Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Sobre l'Afganistà

La primera vegada que em vaig sentir molt especialment implicada en la situació de les dones a l'Afganistà va ser desprès d'una conferència a la UB de la periodista i escriptora Anna Tortajada. Ens va convidar a posar-nos un burka: l'experiència va ser colpidora. Les noies es queixaven de que sota la burka no podien veure per on anaven, ni podien respirar bé. Els pocs nois que ho varen provar quedaven en silenci: experimentaven per primera vegada l'opressió del patriarcat i el fonamentalisme més fanàtics, i poc desprès un d'ells justificava la intervenció a l'Afganistan per erradicar per sempre aquesta mena de presó de roba que desfà identitats tot i proclamant l'imperi d'una teocràcia irracional i despótica.

Ara que ja ningú nega que les burkes han tornat, que potser no han deixat mai de ser-hi, rebo aquestes reflexions de l'amiga Clara Valverde, amb permís per reproduir. Tot i que la temàtica és prou més ampla, m'ha tornat a fer sentir el pes aclaparador de la burka, i la xarxa tupida davant els ulls.

afgana_burka.jpg

"LA OCUPACIÓN DE AFGANISTÁN: NI RECONSTRUCCIÓN NI AL-QAEDA

per Clara Valverde

La realidad de la ocupación de Afganistán y del verdadero aumento de las tropas de la ONU ha sido silenciada por las noticias sobre las muertes cotidianas en Iraq y por el mito de que lo de Afganistán es una “misión de paz”. La prensa española habla de la ocupación de Afganistán como “reconstrucción” mientras que la americana habla de que es para que Al-Qaeda no se extienda por el mundo.
Ni reconstrucción ni Al-Qaeda. El proyecto americano de controlar Afganistán (después de haberlo entregado a la vieja URSS en los años 1970 y de haberla retomado, en el 2001 de Paquistán, quienes pusieron a los Talibán en Kabul cuando los soviéticos se hartaron), es la razón de esta “operación de paz” que está destruyendo más aún ese país tan dañando. Aunque el gobierno paquistaní es la policía de los EEUU en la región, los americanos, en el fondo, no se fían de Musharraf (también conocido como “Busharraf”), que rápidamente tomaría control de Afganistán si los EEUU se fueran. Eso daría al gobierno paquistaní mucho poder en el juego de ajedrez que se está llevando a cabo en la región entre Irán, los fragmentos de Irak y el Medio Oriente.
Los EEUU dan la excusa de liberar a la humanidad de Al-Qaeda, Talibanes, opio y burkas, y con sus aliados, como España, llevan a cabo el control y la destrucción de Afganistán sin casi oposición ni alarma internacional. Y los títeres de los americanos del gobierno de Karzai no se quejan porque no sufren la parcial pérdida de la riqueza de las plantaciones de opio que hayan podido ser destruidas, ya que la “ayuda internacional” les está manteniendo en el lujoso estilo de vida al cual se habían acostumbrado.

En las últimas semanas Afganistán está más en las noticias pero, como hasta ahora, no oímos información fiable. Es necesario buscar otras fuentes de información y analizar lo que hay detrás de cada titular. Ya hay un aumento de las tropas de ocupación en el sur de Afganistán con la excusa de “frenar la ofensiva talibán”. En realidad habría que preguntarse: ¿por qué los EEUU han decidido llevar a cabo una ofensiva en el sur?

El sur del país comenzaba a estar controlado por los afganos más moderados de Hizb-i-islami. El líder de esta región, Gulbuddin Hekmatyar, ¿podrá contra las fuerzas internacionales? y, más importante, ¿podrá mantener su relativa neutralidad dado que durante la ocupación soviética recibió grandes cantidades de ayuda de los EEUU y de Paquistán? Hekmatyar tiene apoyo en la región porque los pashtún del sur de Afganistán y del norte de Paquistán nunca han aceptado la artificial división de la Linea Durand de 1893. Esta resistencia pashtún (que en la prensa la llamarán erróneamente, en las próximas semanas, “los terroristas” o “los talibanes”) está compuesta por la gente humilde que están hartos de la pobreza y de los campos de refugiados, y de los jóvenes y niños (muchos de ellos huérfanos) a los que la “reconstrucción” no dio ni escuelas ni futuro.
Otra razón es que el oeste de Afganistán no sería una diana fácil para las tropas de la ONU porque esa área ha conseguido cierta estabilidad gracias a Irán. Los americanos, por mucho que amenacen, no están dispuestos a enfrentarse a Irán. Y el noreste tampoco es una opción desde el punto de vista de la ocupación. Ahí es donde está el opio con sus respectivos dueños y, por mucho que los americanos hablen de los males de las drogas, estas plantaciones, el 90% del cultivo mundial del opio, son una baza demasiado importante para ponerla en peligro. Con lo cual, las fuerzas de ocupación atacan, desesperadamente, lo que piensan que es la diana más fácil. Pero la resistencia de los pashtún les volverá a recordar a Vietnam.
¿Qué futuro es posible para Afganistán si consiguiera liberarse de las superpotencias que la han arrasado tantos años? La respuesta pertenece al pueblo afgano porque la historia muestra, como en África del Sur, que los cambios duraderos son los que vienen de abajo y no de arriba. Lo único que va a conseguir la ocupación que están llevando a cabo nuestras tropas es más pobreza y, como en Irak, la fragmentación del país."

Premi l'Alternativa 2007

premi_lalternativa.jpg

Ahir la nit, en el sopar festa anual d'Esquerra Unida i Alternativa es va donar el premi Alternativa 2007 al Jueves i a la Comissió promotora de la ILP sobre la fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. Sé que els mitjans destaquen el Jueves i la seva portada segrestada, la llibertat d'expressió i el dret a l'humor que tan enemic és de dictadures i falses democràcies. Tanmateix, per a mí, la gran guanyadora va ser la ILP perque representa l'empoderament de les persones afectades --sobre tot dones-- en cerca i defensa de solucions i de lleis sanitàries més justes. Ja està bé que les persones malaltes s'ens despersonalitzi sota l'estranya denominació de "pacients" quan la resignació --sortosament-- s'acaba!

De les paraules pronunciades per la Cristina Montané en recollir el premi voldria destacar les següents afirmacions:

"Avui no només som aquí representant la comissió promotora de l’Iniciativa Legislativa Popular en favor dels malalts de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica, sinó també volem ser la veu de tot el col·lectiu de malalts d’ambdues malalties que en aquesta iniciativa hi estem deixant la poca salut que ens queda.
Aquesta ILP demana un bon servei sanitari especialitzat, Unitats d’expertesa amb metges especialistes, que faci possible un diagnòstic acurat i fiable, per tal d’evitar l'infra i el sobrediagnòstic d’aquestes malalties i per tal de garantir el millor tractament possible. 140.000 signatures recolzen una ILP que neix de l’injustícia que representa la desatenció mèdica i social d’aquests afectats. Traslladarem aquest reconeixement, i el que aquest significa, a la nostra gent: a les 16 organitzacions de malalts que van adherir-se i que han col·laborat en aquesta ILP; a les 140 persones que van assumir, fent un gran sobreesforç, la funció de fedatàries... i, és clar, a les gairebé 250.000 persones afectades de FM i de SFC a Catalunya."

Opinions de dones

La Maribel Nogué, ciutadana dempeus de l'Anoia, acaba de publicar un article a lenllac.jpg que m'ha interessat molt: Sota el títol de "Potser ens volen a les fosques" la Maribel diu, entre altres coses, que

"L’esquelet d’un país són les seves infrastructures, i si ens preocupa més si tindrem o no competències de l’aeroport de Barcelona o bé per on passarà l’AVE que allò que preocupa realment la gent, podem quedar-nos amb els ossos a les mans encara que no n’hi manqui cap. Els serveis públics són i han de ser això,serveis i públics, per això és correcte que la població es dirigeixi als governants en demanda de resposta i solucions. Però diguem les coses pel seu nom: tenim un servei de subministrament i distribució,tant en alta com en baixa tensió, que estan privatitzats,que pertanyen a empreses gestionades amb criteris empresarials que actuen a la pràctica en règim de monopoli, sense competència. Jordi Miralles, vice-president del Grup Parlamentari d’ICV-EUiA, hi afegia: “Quan es privatitza un sector estratègic sempre hi ha uns guanyadors: gent com vostès (referint-se als representants de les companyies elèctriques) i molts d’afectats negativament, ja que aconsegueixen una relació directa entre milions de beneficis econòmics i milions de persones maltractades pel deteriorament del servei que presten”.
És un exemple clar de que “qui paga no mana”. Ens cal un canvi de model energètic pensant en els persones, el territori i en l’economia del país. (...) I a les fosques, culturalment parlant, sembla que ens volen deixar amb el cessament de l’escriptora catalana Rosa Regàs al capdavant de la Biblioteca Nacional. Han volgut desprestigiar-la amb difamacions sospitosament intencionades: des d’una relació causa-efecte es pretén desacreditar-la per la suposada incapacitat de les dones per a la gestió; com a catalana que és, i no pas contra ningú, malgrat l’exili, la por, el dolor, la Memòria i el seu amor per les altres cultures; com a republicana, que no és solament nostàlgia d’un sistema de valors, sinó la confiança que la ciutadania trobarà, tard o d’hora, un sistema on la ciutadania no tingui servituds a mandataris per nissaga.(...)"

universitat-de-barcelona.bmp

I recomano també el documentat comentari de l'Àngels Pedrazuela, bibliotecària de la UB, al post anterior. En concret, destaco aquestes paraules: "La meva opinió és que és molt trist veure una biblioteca com la Nacional de Madrid, completament buida, amb sales per investigadors que no s’omplen mai, control d’entrada estrictíssim exclusivament per estudiosos i això era la BN abans que Rosa Regàs se’n fes càrrec.
M’emprenyen els robatoris i molt perquè aquests incunables son insubstituïbles i són part del nostre patrimoni cultural. Tanmateix, una política d’obertura i democratització té els seus riscs. (...) Ara bé, no sembla que aquest episodi en concret pugui qüestionar el conjunt de la gestió i el programa de millores que s’estava duent a terme. (...) Tot plegat fa pensar més en un enfrontament polític, en el context de l'actual viatge "al centre" emprés pel PSOE,(cal recordar algunes crítiques recents de Regàs al partit governant) que no pas en una qüestió de competència professional, per no entrar en els possibles biaixos sexistes de l’afer."

Finalment, crec que l'aspecte polític de la "dimissió" queda encara més clara desprès de sentir l'entrevista feta a la Rosa Regàs el passat mes de maig sobre la família, l'esglèsia i altres temes sobre els que la Rosa no es mossega la llengua, i que us recomano reproduir si encara no ho heu fet:

Rosa Regàs, Fabian Estapé, Toni Barbarà i un anònim

el-joc-de-viure_fabian-estape-rodriguez_libro-omag830.jpgSobre la dimissió de Rosa Regàs, des de León, el Dr. Fabián Estapé demana que deixi constància escrita en el blog de la seva solidaritat i estimació.

Segurament els bons records que en té i la coherència i valentia ideològica de l'escriptora i amiga no poden quedar enterbolits per l'imatge mesiànica d'un nou-ministre que quan havia de donar comptes sobre el retorn del botí de guerra que encara queda a l'arxiu de Salamanca es va esplaïar sobre robatoris i suposades ineficiències. En aquest punt, brillant la reconducció dels parlamentaris catalans a la comissió de cultura, un moment agráït de la vida parlamentària!

toni_barbera2.jpgI de moment, dos comentaris en el meu blog: el d'un anònim que diu que és militant d'IU i aprofita el blog per insultar en Gaspar Llamazares quan l'insult li cau de plé a sobre per més que es cregui que la covardia protegeix i abriga, i un raonament que suscric totalment de l'excel.lent metge i amic Toni Barbarà. A més, en Toni aixeca una discussió que potser algun dia des de l'esquerra haurem d'assumir seriosament: el de la suposada eficàcia que barra el pas a la pedagogia i la claretat política de les esquerres. Personalment m'apunto a la convicció de que la "gestió" dels afers públics no és apolítica, no ho ha estat mai. I quan a qui "també" gestiona se li ofereix la possibilitat de tenir un cert relleu, crec és un suicidi polític renunciar-hi en nom d'una suposada eficiència: En el cas de la Rosa Regàs, no va ser innocent que triés, com ho varen fer altres pàgines web des de les esquerres i per donar més relleu al contingut, dos enllaços que ens presentaven la Rosa Regàs amb la Pilar Bardem en la lectura del manifest contra la guerra a l'Irak, i la rebuda dels infants palestins a la Biblioteca que dirigia.

rosar021.jpg La Rosa Regàs entén perfectament per qué han de servir les persones d'esquerres del món del pensament i la cultura. Esperem que la seva pedagogia no es perdi en nom d'una suposada gestió neutral que, de moment, ja està donant rèdits al PP.

Rosa Regàs

Rosa Regàs

En aquest darrer dia d'agost, de tornada sota els llamps i trons que César Antonio Molina ha deixat caure sobre Rosa Regàs, vull difondre les declaracions de solidaritat d' EUiA amb l'editora i escriptora, coincidint també amb les declaracions de Gaspar Llamazares. Comparteixo el raonament de que la retirada del capdavant de la Biblioteca Nacional de l’escriptora catalana Rosa Regàs “respon al viratge cap al centre del govern, fomentat per les pressions de la dreta", després que Rosa Regàs hagués estat rebuda per l’esquerra com un dels símbols del canvi cultural a l’estat.

Deixo l'enllaç amb dos actes significatius que expliquen molt bé l'odi de la dreta espanyola per la Rosa. Amb tot l'afecte i solidaritat:

 http://www.pazahora.org/palestina-biblioteca-nacional.html

http://es.youtube.com/watch?v=xovB02sI8Jo

Censura y blogs

censuraCuando en mi blog se está produciendo un fuerte debate sobre la ILP para un mejor tratamiento de la fibromialgia y el síndrome de fatiga crónica --a pesar de que en el fondo todos coinciden en lo fundamental -- me he sentido tentada a ponerme toga de jueza o bata de enfermera, evitar herir sensibilidades y borrar todos los comentarios. En el momento crítico me ha llegado una carta con un recorte de periódico, y he podido leer las palabras de Xavier Montanyà en las páginas de cultura de La Vanguardia del día 11, y su artículo "Los blogs, arma de resistencia". Entre muchas cosas interesantes, he podido leer: "Los blogs se están revelando como una buena arma contra la censura, la mentira, el aislamiento físico y el silencio impuesto. (...) Las características del blog son, en sí, una revolución. (...) Han dado voz a la gente corriente, las mayorías silenciosas o amordazadas y sirven de espacio para exponer temas que pueden influir en las agendas informativas de los grandes medios, cada vez más homogéneas y repetitivas. Es tal la fuerza de los blogs que muchos países del mundo están inventando sofisticados sistemas de censura..."

Naturalmente se refiere a Irak, al gobierno USA en relación a los blogs de sus soldados, a China... pero ¿por qué no pensar también en nosotros mismos como los primeros censores cuando podemos eliminar comentarios, arbitrar qué puede leerse en nuestro blog y qué no, asumiendo una responsabilidad que cabe únicamente a quién escribe y firma...? Por mi parte, hasta la fecha sólo he borrado un insulto anónimo que hablaba de mi madre sin aportar argumento alguno...

El experimento del blog, su fuerza de resistencia y de denuncia, implica transgredir en los fondos prestigiando su forma. Por ello agradezco la sinceridad y la pasión de todos los comentarios del post sobre las 135.000 firmas: Desde J.R. Lladós y Toni Tuà hasta J.I. Pellegero, Jordi Ribó, Sergi Estanyol y Toni Barbarà. Mi agradecimiento es sincero, y mi amistad con los que conozco, después de leerles, mayor. No es una fórmula de cortesía decir que dificultades de expresión esconden demasiadas veces que estamos más próximos de lo que los comentarios han dejado traslucir. Y a Clara Valverde le agradezco no sólo su carta-comentario con referencias incluidas, sino que me hiciera llegar este magnífico artículo de Xavier Montanyà: su lectura me ha alejado de la tentación de armarme en censora cuando jueces en momentos poco lúcidos sólo consiguen lo contrario de lo que pretenden secuestrando portadas.

La libertad de expresión es vital. Y los blogs pueden ser no sólo un ámbito de resistencia sino de futuras y prometedoras conquistas.

Le beau ténébreux

pique-berlusconi.jpg

Han passat molts anys des de que a la Facultat d'Econòmiques, amb molta llicència poètica, alguna persona perversament afrancessada va anomenar Josep Piqué "le beau ténébreux". Ahir, quan es parlava a les tertúlies de la dimissió de Josep Piqué constatava com la nostra societat educada en públic només parla bé dels que se'n van... Però crec que, en general, els tertulians estaven equivocats. No sols hi ha vida més enllà de la política, sinó que no m’acabo de creure que el senyor Piqué no torni a demanar-nos el vot. Per a quin partit pot ser la incògnita, però per a quin interessos, gens. El temps dirà si hi ha una nova formació o una recol.locació del centre-dreta: a fi de comptes, el senyor Piqué va anar de ministre d’Indústria a Madrid quan era independent enviat per persones molt properes o fins i tot íntimes de CiU... La veritat és que el senyor Piqué és un actiu important a la política de determinats grups empresarials no ultramuntans que necessiten sentir-se millor servits. I hi ha indicis de moviments que caldria relacionar: Joaquin Calomarde, diputat valencià del PP que no seguia el boicot als mitjans de comunicació SER i PRISA i va veure’s obligat a dimitir per estranyes acusacions; el senyor Rato, que torna de Washington a mig mandat mentre Jaume Matas, perdedor/guanyador a ses illes, és acomiadat en el dintell de Génova 13 amb crits de “traïdor, traïdor”... I Josep Piqué, flexible fins a l’exasperació amb el fons per més sinistre que sigui (guerra d’Irak, cop d’estat anti-chavista a Veneçuela, recurs a l’Estatut…) es mostra ara sensible davant les formes… Tant sensible que no sé si creure'l. Tot fa suposar que Gallardón serà el proper: ja té preparada la successió, i si funcionen els paranys que li munta Ana Botella amb la seva política “ecològica” tancant accessos al Parc del Retiro i creant embussos monumentals per entrar a Madrid, veurem en tota la seva glòria la sogra d’Alejandro Agag com a futura Alcaldessa de Madrid. (I ens podem esperar el pitjor: es rumoreja amb fonament que, en les seves funcions de gran matrona, va aconseguir l'expulsió de Bernat Soria d'Elx i la Universitat Valenciana: sembla que l'Opus Dei prefereix els llibres de contes a la investigació de cèl.lues mare) En tot cas, la “pinça” Botella-Aguirre està funcionant, i queda tan sols per veure la capacitat d’empassar-se humiliacions del senyor Gallardón.

Amb les restes del naufragi, la campanya electoral del PP serà la antipolítica: por, xovinisme, anti catalanisme de nivell infra C i els bisbes de la mà estesa beneint la nova creuada electoral… el pitjor Bush i el pitjor LePen en versió muralles d’Àvila i viva Cristo Rey! És un viatge al túnel del temps, el mateix túnel que el senyor Piqué justificava per carregar-se la llei de la memòria històrica, el mateix que reforçava quan el seu Partit en el Parlament Europeu no condemnava el franquisme i el senyor Piqué feia disquisicions d’historiador que a ell mateix devien avergonyir-lo…

Enric Sopena es pregunta avui a El Plural.com quants centristes li queden vius a Mariano Rajoy. Pel camí que porta, potser poquets, però és interessant esbrinar si es suïciden (?) o són sacrificats a una quimera ultramuntana i massa personalista per engrescar i representar cap dreta empresarial amb dos dits de front... De fet, la partida d’escacs que José Maria Aznar està jugant contra el món s’està cobrant massa peces perquè el PP sigui alternativa creïble el proper mes de març. Espero que quan també Mariano Rajoy i Aznar perdin definitivament els papers i passin a la història es faci finalment una excepció d’honra a la màxima política obligada de “mortui nil nissi bonum.” En tot cas, pel que al senyor Aznar pertoca, que ho diguin els Tribunals de la història.

Sicko, y el terrorismo sanitario

sicko.jpg
Mi amigo Antoni Domenech me autorizó en su momento a reproducir artículos de la revista sinpermiso, de la que es editor. Dada la temática que me viene ocupando y preocupando no me resisto ante el que firmó Paul Krugman en The New York Times, 9 julio 2007, y que fue traducido por Roc F. Nyerro para www.sinpermiso.info.

"Ahora es el terrorismo el primer refugio de los canallas. Cuando las autoridades británicas anunciaron que, detrás del recientemente fallido atentado con bombas, estaba un círculo de médicos musulmanes, tendríamos que haber sabido lo que iba a venir.
“Sanidad pública: ¿vividero de terroristas?”, podía leerse en los titulares de pantalla mientras el invitado al plató de Fox News, Neil Cavuto, y el comentarista de la cadena televisiva, Jerry Bowyer, discutían con ademán solemne cómo la cobertura sanitaria universal puede serlo también del terrorismo.
Aunque eso resultaba grosero incluso para el tipo de discurso político habitual en la era Bush, lo cierto es que Fox no hacía sino seguir una larga tradición. Hace más de 60 años, el complejo médico-industrial y sus aliados políticos se sirvieron de arteras tácticas amedrentantes para evitar que Norteamérica siguiera los dictados de su conciencia y diera a todos sus ciudadanos acceso al cuidado sanitario.
Digo conciencia, porque el cuidado sanitario es un asunto, y el que más, de moral.
Tal se desprende del apabullante eco encontrado por Michael Moore con su Sicko. Los reformadores de la sanidad pública deberían tratar de responder por todos los medios a las ansiedades de los norteamericanos de clase media, a su creciente y justificado temor a hallarse sin seguro médico, o a vérselo negado cuando más lo necesiten. Pero los reformadores no deberían centrarse sólo en el interés propio de las gentes. Deberían apelar también al sentido de la decencia y de la humanidad de los norteamericanos.
Lo que indigna al público de Sicko es la patente crueldad y la manifiesta injusticia del sistema norteamericano de salud: la gente enferma que no puede pagar la factura del hospital, literalmente en la estacada; una niña que muere porque una sala de emergencia hospitalaria que no entraba en el seguro sanitario de la madre se negó a tratarla; norteamericanos extenuados por un duro trabajo, caídos sin embargo en una humillante pobreza por culpa de las facturas médicas.
Sicko es un sonoro rebato a la acción. Pero no hay que olvidarse de los defensores del statu quo. La historia prueba que son excelentes en punto a bloquear una reforma buscando vías de amedrentarnos.
Esas tácticas de amedrentamiento han recurrido a menudo a afirmaciones traídas por los pelos sobre pretendidos peligros de los seguros públicos. En Sicko se muestra parte de una grabación que hizo Ronal Reagan para la American Medical Association, alertando de que una propuesta de programa de cobertura sanitaria para los ancianos –el programa conocido como Medicare— llevaría al totalitarismo.
Precisamente ahora, dicho sea de paso, Medicare –que hizo un enorme bien sin propiciar una dictadura— está siendo socavado por la privatización.
Son, sin embargo, sobre todo los intereses del gran dinero, que tienen pie en el presente sistema, quienes quieren haceros creer que la cobertura sanitaria universal podría llevar a una quiebra fiscal y a una atención médica piojosa.
Ello es que todos los países ricos, salvo los EEUU, tienen ya alguna forma de cobertura sanitaria universal. Cierto que esos países pagan impuestos extras, pero no sin ahorrar en desembolsos por seguros privados y en costes médicos sufragados del propio bolsillo. El coste general de la atención sanitaria en países con cobertura universal es mucho más bajo que aquí.
Por lo demás, cualquier indicador disponible dice que, en lo tocante a calidad, acceso al cuidado necesario y resultados sanitarios, el sistema estadounidense de salud es peor, no mejor, que el de otros países avanzados. Incluso el británico, que gasta sólo un 40% de lo que nosotros gastamos por persona.
Es verdad: los canadienses tienen listas de espera más largas que los norteamericanos en materia de cirugía opcional. Pero, todo contado, el acceso promedio canadiense a la salud es tan bueno como el promedio del norteamericano con seguro, y harto mejor –huelga decirlo—que el de los norteamericanos sin seguro, muchos de los cuales ni siquiera llegan a recibir jamás la atención médica que necesitan.
Y los franceses consiguen proporcionar la que sin disputa es la mejor atención sanitaria del mundo sin ningún tipo significativo de listas de espera. De acuerdo con datos superlativamente contrastados, no nos están contando cuentos. Su sistema es así de bueno.
Todo lo cual trae a colación la pregunta que se hace Michael Moore al comienzo de Sicko: ¿quiénes somos nosotros?
“Siempre hemos sabido que el interés propio sin brida era mala moral; ahora sabemos que, además, es mala teoría económica”. Eso declaraba Franklin Delano Roosevelt en 1937 con palabras que guardan perfecta vigencia hoy para la atención sanitaria. No es éste uno de esos casos en que nos tenemos que enfrentar a decisiones penosas: aquí, hacer lo correcto es hacer también lo eficiente desde el punto de vista de los costes. La atención sanitaria universal ahorraría miles de vidas estadounidenses cada año, ahorrando al propio tiempo dinero.
Se trata de una verdadera prueba de fuerza. Porque la única cosa que se atraviesa en el camino de la atención sanitaria universal son los grupos de interés propagadores del miedo y compradores de influencias. Si no podemos derrotar a esa fuerzas, pocas esperanzas podemos guardar en el futuro de Norteamérica."

CITAS EN DEFENSA DE LA ILP

Es algo obvio que se puede aprender mucho de los libros. Por ejemplo, en las visitas y peticiones de audiencia a los políticos catalanes para explicarles el propósito de la ILP sobre la fibromialgia y la Síndrome de la Fatiga Crónica he recordado demasiadas veces el magnífico libro de Albert O. Hirschman, Retóricas de la intransigencia, FCE, México D.F., 1991. Para el tema que nos ocupa, quiero hacer mención especial de la trilogía de tesis que Hirschman enumera como las más usadas para negar la razón a las personas que exigen lo que realmente necesitan: la del riesgo, la de la futilidad y la del efecto perverso. Las tres se han utilizado y siguen utilizándose para combatir, ridiculizar o desnaturalizar las ideas y reivindicaciones de las mujeres a lo largo de la historia, y ahora se utilizan también por parte de unos cuantos para negar la mejora en el tratamiento de estas enfermedades:

El riesgo: “Si se aprueba una ILP para quienes padecen fibromialgia y SFC pueden pedirla otros colectivos de enfermos …” Personalmente no veo donde está el riesgo; si otros colectivos de personas con problemas de salud se meten en los duros trabajos de promover una ILP es que no se sienten bien atendidas, y el riesgo lo supone quien propone políticas de salud no adecuadas.

La futilidad: El comentario hecho explícito: “Hay especialistas que, en privado, reconocen que no hay para tanto”. Pero bueno, si ni el propio personal médico se cree las enfermedades, ¿entonces quién las va a tratar? ¿Realmente alguien se cree que vivimos en un mundo de simuladores, de fingidores, de personas que prefieren quedarse en casa sufriendo cuando la vida está fuera, en la calle, con las amigas y amigos, en las playas…? Personalmente me siento tan indignada que paso al punto siguiente:

El efecto perverso: Para las propias personas enfermas que por consejo médico (¿)” tienen que salir, distraerse, poner más de su voluntad…. Si se las toma en serio no se les hace ningún favor”… El mejor ejemplo, una señora que por indicación del médico de atención primaria --y derivada por él-- acaba de pedir hora en la Unidad de Fibromialgia del Hospital Clínico y tendrá que demorar los “efectos perversos” de ser atendida más de dos años (por listas de espera sanadoras, se supone…)

Hace tiempo escribí que “las personas que pueden organizarse en grupos de presión para defender sus intereses, se encuentran de hecho con la desligitimación de sus necesidades puesto que cualquier petición o reivindicación de la normalidad democrática –una disminución del recibo del agua, reducción de la jornada laboral, incrementos de salarios, gratuidad de las medicinas o un buen servicio de prevención de la salud-— atentan contra la lógica de las necesidades neoliberales establecidas porque se alega que tendrían consecuencias inflacionarias, o incrementarían el déficit del Sector Público, o ambas cosas a la vez.” Y así hemos llegado al desencuentro total entre las necesidades reales, básicas, de las personas, y las necesidades del neoliberalismo: por ejemplo, los pasos sutiles, pero continuos, de privatización del sistema de salud.

agnes-herlleripeg.jpeg
Agnes Heller nos decía también que “en los casos más extremos, también el capitalismo ha llegado a declarar las necesidades existentes como no existentes en una nueva forma de dictadura sobre las necesidades. Pero, en su forma manipuladora más refinada, el sistema reconoce las necesidades existentes sin permitir la producción de formas alternativas de vida, acabando por incrementar la neurosis y la violencia en la sociedad.”

De todas las citas anteriores, se puede escoger una o varias: todas ellas sirven para desenmascarar a los que no quieren ver la necesidad de lo que se pide en una ILP que cada día recoge más apoyos de la sociedad civil.

Més de 135.000 signatures!

Més de 135.000 persones han donat suport amb la seva signatura a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a l'atenció de la Fibromiàlgia (FM) i la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC).Aquest matí, s'ha fet una segona entrega de signatures, a fi de validar-les, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). idescat-090707.jpgPer bé que encara no s'ha esgotat el temps de recollida legalment establert, les signatures recollides gairebé tripliquen el nombre exigit per presentar qualsevol ILP davant el Parlament de Catalunya. A més, s’ha rebut el recolzament d’institucions i el de més d’un centenar d ’entitats de la societat civil d’àmbits molt diversos i l'explícit suport del món científic internacional que treballa en la investigació i el tractament d’aquestes malalties. A Catalunya s’hi han sumat persones reconegudes per la seva tasca, la seva vida o per les seves aportacions culturals i artístiques. Entre elles: Joan Manuel Serrat, Neus Català, Lluís Llach, Rosa Regàs, Marina Rossell, Fabian Estapé, Anna Balletbò, Carme Sansa, Pep Sala, Núria Feliu, Vicky Peña, Rosa Bofill, Nuria Amat, Oriol Bohigas, Laia Marull, Alfonso de Vilallonga, Félix de Azúa, Ana María Moix, Sílvia Coppulo, Joan Soler Amigó i Xevi Camps.

El fet que tanta gent d’arreu de Catalunya s'hagi compromès a recolzar aquesta iniciativa legislativa popular en tan poc temps, és una mostra més de la mancança existent en l’atenció a les persones afectades.

11_au_ilp_fibromialgia_04_mitja.jpg
Més de 135.000 dones i homes creuen en la justícia del que es demana i desitgen que el Parlament –mitjançant l’aprovació d’aquesta ILP— faci possible que aquestes dues malalties es puguin tractar amb rigor i qualitat dins el sistema públic de salut, tal com varen expressar en el seu moment al President del Parlament. Recordem que l’objectiu de la iniciativa és que les persones malaltes puguin disposar d'unitats hospitalàries multidisciplinàries i de personal mèdic especialitzat arreu de Catalunya, que les llistes d'espera es redueixin a un màxim de 90 dies, que els metges i metgesses rebin la formació necessària en relació a la FM i a la SFC, i que la societat en general estigui correctament informada sobre aquestes greus malalties.

La comissió promotora expressa el seu agraïment per tota la solidaritat, recolzament i afecte rebuts, com també per l’acollida i la col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació, i es compromet a seguir informant del posterior desenvolupament de la ILP.

Barcelona, a 9 de juliol de 2007

Web de la ILP:  http://www.ilp-fm-sfc.info  (Llistat d’adhesions: anar a “Suport”)

E-mail:  premsa@ilp-fm-sfc.info  /  informacio@ilp-fm-sfc.info

 Tel.: 639.007.013 / 636.386.341

Video sobre les malalties i la ILP:  http://www.youtube.com/watch?v=ffgx9S40Lg