punts de vista

Si algú encara dubte que hi ha diferències entre el tarannà de Catalunya i la manera de fer oficial que es difon des de la capital de l’Estat, n’hi ha prou amb comparar els dos debats: el de Zapatero i Rajoy era el de l’Espanya de l’artificiós clarobscur, l’Espanya de les grans famílies polítiques que exclou les diferències per decret i fins l’ensopiment. La rigidesa i el protocol imposats anaven des de la robòtica fins la pompa austro hongaresa, i en els dos casos traspassant les fronteres del ridícul. El debat d’ahir a TV3, en canvi, sense ser cap meravella, es va assemblar més a l’espècie humana: podríem dir que fins i tot podia veure’s com el retrat sense ensurts d’una família menestral, amb les seves contradiccions que no per conegudes poden deixar d’interessar-nos.

En Duran i Lleida és el pare que no dubte en adoptar un to seriós, fins i tot enfadat, quan es toquen interessos molt sentits: --família, escola, religió-- i en nom de la “responsabilitat” malda per explicar que es poden fer tots els papers de l’auca. No va desfer incògnites de futur: ves a saber si perquè es torni a “respectar Catalunya” en versió Convergència i Unió caldrà empassar-se més granotes.

En Joan Ridao, en versió de germà gran, és qui interromp i discuteix més amb el pare, el que amb els amics es vanta d’estimar més que ningú la independència però a taula es fa l’assenyat i parla sobre tot de petites i mitjanes empreses, de rebaixes fiscals, i no pot evitar l’herència de defensar molt més una Catalunya nacional que no de classe.

Carme Chacón ens explicava les meravelles de la seva colla: els seus amics eren de lluny els millors amics de Catalunya, en Zapatero era la garantia d’un futur esplendorós i defugia com podia la realitat que a les dues Espanyes de Machado –i per tant també en la que ens trenca el cor— hi podem trobar tant gavines com roses de disseny.

Joan Herrera era el germà petit, ecologista i audaç, amb més registres i propostes que arriben als joves i les dones, amb alguns conceptes encara poc viscuts, (ai, aquests “costos salarials” que grinyolen al costat dels bons arguments del jove de La Verneda!). La proposta final de vot rebel és el millor antídot al vot en blanc i, com va dir Herrera, "perque hi hagi polítiques d'esquerres cada dia".

Dolors Nadal, dissortadament, no semblava de la família. Era més aviat la senyoreta Rottenmeyer que renya, espanta, exagera i vol fer por... Tanta por que desperta aquell “ja s’ho feran” abstencionista que tant li convé al PP. Sincerament, em costa de creure que ningú trobi cap atractiu en reviure una infància plena de pinotxos i “homes del sac”.

I unes paraules finals per en Josep Cuní: va ser ell en la gèlida temperatura inicial del plató, però menys Cuní que altres vegades. I s’agraeix la flexibilitat que va permetre contraposar idees encara que en mols casos les persones al•ludides (i en especial la Carme Chacón) varen escapolir sistemàticament l’embranzida amb un somriure massa rígid. Varen faltar, però, temes molt concrets, que preocupen, moueu i organitzen a les persones. Per exemple, ja que era debat de política general però en clau catalana, es podia parlat també de qui està o no per la privatització dels sistemes de salut i ensenyament i per l'extensió i igualtat de drets a totes les persones (del dret a l'avortament sols en va parlar Joan Herrera), i per la millor atenció a totes les persones malaltes dins el servei de salut públic, amb atenció especial a les malalties emergents.