Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Michel Collon: Sobre Venezuela

documentalinf1555_430.jpg

VENEZUELA: Se puede aprender más de una derrota que de diez victorias
(MICHEL COLLON, escritor y periodista)

Solamente Chávez y los venezolanos podrán establecer el balance completo de esta derrota. Se puede aprender más de una derrota que de diez victorias. Pero el análisis y el examen de conciencia llevarán necesariamente su tiempo. Sin embargo, dado que los medios de comunicación internacionales siguen desinformando, indicar ya unos cuantos puntos de referencia será útil para no dejarse manipular .

1. No se ha votado a favor o en contra de « Chávez presidente vitalicio». Esto es un mito fabricado por los medios internacionales para demonizarlo. Si mañana se celebraran elecciones presidenciales, Chávez volvería a ganar. La inmensa mayoría de los pobres y de las personas del pueblo le están agradecidos por emplear el dinero del petróleo no para enriquecer a las multinacionales y a la elite venezolana, sino para sacarlos de la pobreza, para proporcionarles atención médica, educación y formación, comida. Y la dignidad frente al Imperio.

2. Precisamente el Imperio ha intervenido con todos sus medios en la campaña. Ford, General Motors, DaimlerChrysler, Bridgestone Firestone, Goodyear, Alcoa, Shell, Pfizer, Dupont, Cargill, Coca-Cola, Kraft, Novartis, Unilever, Heinz, Johnson & Johnson, Citibank, Colgate Palmolive, DHL y Owens Illinois han aportado ocho millones de dólares para distribuir panfletos del tipo "Si usted es madre, PERDERÁ. Perderá su casa, a su familia, a sus hijos (¡los niños pertenecerán al Estado!)" Panfletos que específicamente tenían por objetivo a los campesinos, a los estudiantes, a los pequeños empresarios, etc. Métodos ya utilizados para sembrar el pánico entre los chilenos en 1973 y preparar el aplastamiento de Allende y la dictadura de Pinochet.

3. El impacto de la televisión privada, en manos de los milmillonarios venezolanos, se ha empleado a fondo para difundir este miedo al comunismo, con el que se bombardea desde hace años.

4. Es indudable que la amenaza muy real de un golpe de Estado made in CIA (véanse nuestros artículos anteriores sobre la Operación Tenaza) ha hecho dudar a muchas personas (y esta amenaza sigue existiendo). La oposición no ha mejorado su posición. Pero tres millones de personas que votaron a Chávez el año pasado se han abstenido esta vez.

5. Por lo tanto, han sido fundamentales los factores exteriores. Pero lo mismo ocurre en cada elección o referendum. El libro de Eva Golinger, Código Chavez - La CIA contra Venezuela demuestra que se trata de un asedio permanente. Así pues, habrá que buscar la razón de la derrota en el interior. ¿Qué debilidades han desempeñado un papel en el campo revolucionario?

6. En primer lugar, la burocracia y la corrupción. Venezuela no es el infierno descrito por Bush y compañía, pero tampoco es un paraíso en el que todo marcha bien.
El aparato de Estado y también el movimiento bolivariano están gangrenados por la burocracia: aquellos que son chavistas para apropiarse de una parte del pastel. Muchas de las reformas emprendidas por Chávez no se llevan a cabo a causa de esta burocracia. Por ejemplo, el alojamiento sigue siendo un problema dramático. La inseguridad también revela todo el problema de la corrupción en la policía. Resulta hipócrita decir que todo ello es por culpa de Chávez. En toda América Latina reinan los mismos males y desde hace mucho tiempo, pero aquí la oposición los explota a fondo.

7. La cuestión central de la reforma era, precisamente, dar más poder a los consejos comunales de base para que pudieran controlar y esquivar a la burocracia. Por esa razón algunos burócratas no se han movilizado como de costumbre. El enemigo más peligroso está en el interior.

8. ¿Se ha querido ir demasiado rápido en algunas cuestiones? ¿Es correcto definir Venezuela como socialista o hay que plantear más bien un Estado con un amplio frente unido para asegurar la democracia, el desarrollo económico y la independencia frente al Imperio? Volveremos sobre esta cuestión y las demás en nuestro próximo libro, Los 7 pecados de Hugo Chávez.

9. ¿Han encontrado los medios de comunicación de la revolución el estilo correcto frente al lavado de cerebro de los medios de la elite y del Imperio? Muchos chavistas creen que no.

10. En todo caso, la guerra mediática se libra también en el plano internacional. Demonizar a Chávez forma parte de una campaña de las multinacionales para controlar el petróleo y el gas en todo el mundo: Iraq, Irán, África, Rusia y ... América Latina. Bolivia también está amenazada. Pero los pueblos tienen derecho a decidir ellos mismos su futuro. Por consiguiente, cada uno debe librar ahí donde pueda esta batalla de la información. En las próximas semanas y meses trataremos de aportarles a ustedes los medios para luchar por el derecho a una verdadera información. Se les propondrán un libro, un documental, test-medios, debates contradictorios, forums. Tenemos necesidad de ustedes. Pueden escribirnos a:

michel.collon@skynet.be
Otros artículos (en frances) sobre Venezuela: http://www.michelcollon.info/index.php
Traducido del francés por Beatriz Morales Bastos

Toni Barbarà: sobre el NO de Venezuela

_39956796_15refbodyb.jpg

UNAS PRIMERAS REFLEXIONES SOBRE EL NO CONSTITUCIONAL EN VENEZUELA
(Antoni Barbarà)

A las pocas horas de conocerse el resultado denegatorio ( 50’7% vs 49’3%) para la consulta de Reforma constitucional en Venezuela caben muchas reflexiones sobre los determinantes y la posible evolución en esta emergente y nueva república latinoamericana. Propongo considerar algunos de ellos.

1.-Sin anestesia, sin eufemismos: Han perdido, SÍ, los pobres. Han ganado, NO hay dudas, las clases oligárquicas de antaño, la burguesía, los monopolistas, los estratos económico-sociales más favorecidos, los niños de papá, las empresas privadas, los pro-yanquis, la derecha económica y política, los corruptos y los corruptores, las universidades católicas y de élite, los medios de comunicación a sueldo del capital local i transnacional, los ex -mandatarios resentidos y defenestrados, el gobierno Bush de los EE.UU., la CIA y los “neocons”, los inversores extranjeros. Y esto con el apoyo paradójico de mucha gente humilde, trabajadora e intoxicada por las mentiras y la demagogia de la campaña del NO. Han ganado por apenas unas décimas, pero su triunfo ha sido reconocido públicamente y de inmediato por el presidente Chávez. Se supone que quienes lo acusan de falta de respeto a la democracia deberán callar ahora. Lo veremos bien pronto.

2.- Una gran noticia: No habrá guerra civil ! ...de momento. Tal afirmación pudiera parecer retórica pero era con esos términos como se pronunciaban horas antes de la consulta electoral significados líderes antigubernamentales. Los “noistas –escuálidos” más radicales amenazaban con el inicio de una insurrección armada- una guerra civil en versión textual en el programa La Noria de Tele5 en España la noche del sábado día 1 - si ganaba el Sí. Las proclamas y las pancartas animaban a no reconocer los resultados...si este era en positivo.
Así rezaba una pancarta que exhibían en flagrante delito electoral frente al colegio habilitado en Barcelona, unos cuantos personajes resentidos, haciendo declaraciones a diestro y más diestro, y acompañándose vejatoriamente d una bandera catalana, a la que no solo instrumentalizaban sino que además insultaban.

3.- A partir de este resultado conocido y reconocido, el nivel de crispación social, de beligerancia y de agresividad deberían empezar a bajar. Leíamos como en estos días previos aparecía en el país un cierto desabastecimiento de algunos productos básicos en contraste con las ofertas repletas de productos y servicios de gama alta. Los boicots, amenazas, enfrentamientos, deberían relajarse o desactivarse en poco tiempo.
La inseguridad ciudadana real, 11 asesinatos al día Caracas- (en barrios populares, que no en el selectivo barrio rico de Chacao) y la inseguridad tal como es percibida entre la población más sencilla han sido hábilmente esgrimidas por la derecha para suscitar una sensación de miedo ambiental y justificar llamadas al orden civil represivo contra las clases más paupérrimas. También se ha manipulado el miedo a un enfrentamiento armado con la gran potencia norte americana. Esa es la derecha en su mejor salsa.
Democracias “amigas” como España y su Rey que rabió en Santiago de Chile, han suministrado elementos claros de intromisión y partidismo en todo el proceso. La más nítida expresión se concretó en la irrupción tabernaria del monarca de la dinastía colonizadora de antaño y por otra parte accionista de multinacionales hispanas aludidas. Absolutamente cierto, también, como afirmó luego Chávez que en cualquier caso nada que ver si se compara con la agresividad golpista de las épocas del P.P. y el intervencionismo del Sr. Aznar del trío de las Azores.

4.- La abstención ha jugado claramente contra el Gobierno. Desmintiendo a algunos analistas políticos, una alta abstención, sobre el 45% ha supuesto la constatación de una desmovilización popular
Se han perdido tres millones de electores de apoyo al proyecto bolivariano respecto de las últimas presidenciales: de 7’3 millones en las presidenciales a los 4’3 millones actuales. Hay que llegar al diagnóstico cierto del ¿porqué?!

5.- Algo tan elemental como determinante y que nunca se puede minimizar y aun menos obviar. El enemigo es enorme y muy poderoso. Cuando interpreta que realmente peligran sus prebendas y sus beneficios, moviliza y dispone de medios brutales. El neoliberalismo, el capitalismo, el imperialismo y el militarismo norteamericano, la derechona política y parafascista, los enemigos vitales del socialismo y la justicia social, han demostrado sobradamente en todo el planeta y en Latinoamérica con especial crueldad su disposición para recurrir a los medios que sean, no importa cuales, para liquidar toda experiencia verdaderamente soberanista, autónoma y progresista, o por supuesto socialista. Recordemos el Chile de Allende, o la Nicaragua sandinista de los 90 por poner solo algún ejemplo.
En esta ocasión crucial para la región, la inversión de medios y recursos por parte del poder económico transnacional y político neoconservador debe haber sido singularmente cuantiosa. La historia irá arrojando esos datos.

6.- Estamos ante un evidente frenazo en la revolución democrática socialista de Venezuela.
Pero un freno no es ninguna renuncia. Incluso, quizá, pudiera haber sido necesario. Si hubiera ganado el SÍ habría sido denunciado como un “fraude” electoral. De haberlo hecho por escaso margen ser diría que insuficiente y amañado. Si ganando por un sí abundante la descalificación pre elaborada lo era como “pucherazo” y “dictadura electoral“.
No ha sido así, “por ahora”, proclamaba el presidente en la madrugada electoral.
Lo cierto es que una 6ª victoria consecutiva para Hugo Chávez, creciendo imparable desde 1998 se hubiera leído por parte de los “profesionales” y politólogos del sistema neoliberal como una demostración inapelable de la manipulación democrática del proceso bolivariano y su indiscutible líder.
Mal que les pese, esta “dulce derrota” genera credibilidad y legitimidad al presidente.

7.- Parece que el Gobierno afrontará ahora una fase autocrítica sobre métodos, medios y ritmos de avance hacia el socialismo. Eso puede y debe ser bueno para el desarrollo revolucionario. Habrá que analizar de como a pesar de un notable crecimiento económico del 9%, pero también con un mayor consumo y una inflación consiguientemente disparada (próxima al 17 %), sigue siendo aun insuficiente la concepción social de clara mejoría económica y mejor esperanza de futuro.
Nadie debiera discutir los esfuerzos y realizaciones del gobierno en materias de inversión social y en éxitos de universalización de la enseñanza, la vivienda, el trabajo o la sanidad, pero los beneficiarios de este evidente desarrollo hacia el bienestar social deben entender que sigue amenazado y que no pueden relajarse o inhibirse.

8.- Se impone pues un periodo contundente de respeto constitucional, al texto vigente. Desmontando la sarta de mentiras demagógicas difundidas con especial impunidad durante la campaña electoral. Vimos en unas imágenes emitidas por la televisión catalana una pobre mujer confesando temerosa su miedo a que los gubernamentales, si ganaban, le confiscasen su chabola.
Es necesario que la parte más activa del movimiento popular y progresista redoble sus esfuerzos más
pedagógicos para hacer llegar a las masas trabajadoras y a los y las pobres de Venezuela la certeza de quien es su aliado y quien su enemigo visceral.

9.- Un paralelismo sugerente: Como viene haciendo la “Europa avanzada y democrática” después del NO francés y holandés a la propuesta de Tratado para una Constitución europea, planteada en referéndum en su día, cabría actuar en la misma dirección.
A su imagen y semejanza, reformar/o retocar algunos aspectos que podrían haber generado la contestación negativa (a criterio de los redactores de la propuesta), y que no desvirtúen el sentido y la naturaleza del texto original. Dejar un tiempo de enfriamiento social y preguntar a la Sra. Merkel, o a los Sres. Sarkozy, Barroso o Zapatero, como se lo han montado hasta llegar a un Mini-Tratado resumido y condensado, el Tratado de Lisboa, aprobado por arriba y sin refrendo popular. ¡¡ Viva Europa!!

10.- Para acabar: quizá esta batalla perdida era, en efecto, del todo necesaria para acabar haciendo viable una clamorosa victoria final en esta guerra. Va a dar tiempo al Gobierno y a su presidente, aclara posiciones, actores y fuerzas en juego, modula calendarios, permite avances, rectificaciones, ensayo de tácticas, afianzamiento de conquistas sociales, juego democrático y en definitiva, como procede entre marxistas, aprender crítica y autocríticamente de la experiencia. Seguro que habrá servido para mucho.

Qui mana callar la violència de gènere?

<La violència és un problema dels homes que pateixen les dones”
Victoria Sau

dia-internacional-contra-la-violencia-de-genero-malaga_7501.jpg

25 de novembre: Dia Internacional per l’Eliminació
de la Violència contra les Dones

El mateix dia he llegit a la premsa aquestes notícies:

"El Ministeri de Justícia saudita va recolzar ahir la controvertida sentència del Tribunal General del país que va condemnar una noia de 19 anys, violada per diversos homes, a sis mesos de presó i 200 fuetades. El tribunal va retirar, a més, la llicència i va citar per a una vista disciplinària l'advocat de la dona, Abdul Rahman al-Lahem, un defensor dels drets humans, per haver parlat amb els mitjans de comunicació per intentar ajudar la seva client.
La noia, que tenia 18 anys quan es van produir els fets, el 2006, era en un cotxe en companyia d'un estudiant a qui coneixia perquè tenia unes fotos seves que pretenia recuperar. Tots dos van ser atacats i ella va ser violada per set homes.
En la sentència, el tribunal argumenta que la noia no hauria estat atacada si no hagués incomplert la llei islàmica que regeix a l'Aràbia Saudita i que impedeix a una dona estar en companyia d'un home que no sigui el seu marit, pare, germà o fill."

Y també:

"La joven rusa fallecida el pasado domingo en Alicante a causa de las heridas que le infligió su ex pareja había rechazado volver a salir con su presunto asesino cinco días antes en un programa de testimonios de Antena 3. (...) Ya en calidad de ex novio, el hombre, de 30 años, acudió al Diario de Patricia para intentar reconciliarse con ella y convencerla de que reanudaran su relación.
La joven se negó, pero, siempre según el diario alicantino, su ex pareja no aceptó la negativa y se presentó el domingo en su domicilio, junto a la plaza de Santa Teresa de Alicante, donde ella vivía con su hijo de dos años. Tras una fuerte discusión, la mujer fue apuñalada en el cuello. El lunes por la mañana fallecía en el Hospital General de Alicante, debido a la gravedad de las lesiones."

Del MANIFEST DE CC.OO:

"CCOO de Catalunya condemna (...)la violència exercida a qualsevol lloc del món, tolerada o justificada per conflictes armats i els integrismes culturals o religiosos, i insta les autoritats i organismes polítics a combatre-la actuant contra la feminització de la pobresa, la immigració i el tràfic de persones amb l’única finalitat de l’explotació sexual.
Una violència malauradament encara present en les nostres societats i que ens obliga a esmerçar tots els esforços,tots els recursos i totes les voluntats per assolir la seva eradicació.
(...)
La violència contra les dones està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social,econòmic, religiós i polític, a pesar de tots els esforços de les legislacions a favor de la igualtat. Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat
física i psíquica de les dones, i tot això comporta, per tant, un obstacle per al desenvolupament d’una societat democràtica.
La violència que pateixen les donescomprèn quatre modalitats, que van
des de l’agressió física —amb resultat de mort en moltes ocasions—, la violència sexual, la psicològica i l’econòmica.
Cal reconèixer la gravetat d’aquest fenomen estructurat i globalitzat —desigualtat en les relacions de poder entre homes i dones que s’exerceix a tot arreu del món—, que expressa la discriminació sexual existent i es transmet per mitjà de models i pautes culturals que implícitament toleren i fomenten la violència(...)"

Hauríem de preguntar-nos més que mai:

Per qué ningú s'ha aixecat mai aïrat d'una taula per fer callar la violència de gènere?

Gregorio López Raimundo

Gregorio Lopez Raimundo

Conocí personalmente a Gregorio López Raimundo como militante del PSUC en la universidad, cuando todavía "el partido" crecía en la clandestinidad, cuando la tortura y la cárcel eran una realidad demasiado frecuente, posible y cercana para las mujeres y los hombres comunistas y el heroismo y la resistencia de Gregorio eran para los estudiantes de la época un referente a admirar e imitar, y muy cercano.

Me cautivó su sencillez y su capacidad para comprender todo lo humano. Ya entonces los que Manuel Sacristán llamaba "bonzos de la política" estaban ajando una historia de lucha democrática y de clase, pero Gregorio, empujado --a veces sin miramientos-- hacia las bambalinas, seguía sonriendo a la juventud y transmitiendo la convicción que es posible luchar por un mundo más digno e igualitario, y transformar la sociedad sin dejarse en el camino ni un sólo átomo de humanidad. Más tarde me sorprendió lo fácil que era leer en su rostro; Gregorio era capaz de transmitir esperanza o advertir errores con un simple gesto y muy pocas palabras, y cómo su mano podía alentar o insinuar disuasión sin imponer nunca un dictado al que tan proclives eran algunos políticos que le rodearon. Cuando pienso en toda una vida dedicada a la política desde las ideas más nobles y en el más absoluto desinterés personal pienso en Gregorio y en Josep Serradell (Román)... ellos han sido todo lo contrario de lo que pueda definir la expresión "clase política", si es que ese concepto tuvo alguna vez algún sentido.

Jordi Miralles ha definido a Gregorio como un hombre valiente, coherente y unitario: me uno a sus palabras, en especial cuando destaca que este comunista catalán de Tauste supo unir lo social y lo nacional en una misma lucha política. Gregorio López Raimundo supo además imprimir en nuestra historia la dignidad forjada en la lucha obrera, democrática y antifascista, y la enriqueció con la ingente sabiduría del que ha aprendido tanto en los libros como en el trabajo y en el roce y las palabras de la saga de tantas mujeres y hombres dispuestos a conseguir para el mundo mayor justicia e igualdad.

Gregorio López Raimundo puso un sello humano y personal a sus trabados ideales que hoy heredamos: los calabozos y tantos años de lucha pudieron quizás deformar y envejecer su cuerpo, pero en absoluto su ánimo y su empeño. En las mujeres y hombres que nos identificamos con su herencia recae ahora la dignidad de su ejemplo.

.

Ara sí: la derrota dels mentiders sobre l'11-M

Jordi Miralles, vicepresident parlamentari d’ICV-EUiA, ha valorat la sentència feta pública avui del judici de l’11-M assegurant que “culpa directament els responsables, i colpeja la voluntat dels terroristes d’aterrir la ciutadania, la democràcia i les llibertats”. Després de solidaritzar-se amb les víctimes, Miralles s’ha dirigit al PP instant-lo “a demanar perdó a aquestes, als seus familiars i a la ciutadania per haver mentit”. També ha demanat que “per higiene democràtica, el PP no inclogui a les llistes per a les generals mentiders confessos, manipuladors compulsius i crispadors professionals com Acebes i Zaplana”.

Mentre encara queden fol.lis per llegir de la sentència del Tribunal dels atemptats dels 11-M, fem memòria del que va passar i del que varen dir perquè les seves mentides no quedin impunes:

Un nou tractat, un nou referèndum !

L'amic Toni Barbarà m'envia unes reflexions que comparteixo sobre la darrera reunió a Lisboa del Consell Europeu i de Caps d'Estat.

lisboa_descubridores_g1.jpg

Alguns dels punts que em semblen especialment importants diuen:

"Els mitjans ens informen que a la cimera van aprovar, amb alguns matisos nacionals, un nou Tractat per a Europa ( col•loquialment anomenat Mini- Tractat) que vindria a substituir els anteriors vigents, i a ocupar en forma més breu i pretesament corregida el malmès projecte de Tractat Constitucional europeu que ja va ser rebutjat per referèndums populars a França i Holanda el 2005.

(...)Aquest document insisteix i no canvia en els aspectes polítics, econòmics i socials més neoliberals, més agressius des de la òptica de la pau, la democràcia i el medi ambient. Reafirma la prioritat del mercat sobre els drets socials, de ciutadania i dels pobles. No es compromet a garantir drets i igualtat, ni de gènere, ni social, ni d’origen ni per a discapacitats. Manté la dependència militar de la OTAN, aïlla les polítiques monetàries i financeres exercides de del Banc Central europeu de qualsevol control democràtic, i tan sols fa canvis i omissions cosmètiques de certs aspectes formals respecte del que havia estat el Tractat constitucional rebutjat.

El mateix dijous 18 d’octubre més de 200.000 persones es manifestaven a Lisboa contra la pèrdua de drets socials i laborals i contra la desregulació i la precarietat del treball. Uns dies desprès, dissabte, era Roma la ciutat que mobilitzava prop d’un milió de persones amb semblants denúncies i amb reivindicacions de treball digne.

Els caps de govern i d’Estat, ignorant aquest clamor havien signat un compromís de nou Tractat justament en la línia oposada. (...) Es podrà estar, o no, d’acord amb el nou Tractat, però, parlo de Catalunya i d’Espanya, si varem ser cridats i cridades a manifestar en referèndum la nostra opinió, quan ara es canvien les regles, es modifiquen els compromisos i es redacten altres textos, EXIGIM SER CONSULTATS/DES I ESCOLTADES/TS ! abans de qualsevol aprovació final.

banderes.jpgNo s’hi val canviar les normes ja emprades ( referèndum aprovatori a casa nostra ) en funció dels interessos partidistes sobrevinguts durant el període de confecció i aprovació. Reclamem també ara i aquí el DRET A DECIDIR !!

És un dret democràtic i una exigència moral que cal exercir i cal convidar a partits polítics, forces, entitats, organitzacions, agents socials, col•lectius de tot tipus, i persones individuals, a sumar forces en aquesta denúncia, difondre i estendre aquesta posició i aconseguir un compromís de consulta popular vinculant."

18 d'octubre: Lisboa per una Europa social

«Per una Europa social, per treball amb drets» 

Amb aquesta consigna  la CGTP-IN portuguesa recull els motius pels que més de 200.000 treballadores i treballadors portuguesos es varen manifestar ahir pels carrers de  Lisboa.

Els caps d’estat i de govern reunits també a Lisboa a la Cimera que ha de donar sortida sense consultes populars a un nou tractat que renti la cara al fracàs de l’anterior Projecte de Constitució Europea derrotat per les urnes a França i Holanda haurien  de saber sumar la gran manifestació portuguesa que per altra banda,  la premsa espanyola pretén ignorar,  a les manifestacions de França contra les polítiques Sarkozy  “d’igualtat a la baixa” dels drets socials, la protesta contra les polítiques neoliberals i  l’aplicació d’una  “flexicurity”  entesa fonamentalment com a pèrdua de drets laborals....

La Intersindical portuguesa convocava a manifestar-se per  un Portugal i una U.E. amb més justícia social, plena ocupació, treball digne i amb drets.   Mentrestant, els caps d’estat i de govern feien veure que tot el problema consistia en una baralla per uns escons més o menys en  el Parlament Europeu...

La gent que omplia els carrers, en canvi, sí sabia el que volia...!

Repensar els treballs informals i la Precarietat

lourdesb.jpg 

Lourdes Beneria m'ha enviat l'adreça electrònica del llibre: "Rethinking Informalization: Poverty, Precarious Jobs and Social Protection" del que és autora i editora, juntament amb Neema Kudva.

Malgrat que la data de publicació és de maig del 2005 no ha tingut la difusió que es mereix, i seria massa injust que caiguès en l'oblit de les estanteries virtuals, com es pot jutjar per un resum de l'abstract que cito a continuació:

"La globalització, la reestructuració econòmica en profunditat i les polítiques neoliberals han transformat el món del treball tant en el Nord com en el Sud. Al contrari del que esperaven qui estudiava el "sector informal" en els anys 1970 i 80, l'economia informal segueix estenen-se i guanyant terreny. Aquesta edició recull les aportacions d'un grup interdisciplinari de persones dedicades a la investigació i a intervenir amb les seves actuacions repensant la informalització del món laboral. En conjunt exploren els processos i els motius que s'amaguen sota el creixement de les activitats informals i les possibilitats de generar treball decent i mercats de treball equitatius en les condicions actuals. En el llibre s'inclouen textos que examinen la diversitat de les activitats informals, els processos que generen el seu creixement i la manca de preocupació per les creixents desigualtats econòmiques i socials. Algunes de les contribucions es centren en la necessitat de repensar les proteccions socials del treball i la generació de treball digne. Altres vinculen els treballs informals amb la pobresa, i l'assaig que clou el volum es centra en els impactes del treball informal en la segmentació de l'espai urbà i la política"

Per a totes les persones que seguim treballant en les condicions de precarietat i salut a fi d'anar omplint de contingut la "Carta de Barcelona" i per a les estudioses de la qüestió de gènere, recomano sincerament que us baixeu el text perque la seva qualitat no és el menor element que el manté de molta actualitat.

 http://ecommons.library.cornell.edu/bitstream/1813/3716/1/Rethinking+Informalization.pdf

I bona lectura!

JOSEP GIBERT - In memoriam

gibertentrevista.jpg

En record de Josep Gibert, una gran persona, camarada i científic --a Catalunya no ens adonem del que tenim fins desprès d'haver sufert la seva pèrdua, i a vegades ni aleshores-- vull deixar que siguin les seves paraules pronunciades l'any 2000 davant de joves geòlegs les que avui commemorin el seu comiat:

"LA GEOLOGÍA UNA PROFESIÓN VOCACIONAL:

Los organizadores del Primer Encuentro Nacional de Jóvenes Geólogos me piden que les hable sobre nuestra profesión y sólo puedo intentarlo hablando de la experiencia personal acumulada en más de treinta años, e intentar describir lo que ha sucedido en el ámbito de la geología en este periodo.
Mi promoción es la tercera que estudia la carrera de Ciencias Geológicas, pues antes no existía la licenciatura como tal, se estudiaba Ciencias Naturales, lo que implicaba una formación extensa en biología y en menor grado geológica. En nuestro caso y teniendo en cuenta la reciente segregación y la falta de especialistas en la universidad se impartían algunas asignaturas propias de las ciencias naturales como Botánica y Zoología, además de las Matemáticas, Física y Química muy poco enfocadas hacía aspectos geológicos. Curiosamente era obligatoria la Paleontología Humana. Las asignaturas estrictamente geológicas eran pocas y el nivel escaso. La teoría de la Tectónica de Placas aún no se conocía. La Estratigrafía, Sedimentología se estudiaban a nivel teórico casi memorístico al dictado de textos americanos, aquí aún no existían especialistas, los primeros, en Cataluña, fueron el Dr. Rosell y la Dra. Virgili. La Geografía Física era la asignatura que dominaba la carrera. La impartía el Dr. Soler Sabaris que era un buen pedagogo, herencia de su pasado en la Enseñanza Media, y sus excursiones muy didácticas, conocíamos toda Cataluña y sabíamos interpretar el paisaje, más como geógrafos que como geólogos. Los contactos internacionales no existían. Quizás el científico de este ámbito más conocido fuera de España era el Dr. Crusafont Catedrático de Paleontología. En definitiva, nuestra ciencia estaba en los inicios.
Por otra parte éramos pocos alumnos, doce en mi promoción y solo existían cuatro universidades donde se enseñaba Geología: Barcelona, Madrid, Granada y Oviedo. Las salidas clásicas eran la enseñanza aunque con mi promocián se inició una amplia gama de posibilidades. La Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental solicitó geólogos, los estudios de Hidrogeología comenzaron con mi generación. La inició el Dr. Llamas un ingeniero de Caminos que nos dictó un cursillo rápido del que salieron los dos primeros catedráticos de la asignatura. El Instituto Tecnológico y Geominero (entonces Instituto Geológico y Minero) estaba en expansión y gracias a la necesidad de realizar mapas geológicos se contrataban geólogos. La Universidad y el CSIC iniciaron su renovación para adaptarse a los tiempos del desarrollo propios de los años sesenta y muchos de mis compañeros ocuparon plazas en la universidad o en el CSIC. En realidad fue la primera generación que abrió fronteras y se perfeccionó en Europa. Sin duda el paro no se conocía y la promoción estaba asegurada. Incluso se podía escoger la especialidad, en mi caso la Paleontología, que en los años sesenta era una rareza.
En más de treinta años la profesión ha cambiado mucho. A pesar de los males endémicos de nuestra universidad, que no tienen solución, los geólogos están mejor formados y, sobre todo, tienen más posibilidad de perfeccionarse en cursos, congresos, doctorados, masters etc., de viajar y reciclarse en otras universidades europeas o americanas por lo que la formación se alarga considerablemente. Un buen profesional empieza a estar formado a los cinco años de terminar la carrera después de adquirir experiencia profesional o haber perfeccionado los conocimientos universitarios fuera del ámbito estrictamente académico.
Las posibilidades de trabajo han aumentado abriéndose a nuevas expectativas antes inimaginables como son los trabajos relacionados con el medio ambiente (auditorías ambientales, estudios de impacto, depuradoras, vertederos, residuos, ordenación del territorio, etc), obras públicas (carreteras, AVE, túneles etc.), recursos hídricos (aguas subterraneas, control de ríos), estudios de riesgos naturales (avalanchas deslizamientos, riadas, terremotos), recursos naturales (petróleo, carbón, canteras), estudio de zonas de riadas (desertización, erosión y conservación del suelo). Muchos de estos trabajos se pueden realizar en empresas privadas pero también en servicios públicos vinculados a las autonomías, ayuntamientos, diputaciones y ministerios.La investigación también ha ampliado sus campos y abarca un amplio espectro, desde el estudio de nuevos materiales (hay geólogos que trabajan en cristales para la NASA y nuevos modelos de prótesis) hasta la Paleontología Humana (ciencia que yo practico).
Quizás lo más difícil para el joven geólogo sea optar por opciones de futuro al finalizar sus estudios. Hay varias posibilidades. Las más extremas son buscar, encontrar trabajo y ejercer la profesión de manera inmediata o por el contrario profundizar en la formación a la búsqueda del trabajo satisfactorio. Son opciones personales en las que es difícil aconsejar. Es cierto, que en estos momentos, hay posibilidades de encontrar trabajo y que se exige mucha movilidad, capacidad de adaptación y versatilidad. El mercado de trabajo es muy móvil, inestable e inseguro por lo que debe adquiriese un perfil amplio, pero dentro de unas especialidades y edades. A los treinta se debe tener un aceptable
curriculum profesional y una buena formación.
La geología es una profesión muy vocacional o por lo menos para mí. Esto debe proporcionar una satisfacción complementaria que nos permita un plus de felicidad ejerciendo nuestro trabajo. Cada vez es más difícil escoger el trabajo más satisfactorio, el que realmente nos gusta y ejercerlo con libertad, sin presiones. La vida del geólogo muy vinculada al campo, permite estar en contacto con la naturaleza, viajar, alejarse de los jefes y disfrutar de atardeceres agradables y tertulias científicas ante una buena mesa. Mis mejores momentos los he pasado trabajando en el campo, descubriendo nuevos yacimientos paleontológicos en las depresiones terciarias de España.
Las nuevas leyes económicas exigen la máxima rentabilidad con el mínimo tiempo y gran calidad, lo que es una utopía e incompatible con la capacidad creadora vinculada a toda profesión que exija un razonamiento científico. Se debe anteponer el rigor y la calidad a las urgencias y exigencias lo que crea situaciones complejas y de tensión. Un trabajo bien hecho es satisfactorio. Una obra bien hecha es la culminación de una vida, algo muy difícil de conseguir y que la sociedad en que vivimos casi no valora. El trabajo de geólogo, como el de todo científico, tiene que ser meticuloso. Los datos de campo bien tomados según las exigencias de los objetivos y las síntesis finales meditadas y razonadas.
La competitividad es otro elemento agresivo. Ser competitivo y ambicioso parece natural pero siempre que se guarden las más elementales normas ‚éticas. En la actualidad se prima la competitividad sobre otros valores, lo que en ocasiones obliga a actuaciones indecorosas como copiar artículos, esquemas, columnas y otros datos robando datos de colegas. Es cierto que estos hechos lamentables suceden y otros peores. No obstante he percibido un mayor compañerismo entre geólogos que en otras profesiones quizás se deba al contacto con la naturaleza que debe proporcionar mayor sensibilidad y sentido de la responsabilidad.
Los jóvenes geólogos deben potenciar en el futuro algunos valores esenciales, como son: la pasión por el conocimiento, el respeto a la naturaleza y el rigor del método científico, esto facilitará compaginar el trabajo y la felicidad."

PERFIL DE GÈNERE A LA PALESTINA OCUPADA

crema-banderes-israel.jpg

Veig la crema de banderes d’ Israel durant la protesta del Dia de Al Quds (Jerusalem en àrab) on les dones no s’amaguen de ser-ne protagonistes i recordo un magnífic treball publicat a UNIFEM:

http://www.womenwarpeace.org/opt/opt.htm. En el mateix s’explica que les dones palestines de totes les edats i classes socials desafien el seu paper de gènere socialment definit i participen en política, en durs enfrontaments amb l’exèrcit d’Israel, es fan visibles en les manifestacions i s’organitzen per tot arreu. Centenars d’elles han mort o han estat greument ferides anant o tornant de la feina, intentant creuar els punts de control, o en no disposar de serveis mèdics o una ambulància. O potser han estat víctimes del foc creuat quan els israelites assassinen líders palestins, d’un bombardeig, sense moure’s de casa.

Les dones palestines varen protagonitzat el boicot de 1987 contra els productes d’Israel a la Franja de Gasa i al Sector Occidental. A fi de que el boicot pogués tenir èxit varen començar a produir productes propis, creant una infraestructura de base per a l’economia domèstica palestina que creixia en la mateixa mesura que el boicot. La comunitat palestina va acceptar bé la seva implicació en la mesura que els homes no hi eren presents i l’activitat de les dones es considerava un signe de lleialtat cap a la família del company i la lluita nacional. Però també hi varen participar dones no casades, i el resultat és que es varen alleugerir les restriccions tradicionals de gènere.

palestina1.jpgPerò aquests avenços han tingut un preu molt alt. L’estudi de Kuttab i Bargouti, The Impact of Armed Conflict on Palestinian Women, explica que en la lluita contra l’ocupació moltes dones han estat arrestades per les forces israelites per motius polítics. Diuen: “se les ha mantingudes aïllades, se les ha obligat a donar a llum en les seves cel•les, se les ha torturat, se les ha amenaçat i s’ha abusat d’elles sexualment.” i més endavant explica que han estat sotmeses a condicions d’extrema brutalitat i violència, privades dels seus drets a ser tractades segons els acords internacionals, com a presoneres polítiques. Per la seva banda, Amnistia Internacional explica que la cultura patriarcal es va agreujar amb els tocs de queda i el confinament i va perjudicar l’accés de les dones a un treball remunerat, a centres de salut i a instal•lacions d’ensenyament. Durant la segona Intifada, les forces israelites han coaccionat a persones civils palestines entre les que hi ha dones i noies, convertint-les en objectius humans protegint a soldats o utilitzant-les com hostatges. En la demolició de les cases que el Tribunal Suprem Israelita va aprovar el març del 2002 les dones, junt amb els homes i els seus fills i filles, varen quedar sota la runa per l’actuació dels bulldozers.
Alimentació i Aigua.- Durant la primera Intifada la contaminació i degradació del medi en els territoris ocupats va arribar a proporcions de crisi a la Franja de Gasa i va representar una amenaça molt seriosa per a la població. Les dones es varen veure especialment afectades per les pèssimes condicions i l’escassetat d’aigua potable ja que són elles les que preparen els aliments i són en gran mesura les responsables de la higiene. Les dades de l’any 2000 indiquen que un 40% de les adolescents patien d’alguna forma de desnudriment o anèmia, i d’estres psicològic i social. Un estudi del 2002 de la Johns Hopkins University i la Al Quds University va determinar que el 13,3 per cent de la població de Gasa patia de desnudriment aguda, amb un nivell similar al de Zimbabwe (13 per cent) i la República Democràtica del Congo (13,9 per cent). El desnudriment afecta de manera desproporcionada als infants i a les dones. De fet, des de l’escalada de la violència del 2000, el desnudriment crònic i agut entre els infants de menys de cinc anys s’ha incrementat de manera espectacular, passant del 7,5 per cent al 30 per cent (la crònica) i del 2,5 per cent al 21 per cent (l’aguda). Segons les mateixes fonts, el 45 per cent dels infants de menys de cinc anys i el 48 per cent de les dones en edat fèrtil pateixen formes lleus o moderades d’anèmia.

palestina.jpgServeis de Salut.- El sector de salut a Palestina ha patit una forta davallada durant els anys d’ocupació israelita. Tampoc es troben estadístiques ni informació rellevant sobre la salut de les dones, des de la salut mental fins als serveis reproductius, l’avortament o la infertilitat, ni els controls preventius. L’organització de Drets Humans Israelita B’Tselem denuncia que es nega a la població palestina dels territoris ocupats l’accés a tractaments necessaris de llarga durada com la diàlisi, la quimioteràpia o el control de la diabetis. Dones i noies palestines (també nois i homes) han mort de causes normalment evitables per trobar-se amb retards o bloqueigs en els punts de control i impedir així arribar a temps als hospitals. Els infants són els que pateixen més riscos ja que les restriccions han impedit el tractament de complicacions prenatals.
B’Tselem ha publicat nombrosos testimonis de dones i homes palestins als que s’els ha violat els seus drets de tractament mèdic per les restriccions a la mobilitat. Durant els primers quatre mesos de la segona Intifada la mortalitat en néixer va incrementar-se en un 58% en relació al mateix període de l’any anterior. Les dones embarassades dels territoris ocupats estan exposades a fets traumàtics per a elles i els fetus com la inhalació de gasos, els bombardejos o els dispars. En estimacions del Ministre de Salut palestí els naixements amb suport de personal sanitari varen disminuir del 97,4 per cent del 2000, al 67 per cent en el 2002. Els parts a casa es varen incrementar, en canvi, del 3 per cent al 30 per cent en el mateix període, de la mateixa manera que ho va fer la mortalitat dels nadons i de les mares. El Ministeri de Salut va reaccionar començant a formar llevadores acreditades per assistir els naixements a casa.
Des d’agost del 1994 organitzacions dels drets humans i de dones palestines varen publicar una “Carta de les Dones” per a que la Constitució de l’Autoritat Nacional palestina garantís els drets econòmics, socials i polítics de les dones, i aconseguir la igualtat plena entre homes i dones davant la llei. Tanmateix, la Carta no entrava en les lleis de família i de condició personal de les dones. Les llars encapçalades per dones, especialment vídues, han estat especialment vulnerables a la pobresa ja que tradicionalment eren els homes els que aportaven les rendes a la llar, i moltes vegades les dones perdien oportunitats de treball per manca d’ensenyament, de formació o experiència, però també per restriccions socioculturals sobre la seva llibertat de moviments. Les pressions socials i legals, així com la incapacitat per pensar en opcions alternatives, ha obligat força vegades a les dones soles i als seus fills a tornar a la casa dels seus pares i renunciar per tant a la seva autonomia. Així, moltes dones que volen mantenir la seva autonomia pensen que el treball assalariat, la formació i l’ensenyament són les millors maneres d’aconseguir fer front i millorar la seva situació, encara que bona part de les mateixes dones que volen seguir essent autònomes no saben quin tipus de coneixements necessiten L’Oficina Central d’Estadística de Palestina va estudiar a finals dels anys noranta que les famílies encapçalades per una dona representaven el 9 per cent de totes les llars palestines, però en canvi significaven el 12 per cent de llars pobres. Les taxes de pobresa i de pobresa extrema eren més altes en les llars encapçalades per dones (26 i 17 per cent respectivament) que les que encapçalaven homes (20 i 12 per cent) i a partir de la segona Intifada la posició socio-economica de les dones palestines ha empitjorat de forma significativa.

 palestina3.jpgOcupació.- Les dones palestines s’han fet càrrec del paper tradicional de l’home a la casa però també han entrat en el mercat de treball. Nombroses ONG ofereixen formació i coneixements professionals i també microcrèdits a les dones palestines per a que puguin assegurar una subsistència a les seves famílies si han d’encarregar-se de les mateixes, o poder aportar una renda suplementària o principal a la família donades a més les altes taxes d’atur masculí. Tanmateix, durant la segona Intifada i el declivi econòmic que va provocar les microempreses de les dones han patit pressions molt fortes, de manera similar a com s’han vist afectades la resta de negocis de la comunitat palestina. Entre setembre del 2002 i octubre del 2003, l’atur als territoris ocupats es va triplicar i la pobresa va afectar a dues terceres parts de la població. Un nombre constant de dones varen entrar a l’economia informal obligades per la pobresa cada vegada més gran de la família i les duresa de la situació.
Centenars de famílies que vivien del camp varen perdre el seu mitjà de vida en no poder cultivar les seves terres pels tocs de queda locals, l'aixacament de murs i els punts de control. A octubre del 2003 hi havia uns 140 punts de control al Sector Occidental i de 25 a 30 a la Franja de Gasa. Les dones es varen veure especialment i negativament afectades per la caiguda del sector agrícola, que constituïa una font vital d’ingressos Amnistia Internacional, en el seu informe de març del 2005 “Israel and the Occupied Territories: Conflict, occupation and patriarchy: Women carry the burden” denunciava que les dones obligades a vendre la seva força de treball com a resultat de l’increment de l’atur i la pobresa als territoris ocupats estaven exposades a greus riscs de vulneració dels seus drets caient en mans d’empresaris explotadors i abusius. A més, es veien obligades a treballar en feines no segures que les posaven en perill. Per exemple, una dona pot haver de treballar en una instal•lació israelita per necessitat econòmica, però també pot implicar que una part de la seva pròpia comunitat la consideri col•laboracionista. Per altra banda, la confiscació de les terres agrícoles i les ocupacions israelites han incrementat la inestabilitat dels treballadors i treballadores de Palestina, i l’agricultura ha deixat de ser una forma segura d’obtenció de rendes, impulsant a homes i dones a un mercat de treball insegur que es trobava dins Israel fins als recents tancaments de territoris. Pel que fa en especial a les dones pageses, cada vegada més es veuen obligades a vendre en els seus pobles el que abans era el producte d’una agricultura i cria d’animals de granja per a la pròpia subsistència.
Ara, les dones són responsables de la meitat de totes les famílies refugiades, amb un increment de la pobresa que acompanya la violència, els tocs de queda i les polítiques d’apartheid. La demolició de cases, l’apropiació de les terres i altres mesures preses per l’exèrcit d’Israel en nom d’una suposada seguretat han tingut un impacte sever en la salut física i psicològica de les dones, el seu procés d’ensenyament i formació, seguretat econòmica i accés als serveis bàsics. Tanmateix, les dones palestines segueixen lluitant per la pau en les seves comunitats i en col•laboració amb dones jueves que pensen de la mateixa manera. Utilitzen les seves xarxes per comunicar-se entre elles i fer front a les forces ocupants fins aconseguir una pau justa amb Israel i l’aprofundiment de la democràcia a la societat i a les seves llars.

palestina2.jpg