punts de vista

Aquests darrers dies en que els bisbes s’alcen contra l’ensenyament d’una assignatura cívica per defensar el seu caduc monopoli sobre una moral heretada del patriarcat i refrendada pel franquisme, i s'obliden no sols de les subvencions públiques que reben sinó de la seva mateixa essència discriminadora, hipòcrita i homòfoba, val la pena recordar el comunicat del passat mes de maig del Lobby Europeu de dones. El LEF és una ONG de la que formen part associacions de dones de 25 Estats membres de l'UE i països en vies d’adhesió, i vetlla per l’igualat i eliminar tota forma de discriminació i violència de gènere. El LEF es va pronunciar sobre el creixent poder religiós a Europa, conscient del paper de les religions (totes) que es neguen a reconsiderar el paper “ideal” de mare, esposa i mestressa de casa heretats d’una cultura patriarcal, i va mostrar la seva inquietud per la influència de la religió en les polítiques europees i nacionals...

El LEF ens alerta que per a les autoritats religioses la fe no implica discriminació, però explica també que les violacions més escandaloses dels drets de les dones les trobem en el contexte religiós en negar-se el dret d’escollir de la dona dins la família a decidir si vol o no tenir fills, quan tenir-los i el seu nombre, negar el dret al divorci i voler controlar la sexualitat de les dones. Des del LEF segueixen dient que la majoria de les religions condemnen les relacions sexuals al marge del matrimoni, i només accepten la heterosexualitat. A més, aquestes normes les dicten jerarquies religioses que són homes, sense que la meitat de la població (les dones) tinguin cap possibilitat d’influir en la doctrina. El LEF mostra la seva preocupació per la presència de certs grups de pressió religiosos ultra conservadors, identificats com integristes (i no precisament islàmics), que intenten influir a la UE i a la ONU intentant eliminar drets adquirits que permeten l'igualtat de les dones i la seva autonomia. Per aquest motiu donen suport a la resolució del Consell d’Europa "Dones i religió a Europa", i demanen, entre diversos punts, que:
- Es promogui un diàleg interreligiós a tots els nivells per a crear una plataforma ètica comuna que honori el principi fonamental d’igualtat entre dones i homes.
- Es condemnin totes les formes de pràctiques religioses que violin els drets humans de les dones.
- Es condemnin i castiguin les mutilacions genitals, els crims d'honor i totes les formes de violència, en particular la violència domèstica que es practica en nom de la religió i es promogui una legislació que prohibeixi i criminalitzi aquestes pràctiques.
- Es vetlli perquè l’ensenyament s’adigui als principis d’igualtat dels sexes a les escoles religioses i quan l’educació religiosa sigui permesa a les escoles.
- Es garanteixin, protegeixin i promoguin els drets sexuals i reproductors de totes les dones sense distinció religiosa ni cultural; donant informació sobre els riscs de malalties de transmissió sexual com el sida, explicant el dret de totes les dones a la integritat del propi cos.
- S’asseguri un fort suport a les ONG de dones que lluiten contra l’opressió religiosa.
- Es vetlli per assegurar la supremacia de les llibertats i els drets fonamentals, garantint una separació clara entre Església i Estat.

La publicació d’Eurostat, Statistics in Focus, Population and social conditions, 71/2007 "Minimum wages 2007 - Variations from 92 to 1570 euro gross per month" que s’ha donat a conèixer el 18 de juny posa de relleu que el salari mínim varia des dels €92 al mes per Bulgària als €1.570 mensuals de Luxemburg. Els sous mínims bruts a la UE a gener tenen un ventall de 1 a 17 entre països, i si ajustem per paritat de poder de compra, aquesta diferència es redueix de 1 a 7, essent per al Luxemburg (1.503 PPS) i per Romania (204 PPS).

En divuit dels vint països de la UE on és obligatori l’establiment del Salari Mínim Interprofessional, és força més alta la proporció de dones que el cobren que no pas el nombre d’homes, reforçant la diferència salarial per raons de gènere present a tota Europa.

Des d’Eurostat analitzen l’existència de tres grans grups de països segons nivell de salari mínim. En el primer hi trobaríem els que tenen un salari mínim per sota dels 300 euros a gener del 2007:
Bulgària (€92) Romania (€114), Letonia (€172), Lituania (€174), Eslovaquia (€217), Estonia (€230), Polònia (€246),Hongria (€258)i la República txeca (€288).
En el segon grup hi trobem els que estan entre els 400 i els 700 euros mensuals, i que són:
Portugal (€470), Eslovènia (€522), Malta (€585), Espanya (€666) i Grècia(€668 a juliol del 2006)
Finalment un tercer grup tindria un SMI per sobre dels 1.200 euros i entre ells hi ha França (€1.254), Bèlgica (€1.259), Holanda (€1.301), Regne Unit (€1.361), Irlanda (€1.403) i Luxemburg (€1.570).

En comparació, el salari mínim federal dels USA era de €676 mensuals a gener d’aquest any.

A més de la consideració de gènere feta a l’inici, la proporció de persones sense especificar sexe que reben aquests salaris és molt diferent segons països, anant des del 1% d’Espanya fins al 17% a França.

Per altra banda, val la pena saber que l’any 2005 el salari mínim representava una tercera part dels ingressos bruts a serveis i indústria a Estònia, Romania, Polònia i Eslovaquia i la meitat a Irlanda, Luxemburg, Malta i Bulgària. Als USA, per la seva banda, representava un 32% dels ingressos mensuals bruts.

El treball que es presenta s’inscriu en el marc dels estudis sobre els efectes de la globalització en els països desenvolupats i la seva repercussió de gènere; es proposa valorar algunes crisis empresarials i deslocalitzacions que s’han patit a Catalunya, donant el màxim protagonisme a les dones treballadores afectades. L’estudi conclou en 16 línies de treball que poden considerar-se orientadores per a fer front als riscs i les inseguretats dels tancaments d’empreses en la lògica de la globalització.

1. Polítiques laborals concretes que des d’una visió de gènere, ajudin a combatre l’ocupació en precari.- Aquest tipus d'ocupació es dona en el transvasament d’ocupació industrial al sector serveis, amb la reducció dràstica de les condicions laborals: des dels salaris a l’estabilitat, i afecta especialment a les dones, i de forma especial a les dones immigrades.

2. Polítiques públiques que ajudin a internalitzar els costos socials.- La immensa majoria de la població i el medi assumeixen els costos ecològics i socials d’una organització econòmica especialment permissiva. Les reglamentacions no haurien de permetre que les empreses es desentenguin dels estralls socials, ecològics i humans que provoquen en no assumir els costos socials del seu funcionament.

3. Polítiques del mercat de treball que ajudin a una menor rotació en els llocs del treball.- Aquest problema és especialment important en el sector del comerç i l’alimentació. Però també existeix una forta rotació en els serveis de cura de les persones (llars per a la tercera edat, per exemple, que només poden empitjorar algunes de les patologies augmentant el grau de confusió i desemparament). A més, una plantilla amb fortes rotacions de personal implica menys compromís dels treballadors/es en l’acció sindical.

4. Polítiques d’immigració fortament positives per a les dones.- En relació a aquest tema voldríem recordar algunes de les recomanacions que s’estan fent a nivell de la UE per part del Lobby de Dones Europeu: “Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat; permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral; Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball i al mercat negre de treball; combatre el treball clandestí; promoure la plena participació i integració de les dones immigrades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida; defensar el respecte de les cultures, sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.”

5. Una implicació més clara i directe dels Ajuntaments en les crisis del seu territori, amb actuacions que contemplin el biaix de gènere.- En base a les experiències recollides en terres lleidatanes durant l’elaboració del treball, proposem la participació activa, recollida de dades, i comissió de seguiment per part dels Ajuntaments, a més de partides en els Pressupostos municipals per a la igualtat de gènere i en especial assegurant la igualtat d’oportunitats.

6. Empreses d’outplacement.- Assegurar a les seves polítiques una perspectiva de gènere, i no només el comportament que assegura un nombre superior de recol•locacions en base a reproduir en el mercat laboral la divisió del treball tant esbiaixada des del punt de vista del gènere, intentant mantenir el sou i una feina semblant en el nou lloc de treball.

7. Creació d’ocupació pública en serveis d’atenció a les persones.- Aquesta és la millor manera de facilitar polítiques “amigues de les dones” i acostar-se als nivells de benestar dels països més desenvolupats de la Unió Europea introduir la negociació col•lectiva en aquest sector per establir bones condicions d’ocupació i salarial. La desestructuració del sector serveis empitjora les condicions de treball i s’hauria de tenir especial cura en aquells convenis que tenen baixos salaris estructurals, per als quals prendre l’IPC com a única base de referència en la negociació no fa més que mantenir o fins i tot incrementar les condicions de desigualtat salarial en la classe obrera.

8. Formació.- A l’estudi s’ha posat de manifest el problema estructural denunciat en relació a la formació continuada. Es necessari augmentar les facilitats per a poder compaginar feina amb formació, i calen programes de xoc molt acurats i individualitzats quan les treballadores es troben en situació d’atur. Caldrien cicles formatius especials per a persones (dones) de més de quaranta anys i limitacions en l’aprenentatge, vigilar que les empreses que fan contractes en pràctiques, que tenen l’obligació de donar formació, realment la facin efectiva i trencar els esquemes mentals d’ocupació “per a homes” i “per a dones”. Una de les millors maneres d’acabar amb la segregació ocupacional pot ser que de les escoles de FP en surtin dones perfectament qualificades en els oficis considerats tradicionalment com “feina d’homes”.

9. Auto-ocupació.- Revisar les ajudes que proporcionen les administracions en foment de l’autoocupació, i que acaben repruduïnt els rols tradicionals de gènere. Catalunya és terra de dones treballadores i emprenedores, i obrir un negoci pot ser l’única manera de no abandonar el món dels treballs remunerats quan per l’edat, el lloc on es viu o la dificultat per aconseguir una feina digna es fa difícil formar part de la nòmina d’una empresa. El fet és que el nombre de dones “autònomes” o empresàries augmenta d’any en any, encara que la gestió de franquícies superi en molt les opcions cooperatives.

10. Horaris.- Caldria seguir treballant des de les institucions en aconseguir horaris de comerços i serveis “amics de les dones assalariades”, però també oposar-se a la flexibilització d’horaris poc amiga de les dones: per exemple, concentració de la jornada laboral en 4 dies, etc., difícils de resistir per part de les dones i que pot representar una desfeminització de la plantilla.

11. Salaris.- Reducció de la desigualtat salarial entre homes i dones i reducció del ventall salarial per disminuir les diferències entre assalariats, que està augmentant a nivell mundial. A nivell individual, les dones han d'exigir programes de reciclatge no sexistes, i acabar amb la tradicional orientació de les dones cap al sector serveis i dels homes cap els sectors tècnics. A nivell col•lectiu: de sindicats, de grups socials, de qualsevol organització, cada vegada més s'ha de qüestionar un sistema econòmic que pensa exclusivament en el desenvolupament econòmic i deixa de banda el desenvolupament social.

12.Un impost contra tancaments.- Es tracta d’una posposta que Lourdes Beneria suggeria per evitar que les empreses amb beneficis es deslocalitzin. La mecànica proposada és que “quan les empreses estan interessades en invertir en una determinada localitat és el moment perquè l’Ajuntament signi el corresponent contracte amb les empreses, mitjançant el qual es comprometen a quedar-se durant un període de temps de 20 ó 25 anys a la localitat i, en cas de marxar abans del període estipulat, tenir l’obligació de pagar un impost de tancament.”

13. Disposar d’ajuda psicològica.- La Dra. Montserrat Moreno Marimón recomana poder acudir a una dona psicòloga en els expedients amb acomiadament, i els assimilava a qualsevol catàstrofe, amb una funció igualment important. I recalcava que calia que fos dona psicòloga per ensenyar a les dones l’empoderament de si mateixes, “del que són capaces de fer.”

14. Prejubilacions.- No sembla que una bona solució sigui demanar prejubilacions, en especial per a les dones. Carme Torres ens explicava el diferent comportament d’homes i dones a la banca davant la política de pre-jubilacions de les empreses, ja que les dones es resistien a tornar a casa a fer les feines de tota la vida a jornada completa.

15. Reclamar la interdisciplinarietat en els estudis de gènere.- Com deia la Dra. Montserrat Moreno, les dones tenim facilitat per saber lligar les coses, per veure les relacions que es volen invisibles, i ho atribuïa a les dificultats que ens han fet créixer. A més, les dones tendim a cercar explicacions més amples i globals per a les coses, i no ens satisfà el resultat que permet veure el món i els seus problemes des d’un punt de vista únic i estret. En aquest sentit, podríem reivindicar per a les dones una visió més rica, complexa i humanista.

16. Demostrar que són artificials les muralles entre l’esfera privada i la pública, entre els treballs assalariats i els de cura, de relació, etc.- Des d’un punt de vista més sindical, i en paraules de Juan Manuel Tapia: “El model d’empresa dominant econòmicament segueix generant un model de societat. Hem viscut l’empresa fordista i hem viscut la societat fordista. Era una empresa fortament generadora de discriminacions de les quals la nostra societat i les nostres empreses són hereves encara avui dia. Si els empresaris, amb les noves organitzacions del treball, han creat les condicions per trencar aquesta barrera entre allò públic i allò privat, perquè cada vegada han fet més exigències a l’espai privat de les persones per posar-ho al servei de l’organització del treball, amb la flexibilitat del tipus de feina es veu clarament que envaeix els espais privats. Per tant, hem d’exigir que hi hagin nous intercanvis: l’empresa no pot estar aïllada autàrquicament de la societat (...) Per tant hem de poder exigir drets personals a les empreses. I per això és el moment per exigir un canvi a l’empresa que es converteixi, també, en un motor generador d’igualtat.”

Les primeres 80.000 signatures de suport a la Iniciativa Legislativa Popular per a l’atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica en només dos mesos es varen lliurar ahir, 13 de juny, a l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT) per acreditar que les persones signants estan empadronades a Catalunya.
La iniciativa necessita recollir un mínim de 50.000 signatures en un
període de quatre mesos per tal de prosseguir la seva tramitació parlamentària, xifra que ja s’ha superat amb escreix en només dos mesos, mercès a la bona acollida que ha tingut en el conjunt de la ciutadania. Aquesta recepció de simpatia i solidaritat per part de la població indica que hi ha una mancança greu en l'atenció a les persones afectades per aquestes malalties que cal atendre amb serveis públics i de qualitat i fa preveure que, en finalitzar el període establert, s'hauran recollit més de 100.000 signatures, les quals, un cop validades per l’IDESCAT, seran lliurades al Parlament de Catalunya a fi que la iniciativa pugui seguir la seva tramitació parlamentària.

L’objecte d’aquesta iniciativa legislativa és regular l'organització
sanitària per tractar adequadament la fibromiàlgia (FM) i la síndrome de fatiga crònica (SFC) dins el SISTEMA PÚBLIC DE SALUT, en base als següents punts:

1. PODER DISPOSAR D'UNITATS HOSPITALÀRIES ESPECIALITZADES I SER VISITATS I VISITADES PER METGES ESPECIALISTES.

2. LLISTES D'ESPERA DE MENYS DE 90 DIES.

3. QUE ELS METGES ESPECIALISTES I ELS METGES D'ATENCIÓ PRIMÀRIA DISPOSIN DE LA FORMACIÓ NECESSÀRIA I ES FOMENTI LA INVESTIGACIÓ.

4. QUE L'ICAM TINGUI EN COMPTE ELS INFORMES I LES RECOMANACIONS EMESOS PER LES UNITATS HOSPITALÀRIES ESPECIALITZADES a fi de reconèixer la incapacitat laboral per via administrativa quan, per la severitat de la malaltia, així ho aconsellin els informes emesos pels especialistes acreditats.

5. QUE LA SOCIETAT ESTIGUI CORRECTAMENT INFORMADA SOBRE AQUESTES MALALTIES I LES SEVES REPERCUSSIONS.

Caldria, a més, que les persones afectades, mitjançant les seves organitzacions, fessin el seguiment i control en la posada en funcionament i aplicació de les seves reivindicacions.

El G8 reunit a Rostock es reparteix el poder de la globalització (més aviat entre Bush i Putin, amb Merkel, Blair i Sarkozy de "valets de chambre" i la resta fent de convidats de pedra) i ens porta de bell nou a Europa la "guerra de les galàxies" de Reagan en versió texana, mentre les indústries armamentistes es freguen les mans perquè s'acosten de nou temps de tanta feina com els de la guerra freda. Com a contrapunt, voldria recordar la vinculació de les dones en la lluita pels seus drets i per la pau. Una icona en seria Bertha von Sutton, l'autora de "Entregueu les armes" i premi Nobel de la Pau el 1906, però també la filòsofa Simone Weil, antimilitarista convençuda, brigadista i resistent. La seva clarividència queda demostrada en unes quantes línees del seu assaig antimilitarista de 1937 "Ne recommençons pas la guerre de Troie":

“El que un país en diu interessos econòmics vitals
no són les coses que permeten viure als seus ciutadans,
sinó les que li permeten fer la guerra;
és molt més probable que sigui el petroli que no el blat
la causa d’un conflicte internacional.
Així, quan es fa la guerra és amb l’objectiu
De salvaguardar o incrementar la pròpia capacitat de fer la guerra.”

I fent un salt fins a les organitzacions de dones, cal recordar a la sociòloga Jane Addams, Premi Nobel de la Pau del 1931 i presidenta de la Lliga Internacional de les Dones per la Pau i la Llibertat, que en la declaració dels seus Principis i Polítiques diu: "La pau és més que l’absència de guerra i el manteniment de l’ordre per la força. La pau exigeix que s’utilitzin mitjans no violents a la resolució dels conflictes i a la construcció d’institucions per al desenvolupament del món i la comunitat mundial." La WILPF creu que per aconseguir la llibertat i la justícia en el propi país i relacions pacífiques amb els altres països s'ha de construir una societat lliure d’explotació i “transformar el sistema econòmic en direcció de la justícia social.” En opinió d’aquesta antecessora digníssima de les ONG’s actuals, la pau i la llibertat són indivisibles, però es tracta d'una llibertat que significa drets i responsabilitats iguals per a tots sota un sistema de llei basat en la justícia. I això inclou "el dret a un govern que respongui a la voluntat i a les necessitats del poble, i a ser lliures del jou polític o econòmic. ...”

La vinculació de la lluita per la pau i la justícia social és una constant dels escrits de les dones i les seves organitzacions. I també la preocupació per les persones més débils. En aquest sentit, la Resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides es deu en bona mesura a Graça Machel, que va posar especial énfasi en la infància i en les dones.

Desprès de Rostock em sembla que torna a ser important el llibre "Women, War, Peace", editat per la Unifem el 2002, on es donen més arguments per demostrar els vincles existents entre les dones i la necessitat de pau. Entre les dades que hi podem trobar es recorda que les guerres de començament de segle XX suposaven només un 5% de mort de civils. A la IGM el percentatge va arribar al 15%, al 65% en la IIGM. Però en els anys 90 es calculava que sobrepassava el 80%. El percentatge, a l'actual guerra d'Irak, és encara superior. I això vol dir que no ens podem creure mai més que “la guerra és cosa d’homes”. Però el que posa de manifest el llibre d'Unifem és que hi ha també un biaix de gènere en com es mort i es pateixen les guerres.
Els 10 temes de gènere en que les expertes del Consell de Seguretat han treballat són:

1.- Violència contra les dones –especialment incrementada en temps de guerra.
2.- Paper de les dones en els desplaçaments de població—on les dones no deixen d’assumir tasques de cura en els desplaçaments, camps de refugiats, etc.
3.- Salut, en especial en els aspectes de salut bàsica i de la reproducció.
4.- SIDA.- Hi ha moltes més infeccions de dones, moltes d’elles expresses.
5.- Marginació en l’organització de la pau.
6.- Planificació de la pau sense perspectiva de gènere. Tenir presents les idees que fa tants anys repeteixen les dones sobre com assegurar la pau.
7.- Justícia i demanda de responsabilitats.- La impunitat dels crims contra les dones és manifesta.
8.- Mitjans de comunicació.- S’ha d’explicar la realitat de les dones més enllà de l’estereotip d’heroïna o víctima, o objecte sexual.
9.- Reconstrucció. (Què s’ha de construir abans: un oleoducte o la xarxa d’aigua corrent i clavegueram?). Accés a la terra, a recursos productius, a un treball digne.
10.- Prevenció. Les dones han de tenir accés als programes de desmovilització, reinserció, etc., Però s’ha de millorar les seves formes de participació. Una societat que utilitza i esclavitza les dones té moltes més probabilitats de ser una societat violenta, injusta, bel•licista. De fet, el que cal fer és més visible la lluita de les dones prevenint efectivament la pau, preparant la pau, combatent les guerres.

Elizabeth Rehn i Ellen Johson Sirleaf, les autores del llibre, conclouen en el seu estudi que: “El que va canviar desprès de l’11 de setembre és tant important com el que no va canviar. Cada dia segueixen morint en el món 35.000 nens menors de cinc anys de malalties que es poden evitar, l’onze de setembre, i el 12 de setembre, i cada dia... i s’estén l’epidèmia del SIDA , i la presa de decisions sobre els temes de pau i seguretat segueix en mans d’homes....”

Quan les conferències del G8 --i especialment la de Rostock-- representen fracassos per les polítiques del medi però permeten arribar a bons acords sobre desplegament d'armes, intentant aconseguir que les persones visquin atemorides i la propaganda s’entesta a repetir que cal prioritzar la lluita contra el terrorisme perque tot ha canviat desprès de l’onze de setembre del 2001, el llibre publicat per UNIFEM posa de relleu també el terrorisme quotidià i l'altra cara del terrorisme de les guerres "alliberadores" . Una lectura molt recomanable.

PROU ASSASSINATS DE DONES! NI A BLANES NI ENLLOC!

El 25 de novembre de cada any ens trobem aquí mateix davant de l’Ajuntament per fer constància i recordar que cada any moren dones pel fet de ser dones. Cada any desitgem que sigui l’última vegada.
Avui, al mes de juny, ens retrobem al mateix lloc, perquè a Blanes ha arribat la forma més cruel de violència, l’assassinat d’una dona en mans de la seva parella.
Divendres dia 1 de juny, apareixia el cos de la dona que va desaparèixer de casa seva a Blanes ja feia 3 setmanes.
Des de les institucions i nosaltres, les associacions, recomanem a les dones que denunciïn quan es troben en una situació de violència. Però hi ha moltes dones que no saben que estan patint aquesta situació, perquè des de sempre ens han ensenyat que hem de ser submises i aguantar.
La violència contra les dones té diferents vessants:
La violència física, que es manifesta amb cops, puntades de peu, i fins i tot la mort, com és el cas que avui denunciem, és la més visible, la més fàcilment reconeguda per tots i totes. Però avui volem posar de manifest que hi ha altres formes de violències de gènere, com són:
La violència psicològica, que es manifesta amb insults, amenaces, criticant-la, escridassant-la, humiliant-la, fent-la sentir inferior, inútil, provocant terror en la dona. És una forma molt dura de violència de gènere ja que pot arribar a anul•lar a la dona.
La violència sexual, que es manifesta, exigint-li tenir relacions sexuals sense importar-li els seus desitjos, no acceptant una negativa, demanant-li relacions en llocs i moments inoportuns, acusant-la de frígida o nimfòmana, segons les circumstancies, fins a violar-la, etc.
La violència econòmica, es manifesta quan ell es gasta els diners de la família en ell mateix, gastant grans quantitats de diners sense necessitat i els nega en petites coses vitals, l’obliga a endeutar-se per ell amb la família, amics o veïns..., etc.
La violència social, es manifesta aïllant-la del seu entorn, amigues, família, veïnat, inclòs privant-la de treballar o estudiar, o humiliant-la en públic, o privant-li de participar en actes socials, ...
La prostitució, l’ONU l’ha declarat com la forma d’esclavitud del segle XXI i com una forma de violència contra les dones. Són dones on les seves oportunitats han estat privades. Més del 90% de les dones prostituïdes a l’estat espanyol són immigrants, la majoria en situació d’il•legalitat. És la situació més normalitzada de violència, on els nostres marits, companys germans, fills, veuen les dones com a objectes que poden comprar per al seu plaer.
La mutilació genital, moltes dones pateixen aquesta forma de violència, per qüestions culturals.
La violència institucional, quan les dones es senten abandonades per les institucions per la falta de recursos, per la mala coordinació dels diferents estaments implicats, ... L’exemple que vivim molt sovint amb la Justícia quan es neguen ordres d’allunyament o de protecció, com el cas de Vitòria, provocant a la dona el terror de saber-se sense protecció, però per altra banda al sentir-se abandonada per la justícia que és la que l’hauria de protegir. En molts casos fent-la sentir culpable i única responsable de la seva situació.
Demanem a l’Ajuntament de Blanes que es personi com acusació particular en el cas de l’assassinat d’aquesta dona.
A l’estat Espanyol ja han mort 37 dones a causa de la violència de gènere en el que portem d’any.
La violència contra les dones ja fa molt temps que la tenim instaurada en la nostra ciutat. La violència domèstica, l’assetjament sexual, la prostitució, la mutilació genital.

Tenir una societat basada en la igualtat, és treballar per a que totes aquestes situacions no es donin. Caldrà treballar principalment en l’educació de les persones: infants, joves i grans.
Hauríem de reflexionar sobre que podem fer cadascun i cadascuna de nosaltres per canviar aquesta trista realitat.

Plataforma de Dones de Blanes, 6 de juny de 2007

En els dos dies que han passat des del post anterior hi ha una trista novetat de la que no em vull sentir obligada a parlar. En canvi, em sembla constructiu recollir els comentaris rebuts sobre pactes, sentiment nacional i unitat d’esquerres, amb noves aportacions sobre el dret d’autodeterminació i algunes reflexions sobre Gramsci.
Sobre la normativa electoral i les seves conseqüències, l’ Elena opina “que propugnar que governi la llista més votada, no només va en contra de la nostra llei electoral sinó que també propiciaria el bipartidisme i les majories absolutes” i Antoni-Italo que “històricament les esquerres sempre han obtingut millors resultats en les grans àrees urbanes per la seva composició específica de la divisió social del treball” i que al temps que cal fer una reforma de la llei electoral per garantir major porporcionalitat, (en la seva opinió “seguir amb l'actual llei electoral no només no serveix per corregir el desequilibri sinó que el legitima i l’augmenta) també fan falta polítiques d'equilibri territorial (millorar les línies de rodalies de renfe, millors infrastructures i equipaments als municipis de fora de l'àrea metropolitana, i impulsar un desenvolupament industrial més equilibrat”.
Jordi Ribó i Flos fa una reflexió més política en el sentit que l’equilibri existent entre sentiment nacional i sentit de classe en temps de l’Assemblea de Catalunya “no només existia sinó que era a més un element de cohesió en el sí de la classe obrera, que identificava la construcció nacional amb la cohesió de classe”. En Jordi, veterà dirigent de CC.OO., pensa que l’equilibri es va trencar amb el primer govern democràtic a la Generalitat, amb el pacte CiU-ERC i la ruptura del PSUC. Val a dir, però, que l’Esquerra Republicana d’aquell temps, dirigida per l’actual president de la Borsa de Barcelona Joan Hortalà, tenia diferències considerables amb l’actual ERC.
En Gerard introdueix el dret d’autodeterminació, i opina que el “gran problema que tenim en aquest país és que una part de les esquerres (ICV i PSOE) tenen una vena lerrouxista molt gran, fins i tot més gran que el sentiment d'esquerres. Per això no s'han fet polítiques de construcció nacional clares a més de polítiques progressistes i per això ara hi ha muntat tot aquest enrenou. Afirmar amb vehemència el DRET d'autodeterminació d'un poble de l'altra punta del món i no fer-ho clarament i reiterada amb el poble català, tot girant als ulls a la seva dissolució com un terròs de sucre, sols té un nom, amiga Àngels: HIPOCRESIA.”
Estic d’acord amb l’amic Gerard en no transigir amb les hipocresies, i segurament ara ens ho podem permetre menys que mai. En relació al lerrouxisme, crec que la ruptura del PSUC va donar facilitats a la creació de minories lerrouxistes en partits d’esquerres, però aquest darrer any Ciutadans se n’ha encarregat de fer una primera neteja, vinculant precisament aquest suposat “lerrouxisme” d’esquerres amb la seva matriu política en el PP. Podem seguir parlant-ne, perquè hi ha partits i persones que mai han deixat de defensar el dret d’autodeterminació fos on fos –en circumstàncies favorables i adverses—i a més vindrà molt a tomb en la discussió que s’acosta sobre la mini-Constitució europea “à la Merkel-Sarkozy”....

Sobre la lluita per l'autodeterminació en Jordi creu que cal vincular-la a la lluita per una societat diferent, sense explotadors ni explotats... Coincideixo plenament en la primera part de l’enunciat, perquè forma part de la lluita contra la desigualtat i l’explotació però per portar-la a terme calen, en paraules d’ Antoni-Italo governs d’esquerra amples i plurals: “L'esquerra no pot governar amb el 51% dels vots. No perquè no sigui legítim, sinó perquè difícilment es té el poder polític necessari per tirar endavant les propostes d'esquerres. Cal recordar els dos "allargaments" (econòmic i societat civil) que planteja Gramsci en els quaderns. I un 51% dels vots difícilment dona la garantia d’un marge de força prou gran en la societat civil per contrarestar la mancança (de força) en l'econòmic. Per tant malgrat aquest 1% s'està en minoria.” Prova palpable del que diu l’Antoni-Italo és que en el Cercle d’Economia ja es donava aquest any a Rodriguez Zapatero per cadàver polític... (Esperem que amb el mateix encert que l’any passat es deia del senyor Rajoy...)
Toni Salado parlava fa uns dies en el seu blog de la coincidència de Gramsci amb el president xilè Allende, el qual va dir “que entre respectar la virginitat de l'ortodòxia i fer les coses, sempre es quedaria amb la segona, és a dir, que la pràctica quotidiana ha de ser la prova de foc de la validesa d'un pensament, i no al contrari, deformar la realitat, falsejar-la, per encabir-la en el corsé ideològic preestablert.”. Aquest repte en majúscules que es feia Allende està a l’aire i Sandro Maccarrone trenca sectarismes inútils quan planteja que Gramsci ha fet “l'aportació més fonamental a la teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista.(…) en aquests països, l'alt nivell de desenvolupament de la societat civil i dels elements culturals comporten una sèrie de conseqüències com la superació dels esquematismes en la relació entre estructura i superestructura, o la famosa metàfora de la guerra de maniobra i guerra de posicions.” Com Gramsci va escriure, si una classe social (qualsevol, la que sigui) vol ser la dominant en les condicions del nostre temps ha d’anar més enllà dels seus propis interessos “econòmics-corporatius”, i exercir un liderat moral i intel•lectual, amb aliances i compromisos amb altres forces. D’aquesta unió Gramsci en deia bloc històric. I els partits haurien de saber no sols quina classe social representen, sinó quins altres partits són els que ajuden a formar, sense falsos emmirallaments, el bloc històric.
Antoni Puig Solé recorda que quan es varen descobrir els Quaderni de la presó de Gramsci va quedar palesa, per si algú encara ho dubtava, la capacitat d'elaboració teòrica que el marxisme conservava. Tot i així, prefereixo acabar amb un tros d’una carta que Gramsci va enviar, des de la presó, a la seva dona Yulca, i que a en Toni Salado i a mi ens emociona: "Quantes vegades m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals. No tindrà això un reflex en la meva vida militant? No esterilitzarà ni reduirà a un mer fet intel•lectual , a pur càlcul matemàtic, la meva qualitat revolucionaria?"

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament... En aquest sentit, no veig en millors mans l'Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball... (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)

Amb molt poques dones i una edat més que respectable de les persones assistents, el Cercle d’Economia està reunit a Sitges fent explícita la seva valoració de les passades eleccions. 400 assistents, entre grans empresaris catalans, dirigents d’empresa i economistes assalariats amb més o menys prestigi varen escoltar complaguts el passat dijous el discurs d’un Rajoy moderat i en plena campanya electoral pel 2008, prometent infrastructures i menys impostos pels rics amb la rebaixa dels que paguen les empreses i la supressió dels impostos de successió, donacions i patrimoni… No es va oblidar de "la liberalización y la unidad de mercado" ni del “bla bla bla” obligat sobre les exigències de la globalització. És a dir, Rajoy va dir el que els empresaris volien, va prometre el de sempre, i en el to moderat que els empresaris del Cercle prefereixen quan no escolten a Wagner. Va fer a més la concreció que més els interessava: la futura privatització de la gestió de l’aeroport… Rajoy, a més, s’ha convertit a la participació, i a Sitges es va comprometre a obrir el programa del PP a totes les aportacions que els empresaris considerin oportunes…
Ahir matí el president Montilla va ser presentat per José Manuel Lara Bosch amb molta més cordialitat de la que l’any passat havia estat tractat el President Maragall. Lara li agraïa que transmetés serenitat, que en el seu Govern “es mana” i en resum, que el que havien demanat l’any passat d’un “Govern estable y predecible” era el que ara tenia el país, i que d’això tot el país havia d’estar-ne satisfet, però sobre tot el Cercle d’Economia i el senyor Lara. Aquesta presentació, que és més insult que amabilitat perquè els presidents de Catalunya arriben a ser-ho per via democràtica i no perquè agradin al senyor Lara (o com a mínim, això espero) va donar pas a la intervenció del president Montilla i a les promeses que s’estaven esperant: La “imprescindible” participació del sector privat i de la Generalitat a la gestió de l ‘aeroport d’ El Prat, i "un pla de 30 mesures per eliminar càrregues administratives de les empreses quan es relacionen amb l’Administració", la reforma del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, per a l’impuls de la política de I+ D+ i del Govern.
El president Montilla va fer l’obligat reconeixement de la funció de les pimes a Catalunya però sobre tot va animar a crear multinacionals “catalanes”. Pel que fa a la política catalana, es va comprometre amb el desplegament de l’Estatut i va expressar la seva confiança en que els empresaris del Cercle li donarien suport. Fent un balanç, el President Montilla no va prometre tant com Rajoy, i segurament per això els capitans d’empresa el van acomiadar, segons diu La Vanguardia, amb aplaudiments mesurats.
En canvi, José Manuel Lara estava exaltat i cofoi: Gràcies al Cercle, als seus amics i assalariats, a l’editorial Planeta, a Vueling i a ell Catalunya tornava a ser un oasis dins l’Estat. Aquest any sí que era feliç perquè ningú havia esbroncat a Rajoy, perquè en Maragall ja no hi era (potser des del Cercle d’Economia es felicitaven per si alguna cosa hi havien tingut a veure) " i perquè el president Montilla havia resultat també a Sitges “predecible” . L’alegria de Lara, però no era massa compartida, i sembla que una de les poques rialles la va provocar l’economista en cap i president del Morgan Stanley a Asia, quan algú va comentar que l’economia estava en un moment dolç i era el somni de qualsevol economista. Stephen Roach va contestar que ell no dormia perquè “si vostès sabessin el que jo sé del món, també vostès tindrien insomni.”
A mi que estic segura em neguitegen i preocupen altres coses que al president del Morgan Stanley (a Àsia) em costarà més de dormir desprès de llegir tot el que s’està cuinant, sense cap rubor, al Cercle d’Economia a Sitges.

Acabo de conèixer i parlar amb Laia Altarriba i Piguillem; aquest matí he rebut un mail d'aquests de molts destinataris amb un article seu que cap mitjà publicarà i ha acceptat que el reproduís. Val la pena la seva lectura perque la Laia ens dona una visió segurament molt més verídica del que està passant a Venezuela del que ens donen els nostres mitjans d'informació (o són formadors d'opinió no massa verídics ni progressistes...?)

"Avui estic indignada, molt indignada. El tractament que la major part de mitjans de comunicació fan de la no-renovació de la llicència a Radio Caracas Televisión (RCTV) em sembla escandalós. A més, el que em preocupa és que el seu discurs va calant, ja que és l'únic que se sent. Com que alguns m'heu preguntat la meva opinió perquè sabeu que he estat a Veneçuela en dues ocasions, i com que penso que a qui no ha estat allà li pot costar entendre ben bé què és el que està passant, he decidit escriure aquesta reflexió. I intentar no només donar el meu punt de vista sinó aportar una mica de serenitat davant de notícies com la d'aquest migdia a TV3 i també posar el meu granet de sorra a la tasca tan interessant que està fent el poble veneçolà.

Penso que sovint per entendre les coses el millor és intentar traslladar-les a allò que ens és conegut, al nostre univers particular, així que us proposo de fer una primera mirada a les concessions de l'espai radioelèctric al nostre país. Fa una mica més d'un any el govern de la Generalitat de Catalunya va atorgar les noves llicències per a la TDT (televisió digital terrestre) privada de proximitat. Per tal d'adjudicar les llicències, va elaborar un plec de condicions, entre les quals obligava a emetre "com a mínim el 50% de la programació (...) en llengua catalana". Entre d'altres adjudicataris, una de
les empreses que ha aconseguit una llicència a la demarcació de Barcelona és UrbeTV, del grup Vocento, el mateix que edita diaris com l'ABC o Las Provincias. Doncs bé, les llicències que atorga la Generalitat (a través del Consell de l'Audiovisual de Catalunya) no són de durada infinita, sinó que s'aniran revisant en el futur.

Fem una mica de futurologia. Què succeiria si quan s'acabés el primer període de la llicència resultés que UrbeTV no ha complert el 50% requerit d'emissió en llengua catalana? Imaginem-nos que el govern decideix no renovar la llicència i l'atorga a un altre concessionari. Ja que estem fent futurologia, imaginem que el concessionari és la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona... Cert, això és massa futurologia perquè la llei no preveu que les entitats socials puguin obtenir una llicència de televisió digital. Així que tornant a les possibilitats reals, imaginem-nos que no renoven la llicència a UrbeTV i l'adjudiquen a una altra empresa que sí que tenen garanties que complirà les condicions.

No és massa descabellat pensar que els mitjans del grup Vocento (ABC, Las Provincias, Punto Radio o Tele5, on Vocento participa amb un 15% de les accions) denunciarien la no renovació com un atac a la llibertat d'expressió. Imaginem-nos que la COPE, Antena3 o El Mundo se sumen a les denúncies i també diuen que Montilla ataca la llibertat d'expressió. Imaginem-nos que els mitjans de comunicació privats a Europa comencen a explicar que el "règim" de Catalunya tanca mitjans que no li són afins. Imaginem-nos que la BBC parla (com ho ha fet aquest migdia TV3) de brutal atac a la llibertat d'expressió. I també imaginem-nos que cap d'ells adreça el seu micròfon al govern de la Generalitat per preguntar com és que no renova la llicència.

Aquesta situació, tenint en compte el plec de condicions, podria succeir pel tema lingüístic; o perquè no s'arriba al mínim del 25% de cançons interpretades en llengua catalana o en aranès; o perquè es destina més d'un 15% del temps a la publicitat; o perquè el concessionari de la llicència no salvaguarda la pluralitat informativa ni dels corrents d'opinió.

La meva proposta és que ara us traslladeu de país i tot això ho apliqueu a Veneçuela. Després d'explotar durant 53 anys la llicència que li havia estat concedida, aquest mes de maig el govern veneçolà ha decidit no renovar més el permís d'emissió a RCTV. M'agradaria no haver-ho de fer, però ho tornaré a fer: recordo que el govern veneçolà ha sortit vencedor de totes les eleccions a les que s'ha presentat des del 1998 i que els organismes internacionals han reconegut la transparència de tots aquests comicis electorals. Per tant, el que significa la no-renovació és que un govern democràticament escollit decideix sobiranament com gestiona l'espai radioelèctric del país. La mateixa Unió Europea en dues resolucions diferents (una aquesta setmana, l'altra el mes d'abril) que feien referència a RCTV ha reconegut "el dret sobirà de cada Estat per organitzar i regular la pròpia política de mitjans".

Radio Caracas Televisón és una cadena que va donar suport al cop d'Estat encapçalat pel president de la patronal contra Chávez del 12, 13 i 14 d'abril de 2002 (hi ha un molt bon documental fet per uns irlandesos que es diu "La revolución no será retransmitida", que explica el paper que van fer les televisions privades durant el cop). RCTV i la resta de televisions privades van donar suport al cop, ja que totes elles són afins a l'oposició. Que van donar suport al cop d'Estat vol dir que van manipular imatges per targiversar la realitat i fer creure a una part de la població i al món que el govern estava matant manifestants. Per exemple, el periodista Otto Neustand (de la CNN) va reconèixer que el pronunciament d'un grup de militars –on asseguraven que els partidaris de Chávez havien matat diverses persones i que va propiciar el cop– el va registrar ell hores abans que es produïssin les primeres víctimes. D'aquesta manera van intentar legitimar el cop d'Estat, que finalment va fracassar gràcies a la determinació de les desenes de milers de veneçolanes i veneçolans que van plantar cara als colpistes.
Jo he estat a Veneçuela un total de cinc mesos en dues ocasions diferents durant els últims tres anys. He vist RCTV i la resta de cadenes privades, i he sentit com insulten no només al president Chávez (dient-li "feo", "índio", "mono"...) sinó com també insulten tots aquells que donen suport al procés veneçolà amb apel·latius com "hordas chavistas", "monos", etc. Avui he sentit dir a TV3 que RCTV era l'única emissora de televisió de l'oposició que es veu a tot Veneçuela. Això no és cert, jo he estat en diversos estats veneçolans i en tots la graella televisiva estava plena de cadenes obertament a favor de 'oposició.

Des del cop d'Estat, les televisions privades han continuat enfrontades directament al govern, però una nova llei els ha limitat d'ençà d'aleshores la forma que tenen de treballar, ja que els obliga a tenir responsabilitat social amb el que emeten. És la Llei de Responsabilitat Social en Ràdio i Televisió, coneguda com a Llei Resorte i aprovada el desembre de 2004. Els eixos principals de la llei són la protecció de la infància i la joventut de la programació i la publicitat que promogui un llenguatge inadequat, el consum de les begudes alcohòliques, tabac o drogues, la violència desmesurada o el sexe explícit; el foment de les produccions audiovisuals del país i de la música feta per intèrprets veneçolans i llatinoamericans; i la garantia de la veracitat de les informacions difoses. Per assolir aquest últim objectiu, les cadenes estan obligades a informar de la data en què van ser registrades les imatges difoses. Els mitjans privats es van oposar frontalment a la llei des del primer moment, i l'anomenen Llei "mordassa". Aquesta llei que diuen que retalla la llibertat d'expressió, no crec que disti massa de les normatives europees en matèria de mitjans audiovisuals.

Davant de l'actitud que ha mostrat RCTV els darrers anys contra el procés democràtic veneçolà, no m'estranya que en el moment de renovar la llicència pública, el govern encapçalat per Chávez hagi decidit que la concedeix a algú altre. Això mateix ha passat amb algunes nacionalitzacions que ha fet el govern veneçolà per tal que sigui el conjunt de la població qui administri i qui es benefici de les riqueses del país. Però més enllà que jo pensi que quan una llicència s'acaba, pots decidir com a Estat sobirà a qui l'atorgues de nou, la legislació empara el govern veneçolà perquè RCTV havia violat diversos articles del Reglament de Radiocomunicacions, no només durant el cop d'Estat sinó també posteriorment. I és que aquest reglament prohibeix, entre d'altres, la transmissió de discursos que incitin a la rebel·lió i a l'irrespecte a les institucions, així com la transmissió de notícies falses, enganyoses o tendencioses. A més, RCTV no ha recorregut als procediments legals previstos que li haurien permès d'aturar la no-renovació.

I qui és que ocuparà l'espai radioelèctric que deixa buit RCTV? Doncs una nova cadena de titularitat estatal però que es presenta com el primer canal de servei públic que es diu TVes . Això significa que de tots el continguts se n'encarreguen els Productors Nacionals Independents (PNI), és a dir que, com ha explicat el ministre de Telecomunicacions i Informàtica, Jesse Chacon, "de la programació se n'encarreguen els PNI, amb total llibertat i sense línia editorial". Molts d'aquests PNI són productores audiovisuals cooperatives creades gràcies a la promoció cooperativista que els darrers anys s'ha fet des del govern i que han proliferat arreu del país. Moltes d'elles han nascut vinculades a televisions comunitàries (és a dir, veïnals).

Tot l'enrenou que s'ha muntat al voltant de la no renovació de la llicència a RCTV s'ha d'entendre com una nova estratègia de l'oposició per aconseguir recuperar el poder polític que les urnes li han negat. El nivell de desesperació d'aquells que durant 40 anys s'havien repartit el poder és important. Després de veure que a través de les eleccions no podien guanyar, han intentat diverses estratègies ja conegudes al continent llatinoamericà: el cop d'Estat, l'aturada patronal, les cassolades contra un govern socialista, el cop electoral... tot plegat amb l'ajuda dels potents canals de televisió privats, molts d'ells finançats parcialment amb capital nord-americà. Els aldarulls d'aquests dies a Caracas i l'intent de deslegitimació internacional del govern veneçolà responen de nou a aquest intent de fer caure Chávez sense respectar la voluntat de la majoria de la població veneçolana expressada a les urnes.

El que sap molt greu (tot i que malauradament no em sorprèn) és que una televisió com TV3, que es presenta com "la nostra", també caigui en el discurs del mitjans de comunicació colpistes veneçolans i reprodueixi íntegrament el seu discurs sense atansar-se a conèixer sense prejudicis què en pensa la majoria de votants del país."