punts de vista

Ahir, davant uns 20 milions de persones, Ségolène Royal i Sarkozy varen debatre un seguit de qüestions importants per decantar el vot. Una d'elles, no precissament la més còmode ni a la que es va dedicar més temps, va ser la jornada de 35 hores instaurada a França sota el govern socialista de Lionel Jospin. En relació a aquesta qüestió que de cap manera és menor voldria recuperar tres notes que proposen reflexionar sobre els temps de treball i els temps de vida:

1.- El capitalisme és de fa molt el sistema hegemònic de les relacions de producció, imposant els seus criteris de competitivitat no sols a la producció i l’intercanvi de mercaderies sinó a la relacions laborals i fins i tot personals. L’acceptació d’aquests criteris en les polítiques dels diferents Estats i de la Unió Europea frenen les polítiques de plena ocupació de qualitat, en tant que l’autonomia i independència econòmica de la majoria de persones estan vinculades a poder accedir a un contracte de treball i un salari igual i digne. El fet que una societat no pugui assegurar un treball en condicions de seguretat i suficientment remunerat per a totes les persones que ho necessiten constitueix un doble fracàs: el del sistema econòmic i el de la mateixa organització social i política (tot i que ens parlen continuament dels éxits econòmics del sistema...)

2.- L'ocupació en precari, l’atur i el risc a la vida laboral s’han convertit doncs en un enorme fallada econòmica i social que es viu, a més, com a fracàs personal. Les seves repercusions són immenses: disciplinen per la por als treballadors i treballadores, flexibilitzen les condicions de treball sense tenir en compte responsabilitats, horaris i compromisos o lleure de les persones, frenen els augments de sous reals i repercuteixen de forma greu en la salut i les relacions interpersonals.

3.- La participació del capital en la distribució de la renda augmenta pels beneficis en productivitat no compartits pels empresaris i pel manteniment o ampliació d’una jornada laboral massa llarga. En aquest contexte, la reivindicació de la jornada de treball a 35 hores es converteix en una amenaça al principi rector del capitalisme, perqué implica fer prevàldre interessos socials i comuns sobre l’acumulació privada. En definitiva, la jornada de 35 hores -- "socialitzant" una mica els guanys en productivitat-- significa discutir també l’actual repartiment de la renda entre treball i capital.

Així, doncs, no em sembla que el punt de debat sobre les 35 hores entre Royal i Sarkozy sigui un més de campanya: En bona mesura, representa posar en primer pla un dret que les esquerres venen reivindicant des de ben antic: el dret a viure dignament, a tenir temps per viure i conviure, a posar en el centre de les polítiques públiques els interessos de les persones.

En paral.lel, i des d'una perspectiva de gènere, podem recollir i posar al dia interessants debats sobre com "conciliar" temps i responsabilitats, i quina és la millor manera d'organitzar en concret el temps de treball i el temps de vida.