punts de vista

Publicat a Le Monde Diplomatique, juliol 2008, i seguint els raonaments de l'amic Antoine.

“Imaginem que un jurat popular pronuncia el veredicte de no culpable i, tot seguit, qui presideix el tribunal torna a donar la paraula a la fiscalia perquè continuï les seves acusacions, fins que aconsegueixi la culpabilitat. Per què no ho podem imaginar, si el passat 12 de juny, poc desprès de que per ampla majoria els irlandesos diguessin no al tractat de Lisboa (que sols pot entrar en vigor si s’adopta per la totalitat dels 27 Estats membres de la UE), la majoria dels dirigents europeus varen fer saber que el procés de ratificació continuava...
« Europa » ja es va acostumant a que aquestes élites atemptin a la sobirania popular. S’està convertint de fet en marca de fàbrica, fins i tot quan es presenta com el regne de la democràcia a la terra.

En no acceptar un tractat « simplificat » que fins i tot el primer ministre irlandès Brian Cowen ha tingut que admetre que no l’havia aconseguit llegir sencer, el poble irlandès –en paraules d’un eurodiputat—ha ressuscitat el record d’una
« democràcia popular ».

(…) I el president del Parlement europeu, Hans-Gert Pöttering, afirmava : « El “no” irlandès no pot ser la darrera paraula. » S’haurà de fer un segon referèndum , i potser un tercer: a Dublín, es votarà fins que surti el « sí » ja que així ho reclamen els Estats que no han consultat la seva ciutadania... (…)

La marca Europa s’ha venut i s’ha estès evocant la pau, la prosperitat, la justícia, la igualtat. Ha dissenyat cartells molt bonics amb un cel molt blau i infants que dansen donant-se les mans ; disposa d’un eixam de periodistes i artistes que són militants infatigables : col•loquis, reunions, subvencions produeixen Europa amb la mateixa seguretat que els molins es serveixen del vent.

Europa parla de pau, però es compromet amb les guerres de l’exèrcit dels USA. Parla de progrés, però organitza la desregulació del treball. Parla de cultura, però redacta una directiva, Televisió sense fronteres, que multiplicarà la freqüència dels spots de publicitat. Parla d’ecologia, seguretat alimentària, però aixeca la prohibició d’onze anys a la importació de pollastres americans que han estat immersos en un bany de clor. Finalment, parla de llibertat. I posa en marxa una
« directriu de la vergonya » per la que els estrangers en situació irregular podran ser retinguts 18 mesos abans de la seva expulsió.

Mantenir la promesa europea significaria harmonitzar per dalt : llibertats, drets socials, fiscalitat progressiva, independència. En nom de la unificació han fet tot el contrari i han anul•lat les conquestes dels Estats més avançats. I són les retencions prolongades, el treball de nit per a les dones, el lliure canvi, l’atlantisme. Tantes coses juntes han acabat per infantar una Europa social ; la que diu « no ». Observant que a Irlanda han estat les dones, els joves de 18 a 29 anys, els obrers i els assalariats en general els que han refusat de forma massissa el text que s’els proposava, el setmanari The Economist ironitzava : « Un cens electoral semblant al del segle XIX, és a dir, reduït als propietaris d’una certa edat i de sexe masculí, hauria produït un “sí” massiu al tractat de Lisboa ». Quina Europa es pensa construir en base a un retorn al que sols voten els homes propietaris?"