punts de vista

Es algo obvio que se puede aprender mucho de los libros. Por ejemplo, en las visitas y peticiones de audiencia a los políticos catalanes para explicarles el propósito de la ILP sobre la fibromialgia y la Síndrome de la Fatiga Crónica he recordado demasiadas veces el magnífico libro de Albert O. Hirschman, Retóricas de la intransigencia, FCE, México D.F., 1991. Para el tema que nos ocupa, quiero hacer mención especial de la trilogía de tesis que Hirschman enumera como las más usadas para negar la razón a las personas que exigen lo que realmente necesitan: la del riesgo, la de la futilidad y la del efecto perverso. Las tres se han utilizado y siguen utilizándose para combatir, ridiculizar o desnaturalizar las ideas y reivindicaciones de las mujeres a lo largo de la historia, y ahora se utilizan también por parte de unos cuantos para negar la mejora en el tratamiento de estas enfermedades:

El riesgo: “Si se aprueba una ILP para quienes padecen fibromialgia y SFC pueden pedirla otros colectivos de enfermos …” Personalmente no veo donde está el riesgo; si otros colectivos de personas con problemas de salud se meten en los duros trabajos de promover una ILP es que no se sienten bien atendidas, y el riesgo lo supone quien propone políticas de salud no adecuadas.

La futilidad: El comentario hecho explícito: “Hay especialistas que, en privado, reconocen que no hay para tanto”. Pero bueno, si ni el propio personal médico se cree las enfermedades, ¿entonces quién las va a tratar? ¿Realmente alguien se cree que vivimos en un mundo de simuladores, de fingidores, de personas que prefieren quedarse en casa sufriendo cuando la vida está fuera, en la calle, con las amigas y amigos, en las playas…? Personalmente me siento tan indignada que paso al punto siguiente:

El efecto perverso: Para las propias personas enfermas que por consejo médico (¿)” tienen que salir, distraerse, poner más de su voluntad…. Si se las toma en serio no se les hace ningún favor”… El mejor ejemplo, una señora que por indicación del médico de atención primaria --y derivada por él-- acaba de pedir hora en la Unidad de Fibromialgia del Hospital Clínico y tendrá que demorar los “efectos perversos” de ser atendida más de dos años (por listas de espera sanadoras, se supone…)

Hace tiempo escribí que “las personas que pueden organizarse en grupos de presión para defender sus intereses, se encuentran de hecho con la desligitimación de sus necesidades puesto que cualquier petición o reivindicación de la normalidad democrática –una disminución del recibo del agua, reducción de la jornada laboral, incrementos de salarios, gratuidad de las medicinas o un buen servicio de prevención de la salud-— atentan contra la lógica de las necesidades neoliberales establecidas porque se alega que tendrían consecuencias inflacionarias, o incrementarían el déficit del Sector Público, o ambas cosas a la vez.” Y así hemos llegado al desencuentro total entre las necesidades reales, básicas, de las personas, y las necesidades del neoliberalismo: por ejemplo, los pasos sutiles, pero continuos, de privatización del sistema de salud.

Agnes Heller nos decía también que “en los casos más extremos, también el capitalismo ha llegado a declarar las necesidades existentes como no existentes en una nueva forma de dictadura sobre las necesidades. Pero, en su forma manipuladora más refinada, el sistema reconoce las necesidades existentes sin permitir la producción de formas alternativas de vida, acabando por incrementar la neurosis y la violencia en la sociedad.”

De todas las citas anteriores, se puede escoger una o varias: todas ellas sirven para desenmascarar a los que no quieren ver la necesidad de lo que se pide en una ILP que cada día recoge más apoyos de la sociedad civil.

Més de 135.000 persones han donat suport amb la seva signatura a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a l'atenció de la Fibromiàlgia (FM) i la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC).Aquest matí, s'ha fet una segona entrega de signatures, a fi de validar-les, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). Per bé que encara no s'ha esgotat el temps de recollida legalment establert, les signatures recollides gairebé tripliquen el nombre exigit per presentar qualsevol ILP davant el Parlament de Catalunya. A més, s’ha rebut el recolzament d’institucions i el de més d’un centenar d ’entitats de la societat civil d’àmbits molt diversos i l'explícit suport del món científic internacional que treballa en la investigació i el tractament d’aquestes malalties. A Catalunya s’hi han sumat persones reconegudes per la seva tasca, la seva vida o per les seves aportacions culturals i artístiques. Entre elles: Joan Manuel Serrat, Neus Català, Lluís Llach, Rosa Regàs, Marina Rossell, Fabian Estapé, Anna Balletbò, Carme Sansa, Pep Sala, Núria Feliu, Vicky Peña, Rosa Bofill, Nuria Amat, Oriol Bohigas, Laia Marull, Alfonso de Vilallonga, Félix de Azúa, Ana María Moix, Sílvia Coppulo, Joan Soler Amigó i Xevi Camps.

El fet que tanta gent d’arreu de Catalunya s'hagi compromès a recolzar aquesta iniciativa legislativa popular en tan poc temps, és una mostra més de la mancança existent en l’atenció a les persones afectades.

Més de 135.000 dones i homes creuen en la justícia del que es demana i desitgen que el Parlament –mitjançant l’aprovació d’aquesta ILP— faci possible que aquestes dues malalties es puguin tractar amb rigor i qualitat dins el sistema públic de salut, tal com varen expressar en el seu moment al President del Parlament. Recordem que l’objectiu de la iniciativa és que les persones malaltes puguin disposar d'unitats hospitalàries multidisciplinàries i de personal mèdic especialitzat arreu de Catalunya, que les llistes d'espera es redueixin a un màxim de 90 dies, que els metges i metgesses rebin la formació necessària en relació a la FM i a la SFC, i que la societat en general estigui correctament informada sobre aquestes greus malalties.

La comissió promotora expressa el seu agraïment per tota la solidaritat, recolzament i afecte rebuts, com també per l’acollida i la col·laboració de bona part dels mitjans de comunicació, i es compromet a seguir informant del posterior desenvolupament de la ILP.

Barcelona, a 9 de juliol de 2007

Web de la ILP:  http://www.ilp-fm-sfc.info  (Llistat d’adhesions: anar a “Suport”)

E-mail:  premsa@ilp-fm-sfc.info  /  informacio@ilp-fm-sfc.info

 Tel.: 639.007.013 / 636.386.341

Video sobre les malalties i la ILP:  http://www.youtube.com/watch?v=ffgx9S40Lg

Desprès de les Jornades sobre Precarietat i Salut i mentre es comença a difondre la Carta de Barcelona, crec que val la pena recordar les idees bàsiques de Norman Daniels, Bruce Kennedy i Ichiro Kawachi publicades a la Boston Review de febrer/març del 2000 amb el títol “La justícia és bona per a la salut”.

Els autors partien del fet descobert per Villermé el 1840 que els membres més rics i millor educats d’una societat tendeixen a viure més temps i amb més salut, i afegien que les investigacions més recents suggereixen però que les correlacions entre el nivell de renda i la salut no acaben aquí: en els països on hi ha grans desigualtats econòmiques hi ha també desigualtats més grans en les condicions de salut; i també, que els grups d’ingressos mitjans de societats força desiguals tenen una salut pitjor que grups comparables, o fins i tot més pobres, de societats més igualitàries.
Els autor afirmaven que la salut no és només el resultat de tenir accés a prevenció i tractament mèdic, sinó també, i en una mesura força considerable, als efectes acumulats de les condicions socials sobre el curs de la nostra vida. Quan una persona de seixanta anys arriba a urgències amb un atac de cor, el seu cos acumula tots els problemes que ve arrossegant de tota la vida, tot i que les discussions actuals sobre la reducció de les desigualtats sanitàries amb un millor accés a l’atenció mèdica obliden aquest fet.

Va costar acceptar la correlació entre desigualtat i salut, però actualment s’han identificat els principals mecanismes. Per exemple, en els Estats Units, els estats amb distribucions de la renda més desiguals inverteixen menys en ensenyament públic, i els efectes sobre l’ensenyament tenen un impacte immediat sobre la salut, ja que s’incrementa la probabilitat de mort prematura durant la infància i l’adolescència. Un dels predictors més importants de l’esperança de vida entre els països desenvolupats és l’alfabetització dels adults, en especial la disparitat que hi ha entre home si dones i que explica les variacions de salut d’aquests països, desprès de les diferències de renda. De fet, en els Estats Units les diferències entre estats en la condició de les dones –mesurada en termes de la seva autonomia econòmica i participació política—estan fortament correlacionades amb taxes més altes de mortalitat femenina.

La mecànica social – desigualtat de renda que porta a la desigualtat en l’ensenyament i acaba en desigualtat en salut—està fortament relacionada amb els processos polítics, ja que la desigualtat erosiona la cohesió social, incrementa la desconfiança social i redueix la participació en les organitzacions civils. La manca de cohesió social porta a un increment de l’abstenció i debilita la resposta que s’hauria de donar des del govern per fer front a les necessitats de les persones que estan en pitjor situació.

En el seu article els autors ens advertien que malgrat el descobriment de mesures que a un termini molt més llarg siguin més beneficioses no s’han d’ignorar ni els serveis mèdics ni la reforma del sector de salut, perquè és obvi que ni que s’aconsegueixi una distribució més justa dels determinants socials de salut, les persones seguiran posant-se malaltes i necessitaran serveis mèdics; tot i així, donen arguments per utilitzar de forma diferent els recursos i fer altres polítiques socials amb l'objectiu de reduir les desigualtats en salut.

En aquest sentit, el menú d’opcions hauria d’incloure les polítiques destinades a igualar les oportunitats de la vida de les persones, com la inversió en ensenyament bàsic, accés a un habitatge, obtenció d’una renda, i altres formes de polítiques anti-pobresa. Per exemple, quatre polítiques socials són bàsiques: inversió en desenvolupament de la primera infància, programes de nutrició, millores en la qualitat de l’ambient de treball, reduccions en la distribució de la renda i més igualtat política.

1.Intervencions en els primers anys de vida. Cada dia és més evident la influència que té l’ambient en el que es viuen els primers anys d’ infantesa sobre la conducta, l’aprenentatge, i la salut que tindran les persones tota la resta d’anys de la seva vida. Assegurar la igualtat d’oportunitats implica intervenir tant aviat com es pugui en la vida de les persones.

2. – Nutrició. Els autors expliquen que l’estat nutricional de la mare afecta les possibilitats del seu fill de no morir en els primers anys de la seva vida, però també en anys successius. El pes de la dona pre-embarassada és un dels predictors més importants del pes del nen en el moment del seu naixement; un pes baix en néixer es relaciona amb riscs més alts de malaltia coronària, hipertensió i diabetis en l’edat adulta. Per tant, invertir en polítiques que redueixin les primeres influències adverses pot ser beneficiosa no sols a curt termini, sinó també per a les generacions futures.

3.- Ambient de treball. Els nivells de salut dels treballadors estan molt vinculats a la qualitat del seu ambient de treball, en especial a la quantitat d’autonomia que els treballadors poden tenir en la seva feina. Els ambients rutinaris o els treballs que impliquin poques oportunitats d’aprendre i utilitzar noves capacitats tendeixen a retribuir-se amb salaris baixos. Les condicions de treball que exigeixen molt de les persones amb poca autonomia no només són característica de les feines de baixa qualificació, sinó que també representen per als treballadors un risc associat d’hipertensió, malaltia cardiovascular, mental o muscoesquelética, i incapacitat física.

4.- Redistribució de la renda. La majoria es redueixen a la política anti-pobresa. Tanmateix, els estudis sobre els determinants socials de la salut ens alerten que les polítiques anti-pobresa no són massa efectives per a reduir les diferències injustes de salut. Encara que es millori la condició dels que estan pitjor, el fet és que els pobres tenen pitjor salut que els quasi-pobres, els quasi-pobres la tenen pitjor que la classe mitja-baixa, i la classe mitja-baixa que la classe mitja-alta, i així succesivament per tota l’escala social. Les accions que s’han d’emprendre impliquen molt més que l’eliminació de la pobresa.

Per abordar de forma total el problema de les desigualtats de salut els governs haurien d’assumir directament les desigualtats econòmiques. La magnitud de la diferència en la renda i riquesa entre els més rics i els més pobres d’una societat és una qüestió determinant per aconseguir bons nivells de salut en una població, al marge del nivell mitjà de vida. A més, les desigualtats econòmiques semblen influir en el grau d’igualtat de la participació política, l’absentisme a les eleccions, el sentiment de proximitat dels polítics elegits i altres formes d’activitat política. Quan més desigual sigui la distribució de la renda i la riquesa, més migrats els models de participació política i, per tant, més gran serà l’exclusió política dels grups més pobres.

Fa uns anys, amb l’estimat i recordat J.M. Céspedes, varem fer un article del que en recupero una part que crec aporta elements en l’actual discusió sobre sobirania, déficit fiscal i comunitats o nacions “solidàries” a la força. Una part del nostre article consistia en el joc de descobrir errors (o potser seria millor dir segones lectures sobre unes primeres que semblaven transparents), i us en resumeixo uns quants tot seguit:
Primer error sobre fonts de finançament: Qui genera els fluxos? L’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) no es paga de forma progressiva, sinò que grava en major mesura les rendes del treball de la població assalariada. Per la seva banda els impostos indirectes, en especial l’IVA, representen una part molt important dels ingressos de l’Estat i s’originen també en major mesura a partir del consum de les persones treballadores i les capes mitjanes. Un exemple ben eloqüent n’és l’exempció de pagar-lo d’una Sra. Koplowitz quan va vendre en el seu moment a l’altra Sra. Koplowitz el 26% de Fomento de Construcciones i Contratas per valor de 136.000 milions lliures d’impostos. I a més, hi ha el frau fiscal descobert que permetia que les grans firmes alimentessin comptes a Suissa... i el no descobert, del que segueixen beneficiant-se les grans fortunes i les grans empreses. I els impostos que hi haurien de ser i no hi són, com per exemple la no aplicació de la taxa TOBIN que hauria de gravar els moviments de capitals.
Segon error sobre repartiment de la renda: Quan es demana amb tota justícia –i no sols des del sobiranisme-- que es quedin a Catalunya més diners dels que entre tots i totes produïm, hauríem de preguntar-nos quines polítiques finançaran en primer llocc i amb més gran mesura. I no ens hem de conformar amb la resposta de que més diners ens beneficien per igual, perquè no hi ha massa propietaris d’establiments subvencionats, ni accionistes o directius de les grans empreses fiscalment tan ben tractades, ni gestors i propietaris del sector financer.
És un error relacionar el concepte de solidaritat amb els fluxos financers cap a altres Comunitats Autònomes perquè implica que per més desigualtats, injustícies, bosses de pobresa que hi hagi dins el propi territori, per més explotació, treball negre i marginació que hi podem trobar, si hi ha dèficit en el saldo financer cap a la resta de l’Estat ja som una nació solidaria. Que fàcil semblen d’acontentar i tranquil•litzar algunes consciències! No hem convertit la solidaritat en un dret de ciutadania superant el primitiu estadi de la caritat, no hem assumit com a col•lectiu l’exercici social responsable de millorar les rendes més baixes, crear ocupació estable i de qualitat, assegurar els millors serveis per a tothom, estendre els drets econòmics socials i polítics a la població immigrada, acabar amb la marginació, assegurar a la joventut un habitatge digne, un treball estable, una vida on puguin desenvolupar-se segons les seves capacitats i aportar a la societat no només el seu treball sinó també la seva il•lusió, els seus somnis, la seva alegria de viure i la seva capacitat de rebel•lar-se.
Tercer error sobre “solidaritat”: Quan es parla de que "Catalunya és solidària" perquè dona més diners dels que reb, caldria que analitzéssim també la qualitat del que es financia amb aquesta solidaritat. Madrid és ara una gran metrópoli amb magnífiques infraestructures, però s'ha fomentat la cultura de la subvenció en zones deprimides i continua vigent en mols casos l'Espanya del segle XIX. Els fons “solidaris” varen finançar la neteja del recinte de Doñana i evitar reclamacions a la multinacional sueca responsable dels vessaments tòxics. Semblen adormir consciències del camperolat andalús i estremeny, i així s’evita que es reivindiqui cap Reforma Agrària. Contribueixen a mantenir una Espanya de diverses velocitats i la mentida de que es fa política regional quan les actuacions sobre el territori beneficien a uns quants incrementant-se el percentatge de població per sota de la renda mitjana. A més, s’està atiant un populisme de desagradables conseqüències perquè es dirigeix als instints més irracionals, a la confrontació per qüestions de veïnatge, a la burla de la diferència, en un cantonalisme cada vegada més allunyat fins i tot dels mínims culturals exigibles i més propers a les llavors de la intolerància.
Quart error on hi entren les privatitzacions: Com es pot parlar amb tanta suficiència de solidaritat o insolidaritat entre els habitants de les diferents Comunitats Autònomes quan el que han fet els dos darrers governs –tant el del PSOE com el del PP, i especialment aquest amb la creació del “capitalisme de companys de pupitre”— ha estat convertir la propietat estatal, és a dir, de tots— en empreses rendibles propietat d’uns quants. Aquest és també un atemptat real a la sobirania dels pobles, perquè encara que segons els llibres d’economia privatitzar no és robar, hi varen haver privatitzacions que mereixien haver acabat al Jutjat de Guàrdia. Els llibres ens diuen que les privatitzacions són beneficioses si aconsegueixen augmentar el benestar de la població, per exemple fent baixar preus, creant ocupació, augmentant la transparència del mercat... Que els expliquin, per exemple, als treballadors i usuaris de Telefònica els avantatges de la privatització! Peró no acaba aquí el sarcasme, perquè mentre es diu que les privatitzacions són bones perquè acaben amb els monopolis públics es creen i fomenten els quasi-monopolis privats com els de la banca o els del sector de grans superfícies amb la formació del supergrup francès propietari, entre altres, de Pryca, Continente i Carrefour (per no parlar del darrer escàndol de l’OPA sobre Endesa).
Cinqué en els que els municipis segueixen essent convidats de pedra: Els "fons de la solidaritat" s’administren per dalt, es controlen o descontrolen per dalt, i són els de dalt els que a sobre s’entretenen amb les fórmules de càlcul i s’esbatussen pel resultat de les equacions. Els diferents municipis –tant els de Catalunya com els de la resta de l’estat, i sempre que no hagin caigut en la gran temptació especuladora— segueixen fent de comparses, fent realitat ajudes i serveis pels que no reben finançament ja que la seva participació en els ingressos estatals, que en temps de Franco era d’un 10% s’ha estirat uns punts amb la democràcia però queden encara molt lluny dels percentatges que es consideren de suficiència i que van del 25% al 33% dels ingressos totals. Es perverteix un principi que permetria que les polítiques es fessin a partir de l’inventari de les mancances socials, amb el seguiment i el control de la ciutadania, impedint l’efectiva descentralització i el necessari acostament dels centres de poder a la immensa majoria de la població. Aquesta és la traducció a la pràctica democràtica d’un municipalisme i un federalisme radicalment democràtic que podria arrelar-se en les idees –també republicanes-- de Pi y Margall.
Sisè error de les “fugues” de fluxes: Es una qüestió d’importància cabdal que de fet té a veure amb el fluxe de diners que, amb origen a Catalunya va cap a Brussel•les, amb saldo negatiu. I això ja és més difícil d’explicar pels europeistes convençuts... . Disposem de menys renda després de que es liquidin els comptes amb Brussel•les, tot i que es proclama que, junt amb Renania del Nord Westfalia, Baden-Württenberg i la regió milanesa som un dels motors europeus... Per això també, com Hamburg i la regió del Ròdan-Alps som contribuïdors nets, amb el greuge de que a la Unió Europea no hi ha altres mecanismes de redistribució que sí es poden generar a partir d’un mateix sistema fiscal, ja que cada país de la Unió Europea segueix encara –a excepció de la imposició de l’IVA-- amb el seu propi sistema fiscal i el Pressupost Europeu prou feina té per fer front les desiguals i regressives polítiques agrícoles.
I aquests sis errors poden ser els primers, però de fet no són els últims… Com es veuen des de l'independentisme, el sobiranisme? A mi m'interessa saber-ho. Si interessa a algú més, podem seguir...

El treball, la seva absència, naturalesa i condicions són elements determinants per les condicions socials, drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera salut.

La manera que la nostra societat globalitzada organitza el treball no contribueix a la creació d’una societat saludable. Per davant de l’objectiu de la salut que hauria de generar condicions de treball i de vida gratificadores, segures i estimulants, ens trobem en un món laboral i uns treballs no mercantils que incrementen considerablement el grau de risc, incertesa, precarietat, sinistralitat i explotació de les persones. Reformulant la Carta d’Ottawa, nosaltres afirmem que “les condicions i requisits per a la salut són: la pau, l’ensenyament, l’habitatge, l’alimentació, la renda, un ecosistema estable, la justícia social i la equitat”, més el treball digne.

DENUNCIAR LA PRECARIETAT

El treball precari es defineix en relació als altres treballs en termes d’una major inseguretat i la desaparició de la relació empresari-persona treballadora tal com succeeix en el treball externalitzat o en el submergit, cosa que col•loca la responsabilitat de l’exposició als seus riscos o les mesures bàsiques per a la seva correcció sota la responsabilitat de les treballadores i els treballadors, que també han d’assumir-ne gairebé en solitari els seus efectes sobre la seva salut. Precarietat i salut són, a la nostra societat, elements contradictoris.

En els darrers anys, des del món empresarial i també en el Llibre Verd de la U.E, s’impulsa la flexibilitat laboral com un element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l’adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalitzat, sense tenir en compte l’impacte negatiu d’aquesta flexibilitat sobre la societat, la salut i el benestar de la població treballadora. Es tracta de reflexionar quin és l’element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic que cada dia es reparteix de manera més desigual.

La precarietat no és un efecte secundari, un preu col•lateral que cal pagar pel creixement econòmic sinó un caràcter definidor i condicionant del mateix tipus de creixement. Té caràcter estructural, crònic, i és causa determinant de desregulació i deteriorament laboral i de descohesió social. La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social. Així, la precarietat s’estén des de l’ àmbit del treball a la resta d’ àmbits de les nostres vides i s’ ha transformat en precarietat social com una nova forma d’opressió del sistema capitalista, constituint a més una forma d’exclusió poc visible des de respostes individuals. La precarietat es viu com inestabilitat laboral, incertesa de futur, manca d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, causa de sinistralitat laboral, morbiditat emocional, dependència de la família, pèrdua de drets i manca de recursos estables.

Per als joves, hi ha a més la frustració per la probable inadecuació dels estudis fets i un accés tardà al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Els joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball.

Les persones adultes a l’atur de més de quaranta-cinc anys veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les persones joves, en una competència obligada però totalment desigual... La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre del treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la precarietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adients de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i salaris dignes.

La precarietat esdevé particularment agressiva en certs col•lectius com el de les persones amb discapacitats i les persones immigrants. Cal dedicar especial esment a la precarietat que és ja de fet el sistema regular de vida i treball de les persones immigrades que són part indestriable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració son insuficients i massa tímides per garantir drets i deures i en canvi la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la gasiveria amb la que es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat.

Pel que fa a les persones que perceben com a renda principal un subsidi de jubilació es veuen explícitament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions públics i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers.

En aquest sentit, les actuals directrius i el desenvolupament legislatiu de la Comissió i el Consell europeus (Bolkestein reformulat, temps de treball, llibre verd sobre “flexicurity”, etc) són amenaces supranacionals molt serioses a la regulació del treball en positiu, i van en el sentit d’agreujar encara més la precarietat actual ja insostenible.

PROPORCIONAR ELS MITJANS

Tradicionalment la salut laboral ha analitzat el treball com a possible font d’exposició a riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l’àmbit de l’empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una perspectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut, on la precarietat ocupa un lloc central. Bona part de la prevenció i promoció de la salut es centra en l’equitat sanitària, però també en una organització laboral i de desenvolupament de tots els treballs necessaris per a la vida que posi la seguretat de les persones i la salvaguarda de l’estat físic, emocional i psicològic en el centre de les seves actuacions.

ACTUAR COM MEDIADOR

Inclosa la perspectiva laboral i la resta de treballs necessaris per a la vida, la prevenció i promoció de la salut exigeix una acció coordinada molt ampla: governs, sectors sanitaris, sindicats, empreses, autoritats locals, organitzacions de la societat civil i mitjans de comunicació. Les estratègies i programes de promoció de la salut s’han d’adaptar a les necessitats locals i a les possibilitats específiques de cada país i regió, i han de vetllar també perquè el món empresarial no sigui un factor desestructurador i desequilibrador de les condicions del medi i la salut de les persones.

LA PARTICIPACIÓ ACTIVA EN LA PROMOCIÓ DE LA SALUT IMPLICA:

-L’estabilitat a l’ocupació, una salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes;

-El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció.

-Disposar d’ajuda psicològica publica, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal.

-Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi la desatenció de riscos,

-Garantir el compliment de que els empresaris siguin responsables de vetllar per la salut laboral.

Estem d’acord amb la carta d’Ottawa que “La salut ha de formar part de l’ordre del dia de les persones responsables de l’elaboració dels programes polítics, en tots els sectors i a tots els nivells”. La prevenció i promoció de la salut laboral ha de combinar diversos enfocaments, tots ells complementaris, entre els que hi ha la legislació i el seu compliment, les mesures fiscals adients, el sistema tributari i els canvis organitzatius.” Nosaltres hi afegim, de manera especial, la política laboral per una ocupació digna i una especial dedicació de la Inspecció de Treball i dels Sindicats.

IRROMPRE EN EL FUTUR

Assumim com a pròpia l’afirmació que “La salut es crea i es viu en el marc de la vida quotidiana; en els centres d’ensenyament, de treball i de lleure” . Per aquest motiu els responsables de la posada en pràctica i valoració de les activitats de promoció de la salut han de tenir present el principi de la igualtat dels sexes i de les persones en cadascuna de les fases de la seva planificació. Tanmateix, valorem que malgrat hi ha encara pocs estudis fets sobre la interacció negativa entre precarietat i salut, les tendències observades no són gens optimistes, en especial des d’un punt de vista de gènere. Estem avançant cap a un futur de precarietat, enemic de la salut de les persones i d’una bona salut social, i per això cal reaccionar i prendre compromisos de canvi i millora. Cal pensar contínuament i de nou en mesures a tots els nivells de govern perquè sigui un objectiu prioritari de l’acció de tots els governs –locals, nacionals, estatals i supranacionals -- l’aconseguiment d’uns bons nivells de salut per a totes les persones. En aquest sentit, reclamem l’acció positiva que pot desenvolupar i guiar el Parlament Europeu.

EL COMPROMIS A FAVOR DE LA SALUT I CONTRA LA PRECARIETAT

Els i les participants a aquesta conferència es comprometen:

1) A intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar en favor d’actuacions sindicals i polítiques;

2) A oposar-se a les pressions que es facin per desregular encara més les condicions i el mercat de treball, els riscs laborals, utilitzar productes poc fiables o perjudicials, treballar (de forma remunerada o no) en mitjans i condicions insans, combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, l’assetjament i la violència de gènere;

3) a vigilar la contaminació, les condicions de l’habitatge, i combatre les diferències “entre les distintes societats i a l’interior de les mateixes i a prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resulten de les normes y pràctiques d’aquestes societats;”

Per tot això caldrà:

1) Exigir l’ADOPCIÓ DE MESURES D’IMPACTE SOBRE LA SALUT I EL MEDI abans d’emprendre projectes i politiques,

2) L’impuls de la recerca sobre precarietat i la creació d’uns INDICADORS DE PRECARIETAT I SALUT, elaborats a partir de l’experiència i els coneixements de professionals, agents socials i els propis treballadors i treballadores per controlar i monitoritzar els avenços fets a fi d’anar eradicant la precarietat i els seus efectes nocius i potenciar la salut entesa com quelcom més que l’absència de malaltia,

i 3) POSAR EN COMÚ LES EXPERIÈNCIES DE CADASCUN DELS PAISOS DE LA U.E. per conèixer les característiques concretes de precarietat de cada país i mobilitzar a partir de l’experiència comuna per eradicar la precarietat d’ Europa.

Des de d’aquestes Jornades fem UNA CRIDA a la coordinació i acció de les forces d’esquerra, a les organitzacions sindicals i socials per donar suport a les idees i projectes que expressem mitjançant aquesta Carta de Barcelona i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi de que prevalgui el TREBALL DIGNE, i que prevalgui la SALUT per sobre la PRECARIETAT. Proposem també al Parlament Europeu, a organismes internacionals com la OMS i la OIT, que facin seves les propostes d’aquesta Carta.

Finalment, demanem que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula i defensar i fomentar els valors de la salut, la convivència, la igualtat i el respecte entre tots els éssers humans.

NOTA: La primera Conferencia Internacional sobre la Promoció de la Salut reunida a Ottawa el dia 21 de novembre de 1986 va fer la CARTA dirigida a aconseguir l’objectiu "Salut per a tothom a l’any 2000." Aquesta conferència responia a la creixent demanda per una nova concepció de la salut pública a tot el món

Els propers 29 i 30 de juny Esquerra Unida i Alternativa, la Fundació L’Alternativa, i els partits d’esquerres europeus que comparteixen el Partit de l’Esquerra Europea celebraran les “Jornades europees sobre precarietat i salut” .

Economistes i sindicalistes, persones expertes en salut laboral, en dret laboral i del món polític de diversos països parlaran a Barcelona de com la precarietat és responsable de bona part d’accidents laborals, de desigualtats socials i malalties psicosocials evitables. A les jornades es debatrà la relació i les interaccions del binomi precarietat-salut i les conseqüències que el treball precari té sobre la nostra societat i la salut humana , ja que ambdòs factors traspassen els àmbits laborals i manifesten els seus efectes en la vida personal i en les relacions socials fins a repercutir integralment en la bona salut i convivència d’una societat que s’autodenomina del benestar, com l’ Europa d’ avui. Finalment, i a mode de conclusió, les propostes que sorgeixin per donar sortida a aquesta situació es recolliran en un document: la Carta de Barcelona, que no pot oblidar els efectes de gènere de la precarietat en el treball i les seves conseqüències específiques en la salut de les dones.

Els riscs i la desprotecció creixents en el món laboral afecten de manera especial dones i persones immigrants, amb l’agreujant que es traslladen a la vida personal incrementant situacions de frustració, malalties i violència que cal aturar amb lleis laborals contra la precarietat, i lleis cíviques contra la violència de gènere i tot tipus de violències. Però a més cal que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula per defensar i fomentar els valors de la convivència, de la igualtat i del respecte entre éssers humans.

Aquesta trobada pot resultar especialment interessant desprès dels resultats del Consell Europeu que reforça els plantejaments més purs i durs de mercat, confirma la independència del Banc Central Europeu de qualsevol control parlamentari, fomenta directrius desreguladores à la Bolkestein, atemptat a conquestes obreres com la del temps de treball o el Llibre verd sobre “flexicurity” que pretenen liquidar anys de lluites socials i avenços sindicals.

La Carta de Barcelona serà el resultat de les propostes de les Jornades, però reflectirà també la voluntat expressa de posar els treballadors i treballadores i les seves necessitats laborals, de salut i d’enriquiment de la vida quotidiana en el centre de l’anàlisi i de les polítiques públiques.

Per a més informació: http://www.euia.cat/jornades_form/form.html

Les amigues de Mujeres en Red demanen la difusió del video de la roda de premsa feta per la Red Feminista Estatal de Organizaciones contra la Violencia de género fent balanç sobre la Ley Integral contra la violencia de género a Espanya. La Red demana als partits polítics que no en facin un us partidista perquè sols pot perjudicar a les dones i a la societat, en el seu conjunt.
La Red vol remarcar també que els problemes que hi ha a determinades localitats i comunitats no són precisament de la Llei, sinó del boicot que li fan determinats estaments reaccionaris i la manca d'aplicació d'alguns dels seus aspectes més rellevants.

"http://www.youtube.com/v/hdYF0GoA75g"

Aquests darrers dies en que els bisbes s’alcen contra l’ensenyament d’una assignatura cívica per defensar el seu caduc monopoli sobre una moral heretada del patriarcat i refrendada pel franquisme, i s'obliden no sols de les subvencions públiques que reben sinó de la seva mateixa essència discriminadora, hipòcrita i homòfoba, val la pena recordar el comunicat del passat mes de maig del Lobby Europeu de dones. El LEF és una ONG de la que formen part associacions de dones de 25 Estats membres de l'UE i països en vies d’adhesió, i vetlla per l’igualat i eliminar tota forma de discriminació i violència de gènere. El LEF es va pronunciar sobre el creixent poder religiós a Europa, conscient del paper de les religions (totes) que es neguen a reconsiderar el paper “ideal” de mare, esposa i mestressa de casa heretats d’una cultura patriarcal, i va mostrar la seva inquietud per la influència de la religió en les polítiques europees i nacionals...

El LEF ens alerta que per a les autoritats religioses la fe no implica discriminació, però explica també que les violacions més escandaloses dels drets de les dones les trobem en el contexte religiós en negar-se el dret d’escollir de la dona dins la família a decidir si vol o no tenir fills, quan tenir-los i el seu nombre, negar el dret al divorci i voler controlar la sexualitat de les dones. Des del LEF segueixen dient que la majoria de les religions condemnen les relacions sexuals al marge del matrimoni, i només accepten la heterosexualitat. A més, aquestes normes les dicten jerarquies religioses que són homes, sense que la meitat de la població (les dones) tinguin cap possibilitat d’influir en la doctrina. El LEF mostra la seva preocupació per la presència de certs grups de pressió religiosos ultra conservadors, identificats com integristes (i no precisament islàmics), que intenten influir a la UE i a la ONU intentant eliminar drets adquirits que permeten l'igualtat de les dones i la seva autonomia. Per aquest motiu donen suport a la resolució del Consell d’Europa "Dones i religió a Europa", i demanen, entre diversos punts, que:
- Es promogui un diàleg interreligiós a tots els nivells per a crear una plataforma ètica comuna que honori el principi fonamental d’igualtat entre dones i homes.
- Es condemnin totes les formes de pràctiques religioses que violin els drets humans de les dones.
- Es condemnin i castiguin les mutilacions genitals, els crims d'honor i totes les formes de violència, en particular la violència domèstica que es practica en nom de la religió i es promogui una legislació que prohibeixi i criminalitzi aquestes pràctiques.
- Es vetlli perquè l’ensenyament s’adigui als principis d’igualtat dels sexes a les escoles religioses i quan l’educació religiosa sigui permesa a les escoles.
- Es garanteixin, protegeixin i promoguin els drets sexuals i reproductors de totes les dones sense distinció religiosa ni cultural; donant informació sobre els riscs de malalties de transmissió sexual com el sida, explicant el dret de totes les dones a la integritat del propi cos.
- S’asseguri un fort suport a les ONG de dones que lluiten contra l’opressió religiosa.
- Es vetlli per assegurar la supremacia de les llibertats i els drets fonamentals, garantint una separació clara entre Església i Estat.

La publicació d’Eurostat, Statistics in Focus, Population and social conditions, 71/2007 "Minimum wages 2007 - Variations from 92 to 1570 euro gross per month" que s’ha donat a conèixer el 18 de juny posa de relleu que el salari mínim varia des dels €92 al mes per Bulgària als €1.570 mensuals de Luxemburg. Els sous mínims bruts a la UE a gener tenen un ventall de 1 a 17 entre països, i si ajustem per paritat de poder de compra, aquesta diferència es redueix de 1 a 7, essent per al Luxemburg (1.503 PPS) i per Romania (204 PPS).

En divuit dels vint països de la UE on és obligatori l’establiment del Salari Mínim Interprofessional, és força més alta la proporció de dones que el cobren que no pas el nombre d’homes, reforçant la diferència salarial per raons de gènere present a tota Europa.

Des d’Eurostat analitzen l’existència de tres grans grups de països segons nivell de salari mínim. En el primer hi trobaríem els que tenen un salari mínim per sota dels 300 euros a gener del 2007:
Bulgària (€92) Romania (€114), Letonia (€172), Lituania (€174), Eslovaquia (€217), Estonia (€230), Polònia (€246),Hongria (€258)i la República txeca (€288).
En el segon grup hi trobem els que estan entre els 400 i els 700 euros mensuals, i que són:
Portugal (€470), Eslovènia (€522), Malta (€585), Espanya (€666) i Grècia(€668 a juliol del 2006)
Finalment un tercer grup tindria un SMI per sobre dels 1.200 euros i entre ells hi ha França (€1.254), Bèlgica (€1.259), Holanda (€1.301), Regne Unit (€1.361), Irlanda (€1.403) i Luxemburg (€1.570).

En comparació, el salari mínim federal dels USA era de €676 mensuals a gener d’aquest any.

A més de la consideració de gènere feta a l’inici, la proporció de persones sense especificar sexe que reben aquests salaris és molt diferent segons països, anant des del 1% d’Espanya fins al 17% a França.

Per altra banda, val la pena saber que l’any 2005 el salari mínim representava una tercera part dels ingressos bruts a serveis i indústria a Estònia, Romania, Polònia i Eslovaquia i la meitat a Irlanda, Luxemburg, Malta i Bulgària. Als USA, per la seva banda, representava un 32% dels ingressos mensuals bruts.

El treball que es presenta s’inscriu en el marc dels estudis sobre els efectes de la globalització en els països desenvolupats i la seva repercussió de gènere; es proposa valorar algunes crisis empresarials i deslocalitzacions que s’han patit a Catalunya, donant el màxim protagonisme a les dones treballadores afectades. L’estudi conclou en 16 línies de treball que poden considerar-se orientadores per a fer front als riscs i les inseguretats dels tancaments d’empreses en la lògica de la globalització.

1. Polítiques laborals concretes que des d’una visió de gènere, ajudin a combatre l’ocupació en precari.- Aquest tipus d'ocupació es dona en el transvasament d’ocupació industrial al sector serveis, amb la reducció dràstica de les condicions laborals: des dels salaris a l’estabilitat, i afecta especialment a les dones, i de forma especial a les dones immigrades.

2. Polítiques públiques que ajudin a internalitzar els costos socials.- La immensa majoria de la població i el medi assumeixen els costos ecològics i socials d’una organització econòmica especialment permissiva. Les reglamentacions no haurien de permetre que les empreses es desentenguin dels estralls socials, ecològics i humans que provoquen en no assumir els costos socials del seu funcionament.

3. Polítiques del mercat de treball que ajudin a una menor rotació en els llocs del treball.- Aquest problema és especialment important en el sector del comerç i l’alimentació. Però també existeix una forta rotació en els serveis de cura de les persones (llars per a la tercera edat, per exemple, que només poden empitjorar algunes de les patologies augmentant el grau de confusió i desemparament). A més, una plantilla amb fortes rotacions de personal implica menys compromís dels treballadors/es en l’acció sindical.

4. Polítiques d’immigració fortament positives per a les dones.- En relació a aquest tema voldríem recordar algunes de les recomanacions que s’estan fent a nivell de la UE per part del Lobby de Dones Europeu: “Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat; permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral; Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball i al mercat negre de treball; combatre el treball clandestí; promoure la plena participació i integració de les dones immigrades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida; defensar el respecte de les cultures, sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.”

5. Una implicació més clara i directe dels Ajuntaments en les crisis del seu territori, amb actuacions que contemplin el biaix de gènere.- En base a les experiències recollides en terres lleidatanes durant l’elaboració del treball, proposem la participació activa, recollida de dades, i comissió de seguiment per part dels Ajuntaments, a més de partides en els Pressupostos municipals per a la igualtat de gènere i en especial assegurant la igualtat d’oportunitats.

6. Empreses d’outplacement.- Assegurar a les seves polítiques una perspectiva de gènere, i no només el comportament que assegura un nombre superior de recol•locacions en base a reproduir en el mercat laboral la divisió del treball tant esbiaixada des del punt de vista del gènere, intentant mantenir el sou i una feina semblant en el nou lloc de treball.

7. Creació d’ocupació pública en serveis d’atenció a les persones.- Aquesta és la millor manera de facilitar polítiques “amigues de les dones” i acostar-se als nivells de benestar dels països més desenvolupats de la Unió Europea introduir la negociació col•lectiva en aquest sector per establir bones condicions d’ocupació i salarial. La desestructuració del sector serveis empitjora les condicions de treball i s’hauria de tenir especial cura en aquells convenis que tenen baixos salaris estructurals, per als quals prendre l’IPC com a única base de referència en la negociació no fa més que mantenir o fins i tot incrementar les condicions de desigualtat salarial en la classe obrera.

8. Formació.- A l’estudi s’ha posat de manifest el problema estructural denunciat en relació a la formació continuada. Es necessari augmentar les facilitats per a poder compaginar feina amb formació, i calen programes de xoc molt acurats i individualitzats quan les treballadores es troben en situació d’atur. Caldrien cicles formatius especials per a persones (dones) de més de quaranta anys i limitacions en l’aprenentatge, vigilar que les empreses que fan contractes en pràctiques, que tenen l’obligació de donar formació, realment la facin efectiva i trencar els esquemes mentals d’ocupació “per a homes” i “per a dones”. Una de les millors maneres d’acabar amb la segregació ocupacional pot ser que de les escoles de FP en surtin dones perfectament qualificades en els oficis considerats tradicionalment com “feina d’homes”.

9. Auto-ocupació.- Revisar les ajudes que proporcionen les administracions en foment de l’autoocupació, i que acaben repruduïnt els rols tradicionals de gènere. Catalunya és terra de dones treballadores i emprenedores, i obrir un negoci pot ser l’única manera de no abandonar el món dels treballs remunerats quan per l’edat, el lloc on es viu o la dificultat per aconseguir una feina digna es fa difícil formar part de la nòmina d’una empresa. El fet és que el nombre de dones “autònomes” o empresàries augmenta d’any en any, encara que la gestió de franquícies superi en molt les opcions cooperatives.

10. Horaris.- Caldria seguir treballant des de les institucions en aconseguir horaris de comerços i serveis “amics de les dones assalariades”, però també oposar-se a la flexibilització d’horaris poc amiga de les dones: per exemple, concentració de la jornada laboral en 4 dies, etc., difícils de resistir per part de les dones i que pot representar una desfeminització de la plantilla.

11. Salaris.- Reducció de la desigualtat salarial entre homes i dones i reducció del ventall salarial per disminuir les diferències entre assalariats, que està augmentant a nivell mundial. A nivell individual, les dones han d'exigir programes de reciclatge no sexistes, i acabar amb la tradicional orientació de les dones cap al sector serveis i dels homes cap els sectors tècnics. A nivell col•lectiu: de sindicats, de grups socials, de qualsevol organització, cada vegada més s'ha de qüestionar un sistema econòmic que pensa exclusivament en el desenvolupament econòmic i deixa de banda el desenvolupament social.

12.Un impost contra tancaments.- Es tracta d’una posposta que Lourdes Beneria suggeria per evitar que les empreses amb beneficis es deslocalitzin. La mecànica proposada és que “quan les empreses estan interessades en invertir en una determinada localitat és el moment perquè l’Ajuntament signi el corresponent contracte amb les empreses, mitjançant el qual es comprometen a quedar-se durant un període de temps de 20 ó 25 anys a la localitat i, en cas de marxar abans del període estipulat, tenir l’obligació de pagar un impost de tancament.”

13. Disposar d’ajuda psicològica.- La Dra. Montserrat Moreno Marimón recomana poder acudir a una dona psicòloga en els expedients amb acomiadament, i els assimilava a qualsevol catàstrofe, amb una funció igualment important. I recalcava que calia que fos dona psicòloga per ensenyar a les dones l’empoderament de si mateixes, “del que són capaces de fer.”

14. Prejubilacions.- No sembla que una bona solució sigui demanar prejubilacions, en especial per a les dones. Carme Torres ens explicava el diferent comportament d’homes i dones a la banca davant la política de pre-jubilacions de les empreses, ja que les dones es resistien a tornar a casa a fer les feines de tota la vida a jornada completa.

15. Reclamar la interdisciplinarietat en els estudis de gènere.- Com deia la Dra. Montserrat Moreno, les dones tenim facilitat per saber lligar les coses, per veure les relacions que es volen invisibles, i ho atribuïa a les dificultats que ens han fet créixer. A més, les dones tendim a cercar explicacions més amples i globals per a les coses, i no ens satisfà el resultat que permet veure el món i els seus problemes des d’un punt de vista únic i estret. En aquest sentit, podríem reivindicar per a les dones una visió més rica, complexa i humanista.

16. Demostrar que són artificials les muralles entre l’esfera privada i la pública, entre els treballs assalariats i els de cura, de relació, etc.- Des d’un punt de vista més sindical, i en paraules de Juan Manuel Tapia: “El model d’empresa dominant econòmicament segueix generant un model de societat. Hem viscut l’empresa fordista i hem viscut la societat fordista. Era una empresa fortament generadora de discriminacions de les quals la nostra societat i les nostres empreses són hereves encara avui dia. Si els empresaris, amb les noves organitzacions del treball, han creat les condicions per trencar aquesta barrera entre allò públic i allò privat, perquè cada vegada han fet més exigències a l’espai privat de les persones per posar-ho al servei de l’organització del treball, amb la flexibilitat del tipus de feina es veu clarament que envaeix els espais privats. Per tant, hem d’exigir que hi hagin nous intercanvis: l’empresa no pot estar aïllada autàrquicament de la societat (...) Per tant hem de poder exigir drets personals a les empreses. I per això és el moment per exigir un canvi a l’empresa que es converteixi, també, en un motor generador d’igualtat.”