos nuestras reticencias o no en base a lo que usted nos diga.”.
Acabo de sentir a TV3 l'entrevista que ha fet en Josep Cuní a Montserrat Nebrera... Amb la poca promoció que l'editorial està fent del seu llibre (per indicacions o no d'un autor de la casa de més poder i més quota de mercat com és en José Maria Aznar), Nebrera es busca la vida, i sobre tot quota de pantalla i vendre algun exemplar addicional a base d'insinuacions sensasionalistes amb més o menys fonament... personalment, espero que cap.
Hoy se ha iniciado en la Fira de Barcelona la conferencia preparatoria de la Cumbre del Clima de Copenhague del próximo mes de diciembre. Han sido muchas las actividades que de los grupos ecologistas al respecto, desde hacer tocar despertadores a la hora del inicio de la reunión (como puede verse en la foto) hasta acciones de mayor envergadura, como las pancartas colgadas en la Sagrada Familia y que se divisan desde distintos sitios de la ciudad. En el video, activistas de Greenpeace mientras colgaban esta misma mañana una enorme pancarta (600m2) en el templo más famoso y visitado de Barcelona (la Sagrada Familia de Gaudí) con el mensaje "World leaders make the climate call!! 

Hay mucho en juego, los delegados se reúnen en Roma para la
Una de las bases fundamentales para la salud, el suministro regular de alimentos nutritivos suficientes, implica factores complejos como la economía, el comercio, la agricultura y el cambio climático, en los que hay poco consenso mundial. Dada la gravedad de las consecuencias de no hacer nada, ir postergando el abordaje del problema no es una opción. Por ejemplo,
Aunque se reconocen los elementos socioeconómicos cruciales asociados a la alimentación y la necesidad de que el 
"Colectivo Feminista Mujeres Universitarias" de Honduras en relació a com el cop ha afectat els drets de les dones, i el perill de que les forces reaccionàries i colpistes declari il.legal la utilització i distribució de la píldora "del dia desprès".
L'amiga Virgínia Ferrer ha publicat aquest article a 



