punts de vista

L’actual crisi econòmica continua essent interpretada de maneres ben diferents segons les ideologies i els interessos de les persones que en parlen. Voldria recollir quatre visions que responen a ideologies diferents –des d’una socialdemocracia intel·ligent i interessada—fins a plantejaments alternatius que vinculen les sortides de la crisi amb la fi de l’hegemonia dels Estats Units i del seu sotmetiment als interessos bèl·lics del Pentàgon i la “diplomàcia” militar que escampa guerra i destrucció arreu.

George Soros, en una llarga entrevista publicada a The New York Review of Books el 15 d’aquest mes opinava, per exemple, que la crisi actual hauria pogut ser evitada. Segons Soros, tant sols calia reconèixer que el sistema econòmic es basa en premisses falses: els mercats no s’autoregulen a sí mateixos, com demostra el fet que cada vegada que s’ha produït una crisi, les autoritats monetàries s’han vist obligades a intervenir. Tot i així, encara s’explica a les universitats que no cal regulació pública perquè “els mercats tendeixen a l’equilibri”.

Narcís Serra ha semblat que es creia això de la “mà invisible” en les declaracions d’aquest matí a TV3, en declarar que la crisi immobiliària a Catalunya i l’estat pot acabar el proper any quan es produeixi un reequilibri de l’oferta i la demanda d’immobles a uns preus més accessibles. Tanmateix, pel que fa a la crisi financera –que vincula a un àmbit internacional—opina amb ulleres més keynesianes que cal reconstruir la confiança abans no es desboqui la crisi a l’economia real i per això caldrà saber la magnitud real del deute dels grans bancs. Segons el President de Caixa Catalunya, la crisi dels preus de productes com el petroli o de les matèries primeres és de més difícil resolució perquè va vinculada al creixement de països com Índia i Xina… Malgrat que la seva intervenció podia i volia semblar convincent, Narcís Serra ha estat tant imprecís com el seu càrrec demanava.

Michael Hudson, ex-economista de Wall Street,en un magnífic article de títol “Para salvar la economía hay que sacrificar el Imperio” i reproduit a Sin Permiso,ens alerta de que el problema ja és estructural perquè l’actual nivell de deute no pot pagar-se, i “els problemes estructurals no es poden resoldre amb mesures paliatives marginals.” El problema, ens diu,no està a la base de la piràmide, sinó a la seva cúspide ja que és el mateix govern dels USA el principal deutor subprime del món.

Fa uns mesos vaig recollir ja en el blog que segons deia Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique, des de l’agost del 2007 les petromonarquies, les banques centrals americana, europea, britànica, suïssa i japonesa han estat injectant a l’economia milers de milions d’euros per evitar el pitjor : que la crisi s’estengui a l’economia real.Però hi ha massa factors– baixa accelerada dels preus dels immobles als Estats Units (però també al Regne Unit, Irlanda i Espanya),esclat de la bombolla de la liquidesa, caiguda del dòlar, restriccions dels crèdits, etc.– que posen en perill el creixement econòmic, ja que s’hi ha d’afegir l’increment dels preus del petroli, matèries primeres i productes alimentaris. O sia, tots els ingredients per una crisi de llarga durada i la més important de la globalització. Segons Ramonet,cal veure ara si les economies asiàtiques poden començar a desplaçar el centre de l’economia mundial des dels Estats Units cap a la Xina i si això succeeix, significaria la fi del model que coneixem.

En raonament paral·lel Hudson ens explica ara que els USA no poden pagar els seus 2,5 bilions de dòlars de deute amb bancs centrals estrangers –més el deute en mans en mans privades també de l’estranger — pels enormes dèficits militars i comercials. I afegeix: “Aquest fet polític en el nucli del sistema financer internacional ha portat a governs i inversors estrangers a desfer-se de bons i valors denominats en dòlars, i ha provocat la caiguda del tipus de canvi del dòlar, elevant els preus del petroli i d’altres matèries primeres.” L’única manera d’aturar l’ hemorràgia és negociar el deute com incobrable, començant pels bons del tresor en mans dels bancs centrals estrangers. I quan Hudson es pregunta què poden oferir els USA a canvi del sacrifici econòmic, es respon sense ambigüitats que la seva dimensió militar. Per exemple, el desmantellament de totes les bases a ultramar, o el que és el mateix,renunciar al somni USA d’imposar la seva hegemonia mundial per la força de les armes, acabant amb la carrera d’armaments heretada de la Guerra Freda, impulsant la producció, la inversió directe i el consum de l’economia “real”. Sostenir el dòlar, conclou Hudson, és sinònim de subsidiar l’addicció de l’Executiu nord-americà a la diplomàcia militar hegemònica.

Des d’aquesta perspectiva que comparteixo en bona mesura, la solució a l’actual crisi econòmica seria un pas important per acabar amb totes les crisi econòmiques que el capitalisme ens pot oferir en un futur construint un sistema econòmic alternatiu, de menys explotació, de socialisme i de pau. En definitiva, posar en pràctica que un altre món és possible.