punts de vista

El darrer debat presidencialista a unes eleccions que no ho són va ser més lleuger de soportar que l’assaig general de la setmana anterior. La moderadora, Olga Viza, amb una dimensió més humana del protocol, va permetre interrupcions que en alguns moments es varen convertir en diàlegs imprevistos, trencant la rutina dels monòlegs gairebé autistes del format pactat. Zapatero va ser aquesta setmana més agosarat. Rajoy va manllevar arguments de les esquerres en contra de la distribució regressiva de la renda en els 4 anys de govern socialista (sense recordar potser que alguns dels que havien incrementat de forma substancial les seves rendes eren precisament el seu candidat a Ministre d’Economia, Manuel Pizarro, i els amics i companys de pupitre del senyor Aznar...). Però, naturalment, no va poder anar més enllà... el seu retret no tenia cap solidesa en proposar tot seguit baixar impostos i disminuir la despesa social, en el més pur estil neoliberal que ni Bush recomana ara amb la crisi econòmica a la vista...

Mariano Rajoy va començar a dir adéu en l’apartat de les polítiques socials i en el seu reiterat discurs sobre l’espantall de la immigració. Em va recordar el problema que deia tenir l’alcalde de Lepe amb les persones immigrades que treballaven molt i bé als hivernacles, però no eren ben vistes pels veïns en el seu escàs temps de lleure. Alberto Monreal, gens sospitós d’esquerrenisme, li va recordar que no deixar-les sortir dels barracots era una solució que sols havia funcionant abans de la Guerra de Secessió dels Estats Units, i la 13a. Esmena a la Constitució ratificada el 1865.

I així, front a les propostes més o menys realistes de Zapatero en els successius apartats, les respostes de Rajoy eren: “Usted no se entera” “Usted no sabe nada” “Usted no tiene propuestas” “Usted no sabe qué pasa en la realidad” “Usted no tiene credibilidad” “Usted no es solvente” “Usted no tiene una idea clara de nada”. Entre frase i frase encara vàrem poder fer un viatge en el temps de la mà de Rajoy, que justificava la guerra d’Irak i tornava a posar sobre la taula el transvasament de l’Ebre... quin malson! Mariano Rajoy va perdre el debat i, si es confirmen les enquestes, va perdre molt més: tota possibilitat de seguir liderant les posicions de la dreta a partir del 9 de març.

Pel que fa a les propostes socials de Zapatero, podran fer-se realitat si tria bé els seus al.liats: és a dir, si compta amb ICV-EUiA i Izquierda Unida. Si mira en canvi cap a les dretes nacionalistes, veurem què en queda de les 90 propostes, la majoria d’elles de caire social, i altres fàcils de convertir en paper mullat. Senyor Zapatero, no n’hi ha prou en el 2008 a parlar de plena ocupació: cal definir la qualitat, la seguretat i la dignitat d’aquesta ocupació, i això sols es pot fer ben fet amb unes esquerres plurals i fortes!

I potser es preguntaran: va tornar a sortir la nena de Rajoy? Doncs, sí, va sortir al final de tres minuts atropellats de discurs ràpid i poc convincent. Mariano Rajoy era conscient de l’expectativa que havia despertat la seva identitat, i ens va dir per ajudar-nos que la nena vivia en el seu cap i en el seu cor. I una, que és de lletres, va recordar tot seguit la cèlebre frase de Gustave Flaubert que ha donat la volta al món: “Madame Bovary, c’est moi.”